dimecres, de juny 26, 2019

El sótano de Ma

L’actriu Octavia Spencer i el director Tate Taylor es tornen a unir després de Criadas i señoras en aquesta pel·lícula de terror de Blumhouse, que després de produir pel·lícules com Déjame salir, Us o Infiltrado en el KKKlan, incideix novament en fer una reflexió sobre el rol dels afroamericans en el cinema. 
Octavia Spencer trenca amb la seva imatge simpàtica de pel·lícules com La forma del agua o Figuras ocultas, i es posa en la pell d’una dona extremadament pertorbada amb intencions macabres que s’aprofitarà d’un grup d’adolescents. 
Sue Ann, és una dona solitària que ofereix a un grup d’adolescent el seu soterrani de casa seva perquè passin una estona i s’allunyin del descampat on acostumen a trobar-se per fumar i beure. Tan sols els posa unes condicions senzilles, un d’ells no ha de beure alcohol, de cap manera han de pujar les escales i s’ha de dirigir a ella com a Ma. El que comença com un joc juvenil, es convertirà en un malson terrorífic. 
El sótano de Ma s’ha volgut diferenciar de la resta de pel·lícules de terror de la companyia dirigides al públic adolescent, i ens ofereix escenes macabres que no veiem en aquest tipus de produccions. Aquesta pel·lícula esdevé més adulta que la resta de produccions de Blumhouse. 
Si haguéssim de buscar el gran referent a El sótano de Ma, sense cap mena de dubte seria Carrie. El mal rotllo de l’institut ens recorda molt al d’aquella pel·lícula, així com el físic de Diana Silvers, té una fragilitat que ens fa pensar en Sissy Spacek. 
L’ambientació és també un dels seus punts més forts, ja que té lloc en un poble perdut dels Estats Units, en el qual la protagonista es veu obligada a viure, havent deixat la gran ciutat i torna al poble natal de la seva mare. 
Els secrets defineixen la pel·lícula, així com la informació que t’amaga i et descobreix a poc a poc. Tant pel personatge de Ma i el trauma de la seva adolescència, així com pels lligams entre els protagonistes i els seus pares. Al final, quan totes les cartes estan sobre la taula, tot esclata i el desenllaç és divertidament macabre.
La pel·lícula també ofereix una necessària reflexió sobre les xarxes socials i com els adolescents hi pengin informació personal sense cap filtre. El personatge de Ma s’aprofitarà d’aquesta informació per treure benefici de les seves males intencions. 
L’única pega que li posaria és que desaprofita la presència d’Allison Janney i en menor mesura la de Juliette Lewis. 
El sótano de Ma no és una pel·lícula que pretengui ser creïble, sinó que l’únic que vol és que gaudeixis de la seva absurditat. Es tracta d’una sèrie B sense pretensions, divertida, concebuda per a maratons de terror i amb l’esperit de les sessions de matinada.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


dimarts, de juny 25, 2019

Men in Black International

És aquesta pel·lícula el reboot d’una saga que ningú volia o interessava? Recordem que veníem del fracàs d’una tercera entrega. De fet, més enllà de la primera part, les pel·lícules que van venir després van ser pitjors fins a l’horripilant tercera entrega en què Tommy Lee Jones en prou feines apareixia. Aquesta quarta és Will Smith qui es perd. Sony ha volgut tornar-ho a intentar i ha contractat a Chris Hemsworth i Tessa Thompson, que ja havíem vist junts a Thor: Ragnarok i Vengadores: Endgame com a Thor i Valquiria. En papers secundaris tenim a Liam Nesson i Emma Thompson. Dirigeix F. Gary Gray, responsable de Fast & Furious 8, l’entrega més fluixa de la saga després de la cinquena. Aquesta és la primera de la saga que no serà dirigida per Barry Sonnenfeld. 
En aquesta ocasió, els agents del MIB, H i M han de descobrir la identitat d’un talp que s’ha infiltrat en l’organització. També hauran d’enfrontar-se a una organització terrorista alienígena que es creia que ja havia estat eliminada. 
A mig camí entre el reboot i la continuació, la saga vol ser més ambiciosa i estendre’s pel món sencer. A parer meu la perjudica perquè s’apropa més a una versió de James Bond amb alienígenes que no pas a un homenatge a les pel·lícules de sèrie B a l’estil Ed Wood, que era la primera pel·lícula. 
Suposadament representa que ha de fer riure, però no és així. Només hi ha un gag en què he rigut. Evidentment, els que l’heu vist, em refereixo a la referència a Thor. 
Pel que fa als actors, Chris Hemsworth i Tessa Thompson són els qui literalment aguanten la pel·lícula per la seva bona química. La trama és pràcticament inexistent, i el guió no dona cap profunditat als personatges, ni secundaris, ni principals, més enllà d’una petita pinzellada al voltant del personatge de Thompson. El guió és un acadenat de lluites amb poca gràcia en diferents parts del món. 
L’únic que m’ha agradat és la banda sonora de Danny Elfman que sí que val molt la pena. Pel que fa a la resta, no necessitareu cap neutralitzador per oblidar la pel·lícula només sortiu de la sala.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


dimecres, de juny 19, 2019

Lords of Chaos

Pel·lícula biogràfica del grup de black metal noruec Mayhem i al mateix temps un retrat cru de l’imbecil·litat i estupidesa humana. Dirigeix el director de videoclips, Jonas Akerlund.
Lords of Chaos la varem poder veure en el darrer Festival de Sitges. Malauradament no ha tingut una estrena en sales i s'estrena directament a Movistar +. Una pena, perquè costa entendre com pel·lícules menors i més mediocres tenen la sort d'estrenar-se en sales.
Basada en un llibre del mateix títol, ens explica les circumstàncies que varen envoltar el suïcidi del vocalista de la banda i del posterior assassinat del seu líder amb mans del baixista. El grup va estar involucrat en la crema d’esglésies del seu país. Tot i que mai va quedar demostrat del tot, la pel·lícula especula que realment va ser així. 
Aquest biopic utilitza elements del gènere de terror per narrar-nos aquesta història brutal i ho fa de manera entretinguda. 
Un dels elements destacats de la pel·lícula és la forma extremadament realista de mostrar-nos la violència i els moments més truculents. 
A Lords of Chaos no hi ha exageracions. No hi ha res més dur que el realisme i la pel·lícula procura que així sigui, per la qual cosa no podem evitar sentir-nos tocats després de la projecció. 
Cap dels involucrats en aquells fets ha volgut saber res de la pel·lícula, ni la mateixa banda que no ha volgut cedir ni vendre els drets dels seus temes perquè fossin utilitzats a la pel·lícula.


dimarts, de juny 18, 2019

X-Men: Fénix Oscura

Última entrega de la saga X-Men i última de les preqüeles ambientada als anys 90. Curiosament, s’estrena sota el segell de Disney després que la companyia del ratolí comprés a Fox. Els reshoots que ha patit la pel·lícula ha fet que X-Men: Fénix Oscura s’hagi estrenat amb posterioritat a la compra de Fox. No obstant això, no forma part de l’MCU tot i que els personatges, acabaran formant-ne part d'aquí a un temps. 
Ambientada el 1992, els X-Men en aquests moments són unes celebritats i col·laboren amb el govern. Aquest li demana al professor Charles Xavier que amb els X-Men rescatin uns astronautes. Quan es trobin a l’espai, una entitat còsmica anomenada Fènix, s’apodera de Jean Grey. Un cop a la Terra, Jean descobrirà que posseix uns poders increïbles que serà incapaç de controlar. 
Els mutants de Fox no han sabut quin rumb agafar des de l’estrena d’Apocalipsis i Dark Phoenix va néixer morta des del moment en què Simon Kingberg va ser designat director. Aquell reinici de la franquícia que va significar First Class, Fox no n’ha sabut treure profit, una vegada més, les presses. Les preqüeles iniciades Matthew Vaughn prometien molt, però sense Vaughn la cosa no va ser el mateix, tot i que Días del futuro pasado em sembla una bona pel·lícula. Kingberg, que no havia quedat content amb X-Men 3: La decisión final, vaja ni ell ni ningú, va creure que era una bona idea tornar a aquella història per fer-ne una pel·lícula digna. Aclarim que un cop vista, tot s’ha quedat en intencions. 
Trobar alguna cosa bona a X-Men: Dark Phoenix és realment dificultós perquè tot sembla fet malament. No només es repeteixen els errors d’X-Men: Apocalipsis, si no que a més es cau en la mediocritat d’una pel·lícula d’una factura pràcticament televisiva. És la pitjor de la franquícia? És difícil de dir perquè tot i que X-Men Orígenes: Lobezno i X-Men 3: La decisión final eren molt males pel·lícules, no recordo haver-me avorrit amb elles en el cinema com he fet amb aquesta. Potser és millor que les anteriors, però les supera en mediocritat. 
El pitjor de tot, és que desaprofita un càsting que ja voldrien tenir moltes pel·lícules: James McAvoy, Michael Fassbender, Jennifer Lawrence, Jessica Chastain, Evan peters, Nicholas Hoult, etcètera. Hauria de ser delicte desaprofitar aquests actors i donar-los a alguns papers, ja no secundaris, sinó terciaris. La desgana absoluta de Jennifer Lawrence a X-Men: Apocalipsis, en la qual ja no es volia ni maquillar per fer de Mística, s’encomana aquí a la resta d’un càsting que sembla absolutament perdut en molts moments. Un dels principals errors de la pel·lícula ha estat en el càsting de Sophie Turner (Jean Grey) protagonista pràcticament absoluta de la pel·lícula. Turner no dona la talla com a Jean Grey i és incapaç d’aguantar una pel·lícula per ella mateixa en la qual és pràcticament la protagonista absoluta. Ni l’actriu és capaç d’ocultar l’absència d’un guió, ni el guió és capaç d’ocultar les mancances de l’actriu. El resultat, el desastre total. 
X-Men: Dark Phoenix és avorridíssima. És l’absolut no res durant dues hores en què els protagonistes no fa res més que parlar sobre el mal rotllo de què li passa a Jean Grey. Les poques escenes d’acció són mediocres, més aviat són batusses que altra cosa. El que més m’agrada és l’inici, amb l’accident de cotxe i el rescat a l’espai. L’escena d’acció del final, la del tren, és l'única genuïnament superheroica de la pel·lícula. Precisament és la que es va haver de tornar a rodar sencera. Sí que és cert que és una bona escena, però en aquell moment ja s’ha perdut tota l’emoció i l’escena, per més ben fet que estigui no transmet res. Com a mínim es fa despertar que ja és alguna cosa. 
19 anys de pel·lícules mutants acaben sense pena ni glòria amb X-Men: Dark Phoenix, sense incloure-hi res que taqui el cercle. Afortunadament, la compra de Disney ha fet que els personatges tornin a casa, a Marvel Studios, que serà en el lloc en què els veurem la pròxima vegada, en l’MCU, d’aquí uns quants anys, quan ja hàgim oblidat aquest declivi i tinguem ganes de tornar-los a veure en un més que necessari reboot. Vistos els resultats, ni quan Marvel Studios comenci a desenvolupar històries amb aquets personatges, voldrà saber res sobre adaptar la història dels còmics La saga de Fénix Oscura escrita per Chris Claremont i dibuixada per John Byrne, una de les millors històries dels còmics que ha tingut dues adaptacions cinematogràfiques nefastes que han causat un dany irreparable per duplicat.
Trobaràs un especial de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


dimecres, de juny 12, 2019

Rocketman

Molts érem els que ens preguntàvem si l’èxit de Bohemian Rhapsody era exagerat, ja que no passava de ser un biopic convencional rodat amb poca força (amb excepció dels darrers 20 minuts), amb falta d’idees cinematogràfiques i amb la pretensió de fer quedar bé als membres vius de la banda. El cert és que, tot i ser conscient d'aquests defectes, a Bohemian Rhapsody et deixaves endur per la música. Si entenies la pel·lícula com una celebració de la banda, funcionava. Però si et paraves a mirar quins eren els seus valors cinematogràfics, no s’aguantava per enlloc. 
I ara arriba Rocketman, un biopic sobre el cantant, compositor i pianista britànic, Elton John que precisament és tot que no era Bohemian Rhapsody. No infravaloreu a la figura d’Elton John per pur desconeixement, en aquesta pel·lícula, si el coneixeu poc, descobrireu cançons seves que heu cantat i ballat mil vegades i que ni sabíeu que eren d’ell. Els grans hits de John estan tots en aquesta pel·lícula. 
L’ha dirigit Dexter Fletcher, qui va substituir a Bryan Singer de Bohemian Rhapsody, però que no va constar acreditat per no haver dirigit més de la meitat de la pel·lícula. En aquesta ocasió, Fletcher ha tingut l’oportunitat de planificar-la d’inici i el resultat cinematogràfic està als antípodes de la pel·lícula sobre Queen. Fletcher ha fet un biopic, però en la seva construcció s’allunya del que és convencional. Rocketman està construïda com un musical narrat com un flashback en què cada cançó aporta a la narrativa de la pel·lícula i adquireix sentit en el moment que apareix en la narració cronològica de la vida d’Elton John. De fet la pel·lícula està més a prop del musical que no pas del biopic, tot i que és les dues coses. Ja només començar, en el primer número musical, et deixa clar quin tipus de pel·lícula ha volgut fer, quan a través del nen Reginald Kenneth Dwight, canta i balla amb els seus amics i família en mig d’un barri residencial de Londres. I és que aquí no només canta Taron Egerton, també ho fan tots els protagonistes principals. 
La pel·lícula tampoc pretén fer quedar bé a Elton John, ja que exposa de manera clara l’abús del sexe, les drogues i l’alcohol. Però la manera de fer-ho no cau en la morbositat, ho fa de manera elegant, a través de la música i una cura extrema en les imatges. Sí que ens deixa clar que l’espiral autodestructiu de John era a causa de la falta d’amor dels seus pares i pel fet de no haver trobat una parella que l’estimés i que no el volgués per interessos econòmics. 
Rocketman ens mostra de manera molt fidel els moments de més èxit i més patètics de l’artista. Tampoc passa desapercebut el seu talent innat de compondre música de manera quasi immediata que l’artista ha explicat diverses vegades. Aquí veiem com les melodies prenen forma ràpidament quan té la lletra a les mans. El cert és que poques llicències es pren la pel·lícula en la seva vida. De les poques, i que no té gens d'importància, és la recreació del videoclip I’m Still Standing de l’any 1983, quan la part final de la pel·lícula, en sortir del centre de rehabilitació, ens trobem a principis dels 90. 
I no vull deixar de parlar de Taron Eggerton, actor que coneixem principalment per les dues entregues de Kingsman, qui curiosament va coincidir amb Elton John a Kingsman 2: El círculo secreto. La labor d’Eggerton és extraordinària, no només es converteix en Elton John, sinó que és capaç de portar-lo al seu terreny més personal, sense deixar de veure a John. I el que té més mèrit, és capaç de modular la veu com la de John i cantar totes les seves cançons amb el mateix registre vocal. No caben els elogis que li podem fer a Eggerton en aquestes línies. 
Pel que fa a la resta de papers principals trobem a Jamie Bell, Richard Madden (Game of Thrones) i Bryce Dallas Howard, que va haver de guanyar uns quants quilos per interpretar a la mare del protagonista. Però dels secundaris, deixeu-me que em quedi amb Jamie Bell, qui va ser el nen de Billy Ellliot, que interpreta al lletrista i amic de tota la vida de John, Bernie Taupin. La relació entre ambdós personatges és molt tendra i la química entre els actors és magnífica. Ja des de la primera trobada, t’adones que seran amics tota la vida. 
Rocketman és un exemple de com haurien de fer-se els biopics. Més enllà de la narració d’uns fets, en una pel·lícula és més important com s’expliquen narrativament i visual. La música ens serveix per conduir la història, no per punxar un tema darrere un altre sense cap més sentit. Aquesta narrativa l’utilitza per fer una proposta artística molt propera al musical clàssic.
Trobaràs un especial de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


dimarts, de juny 11, 2019

John Wick: Capítulo 3 - Parabellum

Tercera entrega de la saga John Wick protagonitzada per Keanu Reeves. En aquesta ocasió repeteixen Ian McShane, Laurence Fishburne i Lance Reddick.
Recordem que el seu director Chad Stahelski, qui repeteix per tercera vegada, va ser el director d’escenes d’acció de pel·lícules com Matrix i va sorprendre a tothom amb una primera part en què, un aleshores oblidat Keanu Reeves, interpretava a un assassí a sou retirat, que sortia de la jubilació després que uns mafiosos matessin al seu gos. John Wick destacava per les seves meravelloses escenes d’acció, per unes coreografies interpretades esplèndidament per Keanu Reeves i per mostrar tímidament una mitologia al voltant d’aquesta organització criminal.
Si la segona pel·lícula començava segons després del final de la primera, Parabellum no trenca la tradició i comença en el punt en què acabava l’anterior quan John Wick, després d’assassinar en el Continental a Santini D’Antonio, un dels membres del gremi d’assassins al qual pertany, és excomunicat de l’organització i disposa d’una hora de marge per fugir. Per la seva vida es paga una recompensa de 14 milions de dòlars. John Wick es convertirà en el blanc d’un exèrcit de mercenaris i assassins a sou que l’esperaran darrere cada cantonada, mentre aquest busca la manera de sortir de l’embolic en què s’ha ficat.
Aquesta tercera entrega potser és que ocuparia l’últim lloc en el meu rànquing particular, no obstant això, és una pel·lícula excel·lent. 
La diferència respecte a la resta és que en aquesta hi ha més escenes d’acció i menys moments d’introspecció del personatge o d’aprofundir més en la mitologia de la saga, que he trobat a faltar. Per altra banda, cada seqüència d’acció és per emmarcat i és una obra d’art per ella mateixa. El conjunt de les coreografies d’acció, el joc de fotografia plena de llums i colors, que ja havíem vist anteriorment, o l’ús de la música converteixen John Wick en una saga única i diferent de la resta.
Pel que fa a l’acció, conté els moments més gore de tota la saga. En determinats moments, el que Chad Stahelski fa aquí, m’ha recordat el que fa Timo Tjahjanto en pel·lícules com The Night Comes For Us. Les salvatjades creixen a John Wick – Capítulo 3 – Parabellum. Les escenes d’acció estan molt treballades i Stahelski mira de no repetir-se i posar el protagonista en situacions cada vegada més extravagants.
John Wick ha estat una saga que s’ha caracteritzat per recuperar estrelles que havien protagonitzat pel·lícules d’acció. En aquesta ocasió s’afegeixen a la festa la popularíssima Halle Berry i Mark Dacascos, estrella d’acció dels 90 de pel·lícules de sèrie B, que es va fer popular gràcies al seu paper protagonista a Crying Freeman. La nota de qualitat la posa Anjelica Huston, que és l’actriu que ningú esperava veure en aquesta festa, però que ens ha fet molta il·lusió. 
John Wick ha acabat esdevenint una de les millors franquícies d'acció, menys mainstrean que Misión imposible, però cada capítol és més esperat pels seus fans que ja sabem què volem i ho obtenim quan anem a veure-la. John Wick és ja sinònim d’entreteniment hardcore i cada pel·lícula és una obra mestra en el seu gènere. El que ens resta preguntar quan acaba la festa és, per quan la quarta?
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


dimecres, de juny 05, 2019

Ártico

Pel·lícula per agafar la manta i tapar-se de dalt a baix. 
Mads Mikkelsen interpreta a un home que s’ha perdut en mig de l’àrtic i que espera, amb paciència i els pocs recursos que té a mà, que el rescatin. L’home dorm a les restes d’una avioneta, que deduïm que és el vehicle amb el qual viatjava. Quan sembla que estan a punt de rescatar-lo, la cosa es gira en contra i davant la falta de menjar i que se li acaba el temps, decideix ell mateix emprendre una ruta que el porti en una de les bases de l’àrtic.
Ártico és una magnífica pel·lícula de supervivència que agafa elements d’altres pel·lícules de característiques semblants com Náufrago i Marte.
Realment, ho vaig passar molt malament i vaig patir moltíssim, fins al límit, de fet. Fins al darrer microsegon abans dels títols de crèdit la pel·lícula et té angoixat, ja que al pobre protagonista li passa de tot i més, i res és bo. 
Mads Mikkelsen fa un gran paper, i més si tenim en compte que es passa quasi tota la pel·lícula abrigat i que en molts moments ni tan sols li veiem la cara. Però Mikkelsen és d’aquells actors que només amb la mirada et sap transmetre un munt d’informació.
I més mèrit té aguantar una pel·lícula d’hora i mitja tot sol, i mèrit del director, Joe Penna, és aconseguir que en cap moment es faci pesada i resulti dinàmica de principi a fi.


dimarts, de juny 04, 2019

El hijo

El hijo és un gir a la història de Superman i ens planteja la mateixa situació de partida, però amb una diferència, el nen d’un altre planeta que arriba a la Terra no es convertirà en l’heroi que salvarà la Terra, més aviat el contrari.
Dirigeix David Yarovesky, qui ja s’havia endinsat en el gènere del terror amb The Hive, i produeix James Gunn, qui en aquesta pel·lícula s’apropa més al Gunn de quan treballava per La Troma o al que havíem vist a Slither: La plaga i Super, que no pas al Gunn de Guardianes de la galaxia
Elisabeth Banks i David Denman interpreten als pares de la criatura, essent Banks qui agafa més protagonisme i treu millor el seu personatge, el de la mare que és incapaç d’acceptar les atrocitats que comet el seu fill. El nen en qüestió responsable de tot l’embolic de la trama l’interpreta el jove Jackson A. Dunn que treu meravellosament aquest preadolescent d’aparença fràgil, però de mirada inquietant i pertorbadora. 
Ja hem dit abans que la trama agafa el punt de partida de l’home d’acer de DC. Tot comença amb una parella de Kansas que topen amb una nau en què viatja un infant al qual prenen com a seu, ja que són incapaços de concebre un fill natural. En arribar a la pubertat, i havent-li amagat durant tots aquests anys el seu origen extraterrestre, Brandon, així es diu el nen, comença a desenvolupar poders com el vol, superforça o disparar rajos mortals pels ulls. Els canvis que comporta la pubertat desencadenen un canvi de personalitat en un nen que fins aleshores sempre s’havia manifestat com un ésser de bon cor. 
No hi ha cap fet extern que el faci dolent, com seria el bullying que pateix a l’escola per la seva intel·ligència superior a la resta dels seus companys i companyes de classe. El detonant serà la mateixa nau que el va portar a la Terra que li descobrirà la seva veritable missió, que no és altra que conquerir el planeta. Un cop descoberta la seva veritable naturalesa maligna, s’aprofitarà dels seus poders per aconseguir allò que vol, tal com faria un nen amb molta mala bava de la seva edat. 
Invertir el concepte clàssic de Superman, dona com a resultat una de les més destacades pel·lícules de sèrie B de terror d’aquest any. Amb un pressupost molt baix, destaca per la cruesa d’alguna de les seves escenes que no escatima en mostrar-nos un gore explícit que rarament veiem en sales comercials i fora de festivals de gènere.
L’homenatge a Superman és constant, des del nom del protagonista, Brandon Breyer, amb la doble mateixa inicial típica dels superherois, passant per l’escriptura semblant a la kriptoniana, la nau espacial, el mateix poble de Brightburn, un Smallville molt fosc, o una mena de kriptonita que també és el punt feble de Brandon. 
El hijo és una bona pel·lícula de sèrie B de terror que aporta tot allò que li agrada al fan del gènere amb elements del cinema de superheroic més clàssic. Una nova aportació fresca, diferent i de gènere de la història d’origen del superheroi.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.