dimecres, de gener 30, 2019

La casa de Jack

El polèmic Lars von Trier torna amb la seva darrera pel·lícula, en la qual manifesta les seves obsessions personals com l’egocentrisme i la misogínia, en un relat en què parla sobre ell mateix i que protagonitza Matt Dillon.
La pel·lícula gira al voltant d’un assassí en sèrie que narra de manera aleatòria cinc dels assassinats que ha perpetrat. 
La casa de Jack és una provocació en tota regla pel seu sadisme i cruesa in crescendo que es recrea amb les dones i els infants. La casa de Jack pot ser vista de diferents maneres. Primera, la del rebuig visceral contra el director, que va ser la majoritària a Cannes; la segona, la de la genialitat, vista així per un sector a Sitges, per la mateixa provocació, les referències culturals i per autorevindicar-se com artista; i la tercera, que és a la meva, la de l’ignorància i indiferència envers el director i l'obra. Trier només busca crear un producte provocatiu, amb un paper d’embolicar que crida l’atenció, però que quan l'obres, és buit.
En aquesta pel·lícula sembla plasmar-hi una ideologia, que només podem qualificar com a menyspreable. La manera en què Trier retrata les dones, totes elles són molt estúpides, és tant una provocació com una imbecil·litat del realitzador danès. 
El que pot crear més rebuig no és el que mostra sinó el sadisme malaltís amb què ho porta a la pantalla, que busca ser una provocació, al meu parer gratuïta. Ja em podeu explicar els paral·lelismes que vulgueu amb La Divina Comèdia de Dante i les referències a les seves obres anteriors, això no treu que La casa de Jack sigui allargada, repetitiva i extenuant. 
Si tinc en compte que la pel·lícula em va deixar fred, el pitjor per mi és el deliri "cultureta" de la part final.


dimarts, de gener 29, 2019

Glass (Cristal)

L’escena de final de Múltiple, l’última pel·lícula d’M. Night Shyamalan, connectava aquella pel·lícula amb El protegido, i establia un univers compartit. El següent pas era fer una nova pel·lícula que servís com a seqüela d’ambdues. Glass (Cristal) arriba 18 anys després que Shyamalan plantegés una pel·lícula de superherois quan ningú sabia què fer-ne amb ells. En aquella època feia només sis mesos de l’estrena d’X-Men de Bryan Singer i quedava un any i mig perquè s’estrenés l’Spider-Man de Sam Raimi, dues pel·lícules que varen canviar el gènere de superherois en el cinema, i del qual avui en dia en vivim una època d’esplendor. Aleshores, Disney no sabia com vendre la pel·lícula perquè considerava que els còmics i els superherois era cosa de quatre de "frikis". El mateix Shyamalan ens va explicar a Sitges que durant la promoció tenia prohibit esmentar els termes còmic i superherois. Així estaven les coses aleshores. Jo mateix recordo que em va sorprendre molt en veure El protegido perquè no en tenia ni idea de la inclusió de la temàtica de còmic, i descobrir al llarg del metratge que Bruce Willis era un superheroi i Samuel L. Jack un brivall. Havia vist una pel·lícula de superherois amb una història clàssica dels còmics, sense saber-ho anticipadament.
Però anem per Glass (Cristal) i comencem per una breu sinopsi. En el tancament d’aquesta trilogia, David Dunn haurà de lluitar contra l’aliança que ha fet Elijah Price amb La Bèstia, la personalitat dominant de Kevin Wendell Crumb.
Glass (Cristal) porta impresa l’empremta de Shyamalan des del primer fotograma. El director de Philly ha fet una pel·lícula de superherois a contracorrent dels cànons actuals, i ens encanta. En la diversitat del gènere està la seva riquesa i en ell hi caben pel·lícules èpiques, ambicioses i grandiloqüents com Vengadores: Infinity War, com propostes més intimistes i psicològiques com Glass (Cristal).
Aquesta és una pel·lícula que aprofundeix en la psique del superheroi i en la del brivall. Quines són les seves motivacions i quin seria en el seu encaix en el món real.
Shyamalan juga amb l’espectador de manera constant. Primer, quan la pel·lícula fa el primer gir i trasllada l’escenari en un centre psiquiàtric del qual pràcticament no ens mourem, i després, en la part final, quan Shyamalan ens promet un escenari i una batalla definitiva com les de les pel·lícules de superherois, i acaba trencant les nostres expectatives en un final absolutament anticlimàtic.
Glass (Cristal) amplia el que ens mostrava El protegido i ho porta més enllà. El discurs que el còmic de superherois és una manera secreta d’explicar a la població històries i missatges ocults.
També és sensacional com introdueix alguns flashbacks, a través de metratge descartat d’El protegido, i com en un moment determinat utilitza aquest metratge per relacionar aquella pel·lícula i Múltiple en un tren. Absolutament magistral.
Bruce Willis recupera el personatge de David Dunn, Samuel L. Jackson el d’Elijah Price, James McAvoy el de Kevin Wendell Crumb i altres personalitats i Ana Taylor-Joy el de Casey Cooke. S’incorpora Sarah Paulson en el paper de la psiquiatra Ellie Staple. De tots ells, destaco Samuel L. Jackson que enganya a tothom, a l’espectador també. Jackson està magnífic, com feia molt de temps que no veiem. I a part, perquè menja a part, James McAvoy. A Múltiple ja ho feia bé, però aquí, la familiaritat amb els personatges estan tant, que sembla que li costi poc canviar de personalitat. I això fa que sigui fàcil per nosaltres de seguir, i tenir constància de qui interpreta McAvoy amb un simple gest.
Com és habitual, en les pel·lícules de Shyamalan, trobem un gir final, que, no ser tan brusc com en algunes ocasions, és molt orgànic i dona sentit a algunes de les coses que havíem vist i que feia la impressió de pèrdua de solidesa narrativa. I ho fa en homenatge a un altre dels recursos típics dels còmics de superherios, com les societats secretes a l’estil del Club foc infernal dels còmics dels X-Men.
També cal treure’s el barret davant el director de fotografia pel joc de colors i il·luminació de la pel·lícula. El responsable ha estat Mike Gioulakis, que ja havia treballat amb Shymalan a Múltiple i amb David Robert Mitchell a It follows i Lo que esconde Silver Lake. Amb aquests precedents, no és d’estranyar el resultat espectacular.
Glass (Cristal) és una pel·lícula de la qual gaudiran tant els fans de Shyamalan, com els dels còmics de superherois, menys ho faran aquells que han descobert els superherois a través del cinema i no dels còmics perquè a allò que Shyamalan homenatja més enllà dels superherois és el còmic i els seus lectors. Shyamalan dissecciona i analitza la psique dels personatges de còmics, representats bàsicament en les figures d’El protector, Mr. Glass i La Bèstia.
A Glass (Cristal) en prou feines i trobareu acció. Tot es construeix molt a base de converses diàlegs i anàlisi. La pel·lícula et deixa tocat i el final és com a mínim pertorbador. Al final no vaig poder apartar la mirada dels títols de crèdit per assimilar tot el que havia vist. I dies després de veure-la encara l’estic paint. Estem davant una pel·lícula complexa que no és fàcil i que, igual que va passar amb El protegido, no serà entesa per molta gent i d’altres es decebran perquè n’esperaven alguna altra cosa. Per mi és una pel·lícula magnífica, i un tancament contundent a la trilogia, que crea una personalitat pròpia i no s’erigeix com una continuació neta ni d’El protegido ni de Múltiple.
Trobaràs una extensa tertúlia sobre la pel·lícula en el nostre podcast. A partir del minut 39, sense espòilers i una segona part, a partir del minut 58, plena d'espòilers.Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a ivoox.

dilluns, de gener 28, 2019

Astérix: El secreto de la poción màgica

Després de l’èxit d’Astèrix: la residència dels déus, arriba la segona pel·lícula del personatge feta amb animació digital. Basada en els personatges creats per René Goscinny i Albert Uderzo, en aquesta ocasió es tracta d’una obra original, per tant, a diferència de l’anterior, no està basada en cap àlbum d’Astèrix.
El druida Panoramix s’enfronta a la seva mortalitat quan reflexiona sobre qui s’encarregaria de preparar la seva posició màgica, que dona força sobrehumana a qui la pren, en el cas que ell no hi fos. Acompanyat d’Astèrix i Obèlix, Panoramix recorrerà tota la Gàl·lia a la recerca d’un druida digne de conèixer el secret de la poció màgica, i assegurar el futur del seu poblet.
El secreto de la poción màgica es ressent del fet que no estigui basada en cap àlbum de René Goscinny, que al mateix temps representa un avantatge i un inconvenient. L’avantatge, és que no s’ha de lligar en res concret, pot explicar la seva història i aprofitar per donar tridimensionalitat als personatges femenins; l’inconvenient, és la manca de brillantor dels diàlegs i a confeccionar una història més satírica i no tan blanca. Una de les novetats que hi podem trobar en aquesta pel·lícula, són algunes referències a la cultura popular actual.
No obstant això, es tracta d’una pel·lícula entretinguda que farà les delícies dels més menuts, ja que està plena de personatges entranyables i, tot i que la història no pretén fer cap crítica ni molestar a ningú, els personatges es mantenen fidels al seu esperit original.
Tot i ser inferior a Astèrix: la residència dels déus, aquesta nova pel·lícula confirma que l’animació digital li cau molt bé en aquests personatges i que amb històries una mica més complexes o amb més capes que aquesta, hi ha camí per millorar i treure més suc a aquests excel·lents personatges.

dimecres, de gener 23, 2019

La favorita

Nova pel·lícula del realitzador grec Yorgos Lanthimos (Canino, El sacrificio de un ciervo sagrado). La favorita ens narra les maquinacions polítiques durant el regnat d’Anna Estuard, la primera reina de la Gran Bretanya i la darrera monarca de la casa dels Estuard.
La pel·lícula s’ambienta entre el 1702 i el 1707. Olivia Colman, interpreta a la reina Anna, Rachel Weisz és Sarah Churchill, la duquessa de Marlborough, una noble de matrimoni que ha aconseguit posicionar-se en el cercle més íntim de la reina, i Emma Stone és Abigail, una parenta llunyana de la duquessa, una arribista que intenta convertir-se en la millor amiga de la reina i la millor consellera, mentre desperta el recel de la duquessa. Entre Sarah i Abigail s’establiran unes lluites per fer-se amb el favor, també en el llit, de la reina.
La favorita és d’aquelles pel·lícules fetes amb la clara intenció d’emportar-s’ho tot en la temporada de premis. Lanthimos ha cregut que ja li tocava començar a rebre premis grossos i ha apostat per fer una pel·lícula més convencional del que acostuma i fer un producte d’època que faci les delícies de jurats i acadèmics.
La favorita té un disseny de producció fantàstic i un vestuari meravellós, i segurament aquí acabin els meus elogis a aquesta pel·lícula. Pel que fa a les actrius, destaca per damunt de totes elles una impressionant Olivia Colman. Tot i que la campanya se li ha fet a Emma Stone, el seu paper està per molt sota del treball de Colman. Cal esmentar que per una vegada que es mostren els pits d’Emma Stone, Lanthimos hagi tingut la poca decència de fer-ho de manera totalment gratuïta, quan podia haver-ho fet en altres moments en què no ho era o directament no fer-ho, ja que no deixa de ser només un reclam comercial. Tornant a les actrius, el duel interpretatiu no és tal. Colman es menja a Stone i en menor mesura també a Weisz. Segurament no s’ha posat el focus a Colman pel seu currículum televisiu, però que en aquesta pel·lícula està tres dimensions amunt per sobre les altres dues actrius principals. Pel que fa als intèrprets masculins, Nicholas Hoult i Mark Gatiss són homes decoratius, sense cap profunditat, ni dimensió, ni tampoc tenen res a aportar. Com si no hi fossin.
La favorita és una pel·lícula avorrida i excessivament clàssica pel que se suposa que és un realitzador trencador i polèmic. El segell personal del director el trobem en la pretensiositat de la proposta, denominador comú del cinema de Lanthimos. Els efectes de càmera que utilitza, que els ulls de peix, per exemple, no deixen de ser això, efectes estilístics que no aporten ni ajuden en res a la narrativa ni fan la història que ens narra millor, ni tampoc remouen a l’espectador.
Lanthimos s’obstina, una vegada més en imitar a Kubrick. En la comparació, el realitzador grec sempre hi surt perdent i sembla que li manqui un estil propi. En aquesta ocasió vol apropar-se en el Kubrick de Barry Lyndon, que es fa molt evident en els moments en què il·lumina les escenes nocturnes amb la llum de les espelmes. Tot i que els seus referents van més enllà de Kubrick, podríem citar Eva al desnudo, o el més evident, la María Antonietta de Sophia Coppola, de la que sembla haver copiat fil per randa la seva estètica.
Lanthimos encara gaudeix de la gràcia que li dona la crítica, faci el que faci. És indubtable que aquesta pel·lícula està per sota de les anteriors del director, ens agradin aquestes més o menys. De vegades, La favorita resulta confusa en la seva narrativa. Al final, és una pel·lícula de palau més, de les fluixetes, amb un afegit d’apoderament femení que la fa més actual. La favorita és una pel·lícula que ha arribat inflada i que com un bunyol de vent, està completament buida per dintre.


dimarts, de gener 22, 2019

El vicio del poder

Adam McKay, realitzador de comèdies com Los amos de la noticia o la pel·lícula sobre les hipoteques subprime, La gran apuesta, dirigeix El vicio del poder, centrada en la figura de Dick Cheney (interpretat per Christian Bale), qui va ser vicepresident dels Estats Units durant la presidència de George W. Bush.
Després de fer un repàs als anys de joventut de Cheney, quan era poc més que brossa blanca d’un poble perdut de l’Amèrica profunda, la pel·lícula ens narra al seu meteòric ascens polític. Tot i la seva mediocritat, Cheney va saber situar-se al cantó del poder i per aquest motiu va arribar a tenir una fructífera carrera política, gràcies a l'habilitat de saber-se moure. 
Després d’un fals final de la pel·lícula, arriba el moment més esperat, quan George W. Bush (interpretat per Sam Rockwell) proposa la vicepresidència a Dick Cheney, quan aquest tenia un càrrec de consultor a l’empresa Halliburton. Cheney va saber aprofitar-se de la mediocritat i poca capacitat del considerat ovella negra de la família Bush, per aconseguir que la figura de vicepresident fos simbòlica, i aconseguir autèntic poder executiu.
No és que la pel·lícula ens expliqui res que no sabíem dels anys de l’administració Bush, però com tota la història és positiu recordar-la, ja que això ens ajuda a entendre en quin punt ens trobem en el present i quines són les decisions que han portat a l’actual escenari polític internacional. L'anàlisi de la construcció d’una guerra a l’Iraq que pren com a excusa els atacs a les Torres Bessones, i inventar-se l’existència d’unes armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein, són els pilars en què ens construeix el terç final de la pel·lícula.
McKay s’ha envoltat d’actors amb qui ja va treballar a La gran apuesta com Chistian Bale i Steve Carell, als qui s’afegeixen Amy Adams i Sam Rockwell. Christian Bale fa la interpretació perfecta. Bale s’omple de pròtesis, tal i com ja vam veure l’any passat amb Gary Oldman que va interpretar a Winston Churchill a El instante más oscuro. Bale desapareix completament i només veiem el personatge, i concretament a Cheney, ja que l’aspecte de l’actor està tan transformat i la semblança amb l’original és tan gran que només veiem al vicepresident.
El vicio del poder té la capacitat d’explicar amb senzillesa i de manera entenedora les conspiracions polítiques, les lluites de poder i els moviments interessats de tots els personatges. La narrativa recorda molt a la que va fer servir a La gran apuesta, amb moments en què es trenca la quarta paret.
Aquella administració Bush estava marcada per la mediocritat. Bush queda com un autèntic estúpid que no sabia què passava al seu entorn, mentre que Cheney és presentat com el president a l’ombra, responsable de les decisions més fosques de l’era Bush com la guerra de l’Iraq, per beneficiar les petrolíferes dels Estats Units, la creació de Guantánamo o les retallades de les llibertats personals.
La pel·lícula serveix com a reflexió que aquell passat, que molts americans volen oblidar, ens recorda a un present en què el país és liderat per Donald Trump. Sense ser explícit, McKay estableix paral·lelismes. Alguns dels discursos dels republicans d’aquella època, són calcats als que escoltem de l’administració Trump.
Una de les figures clau de la pel·lícula és el paper de l’esposa de Cheney, que exerceix com a personatge a l’ombra del seu marit, el qual manipula i porta allà on ella vol. La relació del matrimoni recorda molt a la que hem vist en la ficció televisiva de House of Cards entre el matrimoni Underwood.
McKay també obre un espai per l’autocrítica i per defensar-se d'aquesta. En un moment de la pel·lícula veiem com els polítics utilitzen els grups d’opinió per posteriorment manipular a la població amb el llenguatge. Una estratègia molt pròpia de la dreta, de la qual també a casa nostra hem vist com s’ha fet servir. El cas és que aquest grup d’opinió s’utilitza per titllar d’esquerranosa la mateixa pel·lícula. És en aquest moment quan s’aixeca un altre dels actors i proclama que explicar la veritat no és ni de dretes ni d’esquerres. I ja la tenim muntada. Una escena brillant que trobareu entre la meitat dels títols de crèdit.
El vicio del poder és una pel·lícula brillant que no ha tingut crítiques brillants als Estats Units perquè és una pel·lícula incòmoda. Tampoc triomfarà als Oscars més enllà de Bale, perquè políticament no interessa mostrar al món les salvatjades que ha fet el país, tot i la crítica interna. Als sectors influents, de qualsevol tendència política, no els interessa exposar-se al món d'aquesta manera. Hi ha una frase brutal a la pel·lícula, quan s’explica que quan els Estats Units fa tortures, no són tortures perquè per definició els Estats Units no fa tortures. Segurament els mateixos acadèmics us voldran despistar amb La favorita i altres coses més intranscendents. I així anem, al final, tal com ens mostra la pel·lícula, l'únic que ens preocupa és la pròxima entrega de Fast & Furious.
En trobareu més sobre El vicio del poder en l'espai de tertúlia d'aquest programa:
Link a ivoox, linl a iTunes, link de descàrrega directa.


dimecres, de gener 16, 2019

Juliet, desnuda

Sovint es tendeix a menysprear el gènere de la comèdia romàntica. El cert és que el mateix gènere s’ho havia arribat a guanyar amb moltes produccions estúpides que ens arribaven de Hollywood en el moment de màxima efervescència comercial del gènere. Tot i que encara se’n fan, en són menys que abans i cada vegada sorgeixen més pel·lícules escrites amb intel·ligència i que dignifiquen el gènere, com el cas de Con amor, Simon l’any passat, i ara, només començar l’any, Juliet, desnuda
Juliet, desnuda, adapta la novel·la de Nick Hornby, autor d’altres llibres adaptats al cinema com Alta fidelidad i Un niño grande. Els protagonistes són una parella de quaranta anys que conviuen tranquil·lament des de fa més de quinze i que pateixen una crisi. A ella li preocupa el pas del temps, mentre que ell centra la seva atenció, fins a arribar a l'obsessió, en Tucker Crowe, un músic que va desaparèixer després de publicar amb èxit el seu primer àlbum. Inesperadament, Tucker Crowe entrarà en la vida d’ella. 
Juliet, desnuda funciona a la perfecció principalment per dos motius, primer el guió, i segon el repartiment. 
Comencem pel guió. Meravellosament escrit a partir de la novel·la de Hornby, converteix en tridimensionals els personatges de Byrne i Hawke, a través d’un seguit de converses, en primer lloc virtuals i després presencials, sobre diferents aspectes de la vida, en especial els fills o absència dels mateixos en una relació.
Pel que fa al repartiment, simplement dir que tots ells estan en estat de gràcia. Primer de tot Rose Byrne, que sempre està molt bé en qualsevol pel·lícula i paper que fa. No entenc per què no la veiem més. L’actriu interpreta a la protagonista amb la maduresa i il·lusió pròpia del personatge. Ethan Hawke és el músic de tornada de tot. El seu és el personatge més explotat la de la pel·lícula, tot i que està absent en el tram inicial. Ens tocarà a nosaltres, com espectadors, veure què el va portar a abandonar la música i a analitzar el seu paper de pare en el present a mesura que coneixem el seu passat. Tanca el repartiment el còmic Chris O’Dowd, aquí en el paper d’aquest intel·ligent, però també prepotent cultureta, obsessionat amb Tucker Crowe a qui idolatra i venera. Sobre aquest personatge, té dos grans moments que es contraposen i en fan pensar mot. Primer, quan enalteix la música i figura del seu ídol, i posteriorment, quan aquest té l’oportunitat de fer un cara a cara amb Crowe i veu com aquest no dona cap valor al seu llegat musical. Una confrontació amb dos punts de vista ben oposats i amb lectures vàlides des de les dues bandes.
Juliet, desnuda, sap molt bé com jugar amb els convencionalismes del gènere i treure’n el màxim profit. T’agradarà si et deixes conquerir pels seus personatges tremendament humans i per l'amor per l’escena musical independent habitual en les adaptacions de Nick Hornby.

dimarts, de gener 15, 2019

Bumblebee

Spin-off de la saga Transformers que per primera vegada deixa d’estar en mans de Michael Bay. Dirigeix Travis Knight, un director vinculat a la companyia d’animació Laika que va debutar amb la magnífica Kubo y las dos cuerdas mágicas. No obstant això, Michael Bay es manté com a productor, tot i que se l’ha d’aplaudir que s’hagi mantingut al marge del procés creatiu i hagi donat màniga ampla Knight perquè aquest tingués tota la llibertat per fer la pel·lícula que volia. 
Bumblebee és una preqüela de la saga de cinc pel·lícules ambientada el 1987. Bumblebee és un Autobot que adopta la forma d’un model escarabat de color groc que es refugia en un desguàs d’un poblet de la costa de Califòrnia, després que el planeta dels Autobots hagi estat atacat pels Decepticons. Bumblebee s’amagarà a la Terra on serà descobert per Charlie, una adolescent que busca el seu lloc en el món. Un cop aconsegueixi reactivar al ferit Bumblebee, descobrirà la seva naturalesa alienígena i com aquest és perseguit per rastrejadors Decepticions. 
Knight ha volgut donar un to completament nou a Transformers, allunyant-se del que han tingut les seqüeles de la saga, i apropar-se més a l’estil de la primera pel·lícula del 2007, que va ser produïda per Steven Spielberg. De fet, Knight ha volgut fer amb Bumblebee un tribut a Spielberg i a totes les pel·lícules familiars dels 80 de la productora Amblin. Però no només això, amplia aquest univers amb les comèdies de John Hughes, amb algunes referències molt explícites a El club de los cinco, i la relació entre Bumblebee i Charlie només és comparable amb la d’El gigante de hierro
Bumblebee no només és una pel·lícula desvergonyidament vuitantera per les seves referències. Les referències no són res més que un suport a una trama i a una manera de fer i explicar les pel·lícules familiars com ja no es veu actualment. Travis Knight ha donat una personalitat i una tendresa als Transformers com mai havíem vist en cap pel·lícula de la saga. Un dels reforços més potents de nostàlgia de la pel·lícula és la música. El pop dels 80 s’expressa a Bumblebee en el sentit que és utilitzat per aquest com a eina per comunicar-se.
El disseny dels Transformers també en transporta als anys 80, ja que visualment el seu aspecte és molt clavat al de la pel·lícula d’animació del 1986. Fins i tot, podem ser capaços de veure el cameo d’alguns dels Autobots que veiem en aquella nostàlgica pel·lícula. 
Bumblebee està protagonitzada per Hailee Steinfeld (Valor de ley i El juego de Ender) i l’exlluitador de la WWE, John Cena. De Cena, no parlaré gaire. La seva capacitat interpretativa no va més enllà, però pel paper que fa, és més que suficient i satisfactori. Qui realment llueix és Hailee Steinfeld per la capacitat de transmetre emocions. No només amb el mateix Bumblebee i la relació que estableixen, sinó també per la situació i relació familiar que viu com una adolescent que no ha superat la pèrdua del seu pare, que l'ha portat a un aïllament que trencarà Bumblebee i el seu simpàtic veí.
El guió ha estat escrit amb intel·ligència i molt d’amor cap als personatges i els referents que hi són presents. Els diàlegs són també molt bons, ocurrents i divertits. Per primera vegada també s’introdueix a la saga unes dosis d’humor que ajuden a fer avançar la trama i depuren les relacions entre personatges. 
Malgrat el que us hem explicat, no us penseu pas que a la pel·lícula li falta acció. Ni de bon tros. N’hi ha mota. La lluites de robots en aquesta ocasió, tenen sentit i són fàcils de seguir perquè estan rodades amb senzillesa, però extrema efectivitat. La primera lluita al planeta dels Autobots és espectacular. Tot i que no tenen la grandiloqüència de les anteriors de la saga, aquesta vegada els personatges ens importen, i la nostra implicació com espectadors és molt diferent de les batalles de les pel·lícules anteriors. Ajuda el fet que la pel·lícula compti amb un número limitat de Transformers i no el batibull que ens tenia acostumats Bay.
L’altre tema és el metratge. Bumblebee no arriba a dues hores, no allarga el temps que necessita la història. Un dels grans mals de la saga i de la majoria dels blockbusters que s’estrenen.
Tan sols en resta esperar que en facin més pel·lícules de Transformers seguint aquesta línia. I si en són més de Bumblebee perfecte perquè encara queden anys a omplir fins als fets ocorreguts en la primera pel·lícula.
Fins avui no creia que em pogués emocionar amb una pel·lícula de Transformers. Bumblebee trenca tots els esquemes perquè és la pel·lícula amb què més m’he emocionat d’aquestes festes. De fet, ho podem dir clar i alt, Travis Knight ha fet la millor pel·lícula de la saga Transformers.
En trobareu més sobre Bumblebee en l'espai de tertúlia d'aquest programa:
Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a ivoox.


dilluns, de gener 14, 2019

Lo que esconde Silver Lake

David Robert Mitchell es va fer un nom amb It Follows, una de les millors pel·lícules de terror dels últims 10 anys. Mitchell imitava a Carpenter en el que era tot un homenatge a l’estil amb què el mestre va filmar La noche de Halloween el 1978. La seva segona pel·lícula era molt esperada i ha sorprès a tothom. 
Mitchell es desmarca de fer una pel·lícula de terror, però no de fer un homenatge a un altre mestre del cinema. En aquesta ocasió és Alfred Hitchcock, però no només del director de La ventana indiscreta beu la pel·lícula, altres com Orson Wells i David Lynch també són fonts d’inspiració per a Mitchell. I si la barreja no fos prou, hi sumem elements de la cultura pop com els còmics, els fanzines, els videojocs i la música.
Andrew Garfield interpreta a un ni-ni que li queda poc perquè el facin fora de casa per no pagar el lloguer, però que tampoc mostra una excessiva preocupació. En la seva vida ociosa es dedicarà a descobrir el misteri que envolta a una de les seves veïnes, de la qual en sent una forta atracció sexual, que s’ha mudat de matinada sense deixar cap rastre del seu destí. La seva obsessió anirà creixent i això en conduirà a viure la història més surrealista i a conèixer als individus més estranys de la seva vida. 
La ciutat de Los Ángeles és un personatge més de la pel·lícula i busca, a través d’ella, fer un repàs a la història del cinema i a alguns dels seus referents. En certa manera ens retrotrau al Los Ángeles de La La Land.
Andrew Garfield, qui ensenya el cul cada vegada que pot a la pel·lícula, fa una interpretació magnífica en el paper d'un personatge absolutament extravagant. 
La  pel·lícula ens regala una escena que no oblidarem, i que directament és una de les millors escenes que veurem en el cinema aquesta temprada, em refereixo a la trobada del protagonista amb el compositor. Un moment magistral i absolutament brillant del qual no us vull explicar res, només que la veieu.
Lo que esconde Silver Lake va ser una de les millors pel·lícules que vàrem veure al Festival de Sitges d’aquest any i ha esdevingut una pel·lícula de culte només néixer. La darrera pel·lícula de David Robert Mitchell vindria a ser un Vértigo de la generació Marvel, Nirvana i Nintendo que lliga amb l’absurd de les teories de la conspiració. Estem davant una proposta rara i única que captivarà i serà odiada a parts iguals. Jo sóc del grup dels captivats i no puc fer res més que recomanar-la amb molta efusivitat.


dimecres, de gener 09, 2019

Aquaman

Després de l’abandó de Ben Affleck com a Batman i de Henry Cavill com a Superman, amb una sèrie de pel·lícules desastroses arrossegades per la visió de Zack Snyder, i el fracàs econòmic de Liga de la Justícia, arriba Aquaman per salvar el que queda del DCEU. Ho aconseguirà? Econòmicament sí, perquè la pel·lícula ha estat un èxit comercial, sobretot a la Xina, però creativament estem igual. Això sí, Warner abandona els grisos i abraça els colors estridents, els uniformes més cridaners i els personatges més kitsch. El problema és que el canvi és només estètic i resulta insuficient.
Aquaman ha estat un personatge de DC marginal en els còmics i que ha estat sempre objectiu fàcil per fer-ne burles entre els lectors. Cal dir-ho, Aquaman era ridícul en tots sentits, no només el visual. Per tant, el fet que James Wan volgués assumir-ne el repte d’adaptar-lo al cinema, només responia als canvis que Snyder havia sotmès el personatge. Material de partida amb què Wan es veia en cor en fer-ne alguna cosa de profit.
L’elecció clau per no caure en la ridiculesa era l’elecció de l’actor. Snyder va triar a Jason Momoa qui vàrem veure debutar en acció a Liga de la Justícia. Tot i que no destacava, sí que vèiem que aquesta versió d’Aquaman no seria objecte de bromes. Personalment, Jason Momoa no em va fer ni fred ni calor, ja que em va donar la sensació que estava només per omplir i era normal que quedés eclipsat quan apareix amb pantalla qualsevol que tingui carisma, que és el cas de Superman en aquella pel·lícula. Però si una cosa bona té Aquaman és Jason Momoa, que crea un superheroi propi, una extensió del mateix actor, una mica com Robert Downey Jr. amb Tony Stark, però amb esteroides i un coeficient intel·lectual que només li permet limitar-se a reaccionar i repartir hòsties a tot allò que li passa pel davant. No obstant això, elecció perfecta. El problema amb el personatge no ve per l’actor, sinó per un guió que no li dóna cap profunditat, ni cap moment de personatge perquè es passa repartint com Bud Spencer en cada escena. 
És aquesta la millor pel·lícula del DCEU? Per mi, ni de broma. La majoria de la gent us dirà que Wonder Woman. Per mi, no, ja que, tot i entretinguda, no deixava de ser Capitán América: El primer Vengador, canviant a un home per una dona, amb un excés d’efectes especials en les batalles, que a Aquaman es repeteix. Per mi, la millor del DCEU és Liga de la Justícia, que malgrat tots els problemes, és la més entretinguda i amb la que millor m’ho he passat. El problema d’Aquaman és que m’ha avorrit. Què voleu que us digui. Dues hores i mitja de bufetades sense parar, sense donar als personatges ni un segon de repòs, m’avorreix. He tingut la mateixa sensació que vaig tenir en veure Transformers 2 i que es va repetir en totes les seqüeles posteriors. 
Val a dir que el metratge de gairebé dues hores i mitja és injustificable. La història no dona per tant, però com que avui en dia s’ha imposat que si no fas una pel·lícula que arribi a les dues hores, és una obra menor, s’inventen tota la trama de Black Manta, que no té res a veure amb la trama principal i que no aporta absolutament res a la pel·lícula. Només l’allarga 45 minuts, que li haurien vingut de perles que tingués de menys. 
Aquaman és una barreja de pel·lícules infinitament millors que ella. Els guionistes o productors han volgut posar-hi tants elements diferents, que al final és un monstre de Frankenstein. Un encadenat d’escenes d’acció mal enllaçades i una pel·lícula amb tons diferents segons l’escena. El cert és que agafa referents de tot arreu, sigui el conflicte familiar i el món de Thor, les venjances a l’estil Black Panther, un món futurista extret de Blade Runner, escenes d’acció de la saga Transformers o l’aventura de La búsqueda de Nicolas Cage. Personalment crec que hauria d’haver apostat per l’aventura perquè és la part que millor funciona. Molts referents, sense casar-se amb cap per un producte sense originalitat. L’altre problema és que tot és absolutament previsible. Des del primer moment saps què passarà i com acabarà. Les trampes amb què et volen enganyar es veuen d’una hora lluny. Fins i tot saps que el personatge que t’han fet creure que està mort, no ho està, i esperes que aparegui d’un moment o altre. 
Pel que fa a la resta d’actors, ens quedem amb Nicole Kidman, tot i que està només per cobrar el xec i dedicar-se a millors projectes. També tenim a Dolph Lundgren, que sempre ve de gust veure, i un voluntariós Willem Dafoe. Pel que fa a Amber Heard, la veritat és que la química que té amb Momoa és zero, i Patrick Wilson fa molta vergonya veure’l tenyit de ros i amb els vestits que porta. Però Wilson encara fa bo el dolent Black Manta, perquè ell simplement és dolent perquè li toca i ja està. De l’actor que l’interpreta no parlaré sense la presència d’un advocat. 
El millor de la pel·lícula és el principi, quan se’ns presenta l’ambientació amb la coneixença dels pares del protagonista, la marxa de la mare i quan ja és infant i descobreix que pot comunicar-se amb els peixos. A partir d’allí, s’allunya de la màgia per apostar únicament per ser un Megalodón o una La gran muralla. Plena de llums, colors i bufetades que enlluernen al públic xinès. 
Pel que fa a la direcció de James Wan, pel resultat, tant podria ser Wan com qualsevol altre director random. L’empremta personal que Wan pogués crear-se en el terror, no existeix en el superheroic. 
Amb l’èxit econòmic que ha tingut, tindrem segona part. La qual cosa em fa reflexionar sobre els motius que pel·lícules desvergonyidament dolentes amb aires dels noranta com Venom o aquesta esdevinguin grans èxits de taquilla.
En trobareu la tertúlia sobre la pel·lícula en la segona part del nostre podcast:
Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a ivoox.