dilluns, d’agost 19, 2019

Mascotes 2

Segona entrega de la pel·lícula Mascotes d’Illumination en què la vida del gos Max ha canviat. La seva mestressa s’ha casat i ha tingut un fill. En un viatge familiar al camp, coneixerà un gos d’una amb el qual aprendrà a dominar les seves pors. 
A diferència de la primera, aquesta adquireix un format gairebé episòdic i ens narra tres històries diferents amb diferents protagonistes. Una d’elles incorpora en el seu desenllaç tots els animals. El problema en aquesta ocasió radica en la mala integració de les històries. 
La trama principal és la de Max, la més interessant i també la més desaprofitada. Com en les altres dues hi ha poc a gratar més enllà del gag, la història de Max sí que hi ha un fons molt interessant que no explora per manca de temps. L’error ha estat voler mantenir els mateixos personatges principals de la primera, quan el que li convenia a la pel·lícula era una única trama i presentar nous personatges, concretament els animals de la granja. El principal problema de la pel·lícula és que no vol explicar-te una història, sinó construir-la a base de gags i situacions concretes i anècdotes. A favor diré que alguns gags funcionen per ells mateixos com si es tractessin d’uns curts. 
Mascotes 2 és poca cosa més que una pel·lícula infantil que a estones avorrirà als que no són nens i nenes. El guió sembla haver estat escrit al cantó d’una pantalla en què el guionista mirava vídeos de gats i gossos de You Tube. 
Mascotes 2 és una pel·lícula sense noció de conjunt que una vegada més busca imitar, sense èxit, a Toy Story. No obstant això, la qualitat de la pel·lícula és la mateixa que la primera, la qual ja em va semblar molt poca cosa. Els responsables d’Ilumination en cap moment ha pensat a arriscar o fer alguna cosa diferent que la millorés. També he de dir que el públic objectiu és només únicament l’infantil, així que si els pregunteu a ells i elles, us diran que s’ho han passat la mar de bé.


dijous, d’agost 08, 2019

Alcanzando tu sueño (Teen Spirit)

Debut en la direcció de Max Minghella, actor qui veiem a la sèrie The Handsmaid Tale, i fill del director Anthony Minghella. La protagonista és Elle Fanning, en el paper d’una tímida adolescent que somia en convertir-se en una estrella pop i que, per aquest motiu, s’inscriu en un concurs que posarà a prova el seu talent, integritat i ambició.
El principal interès de la pel·lícula està en Elle Fanning que fa una interpretació creïble i brutal amb el seu personatge, ocultant o deixant en un segon terme els problemes del guió. El personatge el construeix soleta Fanning amb uns virtuosos recursos interpretatius i oculta el que hagués estat un personatge amb poc interès en mans d’alguna altra jove actriu. Fanning és prou coneguda pels cinèfils i desconeguda pel gran públic per fer-nos real el seu paper d’adolescent marginada que vol triomfar en la cançó. L’actriu és capaç de donar la càrrega dramàtica a la relació amb la seva mare, el seu representant i amics i amigues, que el guió és incapaç de transmetre.
Pel que fa a la direcció del debutant Max Minghella, és prou interessant. Es nota que és una primera pel·lícula, però té prou detalls, en fotografia sobretot, per pensar que té talent i futur en la direcció.
El principal problema de la pel·lícula és el guió. Les relacions entre els personatges no estan suficientment ben elaborades, a vegades es noten forçades, entre altres coses perquè toca tots els tòpics que existeixen. I aquí el principal problema de la pel·lícula, una falta d’originalitat extraordinària en una pel·lícula que és un conte de fades de manual.
La pel·lícula dura hora i mitja i va molt al gra, la qual cosa li dona ritme i no avorreix, però en canvi, no dona temps a desenvolupar reaccions d’uns protagonistes que semblen actuar impulsivament i com espectadors no entenem aquestes reaccions sobtades i no ben explicades.
Alcalzando tu sueño (Teen Spirit) té aspectes més interessants en la direcció, que no pas en un guió que no arrisca i està ple de tòpics. Però que per altra banda té una bonica tendresa i una selecció de temes pop i tecno amb els quals et posaries a ballar. I clar, per sobre de tot, Elle Fanning que salva la pel·lícula i fa que valgui la pena veure-la, quan el més normal hagués estat descartar-la.


dimecres, d’agost 07, 2019

Fast & Furious: Hobbs & Shaw

David Leitch, codirector de la primera John Wick, i director d’Atómica i Deadpool 2, es posa darrere la càmera en aquest spin-off de la saga Fast & Furious, protagonitzat pels personatges de Luke Hobbs (Dwayne Johnson) i Deckard Shaw (Jason Statham). Dwayne Johnson es va incorporar en la saga a la cinquena part per fer la vida impossible al personatge de Vin Diesel, mentre que Jason Statham es presentava al final de la sisena per convertir-se en el gran enemic de la setena. El cert és que Johnson i Statham era del poc que se salvava de la decebedora vuitena entrega de la saga, i era innegable la bona química còmica que els dos actors transmetien a l’espectador. Entre la resta de protagonistes trobem a Vanessa Kirby, que ja veia de Misión imposible: Fallout en la qual havia fet un paper molt semblant, Idris Elba, que interpreta al dolent, així mateix es defineix el personatge com si trenqués la quarta paret, Eiza González i Helen Mirren.
La trama gira al voltant de l’amenaça que suposa Brixton, un anarquista millorat ciber-genèticament, que ha aconseguit el control d’una arma biològica. Luke Hobbs, membre dels serveis de Seguretat de Cos Diplomàtic dels Estats Units, i Deckard Shaw, mercenari i exmembre del cos d’elit de l’exèrcit britànic, hauran d’aparcar les seves diferències per aturar a Brixton. 
Fast & Furious: Hobbs & Shaw funciona com una buddy-movie d’acció dels 80 i els 90 que podia haver estat protagonitzada per Sylvester Stallone i Arnold Schwarzenegger. Leitch no amaga les seves intencions i en un moment de la pel·lícula veiem cartells d’algunes de les pel·lícules d’acció que l’han inspirat en la direcció d’aquesta. En veure-la m’he endut una sorpresa molt agradable en descobrir que Hobbs & Shaw té molt poc de l’estil de cinema que ha impregnat la saga Fast & Furious i és una cosa molt diferent.
La clau perquè la pel·lícula funcioni tan bé és la bona química entre Dwayne Johnson i Jason Statham, un guió que aprofita les transicions per humanitzar els personatges i donar-los un entorn familiar i la direcció de David Leitch, que prescindeix de l’estilisme de la saga per fer el seu propi, amb moments que ens recorden a John Wick, Atómica i també a Deadpool
Fast & Furious: Hobbs & Shaw és més que una pel·lícula d’acció, és una pel·lícula de superherois sense superherois amb un Dwayne Johnson que vindria a ser l’equivalent a un Capità Amèrica ple d’esteroides que renega tota l’estona. El mateix personatge d’Idris Elba, és un dolent de còmic de manual. L’estil de cinema de superherois Marvel ha estat l’altre gran referent per confeccionar la pel·lícula. El que inclogui quatre escenes postcrèdits ja diu molt a qui busca assemblar-se. 
Dels pocs defectes que li podem trobar en aquesta pel·lícula, que ofereix exactament el que esperava veure abans d’entrar a la sala, és el seu metratge. La poca complexitat argumental i de personatges no dona per dues hores i quart de pel·lícula, que podia haver-se quedat perfectament en dues hores justes.
Pel que fa a les escenes d’acció, poc més a dir que són impecables, des de la persecució de cotxes pels carrers de Londres, passant per la fugida d’Ucraïna, així com el fi de festa a Samoa. 
Fast & Furious: Hobbs & Shaw és una pel·lícula d’entreteniment de primera que reivindica el cinema d’acció clàssic dels 80 i 90, concretament el de la buddy-movie en clau de comèdia.
Trobareu una breu tertúlia  sobre la pel·l´cula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.



dimarts, d’agost 06, 2019

Súper empollonas

L’actriu Olivia Wilde debuta en la direcció en aquesta comèdia protagonitzada per les desconegudes Kaitlyn Dever i Beanie Feldsteon, però que compta en papers secundaris amb Lisa Kudrow i Jason Sudekis, dos intèrprets ja veterans de comèdia. 
Súper empollonas és la resposta femenina i independent a comèdies masculines com Supersalidos, així com una reivindicació de la diversitat i la comèdia americana escrita, dirigida i protagonitzada per dones. No obstant això, Súper empollonas té més punts de connexió amb Lady Bird que amb la comèdia de Judd Apatow pel seu caire feminista, menys comercial i indie
Súper empollonas no estalvia en donar un missatge clar i contundent, normalitzant la diversitat i la tolerància. 
Les protagonistes són dues amigues inseparables que es troben en l’últim dia d’institut. Abans de començar la vida universitària, deixaran per una vegada el seu paper d’alumnes responsables per anar a la festa del noi més popular de l’institut. Aquesta nit posarà a prova la seva amistat i deixarà records de per vida a través de les seves experiències. 
Les noies també poden ser grolleres, vindria a ser una de les reivindicacions de la pel·lícula que trenca amb els rols clàssics que la comèdia americana ha atorgat a les adolescents. 
Visualment, la pel·lícula té un aspecte més realista i vol que perceben l’institut com un lloc físic de veritat i no com un indret luxós ple de nois i nois amb 10 anys més que els correspondria, com moltes vegades ens mostren les sèries i pel·lícules. 
Un dels grans secrets perquè la pel·lícula funcioni tan bé, a part d’un guió ben escrit amb diàlegs àgils, enginyosos, divertits i directes, és l’excel·lent química entre les dues actrius protagonistes, Dever i Feldsteon, que les percebem com dues amigues de veritat. Pel que fa als diàlegs, que les protagonistes parlin com ho fan les noies de la seva edat, no deixa de ser trencador. Tampoc és gratuït que les protagonistes siguin dues noies amb un físic comú.
Súper empollonas és una pel·lícula excel·lent sobre l’amistat i els canvis, en un moment que les protagonistes experimentem una prova d'estrès sobre la seva amistat. Una pel·lícula generacional amb molt bon ritme en què el tema central no està tant en el fet de viure la festa, que en realitat és un McGuffin, sinó en el camí que les porta allí i les seves conseqüències, que no farà res més que consolidar la seva amistat.


divendres, d’agost 02, 2019

Bosque maldito

Pel·lícula de terror irlandesa dirigida per Lee Cronin en què Chris, el fill petit de Sarah, desapareix enmig de bosc que es troba darrere la casa aïllada en la qual acaben de mudar-se per circumstàncies que mai ens acabaran d’explicar. Chris no triga a aparèixer, no obstant això no sembla ser el mateix. El seu comportament és erràtic. Sarah es comença a plantejar que podria ser que no fos el seu fill qui ha tornat del bosc sinó un ésser diabòlic.
Bosque maldito, és una proposta de terror independent en petit format molt interessant. És en la forma que ens recorda a The Babadook, però al contrari que aquella, aquesta decideix anar endavant i no quedar-se només en la part psicològica, sinó que aposta clarament per fer una pel·lícula clàssica de gènere amb un terror més palpable. No és envà que Bosque maldito tingui referències visuals i de guió a clàssics del gènere com La cosa o de pel·lícules més modernes com The Descent
Entre els protagonistes destaca el paper de la mare interpretada per una magnífica Seána Kerslake, No tant el nen que compleix, però que tampoc genera un mal rotllo com molts altres nens i nenes han estat capaços de fer-ho abans en altres pel·lícules de terror- 
Bosque maldito, crea un univers, moltes vegades insinuat, però no explotat. Comencem pel forat al qual fa referència el títol original molt més acurat que la traducció estúpida espanyola de The Hole in the Ground. Qui n’és el responsable? Mai ens ho explicaran, però el guió ens dona peu perquè en fem teories i ens muntem la nostra pel·lícula. 
Bosque maldito, ofereix una lectura de terror i fantàstica, però si voleu aprofundir-hi més, també té una lectura més psicològica. Cronin deixa anar petites pistes i referències que ens ajuden a descobrir elements de la mare que no se’ns expliquen als espectadors, sovint per protegir al seu fill, així com la catarsi que suposa en viatge en el forat.
L’atmosfera és el punt fort de la pel·lícula en què la música és un dels seus grans valors. Cal aplaudir la banda sonora composta per Stephen McKean. 
Tot i que l’acció es cou lentament, mai s’atura i el final, no decep i acaba ben amunt, encara que inicialment no les tenia totes que això fos així. 
Bosque maldito, és d’aquelles pel·lícules que ve de gust repetir perquè està plena de detalls i per trobar-li una segona lectura després de veure-la. 
Pel que fa al final, és cert que a vegades la història juga amb la confusió, però el desenllaç és clar i diàfan, no us esforceu a buscar més lectures que l’evident i més senzilla.


dijous, d’agost 01, 2019

Venganza bajo cero

No hi ha res més perillós per un personatge de ficció en el cinema que ser interpretat per Sean Bean o ser el fill de Liam Neeson. En ambdós casos els teus minuts en pantalla estan comptats. 
Neeson interpreta a un pare al qui maten el fill, després que aquest s’hagués vist involucrat en una trama de tràfic de drogues per culpa d’un company de feina. El pare perseguirà els culpables i buscarà venjar-se i fer-los pagar aquesta mort. 
Això és el que ens trobem a Venganza bajo cero, una nova pel·lícula de venjances de Liam Nesson, però que en aquesta ocasió es permet el luxe de fer paròdia d’ell mateix i del gènere a través d’un humor negre molt encertat, deutor dels Coen. 
Dirigeix Hans Petter Moland que fa un remake d’una pel·lícula dirigida per ell mateix del 2014 a Noruega i protagonitzada per Stellan Skarsgard, Uno tras otro.
Venganza bajo cero és una comèdia negra de gàngsters que allargada en 10 capítols, podria constituir una nova temporada de la sèrie Fargo de Noah Hawley. Els paisatges nevats ens condueixen a la pel·lícula original dels Coen, així com les morts absurdes i gratuïtes que es produeixen en sèrie i a un ritme cada vegada més accelerat. Les confusions i mal entesos eleven el nivell de violència.
Un altre element que ens recorda a Fargo és el retrat que fa de la policia del poble en què transcorre l’acció. Tenim a una jove policia que s’incorpora en el departament i tindrà com a company a un policia veterà permissiu amb les drogues per no perjudicar el turisme que arriba a l’estació d’esquí a fumar porros. El personatge de la policia i la relació que te amb resta de personatges, és deutora de la primera temporada de la sèrie de Noah Hawley.
Venganza bajo cero no és la pel·lícula de venjança de Liam Nesson que esperes veure. No obstant això, Neeson continua essent l’home de carrer implacable que es veu embolicat sense voler-ho en mig d’una màfia de tràfic de drogues i que desencadenarà una guerra de bandes. La presència de l’actor és brutal i com espectador gaudim de la seva superioritat física i com s’enfronta amb contundència amb personatges més joves. 
Tot i ser una pel·lícula molt violenta, també és molt tendra i construeix una relació molt bonica entre el personatge de Neeson i el nen, fill del cap de la màfia de Denver. Els dos personatges venen del punt en què venen, amb unes circumstàncies personals que en trobar-se troben el que els fa falta. Ambdós personatges ens regalen els moments més bonics de la pel·lícula. 
Venganza bajo cero no és ni pretén ser una pel·lícula d’acció, ja que prioritza el guió i la cura cap als personatges i s’atreveix amb la diversitat de gènere, l’obsessió per la vida sana i l’apoderament de la dona. Fuig dels tòpics i trenca estereotips fins i tot amb els personatges més estereotipats del cinema com són els pinxos, i se’n riu de les pel·lícules de venjances, fins al punt que a vegades es troleja a ella mateixa. Agafa les pel·lícules de venjances i els dona la volta en una estimulant proposta en la qual només t’has de deixar endur pel joc que et proposa.


dimecres, de juliol 31, 2019

Midsommar

Ari Aster es va fer un nom en el cinema de terror amb la seva primera pel·lícula, la pertorbadora Hereditary. Hereditary és una bona pel·lícula de terror, tot i que el seu controvertit final podia plantejar alguns dubtes sobre la proposta. En aquest moment Aster va ser per alguns un messies del cinema de terror, menyspreant altres propostes més comercials. I Aster s’ho va creure. A Midsommar es vanagloria a ell mateix i es creu el Christopher Nolan del terror. Sigui com sigui, Midsommar m’ha semblat una aixecada de camisa i si Aster ha de marcar com han de fer-se les pel·lícules de terror, em passo a la comèdia romàntica.
La trama de Midsommar gira al voltant de les festes paganes que en el cinema han estat tractades en títols de culte com a The Wicker Man de Robin Hardy, potser la pel·lícula més popular d’aquest subgènere, de la qual Midsommar en roba les bones idees, o més recentment a The Ritual, que podem veure en el catàleg de Netflix.
Els protagonistes són Dani i Christian, una parella a punt de desfer-se que no es desfà arran d’una tragèdia familiar que pateix Dani. Per superar-la, Dani s’apunta a un viatge que Christian havia planificat amb els seus amics en què havien de passar uns dies en un festival d’estiu en un poble suec. El que semblen unes vacances d’estiu en un lloc tranquil en què sempre hi ha llum solar, pren un caire pertorbador quan els habitants del poble els conviden a participar en un inquietant ritual durant el festival. 
Midsommar té molts problemes, un d'ells de ritme. Després d’un inici impactant i contundent que ens posa en una situació interessant, la pel·lícula comença a perdre’s a mesura que avança la història. El metratge final de 140 minuts és allargassat i l’omple amb escenes contemplatives i diàlegs que no aporten res. La intenció del director és establir alguna mena de vincle amb l’espectador, cosa complicada perquè els personatges són estúpids i estan construïts en una plantilla bàsica de guions per a dummies. El cas és que no hi estableixes cap lligam i no t'importa res del que els pugui passar. No obstant això, els treballa igualment perquè busca l’impacte per més endavant. Malauradament, Aster fracassa i ens roba algunes escenes amb ells que, per mirar d'impactar-nos més endavant, cosa que no aconsegueix, no ens mostra.
El més destacat de la pel·lícula són els dos actors protagonistes, Florence Pugh, qui l'aguanta soleta, i Jack Reynolds, que sobre un personatge estereotipat, li dona la volta i mostra una fragilitat masculina que pocs actors s’haguessin atrevit. L’altre punt positiu és la imatge i l’escenografia.
El pitjor és el guió. Quan al principi de la pel·lícula un dels personatges anuncia als protagonistes que no poden entrar en un determinat lloc de la comunitat, ja saps que allí s’hi cou el pitjor i que d’alguna manera els protagonistes acabaran allí. Res extremadament greu encara, però hi ha un moment concret de la trama, ja endinsant-nos en la segona meitat, en què vaig començar a sortir-me’n inexorablement. Parlo de la reacció inversemblant dels personatges després del primer ritual. El que els motiva a quedar-se no és creïble i la pel·lícula cau en l'absurd.
Quan definitivament surto de Midsommar és la mitja hora final, que a part de previsible, és ridícula. Deixa d’inquietar-me i passa a convertir-se en una comèdia involuntària. No dono més detalls per no entrar en el terreny dels espòilers, però la cosa va a més fins a arribar a un final que ja no causa cap impacte i que arrenca les darreres rialles d'aquest despropòsit.
Aster s’ha cregut el millor i ha fet una pel·lícula que desprèn prepotència per la grandiloqüència i la gratuïtat de les situacions impactants. Aquesta història ens l’han explicat abans i mil vegades millor. No negaré que Aster té talent, però el fet de posar l’accent en les floritures i en situacions ridícules, el fan autocomplaent.
Midsommar vol ser una pel·lícula de terror postmoderna, però jo la definiria com a terror de l’Ikea. Aster busca premeditadament la pretensiositat per omplir un guió buit i sense cap mena de sentit. En tot cas, he rigut més en aquesta pel·lícula que no pas he viscut moments de tensió.
Si us agrada el cinema de terror, el millor que podeu fer és anar a veure Annabelle vuelve a casa, i si preferiu terror més independent i menys comercial, Bosque maldito. Com a mínim darrere d’aquestes pel·lícules no trobem un director que us vulgui alliçonar.


dimarts, de juliol 30, 2019

El rey león

Després de l’èxit aconseguit amb El llibre de la selva, el director Jon Favreau va pensar què més es podia fer amb aquella tecnologia i fer un pas més endavant. La resposta, El rey león, la pel·lícula d’animació tradicional de més èxit de la història. A diferència d’aquella en què tot, excepte Mowgli, havia estat recreat digitalment, a El rey león, Favreau al prescindit totalment de l’element físic, no li ha calgut utilitzar fons verds o càmeres, perquè tot ha pogut fer-se de manera virtual.
Recordem que la història gira al voltant de Simba, fill de Mufasa i hereu de les Terres del Regne. Això desagrada al seu oncle Scarr, per aquest motiu s’alia amb les hienes per provocar un accident que posi fi la vida de Mufasa i amb l’exili de Simba. Això li deixa via lliure a apoderar-se del regne. Simba s’unirà amb un suricata, Timon, i un porc senglar, Pumbaa, que es convertiran en la seva família adoptiva. 
L’opció de fer un live action amb aquesta pel·lícula ha significat una balança que depèn de com recaigui el pes hi estareu a favor o en contra. Us avanço que la meva cau a favor del sí.
Convertir a Simba, Mufasa i companyia en animals de veritat, ha portat fer una versió hiperrealista de la mateixa pel·lícula del 1994. Això ha tret expressivitat en les cares i moviments de tots els personatges que, de manera innegable, pot arribar a trencar el vincle emocional amb l’espectador que no decideixi entrar en el joc que et proposa la pel·lícula. L’animació, i encara més la tradicional, permet portar a la pantalla expressions i escenes visualment impossibles de repetir en qualsevol altre format. 
Per altra banda, optar a fer un live action d’El rey león, suposa un abans i un després en la tecnologia i els efectes especials, comparable al que Matrix o Terminator 2 varen significar en la seva època. Els fons utilitzats, trucats digitalment, així com la creació per ordinador dels animals i fer-los parlar d’una manera tan real i autèntica m’ha deixat absolutament embadalit i que, tot i sacrificar la màgia de l’original, se m’ha ficat a la butxaca.
A diferència d’El llibre de la selva, Jon Favreau ha renunciat a reescriure la pel·lícula, i l’ha copiat pràcticament plànol per plànol. És essencialment la mateixa pel·lícula, però amb una nova versió que l’únic que canvia és la tecnologia i l'hiperrealisme. 
Pel que fa a la música, un dels elements essencials de l'original, es manté la banda sonora de Hans Zimmer que ha tornat per aquesta ocasió, així les peces musicals d’Elton John i Tim Rice que han col·laborat en aquesta ocasió amb Beyoncé, que aporta una peça nova que no millora la part musical de la pel·lícula. Quan sonen les peces i cançons que tots coneixem la màgia es fa present a través de la música. 
El rey león és una obra mestra, una pel·lícula perfecta a la qual no cal afegir ni treure res, per tant, entenc perfectament la decisió de Favreau de no tocar res, o quasi res. El que té de nou és pràcticament simbòlic. Seria bo veure, escoltar o llegir alguna crítica d’algú que no hagués vist l’original. Seguirem buscant perquè encara no n’hem trobat cap.
El que sí ajuda la part de l’hiperrealisme és convertir-la en una pel·lícula més fosca amb alguna escena de pur terror que no arribava l’original, com és ara la seqüència de les hienes i el cementiri d’elefants. Convertir-la en un live action ha fet canviar el to de la pel·lícula. 
El rey león no pot ser dolenta perquè és una versió d’una obra mestra i la percepció de si estem davant una bona o mala pel·lícula dependrà més que mai d’uns criteris subjectius que no pas objectius. Al meu criteri és una molt bona pel·lícula amb la qual m’ho he passat molt bé, m’ha meravellat visualment, ha activitat la meva nostàlgia i li he sabut perdonar o entendre que no havia manera de fer que els personatges no fossin capaços de transmetre el mateix que en l’original.
Si ja l’heu vist, us hem preparat un podcast especial amb espòilers. Gaudiu-lo! Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


divendres, de juliol 26, 2019

Utoya, 22 de julio

Utoya, 22 de julio recrea en temps real la matança que va succeir a l’illa noruega d’Utoya, molt a prop d’Oslo, el 22 de juliol de 2011, en la qual un extremista ultradretà va assassinar a 77 nois i noies que estaven en un campament d’estiu, durant 45 minuts. Només 12 persones van aconseguir sobreviure a l’atac. 
Es tracta d’un survival gravat amb un únic pla seqüència i càmera en mà. No es tracta d’un found footage, però podria ser-ho, ja que la càmera segueix en tot moment a una de les víctimes. Els espectadors som els seus ulls i el director Erik Poppe ens vol transmetre una angoixa similar a la que va viure les víctimes i posar-nos en el seu lloc. No hi trobareu imatges ni morboses ni de violència explícita, el que experimentem transcendeix a les imatges. La pel·lícula dona absolut protagonisme a les víctimes, a diferència de la pel·lícula basada en els mateixos fets que va dirigir Paul Greengrass. 
La realització de Poppe és impecable ja no només pel tractament de mostrar els fets des d’una primera persona, sinó pel pla seqüència que és la pel·lícula sencera i que ajuda a l'experiència sigui més angoixant i dura de seguir. 
Tot i que la figura de l’assassí no és tractada, sí que deixa clar en un missatge els perills que pot generar el creixement de la ideologia d’extrema dreta a Europa. Tampoc aprofundeix en el paper de la policia, però no cal. A nosaltres com espectadors se’ns fan eterns els minuts de l’atac i també ens costa entendre perquè va trigar tant a arribar la policia en els llocs de fets, una de les polèmiques que es van generar al voltant de la matança. 
Utoya, 22 de julio és una pel·lícula terroríficament immersiva que si no tens prou de l'infern que ens mostra, el director ens sorprèn amb un gir al final, diguem-li un truc, que t’acaba de destrossar. 
Pel que fa al repartiment, elevar el magnífic paper de la protagonista, Andrea Berntzen, que no era gens senzill.
La pel·lícula recrea el terror, la tensió i la confusió d’uns terribles fets reals, però no la matança. A Utoya, 22 de julio, el veritable element de terror és la nostra pròpia imaginació.


dimarts, de juliol 23, 2019

Annabelle vuelve a casa

Annabelle vuelve a casa és el tancament de la trilogia sobre la nina Annabelle que forma part de l’univers de pel·lícules d’Expediente Warren. Si la primera Annabelle era una preqüela d’Expediente Warren, la segona era una preqüela de la preqüela, que ens mostrava el procés de creació de la nina, aquesta tercera, succeeix amb posterioritat a la primera Expediente Warren, amb la nina en mans dels Warren, ubicada en el seu particular museu. En aquesta ocasió dirigeix Gary Dauberman, guionista d’alguns dels spin-off de l’univers The Conjuring. Dauberman també n’ha escrit el guió sobre un argument de James Wan, que exerceix com a productor. 
Annabelle vuelve a casa és la millor d’una trilogia que ha anat de menys a més. La particularitat d’aquesta pel·lícula és que hi apareixen els Warren, novament interpretats per Vera Farmiga i Patrick Wilson, que per primera vegada apareixen en un dels spin-off de l’univers The Conjuring, tot i que no formen part del gruix més important de la pel·lícula. La pel·lícula està protagonitzada principalment per quatre joves intèrprets que en aquesta pel·lícula estan en estat de gràcia, McKenna Grace, una de les nenes de La maldición de Hill House que interpreta a la filla dels Warren, Madison Iseman, la cangur, Katie Sarife, l’amiga d’aquesta, i Michael Cimino, l’aspirant a xicot de la cangur. De tots els actors i actrius, Madison Iseman és la sorpresa més agradable. 
Aquesta és una pel·lícula molt continguda perquè el gruix de la trama succeeix en un sol escenari, amb un màxim de quatre personatges, i treu molt de profit dels seus escassos recursos.
L’inici de la pel·lícula connecta directament amb el final del pròleg de la primera part d’Expediente Warren, i a partir d’aquí, el paper del matrimoni de demonòlegs passa més a explorar la seva faceta de pares que no pas d’investigadors del paranormal. 
Per primera vegada en la franquícia, es treu profit narratiu de tots els objectes que formen part del museu que ens Warren tenen en el soterrani de casa seva. Això serveix perquè la pel·lícula explori el gènere de casa embruixada a través dels múltiples objectes que en formen part, cadascú amb unes característiques paranormals diferents. Tots els objectes que hi veiem són una possible llavor per seguir ampliant l’univers The Conjuring
Un dels aspectes més cuidats de la pel·lícula és l’atmosfera i com sap treure profit de la imatges terrorífiques diürnes i nocturnes, així com d’una cuidada recreació de vestuari i decoració dels anys 70. Gary Dauberman sap com utilitzar recursos ja molt vistos per espantar-nos, però ho fa molt bé i arriba a sorprendre’ns.
Annabelle vuelve a casa introdueix un sentit de l’humor molt encertat que, sense voler fer comèdia, serveix per relaxar la situació sense aquesta perdi ni una mica de terror quan aquest arriba. 
Annabelle vuelve a casa és la millor amb diferència de la trilogia d’Annabelle i al mateix temps que terrorífica, és divertida i molt entretinguda. Sense cap dubte agradarà als fans de l’univers The Conjuring i esdevé una cinta ideal per visionar una nit de Halloween.


dilluns, de juliol 22, 2019

Apolo 11

Apollo 11 és un documental sense precedents integrat per material exclusiu en 70 mil·límetres cedit per la NASA, que ha estat digitalitzat per l’ocasió i s’ha muntat de tal manera que no s’ha utilitzat cap mena d’element narratiu. Únicament a través de les imatges i els diàlegs dels qui van protagonitzar en viu aquell moment històric, descobrim amb detall tot el que va passar a terra, unes poques hores abans que l’Apollo 11 fos enviat a la Lluna, fins a la tornada dels tres astronautes al nostre planeta. 
La intenció del documental no és oferir el típic recull d’entrevistes i testimonis del moment, sinó presentar aquest material original gravat fa 50 anys, restaurat, digitalitzat i reconvertit en alta definició. Aquest recull s’ha muntat cronològicament per donar un sentit narratiu les imatges. 
L’espectador és testimoni directe d’aquells dies en només una hora i mitja. Apollo 11 condensa els principals moments de l’arribada de l’home a la Lluna amb imatges mai vistes i d’altres que havíem vist, però mai amb aquesta definició i qualitat d’imatge. 
El treball de restauració ha estat tan gran que moltes de les imatges semblen gravades ahir i en algun moment de la projecció et pots arribar a plantejar si són imatges gravades fa 50 anys o es tracta d’un documental de ficcionalitzat. Aquest és el nivell de perfecció.
El documental és en moltes ocasions tècnic, ja que presenciem moltes de les instruccions que es donaven als astronautes entre els diferents tècnics. Com a espectadors palpem la col·laboració i el treball compromès de centenars de persones. També recull alguns dels moments més humans dels astronautes durant la missió, així com el moment àlgid, quan Neil Armstrong trepitja la Lluna i pronuncia la mítica frase.
Apollo 11 és una manera perfecta per entendre què va significar aquell moment gràcies al realisme de les càmeres del cap Canaveral, que capturen amb una fidelitat brutal la imatge i el so de l’enlairament del coet, així com les del seu interior. Una visió única que en aquells moments només van experimentar els seus protagonistes i que ara nosaltres ens podem posar en el seu lloc. Només així ha estat possible emocionar-nos amb una història que ja coneixem que va passar fa 50 anys a través d’un muntatge superb. 
El documental Apollo 11 serà a partir d’ara el referent en imatge i sensacions per entendre, explicar i mostrar l’arribada de l’home a la Lluna.


dimecres, de juliol 17, 2019

Los muertos no mueren

El director independent Jim Jarmush, que ja havia tocat el gènere fantàstic sense desvincular-se de fer un cinema d’autor, ho prova amb els zombis a Los muertos no mueren, un homenatge a La nit dels morts vivents de George Romero, després d’haver-ho fet amb els vampirs a Sólo los amantes sobreviven.
Jarmush ha reunit un repartiment ple d’estrelles, moltes d’elles cares conegudes en la filmografia del director, com Bill Murray, Adam Driver, Chloë Sevigny, Tilda Swinton, Steve Buscemi, Danny Glover, Caleb Landry Jones, Rosie Perez i Tom Waits. 
A la petita localitat de Centerville, els animals comencen a comportar-se de forma estranya, la llum solar canvia de manera imprevisible i la lluna es divisa de manera permanent a l’horitzó. Els científics dictaminem que és un presagi d’una estranya invasió de morts que ja no estan morts, els quals s’aixecaran de les seves tombes. Els agents Peterson i Robertson hauran d’aturar l’amenaça i lluitar per la supervivència. 
Los muertos no mueren és una pel·lícula de ritme lent i reposat en la qual Jarmush porta els zombis al seu terreny. A vegades sembla una pel·lícula feta a càmera lenta. El poble de Centerville és un clar homenatge de Jarmush a Twin Peaks, ja que podria tractar-se perfectament del mateix poble amb la mateixa gent curiosa que l’habita. Entre aquests m'agradaria parlar d’Adam Driver, un personatge que trenca la quarta paret més d’una vegada i que protagonitza el millor gag de la pel·lícula, el relacionat amb un clauer i la saga galàctica que protagonitza. També vull comentar el de Caleb Landry Jones, el friqui del poble que regenta una botiga que ven tant revistes de terror com material de supervivència, com qualsevol cosa que necessiti el guionista que estigui a la pel·lícula. A qui no li ha vingut el cap Creepshow 2 amb aquest personatge? I finalment, Tom Waits, el boig del poble i al mateix temps els ulls de l’espectador en tota aquesta història. 
El que més sobta del surrealisme en que es mou la pel·lícula, és que els personatges no s’estranyen de l’existència dels zombis quan aquests fan la primera aparició. És com si els esperessin.
Les referències de Los muertos no mueren a George Romero són constants, però no només són estètiques, sinó que també utilitza el zombi com a metàfora, però a diferència del mestre, Jarmush ho introdueix al final amb calçador, de manera maldestra i poc orgànica, i bastant de parvulari per la manera com verbalitza el missatge contra el capitalisme i el consumisme, per si algú no ho ha entès. Durant tota l’estona, la pel·lícula no fa cap referència que ens condueixi a la lectura final que li atorga Jarmush a aquesta història. En canvi, sí que es preocupa per estereotipar determinats personatges i introduir una sàtira com, per posar només un exemple, el blanc del sud dels Estats Units que és pràcticament manifest votant de Donald Trump, que interpreta Steve Buscemi.
Per si en el tràiler algú pensa que això és una comèdia de zombis com Shaun of the dead, que ho oblidi. Això és una pel·lícula de l’univers particular de Jim Jarmush. 
El millor de los Los muertos no mueren és el seu repartiment, el pitjor, el seu ritme i la sensació que en molts moments no passa res. Però Jarmush és un autor, va a la seva, i no sembla massa preocupat en agradar o deixar d’agradar. Algú ha comentat que la pel·lícula és el resultat d’una costellada d’amics, jo més aviat penso que ha fet una sèrie B que vol homenatjar al cinema de sèrie B, no només de zombis, sinó també a les pel·lícules en blanc i negre amb marcians que feia Ed Wood. 


dimarts, de juliol 16, 2019

Spider-Man: Lejos de casa (sense espòilers)

Ambientada posteriorment a Vengadores: Endgame, Spider-Man: Lejos de casa posa punt final a la fase 3 de Marvel Studios.
Spider-Man: Lejos de casa funciona a tes bandes: la primera, com un epíleg de Vengadores: Endgame, se’ns explica com funciona el món després que la meitat de la població del planeta desaparegués durant 5 anys i com ha afectat Peter Parker la mort de Tony Stark, el que fins aleshores era el seu mentor; la segona, com a pel·lícula individual pròpia, com una comèdia adolescent de superherois; i la tercera, posa les bases a la fase 4 i a establir a Spider-Man com el nucli central sobre el qual girarà el futur de l’MCU, en el lloc que fins ara ocupava Iron Man. 
La premissa argumental portarà a Peter Parker (Tom Holland) i als seus companys de classe a un viatge per algunes ciutats europees com Venècia, Praga, Berlín o Londres per treballar en un projecte de ciències. Durant el viatge, Peter pretén trobar el millor moment per confessar a la seva companya, Michelle Jones (Zendaya), MJ pels amics i amigues, que n’està enamorat. Però en la primera aturada del viatge, a Venècia, és reclutat per Nick Furia (Samuel L. Jackson) i Maria Hill (Cobbie Smulders) de SHIELD perquè treballi al cantó de Quentin Beck, àlies Mysterio, un ésser provinent d’una Terra paral·lela que persegueix a uns éssers anomenats els elementals, que provenen del seu món, i estan formats de terra, aigua i foc.
La pel·lícula es divideix clarament en dues parts. La primera, quan explora més les relacions entre els adolescents, i té els referents en les pel·lícules de John Hughes com Todo en un día o El club de los cinco, així com la part de comèdia de viatge, en què és difícil que no ens vingui al cap Las locas vacaciones europeas de una família americana de Chevy Chase amb el National Lampoon. La segona és ja la més superheroica i clàssica en els termes de gènere i que ens regala les millors escenes d’acció que hem vist en les pel·lícules d’Spider-Man. Aquí ens nota que la pel·lícula és ambiciosa, creix respecte a la primera part, i això fa que la pel·lícula millori a cada moment. 
La història d’Spider-Man ha vingut marcada sempre pel poder i la responsabilitat i l’anomenada en els còmics sort Parker, que consisteix en el fet que tot li surti malament, com ara que hagi de deixar plantada la noia que li agrada perquè ha de salvar el dia. Tots aquests elements que fan que Spider-Man sigui Spider-Man, són presents en aquesta pel·lícula, per més canvis estètics que s’hagin introduït. L’essència del personatge i dels còmics està per tot arreu, malgrat que l’entorn és diferent, amb la clara intenció de no repetir per enèsima vegada el que ja vam veure en les pel·lícules de Sam Raimi o Marc Webb. Stark és el nou oncle Ben pel Peter de l’MCU. En cap moment li va parlar de poder i responsabilitat, però tot és aquí. Peter no està preparat per assumir la responsabilitat que des de tot arreu el pressionen perquè l’assumeixi, i la seva resposta constantment és fugir, per tant, la possibilitat de marxar de vacances amb els seus amics és ideal.
Un dels temes centrals de la pel·lícula és la maduresa de Peter Parker, tant en la part de deixar enrere ser un nen, en tota la part de comèdia adolescent de la pel·lícula, com el de les responsabilitats que haurà d’assumir com a superheroi, per les quals no està preparat. No obstant això, la pel·lícula vol deixar-nos clar que Spider-Man serà a partir d’ara l’eix central en què es mourà l’MCU, com fins ara ho ha estat Iron Man. 
Per primera vegada en la trajectòria cinematogràfica d’Spider-Man, s’està explorant la seva etapa d’adolescent d’institut. Marvel Studios no té pressa en portar el personatge i n’ha fet una clara planificació a llarg termini en què els elements més icònics aniran apareixent a poc a poc. Alguns d’ells ja ho fan en aquesta pel·lícula. Aquest és un Spider-Man en formació i en creació que a poc a poc arribarà en el punt de maduresa. Però Marvel no té pressa, ja va dir que volia que l’espectador creixés amb els anys amb el personatge, i ho està fent molt bé. Gaudim-ne.
La pel·lícula continua amb l’univers de personatges secundaris que vam veure a Homecoming, com Ned Leeds (Jacob Batalon), Betty Brand, Flash Thompsom i MJ. MJ no és Mary Jane Watson dels còmics ni la que coneixem de la saga de Sam Raimi, és un personatge nou que adopta les inicials d’un personatge conegut. Malgrat aquesta diferència, el seu personatge creix en aquesta pel·lícula. Tot i no ser la nostra pèl-roja favorita, és un molt bon personatge que té bona química amb Peter i que té les millors frases de la pel·lícula. Entra en l’univers d’Spider-Man Happy Hogan, que es trobarà amb Peter per superar junts el buit que ha deixat Tony Stark, i que interpreta de manera brillant Jon Favreau. El personatge de Favreau sempre ha estat els ulls de l’espectador en l’MCU i la seva entrada en aquesta pel·lícula es complementa molt bé amb Peter i explora el dol de la seva relació amb Tony Stark. Entre els secundaris no ens oblidem de la sensacional tieta de May que interpreta Marisa Tomei. M’agrada moltíssim com ha treballat aquest personatge i, com a Homecoming, m’he quedat aquí amb ganes de més May. 
Per altra banda, Jake Gyllenhaal interpreta a Mysterio. L’actor en fa una interpretació brillant,i està a l’atura de Michael Keaton de Homecoming. El Mysterio d’aquesta pel·lícula és tan perfecte com mai els fans del còmic haguéssim somiat com seria de veure’l al cinema. Malgrat que la diferència és que aquí se’ns presenta com un heroi i no com un malvat com en els còmics, tot que el que fa Mysterio, sobretot en la segona hora, tant visualment com interpretativa és memorable. Un encert brutal aquest Mysterio que Jon Watts sap com aprofitar l’apartat visual del personatge en pantalla, i mostrar el que és capaç de fer. No era una tasca fàcil pel considerat com un enemic menor del personatge en els còmics.
En aquesta pel·lícula més que mai no marxeu fins a l’última escena postcrèdits, ambdues són fonamentals per entendre el futur de l’MCU. En aquesta ocasió aquestes escenes, sobretot la primera, són essencials per a la trama i no només una picada d’ullet a l’espectador. De fet, la primera, probablement és la més important de l’MCU, per sobre de l’aparició de Nick Furia al final d’Iron Man. Us aviso que en aquesta escena passareu d’aixecar-vos de la butaca per aplaudir a caure de culs en qüestió de segons.
Per acabar, dir-vos que estem davant una de les millors i més divertides pel·lícules del personatge. Si tenim en compte que les dues primeres de Sam Raimi són les millors, aquesta vindria a ser la tercera. I que no quedi cap dubte, Tom Holland és el millor Spider-Man que hem tingut en pantalla, no només pel meravellós passeig que li “veiem” fer, si no per les seves capacitats interpretatives que li han portat a fer seu un personatge que es comporta com l’adolescent que és, tant en els moments de comèdia, com en els dramàtics. Feu-vos un favor i aneu a veure-la.
Si ja l’heu vist, us hem preparat un programa especial amb espòilers. Gaudiu-lo! Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


dimecres, de juliol 10, 2019

Godzilla: Rey de los monstruos

Segona entrega del Godzilla del MonsterVerse, que està integrat per decebedora pel·lícula de Gareth Edwards del 2014 i per la molt més entretinguda, Kong: La Isla Calavera. L’any vinent arribarà l’esperada Godzilla vs. Kong. Darrere la càmera tenim a Mike Dougherty, realitzador de dues pel·lícules de terror magnífiques com Trick or Treat i Krampus.
La història gira al voltant d’una família formada pel matrimoni Russell, interpretats per Kyle Chandler i Vera Farmiga, i la seva filla Madison, encarnada per Millie Bobby Brown, l’Eleven d’Stranger Things, tots ells perduts enmig de la batalla entre els monstres. De l’anterior pel·lícula, només repeteixen Ken Watanabe i Sally Hawkins.
La primera sensació després de veure-la és que és molt millors que l’avorridíssima i pretensiosa primera part de Gareth Edwards del 2014, però pitjor que Kong: La Isla Calavera. No obstant això, aquesta és la millor pel·lícula de Godzilla de les tres que ha fet Hollywood, però pitjor que la japonesa Shin Godzilla, en què veiem al monstre lluitar de manera espectacular a plena llum del dia, cosa que no passa en aquesta pel·lícula en què els monstres només apareixen en moments de foscor o poca il·luminació. 
Tot i que intenta corregir alguns errors de l’anterior, no sempre ho aconsegueix i sovint cau en la síndrome Transformers, en què es produeix una desconnexió amb l’espectador, sigui pels militars, els científics o per aprofundir poc en els personatges que ens interessen, que són Godzilla, Mothra, l’arna mística, Rodan, el pterodàctil gegant, i King Ghidorah, el drac que prové de l’espai. Els personatges humans no passen del clixé perquè hi estan de més. Són la part més dèbil del guió i en cap moment són capaços de transmetre emoció. Tot que ho intenta a través de la família protagonista, la relació entre aquests és poc creïble i mal explicada.
Sí que ens han agradat les diferents batalles entre els monstres perquè se segueixen molt bé. En termes de coreografies d’acció, perfecte. Tota la part de destrucció que desencadenen els monstres és genial, com l’escena de l’estadi dels Red Sox.
La part de mitologia m’ha encantat, però m'hauria agradat que hi haguessin aprofundit més. Aquí hi ha una part en la qual treure més profit, però només s’han quedat en la superfície. La idea del paper dels titans en el planeta és molt potent.
El millor de la pel·lícula, el que esperaven veure d’ella, la lluita final entre tots els monstres, el pitjor, el mateix error que la primera, però en menor grau, el drama i donar excessiu protagonisme als humans, siguin militars o científics, i la durada, 130 minuts són excessius. Esperem que algú entengui d’una vegada que això va de monstres i que precisament és això el que volem veure. Tot i ser una pel·lícula en general entretinguda, no és ni memorable ni transmet emoció, encara que les escenes d'acció es gaudeixin plenament.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.

dimarts, de juliol 09, 2019

Muñeco diabólico

Els 80 va ser la dècada que va popularitzar i van néixer un munt d’icones del cinema de terror com Freddy Kruger, en plena dècada dels 80, Jason Vorhees, a finals dels 70 o Chucky, a finals dels 80. El director Tom Holland, el mateix de Noche de miedo, i Don Mancini, responsable del guió de totes les pel·lícules de la saga i director de les darreres, van crear el personatge de Charles Lee Ray, un assassí en sèrie que després de ser abatut per la policia, i a causa d’una maledicció, aconseguiria sobreviure transferint la seva ànima en un ninot de la marca Good Guys, a través del qual continuaria fent el mal. Després 7 entregues que han desgastat la saga, en què Chucky ha tingut fins i tot parella i un fill, el productor Seth Grahame-Smith amb MGM i Orion Pictures, va decidir desenvolupar-ne un remake que ha dirigit el noruec Lars Klevberg. En aquesta ocasió el mític Brad Dourif ja no posa veu a Chucky, sinó que és l’actor Mark Hamill. Aubrey Plaza i Gabriel Bateman completen el repartiment. 
En el remake, Chucky és un ninot robòtic que a causa de la programació d’una fàbrica asiàtica, un treballador explotat esborrarà els filtres de seguretat d’una de les joguines que es comportarà de manera psicòtica i agressiva i perpetrarà un munt de crims. 
Personalment encarava aquest projecte amb poca il·lusió perquè prescindir de Brad Dourif i Don Mancini no em semblava una bona idea. El fet que Dourif i Mancini estiguessin desenvolupant una sèrie de televisió que seguirà amb la franquícia ja coneguda em semblava confirmar-ho, tot i que la darrera entrega cinematogràfica, Cult of Chucky, mostrava claríssims símpomes de desgast i manca d’idees. El cas és que m’he endut una molt agradable sorpresa i he trobat que aquesta pel·lícula defineix el que ha de ser un remake. Manté l’esperit de la pel·lícula original, al qual ret homenatge, però introdueix elements nous que li donen una identitat pròpia i diferent.
Un dels elements que canvien respecte a l’original és l’origen de Chucky. En els temps actuals, introduir el vudú podia ser massa naïf, i el guionista opta per una solució més del nostre temps com les noves tecnologies i les intel·ligències artificials del tipus Siri o Alexa, però malvada.
Chucky sembla posseït per l’esperit de la saga Evil Dead i Muñeco diabólico (2019) esdevé una pel·lícula que mescla amb èxit terror amb elements d’humor molt cafres. Està plena d’escenes especialment gores, però al mateix temps és molt bandarra. Aquesta és una pel·lícula més de diversió que no pas de terror que culmina en una escena que és una autèntica bogeria en la part final, i que té lloc en un centre comercial, amb molt esperit del cinema de terror dels 80.
Chucky porta la protecció del seu nen al límit i aparta del camí a tot ésser viu que el preadolescent Andy odia o li pugui fer ombra en estima a Chucky. Una de les idees més boges de la pel·lícula és aquella en relació a La matanza de Texas i la manera en què Chucky interpreta la diversió d’Andy i els seus amics. Tremend. És en moments com aquest en què el remake adquireix sentit i aprofita per fer coses que l’original no podia.
Muñeco diabólico (2019) és una pel·lícula perquè agradi als fans del cinema de terror i esdevé un festival.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


dimecres, de juliol 03, 2019

Kin

Adaptació en llarg del curt Bag Man dirigit pels germans Jonathan i Josh Baker, que ells mateixos han convertit en un llarg. 
Eli és una adolescent que viu amb el seu pare i el seu germà gran. La relació familiar és tensa i es complica quan un traficant que havia protegit al germà quan va estar a presó, li demana cobrar el favor. Per altra banda, Eli és perseguit per dos soldats, aparentment provinents del futur, que volen recuperar una arma làser que aquest va trobar per casualitat i que sembla ser l’única cosa que els pot salvar dels traficants. 
La protagonitzen el debutant Myles Truitt, Jack Reynor, Dennis Quaid i James Franco en el paper del dolent, en una interpretació tan histriònica que quan va presentar la cerimònia dels Òscars. 
Kin és una pel·lícula que no acaba de definir-se i deixa molta informació sense explicar, deixant a l’espectador que ompli els múltiples buits del guió. Al principi no tens clar si succeeix en el present o en el futur. Tampoc tens clar si és en el món tal com el coneixem o ha succeït alguna mena d’apocalipsi. La ciutat on transcorre l’acció inicialment és Detroit, en un moment que ens recorda al Detroit que ens presentava Robocop
Visualment, apunta maneres, però tampoc aconsegueix crear res que valgui la pena recordar. Al final et quedes amb una fotografia molt grisa que es barreja amb una estètica deutora dels 80, però que no és capaç de reproduir la sensació de ser una cinta vuitantera, tal com pretén de manera fallida. 
Kin no amaga la seva naturalesa de pel·lícula de ciència-ficció independent de baix pressupost. Desgraciadament la part de ciència-ficció es queda amb molt poca i és la més fluixa perquè no hi aprofundeix i es limita a deixar elements sense entrar-hi ni donar-ne cap explicació. 
El guió està ple de preguntes sense resposta, fins al punt que sembla una pel·lícula que no està acabada, tot i que no podem negar que és entretinguda. Tampoc aconsegueix transmetre cap tipus d’emoció per part dels personatges. 
Kin és una pel·lícula que es queda a mig camí de tot arreu en què el millor és el seu pòster.


dimarts, de juliol 02, 2019

Toy Story 4

Pixar havia donat per tancada la saga Toy Story en la tercera pel·lícula, estrenada farà 9 anys. Des d’aleshores, només ha produït alguns curts o especials per a la televisió protagonitzats per Woody i Buzz Lightyear com Hawaiian Vacation i Small Fry (2011), Partysaurus Rex (2012), Toy Story of Terror! (2013) i Toy Story That Time Forgot (2014).
La trama comença quan Bonnie, la nena ara propietària de les joguines després que Andy les hi hagués regalat, construeix una joguina amb una forquilla de plàstic, anomenada Forky. Quan Forky viatja amb Bonnie i la seva família, Woody el segueix per rescatar-lo. Al mateix temps Buzz i la resta de joguines intentaran trobar-los per portar-los a casa, però a qui trobaran serà a Bo Peep, la figura de porcellana que és la parella de Woody.
Ha valgut la pena fer una nova part d’una saga que havia quedat tan ben tancada? La resposta és un sí rotund perquè agafa els personatges en el punt en què els va deixar i n’ha fet una pel·lícula excel·lent. Tot i que existia la possibilitat d’espatllar un final tan ben tancat, val a dir que la pel·lícula ens explica una història diferent, fa evolucionar els personatges, sobretot a Woody, i ens ofereix un nou tancament que també pot ser un nou principi si volen seguir.
Ens estimem moltíssim aquesta colla i ja en el pròleg, però sobretot en els títols de crèdit, immediatament se’ns fica a la butxaca en un inici emotiu que farà saltar la llàgrima a tots els fans de la saga.
A diferència de les pel·lícules anteriors, Woody és el protagonista absolut, juntament amb Bo Peep, i Buzz Lightyear i la resta de personatges coneguts són poca cosa més que personatges secundaris. Malauradament els hem de situar en un segon pla perquè la història ho necessita.
Toy Story 4 explora i reflexiona sobre el fet de ser una joguina i el sentit de la vida d’un joguet. Aquesta reflexió ve donada per Woody, que haurà de fer front que Bonnie no és Andy i que ja no és la joguina principal. Woody no ha superat el fet de no estar amb Andy. Quan es trobi a les joguines abandonades en el parc d’atraccions, on es retrobarà amb Bo Peep, es qüestionarà el seu destí en la vida i farà un salt de fe.
En l’apartat de què significa ser una joguina, trobem el paradigma en el personatge de Forky. Fet de brossa i construït per la mateixa Bonnie, és incapaç d’assimilar que no és deixalla i s’ha convertit en una joguina. Tot i ser el personatge menys intel·ligent de la pel·lícula, pateix un conflicte d’identitat molt profund.
Pel que fa a la dolenta, la nina Gabby Gabby, està molt ben treballada, ja que el guió li busca una motivació i un conflicte que ens pugui fer comprendre-la, tot i que els seus mètodes no són ètics. Gabby Gabby és una joguina espatllada que mai ha conegut l’estima d’una nena i està disposada a fer el que sigui per aconseguir-ho.
Potser la part més fluixa de la pel·lícula sigui Bonnie, la nena que ha vingut a substituir a Andy. El seu personatge és només una pinzellada, i la pel·lícula no li dedica el temps suficient perquè hi creem cap vincle emocional. Juntament amb Bonnie, les noves joguines secundàries no són capaces d’eclipsar a les clàssiques com Mr. Potato, Rex, Ham i Slinky, que confesso he trobat a faltar.
Toy Story 4 planteja un canvi en l’statu quo de la saga, que no solem veure en produccions animades per a públic familiar. 
Era necessària aquesta pel·lícula després d’una trilogia perfecta? Aquí cadascú pot opinar, el que és innegable és que Toy Story 4 ens explica una història com només Pixar sap fer. Ha creat una continuació orgànica i ha fet evolucionar i créixer els personatges. L’amistat, la pertinença, el compromís i el sacrifici, temes inherents a la saga Toy Story, també hi són presents en aquesta quarta pel·lícula.
Quin és el nostre lloc en el món? Això és sobre el que va Toy Story 4 que acaba fent-nos saltar la llagrimeta en aquest final que esdevé un nou principi que ens portarà fins a l’infinit i més enllà.
Trobaràs una ressenya amb espòilers de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.

dimecres, de juny 26, 2019

El sótano de Ma

L’actriu Octavia Spencer i el director Tate Taylor es tornen a unir després de Criadas i señoras en aquesta pel·lícula de terror de Blumhouse, que després de produir pel·lícules com Déjame salir, Us o Infiltrado en el KKKlan, incideix novament en fer una reflexió sobre el rol dels afroamericans en el cinema. 
Octavia Spencer trenca amb la seva imatge simpàtica de pel·lícules com La forma del agua o Figuras ocultas, i es posa en la pell d’una dona extremadament pertorbada amb intencions macabres que s’aprofitarà d’un grup d’adolescents. 
Sue Ann, és una dona solitària que ofereix a un grup d’adolescent el seu soterrani de casa seva perquè passin una estona i s’allunyin del descampat on acostumen a trobar-se per fumar i beure. Tan sols els posa unes condicions senzilles, un d’ells no ha de beure alcohol, de cap manera han de pujar les escales i s’ha de dirigir a ella com a Ma. El que comença com un joc juvenil, es convertirà en un malson terrorífic. 
El sótano de Ma s’ha volgut diferenciar de la resta de pel·lícules de terror de la companyia dirigides al públic adolescent, i ens ofereix escenes macabres que no veiem en aquest tipus de produccions. Aquesta pel·lícula esdevé més adulta que la resta de produccions de Blumhouse. 
Si haguéssim de buscar el gran referent a El sótano de Ma, sense cap mena de dubte seria Carrie. El mal rotllo de l’institut ens recorda molt al d’aquella pel·lícula, així com el físic de Diana Silvers, té una fragilitat que ens fa pensar en Sissy Spacek. 
L’ambientació és també un dels seus punts més forts, ja que té lloc en un poble perdut dels Estats Units, en el qual la protagonista es veu obligada a viure, havent deixat la gran ciutat i torna al poble natal de la seva mare. 
Els secrets defineixen la pel·lícula, així com la informació que t’amaga i et descobreix a poc a poc. Tant pel personatge de Ma i el trauma de la seva adolescència, així com pels lligams entre els protagonistes i els seus pares. Al final, quan totes les cartes estan sobre la taula, tot esclata i el desenllaç és divertidament macabre.
La pel·lícula també ofereix una necessària reflexió sobre les xarxes socials i com els adolescents hi pengin informació personal sense cap filtre. El personatge de Ma s’aprofitarà d’aquesta informació per treure benefici de les seves males intencions. 
L’única pega que li posaria és que desaprofita la presència d’Allison Janney i en menor mesura la de Juliette Lewis. 
El sótano de Ma no és una pel·lícula que pretengui ser creïble, sinó que l’únic que vol és que gaudeixis de la seva absurditat. Es tracta d’una sèrie B sense pretensions, divertida, concebuda per a maratons de terror i amb l’esperit de les sessions de matinada.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


dimarts, de juny 25, 2019

Men in Black International

És aquesta pel·lícula el reboot d’una saga que ningú volia o interessava? Recordem que veníem del fracàs d’una tercera entrega. De fet, més enllà de la primera part, les pel·lícules que van venir després van ser pitjors fins a l’horripilant tercera entrega en què Tommy Lee Jones en prou feines apareixia. Aquesta quarta és Will Smith qui es perd. Sony ha volgut tornar-ho a intentar i ha contractat a Chris Hemsworth i Tessa Thompson, que ja havíem vist junts a Thor: Ragnarok i Vengadores: Endgame com a Thor i Valquiria. En papers secundaris tenim a Liam Nesson i Emma Thompson. Dirigeix F. Gary Gray, responsable de Fast & Furious 8, l’entrega més fluixa de la saga després de la cinquena. Aquesta és la primera de la saga que no serà dirigida per Barry Sonnenfeld. 
En aquesta ocasió, els agents del MIB, H i M han de descobrir la identitat d’un talp que s’ha infiltrat en l’organització. També hauran d’enfrontar-se a una organització terrorista alienígena que es creia que ja havia estat eliminada. 
A mig camí entre el reboot i la continuació, la saga vol ser més ambiciosa i estendre’s pel món sencer. A parer meu la perjudica perquè s’apropa més a una versió de James Bond amb alienígenes que no pas a un homenatge a les pel·lícules de sèrie B a l’estil Ed Wood, que era la primera pel·lícula. 
Suposadament representa que ha de fer riure, però no és així. Només hi ha un gag en què he rigut. Evidentment, els que l’heu vist, em refereixo a la referència a Thor. 
Pel que fa als actors, Chris Hemsworth i Tessa Thompson són els qui literalment aguanten la pel·lícula per la seva bona química. La trama és pràcticament inexistent, i el guió no dona cap profunditat als personatges, ni secundaris, ni principals, més enllà d’una petita pinzellada al voltant del personatge de Thompson. El guió és un acadenat de lluites amb poca gràcia en diferents parts del món. 
L’únic que m’ha agradat és la banda sonora de Danny Elfman que sí que val molt la pena. Pel que fa a la resta, no necessitareu cap neutralitzador per oblidar la pel·lícula només sortiu de la sala.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


dimecres, de juny 19, 2019

Lords of Chaos

Pel·lícula biogràfica del grup de black metal noruec Mayhem i al mateix temps un retrat cru de l’imbecil·litat i estupidesa humana. Dirigeix el director de videoclips, Jonas Akerlund.
Lords of Chaos la varem poder veure en el darrer Festival de Sitges. Malauradament no ha tingut una estrena en sales i s'estrena directament a Movistar +. Una pena, perquè costa entendre com pel·lícules menors i més mediocres tenen la sort d'estrenar-se en sales.
Basada en un llibre del mateix títol, ens explica les circumstàncies que varen envoltar el suïcidi del vocalista de la banda i del posterior assassinat del seu líder amb mans del baixista. El grup va estar involucrat en la crema d’esglésies del seu país. Tot i que mai va quedar demostrat del tot, la pel·lícula especula que realment va ser així. 
Aquest biopic utilitza elements del gènere de terror per narrar-nos aquesta història brutal i ho fa de manera entretinguda. 
Un dels elements destacats de la pel·lícula és la forma extremadament realista de mostrar-nos la violència i els moments més truculents. 
A Lords of Chaos no hi ha exageracions. No hi ha res més dur que el realisme i la pel·lícula procura que així sigui, per la qual cosa no podem evitar sentir-nos tocats després de la projecció. 
Cap dels involucrats en aquells fets ha volgut saber res de la pel·lícula, ni la mateixa banda que no ha volgut cedir ni vendre els drets dels seus temes perquè fossin utilitzats a la pel·lícula.


dimarts, de juny 18, 2019

X-Men: Fénix Oscura

Última entrega de la saga X-Men i última de les preqüeles ambientada als anys 90. Curiosament, s’estrena sota el segell de Disney després que la companyia del ratolí comprés a Fox. Els reshoots que ha patit la pel·lícula ha fet que X-Men: Fénix Oscura s’hagi estrenat amb posterioritat a la compra de Fox. No obstant això, no forma part de l’MCU tot i que els personatges, acabaran formant-ne part d'aquí a un temps. 
Ambientada el 1992, els X-Men en aquests moments són unes celebritats i col·laboren amb el govern. Aquest li demana al professor Charles Xavier que amb els X-Men rescatin uns astronautes. Quan es trobin a l’espai, una entitat còsmica anomenada Fènix, s’apodera de Jean Grey. Un cop a la Terra, Jean descobrirà que posseix uns poders increïbles que serà incapaç de controlar. 
Els mutants de Fox no han sabut quin rumb agafar des de l’estrena d’Apocalipsis i Dark Phoenix va néixer morta des del moment en què Simon Kingberg va ser designat director. Aquell reinici de la franquícia que va significar First Class, Fox no n’ha sabut treure profit, una vegada més, les presses. Les preqüeles iniciades Matthew Vaughn prometien molt, però sense Vaughn la cosa no va ser el mateix, tot i que Días del futuro pasado em sembla una bona pel·lícula. Kingberg, que no havia quedat content amb X-Men 3: La decisión final, vaja ni ell ni ningú, va creure que era una bona idea tornar a aquella història per fer-ne una pel·lícula digna. Aclarim que un cop vista, tot s’ha quedat en intencions. 
Trobar alguna cosa bona a X-Men: Dark Phoenix és realment dificultós perquè tot sembla fet malament. No només es repeteixen els errors d’X-Men: Apocalipsis, si no que a més es cau en la mediocritat d’una pel·lícula d’una factura pràcticament televisiva. És la pitjor de la franquícia? És difícil de dir perquè tot i que X-Men Orígenes: Lobezno i X-Men 3: La decisión final eren molt males pel·lícules, no recordo haver-me avorrit amb elles en el cinema com he fet amb aquesta. Potser és millor que les anteriors, però les supera en mediocritat. 
El pitjor de tot, és que desaprofita un càsting que ja voldrien tenir moltes pel·lícules: James McAvoy, Michael Fassbender, Jennifer Lawrence, Jessica Chastain, Evan peters, Nicholas Hoult, etcètera. Hauria de ser delicte desaprofitar aquests actors i donar-los a alguns papers, ja no secundaris, sinó terciaris. La desgana absoluta de Jennifer Lawrence a X-Men: Apocalipsis, en la qual ja no es volia ni maquillar per fer de Mística, s’encomana aquí a la resta d’un càsting que sembla absolutament perdut en molts moments. Un dels principals errors de la pel·lícula ha estat en el càsting de Sophie Turner (Jean Grey) protagonista pràcticament absoluta de la pel·lícula. Turner no dona la talla com a Jean Grey i és incapaç d’aguantar una pel·lícula per ella mateixa en la qual és pràcticament la protagonista absoluta. Ni l’actriu és capaç d’ocultar l’absència d’un guió, ni el guió és capaç d’ocultar les mancances de l’actriu. El resultat, el desastre total. 
X-Men: Dark Phoenix és avorridíssima. És l’absolut no res durant dues hores en què els protagonistes no fa res més que parlar sobre el mal rotllo de què li passa a Jean Grey. Les poques escenes d’acció són mediocres, més aviat són batusses que altra cosa. El que més m’agrada és l’inici, amb l’accident de cotxe i el rescat a l’espai. L’escena d’acció del final, la del tren, és l'única genuïnament superheroica de la pel·lícula. Precisament és la que es va haver de tornar a rodar sencera. Sí que és cert que és una bona escena, però en aquell moment ja s’ha perdut tota l’emoció i l’escena, per més ben fet que estigui no transmet res. Com a mínim es fa despertar que ja és alguna cosa. 
19 anys de pel·lícules mutants acaben sense pena ni glòria amb X-Men: Dark Phoenix, sense incloure-hi res que taqui el cercle. Afortunadament, la compra de Disney ha fet que els personatges tornin a casa, a Marvel Studios, que serà en el lloc en què els veurem la pròxima vegada, en l’MCU, d’aquí uns quants anys, quan ja hàgim oblidat aquest declivi i tinguem ganes de tornar-los a veure en un més que necessari reboot. Vistos els resultats, ni quan Marvel Studios comenci a desenvolupar històries amb aquets personatges, voldrà saber res sobre adaptar la història dels còmics La saga de Fénix Oscura escrita per Chris Claremont i dibuixada per John Byrne, una de les millors històries dels còmics que ha tingut dues adaptacions cinematogràfiques nefastes que han causat un dany irreparable per duplicat.
Trobaràs un especial de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.


dimecres, de juny 12, 2019

Rocketman

Molts érem els que ens preguntàvem si l’èxit de Bohemian Rhapsody era exagerat, ja que no passava de ser un biopic convencional rodat amb poca força (amb excepció dels darrers 20 minuts), amb falta d’idees cinematogràfiques i amb la pretensió de fer quedar bé als membres vius de la banda. El cert és que, tot i ser conscient d'aquests defectes, a Bohemian Rhapsody et deixaves endur per la música. Si entenies la pel·lícula com una celebració de la banda, funcionava. Però si et paraves a mirar quins eren els seus valors cinematogràfics, no s’aguantava per enlloc. 
I ara arriba Rocketman, un biopic sobre el cantant, compositor i pianista britànic, Elton John que precisament és tot que no era Bohemian Rhapsody. No infravaloreu a la figura d’Elton John per pur desconeixement, en aquesta pel·lícula, si el coneixeu poc, descobrireu cançons seves que heu cantat i ballat mil vegades i que ni sabíeu que eren d’ell. Els grans hits de John estan tots en aquesta pel·lícula. 
L’ha dirigit Dexter Fletcher, qui va substituir a Bryan Singer de Bohemian Rhapsody, però que no va constar acreditat per no haver dirigit més de la meitat de la pel·lícula. En aquesta ocasió, Fletcher ha tingut l’oportunitat de planificar-la d’inici i el resultat cinematogràfic està als antípodes de la pel·lícula sobre Queen. Fletcher ha fet un biopic, però en la seva construcció s’allunya del que és convencional. Rocketman està construïda com un musical narrat com un flashback en què cada cançó aporta a la narrativa de la pel·lícula i adquireix sentit en el moment que apareix en la narració cronològica de la vida d’Elton John. De fet la pel·lícula està més a prop del musical que no pas del biopic, tot i que és les dues coses. Ja només començar, en el primer número musical, et deixa clar quin tipus de pel·lícula ha volgut fer, quan a través del nen Reginald Kenneth Dwight, canta i balla amb els seus amics i família en mig d’un barri residencial de Londres. I és que aquí no només canta Taron Egerton, també ho fan tots els protagonistes principals. 
La pel·lícula tampoc pretén fer quedar bé a Elton John, ja que exposa de manera clara l’abús del sexe, les drogues i l’alcohol. Però la manera de fer-ho no cau en la morbositat, ho fa de manera elegant, a través de la música i una cura extrema en les imatges. Sí que ens deixa clar que l’espiral autodestructiu de John era a causa de la falta d’amor dels seus pares i pel fet de no haver trobat una parella que l’estimés i que no el volgués per interessos econòmics. 
Rocketman ens mostra de manera molt fidel els moments de més èxit i més patètics de l’artista. Tampoc passa desapercebut el seu talent innat de compondre música de manera quasi immediata que l’artista ha explicat diverses vegades. Aquí veiem com les melodies prenen forma ràpidament quan té la lletra a les mans. El cert és que poques llicències es pren la pel·lícula en la seva vida. De les poques, i que no té gens d'importància, és la recreació del videoclip I’m Still Standing de l’any 1983, quan la part final de la pel·lícula, en sortir del centre de rehabilitació, ens trobem a principis dels 90. 
I no vull deixar de parlar de Taron Eggerton, actor que coneixem principalment per les dues entregues de Kingsman, qui curiosament va coincidir amb Elton John a Kingsman 2: El círculo secreto. La labor d’Eggerton és extraordinària, no només es converteix en Elton John, sinó que és capaç de portar-lo al seu terreny més personal, sense deixar de veure a John. I el que té més mèrit, és capaç de modular la veu com la de John i cantar totes les seves cançons amb el mateix registre vocal. No caben els elogis que li podem fer a Eggerton en aquestes línies. 
Pel que fa a la resta de papers principals trobem a Jamie Bell, Richard Madden (Game of Thrones) i Bryce Dallas Howard, que va haver de guanyar uns quants quilos per interpretar a la mare del protagonista. Però dels secundaris, deixeu-me que em quedi amb Jamie Bell, qui va ser el nen de Billy Ellliot, que interpreta al lletrista i amic de tota la vida de John, Bernie Taupin. La relació entre ambdós personatges és molt tendra i la química entre els actors és magnífica. Ja des de la primera trobada, t’adones que seran amics tota la vida. 
Rocketman és un exemple de com haurien de fer-se els biopics. Més enllà de la narració d’uns fets, en una pel·lícula és més important com s’expliquen narrativament i visual. La música ens serveix per conduir la història, no per punxar un tema darrere un altre sense cap més sentit. Aquesta narrativa l’utilitza per fer una proposta artística molt propera al musical clàssic.
Trobaràs un especial de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.