dimarts, de febrer 19, 2019

La Lego pel·lícula 2

Cinc anys després de l’estrena de LEGO. La pel·lícula, de Phil Lord i Chris Miller, n’arriba la segona part. Lord i Miller ja no hi són en la direcció, tot i que ens mantenen com a productors i guionistes de la seqüela. Els directors són Mike Mitchell, director de Trolls, i Trisha Gum. Malgrat el temps que ha passat entre la primera i segona pel·lícula, no vol dir que aquests anys hàgim estat orfes de productes audiovisuals i cinematogràfics de LEGO, ja que hem gaudit dels spin-off de Batman. La pel·lícula LEGO i La Lego Ninjago pel·lícula. Tanmateix, cap d’aquests spin-off ha estat a l'altura de l’original, ni, ja ho podem dir, d’aquesta meravellosa seqüela.
En aquesta ocasió, Emmet s’embarcarà en una aventura galàctica després que Lucy i els seus amics siguin segrestats per uns extraterrestres. 
Aquesta segona part enllaça perfectament amb l’esperit de la primera. Si en aquella descobríem en el seu final que tota la història de la pel·lícula era en realitat un joc simbòlic d’un nen, en aquesta segona part s’hi afegeix la seva germana. D’entrada podrem apreciar com ha canviat el joc del nen en aquest temps, amb una història més fosca, tot i que infantil encara, i com és el joc des del punt de vista d’una nena. Les baralles de germans en el desenvolupament del joc, també formaran part de la trama. 
La Lego pel·lícula 2 conté exactament els mateixos elements que van fer bona la primera i resulta molt continuista. L’únic defecte que li podem trobar és la desaparició de l’efecte sorpresa. Ara ja sabem què anem a veure i el gir de guió del final de la primera pel·lícula, que ens va deixar a tots sorpresos, és el punt en què arrenca la segona part. El fet que ara el truc de la primera estigui al descobert, li suposa un avantatge perquè pugui aprofundir en els personatges humans, principalment els dos germans. Així, d’entrada, ràpidament endevinem que el món més postapocalíptic en el que s’ha convertit el món d’Emmet, respon al creixement del nen, ara cinc anys més gran, i que la presència de nous personatges respon a l’entrada de la germana en el joc. El nen ha crescut, i sobre el fet de créixer i com canvia el joc, també ens en parla la pel·lícula.
Un dels nous personatges que ens presenta és la mare. Ja sabem que les mares són el pitjor enemic de les joguines, per tant ningú millor que la mare per interpretar el terror de les figuretes de LEGO. La mare serà una peça important de la història quan els germans es barallen. 
Visualment continua essent molt impactant i musicalment ens ofereix el que busquem i precisa la pel·lícula, un munt de cançons enganxoses. 
La Lego pel·lícula 2 és una bona seqüela, tot i que inferior a la primera, però amb uns resultats superiors a Batman. La pel·lícula LEGO i infinitament millors que La Lego Ninjago pel·lícula
La Lego pel·lícula 2 continua essent igual d’entretinguda i divertida que la primera. Conté unes quantes idees boges que podrien signar els guionistes de qualsevol pel·lícula de ciència-ficció que vulgui parlar de paradoxes temporals. Crec que a Philip K. Dick li hauria agradat.
Trobaràs la ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.


dilluns, de febrer 18, 2019

Beast

Pel·lícula que vàrem poder veure a Sitges. Situada en una petita comunitat, un misteriós foraster, Pascal, ajuda una dona, Moll, a fugir de la seva opressiva família. Quan acusin l'home d'haver comès una sèrie de brutals assassinats, ella el defensarà a tot preu.
Els protagonistes són el músic Johnny Flynn i l’actriu irlandesa Jessie Buckley.
Beast és un inquietant thriller sobre el dubte, en aquest cas de la protagonista, que s’ha anat a viure amb un desconegut sobre què s’estén l’ombra del dubte de si és o no un assassí. Per altra banda, dubtarà també d'ella mateixa quan descobreixi pistes que la porten a pensar, i que visualitzem com espectadors una sèrie d'imatges, oníriques o no, d’una activitat nocturna de la qual no n’és conscient.
Jessie Buckley es menja la pel·lícula ella soleta. Interpreta a aquesta noia, controlada per la seva família, que la tracta amb condescendència i inferioritat en comparació amb els seus germans. Així, quan es troba a un home que representa tot allò que és contrari a la seva burgesa i acomodada família, si sentirà atreta immediatament.
Beast és una pel·lícula estranya, però que té una tensió que t’atrapa. No deixa d’introduir constantment diferents elements que acabaran per explotar. La pel·lícula és el debut de Michael Pearce en aquest thriller psicosexual que aporta coses noves a un argument ja vist.
Un dels elements importants de la pel·lícula és la seva ambientació, l'arxipèlag de Jersey, que li dona una personalitat única. Un indret salvatge amb consonància respecte als personatges principals.
El millor de Beast és la química dels dos protagonistes i els moments de tensió entre ells, juntament amb el fet d’aconseguir que com espectadors dubtem una vegada i una altra de la seva veritable naturalesa.

dimecres, de febrer 13, 2019

Green Book

Viggo Mortensen i Mahershala Ali protagonitzen la nova pel·lícula de Peter Farrelly, la primera en solitari, ja que fins ara, totes les havia dirigit juntament amb el seu germà Bobby, com Dos tontos muy tontos i Algo paso con Mary. Pels mal pensats, Peter Farrelly ha volgut aclarir que no hi ha cap mal rotllo amb el seu germà, simplement qüestions d’agenda. Green Book suposa un canvi de registre pel director, ja que el to d’aquesta s’allunya completament de la comèdia esbojarrada i escatològica que caracteritza la filmografia dels Farrelly. 
El títol fa referència a la guia The Negro Motorist Green Book, publicada entre 1936-1966, que ajudava als afroamericans de l’època de la segregació, a trobar allotjaments que fossin segurs, així com consells per evitar assalts o informacions sobre els tocs de queda dels diferents estats. Ambientada a principis dels 60, el protagonista és Tony Vallelonga, d’origen italià, que treballa d’agent de seguretat en un club nocturn de Nova York. A causa de la necessitat d’ingressos durant un parell de mesos en què el club estarà tancat, es veu obligat a acceptar l’encàrrec de Don Shirley, un pianista negre de prestigi que contracta els seus serveis per una gira pel sud dels Estats Units. En plena aventura, es trobaran amb el prejudici i l’odi cap a la població afroamericana propi de la zona. Ambdós confiaran en el llibre verd en el recorregut.
Green Book és de les millors pel·lícules de les vuit nominades als Oscars. No inventa res, però està meravellosament escrita i interpretada. La fórmula ja és coneguda, però tot funciona a la perfecció. Green Book et manté tota l’estona amb un somriure a la boca al mateix temps que apel·la a un missatge d’integració. M’ha recordat molt a Paseando a Miss Daisy, però amb els rols invertits, i uns personatges diferents que serveixen per explicar una història diferent.
No vull deixar una línia menys sense parlar dels dos actors, que són els que eleven la pel·lícula: Viggo Mortensen i Mahershala Ali. 
Mortensen interpreta a un home rude d'origen italià, no obertament racista, però amb uns clars prejudicis envers els negres. El fet d'haver de treballar per un negre li provocarà un rebuig al principi, sobretot per la part més de majordom que no pas per la de xofer, però per la seva precària situació econòmica, acceptarà. El personatge de Tony està molt ben escrit i resulta molt real. Es tracta del típic italià de Brooklyn amb una esposa compromesa i un munt de mainada que, en particular, té una afició i una capacitat per menjar enorme. Precisament Mortensen, s’ha engreixat un grapat de quilos per interpretar aquest paper. La seva transformació és molt creïble, així com l’evolució orgànica del personatge que canviarà i reaccionarà davant les injustícies a mesura que vagi coneixent a Don Shrirley. Imprescindible la versió original per apreciar la interpretació integral de l’actor.
Mahershala Ali també està enorme en el paper del músic que s’ha aïllat de la seva comunitat i que observa el món des de la seva torre de marfil. Don Shrirley és negre, però mai s’ha sentit com a tal. Ho exemplifica una de les converses que tenen ambdós personatges quan Tony li diu que ell és més negre que Shirley. Una cosa que ofèn a Shirley de manera majúscula, però que no deixa de tenir un punt de veritat. Shirley és negre, però es comporta com un blanc. És una persona solitària que necessita fer aquest viatge per encaixar en alguna part. En el recorregut viurà en primera persona els efectes de la segregació i l’odi racial. Ali l’interpreta amb una sobrietat i una ànima immensa. 
Tot i que els temes centrals són el racisme i la intolerància, Green Book és una pel·lícula de bon rotllo, alegre i divertida amb uns diàlegs i un guió molt ben fet i unes interpretacions superlatives, que humanitzen els personatges i els perceps reals. La previsibilitat és el de menys perquè t’enamores dels personatges i ens retrotrau a una manera de fer cinema i posada en escena clàssica que ens recorda a pel·lícules com Paseando a Miss Daisy, com dèiem abans, o com Tomates verdes fritos.
Trobaràs la ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.


dimarts, de febrer 12, 2019

Dragon Ball Super: Broly

Vintena pel·lícula de Bola de drac després que el 2015 s’estrenés La resurrecció de F.
Aquesta pel·lícula succeeix després del final de Bola de drac Súper i introdueix en el cànon el personatge de Broly. Broly va ser protagonista de tres pel·lícules que no formen part del cànon. No obstant això, el personatge agradava i Toei Animation va parlar amb Akira Toriyama, creador de Bola de drac, perquè introduís a Broly en el cànon. Recordem que només es considera cànon els productes en què Toriyama ha participat de manera directa. Per aquest motiu, algunes de les pel·lícules o la sèrie Bola de drac GT no són canòniques. I d’altres, que han comptat amb Toriyama com La batalla dels déus o La resurrecció de F han estat objecte de remake dins de la sèrie Bola de drac Súper, per introduir aquestes històries en el cànon.
Dirigeix Tatsuya Nagamine, el director de la darrera etapa de Bola de drac Súper. Akira Toriyama, n’ha escrit el guió, i a part d’introduir a Broly, expandeix la història del pare i la mare d’en Goku al planeta Vegeta, que havia narrat i dibuixat en el manga Dragon Ball Minus i que ja s’havia adaptat en l’OVA, Bola de drac Z: El pare d’en Son Goku
Després del Torneig de Poder i amb un Freezer ressuscitat que continua amb el seu afany de conquerir planetes, entra en acció en Broly, fill de dos saiyans que van escapar de la destrucció del planeta Vegeta i que arriba a la Terra a les ordres d’en Freezer.
Dragon Ball Super: Broly és molt deutora de Bola de drac Z. Si les darreres pel·lícules basculaven molt per trobar l’equilibri entre el primer anime de Bola de drac i les batalles de Z, la balança de Broly és clarament de Z. Tot i això, Broly té dues parts clarament diferenciades. La primera, que seria una preqüela de Bola de drac, en què se’ns narra, no només l’origen del protagonista de la pel·lícula, sinó com Son Goku, va ser enviat pels seus pares a la Terra, just abans de la destrucció del seu planeta. Tot plegat molt Superman. 
A diferència de les dues pel·lícules anteriors, Broly és menys coral, però més focalitzada a la història que vol explicar. Gran part dels minuts estan destinats a presentar el personatge de Broly per, després, cedir el protagonisme a en Goku i en Vegeta, essent en Freezer un malvat, en aquesta història, més a l’ombra. De la resta de nombrosos personatges secundaris, no en veiem pràcticament a cap, excepte la Bulma i en Cor Petit, que tenen algun moment. Sí que ens presenten a dos personatges nous, uns membres de l’exèrcit d’en Freezer que donaran un cop de mà a en Broly.
Pel que fa a l’animació, s’apropa més a l’estètica televisiva de Z i intenta evitar al màxim efectes digitals, que eren molt més presents en les dues pel·lícules anteriors. Les lluites són molt espectaculars amb molta fressa, crits, llums i colors que val molt la pena veure en un cinema. Així i tot, en animació tradicional hem vist resultats superiors, també dins de Bola de drac. Semblen haver escatimat en diners en animació o han volgut donar un aspecte pretès a animació dels 90.
Si és o no la millor pel·lícula de Bola de drac dependrà d’allò que busqueu i espereu de Bola de drac. Si voleu alguna cosa més propera a la sèrie original, aquesta no serà la millor, si busqueu l’èpica dels combats de Z i una història simple de bons i dolents, segurament sí o estigui a prop de ser-ho. Personalment, m’agrada una mica de cada, i a Broly, l’humor i l’aventura és molt menys present perquè fonamentalment és una pel·lícula de combats i origen. El que està clar és que es tenia una idea molt clara de què es volia explicar en aquesta pel·lícula, com fer-ho, i com tampoc pretenia acontentar a tot l’espectre de fans, la pel·lícula és més sòlida en aquest aspecte que les anteriors.
La mà d’Akira Toriyama es nota molt i els productes de la franquícia en què el creador no hi ha format part es noten. Encara ningú com ell entén i sap tractar tan bé als personatges, així com oferir als fans el que volen.
Tot i que hi he trobat a faltar coses, com a fan de Bola de drac, l’he gaudit com un nen, i això ja és moltíssim.
Trobaràs la ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.

dilluns, de febrer 11, 2019

Verano del 84

François Simard, Anouk Whissell i Yoann-Karl Whissell, els directors responsables de l’excel·lent Turbo Kid, tornen amb una pel·lícula amb múltiples homenatges al cinema dels 80, però amb elements de terror, que la situen en un punt proper a It i a la sèrie Stranger Things. Els protagonistes de Verano del 84 són preadolescents, i les seves converses giren més entorn de revistes pornogràfiques que no pas a una partida de Dungeons & Dragons, però comparteixen un tret en comú; es desplacen en bicicleta per tot arreu. Però la diferència principal entre els seus equivalents de Netflix i la novel·la d’Stephen King, és l’origen del terror al qual han de fer front, que no és fantàstic, es tracta d’un assassí en sèrie.
El protagonista principal és Davey Armstrong, de 15 anys, que juntament amb els seus tres millors amics, passen l’estiu espiant el seu veí policia, Davey. Tot i ser un ciutadà model, els adolescents especulen amb la idea que és l’assassí en sèrie d’infants responsable de les desaparicions de la ciutat. En acabar el curs del 84, dediquen les tardes d’avorriment a buscar evidències per delatar-lo.
La pel·lícula és un producte nostàlgic inspirat en el cinema dels 80 construït a partir de molts referents actuals i de l’època. S’explora més la sexualitat dels protagonistes mitjançant uns diàlegs i algunes situacions que ens recorden a Cuenta conmigo. No obstant això, li falta la màgia Spielberg i Amblin, però m’atreviria a dir que renuncia a ella expressament per oferir-nos un relat més fosc, que trenca les nostres expectatives. I a això em refereixo, sobretot, al darrer tram de la pel·lícula. Sorprèn, per inesperat i a mi, en el seu passi a Sitges, em va deixar destrossat i descol·locat a parts iguals.
Un dels aspectes més destacats de Verano del 84 és la seva ambientació i alguns moments escabrosos amb el que vol deixar clar que pretén anar més enllà que la recreació d’una pel·lícula d’aquells anys.
No vull acabar sense esmentar la magnífica banda sonora de Le Matos, un compendi de temes de música electrònica meravellosos que poden ser gaudits també fora de la pel·lícula.
Probablement, Verano del 84 no sigui el millor film que explora la nostàlgia vuitantera, però no se li pot dir que dins aquest context hagi intentat fer alguna cosa diferent. La pel·lícula queda lluny de l’estatus de culte que ha aconseguit Turbo Kid, a parer meu, una absoluta obra mestra, però val la pena veure-la, ja que aporta una escabrositat inèdita en una pel·lícula que en teoria apel·lava només a la nostàlgia dels 80.


dimecres, de febrer 06, 2019

The Old Man and the Gun

Peter Lowery (Peter y el dragón, A Ghost Story) dirigeix una història crepuscular sobre un lladre de bancs, amb un somriure en el rostre. The Old Man & The Gun està basada en una història real recollida en el New York Times. 
Robert Redford interpreta a un lladre de bancs que comet petits robatoris en entitats bancàries. No trigarem a descobrir que el fet de robar bancs no ho fa per qüestions econòmiques, sinó per sentir-se viu i destacar en allò que millor sap fer, robar bancs i fugir de les presons.
Redford ha anunciat que es jubila amb aquesta pel·lícula. Si és així, és un punt final perfecte per la seva carrera d’actor. El personatge de Forrest Tucker, qui interpreta Redford, sembla haver estat confeccionat amb elements de molts personatges que ha interpretat al llarg de la seva carrera. Fins i tot conté referències a altres pel·lícules protagonitzades per Redford. Entre les que destacaria la dels crèdits inicials, que utilitza la mateixa font de Dos hombres y un destino, o en el muntatge sobre les fugues del final, en què podem veure un clip de La jauria humana del 1966, amb un joveníssim Redford. Hi ha un moment, diria que poètic, quan veiem a un Redford feliç en una sala de cinema.
Acompanyen a Redford un grup d'intèrprets veterans com Sissy Spacek, amb qui Redford encara no havia coincidit mai, Danny Glover i Tom Waits. Amb el personatge d'Spacek arriba a temptejar amb la possibilitat de tenir una vida normal, que mai ha tingut, de tranquil·litat en un ranxo amb algú que l’estima. Mentre que Glover i Waits són els seus ajudants en els robatoris. La contrapartida a Redford la trobem en el personatge de policia interpretat per Casey Affleck. En el seu cas és un policia, pare de família, que no destaca a la feina perquè les coses tampoc li surten massa bé. Podríem dir que és un policia honest, però mediocre, que decideix emprendre la cerca i captura de Tucker. Affleck és un actor dolentot que es limita a fer el de sempre, és a dir, inclinar el cap i parlar amb veu baixeta, quasi murmurant.
The Old Man and the Gun es pot percebre com una pel·lícula menor, i en certa manera així és, però està plena de coses que la fan gran. Que sigui una pel·lícula amable i de bon rotllo, no vol dir que no sigui meritòria. No és un drama ni tampoc busca recrear èpica. També la podem percebre com una metàfora del mateix actor, en la pel·lícula, un lladre que flirteja en retirar-se, igual que el mateix Redford com a actor.
El director, Peter Lowe, té la capacitat de tenir una cura especial de donar una estètica a la pel·lícula molt semblant a les cintes dels anys 70, que precisament coincideix en el moment de més esplendor de Redford amb pel·lícules com, per exemple, El candidato o El golpe. En la seva estètica i narrativa, és una rara avis en la manera actual de fer cinema.
El guió està escrit amb intel·ligència, extrema cura i estima cap als personatges. Amb un impecable sentit de l’humor, construeix la narració com si fos una historieta. Aquest adéu de Redford en el cinema no vol posar-nos la llagrimeta a la cara, precisament al contrari, pretén que ho fem amb un somriure, com el Forrest Tucker quan comet els robatoris.
La pel·lícula és un homenatge del director a un grandíssim actor que ha esdevingut una llegenda del cinema. El personatge de Forrest Tucker és pur encant i carisma, exactament el mateix que Robert Redford.


dimarts, de febrer 05, 2019

Creed II: La leyenda de Rocky

Després de l’èxit de la recuperació del personatge de Rocky Balboa a Creed, l’spin-off protagonitzat pel fill d’Apollo Creed, amb un Rocky en el paper d’entrenador, la continuació lògica era que tirés d’una de les pel·lícules més populars de la saga, Rocky IV, i en exercici de nostàlgia dels 80, fer que els dolents del cinema americà tornessin a ser els russos.
Si l’entrega anterior va servir perquè Adonis Creed trobés en Rocky l’equilibri que necessitava, aquesta segona entrega és la de la venjança. Una venjança doble, la d’Adonis per la mort del seu pare a mans d’Ivan Drago, i segona, la del fill de Drago, Viktor, que culpa a Rocky de la desgràcia de la seva família, repudiada de Rússia, després de la derrota que va patir el seu pare. En mig d’això, el mateix Rocky i Ivan Drago, amb les ferides obertes. Rocky sí que ha superat aquell passat, però Drago no, i vol venjar-se, a través del seu fill, i humiliar a l’alumne de Rocky. Quasi un drama shakespirià.
Però la saga Rocky no és tal sense la seva dosi de drama familiar que aquí se serveix primer, amb el trencament d’Adonis i Rocky, per la fam de venjança del primer, i segon, pel fet de convertir Adonis en pare que haurà de superar, la possible disminució auditiva hereditària de la criatura.
El tema central de la pel·lícula és la relació entre pares i fills. Tenim per una banda, el pare novell, Adonis, que no vol perdre la vida en el ring com el seu pare i que la seva filla hagi de créixer amb un pare absent, tal com li va passar ell. Per l’altra, la d’Ivan i Viktor. Ivan ha educat a Viktor amb l’únic que coneixia, l’odi, i Viktor s’ha convertit en una màquina de matar, tal com va ser en el seu moment Ivan Drago. El fet de sentir-se repudiat i exiliat per la seva pàtria, i per la seva pròpia mare, l’ha convertit en un individu encara més perillós i salvatge del que era el seu pare. I la tercera, la de Rocky amb el seu fill. Una relació complicada, després de l’absència de la mare, Adrien, que ja va ser explorada quan era un nen a Rocky V i d’adult a Rocky Balboa. Rocky mai va saber establir una bona relació amb el seu fill. Quan va morir Adrien, pare i fill es varen separar. Aquesta separació era la que veiem a Rocky Balboa, però no sabíem que havia passat després. La relació entre Ivan i Viktor, així com la recent paternitat d’Adonis, faran reflexionar a Rocky en fer un nou acostament al seu fill, ara que ha trobat l’encaix en aquest moment de la seva vida.
Creed II manté molts paral·lelismes amb Rocky IV, de la mateixa manera que Creed en té amb la primera Rocky, essent una mena remake i també una continuació perfecta. 
El relleu en la direcció ha estat molt orgànic i Steven Caple, Jr. ho treu molt bé, tot i que es nota que no és Ryan Coogler. Coogler tenia certs detalls de direcció, sobretot en donar més força a la pel·lícula i fer-la no tan previsible, que aquí no hi són. 
Creed II confirma el que ja varem veurem en la primera entrega, en la part interpretativa. Michael B. Jordan és un monstre i aquí la torna a clavar. Adonis és un personatge creïble que Jordan treballa a la perfecció i dota d’un munt de matisos. Stallone, una vegada més, es nota que es troba molt a gust en el paper de Rocky. Ara ja un Rocky madur i experimentat que ha après dels errors del seu passat i intenta arreglar-los, al mateix temps que mira que Adonis no hi caigui. Aquesta pel·lícula no només recupera a Dolph Lundgren, que pot afegir algun matís al personatge unidimensional de Rocky IV, sinó que també compta amb l’aparició de Brigitte Nielsen, que pràcticament no obre la boca en les seves escasses aparicions.
Creed II és una bona, entretinguda i emotiva seqüela, així com una continuació ideal pel personatge de Rocky. El que no té la pel·lícula és l’impacte de l'anterior perquè es perd l’efecte sorpresa, però a part d’això, és una pel·lícula molt entretinguda que sap treure profit a la nostàlgia tant de Rocky IV, com de la mateixa saga mare. Rocky sempre ha estat una saga sobre la família, en un sentit àmpli, en aquesta ocasió sobre pares i fills. Creed II es manté fidel a les essències en un relat de redempció.
Trobaràs una extensa tertúlia sobre la pel·lícula en el nostre podcast. A partir del minut 20, sense espòilers i una segona part, a partir del minut 33, plena d'espòilers.
Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a ivoox.


diumenge, de febrer 03, 2019

Uno más de la familia

Uno más en la familia és una simpàtica pel·lícula familiar basada en el best-seller del New York Times de W. Bruce Cameron. 
Ens narra la història d’un jove estudiant de medicina, que adopta una gosseta (amb la veu en versió original de Bryce Dallas Howard) que troba al carrer. No obstant això, quan persegueix a un esquirol, es perd i per diferents circumstàncies es veurà allunyada 650 quilòmetres del seu amo. Aleshores s’embarcarà en un èpic viatge per tornar a casa.
La protagonitzen Jonah Hauer-King i Alexandra Shipp, i en papers secundaris tenim a intèrprets de renom com Ashley Judd, Wes Studi i Edward James Olmos. Tot i que el veritable protagonista de la pel·lícula és la gossa Bella i el puma creat digitalment.
Tot i que és molt naïf, sobretot el que involucra als personatges malintencionats de la pel·lícula, l’aventura de la gossa que travessa mig país, és prou entretinguda i arriba a emocionar en alguns moments. Els personatges no tenen matisos i són blancs o negres. 
El pressupost de la pel·lícula és molt justet, de fet el puma es nota que no és autèntic i no està massa ben integrat, tot i que la relació entre el puma i la gosseta és estranya, et toca la fibra més tendra.
A Uno más en la familia, és fàcil veure-li els defectes perquè no es molesta massa en ocultar-los. Tot i ser conscients dels efectismes i recursos molt vists que fa servir per arribar-nos al cor, deixa contents a la mainada i als amants de les pel·lícules protagonitzades per animals. Podríem dir que fa gala i bandera d’una falta de subtilesa, però no pots evitar que et surti el somriure que el vol arrencar la pel·lícula. Tot i haver vist pel·lícules de gossos millors que aquesta, no tinc la sensació d'haver perdut el temps i d'haver passat una hora i mitja entretinguda i agradable. I és que la gosseta Bella és molta Bella.


dimecres, de gener 30, 2019

La casa de Jack

El polèmic Lars von Trier torna amb la seva darrera pel·lícula, en la qual manifesta les seves obsessions personals com l’egocentrisme i la misogínia, en un relat en què parla sobre ell mateix i que protagonitza Matt Dillon.
La pel·lícula gira al voltant d’un assassí en sèrie que narra de manera aleatòria cinc dels assassinats que ha perpetrat. 
La casa de Jack és una provocació en tota regla pel seu sadisme i cruesa in crescendo que es recrea amb les dones i els infants. La casa de Jack pot ser vista de diferents maneres. Primera, la del rebuig visceral contra el director, que va ser la majoritària a Cannes; la segona, la de la genialitat, vista així per un sector a Sitges, per la mateixa provocació, les referències culturals i per autorevindicar-se com artista; i la tercera, que és a la meva, la de l’ignorància i indiferència envers el director i l'obra. Trier només busca crear un producte provocatiu, amb un paper d’embolicar que crida l’atenció, però que quan l'obres, és buit.
En aquesta pel·lícula sembla plasmar-hi una ideologia, que només podem qualificar com a menyspreable. La manera en què Trier retrata les dones, totes elles són molt estúpides, és tant una provocació com una imbecil·litat del realitzador danès. 
El que pot crear més rebuig no és el que mostra sinó el sadisme malaltís amb què ho porta a la pantalla, que busca ser una provocació, al meu parer gratuïta. Ja em podeu explicar els paral·lelismes que vulgueu amb La Divina Comèdia de Dante i les referències a les seves obres anteriors, això no treu que La casa de Jack sigui allargada, repetitiva i extenuant. 
Si tinc en compte que la pel·lícula em va deixar fred, el pitjor per mi és el deliri "cultureta" de la part final.


dimarts, de gener 29, 2019

Glass (Cristal)

L’escena de final de Múltiple, l’última pel·lícula d’M. Night Shyamalan, connectava aquella pel·lícula amb El protegido, i establia un univers compartit. El següent pas era fer una nova pel·lícula que servís com a seqüela d’ambdues. Glass (Cristal) arriba 18 anys després que Shyamalan plantegés una pel·lícula de superherois quan ningú sabia què fer-ne amb ells. En aquella època feia només sis mesos de l’estrena d’X-Men de Bryan Singer i quedava un any i mig perquè s’estrenés l’Spider-Man de Sam Raimi, dues pel·lícules que varen canviar el gènere de superherois en el cinema, i del qual avui en dia en vivim una època d’esplendor. Aleshores, Disney no sabia com vendre la pel·lícula perquè considerava que els còmics i els superherois era cosa de quatre de "frikis". El mateix Shyamalan ens va explicar a Sitges que durant la promoció tenia prohibit esmentar els termes còmic i superherois. Així estaven les coses aleshores. Jo mateix recordo que em va sorprendre molt en veure El protegido perquè no en tenia ni idea de la inclusió de la temàtica de còmic, i descobrir al llarg del metratge que Bruce Willis era un superheroi i Samuel L. Jack un brivall. Havia vist una pel·lícula de superherois amb una història clàssica dels còmics, sense saber-ho anticipadament.
Però anem per Glass (Cristal) i comencem per una breu sinopsi. En el tancament d’aquesta trilogia, David Dunn haurà de lluitar contra l’aliança que ha fet Elijah Price amb La Bèstia, la personalitat dominant de Kevin Wendell Crumb.
Glass (Cristal) porta impresa l’empremta de Shyamalan des del primer fotograma. El director de Philly ha fet una pel·lícula de superherois a contracorrent dels cànons actuals, i ens encanta. En la diversitat del gènere està la seva riquesa i en ell hi caben pel·lícules èpiques, ambicioses i grandiloqüents com Vengadores: Infinity War, com propostes més intimistes i psicològiques com Glass (Cristal).
Aquesta és una pel·lícula que aprofundeix en la psique del superheroi i en la del brivall. Quines són les seves motivacions i quin seria en el seu encaix en el món real.
Shyamalan juga amb l’espectador de manera constant. Primer, quan la pel·lícula fa el primer gir i trasllada l’escenari en un centre psiquiàtric del qual pràcticament no ens mourem, i després, en la part final, quan Shyamalan ens promet un escenari i una batalla definitiva com les de les pel·lícules de superherois, i acaba trencant les nostres expectatives en un final absolutament anticlimàtic.
Glass (Cristal) amplia el que ens mostrava El protegido i ho porta més enllà. El discurs que el còmic de superherois és una manera secreta d’explicar a la població històries i missatges ocults.
També és sensacional com introdueix alguns flashbacks, a través de metratge descartat d’El protegido, i com en un moment determinat utilitza aquest metratge per relacionar aquella pel·lícula i Múltiple en un tren. Absolutament magistral.
Bruce Willis recupera el personatge de David Dunn, Samuel L. Jackson el d’Elijah Price, James McAvoy el de Kevin Wendell Crumb i altres personalitats i Ana Taylor-Joy el de Casey Cooke. S’incorpora Sarah Paulson en el paper de la psiquiatra Ellie Staple. De tots ells, destaco Samuel L. Jackson que enganya a tothom, a l’espectador també. Jackson està magnífic, com feia molt de temps que no veiem. I a part, perquè menja a part, James McAvoy. A Múltiple ja ho feia bé, però aquí, la familiaritat amb els personatges estan tant, que sembla que li costi poc canviar de personalitat. I això fa que sigui fàcil per nosaltres de seguir, i tenir constància de qui interpreta McAvoy amb un simple gest.
Com és habitual, en les pel·lícules de Shyamalan, trobem un gir final, que, no ser tan brusc com en algunes ocasions, és molt orgànic i dona sentit a algunes de les coses que havíem vist i que feia la impressió de pèrdua de solidesa narrativa. I ho fa en homenatge a un altre dels recursos típics dels còmics de superherios, com les societats secretes a l’estil del Club foc infernal dels còmics dels X-Men.
També cal treure’s el barret davant el director de fotografia pel joc de colors i il·luminació de la pel·lícula. El responsable ha estat Mike Gioulakis, que ja havia treballat amb Shymalan a Múltiple i amb David Robert Mitchell a It follows i Lo que esconde Silver Lake. Amb aquests precedents, no és d’estranyar el resultat espectacular.
Glass (Cristal) és una pel·lícula de la qual gaudiran tant els fans de Shyamalan, com els dels còmics de superherois, menys ho faran aquells que han descobert els superherois a través del cinema i no dels còmics perquè a allò que Shyamalan homenatja més enllà dels superherois és el còmic i els seus lectors. Shyamalan dissecciona i analitza la psique dels personatges de còmics, representats bàsicament en les figures d’El protector, Mr. Glass i La Bèstia.
A Glass (Cristal) en prou feines i trobareu acció. Tot es construeix molt a base de converses diàlegs i anàlisi. La pel·lícula et deixa tocat i el final és com a mínim pertorbador. Al final no vaig poder apartar la mirada dels títols de crèdit per assimilar tot el que havia vist. I dies després de veure-la encara l’estic paint. Estem davant una pel·lícula complexa que no és fàcil i que, igual que va passar amb El protegido, no serà entesa per molta gent i d’altres es decebran perquè n’esperaven alguna altra cosa. Per mi és una pel·lícula magnífica, i un tancament contundent a la trilogia, que crea una personalitat pròpia i no s’erigeix com una continuació neta ni d’El protegido ni de Múltiple.
Trobaràs una extensa tertúlia sobre la pel·lícula en el nostre podcast. A partir del minut 39, sense espòilers i una segona part, a partir del minut 58, plena d'espòilers.Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a ivoox.

dilluns, de gener 28, 2019

Astérix: El secreto de la poción màgica

Després de l’èxit d’Astèrix: la residència dels déus, arriba la segona pel·lícula del personatge feta amb animació digital. Basada en els personatges creats per René Goscinny i Albert Uderzo, en aquesta ocasió es tracta d’una obra original, per tant, a diferència de l’anterior, no està basada en cap àlbum d’Astèrix.
El druida Panoramix s’enfronta a la seva mortalitat quan reflexiona sobre qui s’encarregaria de preparar la seva posició màgica, que dona força sobrehumana a qui la pren, en el cas que ell no hi fos. Acompanyat d’Astèrix i Obèlix, Panoramix recorrerà tota la Gàl·lia a la recerca d’un druida digne de conèixer el secret de la poció màgica, i assegurar el futur del seu poblet.
El secreto de la poción màgica es ressent del fet que no estigui basada en cap àlbum de René Goscinny, que al mateix temps representa un avantatge i un inconvenient. L’avantatge, és que no s’ha de lligar en res concret, pot explicar la seva història i aprofitar per donar tridimensionalitat als personatges femenins; l’inconvenient, és la manca de brillantor dels diàlegs i a confeccionar una història més satírica i no tan blanca. Una de les novetats que hi podem trobar en aquesta pel·lícula, són algunes referències a la cultura popular actual.
No obstant això, es tracta d’una pel·lícula entretinguda que farà les delícies dels més menuts, ja que està plena de personatges entranyables i, tot i que la història no pretén fer cap crítica ni molestar a ningú, els personatges es mantenen fidels al seu esperit original.
Tot i ser inferior a Astèrix: la residència dels déus, aquesta nova pel·lícula confirma que l’animació digital li cau molt bé en aquests personatges i que amb històries una mica més complexes o amb més capes que aquesta, hi ha camí per millorar i treure més suc a aquests excel·lents personatges.

dimecres, de gener 23, 2019

La favorita

Nova pel·lícula del realitzador grec Yorgos Lanthimos (Canino, El sacrificio de un ciervo sagrado). La favorita ens narra les maquinacions polítiques durant el regnat d’Anna Estuard, la primera reina de la Gran Bretanya i la darrera monarca de la casa dels Estuard.
La pel·lícula s’ambienta entre el 1702 i el 1707. Olivia Colman, interpreta a la reina Anna, Rachel Weisz és Sarah Churchill, la duquessa de Marlborough, una noble de matrimoni que ha aconseguit posicionar-se en el cercle més íntim de la reina, i Emma Stone és Abigail, una parenta llunyana de la duquessa, una arribista que intenta convertir-se en la millor amiga de la reina i la millor consellera, mentre desperta el recel de la duquessa. Entre Sarah i Abigail s’establiran unes lluites per fer-se amb el favor, també en el llit, de la reina.
La favorita és d’aquelles pel·lícules fetes amb la clara intenció d’emportar-s’ho tot en la temporada de premis. Lanthimos ha cregut que ja li tocava començar a rebre premis grossos i ha apostat per fer una pel·lícula més convencional del que acostuma i fer un producte d’època que faci les delícies de jurats i acadèmics.
La favorita té un disseny de producció fantàstic i un vestuari meravellós, i segurament aquí acabin els meus elogis a aquesta pel·lícula. Pel que fa a les actrius, destaca per damunt de totes elles una impressionant Olivia Colman. Tot i que la campanya se li ha fet a Emma Stone, el seu paper està per molt sota del treball de Colman. Cal esmentar que per una vegada que es mostren els pits d’Emma Stone, Lanthimos hagi tingut la poca decència de fer-ho de manera totalment gratuïta, quan podia haver-ho fet en altres moments en què no ho era o directament no fer-ho, ja que no deixa de ser només un reclam comercial. Tornant a les actrius, el duel interpretatiu no és tal. Colman es menja a Stone i en menor mesura també a Weisz. Segurament no s’ha posat el focus a Colman pel seu currículum televisiu, però que en aquesta pel·lícula està tres dimensions amunt per sobre les altres dues actrius principals. Pel que fa als intèrprets masculins, Nicholas Hoult i Mark Gatiss són homes decoratius, sense cap profunditat, ni dimensió, ni tampoc tenen res a aportar. Com si no hi fossin.
La favorita és una pel·lícula avorrida i excessivament clàssica pel que se suposa que és un realitzador trencador i polèmic. El segell personal del director el trobem en la pretensiositat de la proposta, denominador comú del cinema de Lanthimos. Els efectes de càmera que utilitza, que els ulls de peix, per exemple, no deixen de ser això, efectes estilístics que no aporten ni ajuden en res a la narrativa ni fan la història que ens narra millor, ni tampoc remouen a l’espectador.
Lanthimos s’obstina, una vegada més en imitar a Kubrick. En la comparació, el realitzador grec sempre hi surt perdent i sembla que li manqui un estil propi. En aquesta ocasió vol apropar-se en el Kubrick de Barry Lyndon, que es fa molt evident en els moments en què il·lumina les escenes nocturnes amb la llum de les espelmes. Tot i que els seus referents van més enllà de Kubrick, podríem citar Eva al desnudo, o el més evident, la María Antonietta de Sophia Coppola, de la que sembla haver copiat fil per randa la seva estètica.
Lanthimos encara gaudeix de la gràcia que li dona la crítica, faci el que faci. És indubtable que aquesta pel·lícula està per sota de les anteriors del director, ens agradin aquestes més o menys. De vegades, La favorita resulta confusa en la seva narrativa. Al final, és una pel·lícula de palau més, de les fluixetes, amb un afegit d’apoderament femení que la fa més actual. La favorita és una pel·lícula que ha arribat inflada i que com un bunyol de vent, està completament buida per dintre.


dimarts, de gener 22, 2019

El vicio del poder

Adam McKay, realitzador de comèdies com Los amos de la noticia o la pel·lícula sobre les hipoteques subprime, La gran apuesta, dirigeix El vicio del poder, centrada en la figura de Dick Cheney (interpretat per Christian Bale), qui va ser vicepresident dels Estats Units durant la presidència de George W. Bush.
Després de fer un repàs als anys de joventut de Cheney, quan era poc més que brossa blanca d’un poble perdut de l’Amèrica profunda, la pel·lícula ens narra al seu meteòric ascens polític. Tot i la seva mediocritat, Cheney va saber situar-se al cantó del poder i per aquest motiu va arribar a tenir una fructífera carrera política, gràcies a l'habilitat de saber-se moure. 
Després d’un fals final de la pel·lícula, arriba el moment més esperat, quan George W. Bush (interpretat per Sam Rockwell) proposa la vicepresidència a Dick Cheney, quan aquest tenia un càrrec de consultor a l’empresa Halliburton. Cheney va saber aprofitar-se de la mediocritat i poca capacitat del considerat ovella negra de la família Bush, per aconseguir que la figura de vicepresident fos simbòlica, i aconseguir autèntic poder executiu.
No és que la pel·lícula ens expliqui res que no sabíem dels anys de l’administració Bush, però com tota la història és positiu recordar-la, ja que això ens ajuda a entendre en quin punt ens trobem en el present i quines són les decisions que han portat a l’actual escenari polític internacional. L'anàlisi de la construcció d’una guerra a l’Iraq que pren com a excusa els atacs a les Torres Bessones, i inventar-se l’existència d’unes armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein, són els pilars en què ens construeix el terç final de la pel·lícula.
McKay s’ha envoltat d’actors amb qui ja va treballar a La gran apuesta com Chistian Bale i Steve Carell, als qui s’afegeixen Amy Adams i Sam Rockwell. Christian Bale fa la interpretació perfecta. Bale s’omple de pròtesis, tal i com ja vam veure l’any passat amb Gary Oldman que va interpretar a Winston Churchill a El instante más oscuro. Bale desapareix completament i només veiem el personatge, i concretament a Cheney, ja que l’aspecte de l’actor està tan transformat i la semblança amb l’original és tan gran que només veiem al vicepresident.
El vicio del poder té la capacitat d’explicar amb senzillesa i de manera entenedora les conspiracions polítiques, les lluites de poder i els moviments interessats de tots els personatges. La narrativa recorda molt a la que va fer servir a La gran apuesta, amb moments en què es trenca la quarta paret.
Aquella administració Bush estava marcada per la mediocritat. Bush queda com un autèntic estúpid que no sabia què passava al seu entorn, mentre que Cheney és presentat com el president a l’ombra, responsable de les decisions més fosques de l’era Bush com la guerra de l’Iraq, per beneficiar les petrolíferes dels Estats Units, la creació de Guantánamo o les retallades de les llibertats personals.
La pel·lícula serveix com a reflexió que aquell passat, que molts americans volen oblidar, ens recorda a un present en què el país és liderat per Donald Trump. Sense ser explícit, McKay estableix paral·lelismes. Alguns dels discursos dels republicans d’aquella època, són calcats als que escoltem de l’administració Trump.
Una de les figures clau de la pel·lícula és el paper de l’esposa de Cheney, que exerceix com a personatge a l’ombra del seu marit, el qual manipula i porta allà on ella vol. La relació del matrimoni recorda molt a la que hem vist en la ficció televisiva de House of Cards entre el matrimoni Underwood.
McKay també obre un espai per l’autocrítica i per defensar-se d'aquesta. En un moment de la pel·lícula veiem com els polítics utilitzen els grups d’opinió per posteriorment manipular a la població amb el llenguatge. Una estratègia molt pròpia de la dreta, de la qual també a casa nostra hem vist com s’ha fet servir. El cas és que aquest grup d’opinió s’utilitza per titllar d’esquerranosa la mateixa pel·lícula. És en aquest moment quan s’aixeca un altre dels actors i proclama que explicar la veritat no és ni de dretes ni d’esquerres. I ja la tenim muntada. Una escena brillant que trobareu entre la meitat dels títols de crèdit.
El vicio del poder és una pel·lícula brillant que no ha tingut crítiques brillants als Estats Units perquè és una pel·lícula incòmoda. Tampoc triomfarà als Oscars més enllà de Bale, perquè políticament no interessa mostrar al món les salvatjades que ha fet el país, tot i la crítica interna. Als sectors influents, de qualsevol tendència política, no els interessa exposar-se al món d'aquesta manera. Hi ha una frase brutal a la pel·lícula, quan s’explica que quan els Estats Units fa tortures, no són tortures perquè per definició els Estats Units no fa tortures. Segurament els mateixos acadèmics us voldran despistar amb La favorita i altres coses més intranscendents. I així anem, al final, tal com ens mostra la pel·lícula, l'únic que ens preocupa és la pròxima entrega de Fast & Furious.
En trobareu més sobre El vicio del poder en l'espai de tertúlia d'aquest programa:
Link a ivoox, linl a iTunes, link de descàrrega directa.