dimarts, de desembre 25, 2018

El hombre que inventó la Navidad

Adaptació del llibre de Les Standiford del mateix títol que protagonitza Dan Stevens (Legion), en el paper de Charles Dickens, Christopher Plummer com a la reencarnació de la seva creació, Mr. Scrooge, i Jonathan Pryce com el pare de Dickens.
El hombre que inventó la Navidad és un biopic sobre l’escriptor Charles Dickens que ens explica la història de la publicació de la novel·la A Christmas Carol. Dickens venia de tres fracassos comercials consecutius, el darrer Martin Chuzzlewit, així que els seus editors no confiaven massa en ell i tampoc es veien en cor en treure la novel·la a temps per Nadal. Dickens va decidir jugar-se-la i apostar tota la seva fortuna en l’autoedició de la novel·la que el podia arruïnar completament en cas de fracassar. L’obra de Dickens va ser un èxit i va suposar un ressorgiment de les velles tradicions nadalenques a Anglaterra. Al mateix temps ha estat un referent del Nadal i la història ha estat adaptada i homenatjada en múltiples ocasions en cinema i televisió.
La pel·lícula ens ofereix un retrat de Dickens a través d’aquest capítol concret de la seva vida. Veiem que era una persona amb la qual no era fàcil conviure. Dickens se’ns mostra com un autor privilegiat que té elements en com amb la imatge d’un científic boig que no pas amb un escriptor. En el seu despatx es tancava i el seu món imaginari prenia vida. Tot i que no li era fàcil aïllar-se perquè tenia una família molt nombrosa.
La vida de Dickens se’ns narra en paral·lel a la creació d’A Christmas Carol. Veiem com la seva infantesa no va ser fàcil. Venia d’una família pobra i va haver de treballar quan encara era un nen. La seva formació d’escriptor va ser molt autodidacta perquè no va poder anar a escola, tot i que més endavant reemprendria els estudis. Tota aquesta etapa d’infantesa ens és fàcil imaginar que li va servir d’inspiració per escriure una altra de les seves obres més famoses, Oliver Twist.
Pel que fa a la interpretació, Dan Stevens treu molt bé al Dickens excèntric, imaginatiu, enèrgic i de tracte familiar complicat, mentre que Christopher Plummer seria el perfecte Mr. Scrooge d’una adaptació clàssica del conte.
El hombre que inventó la Navidad és una bona proposta per aquestes festes, que ens recorda els valors nadalencs, pervertits com sempre pel capitalisme, al mateix temps que ens presenta la tradicional història des d'un nou punt de vista.


dilluns, de desembre 24, 2018

Cadáver

Pel·lícula de terror dirigida per l’holandès Diederik Van Rooijen i protagonitzada per Shay Mitchell.
Cadáver comença amb un exorcisme incontrolable que acaba amb la mort de la jove posseïda. Uns mesos després, la treballadora del torn de nit del dipòsit de cadàvers rep un cos desfigurat. Sola i tancada en els passadissos del soterrani, començarà a experimentar visions, cosa que li farà sospitar que el cos que ha rebut estigui posseït per una força demoníaca.
El primer que em va venir al cap en llegir l’argument va ser la molt bona proposta de terror La autopsia de Jane Doe, protagonitzada per Brian Cox i Emilie Hirsh. Després de veure Cadáver, encara valoro més la primera, perquè amb un argument semblant, la primera és una excel·lent pel·lícula de por, i Cadáver és un fracàs, fins i tot com a sèrie B.
El principi de la pel·lícula ja no indica res de bo. L’escena de l’exorcisme no provoca por, més aviat vergonya. El millor de la pel·lícula és el cert mal rotllo quan la pel·lícula juga a la insinuació en el fred dipòsit de cadàvers. Quan decideix mostrar, la cosa decau i el terror, el poquet que hi havia, desapareix. Tampoc els efectes especials estan ben reeixits i quan els fa servir li resta credibilitat, perquè canten molt.
Cadáver no aporta res de nou a aquest tipus de gènere, i la trama transcorre dins de la previsibilitat. Tot i que curta, la pel·lícula repeteix el mateix esquema de manera reiterativa i acaba fent-se més llarga del que la seva durada indica. Tampoc el repartiment ens manté interessats, a banda de la protagonista, els secundaris són terriblement dolents.
Sincerament, abans d’anar a veure Cadáver, us recomano que recupereu La autopsia de Jane Doe, que amb una idea molt semblant, veureu una bona pel·lícula. Motiu més que demostra que el fet que Cadáver sigui una mala pel·lícula, no és problema de la premissa, sinó de l'execució, direcció, guió i interpretació. Cadáver és un exemple que davant la manca d'idees, el millor és no fer res.


dimecres, de desembre 19, 2018

En Ralph destrueix internet

Segona part de la pel·lícula d’animació de Disney, En Ralph, el destructor, una de les millors pel·lícules d’animació de la companyia, que no de Pixar, dels darrers anys, juntament amb Big Hero 6. Entremig hem tingut Frozen. El reino del hielo, Zootrópolis i Vaiana que en cap s’apropaven al nivell d’aquestes dues, tot i que entre aquestes tres em quedo amb Vaiana claríssimament. Així que en teníem moltes ganes de la següent aventura d’en Ralph, perquè la primera ens va deixar molt bon gust de boca i sabíem que el personatge podia donar encara més.
En aquesta pel·lícula, en Ralph surt de les màquines recreatives i s’introdueix a internet per trobar una peça de recanvi per salvar la màquina de Sugar Rush, el videojoc de Vanellope. En Ralph i la Vanellope dependran dels habitants d’internet perquè els ajudin a integrar-se en aquest perillós món ple d’anuncis, mems, popups i spam.
Aquesta és la primera pel·lícula en la qual Disney utilitza tot el seu catàleg per fer-hi sortir personatges de totes les seves divisions, no només de Disney Animation, sinó també de Pixar, Lucasfilm i Marvel, en un determinat moment de la pel·lícula. Però les úniques que són utilitzades narrativament són les princeses Disney, a les quals coneixem entre bastidors, i la pel·lícula ens ofereix una imatge més moderna i menys encotillada d'aquests personatges. Per cert, meravellós el número musical de Vanellope una parodia de les cançons que acompanyen les pel·lícules de princeses Disney.
Però més enllà d’això, que no deixa de ser una anècdota, En Ralph destrueix internet, és tremendament divertida, connecta amb petits i grans i ofereix una translació animada en pantalla d’internet, comparable a la que Inside Out (Al revés) oferia de les emocions de les persones. Visualment la pel·lícula és meravellosa i ofereix la rèplica que la primera entrega feia en el món dels videojocs. En pantalla veiem conceptes virtuals imaginats com si fossin reals, en tres dimensions i en colors molt vius.
La relació entre els dos personatges principals, en Ralph i la Vanelope està molt ben escrita, i ens emocionem quan ambdós evolucionen per trobar allò que els falta a la vida. Però no només aquesta relació i els diàlegs estan molt ben escrits, també la resta d’elements d’humor que els envolten i que treu el màxim profit dels elements més populars de la xarxa.
Però més enllà de l’entreteniment, la pel·lícula ens cola una sèrie de missatges sense que ens n’adonem, en mig de la diversió que ens facin pensar una mica, com una certa crítica als continguts que més triomfen a la xarxa i un tema que no ens ha de passar per alt, el bullying a les xarxes socials.
Però més enllà de situacions divertides, la pel·lícula també ens ofereix acció, sobretot en el seu final en un clar homenatge a King Kong.
En Ralph destrueix internet, està al nivell de la primera i aconsegueix allò que fins ara era impensable, que mirem la pantalla de l’ordinador amb tendresa i un somriure cada vegada que ens salta un popup.

dimarts, de desembre 18, 2018

Viduas

Steve McQueen, el realitzador que se’n va endur un munt de premis farà cinc anys amb 12 años de esclavitud., torna en aquesta pel·lícula que adapta una sèrie britànica dels anys 80, que va tenir dues temporades i una continuació en els 90. El pitjor de la pel·lícula és que hàgim hagut d’esperar tant de temps per veure una nova pel·lícula de McQueen, la resta és magistral.
Viduas transcorre a Chicago. Les protagonistes són quatre dones sense res en comú, només l’assassinat dels seus marits durant un robatori. Amb els deutes que els han deixat els marits, juntes decideixen perpetrar un robatori i començar una nova vida soles.
Tot i ser un thriller d’atracaments, McQueen, fuig dels convencionalismes per presentar-nos una història en la qual trobem la seva l'empremta d’autor i serveix tant com a pel·lícula d’acció com a reflexió sobre la corrupció política, la precarietat laboral i el racisme. No és gratuït que Chicago sigui la ciutat en la qual transcorre l’acció. McQueen equilibra magistralment l’aspecte social de la pel·lícula amb un entreteniment de crispetes d’autor. McQueen és capaç d’elevar tant les escenes d’acció més sofisticades com les més íntimes.
El repartiment és d’autèntic luxe i s’embranca en el missatge d’apoderament de les protagonistes i que ha d’adoptar la societat. Viola Davis encapçala el repartiment i treu un dels millors personatges de la seva carrera. McQueen també dona una oportunitat a Michelle Rodriguez de demostrar, amb èxit, que pot sortir dels papers als quals ens té acostumats i li podem veure fer altres tipus de personatges. Entre la resta de repartiment trobem a Elizabeth Debicki, Cynthia Erivo, Colin Farrell, Liam Neeson i Robert Duvall, tots ells i elles sensacionals.
La trama avança entre la denúncia i el thriller, al mateix temps que planteja algun gir de guió interessant i descobreix les seves cartes sense pressa, però amb coherència. El millor de tot plegat és que també funciona com un entreteniment de primera, per la qual cosa McQueen obre més el seu ventall de públic, més enllà de propostes més independents d’autor com Shame o 12 años de esclavitud.
En aquesta història les nostres apoderades protagonistes són autèntiques heroïnes. Més enllà de tenir el prejudici que la pel·lícula parlaria del paper de la dona i del conflicte racial, traspassa el conflicte de classe i la política. El millor és que McQueen trenca amb qualsevol prejudici perquè el fet de ser d’una determinada raça o sexe no et converteix en el bo o el dolent. La pel·lícula és plena de grisos. Els personatges i les situacions que planteja estan plenes de matisos. Viudas és una pel·lícula riquíssima. McQueen ho fa tan bé que qualsevol altra pel·lícula et pot semblar que pequi de bonisme. El cas és que els matisos són tants que al final el robatori és el de menys.
Viudas és meravellosa, és d’aquelles pel·lícules amb tants detalls que voldries que se’n fessin més així. També es mostra dura, crua i brutal en la violència. Un drama intel·ligent, molt ben escrit i dirigit i també un thriller entretingudíssim.


dilluns, de desembre 17, 2018

Ana y el apocalipsis

És possible casar un gènere tan complicat com el musical amb les pel·lícules de zombis? D’entrada diríem que difícil, però si això li afegim que la pel·lícula en concret ha de tenir ànima, un guió ben elaborat i que surtis del cinema alegre i tocat alhora, diríem que impossible. Doncs, com deia aquell, res és impossible i Ana y el apocalipsis és capaç d’aglutinar tot això.
En el seu moment, Zombies Party va obrir el camí a les comèdies de zombis, però després de moltes còpies, més o menys aconseguides, semblava que ja tot estava dit. I de cop i volta sorgeix Ana y el apocalipsis, que no és una pel·lícula amb tants gags com la dirigida per Edgar Wright, però que a la combinació hi afegeix cançons, un repartiment coral meravellós i un guió amb molt de cor i tendresa.
La pel·lícula se situa a la petita població de Little Heaven, que es veu envaïda per una horda de zombis que amenaça en xafar-los les festes de Nadal. Ana i els seus amics s’enfrontaran a ninots de neu zombificats, adults embogits i a les hormones de l’adolescència. Però tot plegat a través de números musicals. 
Una de les claus de l’èxit de la pel·lícula és el repartiment. Un conjunt d’actrius i actors en estat de gràcia i amb una química que es transmet a l’espectador, i fa que els personatges siguin autèntics. Ella Hunt, Malcolm Cumming, Sarah Swire, Christopher Leveaux, Ben Wiggins i Marli Siu completen el jove repartiment de la pel·lícula. Tots ells ens ofereixen uns boníssims números musicals amb cançons que se t’enganxen al ritme que xafen caps de zombis. Ara mateix, pagaria novament per tornar-los a veure junts en un altre musical. El repartiment ha cregut en aquesta idea tan boja i ha donat el millor de cadascú. I això es nota en cada fotograma.
Les cançons són molt bones, sobretot les pop. Particularment em quedo amb Hollywood Ending, que és enganxosa i vindria a explicar-te què és el que hem d’esperar de la pel·lícula. Les coreografies i cançons són absolutament deutores dels musicals més clàssics. Els números musicals són esplèndids i engrandeixen la pel·lícula.
El guió funciona molt bé. És senzill, directe i concís. El treball de personatges és deliciós, i amb poques pinzellades sents empatia amb qualsevol d’ells. La cura pels petits detalls hi és, i és concretament això que els fa fugir dels estereotips. 
Ana y el apocalipsis ha estat dirigida per John McPhail, produïda per la ressuscitada Orion Pictures i va guanyar el premi Midnight X-Treme al Festival de Sitges del 2017.
De totes les pel·lícules de temàtica nadalenca d’aquestes festes, la nostra aposta és Ana y el apocalipsis. L’any que ve ja ens la podrem posar a casa en una edició domèstica la nit de Nadal. De moment, gaudiu-la en sales perquè podria durar poquet davant la voràgine d'estrenes de les pròximes setmanes. En tot cas, aquí queda la nostra recomanació i que serveixi el boca-orella perquè no passi desapercebuda. Ana y el apocalipsis és una pel·lícula feta per fans i per a fans del gènere. Què feu quiets? Encara no teniu les vostres entrades?


dimecres, de desembre 12, 2018

Galveston

Adaptació del llibre de Nic Pizzolatto (True detective), que també ha escrit el guió de la pel·lícula, sota el pseudònim de Jim Hammett. La dirigeix Mélanie Laurent.
Galveston ens narra la història d’un pinxo, Roy, que s'ha salvat de la trampa que li ha parat el seu superior, el cap d'una banda criminal. En plena fugida, rescatarà a Rocky, una prostituta amb qui viatjarà fins a Galveston, Texas, on només es tindran l'un a l'altre mentre es veuran sotjats pels seus perseguidors i pel seu passat.
La vam veure a Sitges, i en podem dir coses molt bones. Tot i un inici desconcertant, les peces es posen a poc a poc al seu lloc i el que semblava una pel·lícula més de mafiosos, baixos fons i el que els americans anomenen despectivament white trush, amb els clixés habituals d’aquest gènere, es converteix a poc a poc en una història de fugida molt tendra i que t’arriba, i dona un gir a la trama.
El secret de la pel·lícula està en el repartiment, format per Ben Foster i Elle Fanning. Foster està genial en el paper de Roy, un pinxo de tornada de tot que creu que el destí li ha tornat allò que es mereix i no mou cap dit per evitar-ho. Fanning, cada dia millor a cada pel·lícula que protagonitza, és Rocky, una jove que fuig d’una situació desesperada amb el seu pare, que fa el que sigui per tal de sortir de casa seva. L’entrada de Roy a la seva vida, li suposa una oportunitat per salvar a la seva germaneta petita de les urpes del seu pare.
Els actors que donen vida els personatges estan perfectes i la relació escrita per Pizzolatto entre Roy, Rocky, i la nena, Tiffany, és preciosa. Tot i viure moments tensos i complicats, és capaç de dibuixar un somriure i escriure un bri d’esperança en la situació que acabarà de manera devastadora. Per això d’inclusió d’un epíleg que potser hauria estat millor que no hi fos, però que actua com a eina de compensació per a l’espectador.
Galveston és una molt recomanable road movie en què prima l’atmosfera i les relacions humanes, i que comença a fugir dels clixés un cop te’ls ha ensenyat tots.

 

dimarts, de desembre 11, 2018

Suspiria

Suspira és la pel·lícula que va inaugurar el Festival de Sitges d’aquest any. Es tracta d’un remake de la pel·lícula de Dario Argento del 1977, que a part de la premissa inicial, el seu desenvolupament té molt poc a veure amb l’original, cosa que ens agrada, perquè que em tornessin a explicar el mateix, d’entrada no em venia massa de gust. Per tant, en aquest sentit s’agraeix.
Aquesta nova Suspiria està ambientada a Berlín el 1977. La protagonista és Susie Bannion, una jove ballarina americana que es disposa a ingressar a la prestigiosa escola artística Markos Tanz Company. El mateix dia de l’ingrés de Susie, Patricia, una alumna de l’escola recentment expulsada, és assassinada. Una sèrie de misterioses desaparicions entre les estudiants portarà a Susie i la seva nova amiga Sara, juntament amb el psicòleg de Patricia, Jezef Klemperer, a descobrir que en l’escola podria amagar-se un terrible secret que expliqui la implicació de la institució en les desaparicions i la mort de Patricia.
Dirigeix Luca Guadagnino, que després de l’èxit de Call Me by Your Name, el llistó estava molt alt. Malauradament, Suspiria es queda lluny de la seva anterior pel·lícula. Guadagnino es mostra com un excel·lent creador d’atmosferes en aquesta pel·lícula, capaç de generar mal rotllo amb molt poc, però narrativament la pel·lícula fracassa. Suspiria és bàsicament una pel·lícula visual, plena d’escenes molt ben coreografiades, amb una fotografia excel·lent i un ús de la música brillant per tal d’inquietar a l’espectador i donar una sensació mal sana. Però el guió és molt fluixet i la pel·lícula no ve a explicar res més enllà de la seva premissa, ni tampoc portar-te ni conduir-te enlloc.
Pel que fa al final, que no ha agradat a la majoria de la gent, personalment penso el contrari, que m’he avorrit durant tota la pel·lícula excepte en el final, que serà el que vulgueu, però aquest aquelarre és un autèntic festí pels amants del gènere.
Suspiria està protagonitzada per Dakota Johnson, Tilda Swinton, Mia Goth i Chloë Grace Moretz. Vull fer una menció a part per Tilda Swinton que fa una exhibició d’interpretació en aquesta pel·lícula, en la qual interpreta a diferents personatges amb matisos i caracteritzacions antagòniques. Swinton un cop més i més que mai, meravellosa.
Suspiria és excessivament llarga i li falta contingut per mantenir l’atenció tants minuts. L’aquelarre arriba per salvar el vaixell, en un tram final ple bogeria i sang que satisfarà als més avesats en el gore, però arriba massa tard. Tot i que fracassa en fer por, sí que ofereix alguna escena potent i retorçada, literalment i metafòrica. Tanmateix, no compensa la seva deixadesa narrativa. Més que una pel·lícula, Suspiria és un projecte artístic experimental. Al final pesa que no transmeti terror, un metratge injustificable i un guió poc treballat que la fan fallida com a pel·lícula.


dilluns, de desembre 10, 2018

Cam

Les camgirls estan de moda. Avui en dia està a l’abast de tothom produir contingut pornogràfic i utilitzar la xarxa per obtenir ingressos econòmics i mostrar als espectadors i seguidors, sigui en públic o privat, els racons més íntims del cos o mantenir relacions sexuals. Com fem servir això per obtenir un producte fantàstic amb elements de terror? La resposta és Cam, pel·lícula estrenada recentment a Netflix, la qual vam poder gaudir a la darrera edició del Festival de Sitges.
La protagonista és Alice, una camgirl que està donada d’alta en una web estil Chaturbate, i que a canvi de monedes virtuals obté ingressos, al mateix temps que intenta mantenir la seva vida privada més o menys apartada de la seva activitat pornogràfica. Un dia, en entrar al seu perfil, descobreix que la seva contrasenya no funciona, és més, una altra persona que afirma ser ella mateixa, li ha robat la identitat, diners i perfil digital. 
Cam agafa elements de la sèrie La dimensió desconeguda amb un argument que podria ser d’un bon capítol de Black Mirror, i el passa pel David Lynch de Carretera perdida i Mulholland Drive. El cert és que la barreja funciona perfectament en una història addictiva que t’enganxa i atrapa en el viatge de la protagonista a l’impossible. 
A ressaltar l'actriu Madeline Brewer, una de les joves protagonistes de la sèrie The Handmaid’s Tale que dona el perfil perfecte com a dolça veïneta de dia i estrella pornogràfica de nit. Brewer està sensacional i no té problemes per mostrar-se com una camgirl de veritat.
Cal destacar també el tractament del gènere del terror que el director Daniel Goldhaber ha sabut imprimir en una història en la qual aparentment no hi cap el gènere. 
Cam és una pel·lícula que treu el màxim de rèdit al seu pressupost i en la qual emergeix el terror en elements tecnològics moderns, basats en pors de tota la vida. Una pel·lícula petita, però intel·ligent, que et manté en tensió i entreté.


dimecres, de desembre 05, 2018

La balada de Buster Scruggs

Ja hem explicat en algunes ocasions com la distribució cinematogràfica es troba en un moment de transició amb l’arribada de les plataformes digitals que exerceixen de productores i distribuïdores de les pel·lícules i sèries de producció pròpia. L’arribada de plataformes com Netflix i Amazon facilita la llibertat creativa de realitzadors i poden fer-se realitat projectes que no tiren endavant per la via tradicional. A poc a poc apareixen grans noms de la indústria que sorprèn que optin per una estrena en plataformes sense que les seves pel·lícules passin pels cinemes, o si més no, tinguin una estrena molt limitada en sales. El darrer paradigma de tot això són els germans Coen i d’aquí unes setmanes vindrà la darrera d’Alfonso Cuarón.
La balada de Buster Scruggs és un western amb un to de comèdia negra, molt a l’estil dels Coen, sec i contundent. La pel·lícula està formada per sis relats episòdics independents no relacionats entre ells. És un homenatge clar a les novel·les de l’oest ja que és un compendi d'historietes, unides pel mateix to i l’empremta personal dels Coen. El repartiment d’aquesta pel·lícula és molt divers i hi trobem a Tim Blake Nelson, James Franco, Liam Neeson, Tom Waits, Zoe Kasan i Brendan Gleeson entre els més destacats. Com que cada episodi funciona com una pel·lícula en ella mateixa, i els resultats també són desiguals, és complicat parlar del conjunt perquè cada història és diferent.
La primera porta per el mateix nom de la pel·lícula, The Ballad of Buster Scruggs, i ens vol transmetre els missatge que per més bo que siguis, hi haurà un dia que vindrà algú millor que tu. Destaca de la pel·lícula la seva posada en escena visual inspirada directament dels dibuixos animats Looney Tunes.
La segona és Near Algodones, un relat sobre la tràgica inevitabilitat d’un lladre de bancs que perpetra un robatori en el pitjor banc de l’oest en què podria fer-ho.
La tercera és Meal Ticket, una història protagonitzada per un firaire que gira amb un espectacle protagonitzat per un jove sense braços ni cames. Quan tot funciona, perfecte, però quan l’espectacle deixa de donar diners, el firaire té clar que l’espectacle ha de renovar-se si vol continuar menjant.
La quarta, All Gold Canyon, és la millor de totes. Ens parla de la justícia poètica, i és la única història que és benvolent amb l’espectador que es frustra constantment amb la pel·lícula. El protagonista és un vell buscador d’or que troba un filó i està protagonitzada gairebé en solitari, per un genial Tom Waits.
La cinquena, The Gal Who Got Rattled, probablement sigui la més frustrant i injusta i deixa a l’espectador força tocat per fer front a la darrera. Els protagonistes són una jove que busca una nova vida, i que per això s’embarca en una caravana de trasllat, un dels líders de la caravana i un gos que tindrà més protagonisme al final del que s’espera. El relat bascula entre la tendresa i la tragèdia.
La sisena i última és The Mortal Remains, és un relat sobrenatural localitzat en l’interior d’una diligència. Cinc personatges d’orígens diferents compatiran un viatge cap un destí anomenat Fort Morgan, del qual no en descobrirem la seva naturalesa fins al final del relat. Durant el trajecte s’explicaran diferents històries, de les quals s’haurà d’estar atent per comprendre’n el seu sentit dins de l’episodi.
La balada de Buster Scruggs és una irregular pel·lícula dels Coen, amb una cuidadíssima i preciosa fotografia i un muntatge musical fantàstic. Tot i ser una obra menor, de fet estava plantejada inicialment com una minisèrie, els Coen s’ho han passat molt bé en aquesta pel·lícula negra en què es riuen de la mort. Els espectadors potser no tant, no obstant, val la pena fer-li un cop d'ull.

dimarts, de desembre 04, 2018

Malos tiempos en el Royale

Drew Goddard, que va sorprendre a tothom l’any 2010 amb La cabaña en el bosque, una magnífica pel·lícula de gènere produïda per Joss Whedon, que donava la volta als tòpics de les pel·lícules de terror. Durant aquests vuit anys que han passat entre la pel·lícula i aquesta, Goddard ha estat ocupat en escriure el guió de Marte de Ridley Scott i a crear la sèrie Daredevil per Netflix, en la qual va estar vinculat només en la primera temporada. Cansat de què no es concretessin altres projectes superheroics, Goddard va escriure el guió de Malos tiempos en el Royale que ell mateix dirigeix.
En aquesta pel·lícula Drew Goddard ha volgut fer un exercici semblant a La cabaña en el bosque, però amb una influència d’estructura narrativa semblant a les que planteja Quentin Tarantino. Goddard ha trobat inspiració en Pulp Fiction i Los odiosos ocho per explicar una història pròpia a la seva manera. Uns pocs personatges, amb coses amagar i identitats falses, coincideixen en allotjar-se a l’Hotel Royale, que es troba entre els límits dels estats de California i Nevada. A poc a poc coneixerem els secrets que oculten i les seves veritables intencions, a la vegada que altres protagonistes inesperats aniran a parar també en aquest, a priori, poc concorregut hotel. I no explico res més perquè com menys sapigueu de la trama, millor.
Un dels atractius de la pel·lícula és que aconsegueix atrapar-nos a causa del seu excel·lent guió i un repartiment magnífic format principalment per Jeff Bridges, Dakota Johnson, Jon Hamm i Chris Hemsworth. Els actors encaixen a la perfecció, cadascú en el seu paper, quasi fet a mida. Fins i tot, un desconegut com Lewis Pullman acaba essent una sorpresa molt destacable en el tram final, quan té l’oportunitat de desenvolupar el seu personatge.
És cert que la pel·lícula és llarga, però no es fa llarga. El guió és tan ric i Goddard té tantes coses a explicar per donar sentit al conjunt que, tot i allargar-se una mica, és absolutament necessari. El ritme, no obstant això, és trepidant, i les aturades de la trama principal en alguns moments, tampoc són traumàtiques. Goddard ha fet una pel·lícula tremendament entretinguda. La idea i el seu desenvolupament són genials. Al final, totes les peces encaixen.
Pel que fa al disseny de producció és genial, l’hotel és un personatge més d’aquesta història. L’estètica de la pel·lícula és molt atractiva, així com la forma crua de mostrar la violència en imatges i de crear una cinematografia plena de bellesa.
Després d’haver-la vist, tinc clar que Goddard ha pogut fer la pel·lícula que li venia de gust, sense intervencions dels productors que de cinema en saben poquet. Ha pogut rodar la història que volia i mostrar les influències que l’han fet un dels millors guionistes actuals de la indústria, i un director del qual en volem més que una pel·lícula cada vuit anys.
Malos tiempos en el Royale m’ha tingut enganxat tota l’estona gràcies a uns personatges atractius i ben definits, un guió ben explicat que m’ha fet xalar, i un grapat d’actors que ja val la pena només veure’ls desfilar. Un dels títols imprescindibles de la temporada.

dilluns, de desembre 03, 2018

Superlópez

Adaptació cinematogràfica del còmic creat per Jan, que protagonitzen Dani Rovira, Alexandra Jiménez, Maribel Verdú i Julián López.
Vull començar parlant del repartiment. De Rovira direm que a contrapronòstic, no és el pitjor de la pel·lícula. De fet, és l'actor que està millor, i amb això no vull dir que estigui bé. El seu personatge i interpretació va a pitjor a mesura que avança la pel·lícula. De Julián López, simplement diré que no té cap gràcia, tot i que vol fer una paròdia d'un personatge sense gràcia. I de Maribel Verdú, és de vergonya pels altres en aquesta paròdia de general Zod femenina que li toca interpretar. 
Superlópez és una barreja entre una paròdia del Superman de Richard Donner i una comèdia de Telecinco a l’estil Aída, plena d’humor groller i referències sexuals. La fidelitat i l’esperit dels còmics de Jan no hi és ni se l’espera. 
Si coneixeu la trajectòria de Javier Ruiz Caldera, el seu humor poc té a veure amb el del personatge de còmic i clarament era una opció equivocada.
Al final, en resulta una comèdia que agradarà als fans de Lo que se avecina i Siete apellidos vascos, però que provocarà arcades a aquells que els agradava el còmic i no comparteixen afició per aquest tipus d’humor. 
Tampoc és una pel·lícula per dur-hi els nens, perquè tampoc es defineix en el públic al qui s'adreça. Hi ha contingut infantil, però l'humor és groller, bàsic i poc imaginatiu. Al final, ni és familiar, ni és gamberra, ni, i no em casaré de repetir-ho, té res a veure amb el personatge del còmic. 
Telecinco ha comprat la llicència de Superlópez, no per fer-ne una adaptació, simplement per aprofitar-se de tenir un nom prou conegut per vendre'ns l'enèsima comèdia de Telecinco, i fer-nos passar per caixa per veure en el seu nou patafi.