dimecres, de novembre 28, 2018

Bèsties fantàstiques. Els crims de Grindelwald

Segona entrega de Bèsties fantàstiques, preqüela de la saga Harry Potter. Malauradament, amb les ganes que li teníem a la pel·lícula, aquesta ha estat una decepció absoluta. Però abans d’anar al gra, una pinzellada de la trama. 
La pel·lícula anterior acabava amb la detenció de Gridelwald a Nova York en mans del mag Newt Scamander, les bruixes Tina i Queenie Goldstein i l’humà Jacob Kowalski. Ara, Gridenwald ha aconseguit escapar i reuneix a un exèrcit de seguidors per tal d’aconseguir que els mags de sang pura s’imposin sobre els mags que no considera purs i sobre els humans. L’esperança per aturar a Gridelwald és Albus Dumbledore, professor de l’escola de Hogwarts, a Anglaterra, que reclutarà al seu exalumne, Newt, encara que aquest no estigui del tot ben vist entre els cercles de màgia britànics.
Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald té molts problemes, que ara començarem analitzar, però el principal és que és terriblement avorrida. En l’anterior entrega, ja veiem clarament que calia corregir coses, però la presentació d’aquest nou univers dissimulava els elements que la feien inferior a les pel·lícules de Harry Potter. Però, tot i que inferior, ja es situava sota les expectatives, com a mínim era entretinguda. El cas és que per la seqüela no s’han arreglat aquests errors, i ja amb un univers i personatges presentats, només ens queda una trama que és del tot insulsa. Tens la sensació que en dues hores i quart no t’han explicat res de res, i només t’has començat a entretenir fins a la darrera hora amb la presència de personatges com Dumbledore i Gridelwald i quan comença a haver-hi alguna escena d’acció. I aquí ja m’agafo amb el tema dels personatges i els actors que els interpreten. Els quatre protagonistes principals no poden tenir menys carisma. Per entendre’ns, tinc la sensació que la pel·lícula està protagonitzada per secundaris, és com si a Harry Potter els protagonistes haguessin estat els professors substituts de Hogwarts que esperen que els truquin de llistes. Amb aquesta pel·lícula he tingut la sensació que el focus principal estava en un altre lloc i ens han tingut més de dues hores explicant-nos històries d’amor que no ens interessen gens, un culebrot que no sé què acaba de pintar-hi aquí tot plegat i un final digne d’un cliffhanger de la mítica Dallas
Pel que fa al repartiment, els quatre personatges principals, Newt Scamander, Tina, Queenie i Jacob, penso que ja se’ls havia tret tot el suc en la primera pel·lícula, amb excepció de Newt. En aquesta ocasió es repeteixen els mateixos conflictes de la primera part fins a la sacietat. Pel que fa a Newt, podria haver funcionat millor com a secundari que no pas com a personatge principal, tampoc ajuda que Eddie Redmayne repeteixi contínuament els tics que va aprendre en el biopic d’Stephen Hawking.
David Yates sembla anar amb el pilot automàtic en la direcció, incapaç de crear res nou i viure de renda del que van fer els seus predecessors amb més talent com Chris Columbus, Alfonso Cuarón i Mike Newell. 
Però crec que la palma del desencant se l’endú J.K. Rowling i el seu guió que mereixia unes quantes revisions que evidentment no ha passat. Rowling és millor escriptora que guionista i el mitjà cinematogràfic se li ha entravessat.
Però hi ha algunes coses bones a la pel·lícula que em fan pensar que aquestes preqüeles han posat el focus en el lloc equivocat. Jude Law i Johnny Depp brillen i quan ells estan en pantalla fan oblidar el que has vist fins aleshores i vibres amb ells. Malauradament tenen pocs minuts en pantalla. El Dumbledore de Law és carisma pur. La grandesa de l’actor i el personatge mereixien unes preqüeles amb ell de protagonista. Per no parlar de Depp que clava a Gridelwald i que en volem molt més d’ell. Depp no fa de Jack Sparrow, paper que ha fet en pel·lícula de Pirates del Carib i en d’altres que no ho eren, i recuperem a l’enyorat Depp dels primers temps.
És possible donar un cop de timó a l’assumpte? Crec que sí, però independentment de la recaptació, la saga ha quedat greument ferida en aquesta pel·lícula. Veurem si la recuperem, però caldran canvis.
Tot i les nombroses referències a l’univers Potter, que m’han agradat, almenys a mi, no em fan oblidar les múltiples mancances de la pel·lícula.
Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald, li falta aventura i li sobra culebrot, li sobra metratge i li falta màgia. 


dimarts, de novembre 27, 2018

Outlaw King

Outlaw King és la darrera pel·lícula de David Mackenzie, director de les excel·lents Comanchería i Convicto, que ens narra el que va succeir l'endemà dels fets que varen veure a BraveheartBraveheart tenia molta ficció, en canvi aquesta pel·lícula es cenyeix més als fets històrics del període que ens narra.
Outlaw King comença amb una Escòcia rendida a les mans del rei anglès Eduard i el seu dèbil i despietat fill, el príncep de Gal·les. L’heroi William Wallace ha estat executat. Enmig d’aquesta situació apareix el personatge de Robert the Bruce, que amb l’ajuda d’uns pocs aliats és coronat com a rei d’Escòcia, desafiant el rei Eduard. Aquest no trigarà a afrontar el desafiament i es disposarà a aturar la nova insurgència escocesa a qualsevol preu. 
Sense que cinematogràficament es pugui comparar de cap de les maneres amb Braveheart, la pel·lícula està molt bé. Creix a mesura que passen els minuts fins a l’èpica batalla final, sense cap mena de dubte el millor de la pel·lícula i pel qual val la pena veure-la. La direcció de la batalla final s’ha resolt amb èpica i entreteniment i narrativament també funciona, ja que està molt ben explicada visualment. 
Mackenzie torna aposta per Chris Pine com a protagonista, recordem que varen coincidir a Comanchería, que està prou convincent per ser americà, però segurament algun actor autènticament escocès hauria encaixat millor, com per exemple Sam Heugham, el protagonista d’Outlander. Però en tot cas, Pine surt airós del desafiament i treu un bon accent escocès i com heroi d'acció funciona molt bé. Però en l'apartat interpretatiu em quedo amb Aaron Taylor-Johnson, que per mi ho clava i està millor que Pine. 
A Outlaw King també destaca la fotografia. I és que amb els paisatges escocesos, hauria estat imperdonable que Mackenzie no n’hagués tret profit.
Outlaw King és una adaptació medieval històrica amb èpica i narrada amb entreteniment. Una pel·lícula molt ben rodada que podeu gaudir a Netflix.


dilluns, de novembre 26, 2018

Maquia, una historia de amor inmortal

A vegades tenim la sensació que tots els animes són molt bons. De fet, costa molt llegir males crítiques d’un anime en el nostre país. De Maquia, una historia de amor inmortal n’he llegit crítiques molt bones, cosa que ja dic d’entrada que no entenc per què clarament se li han de perdonar moltes coses per dir que és una bona pel·lícula.
Maquia ens narra la relació entre una noia anomenada Maquia que té el do de no envellir, i un nadó humà del qual decidit fer-se càrrec. La pel·lícula comprèn un centenar d’anys i se sustenta en el conflicte entre uns éssers màgics que viuen apartats del món que seran envaïts per uns humans gelosos que busquen brega i el secret de la immortalitat. 
Maquia costa entrar-hi perquè aquest món màgic no està prou ben explicat i la pel·lícula erra narrativament. De fet, davant els problemes de guió de la pel·lícula, els tapa amb una tècnica d’animació que és impressionant a la vista. 
La història es passa d’ensucrada i carrinclona i el final és agònic perquè sembla que no acaba mai. De fet, aquest és un problema de moltes pel·lícules orientals, que allarguen eternament el seu final, en aquesta ocasió perquè vol veure a l’espectador en un pou de llàgrimes. El problema és que es veu el llautó i es nota molt que busca desesperadament que ens volen fer plorar. 
No vull dir amb tot això que sigui una mala pel·lícula, però tampoc és bona. En tot cas és un anime correcte, però excessivament llarg i molt inferior a d'altres similars. 


dimecres, de novembre 21, 2018

Historias de fantasmas

Pel·lícula de terror britànica que va ser presentada a la secció Noves Visions de Sitges i que recentment ens ha arribat en plataformes digitals. 
Historias de fantasmas està basada l’obra teatral de Jeremy Dyson i Andy Nyman, els quals ells mateixos han traslladat al cinema. Al final en resulta un film irregular sobre tres relats diferents que veurem com s’ajunten a través de la figura d’un científic escèptic en el paranormal que s'embarca en la investigació de tres casos d'aparicions: un sobre un psiquiàtric abandonat, un altre relacionat amb un accident de trànsit i un últim sobre l'esperit d'un nounat. 
Historias de fantasmas és una pel·lícula fallida tot i comptar amb un grapat d’actors britànics més o menys coneguts, però tots ells desaprofitats, sobretot Martin Freeman. De fet, de la tercera història només se salva Freeman si és que es pot salvar alguna cosa. En tot cas, la pel·lícula no vol ser episòdica, tot i que ho és, ja que intenta lligar la trama de les tres històries de mala manera. Seria millor que ni ho hagués intentat.
Les tres històries no aconsegueixen el seu suposat objectiu, que d’entrada és fer por, l'atmosfera resulta forçada i les històries tampoc desperten el nostre interès. Els tres relats em van resultar poc interessants i avorrits, des del seu primer respectiu minut vaig haver de fer esforços per acabar la pel·lícula. 
No sé si l’obra de teatre era bona, però l’adaptació en cinema no funciona de cap de les maneres. A Historias de fantasmas no hi trobareu res de nou a l’horitzó, només tones d’avorriment.


dimarts, de novembre 20, 2018

Overlord

Julius Avery dirigeix aquesta pel·lícula produïda per J.J. Abrams que s’ha estrenat amb molt èxit per tots els festivals de gènere, inclòs el de Sitges. D’entrada us confirmen que no es tracta d’una pel·lícula Cloverfield, tal com s’havia rumorejat. 
Overlord és una bogeria amb elements de Salvar al soldado Ryan i Zombis nazis. A través d’un inici molt potent, veiem un grup de soldats que s’anticipen un dia al desembarcament de Normandia, ja que perquè aquest tingui èxit, han de destruir una torre de comunicacions que els nazis tenen instal·lada damunt una església. 
Tot i que no té el component humorístic de Zombis nazis, a Overlord hi trobareu nazis molt dolents i un mad doctor capaç de totes les atrocitats possibles. La pel·lícula té alguns instants de bogeria i és un blockbuster la mar d’entretingut amb dosis de gore difícils de veure en produccions de Hollywood. 
Entre els protagonistes trobem un grup de joves prometedors com Jovan Adepo, Wyatt Russell i Mathilde Ollivier. La veritat és que és mèrit d’ells que els personatges, en principi random, agafin cos i acabis empatitzant amb ells, cosa que no podia semblar que passaria en el seu inici.
Les batalles aèries i de camp són espectaculars, sobretot la del principi a l’avió. Overlord no dona cap treva al repòs, un dels seus valors principals és que té un ritme veloç, el qual es tradueix en una diversió de primera a mesura que canvia de gènere, del bèl·lic al terror.
Tot i tenir cos de blockbuster, Overlord no amaga una ànima de sèrie B i acció pulp capaç de barrejar els millors elements del cinema bèl·lic amb el terror i fantàstic, amb alguna picada d’ullet a Re-Animator. Per cert, si la podeu veure en una sala que tingui un bon so, feu-ho, el so és brutal i un element essencial per gaudir en condicions del que et proposa la pel·lícula.


dilluns, de novembre 19, 2018

Mandy


Pel·lícula que es va presentar a Sitges amb la presència del seu protagonista principal, Nicolas Cage, i del director Panos Cosmatos, fill de George Pan Cosmatos, director de Rambo II i Cobra, ambdues protagonitzades del Sylvester Stallone. Mandy és la segona pel·lícula de Cosmatos, l’any 2010 va dirigir Beyond the Black Rainbow.
Explicar l’argument de Mandy és realment complex perquè tranquil·lament en la primera hora no passa absolutament res. Tampoc entens qui són aquests personatges estranys que veus, però alguna cosa difícil de definir et manté atrapat i no pots parar de mirar la pantalla, quan el més normal seria fugir de la sala cames ajudeu-me. En el seu tram inicial, presenciem com una secta comet una atrocitat. Aquest tram s’allarga en excés, és cert. Posteriorment, el nostre protagonista, un home completament destrossat pel que acaba de passar, s’armarà i es construirà ell mateix una destral, per perpetrar una venjança extremadament sanguinolenta contra els que li han destrossat la vida.
Durant aquesta primera hora, només tenim diàlegs dispersos i filtres de tons vermells i rosats. Però repeteixo, no obstant això, t’atrapa. Potser menys un ball pertorbador i totalment desconcertant. Cosmatos ens mostra uns personatges molt lletjos, però tot plegat ho vesteix amb una sofisticació visual i musical hipnòtica. Mandy és una pel·lícula lisèrgica que ens planteja un viatge psicodèlic de llums i música de gran bellesa visual.
A partir d’aquest punt, la mateixa música, la mateixa fotografia i la mateixa il·luminació, però presenciem una salvatjada en mans d’un embogit Nicolas Cage en un paper que només ell podia fer.
Mandy no és una pel·lícula en la qual tothom entrarà. Si us deixeu portar per la proposta, us agradarà. Aquest ha estat el meu cas, però entenc que pugui generar opinions adverses. I és que l’excés estilístic de Cosmatos amb el qual trepitja la narrativa, és un joc atrevit. Si no jugues, abandona-la. En tot cas, si sou capaços de superar la primera hora, us emportareu un premi de tonalitat vermellosa. Si veure a Nicolas Cage amb cara de boig, armat amb una destral i una serra elèctrica forma part dels vostres somnis, a Mandy veureu com es compleixen.


dimecres, de novembre 14, 2018

Pesadillas 2: La noche de Halloween


Segona pel·lícula basada en les novel·les de terror per adolescents escrites per R.L. Stine, Pànic
Aquesta segona entrega s’ambienta en la nit de Halloween, en la petita localitat de Wardenclyffe. Sonny i Sam troben un manuscrit en una casa que havia estat propietat de l’escriptor R.L. Stine. Quan l’obren, alliberen el malvat ninot de ventríloc Slappy, que planeja provocar una apocalipsi amb l’ajuda dels seus monstres aliats. 
Aquesta és una pel·lícula de terror infantil que no farà por ni als grans ni als petits, però que ofereix un entreteniment de consum ràpid i eficaç en els dies de Halloween. És d’aquelles pel·lícules que vistes en l’edat indicada, sense ser gran cosa, solen provocar bons records. 
Pesadillas 2: Noche de Halloween ens ofereix una versió infantil d’alguns moments que el cinema de terror ens ha regalat amb ninots terrorífics de protagonistes. Sigui la nina d’Annabelle, passant per Poltergeist, però sobretot Silencio desde el mal i Magic (El muñeco diabólico)
El millor de tot són els decorats i l’ambientació de Halloween, així com els diferents monstres que ataquen a la població, cadascun més estrambòtic que l’anterior. Segurament sense l’ambientació tan ben recreada de Halloween estaríem parlant d’una pel·lícula pitjor. 
Pesadillas 2: Noche de Halloween manté el toc Amblin, però no arriba ni molt menys al nivell de la recent i molt més complexa i atrevida, La casa del reloj en la pared
Si n’heu llegit algunes crítiques molt negatives, no en feu cas. Qui l’ha escrit no és el seu públic ni ha pensat en qui pot ser. La mainada ja ha donat la seva valoració i aquesta és positiva. 
Sense cap altra pretensió que entretenir al públic infantil, aconsegueix sobradament el seu objectiu i pels grans que fan d’acompanyants, és una nota de nostàlgia per si en algun moment varen fullejar algunes de les atractives novel·les de R.L. Stine.

dimarts, de novembre 13, 2018

Bohemian Rhapsody


Biopic sobre Freddie Mercury, concretament situat entre el 1970 i el 1985, en la seva faceta com a vocalista de Queen.
La pel·lícula ens explica com el cantant Freddie Mercury, el guitarrista Brian May, el bateria Roger Taylor i el baixista John Deacon formen la banda de rock Queen. Seria l'any 1975 quan el seu senzill Bohemian Rhapsody els col·locaria en un primer pla de l’escena musical internacional. Aquest tema és considerat un dels millors temes de la història de la música.
Bohemian Rhapsody ha estat dirigida per Bryan Singer primer i posteriorment per Dexter Fletcher, després que el director d’X-Men fos acomiadat per diferents motius, que dependran de la font a la qual consulteu. En tot cas, només consta acreditat Singer perquè va ser ell qui va rodar la major part de la pel·lícula.
La pel·lícula no deixa de ser la versió oficial que els membres de la banda Brian May i Roger Taylor han volgut ensenyar. Òbviament es pren un munt de llicències cinematogràfiques, això sí, en moments clau de la pel·lícula per accentuar el seu dramatisme. Però el més discutible, des del meu punt de vista, no és que s’hagi blanquejat la història per fer-la més accessible a tots els públics, sinó perquè no s’allunya dels tòpics dels biopics sobre músics, quan es podria haver estat més valenta, innovadora i artística, a l’alçada del grup. La força de la recreació del concert de Weambley del 1985 en els darrers 20 minuts era la que hauria d’haver impregnat la resta del metratge. Els últims 20 minuts que són per posar-se a ballar en mig del cinema, essent un més en el concert. Que aixequi la mà qui no li han vingut ganes de fer-ho.
Sobre el fet de fer la pel·lícula més blanca, que s'ha comentat, no és cert. La bisexualitat, les drogues i la mala vida de Mercury hi apareixen, però sovint veiem les conseqüències dels actes i no els actes en si. Qui demani una altra cosa s'equivoca de pel·lícula, la intenció no és gratar en les parts més truculentes, sinó que la pel·lícula sigui una oda, una carta d'amor a Queen, i com a tal, triomfa. I que consti que això no la fa pitjor pel·lícula, com afirmen algunes crítiques, simplement és una pel·lícula diferent del producte morbós que alguns volien veure.
Tot i l’enfocament més aviat convencional de Bohemian Rhapsody, ni Mercury era convencional, ni ho era Queen i encara menys la seva música. I precisament és la música la que ens acompanya tota l’estona fent que la pel·lícula esdevingui un repàs als greatest hits del grup, així com a moments vitals personals amb els quals hem comptat amb la música de Queen com a teló de fons. Cal dir que els quatre eren músics extraordinaris i que va ser junts que van treure el millor d’ells mateixos?
Us recomano que intenteu comparar els fets que ens narra la pel·lícula amb els reals, com la manera de trobar-se els diferents personatges, el suposat trencament de grup, que no va ser, o el descobriment de Mercury que tenia SIDA molt abans del que ho va fer en realitat, o la confessió al grup de la malaltia, que mai es va produir. Això sí, en pantalla queda molt bé. I que cadascú valori. Potser mentre veus la pel·lícula, no molesta, però quan descobreixes que han falsejat tants moments, alguns es poden entendre més, i d'altres menys.
Pel que fa als actors, és realment remarcable la caracterització de tots ells per assemblar-se als originals. Capítol a part mereix Rami Malek per la seva transformació, tot un repte sobretot en la part final en la qual ha hagut de copiar tots els moviments del concert de Wembley que tots podem veure per You Tube i comparar-lo amb el que ens mostra a la pel·lícula.
Al final ens queda un biopic, molt semblant a altres que ja hem vist amb l'excepcionalitat i grandesa de Queen. Tot i canviar sovint els fets en benefici del dramatisme cinematogràfic, aporta dades interessants sobre la creació dels grans temes del grup, que són absolutament memorables, i siguin certes o no, estan molt bé. Tot i els defectes que li he trobat, la música i la interpretació de Malek els emmascaren i surts amb millors sensacions del cinema de què hauries de fer-ho i t’emociones en molts moments. I és que l’estima que li tenim a Mercury i a Queen és capaç d'engrandir-ho tot.

dilluns, de novembre 12, 2018

Infiltrado en el KKKlan


Spike Lee ha dirigit aquest thriller basat en fets reals que ens narra la història de Ron Stallworth, un detectiu afroamericà de Colorado que en 1978 va descobrir un anunci en un diari local en què el Ku Klux Klan cercava nous membres. Aquest, envalentit, va trucar-hi, fent-se passar per blanc i finalment va aconseguir fer-se’n membre. Stallworth va portar a terme tota una sèrie d'estratègies per fer-se passar per un supremacista, inclús, en les reunions presencials, enviava a un company policia blanc que es feia passar per ell.
Puc afirmar amb rotunditat que aquesta és la millor pel·lícula d’Spike Lee en què, tot i narrar uns fets de fa 40 anys, la temàtica està més d’actualitat que mai, no només als Estats Units. L’auge de partits i polítics d’extrema dreta al món és una situació que ens hauria de preocupar a tots. El pitjor és que molts d’aquests arriben ara en situacions de poder.
La pel·lícula té un to de mitja comèdia, però deixa anar veritats en mig d’alguns riures i situacions còmiques. El fet de retratar als supremacistes com a molt estúpids que són, per no dir una altra cosa, no deixa de convertir-los en gent molt perillosa. L’epíleg de la pel·lícula ens mostra documents reals i ens deixa absolutament fets pols. El to de la pel·lícula canvia radicalment en aquests instants finals i el riure se’ns glaça de cop.
Infiltrado en el KKKlan també ens ha permès fer un magnífic descobriment, concretament el de John David Washington, qui interpreta a Ron Stallworth i és fill de l’actor Denzel Washington. L’actor es mostra espontani i divertit, i clava el paper d’aquest policia que ha de conviure entre el racisme d’alguns companys i la defensa dels drets humans dels afroamericans. Al seu cantó, un encertadíssim Adam Driver, el seu company jueu no practicant, que també viurà el racisme de prop per la seva condició. Sobre aquest personatge es posa l’accent en què és un jueu que no ha adoptat la cultura i religió jueva, i que no obstant això, se l’ataca igual com si fos un jueu practicant.
La pel·lícula creix en tots sentits a mesura que avança el metratge, essent la darrera hora absolutament magistral. 
En aquesta ocasió, Spike Lee no només ens dona un missatge necessari d’empoderament, en aquest cas de la societat afroamericana, sinó també una defensa aferrissada dels drets humans, i ho fa de manera molt entretinguda.
Infiltrado en el KKKlan denuncia les injustícies del món, així que no hauria d'estranyar a ningú que en la presentació de la pel·lícula a Madrid, Spike Lee fes una defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya, cosa que no ha fet cap director de cinema espanyol, els quals no tenen inconvenient és fer segons quines reivindicacions de drets als Goya i d’altres prefereixen aparcar-les.
Infiltrados en el KKKlan és una pel·lícula implacable en el seu missatge i al mateix temps de ritme trepidant i entretingudíssima. La direcció d’Spike Lee és molt acurada i posa especial èmfasi en els actors, sobretot en la relació entre els dos Ron Stallworth, i en el to de comèdia negra i hilarant.

dimecres, de novembre 07, 2018

Christopher Robin

Pel·lícula de Disney d’acció real inspirada en la saga de contes infantils d’Alan Alexander Milne, Winnie de Pooh. Christopher Robin Milne era el seu fill, i els protagonistes de les històries de Winnie the Pooh eren els peluixos de Christopher Robin. Quan només tenia un any, li varen regalar un osset de peluix que va batejar amb el nom de Winnie the Pooh. Quan Milne va començar a escriure contes pel seu fill, va crear aquest món de fantasia inspirat en els peluixos del seu fill. A l’osset l’acompanyaven els seus amics Piglet, Tigger, Kanga, Eeyore i el nen Christopher Robin. 
La pel·lícula ens presenta a un Christopher Robin adult convertit en un home de negocis que és pare de família, però que, absorbit per la feina, no disposa de temps per la seva esposa i filla. Un dia rep la visita de Pooh que li demanarà ajuda per a trobar els seus amics perduts en el Bosc dels Cent Acres. Christopher Robin tornarà a recordar els valors de la seva arraconada infantesa i haurà de trobar la manera de reconciliar-se amb el seu nen interior si vol conservar la seva família.
Christopher Robin és un encert de Disney. La pel·lícula fa una reflexió emotiva sobre la infantesa i com l'oblidem quan som adults. A vegades és necessari que algú ens recordi qui érem aleshores. Ewan McGregor interpreta a Christopher Robin amb tendresa i credibilitat. El seu contrapunt són Pooh i els seus amics. Pooh realment es converteix en un ésser entranyable amb característiques semblants a l'ós peruà Paddington. 
Aquesta és una pel·lícula de la qual en poden gaudir tots els públics i que emociona a tothom per igual. El director Marc Foster l’ha fet accessible tant pels coneixedors dels personatges com els que no i la història transcendeix les generacions. 
Tot i que el seu desenvolupament és força previsible, el que ens explica ho fa amb molt de cor i amb un ús adequat de la nostàlgia per la infantesa. 
Atenció a una fotografia més apagada del que és habitual en aquest tipus de produccions que ajuda a transportar-nos en el passat al qual apel·la. Foster ha apostat per una direcció clàssica, que no només es nota en la fotografia, sinó que també en altres aspectes de la direcció. 
Christopher Robin és guanyadora en els llargmetratges de Disney en imatge real basats en personatges animats. Una pel·lícula sobre la innocència i d’allò que realment és important a la vida.


dimarts, de novembre 06, 2018

Ha nacido una estrella


Quarta versió del clàssic del 1937 de William A. Wellman, que va protagonitzar Janet Gaynor i que donaria peu a dos remakes, un l'any 1954 dirigit per George Cukor i protagonitzat per Judy Garland i un altre l'any 1976 amb Barbra Streisand i Kris Kristofferson. Aquesta és una nova versió d’aquest clàssic que protagonitza i dirigeix Bradley Cooper i compta amb Lady Gaga com a gran protagonista. 
Com a remake és excel·lent, manté el fil principal de la història i l’actualitza per un públic contemporani. En aquesta ocasió, la protagonista és una jove aspirant a cantant que somia en triomfar en el món de l’espectacle. Un músic veterà l’ajudarà a impulsar la seva carrera. Entre ells sorgirà una relació amorosa que no podrà esquivar el caràcter autodestructiu del músic. 
Tot i partir d’una història sobradament coneguda, la pel·lícula és capaç d’esquivar amb eficàcia el prejudici del remake al cap de pocs minuts. Ja veiem que la posada en escena de Cooper és crua. En el seu inici ja sorprèn. La direcció de Cooper no és la pròpia d’un cineasta novell, sinó que va molt més enllà, pel to, la fotografia i la disposició dels plànols. 
Però qui realment fa gran la pel·lícula és Lady Gaga. Aquells que ja l’hem vist a American Horror Story no ens han sorprès els seus elevats dots com a actriu. És més, sabíem que estaria bé, però ha superat totes les expectatives. Lady Gaga es mostra natural i sofisticada quan toca. La segona cosa la pots dissimular, la primera no; i ho assoleix amb frescor i èxit. Gaga és igual de creïble com a persona normal de carrer i com a gran estrella. Això era molt complicat d’aconseguir. L'èxit de la pel·lícula dependria bàsicament d'això. No és cosa fàcil ni està a l’abast de tothom, però Gaga ho aconsegueix i supera amb escreix.
Ha nacido una estrella agafa l’esquelet del relat de tota la vida i el vesteix de moments i personatges tridimensionals. A més, és de llarg la millor de les quatre versions. 
Tot i que no es pot considerar un musical tal com el tenim entès, la música és un element crucial en el relat, al mateix temps que narratiu. La pel·lícula suposa el naixement de dues estrelles que ja ho eren, però en noves facetes, la cinematogràfica per a Gaga i la de director per a Cooper. Ens apuntem a la següent d’ambdós.


dilluns, de novembre 05, 2018

La noche de Halloween

Primer de tot, abans de començar a parlar d’aquesta pel·lícula, cal aclarir que obre una nova continuïtat. Aquest experiment ja es va fer amb l’estrena de Halloween H20 i es repeteix en aquesta nova La noche de Halloween. La nova pel·lícula del 2018, arriba 40 anys després de l’estrena de l’original de John Carpenter i només té compte la primera pel·lícula. Ignora tot el que va passar posteriorment i per tant, elimina d’un cop dos errors garrafals que varen arrossegar la saga. Primer, Laurie Strode no és la germana de Michael Myers, òbviament, continua viva, i Myers no és un ésser amb poders sobrenaturals. Aquesta línia temporal ha estat oberta per Blumhouse, la productora especialitzada en produccions de terror de baix pressupost, de Jason Blum.
Durant aquests 40 anys que han passat entre les dues pel·lícules, Myers ha estat tancat en un hospital psiquiàtric. Laurie Strode no ha pogut superar els terribles fets de la nit del 31 d’octubre de 1978. Això va fer que serveis socials li arribessin a retirar la custòdia de la seva filla. Actualment, intenta acostar-se a la seva neta. Alhora, s’ha preparat davant la possibilitat que Michael Myers arribés a fugir. La paranoia l’ha portat a convertir la seva casa en una fortalesa. Finalment, Myers aconseguirà a escapar i sembrarà novament el terror als carrers de Haddonfield. 
La Laurie Strode d’aquesta pel·lícula no és l’adolescent indefensa de la primera pel·lícula, és una dona de 60 anys forta, valenta i preparada per enfrontar-se al mal encarnat. Al contrari de témer la fugida de Myers, per a Laurie és una bona notícia perquè ara té carta blanca per caçar el monstre que l’ha turmentat des d’aquella nit.
Aquesta nova entrega és un homenatge i una carta d’amor a l’original de Carpenter, al qual cluca l’ullet en més d’una ocasió, i en d’altres li dóna la volta. Tot i no inventar cap concepte nou, no trenca res, com sí que va fer Rob Zombie. Com a fan de l’original m’ha donat exactament el que buscava d’una pel·lícula de Halloween. Insereix moments d’humor, que no estaven en l’original, però que resulten molt frescos. 
Dirigeix David Gordon Green que ha comptat amb John Carpenter i Jamie Lee Curtis com a productors, a més que la banda sonora d’aquesta ha anat a càrrec novament de John Carpenter i el seu fill Cody. Ja en els títols de crèdit, el director deixa clara l’admiració que sent per Carpenter i serveix com a metàfora per explicar-nos d’on venim i cap on anem. 
La noche de Halloween no té el mateix to que l’original, ja que preval l’entreteniment per sobre del terror, això li fa tenir una identitat pròpia, al mateix temps que es reivindica com successora de l’original.