dimecres, d’octubre 31, 2018

Slender Man

Pel·lícula de terror basada en el personatge creat en un fil del fòrum d'internet Something Awful, amb l'objectiu de fer un concurs en línia de muntatge fotogràfic d’entitats sobrenaturals. The Slender Man va ser dissenyat com una criatura molt alta i prima, amb braços anormalment llargs i sense rostre. The Slender Man va destacar per sobre la resta perquè el seu creador va adjuntar-hi un text en el qual, suposats testimonis afirmaven que era reposable de segrests de nens i adolescents. 
L’acció de la pel·lícula arrenca en un petit poble dels Estats Units. Un grup d’amigues decideixen invocar a l’Slender Man. Després del ritual, una d’elles desapareix sense deixar rastre. La resta investigarà què li ha passat. 
És cert que la pel·lícula ha patit una forta censura per part de Sony que n’ha eliminat els moments més violents i controvertits, i que ha vingut acompanyada per una polèmica als Estats Units de dues adolescents, que gairebé maten a un nen perquè creien que el monstre era real i el volien oferir un sacrifici. Més enllà d’això, no crec que Slender Man mai hagi estat en algun moment del procés creatiu, alguna cosa que valgués la pena veure, i qualsevol altra insinuació són excuses. 
Slender Man segueix fil per randa el manual de com fer una pel·lícula de terror per a dummies. Tots els tics, els dolents concretament, de les males pel·lícules de terror estan aquí reunits. 
Slender Man es respira com una pel·lícula amb molt poques idees que intenta emmascarar amb uns efectes especials de basar xinès. Quan vols crear terror només a cops d’efecte i amb efectes digitals, estàs perdut. 
La idea també està molt vista i explotada. Ràpidament ens venen el cap les pel·lícules de la saga Ringu i els seus remakes americans amb The Ring. És intentar fer el mateix, però amb plantejament molt pitjor i previsible. La mitologia que pretén crear la pel·lícula, no enganxa i és poc menys que un monstre de Frankenstein de conceptes de pel·lícules de terror millors. 
Si voleu, ens fiquem amb el nul treball de personatges i aquests clixés sense interès que són les quatre noies protagonistes. En cap moment arribes a sentir-hi empatia i desitges que morin com més aviat millor perquè abans s’acabi la pel·lícula. 
Dels productes de terror que ens arriben en sales comercials, és d’un nivell semblant per exemple a Verdad o reto, perquè us en feu una idea. Slender Man ni fa por, ni espanta i l’únic que aconsegueix arrencar són badalls d’avorriment.


dimarts, d’octubre 30, 2018

La casa del reloj en la pared

Eli Roth, director de gènere de sèrie B, fa el salt al cinema familiar avalat per un gran estudi. Després de debutar amb Cabin Fever, va esdevenir un director prometedor, va col·laborar amb Tarantino en la saga Hostel i va fer alguns papers com a actor, com per exemple a Malditos bastardos. Malgrat l’èxit inicial, Roth no ha passat de promesa i pel·lícules com Green inferno o Knock, knock no ha tingut cap recorregut, més enllà dels festivals de gènere. De fet la seva etapa de pel·lícules de terror a Sud-amèrica és vergonyosa.
Amb La casa del reloj en la pared ha tingut una segona oportunitat per redimir-se davant la indústria i personalment, crec que l’ha aprofitat bé. Produïda per Amblin, la pel·lícula és una rara avis, d’aquelles que ens agradaria que proliferessin més, però que malauradament primen més les produccions convencionals familiars i infantils, que no pas d’atrevides com aquesta. En els 80, pel·lícules com Una pandilla alucinante, Els caçafantasmes o Gremlins van crear tota una generació que ens hem sentit especialment atrets pel cinema de gènere, per això pel·lícules més actuals com Pesadillas o El alucinante mundo de Norman són tan necessàries. La casa del reloj en la pared no és res més que una pel·lícula de terror per a mainada o una manera que aquests comencin a atreure’s pel gènere. Forma part d’aquell cinema infantil que existia en els 80 i que s’ha deixat de fer per un excés de sobreproteccionisme. No es pot negar que Roth va créixer amb aquestes pel·lícules i ha volgut fer-ne una pels nens d’aquesta generació.
En aquesta ocasió el protagonista és Lewis, un nen de 10 anys, que després de quedar orfe, va a viure a la mansió del seu oncle. Allí descobrirà que aquest és un bruixot i que la casa està plena d’objectes màgics. Un dia, Lewis, sense voler-ho, obrirà la porta al món dels morts.
El repartiment està format per Jack Black, Cate Blanchett, Kyle McLachlan i Owen Vaccaro, tots ells molt encertats, fins i tot Black que se’ns sol ennuegar. Blanchett actua més de secundària, però, una vegada més, està immensa faci el que faci, sigui un Woody Allen, una dolenta de Marvel, un Shakespeare o una bruixa encantadora i de llengua esmolada com és el cas.
Juntament amb la temàtica de terror, la pel·lícula tracta també les relacions d’aquest nen especial amb els altres companys d’escola, i també el bullying, que no deixa de ser un element de terror més.
El disseny de producció de la pel·lícula és impressionant i Roth aconsegueix una cosa molt complicada, convertir la casa en un personatge més.
La casa del reloj en la pared és molt recomanable per tal que hi porteu els nens i nenes. Tot i que s’espantaran, s’ho passaran molt bé. Aprofiteu el pont que ve, perquè malauradament em temo que pugui passar injustament desapercebuda. Plena de bons moments i idees, es nota que Roth coneix el tema que remena.

dilluns, d’octubre 29, 2018

First Man (El primer hombre)

Sobre la carrera espacial dels Estats Units ja existeix una pel·lícula de referència, Escollits per a la glòria. A First Man. El primer hombre també es parla de la carrera espacial, però es posa el focus en el camí que va portar l’home a la lluna i sobretot en la figura de Neil Armstrong. Tot i centrar-se en un part diferent de la carrera espacial, First Man s’assembla molt a Escollits per a la glòria per com tracta els personatges i a les famílies dels astronautes.
El responsable d’explicar-nos-ho ha estat el realitzador Damien Chazelle, que va triomfar amb les seves dues pel·lícules anteriors, Whiplash i La La Land. Ryan Gosling interpreta a Neil Armstrong amb la seva manca d’expressivitat habitual, la qual desconec si també la tenia Armstrong, però que tampoc li va malament al personatge, qui després del trauma de la mort de la seva filla, deixa de somriure i expressar cap tipus d’emoció, convertint-se en un individu molt fred.
La pel·lícula es basa en la biografia de l’astronauta Neil Amstrong escrita per James R. Hansen i comprèn el període entre 1961 i el 1969, en el qual Amstrong va comandar la missió de l’Apolo XI.
La característica principal de la pel·lícula és que intenta posar l’accent en les emocions i en com viuen les famílies dels astronautes les seves llargues absències i com han de viure amb la possibilitat que cada vegada que se sotmeten a un simulacre o surten a l’espai no tornin vius.
Chazelle ha volgut que la pel·lícula fos visualment diferent de la resta que han tocat el mateix tema o semblant. Segurament la que ens vingui primer al cap sigui Apolo XIII, la pel·lícula de Ron Howard. En aquesta ocasió presenciem poquíssims plànols objectius i la majoria són objectius. Cada vegada que veiem a Ryan Gosling que entra en òrbita o la mateixa arribada a la lluna, Chazelle no ens ensenya grans efectes especials, sinó que ens mostra la cara, sobretot els ulls de Ryan Gosling, i el que ell veu des de la reduïda cabina en la qual viatja. El temps a la lluna tampoc és massa, la pel·lícula es concentra a explicar-nos tot el que va passar fins a arribar allí i el cert és que la fita la despatxa de pressa. Això sí, ens regala els moments clau que tothom espera.
First Man està desvestida d’èpica. Incideix contínuament en la quotidianitat de la feina dels astronautes i en el fet en què pel que la gent percep com un heroi, pels seus protagonistes només és feina. I és que First Man no és una pel·lícula ni èpica ni heroica, més aviat és un drama, molt dur en alguns moments.
Chazalle ha rodat de manera molt diferent de les seves anteriors pel·lícules. L’ús de la càmera objectiva fa que sovint maregi a l’espectador, sobretot en les seqüències de proves o viatge en què la càmera es mou d’igual manera que la cabina. Com espectadors arribem a sentir una sensació de mareig, sinó igual, sí percebem algunes sensacions semblants a les que devien sentir els astronautes.
First Man és un homenatge a la figura de Neil Armtrong, a vegades excessivament fred, per la qual cosa pot no connectar a tots els espectadors. En tot cas, l’exploració que fa de la persona d’Armstrong és brillant. Per altra banda, el mèrit artístic i visual de la pel·lícula és arriscat i d’enorme bellesa. Chazelle ha tingut la virtut d’oferir-nos una nova visió d’una història sobradament coneguda, amb la qual reafirma la seva personalitat com a cineasta. Tècnicament virtuosa i narrativament immersiva, tan sols li hem trobat a faltar el factor de més calidesa que sí que tenia Escollits per a la glòria.


dimecres, d’octubre 24, 2018

Burning

El coreà Lee Chang-dong dirigeix aquesta adaptació d’un conte de Murakami, que va guanyar el premi de la crítica, en el Festival de Cannes. 
Jongsu és un jove introvertit que es retroba per casualitat amb una amiga de la infantesa. Ell se n'enamora, però ella se'n va de viatge i, quan torna, ho fa amb un nou xicot sota el braç. És atractiu, té diners i és llençat, tot el contrari que ell. A partir d’aquest moment es crea un triangle amorós ple d'estranyeses. Un dia, ella desapareix sense dir res a ningú i la història esdevindrà encara més estranya. 
Entre els protagonistes trobem a Steven Yeun, en Glenn de la sèrie The Walking Dead en el paper d’aquest jove atrevit i adinerat, per atreure el públic menys avesat a productes orientals. 
El principal problema és que resulta absolutament injustificable que la pel·lícula trigui 90 minuts a exposar el plantejament. És innegable la bona direcció, la fotografia i altres elements tècnics, però el ritme narratiu resulta exasperant. Aquesta història no requereix més d’hora i mitja i en dura una més del necessari. En altres termes podríem parlar d’una obra extraordinària, però malauradament no és així. 
Ens ha agradat la subtilesa en què tracta aquest triangle, del qual només veus a través dels ulls d’un dels protagonistes. I al final, com espectador, t’acabes menjant el cap de la mateixa manera. 
Burning és interessant, però el metratge de dues hores i mitja resulta extenuant i perjudica enormement al resultat final. En tot cas, és una història molt Murakami, per la qual cosa segurament agradi als seus seguidors, mentre que els seus detractors l’odiïn. Personalment, em col·loco al mig, perquè, tot i que hi ha elements que no m’agraden, també n’he extret coses molt bones de la resta.


dimarts, d’octubre 23, 2018

Venom

Pobre Venom, li han fotut pals per tot arreu. És mereixedora aquesta pel·lícula de totes les males crítiques? No del tot. Hi ha hagut unes ganes clares d’acarnissament amb Venom. Amb això no vull dir que sigui una bona pel·lícula, que no ho és, però per alguna estranya raó m’ho he passat molt bé i em tindran allí com un clau en la segona part.
Venom vindria a ser una anomalia de pel·lícula. Recordem que tot comença quan Sony, incapaç de repetir l’èxit de la saga Spider-Man de Sam Raimi, decideix retornar els drets d’explotació cinematogràfica del personatge a Marvel. No obstant això, es reserva el dret a fer pel·lícules individuals protagonitzades per personatges secundaris de les sèries de còmics d’Spider-Man, les quals no formaran part de l’univers compartit de Marvel.
El productor Avi Arad ja va obligar a Sam Raimi a introduir amb calçador a Venom a Spider-man 3, amb un resultat tan nefast que va acabar amb la paciència de Raimi i va posar fi a aquella sèrie de pel·lícules. Així que l’elecció d’Arad i la productora de Sony, Amy Pascal, va ser començar aquest nou univers amb Venom, amb l’inconvenient que l’origen del personatge no podria anar lligat amb Spider-man. Amb aquets productors, és normal que Venom s’assembli en la seva estructura de personatges i guió, al que varen ser les dues entregues de The Amazing Spider-man. Curiosament, la pel·lícula, tot i ser fallida, ha dividit a la crítica i el públic, en un divorci com feia temps que no vèiem, perquè Venom està essent un èxit en taquilla i el públic ha recriminat als crítics les seves opinions desfavorables. Entre els factors de l’èxit hi trobem a la marca Marvel i un boca a boca de la gent que explica que la pel·lícula no és tan dolenta com se’ns ha dit. I és cert, Venom no és Catwoman, ni Daredevil amb Ben Affleck, ni Cuatro Fantásticos de Josh Trunk. És molt millor que aquestes perquè tot i els seus defectes, és entretinguda i t’ho passes bé. Venom és un plaer culpable, cosa que no eren cap d’aquestes pel·lícules.
A falta d’altra cosa, el gran pilar de la pel·lícula, i a qui és un plaer veure fent d’Eddie Brock és Tom Hardy. L’actor britànic està immens i omple la pantalla en cada moment. Primer, com el perdedor Eddie Brock, al qual el món li ha girat l’esquena, i posteriorment en la seva relació amb el simbiont. Els diàlegs que tenen ambdós, així com la seva relació, són el millor de la pel·lícula. Al mateix temps donen peu a un munt de situacions divertides i surrealistes. Tot el que envolta a Hardy i el simbiont és brillant. Tot i que es pren algunes llibertats en relació al material original, aquestes són benvingudes perquè queden molt bé en pantalla.
El gran problema de la pel·lícula és el guió que no sap a què juga, ni la mateixa pel·lícula es defineix en què vol ser. És una barreja d’un munt de coses. Primer, perquè no sap si vol ser per adults o per tots els públics. Les situacions i diferents escenes tampoc acaben d’encaixar. Està plena de moments gratuïts. Un clar exemple és la primera escena després dels crèdits, que no ve al cas de res, ni res del que passa allà té cap lògica ni sentit, però mola perquè els lectors dels còmics sabem què significa. Aquesta escena en particular exemplifica molt bé el que és tota la pel·lícula. I podria posar-ne una altra d’exemple, com és la que involucra a Michelle Williams amb el simbiont, que tampoc aporta res, però mola i t’arrenca un somriure. I podríem seguir amb els forats i sense sentits del guió i no acabaríem. El curiós del cas és que malgrat això, la pel·lícula entreté i en cap moment es fa avorrida. Si volem parlar del tractament del dolent, és completament d’opereta. Igual que el metge que tracta a Eddie Brock, un personatge arquetípic que ens regala moments absurds i còmics.
Sobre els efectes especials són de segona categoria, amb l’objectiu d’estalviar el màxim de diners possible. Per això, en moltes ocasions el simbiont no s’exterioritza i veiem a Eddie Brock fent el que faria Venom. Es nota que Sony no confiava massa en la pel·lícula, que ha tingut un cost de 100 milions de dòlars, la meitat del que costen les pel·lícules de superherois.
El director ha estat Ruben Fleischer (Bienvenidos a Zombieland) i a part de Tom Hardy i Michelle Williams, ni la resta d’actors i actrius ni equip tècnic té un currículum destacable.
És innegable que al públic li ha agradat Venom i que l’està recolzant en la taquilla. La crítica l’ha destrossada. A Venom li veig tots els defectes, la majoria d’ells en el guió, però per altra banda la relació Hardy simbiont és encertada. Així que em quedo en un punt de ser conscient que he vist una pel·lícula dolenta, però que no obstant això m’ha entretingut. Venom no només és un plaer culpable, sinó que és el que més s’apropa a una pel·lícula de superherois de sèrie B.


dilluns, d’octubre 22, 2018

Les 10 imprescindibles de Sitges 2018

Ha acabat una nova edició del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Com cada any, us faig una llista de les 10 imprescindibles d’aquesta edició. Tot i que hi ha altres pel·lícules que m’han agradat molt com Halloween (2018), Beast, Await Further Instructions, Assassination Nation, Tumbbad, Nancy, Mandy, I Think We’re Alone Now, The Dark, Summer of 84, Apostle o Fleuve Noir, crec que no acaben de ser rodones, com sí que considero que són les 10 escollides. En tot cas, no us fixeu en ordre, les he posat en el que em venien al cap. 

Aquí no hi he posat ni el concert de John Carpenter, ni haver pogut conversar amb M. Night Shyamalan i haver vist 20 minuts de Glass, però us asseguro que aquests moments serien les pel·lícules onze i dotze de la llista. 

Clara 

La pel·lícula va ser una absoluta sorpresa. El protagonista és un astrònom obsessionat a demostrar que existeix vida en altres planetes. Un drama personal no superat ha fet que abandoni qualsevol tipus de relació social i que es dediqui en cos i ànima a la feina. Però la seva professió com a professor és incompatible amb la seva obsessió. Així que deixa la feina i recluta a Clara, una noia sense cap coneixement d’astronomia, però igual de determinada en trobar senyals de vida alienígena. Entre ambdós es crearà una relació preciosa i mútuament es curaran les ferides. Clara contraposa fe i ciència a través dels personatges i com el pensament analític del científic pot arribar a trontollar. Aquesta barreja de drama romàntic i ciència-ficció crua i pelada és una atractiva aposta guanyadora. De la pel·lícula no te’n vas buit. El final et dona molt a pensar a reflexionar i teoritzar sobre el que has vist. Una obra fantàstica d’un debutant com Akash Sherman. 

Penguin Highway 

De tots els animes que s’han vist a Sitges, aquest és el millor i més rodó, i també del que injustament se n’ha parlat menys perquè no ha comptat amb els millors horaris que s’han atorgat a cineastes ja reconeguts. Per altra banda, Penguin Highway és la primera pel·lícula d’Hiroyasu Ishida, del qual en sentirem a parlar molt bé en el futur. La pel·lícula ens presenta a un nen molt intel·ligent, obsessionat en els pits d’una Noia que treballa en la consulta del dentista. De cop i volta, en el seu poble, comencen a aparèixer pingüins. Però és impossible que els pingüins arribin allí, així que començarà a investigar i farà un diari que anomenarà "L’autopista pingüí", en què anotarà totes les evidències que l’ajudin a resoldre el misteri. Però, part del misteri és sobrenatural i la responsable no és altra que la Noia. Penguin Highway és tècnicament brillant. En el fons no deixa de ser un conte molt bonic i crea una relació meravellosa entre el nen i la Noia. Escrita amb molt de cor, els personatges són fantàstics i els nens secundaris que apareixen a la història són igual de reals com agradables. Una història tendra amb elements fantàstics i científics. 

American Animals 

Magnífica pel·lícula sobre un dels pitjors robatoris de la història, basada en fets reals. Un immens Evan Peters interpreta al líder d’aquesta patètica banda d’estudiants que planegen robar uns valuosos llibres que formen part d’una exposició itinerant que es troba en la facultat. La pel·lícula estableix un paral·lelisme entre el comportament dels nostres inconscients protagonistes i els animals. La pel·lícula intercala els moments de ficció amb breus intervencions dels protagonistes reals que recorden aquell moment des de la perspectiva que els dona el temps. La història que varen protagonitzar aquests joves, els quals precisament necessitats de diners no estaven, és absolutament patètica i ridícula. Tot el que puguin planificar malament, ho fan pitjor. Part dels fets tampoc estan clars del tot perquè les diferents visions difereixen en alguns punts. Però els errors que cometen són tan ridículs que resulta impossible no riure. El nivell és tal que per perpetrar el robatori decideixen vestir-se de gent gran perquè creuen que així passaran més desapercebuts, sense tenir en compte que una mala disfressa crea just l’efecte contrari. 

The Night Comes for Us 

Una de les produccions que ha presentat Netflix aquest any i que ja teniu disponible a la plataforma d’streaming. Timo Tjahjanto responsable de films indonesis de gran qualitat com per exemple Headshot, va rebre llum verda de Netflix per poder incloure la violència que desitgés en la seva nova pel·lícula. El resultat, la pel·lícula d’acció més violenta de la història. Les comparacions amb The Raid són inevitables, però en aquest cas la violència és molt més física, les armes de foc són un element més que secundari. A The Night Comes for Us prevalen les lluites cos a cos i sobretot unes coreografies espectaculars. El millor de tot plegat és que ser gairebé dues hores consecutives de violència, Tjahjanto té temps d’explicar una història, per simple que sigui, i per fer un retrat senzill, però emotiu, dels diferents personatges que hi apareixen. Tota una lliçó de com s’ha de fer una pel·lícula d’acció. The Night Comes for Us compta amb dues estrelles potents com Joe Taslim i Iko Uwais. 

Under the Silver Lake 

David Robert Mitchell es va fer un nom amb It Follows, una de les millors pel·lícules de terror dels últims 10 anys. Mitchell imitava a Carpenter en el que era tot un homenatge a l’estil amb què el mestre va filmar Halloween el 1978. La seva segona pel·lícula era molt esperada i va sorprendre a tothom. Mitchell es desmarca de fer una pel·lícula de terror, però no de fer un homenatge a un altre mestre del cinema. En aquesta ocasió és Alfred Hitchcock, però no només del director britànic beu la pel·lícula, altres com Orson Wells i David Lynch també són fonts d’inspiració per a Mitchell. I si la barreja no fos prou, hi sumem elements de la cultura pop com els còmics, els fanzines, els videojocs i la música. Andrew Garfield interpreta a un ni-ni que li queda poc perquè el facin fora de casa per no pagar el lloguer, però que tampoc mostra una excessiva preocupació. En la seva vida ociosa es dedicarà a descobrir el misteri que envolta a una de les seves veïnes, de la qual en sent una forta atracció sexual, que s’ha mudat de matinada sense deixar cap rastre del seu destí. La seva obsessió anirà creixent i això en conduirà a viure la història més surrealista i a conèixer als individus més estranys de la seva vida. Under the Silver Lake vindria a ser un Vértigo de la generació Marvel, Nirvana i Nintendo que lliga amb l’absurd de les teories conspiratives. Andrew Garfield, qui ensenya el cul cada vegada que pot a la pel·lícula, fa una interpretació magnífica. 

Arctic 

Pel·lícula per agafar la manta i tapar-se de dalt a baix. Mads Mikkelsen interpreta a un home que s’ha perdut en mig de l’àrtic i que espera, amb paciència i els pocs recursos que té, que el rescatin. L’home dorm a les restes d’una avioneta, que deduïm que és el vehicle amb el qual viatjava. Quan sembla que estan a punt de rescatar-lo, la cosa es gira en contra i davant la falta de menjar i que se li acaba el temps, decideix ell mateix emprendre una ruta que el porti en una de les bases de l’àrtic. Àrtic és una magnífica pel·lícula de supervivència que agafa elements d’altres pel·lícules de característiques semblants com Náufrago i Marte. Realment, ho vaig passar molt malament i vaig patir moltíssim, fins al límit, de fet. Fins al darrer microsegon abans dels títols de crèdit la pel·lícula et té angoixat, ja que al pobre protagonista li passa de tot i més, i res és bo. Mads Mikkelsen fa un gran paper, i més si tenim en compte que es passa quasi tota la pel·lícula abrigat i que en molts moments ni tan sols li veiem la cara de l'abrigat que està, però Mikkelsen és d’aquells actors que només amb la mirada et sap transmetre un munt d’informació. I més mèrit té aguantar una pel·lícula d’hora i mitja tot sol, i mèrit del director és que en cap moment es faci pesada i que resulti dinàmica de principi a fi. 

Lords of Chaos 

Pel·lícula biogràfica del grup de black metal noruec Mayhem i al mateix temps un retrat cru de l’imbecil·litat i estupidesa humana. Basada en un llibre del mateix títol, ens explica les circumstàncies que varen envoltar el suïcidi del vocalista de la banda i del posterior assassinat del seu líder amb mans del baixista. El grup va estar involucrat en la crema d’esglésies del seu país. Tot i que mai va quedar demostrat del tot, la pel·lícula especula que realment va ser així. Aquest biopic utilitza elements del gènere de terror per narrar-nos aquesta història brutal i ho fa de manera entretinguda. Un dels elements destacats de la pel·lícula és la forma extremadament realista de mostrar-nos la violència i els moments més truculents. A Lords of Chaos no hi ha exageracions. No hi ha res més dur que el realisme i la pel·lícula procura que així sigui, per la qual cosa no podem evitar sentir-nos tocats després de la projecció. Dirigeix el director de videoclips, Jonas Akerlund. Cap dels involucrats en aquells fets ha volgut saber res de la pel·lícula, ni la mateixa banda que no ha volgut cedir ni vendre els drets dels seus temes perquè fossin utilitzats a la pel·lícula. 

Overlord 

Bad Robot, la productora de J.J. Abrams, ens ha portat Overlord, que no és una pel·lícula Cloverfield tal com afirmaven alguns rumors. Julius Avery dirigeix aquesta bogeria amb elements de Salvar al soldado Ryan i Zombis nazis. A través d’un inici molt potent, veiem un grup de soldats que s’anticipen un dia al desembarcament de Normandia, ja que perquè aquest tingui èxit, han de destruir una torre de comunicacions que els nazis tenen instal·lada damunt una església. Tot i que no té el component humorístic de Zombis nazis, a Overlord hi trobareu nazis molt dolents i un mad doctor capaç de totes les atrocitats possibles. La pel·lícula té alguns instants de bogeria i és un blockbuster la mar d’entretingut amb dosis de gore difícils de veure en produccions de Hollywood. Val a dir que les batalles aèries i de camp són espectaculars. Tot i tenir cos de blockbuster, Overlord no amaga una ànima de sèrie B capaç de barrejar els millors elements del cinema bèl·lic amb el terror i fantàstic. Si la podeu veure en una sala que tingui un bon so, feu-ho, el so és brutal i un element essencial per gaudir en condicions del que et proposa la pel·lícula. 

Nightmare Cinema 

Estem davant una pel·lícula episòdica de terror. Cinc relats dirigits, en aquest ordre, per Alejandro Brugués (Juan de los muertos), Joe Dante (Gremlins), Ryûhei Kitamura (Downrange), David Slade (Hard Candy) i Mick Garris (Critters 2). Tot i que els cinc tenen un nivell alt, destaquen sobretot el primer, el dirigit per Brugués, que dona un gir al gènere slasher, i el darrer, dirigit per Mick Garris, el qual és fantàstic compartir moments amb ell en cada Festival, que transcorre en un hospital. Totes les històries tenen un nexe en comú, un cinema, d'aquests típics americans decadents de programa doble, i el seu sinistre projeccionista, que interpreta un Mickey Rourke cada vegada més de plàstic. Suposem que se sentiria identificat en la història que dirigeix Joe Dante. Els protagonistes estaran asseguts a les butaques d’aquest cinema on s’enfrontaran a les seves pors més profundes. 

Upgrade 


Sensacional pel·lícula d’acció que incorpora reflexions sobre intel·ligència artificial com a element secundari. Leigh Whannell, el guionista d'Insidious, dirigeix aquesta pel·lícula que ens parla sobre la història d’un home que després d’haver quedat tetraplègic a conseqüència d’un brutal atac en el qual van matar a la seva parella, veurà que té una segona oportunitat a la vida quan una mena d’Elon Musk li proposa col·locar-li un ordinador al seu clatell que li permetrà restablir unes connexions neuronals que l’impedeixen caminar. El que desconeix és que l’ordinador té intel·ligència artificial. Al principi ell té la capacitat de controlar-lo, però quan l’ordinador pugui saltar-se els protocols de seguretat, tindrà el control absolut sobre l’home. Upgrade és un no parar amb escenes violentes impressionants i el món futurista que ens retrata és molt atractiu. La protagonitza Logan Marshall-Green, el doble de Tom Hardy, en una pel·lícula que si canvies l’ordinador per un simbiont alienígena, podria assemblar-se en concepte a una pel·lícula protagonitzada recentment per Hardy.


Per altra banda, podeu gaudir sobre els nostres especials de Sitges aquí:



dimecres, d’octubre 17, 2018

Climax

Ho confesso, Gaspar Noé (Irreversible, Enter de void i Love) em sembla un venedor de fum. Un d’aquets cineastes que es passegen per diferents festivals mentre reben l’aplaudiment d’una crítica que el venera. Personalment em sembla un venedor de fum frívol, com pot ser Albert Serra a casa nostra. Les seves pel·lícules em semblen buides de contingut i només busquen la provocació gratuïta. A través d’unes imatges visualment potents, repeteix les mateixes provocacions una vegada i una altra en les seves pel·lícules. Els temes recurrents d’aquest enfant terrible del cinema francès són omnipresents en el seu cinema. Els podem resumir en les violacions, la violència extrema i gratuïta, l’ús i abús de les drogues, els embarassos i els avortaments.
Climax no és res més que tornar als temes de sempre de la seva filmografia. En aquesta ocasió, l’argument, una vegada més, ens resulta de vergonya pels altres. Noé tanca els ballarins d'una companyia de dansa en un local, on al llarg d'una nit es desenvoluparà una rave que transcorrerà entre ballarugues i salvatjades.
La pel·lícula es mou en tres blocs. El primer, d’uns 10 minuts, en què els protagonistes parlen a càmera i expliquen les seves inquietuds. Aquest fragment en dura 10, però només donava per dos. Imaginem que l’objectiu era que arribéssim a sentir empatia envers els personatges, però són tan imbècils que això és impossible. El segon bloc consisteix a veure diferents plans seqüència dels ballarins ballant, i res més. Plans seqüència marca de la casa. I els 45 minuts restants veiem els protagonistes fent bogeries i salvatjades mentre es troben sobre els efectes de les drogues. Per entendre’ns, és com veure un grup de borratxos des del punt de vista d’algú que va serè.
El millor de la pel·lícula és que només dura poc més de 90 minuts, no obstant el metratge curt, no evita que la pel·lícula se’ns faci llarguíssima.
Noé és un provocador gratuït i el seu cinema està ple de contingut que indigna a l’espectador i el  pertorba, sovint sense justificació. Si ve al cas o no, al realitzador li és absolutament igual. Personalment em sap greu per Sofia Boutella que no sé qui la va enganyar per participar en aquesta pel·lícula.
Per cert, Climax s’ha endut el premi a la millor pel·lícula de Sitges. Un error des del meu punt de vista, no ja perquè consideri que la pel·lícula és un enorme bluf, sinó perquè crec que en els festivals de gènere cal premiar un altre tipus de pel·lícula i no l’obra d’autor més provocativa que pugui haver-hi en una secció oficial. Però això ja s’ha convertit en un malsà costum entre els diferents jurats.


dimarts, d’octubre 16, 2018

Searching

Searching és el prometedor debut del realitzador Aneesh Caganty i està protagonitzada per un incommensurable John Cho, més conegut per ser en Sulu de l’Star Trek de la línia Kelvin.
Searching ens explica una història convencional sobre la desaparició i investigació d’una adolescent, però el format en què ens ho presenta és nou i original. La pel·lícula està construïda a través de les pantalles que visualitza el nostre protagonista, és a dir, des de cerques per Google, fins a videotrucades, passant per gravacions de càmeres de seguretat i canals de televisió. Aneesh Caganty ens explica aquesta història utilitzant com a recurs cinematogràfic les pantalles, siguin d’ordinador o telèfons mòbils.
La trama comença poc abans que la filla de 16 anys de David Kim desaparegui. En aquest moment s’obre una investigació i s’assigna una detectiu. David també investigarà pel seu compte i decideix buscar en l’únic lloc on ningú ha mirat encara i on es guarden actualment tots els secrets, l’ordinador de la seva filla. David rastrejarà les empremtes digitals de la seva filla abans no sigui massa tard.
El pròleg de la pel·lícula és una autèntica meravella. A través d’una banda sonora espectacular de Torin Borrowdale, resumeix els primers 16 anys d’història compartida d’una família a través de l’ús que fan de l’ordinador i la classificació de la informació. Un dels molts recursos que utilitza la pel·lícula per veure el pas del temps és a través de l’actualització dels diferents sistemes operatius, correus electrònics o un canvi d’ordinador.
Searching aconsegueix transmetre’ns tensió a través d’un misteri que es va desgranant i que toca els elements tòpics d’aquest gènere amb girs argumentals i falsos culpables.
Entre les moltes coses per les quals val la pena veure aquesta pel·lícula és John Cho. A Cho el veiem envellir de forma molt natural des de les primeres imatges del pròleg fins al punt on arranca la trama. El treball de l’actor és brutal i aguanta gran part de la pel·lícula a través de primers plànols mitjançant aplicacions com FaceTime,
Searching és un exitós exercici experimental de com narrar una història a través de les noves tecnologies. És cert que la pel·lícula es pren algunes llicències de guió, però que personalment perdono i aplaudeixo perquè estan al servei d’una narrativa molt original. Searching és especialment recomanable per aquells que busquen alguna cosa diferent quan van al cinema. Aneu-hi, sortireu molt satisfets.


dimecres, d’octubre 03, 2018

Hell Fest

Gregory Plotkin (Paranormal Activity: Dimensión fantasma) dirigeix aquest slasher sobre un assassí emmascarat que converteix un parc d’atraccions, durant la nit de Halloween, en un camp on assassinar impunement. Al principi, els joves creuaran que tot forma part de l’espectacle, però més endavant s’adonaran que no i els laberints recreatius s’acabaran convertint en una ratera. 
A part d’un grup de joves actors i actrius desconeguts que ens poden sonar lleugerament, trobem un cameo de Tony Todd, qui va ser el protagonista de Candyman i que s’ha convertit en una icona del gènere.
Hell Fest no inventa la sopa d’all i tampoc ho pretén. Simplement ens ofereix un slasher ben filmat i efectiu que no decebrà als fans. No vol ni busca introduir elements nous. Plotkin ofereix un producte clàssic amb molt esperit de com es feien els slashers en els 80, amb morts sanguinolentes mostrades a pocs centímetres de la càmera.
La part més atractiva de la pel·lícula és la visual. El fet d'ambientar la història en un parc temàtic de terror, dona una oportunitat per fer una fotografia original sense forçar res. Semblant al que va fer el mestre Tobe Hooper a La casa de los horrores. Els jocs d’il·luminació dins els laberints es converteixen en el més destacat de la pel·lícula.
Hell Fest és un producte clàssic que ofereix ni més ni menys que allò que esperes veure, fins i tot en l'escena final. Que es podia haver fet molt millor? Sí. Que hi ha slashers infinitament superiors? També. Que el director és molt impersonal? Evident. Però en un temps en què la pel·lícula de terror amb més recaptació és La monja, i que quan la vas a veure per passar por resulta que surts havent vist una comèdia involuntària, creus Hell Fest tampoc està malament i que com a mínim se li valora que sigui honesta amb el seu públic.


dimarts, d’octubre 02, 2018

Johnny English: De nuevo en acción

Tercera entrega d’aquest personatge anglès protagonitzat per Rowan Atkinson que és una paròdia de les pel·lícules d’espies, per entendre’ns una barreja entre James Bond i Mr. Bean. Acompanyen a Atkinson, Emma Thompson, Olga Kurylenko i Jake Lacy. 
En aquesta ocasió, un ciberatac posa al descobert la identitat de tots els agents d’incògnit de Gran Bretanya. Johnny English haurà d’abandonar la jubilació, ja que representa la darrera esperança. English es llançarà sense pensar-s’ho a la recerca i captura del hacker culpable.
La saga Johnny English s’ha caracteritzat perquè entre cadascuna de les pel·lícules ha passat un temps llarg, entre 7 i 8 anys. No deixa de ser un cas curiós perquè totes les pel·lícules han funcionat econòmicament molt bé. Val a dir també que no són molt cares de produir. 
Aquesta tercera part és la que més s’acosta a l’estil de Mr. Bean. Tot i que semblava que al principi Atkinson va concebre aquest personatge per allunyar-se de la seva creació més icònica, aquesta tercera entrega misterbeaneja. És més, molts dels gags semblen extrets d’alguns capítols de la sèrie.
Johnny English: De nuevo en acción no pretén ser altra cosa que un producte al servei de Rowan Atkinson per tal que faci les cares i les burrades que acostuma, i que tant ens agraden. Estem davant una pel·lícula per fans de Rowan Atkinson. Aquells que no els agrada l’actor, que ni s’hi acostin. Per altra banda, els que gaudeixen una vegada i una altra del gag de Mr. Bean amb el gall d’indi al cap o com intenta seduir a una noia en la pista de ball, aquesta és la seva pel·lícula. 
Li podem retreure que Atkinson ofereix més del mateix que ja havíem vist a la televisió, i tot i això, he rigut com un animal en molts moments. De la saga Johnny English, aquesta és la millor, ja que en lloc d’allunyar-se de Mr. Bean, tal com feien en les dues primeres, aquesta tercera l’abraça sense complexos.

dilluns, d’octubre 01, 2018

The Rider

Primer de tot cal dir que aquesta pel·lícula no és recomanable per a tothom. Cal advertir que es tracta d’una pel·lícula contemplativa sobre l’acceptació, en la qual no passa absolutament res durant els 104 minuts de metratge. The Rider és un viatge espiritual, el procés d’una persona que es veu obligada a deixar allò que ha fet durant tota la seva vida i el camí que el porta a acceptar-ho.
The Rider és una pel·lícula experimental. Basada en fets reals, el seu repartiment està format pels mateixos protagonistes que ho van viure en primera persona. L’estrella del rodeo, Brady Jandreau, s’interpreta a ell mateix i ens explica com una mala caiguda el va incapacitar per tornar a muntar. En tornar a casa haurà de lluitar contra la seva frustració, ja que vol continuar muntant i participant en rodeos.
A la pel·lícula també hi trobem el pare i la germana de Brady, fent d’ells mateixos. Mentre alguns d’aquets actors no professionals se’ls nota, com per exemple el mateix pare de protagonista, el cert és que Brady Jandreau ens fa creure que és un actor professional i l’única manera de saber que no ho és, és que algú t’ho hagi explicat. 
The Rider ens narra les diferents etapes que passa Brady, des que surt de l’hospital fins al moment en què accepta que no podrà tornar a competir en rodeos. La pel·lícula ens ho mostra de manera molt natural. Així podem veure la lògica negació, el fet de mentir-se a ell mateix, de creure's que no poder muntar més és una cosa provisional, i a comprovar per si mateix que el seu cos no respon bé quan intenta recuperar la vida que portava fins aleshores. Arriba un moment que Brady s’ho repeteix tantes vegades que al final s’ho creu. 
La directora Chloé Zhao sap mostrar molt bé a través d’imatges i del mateix Jandreau, tota l’angoixa que pateix el protagonista. 
The Rider no és una pel·lícula fàcil pel seu ritme i per donar una visió poc optimista de la realitat. Per contra, sap transmetre tendresa en un món que el cinema ha retratat sovint amb rudesa, com és tot allò que envolta a l’oest dels Estats Units. No exagero quan dic que Zhao reinventa la figura hipermasculitzada del cowboy i la vesteix de tendresa.