dimecres, d’agost 15, 2018

Els increïbles 2

Estrenada el 2004, Els increïbles és encara una de les millors pel·lícules d’animació de Pixar. La pel·lícula barrejava amb èxit cinema superheroic i d’espies amb una dinàmica familiar molt realista. Tot això, en un moment en què les pel·lícules de superherois començaven a posar-se de moda gràcies als X-Men de Bryan Singer i l’Spider-Man de Sam Raimi.
Si una cosa bona mostrava Els increïbles era com s’havia de fer una bona pel·lícula dels 4 Fantàstics. Curiosament, un any després, s’estrenaria l’adaptació cinematogràfica d’aquests personatges i quedava clar que els seus responsables no van aprofitar res de la pel·lícula de Brad Bird. Quan va agafar Els increïbles, Bird venia de dirigir aquesta obra mestra de l’animació que va ser El gigante de hierro, convertida ara en una pel·lícula de culte i reivindicada a Ready Player One. Bird va pujar graons dins de Pixar, després d’aquest èxit de crítica i públic, i posteriorment li van encarregar la direcció Ratatouille. Bird va acabar sortint de Pixar perquè volia fer un salt en la direcció d’imatge real, ho va fer a Misión Imposible: Protocolo Fantasma. L’ensopegada gran li va arribar amb Tomorrowland: El mundo del mañana, una pel·lícula molt infravalorada. Així que quan li van oferir tornar a Els increïbles, no va dubtar-ho, ja que tenia assimilat que no tornaria a aquell univers si no era per fer una pel·lícula que millorés l’original. Al final ho ha aconseguit? Això no deixa de ser molt subjectiu, però pel meu criteri sí, ja que aquesta segona entrega es construeix en la base de la primera i la fa créixer en tots els aspectes. Veig Els increïbles 2 com una pel·lícula més madura. 
La història gira al voltant d’Elastic Girl, que és l’escollida per un empresari per ajudar a millorar l’imatge dels superherois en la societat. El seu marit, Míster Increïble, assumeix en solitari la feina de cuidar la mainada: l’adolescent Violet, el nen Dash i el bebè Jack-Jack, que ha començat a descobrir els seus poders. Quan aparegui el malvat Rapta-Pantalles i posi a Elestic Girl en una situació compromesa, la família haurà de tornar-se a unir per superar el mal. 
En els temps del Me too i l’empoderament, Els increïbles 2 esdevé una eina més per presentar-nos a una Elastic Girl més poderosa que mai que resolt les situacions heroiques, mentre que Mr. Increïble ha de fer les tasques domèstiques i cuidar de la mainada. L’heroi es veurà desbordat en més d’una ocasió per l’esgotament que significa cuidar un bebè, ajudar a fer els deures als seus fills i intentar relacionar-se amb una adolescent amb les hormones alterades. La pel·lícula tampoc oculta missatges importants sobre l’educació dels fills. 
Un dels personatges més ben aprofitats de la pel·lícula és Jack-Jack, ja sap treure-li profit a un bebè i no tenir-lo de fons. Jack-Jack veurà com els seus poders es manifesten de manera aleatòria i diferent. Si els poders de la família no deixen de ser una metàfora sobre com se senten per dins, tal com veiem a la primera, amb Jack-Jack passa igualment el mateix. També ens alegrem del retorn d’un dels millors personatges de la primera pel·lícula, Edna Moda, que aquí, tot i manifestar-se novament freda, estableix una tendra i inesperada relació amb Jack-Jack. 
L’animació una vegada més és espectacular o increïble, com preferiu. A més s’atreveix amb unes escenes d’acció com la de la persecució amb moto per aturat el monoraïl, dignes del millor cinema superheroic, que ens recorden a Misión imposible i Spider-Man 2. L’estètica manté el disseny retrofuturista, amb elements de ciència-ficció en la tecnologia i estètics de l’Amèrica dels anys 50, tal com ens mostrava la primera.
Els increïbles 2 és una pel·lícula d’animació més adulta i no és recomanable per menors de 7 anys perquè s’avorriran. Com sempre, Pixar cuida la doble lectura, la dels adults i la dels més petits, però aquí abunden uns meravellosos diàlegs i un treball impressionant de creixement de personatges. 
Michael Giacchino broda novament la banda sonora i fa un meravellós treball continuista.
Podem dormir tranquils perquè Els increïbles 2 està a l'altura de la primera i ens dóna tot allò que volem i esperem d’una pel·lícula de Pixar: personatges, acció, emoció i entreteniment.
Podeu escoltar el nostre Summer Edition sobre la pel·lícula en aquest podcast: https://www.ivoox.com/27721785.


dilluns, d’agost 13, 2018

Megalodón

Hi ha històries d’amor romàntiques i hi ha històries d’amor per diners. La història d’amor entre la indústria de Hollywood i la Xina és purament per la pasta. La Xina és el segon país del món en què les recaptacions cinematogràfiques són les més altes, després dels Estats Units. D’uns anys ençà, algunes pel·lícules s’han salvat gràcies a la recaptació de la Xina. No és estrany que Hollywood aposti per la coproducció per mirar de sumar grans recaptacions en ambdós països. Recentment tenim exemples com La gran muralla, o la introducció per part de Disney de personatges orientals a Rogue One o Els últims Jedi, tenen com a objectiu atraure el públic xinès. 
Megalodón és l’últim exemple de coproducció en una pel·lícula que vol ser, i hauria de ser una sèrie B, però que s’hi ha invertit tanta pasta que sembla un gran blockbuster. I precisament aquest és el problema de Megalodón que fa que no acabi de ser tan dolenta com voldríem. Megalodón hauria d’haver estat una pel·lícula més barata amb efectes especials i personatges com Piraña d’Alexandre Aja. Piraña és la pel·lícula en la qual hi hauria d'emmirallar-se Megalodón, però que desafortunadament no ho fa, i es queda a mig camí. 
La pel·lícula combina la presència d’actors internacionals amb estrelles xineses, o algunes d’americanes que les fan passar per xineses, com Masi Oka. Jason Statham és el protagonista i interpreta a un bussejador expert que ha de liderar un equip de rescat amb l’objectiu de salvar uns investigadors que han quedat atrapats en el Pacífic i que estan essent assetjats per un tauró prehistòric de 23 metres de longitud, el qual es creia desaparegut de feia segles.
Sobre Statham, tot i que compleix, no m’encaixa. Un actor d’acció com ell no li veig, trobo que una vella glòria de cinema B hi hagués encaixat molt millor. 
Dirigeix Jon Turteltaub, responsable de La búsqueda, aquell Indiana Jones de l’Hacendado que protagonitzada per Nicolas Cage. Una bona elecció per aquest Tiburón, també de l’Hacendado. 
Després d’una primera hora força avorrida, els millors moments de la pel·lícula els trobem en la part final, quan el tauró es llença a les atapeïdes platges xineses a menjar-se a tothom. Més moments com aquest són els que li feien falta. Una escena, a més, plena d’imatges kitch que podria competir amb l'aspecte visual dels videoclips de Psy.
Tot i això, com a pel·lícula d’estiu amb la qual passes una estona entretinguda amb l’aire condicionat a tota marxa, és satisfactòria, però n’esperava molt més, o més ben dit, molt menys. Al final et quedes amb el regust que hauria d’haver estat una pel·lícula molt més dolenta per gaudir-la.


dilluns, d’agost 06, 2018

Misión imposible: Fallout

Sisena entrega de la saga, en la qual repeteix per primera vegada un director, Christopher McQuarrie, responsable de Misión imposible: Nación secreta. El repartiment està encapçalat novament per Tom Cruise com a Ethan Hunt, i també repeteixen Rebecca Ferguson, Simon Pegg, Ving Rhames i Alec Baldwin. Qui no ha pogut repetir ha estat Jeremy Renner per compromisos amb Marvel Studios. Pel que fa a les noves incorporacions destaca Henry Cavill com a l’antagonista d’Ethan Hunt.
Per primera vegada en la història de la saga, aquesta entrega és una continuació directa de la trama de la pel·lícula anterior. Quan Ethan Hunt pren la decisió de salvar els seus companys per damunt de la missió que li han encarregat, provoca que es desencadeni una amenaça nuclear sobre el planeta. Això el situa en contra la nova directora de la CIA. En el joc entraran els Apòstols, els seguidors de l’anarquista Solomon Lane, que intentaran alliberar el seu líder i sembrar el caos mundial aniquilant a un terç de la població.
La franquícia va donar un tomb a partir de la tercera pel·lícula, dirigida per J.J. Abrams. Des de llavors, Abrams ha assumit la producció de la resta, i l’ha convertit en la saga d’acció més important del segle XXI. Fallout podria haver arribat en un dels punts més alts, no només del gènere, sinó de la mateixa franquícia, tot i que és difícil dir-ho perquè l’anterior també tenia un nivell tan alt com aquesta.
La química entre els personatges i actors és molt bona, a més la relació de companyonia i odi entre Cruise i Cavill també. Sense necessitat d’aprofundir massa en els personatges, cosa que tampoc volem en una saga com Misión imposible, se’ns fa fàcil sentir empatia per aquesta colla d’espies. Tot i això, aquesta dinàmica de tants anys ajuda a fer que l’acció sigui millor i que realment t’importin les conseqüències. Tot això es fa més evident en la part final amb la reaparició d’un personatge important de la franquícia.
Les escenes d’acció són impecables, pràcticament perfectes si no són perfectes del tot. La caiguda en paracaigudes al buit, la lluita cos a cos en els lavabos, la persecució pels carrers de París amb cinc grups diferents perseguint-me amb diferents mitjans de transports, la carrera pels teulats de Londres i la lluita final amb helicòpters i precipici inclòs són d’una espectacularitat majúscula i difícilment les podrem oblidar. Si voleu parlar de Tom Cruise, mereix un capítol a part, o fer-li un monument. Com preferiu. Cruise continua conservant-se en una excel·lent forma física. No oblidem que ja té 56 anys i sembla que té corda per estona. L’actor no només insisteix a rodar ell mateix les escenes d’acció, sinó que aquestes siguin reals i l’ús del CGI sigui el mínim possible. Això ajuda al fet que com espectadors ens sentim immersos dins de la història i que la pel·lícula perduri amb els pas dels temps, ja que mai arribaran a cantar uns efectes especials que no existeixen.
Misión imposible: Fallout és acció real, ben coreografiada amb dosis adrenalina crua i pelada. Una superproducció majúscula que ja s’ha convertit en un referent del cinema d’acció i que serà del millor de l’any. Si aquest estiu només vas a veure una pel·lícula al cinema, ha de ser aquesta.