dimarts, de juliol 24, 2018

Ant-Man y la Avispa

Segona entrega d’Ant-Man, la més intranscendent, però molt entretinguda pel·lícula de Marvel Studios estrenada farà 3 anys, que ens arriba dos mesos i mig després de l’èpica Vengadores: Infinity War. I és que necessitàvem una pel·lícula de superherois més relaxada després d’aquella èpica i tensa experiència.
Repeteixen Paul Rudd, Evangeline Lilly, Michael Douglas i Michael Peña, s’incorporen Michelle Pfeiffer com a Janet Van Dyne, l’Avispa original, Hannah John-Kamen, com a la malvada Ghost, i Laurence Fishburne com a Bill Foster, qui era Goliat en els còmics. Rudd torna a ser el perdedor adorable, i la seva química amb Lilly és boníssima. Per cert, a Lilly ja la veiem convertida en una superheroïna d’acció, i ens ha encantat. Michael Douglas és pràcticament omnipresent en tota la pel·lícula, i el seu Hank Pym esdevé més rondinaire i menys mentor, que era el paper que tenia a la primera, i resulta menys afable i més semblant al del còmic. Pel que fa a Michelle Pfeiffer, el poc que surt resulta encantadora i ens hagués agradat que hagués sortit més.
Aquesta pel·lícula resulta igual d’intranscendent i entretinguda que la primera, la particularitat és que està més enfocada a un públic infantil i familiar. Però d’això en fa bandera i aconsegueix tocar-nos la fibra, sobretot gràcies al magnífic treball interpretatiu d’uns actors i actrius sensacionals. Aquell punt de mala bava que va quedar del guió original d’Edgar Wright de la primera part no hi és, i Peyton Reed, que repeteix com a director, l’ha fet més seva i la pel·lícula és més blanca. El guió d’aquesta segona entrega ha anat a càrrec d’Andrew Barrer i Gabriel Ferrari, responsables de la reescriptura del guió d’Edgar Wright de la primera part, de l’actor Paul Rudd i del mateix director, Peyton Reed.
Ant-Man y la Avispa succeeix abans dels fets de Vengadores: Infinity War. Scott Lang es troba en arrest domiciliari després d’arribar a un acord amb la fiscalia arran dels fets succeïts a Capitán América: Civil War, en què Lang es va posicionar a favor d’Steve Rogers. Hank Pym i Hope Van Dyne li demanen ajuda a Scott perquè els ajudi a rescatar a Janet Van Dyne, l’Avispa original, que es troba atrapada en el Regne Quàntic.
La pel·lícula incorpora com a malvada Ghost, que va en la bona línia dels últims dolents de les pel·lícules Marvel des d’Spider-Man: Homecoming. Tot i que menys profunda que Killmonger (Pantera Negra) o El Buitre (Spider-Man: Homecoming), destaca sobretot pels magnífics efectes especials i com es mostren els seus poders en pantalla.
Ant-Man y la Avispa flirteja amb la sèrie B i ens retrotrau a les pel·lícules d’insectes dels anys 50 i també a clàssics dels anys 80 com El chip prodigioso, de les quals recull la innocència d’aquelles pel·lícules.
Els efectes especials són genials, i treu molt profit dels canvis de mida dels dos protagonistes principals. El canvi de mida dóna molt de joc, només cal veure l’escena d’acció a la cuina. També hem pogut veure grans idees com el laboratori portàtil, la caixa de Hot Wheels amb diferents models de cotxes i els rejoveniments de Douglas i Pfeiffer, una tecnologia cada vegada més perfeccionada i que farà un nou pas endavant a Captain Marvel ambientada en els anys 90, en la qual Samuel L. Jackson apareixerà rejovenit tota la pel·lícula amb l’aspecte que tenia en els temps de Pulp Fiction. I sense deixar l’escena dels cotxes, aprofitant que està ambientada a San Francisco, compta amb una persecució automobilista al final, absolutament brutal, que treu rendiment als sinuosos carrers de la ciutat.
Pel que fa a l’humor, és una combinació d’absurd i slapstick, que aposta per alguns gags repetitius, a l’estil Padre de familia, sobre el sèrum de la veritat, l’arrest domiciliari i l’agent Park, així com la repetició d’alguns dels millors moments de la primera pel·lícula, com el fet de mostrar com explica les coses el personatge de Luis.
Una les més celebrades connexions emocionals de la pel·lícula és la bonica relació pare i filla entre Scott Lang i Cassie. Estupendament escrita, amb una escena inicial que em va recordar moltíssim a la pel·lícula Dave made a maze, de la que no tinc dubtes que Ant-Man y la Avispa s’hi ha inspirat.
Entre les coses més ben cuidades de la pel·lícula, trobem els títols de crèdit, que se’ns mostren al final, absolutament meravellosos. Una obra d’artesania.
El guió és molt senzill i la cosa acaba confluent en diferents grups de personatges perseguint un gran McGuffin. Però sense cap dubte, el guió és l'aspecte més fluix de la pel·lícula, ja que es nota no prou treballat. Moltes vegades els personatges es van trobant sense cap explicació, per exemple quan els mafiosos arriben a l’empresa de seguretat de Lang.
Pel que fa a l’escena posterior dels crèdits, és prou important i planta pistes per una possible resolució a Vengadores 4.
Ant-Man y la Avispa, no intenta acontentar exactament el mateix públic que Vengadores: Infinity War, ja que va dirigida principalment als més petits de la casa, tot i que si els més grans volen i tenen ganes de sentir-se petits, també la gaudiran moltíssim.



dijous, de juliol 19, 2018

Ocean's 8

Dins de la moda de feminitzar pel·lícules protagonitzades per homes i oferir-ne una nova versió amb els mateixos conceptes protagonitzada per dones, arriba aquest Ocean’s 8, a l'ombra de la trilogia dirigida per Steven Soderbergh i protagonitzada per George Clooney. Dirigeix Gary Ross (Els jocs de la fam) que no és Soderbergh, i es nota, però fa un esforç en imitar-ne l’estil. Tot i que el resultat no és el mateix que pogués oferir Soderbergh, tampoc la segona i tercera part eren gran cosa. 
Aquesta quarta part canvia el repartiment de dalt a baix, però la fórmula torna a repetir-se sense oferir res de nou. La protagonitzen Sandra Bullock, Cate Blanchett, Anne Hathaway, Sarah Paulson, Rihanna, Helena Bonham-Carter i Dakota Fanning. 
Bullock interpreta a Debbie, la germana de Danny Ocean que va encarnar Clooney. Debbie planeja robar un collar valorat en més de 150 milions de dòlars, fent-ho davant de tot el món, durant la Gala del Met que se celebra anualment en el museu Metropolitan de Nova York. Però no ho podrà fer sola, per això reuneix un equip de dones singulars i plenes de talent. 
El guió és simple, però en la línia de les anteriors seqüeles. Si encara no ha quedat clar, personalment la primera m’agrada, però la resta les trobo, tot i que entretingudes, prescindibles. Ocean’s 8 és exactament això, entretinguda, repetitiva i igual d’oblidable que la resta de seqüeles de la saga. 
Per si us pregunteu si trobarem algun cameo de George Clooney, no tingueu cap esperança, la resposta és no, tot i que vols que aparegui en qualsevol moment per animar el tema. Per cert, la manera de treure’s de sobre el personatge de Clooney perquè el públic no es pregunti perquè no apareix ni que sigui un minut, és lamentable. He de dir que no m’ha agradat gens aquest recurs. 
Sense força de guió, ni tensió que no sap imprimir Gary Ross, l’únic que aguanta la pel·lícula és el carisma de les seves actrius. 
Si sou uns entusiastes de la saga, endavant, aquí hi ha més del mateix sense sorpreses. Personalment estic més per la reinvenció del concepte que va fer el mateix Soderbergh de manera magistral a La suerte de los Logan. Si Ocean’s 8 volia reinventar el concepte, és un fracàs absolut, si volia fer un remake encobert amb dones, ha triomfat. 


dimecres, de juliol 18, 2018

Mary Shelley

Biopic sobre l’escriptora de Frankenstein protagonitzat per Elle Fanning que comprèn el període juvenil de Shelley fins a la publicació de la novel·la que aquest any celebra el seu bicentenari. Tampoc podem dir que sigui un biopic estàndard, ja que incorpora molts elements de drama romàntic d’època.
Mary Wollstonecraft Godwin, filla del filòsof i polític William Godwin, fuig de la seva llar benestant, per viure amb pobresa amb el seu amant, Percy Shelley, un home casat. Mary va viure en el punt de mira de la societat per les seves relacions familiars i suposades amoroses amb John Polidori i Thomas Hogg.
Qui conegui la història de Mary Shelley, potser pensa que aquesta pequi de simplificació, però el cert és que costa encabir en una sola pel·lícula totes les circumstàncies personals, que eren moltes i complexes, de Shelley els anys abans i el temps després de la publicació de Frankeinstein.
Pel que fa a les interpretacions, Elle Fanning dona la talla i està esplèndida com a Shelley, no podem dir el mateix de Douglas Booth, que amb el seu aspecte de guapet modern, i també no tenir el mateix nivell com a actor que Fanning, el fan poc adequat pel paper.
Un dels problemes que té la pel·lícula és el ritme, amb diferents alts i baixos. M’atreviria a dir que no arrenca i manté un bon ritme fins al moment de l’escriptura de la novel·la, ja en l’últim terç. Ens haguera agradat que la intensitat de la pel·lícula hagués estat la mateixa que es manifesta en el desenllaç.
Tot i uns resultats irregulars, la recomano, ja que aportarà dades desconegudes per la majoria sobre la figura de Shelley, i malgrat els seus problemes, també té coses bones que valen la pena, tot i que la pel·lícula en algun moment necessita que li caigui un llamp a sobre, com el mateix Frankeinstein, per donar-li la força que la pel·lícula es mereixeria. Tot i això, només per gaudir de la meravellosa interpretació d’Elle Fanning, ja val el preu de l’entrada.


dimarts, de juliol 17, 2018

Hotel Transsilvània 3: unes vacances monstruoses

Mai he estat fan de la saga Hotel Transilvania. Ja a la primera pel·lícula vaig trobar que alguna cosa fallava, en realitat n’eren moltes. Tampoc he entès mai l’èxit en taquilla d’aquestes pel·lícules. Els personatges són meres caricatures dels monstres de la Universal, els guions estan sota mínims i tècnicament estan per sota de la mitjana. Sincerament, aquesta saga la poso al mateix nivell que el fallit Dark Universe de l’Universal que va començar i acabar amb La momia de Tom Cruise. La productora és Sony Animation que de moment no ha fet res que valgui la pena recordar. Esperem que amb Spider-Man: Un nuevo universo que veure aquest desembre, la cosa millori.
En aquesta ocasió els monstres surten de l’hotel i la família de Dràcula va de vacances en un creuer de luxe per a monstres, amb escala al Triangle de les Bermudes i la ciutat perduda de l’Atlàntida.
La pel·lícula és impossible d’empassar pel públic adult i l’únic positiu que hi trobarà és poder fer una migdiada amb un bon aire condicionat en una calorosa tarda d’estiu, mentre s’ha vist empès pels seus fills a veure un producte sense cap tipus de valor artístic ni creatiu. I és que digue-m’ho clar, Hotel Transilvania 3: Unes vacances monstruoses és una pel·lícula escurabutxaques feta de pressa i corrents.
Els minuts se’t fan eterns i tens la sensació que tot el que es podia fer amb aquests personatges ja s’ha fet i no hi ha més suc a treure’ls-hi. Però amics, arriba un moment al final de la pel·lícula, en què aquesta es manifesta com la pitjor de la saga. I permeteu-me que faci un espòiler, quan els monstres aconsegueixen vèncer el dolent ballant La Macarena al ritme d’un musical de Bollywood. Segurament una de les imatges més pertorbadores que hauré vist mai en el cinema.


dimecres, de juliol 04, 2018

El infinito

Producció de cinema fantàstic independent protagonitzada per dos germans que van aconseguir escapar-se de la secta on s’havien criat. Ara, malviuen en un apartament de Los Angeles, fins que un dia reben una cinta de vídeo d’aquella secta, i a un d’ells li entra el dubte de si haurien de tornar al campament del qual van fugir. 
Justin Benson i Aaron Moorhead són els directors i protagonistes d’aquesta pel·lícula. Vista en el darrer Sitges, El infinito (The Endless) és una petita sorpresa amb elements del surrealisme de David Lynch i fantàstic com Perdidos, que fa imprescindible un segon visionat per entendre-la. Contràriament, tinc la sensació d’oportunitat perduda, o que podria haver estat una pel·lícula més potent, ja que té elements que la podrien haver convertit en un fenomen semblant a Coherence, però es queda a mig camí. El infinito aborda el gènere fantàstic dins el cinema independent i el baix pressupost amb molt bones idees, però aquestes no acaben d’estar rematades.
El principal problema que li veig és que destina massa part del metratge en la història de la secta i no aborda amb prou profunditat els elements de gènere, que són els veritablement interessants. Abarca molt més del que pot explicar amb hora i mitja. Li cal focalitzar-se en un tema i vol tocar molts pals de cop. La part més interessant és la referent al fantàstic, amb monstres lovcraftians inclosos, però aquesta és massa petita. Perd massa temps en històries menys interessants. Tot i tenir petroli, decideix no explotar tot el pou. 
El infinito, malgrat alguns problemes de ritme i estructura, acaba amb bones sensacions. Et deixa pensant què ha vist realment i, encara que t'hagi agradat més o menys, et vénen ganes de donar-li una nova oportunitat en un segon visionat que et permeti reinterpretar moltes de les escenes que has vist. Al final, un gust agredolç i la sensació que tenia potencial per arribar més lluny.


dimarts, de juliol 03, 2018

Sicario: El día del soldado

Seqüela de la pel·lícula dirigida per Dennis Villeneuve. En aquesta ocasió trobem darrere la càmera a Stefano Sollima, responsable de la sèrie de televisió Gomorra. Villeneuve no va poder repetir perquè estava ocupat amb La llegada i Blade Runner 2049
A Sicario: El día del soldado, l’agent federal Matt Graver (Josh Brolin) truca al misteriós Alejandro (Benicio del Toro), la família del qual va ser assassinada per un capo del càrtel de la droga, amb l’objectiu d’intensificar la guerra contra les drogues en la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Narcotraficants i terroristes han unit forces, cosa que farà que la lluita sigui encara més crua. 
Que Sollima no és Villeneuve, ja es veu des del primer fotograma. De fet, les dues pel·lícules comparteixen alguns personatges, però la manera de rodar és diferent. Tot i que intenta imitar el seu estil, no transmet la mateixa força. Dennis Villeneuve és un dels directors més enormes que tenim actualment, per la qual cosa substituir-lo i fer un producte a l’alçada, és impossible. 
Entre els actors protagonistes, només repeteixen Josh Brolin i Benicio del Toro. De fet, ells són el millor d’aquesta pel·lícula, sobretot del Toro que excel·leix. Però hem trobat a faltar molt el personatge d’Emily Blunt, que era el que connectava amb l’espectador. En aquesta ocasió ens hem trobat orfes d’un personatge lluminós enmig d’aquesta història de corrupció a totes les bandes de la llei. Entre els nous intèrprets trobem a Catherine Keener i Matthew Modine, en uns papers força arquetípics. 
En el guió repeteix Taylor Sheridan, responsable dels guions de les excel·lents Comanchería i Wind River. Malauradament, el guió no està a l'altura d’aquestes pel·lícules, ni tampoc a la de la primera entrega. La història en realitat és molt simple, però a vegades resulta confusa, sobretot per l’excés de personatges que gaudeixen de pocs minuts en pantalla. No saps qui són, ni per a qui treballen i la no tenen cap profunditat. Curiosament, el treball de personatges és el punt fort de Sheridan, però aquí falla per totes bandes. Sicario: El día del soldado, és una pel·lícula explicada des de fora, com si tots els personatges fossin bestiar, com en algun moment s’arriba a explicitar així mateix en la pel·lícula. 
La sensació que et deixa és una barreja entre coses bones i dolentes. La pel·lícula té ritme, sobretot en la segona hora, no en la primera que no acaba d'arrencar. En aquest sentit és bona. Brolin i del Toro són aquí pur carisma i mantenen el pes d’un guió justet i una direcció plana que es limita a ser el Villeneuve del "xino". 
Tot i la sensació general d’entreteniment, Sicario: El día del soldado, no destaca en res del que feia la primera. Si aquella era una pel·lícula sense concessions, aquesta n’està plena. Tampoc aporta res de nou ni innovador, i tot i haver passat una estona entretinguda amb ritme i tensió, la sensació que només has vist una pel·lícula d’acció típica i innecessària, t’impregna al final. És possible que siguem més durs a l’hora de jutjar-la si tenim en compte d’on venim.