dimecres, de juny 27, 2018

Tully

Jason Reitman, com a director i Diablo Cody, com a guionista, tornen a treballar junts després de Juno i Young adult
Tully es basa en una experiència personal de Cody quan per poder continuar treballant després del naixement del seu tercer fill, va contractar una cangur de nit perquè es fes càrrec del bebè mentre ella dormia. 
La protagonista de la pel·lícula és Marlo (Charlize Theron) una mare de tres fills, un d’ells un nadó, totalment esgotada. El seu adinerat germà (Mark Dusplass) li regala els serveis de Tully (Mackenzie Davis), una cangur disposada a atendre a la mainada durant la nit. Al principi, Marlo es mostra reticent envers Tully, però aviat es crearà un fort vincle entre ambdues.
Tully ens deixa amb sensacions agredolces. El millor de la pel·lícula és la valentia que té a l’hora de mostrar una cara de la maternitat llunyana del conte de fades que ha perpetuat el cinema, i que encara avui en dia és un tabú per la societat. La pel·lícula exposa obertament els sacrificis que suposa tenir fills. La pel·lícula narra com cap altra ha fet fins ara, el cansament físic i mental d’una mare que es veu sobrepassada després de tenir el tercer fill. Quan apareix Tully, Marlo comença a recuperar la seva identitat i comença a reconèixer a la persona que era i que s’ha vist anul·lada, podríem dir que esborrada, per la seva única faceta de ser mare.
Charlize Theron fa un paperàs, ja que el desgast del personatge té una part mental molt important, així com física, la qual li va portar a engreixar 20 quilos. A través del seu rostre veiem com s’esdevé el procés de ser només mare a, progressivament, una persona que recupera la seva individualitat. 
Marlo pateix una depressió postpart i el guió de Cody ho explica molt bé a través d’innumerables detalls, molt ben mostrats a la pantalla per Reitman. 
En canvi, la pel·lícula s’ensorra en el final a través d’un gir forçat, que no explicaré per no caure en el terreny de l’espòiler, però que qui l’hagi vist sabrà de què parlo. Tully peca d’una innecessària necessitat de voler sorprendre a l’espectador quan no tocava. Llavors és quan la pel·lícula mostra unes costures i una sèrie de problemes que no existien fins aquell moment. Tot i que instants abans hi hagi una sèrie de pistes que et condueixen a aquest gir, és tan abrupte i innecessari i a mi em va fer sortir de la pel·lícula. Es podia haver explicat el mateix sense aquest truc de guió i haguera estat una pel·lícula collonuda. 
Malauradament ja no serà així, i ens quedem amb una pel·lícula interessant que, això sí, malgrat tot val la pena veure, amb una protagonista que brilla per damunt de qualsevol cosa, però amb un final amb moltes pegues.


dimarts, de juny 26, 2018

Con amor, Simon

Con amor, Simon és la primera comèdia romàntica adolescent homosexual produïda per un gran estudi, basada en la novel·la Simon vs The Homo Sapiens Agenda de Becky Albertalli. El director és Greg Berlanti, que va entrar en la indústria essent un dels guionistes de la sèrie Dawson crece i actualment treballa en el que coneixem com Arrowerse, el format per totes les sèries juvenils del canal The CW basades en superherois de DC. 
Berlanti ve a corregir l’anomalia que suposava que fins ara no existís cap pel·lícula comercial i distribuïda per una major sobre un primer amor entre dues persones del mateix sexe, fins ara una temàtica restringida a pel·lícules independents i d’autor com Call Me By Your Name
El protagonista és Simon, un adolescent de 16 anys que oculta la seva homosexualitat. Un dia, un dels seus correus electrònics arriba a algú per error. Simon patirà xantatge per part del pallasso de la classe, qui li demana ajuda per sortir amb la noia que li agrada. Si no ho fa, escamparà el seu secret a tot l’institut. 
El protagonista és Nick Robinson, que el recordem com un dels nens protagonistes de Jurassic World. Robinson broda la seva interpretació, ja que aconsegueix transmetre tendresa i empatia. El format de comèdia romàntica amb punts de drama, afavoreix el treball interpretatiu de Robinson, essent Simon una versió gai dels protagonistes de les comèdies de John Hughes. Els personatges de Hughes tenien la capacitat de ser creïbles i commoure a l’espectador, el mateix que aquí Simon, amb igual èxit. El repartiment el completen Katherine Langford, Miles Heizer, ambdós de la sèrie Por 13 razones, Alexandra Shipp i Logan Miller. Per altra banda, els personatges dels pares del protagonista recauen en Josh Duhamel i Jennifer Garner, que tenen sobretot el seu moment quan afronten de cara l’homosexualitat del seu fill. Aquests moments són els de més drama d’aquesta comèdia, però estan molt ben portants perquè no canvien ni el to ni el ritme de la pel·lícula. 
Con amor, Simon treu dramatisme al fet de sortir de l’armari, ho tracta amb absoluta normalitat i evita situacions estereotipades i burlesques. Ja era hora que l’homosexual del grup fos el protagonista i no l’element còmic i estereotipat de les comèdies típiques americanes. 
El guió és meravellós. La cura que té pels personatges i els diàlegs és sensacional. La comèdia romàntica és un gènere, normalment menystingut pels mateixos directors i guionistes. Això no passa a Con amor, Simon perquè està feta per un grup de gent que ha donat el millor d’ells mateixos. 
Un dels missatges que té aquesta pel·lícula és la tolerància, i vol normalitzar en un ambient tan hostil com és el de l'institut, que existeixin diferents opcions sexuals. A vegades, quan es vol transmetre un missatge, moltes produccions s’obliden de cuidar la resta d’aspectes, aquest no és el cas, ja que mentre la veus t’ho estàs passant tan bé que no vols que acabi.
Con amor, Simon és una pel·lícula divertida, enginyosa, tendra, amb uns personatges tridimensionals magníficament treballats, uns diàlegs meravellosos i una sensacional banda sonora amb temes de grups indie pop americans.


dilluns, de juny 25, 2018

Hereditary

Drama familiar en forma de pel·lícula de terror que ha suposat el debut en el llargmetratge d’Ari Aster. Caldrà estar atents a Aster, el qual fins ara només havia fet curts. 
Després del seu pas amb èxit en els festivals de Sundance i el SXSW d’Austin i per la cartellera americana, ho fa a la nostra. Hereditary ha sorprès al públic que va a les multisales amb un bol de crispetes ben ple, disposat a empassar-se l’enèsima producció clònica de terror. S’ha trobat amb un producte independent, més propi de festivals que no pas de sales comercials. Hereditary s’ha convertit en un fenomen perquè aquells que no han vist res fora d’un multisales, han descobert que el cinema de terror té molt més a oferir que el que ens ensenyen les grans productores. Segurament trobareu articles destinats al públic no avesat al gènere que us expliquen la pel·lícula de dalt abaix per aquest motiu. Sembla que molta gent no ha entès el que ens mostra aquí Ari Aster. 
La trama arrenca amb la mort d’Ellen, l’àvia d’una família. A la mare d'aquesta família, interpretada per Toni Collette, li costa gestionar la pèrdua ja que se sent alliberada a causa de la complicada relació amb Ellen. La resta de membres està format pel pare, interpretat pel Gabriel Byrne, un home racional i conciliador, el fill adolescent, interpretat per Alex Wolff, que fins al moment ha portat una vida normal per algú de la seva edat, i la filla petita, que sembla que pateix algun tipus de desordre mental. La cosa esdevindrà macabra davant un fet que alterarà a la família i emergeixin secrets esgarrifosos sobre membres difunts de la família.
Hereditary és una pel·lícula que reclama l’atenció de l’espectador i que aquest estigui al cas de les imatges i diàlegs, en principi banals, però que en el seu moment prendran molta importància. 
Aquesta és una pel·lícula de terror molt potent i exigent amb el públic. Transmet coses i ens arriba amb molta força. L’element clau és la potència de la interpretació de tots els actors, que estan magnífics. A Toni Collette ja la coneixíem, però aquí ens ofereix una interpretació oscaritzable, Gabriel Byrne, ens ha recordat el bon actor que és amb un paper sensacional com a persona de seny, en canvi sí que ens ha sorprès Alex Wolff, del qual no vull explicar res, veieu-lo, Tots ells estan brutals. 
Hereditary està plena d’imatges impactants que amb la utilització d’altres elements com la música i el ritme, crea terror del no-res i amb molt poc. Com espectador no només pots sentir la por, sinó també una incomoditat que et remou per dins.
A Hereditary només la pot perjudicar el hype amb el qual ha vingut avalada. No diré que estigui justificat, però quasi. És una molt bona pel·lícula de terror, de les que solem veure cada any en festivals de cinema que, malauradament no solen estrenar-se en sales o si ho fan, és de manera molt discreta i acaben passant desapercebudes. Hereditary ha tingut la fortuna de trobar un distribuïdor que hi ha confiat i l’ha portat a tot arreu amb la campanya que es mereix. Malauradament, pel·lícules iguals o millors no han tingut tanta fortuna. 
Si hi volguéssim trobar algun referent, no puc negar que en una part m’ha recordat a l’australiana The Babadook amb elements d’Insidious de James Wan. Tot i que, si anem més enrere, també hi trobem referències a La semilla del diablo
El mèrit d’Hereditary és que aconsegueix agafar-te pel cantó emocional. Quan el té no te’l deixa anar i t’ho fa passar realment malament. No és una pel·lícula de crispetes ni d’aquelles que en sortir de la sala te’n vas de festa. Al contrari, el final et deixa xafat i tocat, no només per la conclusió en sí, sinó per la intensitat amb què hem viscut la pel·lícula durant dues hores. I tot això, sense sang i molt pocs espants.


dimecres, de juny 20, 2018

Jurassic World: El regne caigut

Cinquena entrega de la saga Jurassic Park que arriba tres anys després de l’èxit espectacular de Jurassic World (2015, Colin Trevorrow). La novetat la trobem en la direcció en la qual trobem al català J.A. Bayona en substitució de Trevorrow, que tornarà en la següent.
En la trama de la pel·lícula, també han passat tres anys. Claire (Bryce Dallas Howard) ha fundat un Grup de Protecció de Dinosaures que té l’objectiu de preservar l’entorn i els dinosaures de l’illa Nublar. Owen (Chris Pratt) és el seu assessor. Quan una erupció volcànica amenaça la vida de la colònia de dinosaures de l’illa Nublar, es posa en marxa una expedició de rescat per salvar el nombre més gran d’animals possibles. A partir d’aquest moment entraran en joc els interessos econòmics que intentaran treure’n profit subhastant els dinosaures desallotjats, mentre que científics sense escrúpols d’Ingen reben l’ordre de crear un nou híbrid de dinosaure. 
En aquest país, i també en el veí, no deixem de mirar-nos el melic i arribem a sobredimensionar la qualitat d’algunes pel·lícules pel sol fet que les ha fet algú que ens pot resultar proper. Això és una mica el que ha passat amb la crítica especialitzada del nostre país, que ha deixat pels núvols aquesta pel·lícula. Per altra banda, ha rebut uns quants pals de l’americana. No penseu malament, crec que aquesta és una bona pel·lícula, però ni molt menys és la millor de la saga. La millor continua essent la primera, a força més distància de la segona que seria Jurassic World, i encara més lluny trobaríem aquesta El regne caigut, la qual no està gens malament, cosa que no podem dir el mateix de la segona i la tercera. 
La pel·lícula està clarament dividida en dues parts. Una primera en què clarament Bayona no ha tingut poder decisió i ja tot estava fet. Estic parlant de la part de l’illa Nublar. La segona part és on es nota més l’empremta del director, ja que com una pel·lícula de cases encantades, concentra l’acció en un sol escenari, una casa. I sí, encara és una pel·lícula de dinosaures. 
Jurassic World: El regne caigut funciona perfectament com entreteniment de primera. És un blockbuster amb el qual t’ho passes molt bé en el cinema, però al contrari que la primera i la quarta, a la que surts de la sala i t’atures a pensar en la trama, la pel·lícula es desinfla. Els forats de guió, els dolents d’opereta, els secundaris random, un remake de Hammond personificat en un innecessari James Cromwell i idees que es presenten, però que no condueixen enlloc, són elements que aconsegueixen passar desapercebuts durant la projecció gràcies als Raptors i Tyranosaurus Rex que fan de les seves.
El que millor funcionava de l’anterior continua fent-ho en aquesta, estic parlant de la química entre els dos actors principals Bryce Dallas Howard i Chris Pratt. Pel que fa a a la resta de personatges, lamentem la poca presència del doctor Ian Malcolm (Jeff Goldblum) a qui esperàvem que la seva recuperació fos per aportar alguna cosa i no només servir com a element decoratiu. 
La pel·lícula acaba amb un bon i interessant plantejament de cara a la següent. Tal com ho deixen té molt de potencial i veurem si Trevorrow sap explotar tot el rèdit de la idea. 
Pel que fa a la banda sonora, he trobat un Michael Giacchino menys inspirat i amb el fre de mà posat en utilitzar les melodies de John Williams. Al meu criteri un error, la música és tan simbòlica com els mateixos dinosaures.
Sobre els efectes especials, molt destacables. Els dinosaures llueixen molt bé i la combinació de digital i animatronic és ideal. 
Jurassic World: El regne perdut ens ha deixat amb alguns moments emotius, tots ells protagonitzats per dinosaures, i diversió de primera. Per altra banda, és una pel·lícula que no convida a la reflexió per la poca cura del guió i en el treball de personatges, que només salva el carisma i la tasca excel·lent de Chris Pratt i Bryce Dallas Howard. La part bona és que Bayona treballa bé la tensió, que apareix en la segona part, aconsegueix emocionar, sense necessitat dels artificis que ha utilitzat Bayona moltes vegades en les seves pel·lícules, i conté un missatge animalista molt interessant que, això sí, aprofita poquet. 
Entre els millors moments, em quedo amb el plànol des del vaixell mentre els protagonistes fugen de l’illa, per emotiu, i segon, el moment de terror del dinosaure dins de l’habitació de la nena. Una pena que ens l’haguessin rebentat en el tràiler i perdi impacte. 
Jurassic World: El regne perdut no és ni la millor, ni la segona millor pel·lícula de la saga, però sense cap dubte és la millor pel·lícula de Bayona. 
Si en voleu més, no us perdeu el nostre especial en podcast que trobareu aquí: http://www.ivoox.com/26519341

dimecres, de juny 13, 2018

Salyut-7: Héroes en el espacio

Sou dels que penseu que Apollo 13 va ser una oportunitat perduda? Creieu que de la pel·lícula dirigida per Ron Howard en podia haver sortit una pel·lícula emotiva i no una de mediocre? Això es corregeix a Salyut-7, héroes en el espacio. Es tracta d’una excel·lent producció russa que ens narra el seu Apollo 13, en aquest cas ens explica de forma emotiva i emocionat com uns cosmonautes russos són enviats a l’estació espacial russa Salyut-7 per reparar-la en plena Guerra Freda i durant la Guerra de les Galàxies entre els governs dels Estats Units i la U.R.S.S. 
La pel·lícula té tot el que li faltava a Apollo 13, uns personatges que et creguessis i molta emoció. 
Tècnicament és impecable, és més, conté 40 minuts gravats en gravetat zero de veritat, no la simulada que vam veure a Gravity
La pel·lícula et manté amb l’ai al cor fins al final. Fins al punt que, durant la projecció, no vaig poder aguantar més i vaig decidir consultar a la Wikipedia com acabava la història perquè no podia més. 
Salyut-7, héroes en el espacio és una pel·lícula amb molta emoció i feta amb el cor. Una història èpica, una pel·lícula èpica increïblement basada en fets reals.


dimecres, de juny 06, 2018

Han Solo: Una historia de Star Wars (sense espòilers)

Segon spin-off de la saga després de Rogue One i quarta pel·lícula d’Star Wars del cànon Disney. És Han Solo: Una historia de Star Wars una bona pel·lícula? Afirmo rotundament que sí. És la millor que les tres anteriors? També, i ho explicaré a continuació. 
Han Solo: Una historia de Star Wars és fonamentalment un western. Una versió d’Star Wars passada per l’univers Firefly. El guionista Lawrence Kasdan no només ha estat darrere el guió dels episodis V, VI i VII, també és el guionista i director del millor western dels 80, Silverado, que comptava amb un repartiment extraordinari de mitjans d’aquella dècada. És tan western que hi trobem elements vistos mil-i-una vegada en el gènere com l’atracament a un tren, la típica escena de la foguera, una partida de cartes en un “saloon”, una escena d'explosions en una mina i un duel rodat com una autèntica i pura pel·lícula de l’oest.
Kasdan no ha volgut inventar gairebé res per aquesta pel·lícula i té molt del que avui en dia anomenem fan service, que consisteix a plasmar en pantalla molts dels moments de la biografia de Han Solo que se’ns havien explicat en les anteriors pel·lícules. I si per això no fos suficient, Kasdan rescata elements de Legends, el que anteriorment s’anomenava univers estès, per dotar de més cohesió l’origen d’un dels personatges més estimats d’Star Wars. Kasdan també s'atreveix, ni que sigui només en una menció, sobre les qüestions morals del que fan els soldats de l'Imperi en els planetes que conquereixen.
Han Solo no és una pel·lícula de jedis i força, però és molt Star Wars. Per primera vegada prenen protagonisme aquells baixos fons que estaven a la saga com a rerefons i passen a ser l’únic escenari d’aquesta pel·lícula. Veure el submón en què es mouen els contrabandistes era una de les coses que ens devien les pel·lícules d’Star Wars.
Entre els nous personatges trobem el malfactor Tobias Beckett, que interpreta Woody Harrelson que no deixa fer el paper de sempre de Woody Harrelson i que aquí queda molt bé, la seva sòcia, Val, que interpreta Thandie Newton, el cap criminal Dryden Vos, interpretat per Paul Bettany, i Qi’ra, una vella coneguda del protagonista encarnada per Emilia Clarke. Qui realment es mereix totes les crítiques en una interpretació que justeja és Clarke que no està a l'altura de la dualitat que requereix el seu personatge. Clarke està molt bé com a mare de dracs, però és incapaç de ser creïble en un paper diferent. La pròxima vegada que li posin el coach a ella. Després us explico això del coach.
Entre els personatges ja coneguts trobarem a Chewbacca, Lando Calrissian, interpretat per Donald Glover, que dóna a Lando una nova dimensió a la ja vista a L'imperi contraataca i El reton del Jedi. El to burlesc li escau a la perfecció i el cert és que té molt bona química amb Han Solo. Acabo amb Han Solo, interpretat per Alden Ehrenreich, que no aconsegueix fer-nos oblidar a Harrison Ford. Ehrenreich no és pas un mal actor, de fet el seu Solo el treu prou bé, però en tota la pel·lícula he estat incapaç de veure-li res que em recordi a Ford. Sense cap mena de dubte el càsting ha estat un error, però qualsevol actor que s’hi hagués posat, per més bo que fos, hagués estat un error només pel fet de no assemblar-se o no saber imitar a Harrison Ford com a Han Solo. 
Pel que fa a la direcció, només puc fer que aplaudir davant la tasca de Ron Howard. El que ha aconseguit en temps rècord és brillant. No tinc cap dubte que ha arreglat i ha convertit en una bona pel·lícula el que era el desastre de Lord i Miller.
Sobre la banda sonora, un excel·lent. John Powell ha compost uns temes sensacionals, però cal posar-se genolls davant el leitmotiv de John Williams que saldat un deute, ja que Solo era l’únic personatge principal de la saga sense leitmotiv
Han Solo és una pel·lícula senzilla, honesta i entretinguda. Una bona pel·lícula de la saga, la millor del cànon Disney que corre el perill de passar injustament desapercebuda. Una barreja d’space opera, western i cinema d’aventures, escrita amb solidesa i dirigida amb veterania i mà ferma. 
I després d'explicar tot això, per què ha estat un fracàs en taquilla? El primer que ens pot passar pel cap és la data poc idònia, per massa propera a Vengadores: Infinity War i Deadpool 2. Les persones som animals de costums i en els darrers anys ja estem mentalitzats que per Nadal toca una pel·lícula d’Star Wars. Segon, per tota la problemàtica que ha existit en el rodatge i els problemes amb els primers directors, Phil Lord i Christopher Miller. Tercer, per l’oposició dels fans de substituir a Harrison Ford per Alden Ehrenreich. Més delicte té la cosa quan aquesta setmana hem sabut que Lord i Miller van fer un càsting a Anthony Ingruber, que era qui volien els fans i que hagués estat un Han Solo perfecte. Els rumors de Hollywood no s’aturen i afirmen que Ehrenreich comptava amb la benedicció d’Steven Spielberg. Sembla que quan es va fer el càsting a Ingruber ja estava decidit que seria Ehrenreich, i que tot va ser un paperot per fer creure als fans que els tenien en compte. El cas és que Lucasfilm va demanar a Ehrenreich una cosa que no sabia fer, que era imitar a Harrison Ford, i que no van escollir a Ingruber perquè se suposa que només sabia a imitar a Harrison Ford. Incomprensible. No s’ha de menysprear als fans en aquest tipus de decisions ja que et poden enfonsar la pel·lícula. Zachary Quinto va ser una proposta dels trekkies per interpretar a Spock i mai ha estat qüestionat. Tots sabem l'opinió dels fans sobre el càsting de la pel·lícula de Los Cuatro Fantásticos de Josh Trunk i com va acabar la cosa. I quart i últim, la mala opinió general dels fans respecte a les noves de pel·lícules produïdes per Disney que no han acomplert les expectatives. Aquest conjunt de coses han fet que ningú esperés amb ganes Han Solo i que fins i tot, havent rebut bones crítiques i havent deixat gran part dels fans contents, la pel·lícula ha fracassat i el tot s’hi val de Disney amb Star Wars, donant per fet que la gent l’anirà a veure igualment, ja no és cert. 
Sobre la pel·lícula, no vull explicar res més per no revelar res important. En tot cas, un recomano l’especial amb espòilers que vam gravar la setmana passada al Ningú no és perfecte. Gairebé dues hores de Han Solo amb tot l'interessant sobre la pel·lícula, que és molt, i que no podem explicar aquí sense descobrir res. El trobareu aquí: http://www.ivoox.com/26265521.


dilluns, de juny 04, 2018

Los extraños: Cacería nocturna

Seqüela de Los extraños que arriba molt tard respecte a la primera, estrenada el 2008. Aquests 10 anys entre una pel·lícula i una altra han perjudicat sense cap mena de dubte l’efecte que pugui tenir aquesta. El gènere ha evolucionat en aquest temps i treta de context, la mateixa història no crea el mateix impacte. A tot això, cal afegir que van arribar pel·lícules posteriors que van evolucionar el concepte de Los extraños com The Purge. The Purge revestia amb un argument la violència sense sentit que veiem a Los extraños, que incrementava i realçava el seu concepte. Cacería noctura no l’evoluciona, el seu visionat ens pot resultar un pèl anacrònic, i talment és com veure una pel·lícula de la dècada anterior. 
Amb un repartiment renovat format per Christina Hendricks, Bailee Madison, Martin Henderson i Lewis Pullman, ens narra com una família que viatja per carretera per a acompanyar a la seva problemàtica filla a un internat, es veurà assetjada per tres psicòpates emmascarats que assassinen sense pietat en un campament de remolcs.
Si som capaços d’abstreure’ns del guió, el cert és que podrem gaudir de la part més sanguinolenta. No tant en els espants, que són absolutament de manual, sinó més aviat en la tensió, i sobretot en l’estètica. La meva escena preferida és la de la piscina. El joc de llums recorden en alguns moments a The Guest. El fet que soni de fons un tema tant dels 80 com Total Eclypse of the Heart de Bonnie Tyler, li donen aquest aire que tant en recorda a l’estètica de la pel·lícula d’Adam Wingard. Una escena meravellosa que per ella sola justifica la pel·lícula sencera. De totes maneres, el director d’aquesta, Johannes Roberts, té cura en la tria de la música i col·locar-la amb sentit i el moment precís. 
Com ja avançava, el principal problema de la pel·lícula és un guió ple de tòpics i previsible. Els personatges prenen les pitjors decisions possibles, creieu-me, són estúpids o bé el guionista creu que els estúpids som els espectadors que ens ho empassarem tot. Si voleu, parlem de la nul·la composició de personatges, però la veritat és que no ho faré perquè no en tinc ganes i seria una pèrdua de temps, tant per mi mateix que escric, com per a vosaltres que llegiu. Amb algun tret original ens haguérem conformat, perquè, siguem sincers, tampoc anem a buscar profunditat en una segona entrega de Los extraños.
Los extraños: Cacería nocturna requereix una apagada prèvia de cervell per a poder-la gaudir. Si ho feu, té prou al·licients com per, com a fans del gènere, trobar-hi punts interessants i estimulants. En tot cas, l’últim terç de la pel·lícula és per no perdre-se’l. La pel·lícula va de menys i més, i l’enfrontament final és una delícia.