dimarts, de maig 29, 2018

Deadpool 2 (sense espòilers)

Després d’anys d’insistència per part de Ryan Reynolds, la productora Fox va accedir a rodar una pel·lícula protagonitzada pel mercenari bocamoll mutant de Marvel, Deadpool. Això sí, amb un pressupost molt ajustat, només 58 milions de dòlars, ja que no confiava massa en la viabilitat econòmica del projecte, i menys després de la fracassada versió del personatge mostrada a X-Men Orígenes: Lobezno. Reynolds personalment es va encarregar d’escollir director i guionistes. El resultat, la pel·lícula més taquillera de superherois de la història de la Fox amb 762 milions. Un rècord també per una pel·lícula classificada R. Els bons resultats obligaven a fer-ne una segona part. Però l’èxit de la pel·lícula va acabar amb una lluita de poder entre el director Tim Miller i el protagonista i productor, Ryan Reynolds, per a veure qui d’ells tenia el mèrit d’aquest èxit. Les discrepàncies entre Miller i Reynolds anaven més enllà, ja que Miller pretenia fer una segona pel·lícula més transcendent i molt més costosa, cosa que traïa la raó de ser i el fet diferencial de Deadpool respecte a la resta del gènere superheroic. La Fox es va posar del cantó de Reynolds, qui va ser qui va moure cel i terra perquè es pogués fer la primera, cosa que va acabar amb l’acomiadament de Miller. Reynolds es va posar a treballar de seguida i va contractar un nou director, David Leitch, codirector de la primera entrega de John Wick i director d’Atómica amb Charlize Theron.
El resultat, una pel·lícula molt divertida i entretinguda, en la línia de la primera part. En aquesta ocasió hem guanyat amb el canvi de director, ja que les escenes d’acció, concretament en les coreografies de les lluites i el cos a cos, són millors i més enginyoses que les de la primera. Leitch és un expert en el tema i es nota moltíssim. 
Pel que fa a la fotografia, tot i que Leicht la podria haver canviat per a mantenir-la més propera al seu estil, se cenyeix a imitar a la de la primera per donar sensació d’unitat. El pressupost, tot i que més alt, ha servit per donar a la pel·lícula un millor acabat, això es nota sobretot els personatges digitals com és Coloso, que són més realistes, però continua amb l’estètica bruta de la primera.
A Deadpool 2 desapareix l’efecte sorpresa perquè ja sabem a què juga, però intenta no repetir-se i canvia la situació del personatge perquè veiem com es desenvolupa en unes circumstàncies i un context diferent. 
Deadpool ens diu al començament que aquesta és una pel·lícula familiar, i la veritat és que sí. La línia argumental principal gira al voltant de la necessitat de Deadpool, un solitari empedreït, de trobar una família, siguin els X-Men o els X-Force. Però els valors familiars se’ns presenten amb un embolcall diferent a través de renecs, desmembraments i un humor escatològic i políticament incorrecte. 
Sobre el guió, és cert que és molt senzill, però senzill no vol dir dolent. Té tantes coses a explicar, fer bromes i presentar un munt de personatges nous, que li resulta impossible estendre’s en algunes trames, com per exemple la de Cable. Els guionistes han tirat per un camí sabent que era impossible fer-ho per dos. I pels insatisfets, ells mateixos reconeixen que no poden arribar a tot arreu i és Deadpool qui fa les bromes per deixar en evidència els guionistes. 
Pel que fa als actors, Ryan Reynolds ha nascut per interpretar a Deadpool. És el paper de la seva vida. Sobre els secundaris, destacar sobretot a Josh Brolin (Cable) i a la que sense cap mena de dubte és el descobriment de la pel·lícula, Zazie Beetz (Domino). 
Parlem de l’humor. Deadpool 2 dispara a tot arreu i el protagonista xerra tant que a vegades pot costar agafar totes les referències. I és que Deadpool no discrimina, reparteix contra tothom. Si tenim en compte les vegades que trenca la quarta paret, no només és necessari estar el cas de les referències a pel·lícules, sinó a les circumstàncies dels rodatges i als còmics. Per qui segueixi els còmics d’X-Men, li serà més fàcil agafar les múltiples referències que deixa anar. 
Deadpool 2 és diversió de primera i posa la cirereta al pastís en unes escenes entre els crèdits, que no només són cànon i completen la pel·lícula, sinó que a més Reynolds i Fox s’atreveixen a riure’s d’ells mateixos, a la vegada que deixen anar algun dard enverinat. Curiosament, els millors gags de la pel·lícula són els d’aquestes escenes.
Personalment, prefereixo més les pel·lícules de superherois convencionals, en lloc de les paròdies com Deadpool 2, però s’ha de reconèixer que la pel·lícula és un aire fresc necessari i que necessitem alguna cosa diferent d’aquest estil, de tant en tant. Deadpool 2 ens deixa amb sensacions molt positives i restem amb ganes d’una nova entrega d’aquí un parell d’anys. 


dimarts, de maig 22, 2018

Cargo

El públic que habitualment va a Sitges sap perfectament que el cinema fantàstic australià ofereix no poques sorpreses, i que les pel·lícules d’Screen Australia són sinònim de qualitat. Només quedava el dubte si aquesta associació amb Netflix hauria estat positiva. El resultat és un sí rotund. Tot i la mala fama, més que merescuda, de les pel·lícules Netflix, Cargo conté tots els trets identificatius del cinema d’Screen Australia.
Cargo és una pel·lícula de zombis o infectats en un món ja postapocalíptic. La història no és nova i segurament heu vist productes semblants, però igual que les pel·lícules de zombis orientals que han arribat en els darrers anys, aprofita els paisatges propis, els australians, i la cultura del seu país, a través dels aborígens, per signar una història de zombis que podria haver fet el mateix George Romero. 
El principal encert de Cargo és agafar el concepte romerià del zombi, canviar-li el context i veure com es desenvolupa en un altre paisatge. El tractament de l’humà i el zombi, que veiem a Cargo són deutors del cinema de Romero.
La clau de la pel·lícula és fer que els protagonistes siguin molt humans, que hi sintonitzem i ens importi el que els passi. Els zombis no són un instrument per fer fàstic, sinó de terror i remoure’ns sentiments. La pel·lícula s’esforça per estendre conceptes que en moltes pel·lícules hi passen més per sobre, com el procés físic de transformació, i com l’humà es prepara durant aquest temps a l’inevitable, dins un context de família. Un tema que també tractava de manera força central Maggie protagonitzada per Arnold Schwarzenegger. Cargo també ho fa, però prefereix posar l’accent en elements més clàssics, tot i que les dues tenen en comú que saben tocar la fibra a l’espectador. Cargo sap extreure idees d’altres pel·lícules, desenvolupant-ne algunes i posar molt de cor i ànima, i una mica d’espiritualitat en els personatges.
De les coses més impressionants de la pel·lícula són els plànols desèrtics de les planures australianes que se’ns mostren en tota la seva esplendor, i la crua i dura interpretació de Martin Freeman, pràcticament omnipresent en tota la pel·lícula. 
Cargo ha estat codirigida per Ben Howling i Yolanda Ramke, que adapten un curt del mateix títol del 2013. 
Cargo és especialment recomanable pels que estiguin avorrits o ja hagin abandonat la sèrie The Walking Dead, i busquin un producte que aporti alguna cosa interessant en el gènere zombi.


dimecres, de maig 16, 2018

Verdad o reto

Nova pel·lícula de terror de Blumhouse que dirigeix Jeff Wadlow, el futur director de la nova adaptació de Masters of the Universe. Veient el que ha fet aquí, no us estranyi si la versió de la Cannon del 1987 resulta ser millor. 
Com és habitual en les produccions de Jason Bloom, el pressupost ha estat molt baix, en aquest cas concret de 3,5 milions de dòlars. El guió es va escriure molt ràpidament i el rodatge només va durar 23 dies. El pitjor de tot és que en aquesta pel·lícula això es nota molt. El guió i la pel·lícula s’han rodat amb presses i la història no ha tingut la revisió que li calia. 
El càsting d’actors i actrius no és millor. Els joves protagonistes es passegen per la pel·lícula sense tenir molt clara la seva funció, que en definitiva és morir.
La història gira al voltant d’un grup d’amics que viatgen a Mèxic. Allí coneixen a un jove que els acabarà enganyant per fer-los jugar a una versió sobrenatural del joc de Veritat o repte, que en realitat és una maledicció de la qual no podran deixar de participar-hi, ja que si abandonen el joc, moriran.
El plantejament de la pel·lícula i que aquesta es tradueixi en una successió de morts absurdes m’ha recordat a la gran saga Destino final. Però ja d’entrada la comparació em fa mal, perquè aquella saga, a part de comptar amb millors intèrprets, també s’ho treballava molt en el gore i en la crueltat de les escenes de mort, cosa que no passa a Verdad o reto
Ja no parlo que no fa por, perquè seria catastròfic si aquesta hagués estat la seva pretensió perquè comparar-la amb la recent Un lugar tranquilo, ja representa tot un insult per la cinta de John Krasinski.
Visualment la pel·lícula és un espant i no aprofita per fer unes coreografies mortals que valgui la pena veure. Des d’aquestes línies, volem convidar al seu director, Jeff Wadlow, que si vol continuar a la indústria del cinema, sempre podrà vendre crispetes.
Però escriuré alguna cosa positiva abans d’acabar perquè d’entrada ja era molt conscient del que anava a veure i com a mínim no em vaig avorrir, tot i que tot es desenvolupa de manera molt previsible i poc original. Ho confesso, ha estat un plaer culpable. Sóc conscient de tot el dolent que té la pel·lícula, que és tot, però m’he divertit.
Verdad o reto és una pel·lícula feta amb una plantilla de guió que només ha vist la llum gràcies al seu productor, quan la seva veritable naturalesa era ser estrenada en un lloc recòndit del catàleg de Netflix.

dimarts, de maig 15, 2018

The Wall

Darrera pel·lícula de Doug Liman (Al filo del mañana, Barry Seal: El traficante), protagonitzada per Aaron-Taylor-Johnson i John Cena. 
The Wall és d’aquelles pel·lícules que ens vol transmetre tensió en un sol escenari, un plantejament semblant a Buried o Última llamada. En aquesta ocasió, l’escenari és una paret en un indret desconegut d’Afganistan. Dos soldats nord-americans es troben al punt de mira d’un letal franctirador iraquià, i queden atrapats en mig del no-res. Mentre un d’ells és abatut l’altre es trobarà emparat només per una precària paret que amenaça d’ensorrar-se en qualsevol moment i quedar-se a la mercè de l’enemic. Només li quedarà superar en enginy al franctirador si pretén sobreviure. The Wall funciona com un thriller psicològic en el qual el soldat i el franctirador intentaran enganyar-se i minar-se la voluntat.
A Liman li ha estat suficient utilitzar pocs recursos, molt menys dels que ens té acostumats en els seus treballs amb Tom Cruise. La pena és que, tot i no ser una mala pel·lícula, li falla el fet de mantenir la tensió com les pel·lícules en les quals s’inspira. En alguns moments, aquesta tensa espera es converteix en tedi i la tensió desapareix fins que torna a pujar el ritme. A The Wall se li requeria la capacitat de mantenir la tensió, i amb això fracassa, però en canvi en moments puntuals és brillant. En aquesta pel·lícula, el plantejament de la situació de carreró sense sortida del protagonista arriba massa aviat, i el que ens queda són uns minuts molt llargs que el director emplena amb converses avorrides que no porten enlloc. Els millors moments es produeixen en els girs de guió, més que res perquè et desperten de la migdiada, i sobretot en el tram final i resolució de la pel·lícula. 
Doug Liman controla millor les escenes d’acció que no pas els diàlegs, els quals juguen en contra del resultat de la pel·lícula. Si el duel verbal hagués estat tan bo com el físic, estaríem parlant d’una altra pel·lícula. L’adrenalina s’envaeix massa aviat i la profunditat dels personatges no passa de la superfície.


dilluns, de maig 14, 2018

Lucky

Harry Dean Stanton va ser d’aquells eterns secundaris que hem vist en mil i una pel·lícules. D’aquells actors que et sonen d’alguna cosa, però que l’espectador general mai acaba de situar. Stanton va debutar com a actor el 1957 i entre les seves pel·lícules més memorables i destacades trobem Alien, el octavo pasajero i el seu paper, aquest cop de protagonista, a París, Texas. No repassarem totes les seves pel·lícules i innumerables aparicions en cinema i televisió, però sí que voldria recordar el personatge de propietari de l’aparcament de caravanes Fat Trout, que vàrem veure a la pel·lícula Twin Peaks: Fuego camina conmigo i en la recent tercera temporada de la sèrie. Harry Dean Stanton va participar en 204 pel·lícules i sèries de televisió, només heu de consultar la seva fitxa a Imdb i descobrir coses que no sabíeu o havíeu oblidat com que apareixia a la primera entrega de Los Vengadores de Joss Wheddon, interpretant a l’oficial de seguretat que troba a Hulk després que aquest caigui de l’helitransport de SHIELD.
Stanton, que a banda de París, Texas, mai va tenir l'oportunitat de sortir-se del rol d’etern secundari, va tenir una última oportunitat per convertir-se en protagonista absolut d’una pel·lícula a Lucky, un any just abans de morir. I és que Lucky no deixa de ser el testament de l’actor, una reflexió sobre la vellesa i com fer front a la mortalitat a 90 anys. Stanton va morir el setembre passat a 91 anys. Lucky és un viatge espiritual d’un ateu de 90 anys acompanyat d’una pila de personatges diversos. Entre els actors secundaris trobem a veterans com David Lynch, James Darren o Ed Begley Jr. Begley interpreta un metge sensacional amb unes línies de diàleg memorables, mentre que Lynch, amic personal d’Stanton, interpreta un dels personatges secundaris de la cinta, qui ens recorda al seu Gordon Cole de Twin Peaks.
El director és també l’actor secundari que debuta en la realització, John Carroll Lynch, qui moltes vegades hem vist fer de dolent. Ara comença una carrera com a director que havent vist el resultat de la seva òpera prima, li donem molt de futur. De Lucky sorprèn la contundència de saber explicar una història filosòfica amb l’espiritualitat i la religió com a pilars de la narrativa, així com els enquadraments de càmera que estan supeditats al personatge de Lucky. Una pel·lícula que s’obre i es tanca amb una tortuga centenària, pràcticament de la mateixa edat que el nostre protagonista, que serveix de metàfora de moltes de les coses que veurem en els 90 minuts de metratge.
Val a dir que res tindria el mateix impacte sense la interpretació meravellosa de Harry Dean Stanton, en el que podria ser perfectament el paper de la seva vida i amb què sigui recordat.
Lucky és una pel·lícula modesta, però gran en allò que explica. Una reflexió necessària sobre la solitud i la mortalitat interpretada per un perfecte i ideal Harry Dean Stanton.


dimarts, de maig 08, 2018

Isla de perros

Nova pel·lícula de Wes Anderson amb la qual torna a l’animació stop-motion després de la meravellosa Fantástico Mr. Fox. Anderson ha escrit aquesta història juntament amb els seus col·laboradors habituals, Jason Schwartzmann i Roman Coppola.
Isla de perros s’ambienta en el Japó. A causa d’una crisi canina, s’ha produït una histèria col·lectiva cap als gossos. Tots els cans han estat desterrats per ordre de l’emperador en una illa apartada de la civilització. Aquesta illa, coneguda com a Illa Brossa, és una deixalleria en la qual els gossos intenten sobreviure. Un dia apareix Atari, un nen de la ciutat que busca a la seva estimada mascota, que canviarà el rumb de les seves vides. 
Tècnicament la pel·lícula és una meravella. El treball en el detall és meravellós. La bellesa de l’estètica única, detallista i minimalista de Wes Anderson, es multiplica quan fa ús de l’animació stop-motion. En aquest cas, deixa anar al màxim la seva imaginació sense límits per mostrar-nos el seu món sense cap tipus de restricció.
Tal com passava a Fantástico Mr. Fox, els problemes i el comportament dels gossos d’Isla de perros són molt humans. Per aconseguir-ho, Anderson utilitza recursos narratius habituals en el seu cinema, i aconsegueix dotar de gran expressivitat als gossos i a Atari. 
La història toca moltes tecles i té un fort component social. Isla de perros parla de corrupció política i de farmacèutiques sense cap sentit moral que tenen com a únic objectiu el lucre. La societat representativa a la pel·lícula, en aquest cas la canina, és apartada de la resta perquè fa nosa als polítics i  els envia al pitjor lloc del món perquè morin o es matin entre ells. El nivell de metàfores que ens proposa és realment alt.
Els diàlegs també són brillants i Anderson sap jugar i moure’s còmodament entre les converses còmiques, les quotidianes i les profundes. 
Isla de perros és una pel·lícula estranya perquè respecte als estàndards japonesos i s’ha tingut una cura màxima en representar el Japó i la seva cultura. Hi ha hagut un esforç màxim per casar estètiques i narratives occidentals i orientals. El resultat és excel·lent i el seu èxit merescut. Una pel·lícula amb encant amb una pàtina d’autor molt de Wes Anderson.


dilluns, de maig 07, 2018

Vengadores: Infinity War (sense espòilers)

Uns dies després de l’estrena de Vengadores: Infinity War us portem la seva crítica sense espòilers. Si la voleu amb espòilers, us recomanem que escolteu el nostre podcast, concretament el programa 17x34. Una hora i mitja de debat sobre la pel·lícula en què no ens mosseguem la llengua. Si pel contrari sou dels pocs que encara no l’heu vista, aquí sou benvinguts i no correu perill. 
Vengadores: Infinity War és la pel·lícula més ambiciosa de Marvel Studios. La tercera de Vengadores, juntament amb la quarta que s’estrena l’any vinent, rodades consecutivament, serviran, no només per tancar l’anomenada fase 3, sinó fer un punt i a part i cloure les línies argumentals d’alguns personatges que han estat el nucli dur d’aquest univers cinematogràfic durant el primer lustre d’existència. Amb 18 pel·lícules a les seves espatlles i una recaptació total que arriba a la xifra rècord de 14.824 milions de dòlars s'estrenava Infinity War
Les gemmes de l’infinit i el personatge de Thanos porten a l’univers Marvel cinematogràfic des del primer dia, però és a Infinity War en la qual prenen el centre principal d’atenció. Vengadores: Infinity War agafa de referència els còmics de Jim Starlin dels anys 70 i posteriors. De fet, Starlin, no només és el creador de Thanos, sinó que durant dècades ha desenvolupat tota l’epopeia galàctica en els còmics, amb els seus alts i baixos. Però Thanos no és el primer personatge d’Starlin a fer el salt al cinema, prèviament ja ho han fet Gamora i Drax de Guardianes de la galaxia, i probablement també ho farà Adam Warlock, tal com s’insinuava al final del Vol. 2. Thanos va aparèixer per primera vegada al número 55 d’Iron Man, l’any 1973, però les obres que han inspirat aquesta pel·lícula són Thanos Quest del 1990 i El guantelete del infinito de 1991, que ens narra com Thanos reuneix les gemmes de l’infinit en un guantellet que li permet alterar la realitat. 
A la pel·lícula, Thanos arriba a la Terra per aconseguir les gemmes en un moment en què la comunitat superheroica està dividida arran dels fets de Capitan América: Civil War. Ho fa acompanyat de l’Ordre Negra, uns fidels generals que van ser presentats en els còmics farà pocs anys, durant l’etapa de Jonathan Hickman com a guionista de Los Vengadores
Vengadores: Infinity War és una pel·lícula valenta i innovadora que trasllada el concepte d’esdeveniment dels còmics, per primera vegada en el cinema. És a dir, explicar una història, una aventura, sense necessitat de presentar els personatges, ni explicar la seva situació prèvia perquè això ja està explicat en pel·lícules anteriors. Per això, algú que no hagi vist totes les pel·lícules de Marvel Studios, pugui trobar-se despistat en algun moment determinat. Per això, l’aposta dels germans Russo, ja per a mi els reis del blockbuster avui dia, i el productor Kevin Feige, era summament arriscada, no només perquè era la primera vegada que es feia una cosa semblant, sinó que el resultat fos tan extremament positiu. Això no haguera estat possible sense el treball de picar pedra durant 10 anys, que han servit per crear un públic nou que ja coneix tots els personatges i que ha viscut la pel·lícula com una festa. Poques vegades s’ha vist una comunió tan gran entre públic i pel·lícula. Veure-la en el cinema és una experiència col·lectiva que val la pena. 
La direcció dels Russo és excel·lent. El to realista de la fotografia reflecteix la cruesa en les imatges. Per altra banda els efectes especials són meravellosos, amb excepció d’una cosa en concret que imagino que ha estat més qüestió de presses que per capacitat. Pel que fa a les escenes d’acció s’entenen i se segueixen bé amb plànols generals en què segueixes els personatges, i la càmera no mareja. Molt a l’estil d’El soldado de invierno
Un dels aspectes més destacats de la pel·lícula és el seu dolent, Thanos. L’únic personatge que és presentat a la pel·lícula perquè a part d’aparicions breus que ens suggerien que buscava unes gemmes, no en sabíem res de res. Thanos se’ns presenta com un personatge profund amb unes motivacions creïbles. Un dolent amb cor i ànima. I la cosa té encara molt més mèrit si tenim en compte que es tracta d’un personatge digital que ha estat interpretat per Josh Brolin. De Brolin li podem veure gestos i fins i tot la mirada. La perfecció aconseguida en el personatge és només comparable amb la que en el seu moment es va aconseguir amb Gollum a El senyor dels anells o Cesar en El planeta dels simis. Thanos no és el malvat boig i fàcil de fer i ens ha sorprès moltíssim. 
Per altra banda, el guió ha sabut ajuntar tots aquests superherois de manera orgànica i crear una bona química i interacció entre ells. Els moments entre Tony Stark i Stephen Strange són meravellosos. Veure a dos actors de la talla de Robert Downey Jr. i Bennedict Cumberbatch en aquet duel interpretatiu que desprèn tanta química és extraordinari. La resta d’equips que es formen són molt encertats i cada personatge, per molts que n’hi hagi i protagonisme a repartir, tenen el seu moment d’èpica i glòria. La seva correcta combinació permet veure a cada heroi amb els seus poders i habilitats ben aprofitats i combinats amb els altres. Pel que fa a la narrativa de la pel·lícula, aquesta juga amb els convencionalismes del gènere de superherois dels còmics, que els lectors podran apreciar. 
El final és absolutament trencador per una pel·lícula d’aquestes característiques. Tot i que ho hem d’entendre com una primera part, la seva resolució només és comparable amb les sensacions que en el seu moment va deixar L’imperi contraataca. Només cal veure les cares del públic al final. Un públic que necessita refer-se amb els crèdits finals per pair-ho tot. 
Vengadores: Infinity War és la glòria perquè amb ella, rius i plores, t’emociona, t’agafa del cor i te l’estreny ben fort fins a l’últim minut. I passen els dies i encara li dones voltes a la pel·lícula i en tot allò que has vist. 
Mai dues hores i mitja s’havien fet tan curtes. Després d’haver-la vist, tens la sensació d’haver presenciat una cosa molt gran que no veies des de l’estrena de les pel·lícules d’El senyor dels anells. Ni amb les noves pel·lícules d’Star Wars, s’havia aconseguit igualar aquesta sensació. El fet que aconsegueixi una connexió emocional amb l’espectador i que arribis a sentir-te com un nen a la butaca hi té molt a veure. 
Pel que fa a l’humor de la pel·lícula. Marvel arriba a un equilibri perfecte. Sense renunciar al seu estil, incorpora el drama necessari i una èpica antològica. La primera part té més humor, a la segona va desapareixent a mesura que puja el drama per no espatllar el clímax. 
No volia acabar sense fer esment de l’excel·lent banda sonora d’Alan Silvestri i la fanfàrria de Los Vengadores. Si us plau que tornin les fanfàrries en el cinema! 
Vengadores: Infinity War és d’aquelles pel·lícules que innoven en la indústria. Que no és fàcil copiar perquè per això necessites 10 anys. És com Boyhood, que si vols copiar-la, ja saps que el camí no serà fàcil. La pel·lícula ha creat un nou llenguatge cinematogràfic, que ja existia en els còmics, però que per primera vegada l’hem vist trasllat i molt bé en el cinema. Hem vist història, i el millor, és que la podrem repetir d'aquí a un any que se'ns farà molt llarg.