dimarts, d’abril 24, 2018

Un lugar tranquilo

Tercera pel·lícula de John Krasinski com a director després d’Entrevistas breves con hombres repulsivos i Los Hollar. L’actor de The office també protagonitza aquesta història de terror juntament amb la seva esposa, Emily Blunt. Michael Bay n’és el productor.
En el món en què es mou la pel·lícula, la civilització ha estat pràcticament aniquilada per unes criatures extraterrestres que es guien pel so. Els pocs supervivents han hagut d’aprendre a viure sense fer soroll. Aquest és el cas de la família protagonista, el matrimoni format per Lee i Evelyn, i els seus fills Marcus i Regan. La família ha de fer front a dos problemes importants: primer, la dificultat d’arreglar els audiòfons de Regan, que els situa en desavantatge respecte als alienígenes, i segon l’embaràs d’Evelyn. El part es preveu en una setmana, per aquest motiu construeixen un habitacle insonoritzat. Però les coses no acabaran de sortir com voldrien. 
Tot i que a priori ens podíem esperar una pel·lícula només (o més) de terror, Un lugar tranquilo no ho és, és un film de màxima tensió que combina de manera excel·lent, senzilla i completament eficaç les invasions alienígenes, el gènere apocalíptic i òbviament el terror. Sorprèn més, per inesperat, que algú com John Krasinski, que no li coneixíem absolutament res en el gènere hagi fet una pel·lícula tan excel·lent que supera a molts altres directors que fa anys que són futures promeses del gènere. 
Un lugar tranquilo va al gra des del primer minut. Amb poques imatges i un inici d’impacte ja saps en quin món et mous i quina és la problemàtica dels protagonistes. A partir d’aquí una muntanya russa sense aturador de tensió in crescendo. Si aconseguiu acabar la pel·lícula i encara us queden ungles ja serà molt. 
Un lugar tranquilo aconsegueix un equilibri ideal entre el pes i la importància dels personatges i l’acció. Ràpidament es fiquen a l’espectador a la butxaca que estarà patint constantment per la seva vida. El tractament de personatges i les seves relacions són claus per fer avançar la trama i que ens fiquem a la pell d’aquesta família. Tot i que el motor de la pel·lícula són els monstres alienígenes, el cor i els veritables protagonistes són els humans. 
El màxim que li puguem retreure a la pel·lícula són algunes llibertats en el guió. Les perdonem completament, perquè són necessàries i a canvi Krasinski ens ofereix la pel·lícula de gènere que els fans del fantàstic i el terror estàvem esperant veure en una sala comercial. Una proposta minimalista i independent que ens farà tremolar de tensió i suspens Un lugar tranquilo és original també perquè aparca qualsevol artefacte efectista i artificiós amb la que ja no ens sorprenen moltes pel·lícules de gènere. A desatacar una vegada més el paper i valentia del seu director i protagonista, John Krasinski, per atrevir-se a fer una pel·lícula pràcticament sense diàlegs amb uns resultats tan captivadors. Excel·lent.


dilluns, d’abril 23, 2018

Fireworks


Fireworks adapta el telefilm japonès del mateix títol de Shunji Iwai de l’any 1993, afegint elements moderns. El productor Genki Kawamura va ser un dels adolescents captivats per aquell telefilm, qui va decidir adaptar-lo en un anime. L’anime va més enllà del telefilm original que només durava 49 minuts. Aquest en dura 90 i amplia el que no vèiem al telefilm, concretament el que passa quan la protagonista, Nazuna, agafa el tren.
La història comença quan Nazuna es veu obligada a canviar d’escola arran del nou matrimoni de la seva mare. Norimichi i Yusuke són dos companys de classe enamorats de Nazuna, qui els proposa una carrera de natació. Qui guanyi anirà amb ella a veure els focs artificials aquella nit. A Norichimi les coses no li sortiran bé, tampoc a Nazuna. Quan Norichimi llenci pels aires una estranya esfera que s’ha trobat a la platja, el temps retrocedeix fins a la carrera, i li dóna una segona oportunitat.
Fireworks és un bon anime que vam poder gaudir-lo a l’Anima’t del SITGES 2017. El pitjor que podem fer amb ell és comparar-lo amb Your Name perquè tot i que formalment vol semblar-s’hi, en termes de qualitat no l’atrapa mai. Aquesta història és molt més senzilla i el relat és molt més romàntic i molt menys fantàstic. Tot i que les dues pel·lícules veuen dels mateixos gèneres, la combinació dels elements té resultat molt diferent.
En tot cas, fa un bon retrat sobre amor adolescent i les inseguretats pròpies de l’edat. A vegades amb excessiu sucre, però això ja és marca de la casa en molts animes. Sense ser una pel·lícula fallida, cal mirar-la amb ulls adolescents i recordar aquella època per la qual tots hem passat i en la qual fàcilment, qualsevol que sigui o hagi estat un adolescent, pugui emmirallar-s’hi.
Fireworks, en el fons, és un anime amb poques pretensions i si el valorem així, li trobarem moltes més coses a favor. 


dimarts, d’abril 17, 2018

Ready Player One

Pel·lícula basada en la popular novel·la escrita per Ernest Cline. Cline va créixer en els anys 80, amb els primers ordinadors personals i l’arribada del vídeo domèstic. Eren els temps del videoclub. L’experiència cinematogràfica de Cline és curta, a part de participar en el guió de l'adaptació de la seva novel·la, va escriure el guió de Fanboys, pel·lícula del 2009 sobre uns amics que decidien assaltar el ranxo de George Lucas per veure l’Episodi I abans de la seva estrena. Podem afirmar que Ernest Cline és una enciclopèdia de la cultura popular dels 80 de cinema, música i videojocs.
Ready Player One està Ambientada el 2045, la societat viu a l’abisme. L’únic refugi de la gent és OASIS, una realitat virtual gratuïta creada per l’excèntric científic James Halliday. Quan Halliday mor, decideix deixar el seu invent i la seva immensa fortuna a la primera persona que trobi un ou de Pasqua que ha amagat en un lloc indeterminat d’OASIS. Entre els que busquen l’ou trobarem a Wade o Parzival a OASIS i Art3mis. També el malvat Nolan Sorrento, un empresari que farà servir tots els recursos de la corporació que dirigeix per fer-se amb l’ou de Pasqua, a qualsevol preu.
A l’hora d’emetre un judici, cal tenir en compte que el públic objectiu no és el mateix que el del llibre. La pel·lícula vol ser accessible per a tothom i els canvis en la trama i les referències van en aquest sentit. La pel·lícula perd el sentit d’obra de culte del llibre per ser un producte mainstream. Per aquest motiu, la percepció pot ser diferent en funció si heu llegit el llibre o no, i si en cas d’haver-lo llegit esteu disposats a acceptar o no, els canvis que conté.
L’inici amb el tema Jump de Van Halen és sensacional. Presenta molt bé el món del llibre. Aquest molt bon inici per resumir la introducció de la novel·la és el punt de partida a un sense fre que arribarà a partir d’aquell moment. Tot anirà molt de pressa, fins i tot massa.
Un dels elements clau del llibre, són les referències. Aquestes en el llibre tenen una funció més narrativa, que entorpirien en una adaptació cinematogràfica, però que en canvi són molt més orgàniques. És normal que no t’expliquin ni detallin en una adaptació audiovisual què és cada cosa. Això queda molt bé en un llibre, però en cinema no es pot fer així. Tot i això, la referència en l’adaptació d’Spielberg és força gratuïta perquè et llença un munt de coses que reconeixem, tantes que som incapaços de processar-les totes, però que aporten poc a la trama. Amb això vull dir que és igual veure a King Kong com a Godzilla perquè no té cap incidència en la història que la referència sigui una o l’altra, cosa que no passa en el llibre. Però el gran inconvenient en aquesta qüestió ha estat tirar de referències que fossin fàcils i barates aconseguir-ne els drets. Per aquest motiu en trobareu moltes de visuals, masses a l’univers de Warner i els còmics de DC, i res de Marvel o Star Wars. La saga de Lucas és una referència capital en el llibre i això ho perdem aquí.
Pel que fa als personatges, els que en surten més perjudicats són els secundaris, Daito, Sho, Hac i Morrow. Però tampoc passa res, en dues hores és impossible adaptar tot el que el llibre ens explica sobre ells i ens quedem en l’essencial. Dels dos principals, en surt beneficiada Art3mis (la sempre estimable Olivia Cooke) que adquireix més força respecte al llibre, en el qual no és pràcticament res més que l’amor virtual de Parzival, amb qui no es troba amb pràcticament la totalitat de la novel·la. En canvi, qui perd molt en la pel·lícula és Parzivall, primer per l’actor, Tye Sheridan i la seva cara de pal, i segon perquè el guió no l’ajuda i no és aquell personatge brillant i coneixedor fins al mínim detall  de la cultura dels 80 del llibre. Suposo que el fet que en aquesta adaptació les proves siguin més físiques i menys de deducció i intel·ligència, ens el fa percebre com a menys intel·ligent i perspicaç. En el llibre queda molt clar que només algú com ell pot fer-se amb l’ou de Pasqua, mentre que a la pel·lícula sembla que està més a l’abast de tothom, sense necessitar de tenir unes habilitats poc comunes. Qui també surt perjudicat envers l’original literari és el dolent, Sorrento, interpretat per Ben Mendelsohn. Sorrento aquí és poc més que una caricatura, un individu sense talent, una mica idiota que s’ha aprofitat de la bona fe dels genis per fundar IOI. Si el Sorrento del llibre és molt amenaçador, a la pel·lícula en cap moment suposa cap amenaça seriosa als protagonistes. La seva imatge virtual tampoc ajuda a millorar el personatge.
De l’adaptació he trobat a faltar que OASIS no fos presentat com alguna cosa més que un videojoc. A la novel·la és un lloc més ampli del que veiem aquí. OASIS no només és un joc, és un lloc on viure perquè la realitat és una merda. És un lloc on obtenir una educació de qualitat. Halliday, el seu creador, el va concebre també com un lloc d’oportunitats per a tothom, independentment del seu estatus social i econòmic. Això, malauradament, queda apartat aquí, i aposta únicament per l’acció i aventura. I com a pel·lícula d’aventures només, també funciona a la perfecció. Steven Spielberg domina els tempos com ningú i ha estat capaç de fer-nos una pel·lícula de dues hores i quart que passa en un autèntic sospir.
Pel que fa a la banda sonora, és genial. Alan Silvestri crea una partitura que podries posar-la perfectament en qualsevol pel·lícula dels 80 i no desentonaria. A més, es permet el luxe d’homenatjar-se a ell mateix en algun moment, mentre sonen algunes notes de Regreso al futuro.
Una de les millors escenes de la pel·lícula és aquella en què els protagonistes s’endinsen dins d'El resplandor. Curiosament, sense existir en el llibre, és l’escena més fidel a la novel·la en esperit. Si a l'obra de Cline els jugadors només havien de reproduir els diàlegs de dues pel·lícules, una d’elles Juegos de guerra, en aquesta ocasió, com si es tractés d'una scape room, els jugadors han de trobar les claus que els permetin avançar en el joc i resoldre l’enigma. Sense cap mena de dubte una escena que ja val el preu de l’entrada. Un dels encerts més clars en l'adaptació. Ple que fa a l’últim terç també és magnífic, tot l’atac a la cúpula amb els dos fronts, en el món real i a OASIS. Una traca final antològica.
Els efectes especials estan molt ben integrats i de fet si algun canta, ja està bé perquè l’acció d’OASIS ja transcorre en un món digital i si fos massa real, seria llavors quan cantaria.
Com que la pel·lícula ha estat un èxit, esperem que amplii l’univers d’OASIS en una segona part. En tot cas, és d’aquelles adaptacions en les quals sempre serà millor el llibre per qui se l’hagi llegit, però que al mateix temps ofereix un entreteniment clàssic i de primera que poques de les pel·lícules que veurem aquest any aconseguiran arribar-hi.



dimarts, d’abril 03, 2018

Peter Rabbit

Pel·lícula dirigida per Will Gluck (Rumores y mentiras) que barreja animació i imatge real. Peter Rabbit adapta el conte clàssic de Beatrix Potter. 
Peter és un conill entremaliat i aventurer que viu amb un grup variat d’animalons. Junts conviuen a la granja dels McGregor. Però la disputa entre Peter i el jove McGregor per l’afecte de Bea, una amant dels animals de bon cor, conduirà a una festa animal. 
Peter Rabbit és una bona proposta familiar, que sense inventar res és divertida i entretinguda. Estem davant la típica pel·lícula en què els humans interactuen amb els animals, essent els conills els més intel·ligents, tot i que irresponsables, i els humans, en general, són els éssers més bàsics. Domhall Gleeson, que ja venia de fer el pallasso com a general Hux a Star Wars: Els últims Jedi, no abandona el seu paper i en aquesta ocasió destina la seva ira cap a un grup de conills que només volen menjar del seu hort.
Peter Rabbit no resisteix cap comparació amb Paddington, que vindria a ser seu homòleg en ós. Paddinton és molt més encantadora, original i elaborada, la flegma britànica d’aquella no és present aquí, tot i que també està ambientada a Anglaterra. Però la diferència més gran entre ambdues està en el guió. L’elaboració i cura del de Paddington, aquí no hi és, ja que Peter Rabbit aposta per ser més visual que narrativa. 
L’humor de Peter Rabbit es basa en gran part en l’slapstick, en les males passades que li fan els conills al jove granger. Recursos que sempre funcionen. No deixa de ser repetir la fórmula de Tom i Jerry, essent Tom el granger i Jerry el conill Peter. 
Una de les situacions que donarà molt de suc a la història és l’enamorament entre el granger i Bea, la dibuixant que interpreta Rose Byrne. Peter esclatarà de gelosia quan comenci a deixar de ser el centre d’atenció de Bea, així que s’esforçarà a posar en evidència el seu rival. 
La recreació digital dels conills és certament impressionant, tot i que llunyana dels dibuixos de Beatrix Potter. Malgrat tot, l’espectador té a la part final un tastet de com podria haver estat la pel·lícula si s’hagués fet amb una animació tradicional que hagués respectat al màxim l’estètica dels llibres il·lustrats. Se li valora moltíssim a la pel·lícula l’excel·lent integració entre animals digitals i actors. 
El pitjor és sense cap mena de dubte en el doblatge. Sense la imprescindible versió catalana, suposem que fruit de l’abominable 155, ens hem de conformar amb la castellana, si no és possible veure-la en versió original. El doblatge està perpetrat per intrusos laborals, actors que no són dobladors professionals que fan ressentir el producte. La qualitat d’un doblatge no va lligada al fet que el faci un artista pseudofamós, el que cal exigir és un doblatge professional i ben fet. Malauradament, aquest no ho és. I no dic noms perquè no us costarà trobar-los, però fàcilment identificareu quines són les veus de dobladors no professionals. 
Tot i que infantil, Peter Rabbit és una pel·lícula funciona per a tots els públics i esdevé una proposta altament recomanable.