dimecres, de març 28, 2018

Thelma

El danès Joachim Trier dirigeix aquest film noruec amb elements de Carrie, les pel·lícules d’X-Men i Crudo. Una barreja estranya, però que funciona com un engranatge. Thelma era per a molts la favorita a fer-se amb el premi a la millor pel·lícula de Sitges l’any passat, però finalment el va perdre contra la infinitament inferior Jupiter's Moon, i només es va endur el premi especial del jurat.
Thelma no és una noia normal, té poders telequinètics que exterioritza cada cop que experimenta un sentiment, causant múltiples desastres. Els seus pares no l’ajuden. Després d’un període sota control, els poders de Thelma es descontrolaran quan vagi a viure en un campus lluny dels seus pares. En el pas de l’infantesa a l’edat adulta, iniciarà una relació amb una companya. Les emocions pròpies de l’amor faran estralls.
L’estètica de la pel·lícula és absolutament nòrdica, molt semblant a la Déjame entrar, però m’atreviria a dir que va encara més enllà. La fredor visual d’aquestes pel·lícules s’estén aquí, impregna la fotografia i traspassa als personatges. Això ho veiem amb la protagonista, qui no és un personatge transparent, ja que a l’espectador li costa arribar a ella. Thelma marca distància, no només amb amics i família, sinó també amb el públic. En aquest aspecte, el treball de l’actriu Eili Harboe és impecable. 
Thelma acusa algun problema de ritme perquè tot es cou amb excessiva lentitud, però això també forma part de la mateixa essència de la història i la manera de voler-la explicar. 
Joachim Trier juga molt amb el gènere i transforma el suspens psicològic que et planteja la pel·lícula en una història de terror, amb elements visuals d'aquest gènere. 
Thelma atorga la fredor pròpia de les pel·lícules nòrdiques, cosa que culturalment als mediterranis se’ns fa més difícil de pair. Aquesta atmosfera funciona molt bé en la part més terrorífica i dóna coherència a aquest X-Men vist per Stephen King, en un context realista i de cinema d’autor.


dimarts, de març 27, 2018

Aniquilación


Confesso que en acabar de veure Aniquilación d'Alex Garland (Ex Machina) no tenia clar si m’havia agradat o no. Sí que tenia clar que en qualsevol cas era una pel·lícula que calia pair i, encara millor, consultar amb el coixí el que havia vist. L’endemà ho tenia clar, la nit abans havia vist una pel·lícula sensacional.
Aniquilación no és només una pel·lícula, és una experiència sensorial. Al mateix temps, posa a prova a l’espectador contínuament, cosa que ha generat rebuig a un sector de públic. Aniquilación és una pel·lícula que ens implica i ens vol fer reflexionar sobre allò que hem vist. Garland ens dóna unes claus per entendre la història, però mentre la veus és complicat encaixar les peces fins que no has vist el conjunt. Estem davant una proposta de ciència-ficció que ens vol fer pensar i necessita d'una reflexió madura. 
Natalie Portman interpreta una científica amb formació militar cap perdut el seu marit, Oscar Isaac, en una missió. Inexplicablement ell apareix a casa seva, però lleugerament canviat, amb una mirada buida. Ràpidament serà interceptat per l’exèrcit. Serà llavors quan se’ns explica que alguna cosa va caure en el cel damunt un far. Aquesta cosa o entitat sense identificar ha anat avançant en territori canviant la vegetació, els animals i les persones que es troben en el seu camí. Qui hi ha darrere de tot això i amb quin objectiu o finalitat ho fa? Són preguntes que respondrà la pel·lícula.
La utilització de la fotografia, la imatge i la música són elements claus per entrar dins aquesta particular proposta. De fet, la música és igual de funcional immersiva que la de Dunkerque. Funciona genial dins de la pel·lícula, però pràcticament és impossible escoltar-la fora d’ella. Sobre la imatge, utilitza les eines digitals per representar aquest nou entorn que investiguem científics i militars. Els colors vius i cridaners i la bellesa de l’entorn, contrasten amb la perillositat i la mort del terreny pertorbador que trepitgen les quatre intrèpides expedicionàries. Tothom que entrat en l’anomalia no hi ha tornat a sortir, així que els voluntaris que es presenten a l’expedició són persones que ja no tenen res a perdre a la vida.
Alex Garland repeteix la jugada d'Ex Machina, presentar una proposta de ciència-ficció intel·ligent i emotiva. El conjunt està adornat amb elements de terror que ens poden alterar. Aniquilación esdevé una barreja ben combinada de pilars del gènere fantàstic. Ens alegrem de veure que el que va fer Alex Garland a Ex Machina no va ser flor d’un dia, i que el seu cas no té res a veure amb el de Duncan Jones.
Aniquilación ens parla de la humanitat i la vida a través de ciència-ficció i també sobre la supervivència de l’espècie. Una proposta filosòfica que amplia el que ja ens va mostrar a Ex Machina. El seu gran mèrit és que tot i tocar qüestions de gran densitat filosòfica, ho fa sense renunciar a l’entreteniment inherent en el gènere fantàstic.


dimarts, de març 20, 2018

A Silent Voice

Anime japonès que tracta amb cruesa i eficàcia el bullying escolar. La pel·lícula es basa en un manga de l’autora Yoshitoki Oima que ha dirigit Naoko Yamada. 
El protagonista és Shoya, un estudiant de primària que combat l’avorriment assetjant a Shoko, una nena sorda de la seva classe. El bullying s’agreujarà de tal manera que provocarà conseqüències greus en Shoko. En aquest moment, els companys de Shoya li giren l’esquena. Sis anys després, Shoya és un adolescent solitari i turmentat per allò que va fer i té una necessitat imperiosa per disculpar-se amb Shoko, d’aquí que en aquest temps hagi après el llenguatge dels signes.
A Silent Voice ha tingut la bona sort d’haver-se fet amb posterioritat a Your Name. L’èxit de la pel·lícula de Makoto Shinkai ha fet que aquesta pugui estrenar-se en sales comercials. La mala sort és la comparació amb Your Name. Tot i que ambdues són bones pel·lícules i visualment i narrativa una és deutora de l’altra, la història no té res a veure i algú es pot decebre. Més enllà de la narrativa moderna i poètica d’ambdues pel·lícules que pretén allunyar-se de l’ombra de Miyazaki, la història és ben diferent. A Silent Voice no és una pel·lícula romàntica de gènere fantàstic, és una història sobre el bullying i el suïcidi juvenil que s’acosta més a la sèrie Por trece razones que no pas a Your Name. De la sèrie de Netflix destaca el fet de mostrar les conseqüències del bullying tant per qui el rep com per qui l’exerceix. 
El bullying és només una petita part de la història, l’altra, que m’atreviria a dir que té més pes, és la de maduració del protagonista. Shoya comença essent un nen egoista i posteriorment un adolescent torturat. La culpa el corrou i és incapaç d’avançar en la seva vida i mantenir relacions normals amb els seus companys, fins que no superi el dolor i assoleixi la redempció. L’única manera per curar-se serà obtenir el perdó de Shoko, però aquest camí cap a la redempció no estarà clar que el pugui completar. Tant Shoya com Shoyo han viscut una infantesa aïllada, per motius oposats, la qual cosa els ha portat a tenir un ric món interior. 
A silent voice afronta sense complexos qüestions com el suïcidi juvenil, sense endolcir res, i la necessitat d’encaixar que pot conduir al bullying. Estem davant una pel·lícula amb un missatge imprescindible d’escoltar. La cruesa dels fets contrasta amb una magnífica animació amb elements moderns i autèntica cura pels detalls. La pel·lícula és un exemple de creació de personatges complexos i rica en matisos.


dilluns, de març 19, 2018

Siete hermanas


Pel·lícula que finalment ha gaudit d’una estrena limitada en sales. Tan limitada que el 4 d’abril ja la podreu trobar en format domèstic. La pel·lícula es va rodar el 2015 i s’ha passat dos anys en el congelador fins que l’any passat va ser comprada per Netflix. Siete hermanas va ser estrenada al SITGES 2017 amb el títol original de What Happened to Monday? Vista la pel·lícula, el canvi de nom és injustificable, What Happened to Monday? té sentit argumental i com a títol enganxa més. Aquí, en una nova demostració de tractar d’imbècil a l’espectador, ens la tradueixen amb el títol de Siete hermanas, que perd totalment l’enginy que ens proposa el títol original. Imagino que pensen que els espectadors no són capaços de comptar quantes germanes veiem a la pel·lícula i quants dies té la setmana. El canvi de títol només fa que empitjorar una pel·lícula que ja era dolenta.
Ambientada al futur, la superpoblació mundial ha fet obligatòria una estricta política de fills únics. Per això, set germanes idèntiques, cadascuna amb el nom d’un dia de la setmana, han de fer torns per sortir a l’exterior, simulant ser la mateixa persona. Sortir de casa només un cop de setmana, fent que una altra persona continuï la teva vida en el punt que l’has deixat a final del dia abans durant tota la vida, no és fàcil. Aquesta rutina funciona, fins que Dilluns no torna a casa.
Dirigeix Tommy Wirkola, el responsable de Dead Snow. En aquesta ocasió Wirkola està absolutament desdibuixat. La pel·lícula està rodada d’una forma del tot mecànica i no ens veu enlloc l’empremta del director. La direcció és absolutament impersonal.
El tendó d’Aquil·les de la pel·lícula és el guió. Al guionista li ha estat absolutament tot igual per arribar d’A a B. La idea inicial és bona, però la llença a la brossa amb una trama barroera i uns personatges absolutament caricaturescos. Siete hermanas servirà d’exemple a les escoles cinema de tots els diferents i variats forats de guió que poden existir en una pel·lícula.
Noomi Rapace interpreta a les set germanes. Segurament el treball de l’actriu sigui l’únic que valgui la pena d’aquesta pel·lícula. Tot i que tampoc ha pogut fer meravelles amb el que li deixa el guió. Rapace fa els set papers de l’auca, cadascuna de les germanes correspon a un estereotip diferent: la pija, la nerd, la manipuladora, la de bon cor, etcètera. En les germanes no existeixen els grisos ni matisos. La confecció d’uns personatges tan fàcils pot funcionar per simplificar la història, però és ridícula. Willem Dafoe és el pare, qui els ensenya de petites la manera d’amagar-se davant el món. Glenn Close interpreta a la líder autoritària de la política de control de la població.
Siete hermanas és una pel·lícula que té una bona idea, però que desenvolupa de la pitjor manera possible. A això li sumem una direcció plana i gens pròpia de Tommy Wirkola.


dimecres, de març 14, 2018

La muerte de Stalin

Adaptació de la novel·la gràfica de Fabien Nury i Thierry Robin editada per Norma, de la qual en reconec un profund desconeixement. La muerte de Stalin és una sàtira sobre els dies previs al funeral del Josef Stalin, el dictador, definit per l’historiador britànic Simon Sebag Montefiore, com una excepcional combinació d’intel·lectual i assassí.
El director és Armando Iannucci, el mateix d’In the Loop, una altra sàtira sobre política que va protagonitzar James Gandolfini. 
Basada en fets reals, se centra en la lluita de poder que va existir en els dies posteriors a la mort del dictador. Dues jornades de dures lluites pel poder absolut a través de manipulacions i traïcions. 
La protagonitzen un grapat de molt bons actors com Steve Buscemi com a Nikita Khrushchev, Olga Kurylenko (Oblivion), Jeffrey Tambor, Jason Isaacs i Rupert Friend. 
Em sap greu perquè crec que està plena de bones intencions, però la pel·lícula m’ha semblat un plom monumental. No he connectat en cap moment amb La muerte de Stalin. Crec que hi ha hagut alguna cosa que m’ha fet fora només de començar. Veure un grapat d’actors britànics amb un marcat accent de Londres, interpretant un passatge de la història de Rússia com si fos un drama Shakespeare, és intentar fer lligar l’oli amb l’aigua. Massa britànica per ser una història tan russa. 
La part satírica tampoc m’ha fet gens de gràcia. No sé si per la llunyania dels personatges històrics o perquè cal un coneixement profund d'ells per apreciar el que ha volgut fer Iannucci. El cas és que pel tipus d’humor, que no deixa de ser molt bàsic, no sembla que hagis de saber massa sobre ells. Iannucci busca donar a la pel·lícula un aire de pretensiositat i fa que els personatges parlin més que els de les pel·lícules d’Aaron Sorkin, quan és del tot innecessari.
Visualment la pel·lícula és molt teatral i el llenguatge no és gens cinematogràfic. Per aquí també falla molt. 
Entre l’humor que no m’ha fet gràcia, i les situacions reals, que són per a tot menys per a riure, la pel·lícula es fa interminable. Aquest Polònia de la política russa de mitjans del segle XX, fa una caricatura fallida dels personatges històrics. Iannucci fa que ens perdem en una història que en realitat és molt senzilla i bàsica, com la lluita pel poder, i que destina tots els seus esforços en complicar-la per vestir-la d’una falsa sofisticació. 


dimarts, de març 13, 2018

Winchester: La casa que construyeron los espíritus

Els germans Spierig van ser responsables d’una autèntica meravella de gènere com és Predestination, la qual, incomprensiblement, no va arribar a ser estrenada en sales i només es va poder veure en festivals de cinema fantàstic i en el mercat domèstic. Els germans Spierig també són els responsables de Daybreakers, una estimable pel·lícula de vampirs protagonitzada per Ethan Hawke. 
Winchester està basada en fets reals i ens narra l’obsessió de Sarah Winchester, la rica hereva de l’imperi del rifle, que es va passar la vida construint i reconstruint la seva mansió de San José, ja que creia que estava plena d’esperits violents de persones que havien estat ajusticiades pel negoci familiar. La mansió en qüestió ha estat font de múltiples llegendes urbanes de la cultura popular nord-americana i actualment se la considera una de les cases encantades més famoses del país. La mansió té la particularitat que està plena d’escales i passadissos que no porten enlloc, armaris que oculten parets, xemeneies tapiades, etcètera. 
Malauradament, als germans Spierig la jugada no els ha sortit bé i la pel·lícula no està a l'altura de la seva capacitat. Winchester tampoc està a l'altura de la pel·lícula que es mereixia aquesta història. Els Spierig fan un ús i un abús de l’espant a còpia d’apujar la música de cop i de l’aparició inesperada d’algun personatge en un plànol fix. De tant que utilitzen aquest recurs, es fa molt evident i ja no causa cap efecte. Ni tan sols l’espant fàcil. A banda d’aquesta manera barroera d’entendre el terror, la pel·lícula és en la primera hora molt avorrida. Podríem dir que no passa absolutament res i que la cosa no comença a caminar fins a la darrera mitja hora. I tot i així, trepitjant terrenys molt explotats en el gènere. És una absoluta pena veure com amb el talent d’aquests directors i el potencial de la història, en surti un producte tan mediocre.
El millor de la pel·lícula és el seu repartiment. Helen Mirren està perfecte en el paper de Sarah Winchester, ja que dóna al personatge la dimensió humana necessària. També m’he alegrat molt de veure a Sarah Snook, actriu que vaig descobrir a Predestination, i de la qual no entenc per què no l’han trucat per donar-li papers més rellevants. El personatge a la recerca de redempció és interpretat per Jason Clarke, que en aquesta ocasió compleix i està correcte. 
Winchester és una pel·lícula molt fluixa. Només pot funcionar per aquells espectadors esporàdics del cinema de terror. I ni tan sols això perquè la pel·lícula no fa gens de por. No s’esforça a crear una bona atmosfera, tot i tenir un element com la casa, a la qual no treu cap rendiment. Un error majúscul. Com que no sap crear terror, tira pels espants, com un túnel del terror qualsevol d’una vulgar fira itinerant. Com si als fantasmes d’aquesta atracció els hi veiéssim les bambes. Al final esdevé una pel·lícula monòtona i rutinària, feta amb el manual a la mà de com escriure una pel·lícula de terror típica, tòpica i avorrida. Esperava molt més dels germans Spierig, no un producte com aquest que hauria encaixat en el fluix i avorrit catàleg de pel·lícules pífies produïdes per Netflix. Una oportunitat perduda per una història que tenia tots els elements per fer una molt bona pel·lícula.


dilluns, de març 12, 2018

La última bandera

Richard Linklater dirigeix aquesta adaptació de la novel·la de Darryl Ponicsan del mateix títol, que és una segona part d’una altra novel·la seva que va ser portada al cinema l’any 1973, parlo d’El último deber que va protagonitzar Jack Nicholson, Otis Young i Randy Quaid. Al contrari que el llibre, la pel·lícula no és una seqüela d’aquella. Els protagonistes són Steve Carrell, Bryan Cranston i Laurence Fishburne 
Larry i Sal són dos veterans de la guerra del Vietnam que es retroben amb el seu antic company Richard, que ara exerceix de pastor en una església. Al cap de poc, Larry els explica que el seu fill va morir a Iraq i els demana que l’acompanyin en el trajecte per enterrar-lo. Durant el viatge debatran sobre Déu, el seu servei a Vietnam i posaran al descobert els secrets que turmentaven a cadascun d’ells.
Aquesta bé podria haver estat una de les pel·lícules nominades aquest any a l’Oscar, no perquè sigui del millor de l’any, sinó pel tipus de pel·lícula que és. Però el seu missatge antibel·licista i la imatge que dóna de l’exèrcit està clar que no interessa que es visualitzi a alguns sectors. La pel·lícula incideix en les guerres inútils com va ser la del Vietnam i la de l’Iraq i en el fet que només deixen traumes personals i famílies trencades per sempre. Un dels missatges que també donava Los archivos del Pentágono. Tocar la fibra d’un dels valors de la nació americana ja sabem que no és ben vist. 
Tot i el drama d’un dels protagonistes, no falten alguns elements de comèdia en aquesta història de tres vells amics que hauran de curar les seves ferides. Ferides que ha quedat obertes i que l’espectador no acaba de tenir clares, perquè mai parlen del passat obertament, però que tampoc fa falta. 
La clau de La última bandera són els diàlegs, la interpretació dels seus tres protagonistes i la seva bona química. Malgrat que els tres estan magnífics, em quedo amb Bryan Cranston que sap treure el màxim rendiment amb el qual és probablement el millor personatge de la pel·lícula.
Richard Linklater parla una vegada més de les relacions humanes i el pas del temps. Aquest ja va ser un tema tractar a la trilogia Antes del amanecer amb una parella enamorada, i a Boyhood amb un infant que creix i es fa adult. En aquesta ocasió són aquests veterans de guerra que han trencat llaços durant molts anys i que per una desgràcia acaben reunint-se altre cop. El retrobament els servirà per veure com han canviat amb els anys, reflexionar sobre el camí que els ha portat la vida, posar a prova la seva amistat i analitzar situacions del passat vistes amb la perspectiva que només pot oferir el temps.


dimecres, de març 07, 2018

Héroes en el infierno

Pel·lícula heroica basada en la història real d’un incendi forestal que va afectar una localitat d’Arizona l’estiu del 2013. Héroes en el infierno es basa en la biografia escrita per un dels bombers que van sobreviure a la tragèdia. La pel·lícula se centra en les vivències dels bombers de Granite Mountain Hotshots i la seva lluita contra el foc. 
El director és Joseph Kosinski (Oblivion) i la protagonitzen Josh Brolin, Miles Teller, Jeff Bridges, Taylor Kitsch, Ben Hardy, Andie MacDowell i Jennifer Connelly. Del repartiment destacar a Josh Brolin que està sensacional i també a Miles Teller, per la importància que acaba tenint el seu personatge. Sobre els femenins, Jennifer Connelly aconsegueix ser alguna cosa més que l’esposa del protagonista i dona tridemsionalitat al seu personatge que ha estat molt ben escrit. 
La pel·lícula em va sorprendre perquè me l’esperava com qualsevol altra que narra de manera monòtona una tragèdia. Però quan creus que estarà centrada en una tragèdia i aquesta no arriba, t'adones que ha superat les teves expectatives i que la història va més enllà de narrar el drama. A cada sortida dels bombers, creus que serà aquest el moment quan t’explicaran el desastrós incident. Al final arriba quan ja no l’esperes, per la falta d'èpica del moment. I què t’explica mentre Héroes en el infierno? Doncs la vida quotidiana d’un grup de gent que anava a treballar cada dia com fa qualsevol de nosaltres,però el seu ofici és més perillós. Són bombers i com a tals arrisquen la seva vida, en cada sortida i sense pensar-ho. L'originalitat de la proposta està aquí, en el tractament quotidià de la història, no utilitzant l’èpica que és inherent a aquest tipus de cinema amb herois víctimes d’alguna tragèdia. 
El cos de bombers evoluciona i creix al mateix ritme que ho fan els seus personatges. Kosinski ha estat molt intel·ligent a l’hora de plantejar la pel·lícula. Posar el focus en la cosa quotidiana és utilitzat per fer evolucionar els personatges. Acompanyar-los durant hora i mitja en les seves vides fa que en el moment de mostrar-nos el drama, realment ens afecti i ens arribi. La clatellada és fa present al final, en un moment emocional ajustat perquè causi l’efecte que busca el director. La manera de tractar la tragèdia també és destacable perquè no entra en cap tipus de morbositat ni es passa de sentimentalisme. 
La millor escena de la pel·lícula no és de cap dels incendis, és l’escena del pavelló perquè és devastadora i també la més impactant. En aquesta pel·lícula, pot ser que no recordeu la història real, tot i que només va passar farà menys de cinc anys. En tot cas, us recomano que no en busqueu informació. L’impacte que us causarà serà encara més gran.


dimarts, de març 06, 2018

Gorrión rojo

Adaptació de la novel·la d’espionatge escrita per Jason Matthews, que ha dirigit Francis Lawrence, responsable de les tres últimes entregues d’Els jocs de la fam, és a dir les pitjors. La protagonitza Jennifer Lawrence. La resta del repartiment és de luxe, ja que trobem a Joel Edgerton, Jeremy Irons, Mary-Louise Parker, Joely Richardson i Charlotte Rampling. 
La protagonista és Dominika, una jove i atractiva dona russa que és reclutada pels serveis secrets del seu país. Dominika ingressa en una escola, on aprendrà l’art de l’espionatge i a la utilització de mètodes de seducció. El seu primer objectiu serà un agent novell de la CIA que s’encarrega de l’organització dels actius infiltrats de l’agència a Rússia. 
Al contrari que les pel·lícules de la saga d’Els jocs de la fam dirigides per Francis Lawrence, aquesta és entretinguda, tot i que el públic al qual va dirigida és el mateix. Aquí el sexe només és una excusa per vendre el producte com a adult, quan en realitat és una pel·lícula d’espionatge per a adolescents. Oblideu-vos de sofisticacions i guions enrevessats com El topo o El hombre más buscado, per tan sols anomenar-ne de recents en el gènere. A Gorrión rojo mai us perdreu i el guió us acompanyarà sempre, i us recordarà en cada moment on esteu perquè no us perdeu. A canvi d’aquesta senzillesa contraria al gènere, intenta desvincular-se i no ser classificada de pel·lícula per a adolescents, per això mostra un penis i el cul i els pits de Jennifer Lawrence. El pitjor és que al final, tota la trama sembla una excusa per mostrar a Jennifer Lawrence despullada. El director ha decidit utilitzar el sexe com a principal arma d’espionatge dels seus protagonistes i així fer-nos creure que és no és un producte per adolescents, quan sí que ho és. Però, al contrari que Els jocs de la fam, Divergent i clons similars, aquesta pel·lícula us pot entretenir tot i no ser el públic objectiu.
Pel que fa als actors, poca cosa, estan al servei de l’estrella que és Jennifer Lawrence, que com és habitual en els últims anys, va amb el pilot automàtic posat. Per entendre’ns, la Lawrence no és Charlize Theron a Atómica. I parlant d’Atómica, visualment la pel·lícula tampoc innova ni fa res de nou, es limita a copiar i molt la fotografia d’El topo, llàstima que només copiï això. El repartiment, a part de l’actriu principal, ens pot portar pensar que és una pel·lícula d’espionatge de debò que no és. Com si Gorrión rojo fos un agent doble de pel·lícula adolescent en un món de pel·lícules d'espies. La sensació d’insatisfacció que això provoqui a l’espectador quan descobreixi les intencions reals de la pel·lícula, dependrà de si malgrat haver-te volgut enganyar, i fer-ho reiteradament, a final és o no entretinguda. Tampoc té cap element per dir que estem davant una pel·lícula horrible.
Gorrión rojo només desperta indiferència i no passarà a la història de res. El millor, que no és avorrida, tot i que li sobren 20 minuts ben bons i que reincideix diverses vegades en temes ja vistos per intentar confondre a aquell espectador que no ha vist mai a la vida una pel·lícula d’espies.


dilluns, de març 05, 2018

Todo el dinero del mundo

Pel·lícula de Ridley Scott basada en un cas real que va succeir a Itàlia en els anys 70. El nét del multimilionari Jean Paul Getty, un magnat del petroli, va ser segrestat. El que no sabien els segrestadors era que el nivell d’avarícia de Getty era tan gran que es negaria a pagar cap tipus de rescat. 
Abans d’anar per la crítica, m’agradaria posar-vos en antecedents i explicar-vos el perquè em va resultar impossible veure la pel·lícula sense treure’m del cap a Kevin Spacey. Todo el dinero del mundo estava protagonitzada per Mark Wahlberg i Michelle Williams en el paper dels pares, i Kevin Spacey era Getty. A l’octubre salta l’escàndol d’abusos sexuals comesos per Kevin Spacey, quan l’actor Anthony Rapp explica que Spacey es va extralimitar amb ell quan només tenia 14 anys. A partir d’aquí comencen a sortir altres casos similars. Spacey es converteix en un pària de Hollywood i és acomiadat per Netflix de la sèrie House of cards. L’actor acaba confessant la seva homosexualitat i desapareix prometent que se sotmetrà a tractament. Llavors la patata calenta passa a Sony i Ridley Scott que no volen que la seva pel·lícula fracassi, tal com passava amb totes les produccions de Harvey Weinstien a partir del seu escàndol. Sony no s’atrevia a estrenar-la, però Scott va pensar que la solució, a dos mesos de l’estrena i amb l’objectiu de lluitar pels Òscars, era eliminar les escenes en què apareixia Spacey i contractar un nou actor, Christopher Plummer perquè rodés les seves escenes. 
Més enllà de la polèmica, que sense cap mena de dubte l’ha perjudicat en taquilla, estem davant una bona pel·lícula, per sobre de la mitjana que ens té acostumats darrerament Ridley Scott. Scott té ja 80 anys, per la qual cosa té un mèrit important mantenir un ritme de treball que no té fre, i encara més en aquesta pel·lícula, en què ha hagut de rodar un munt d’escenes noves en pocs dies, totes les que apareix Christopher Plummer, que no són poques. Més enllà d’un croma que canta de manera espectacular en el pròleg, la resta d’escenes estan absolutament molt ben integrades i en cap moment t'imagines que la pel·lícula es va rodar amb un altre actor. En la integració de les noves escenes, excel·leix. Plummer que resol la papereta a la perfecció. Gràcies a la seva experiència ha pogut donar la dimensió que requeria el seu personatge, pràcticament sense cap preparació. Un èxit que només podia aconseguir algú amb aquest pes interpretatiu. 
La pel·lícula, tot i que un pèl massa llarga, manté la intriga del desenllaç amb un ritme dinàmic. El dramatisme del relat ofereix les suficients dosis de tensió que només un veterà com Scott sap col·locar just on toca. La pel·lícula aprofundeix en la psique de Getty, la seva avarícia i addicció al poder, que el van portar a mentir a la seva família i a posar per davant les seves obsessions artístiques per sobre la vida de les persones. Scott fa un retrat d’una persona poderosa molt fosca, com així també es manifesta la fotografia de la pel·lícula, que sol mostrar a Getty sempre en la penombra. 
L’èxit de Todo el dinero del mundo és que t’atrapa i et manté enganxat tota l’estona, tot i que uns minuts menys de metratge farien que no se’ns fes lenta en alguns moments. No inventa res en el gènere de segrestos, però tot el que ens mostra i explica està molt bé. La pel·lícula és molt recomanable, la pena és que l’escàndol de Kevin Spacey i la decisió de la productora d’eliminar-lo emmascarà el seu resultat, de la que és la millor pel·lícula de Ridley Scott juntament amb Marte, dels últims 10 anys.