dimecres, de febrer 21, 2018

Black Panther


Adaptació al cinema del superheroi creat per Stan Lee i Jack Kirby en el número 52 de Fantastic Four, l’any 1966. La popularitat del personatge no arribaria fins als anys 70, en plena blaxplotation, que es convertiria en el protagonista del seu propi còmic a la capçalera Jungle Action. Passada la moda, tornaria als seus orígens com a secundari de Los Vengadores i Los Cuatro Fantásticos, que de fet és com millor funciona el personatge.
Black Panther va debutar a l’univers cinematogràfic Marvel a Capitán América: Civil War. Chadwick Boseman va aconseguir el paper després que el productor Kevin Feige es fixés en les seves interpretacions de Jackie Robinson i James Brown a 42 i I Feel Good, respectivament. Darrere la càmera tenim a Ryan Coogler que va ser escollit per l’excel·lent feina que va fer a Creed: La leyenda de Rocky.
L’acció arrenca després dels fets de Capitán América: Civil War, amb T’Challa encara de dol per la mort del seu pare. L’agent de la CIA, Everett K. Ross ha aconseguit amb l’ajuda de Black Panther detenir al traficant d’armes Ulysses Klaue que vol fer públics els secrets de Wakanda. T’Challa s’haurà d’enfrontar a una amenaça superior, l’exiliat Killmonger que no està d’acord en com T’Challa fa les coses. Killmonger i Ulysses Klaue, ara armat amb un canó sònic a la mà, intentaran derrocar a T’Challa i aconseguir el control de Wakanda.
Black Panther li ha passat una mica com a Wonder Woman, que ha estat sobrepuntuada positivament per les seves bones intencions, la reivindicació del feminisme en el cas de la pel·lícula de DC i la racial, ara, per part de Marvel, en lloc de fer-ho només pel resultat creatiu. Tot i que és una bona pel·lícula, està un graó per sota del nivell de diversió i emoció que ens ofereixen la majoria de pel·lícules Marvel. Segurament sigui una qüestió personal ja que el personatge, a priori, no m'ha semblat mai massa interessant, tot i que la Marvel cinematogràfica ha fet meravelles amb personatges que en el còmic eren poca cosa. En aquesta ocasió el resultat és positiu, però lluny de la brillantor aconseguida amb altres secundaris com els casos de Guardianes de la Galaxia o Ant-Man.
El millor de la pel·lícula ho trobem en l’escenografia, el vestuari i en general tot allò visual. Black Panther ens presenta un nou món dins de l’univers Marvel. Parlem de Wakanda, un país de l’Àfrica que és dels més avançats del món tecnològicament, però que ha ocultat a la resta del món la seva veritable naturalesa amb la finalitat de protegir-se. Visualment la pel·lícula és innovadora, ja que combina la part més fantàstica amb els meravellosos paisatges d’Àfrica o en les hipnòtiques escenes en les quals Black Panther es troba amb els seus ancestres. Rituals i tradicions també queden representades d’una forma magnífica i amb la qual no pots deixar de mirar.
Narrativament ofereix poques sorpreses, però potser el millor moment i el més treballat emocionalment és la part d’Oakland al principi i al final. Els desafiaments tribals, tot i que estèticament molt reeixits, no presenten cap sorpresa en el seu desenvolupament i resolució. Les lectures polítiques són força superficials i tot i que ben apuntades, hauria preferit que el guió hagués entrat molt més en la part política.
La part més aconseguida dels guió són els personatges, que no és poca cosa. Els més ben treballats són el protagonista, T’Challa (Chadwick Boseman), que confirma tot el positiu que vàrem veure d’ell a Civil War, i Killmonger (Michael B. Jordan, el protagonista de Creed), que fa les funcions de dolent. La pel·lícula s’esforça a donar conèixer les circumstàncies que l’han portat a aquest punt i esdevé un molt bon malvat amb molts matisos i fins a cert punt pots arribar a sentir empatia cap a ell. Aquest punt és d’aplaudir donat que els malvats són sovint el punt feble de moltes produccions de superherois. El tercer lloc destacaria l’immens, una vegada més, Martin Freeman com l’agent de la CIA, Everett Ross, que ja va debutar a Civil War. El cert és que Freeman és un actor espectacular i aquí ho demostra. És humà i no té poders, però aporta molt a la pel·lícula i en volem més sobre ell. Vaig tenir la sensació que la pel·lícula arrenca a partir del moment en què apareix en pantalla. Per altra banda, de Klaue, n’esperava més sobre ell. Aquest personatge venia de Vengadores: La era de Ultrón i prometia molt, però al final s’ha quedat amb una cosa descafeïnada i tinc la sensació que s’ha desaprofitat el personatge i a l’actor, el genial Andy Serkis, interpretant per una vegada a algú en carn i ossos. Però com això és Marvel, no es descarta que el seu personatge tingui alguna cosa a dir en un futur i pregui el mateix aspecte físic que el seu equivalent en el còmic. 
A part dels actors mencionats, trobem cares afroamericanes molt conegudes com la de Lupita Nyong’o (12 años de esclavitud), el recentment nominat a l’Oscar per Déjame salir, Daniel Kaluuya, Danai Gurira, la Michonne de The Walking Dead, la meva guerrera preferida de la pel·lícula, i els veterans Forest Whitaker i Angela Basset.
Tot i no ser de les millors de Marvel, Black Panther és bona i entretinguda i ens serveix per saciar la nostra fam abans de Vengadores: Infinty War. El seu problema pot ser el monstre de les crítiques excel·lents i els rècords de recaptació en què s’està convertint, quan en realitat no és res més que la resposta dirigida a la comunitat afroamericana d’una pel·lícula amb les pretensions d’Ant-Man, amb un cert punt romàntic molt naïf. Quan millor es mostra Black Panther és en la senzillesa i en la part visual, essent un dels grans moment la vibrant i molt ben rodada batalla final.