dimecres, de febrer 28, 2018

Yo, Tonya



Biopic sobre Tonya Harding, la patinadora més odiada del món, arran de l’incident amb la patinadora rival Nancy Kerrigan, amb la qual la premsa sensacionalista de l’època va sucar-hi pa. Dirigeix Craig Gillespie, responsable del remake de Noche de miedo i El chico del millón de dólares.
Durant els anys 90, Kerrigan va ser agredida al genoll per un pinxo a sou en un entrenament, perquè no pogués competir contra Tonya Harding en els Jocs Olímpics d’Hivern del 1994. Harding va ser acusada d’instigar l’agressió i sancionada de per vida a la pràctica del patinatge. D'acord amb aquest episodi concret de la seva vida, que seria determinant, Gillespie construeix el relat de la infantesa de la protagonista i la relació amb la seva mare. La manera de tractar a Tonya en la pista recorda a la polèmica d’Anna Tarrés amb la sincronitzada, ja que la mare no mostra cap tipus de pietat en ferir els sentiments de la seva filla a canvi que doni el màxim en la pista de gel.
Yo, Tonya esdevé una nova pel·lícula de white trash, amb una protagonista doblement maltractada, per la seva mare i pel seu marit. Ambdues relacions tòxiques i dependents. La pel·lícula, en certa manera, justifica a Tonya i ens dóna conèixer unes nefastes circumstàncies personals que desconeixíem. I és que, siguem sincers, el món del patinatge artístic no pot ser més avorrit i poc interessant, així que és normal que el director hagi encarat la història cap a les relacions personals. La presentació resulta original, ja que ens ho mostra en una forma de documental, això fa que s’allunyi de l’estètica de telefilm en la qual hauria pogut caure fàcilment aquesta història.
Yo, Tonya serveix com a plataforma a Margot Robbie per a fer-se un lloc a la indústria com a actriu seriosa, tot i que per nosaltres ja ho va demostrar a El lobo de Wall Street. Sobre l’actriu, hi ha una escena en concret de la pel·lícula en què desapareix Tonya Harding i apareix Harley Quinn. A veure si sou capaços de trobar-la. A Robbie no li ha anat pas malament perquè ha aconseguit una nominació a l’Oscar, que era just el que buscava. Sense Robbie la pel·lícula no tindria massa sentit. Tot i no assemblar-se a la Tonya real, ràpidament se’ns fica a la butxaca i ens posa en el terreny de la ficció. Tot i el molt bon treball de Robbie, val a dir que la interpretació més meritòria de la pel·lícula no és la seva, sinó la d’Allison Janney, que interpreta a la seva mare. Aquesta actriu cal veure-la en cada pel·lícula que fa i ja és una imprescindible des de la seva C.J. Parker de la sèrie El ala oeste de la Casablanca.
Yo Tonya és una pel·lícula ben feta que s’esforça a oferir, i ho fa amb èxit, un producte cinematogràfic per una història de telefilm. El drama es barreja amb instants absurds que deriven cap a la comèdia negra com les dels Cohen quan apareix tot el cas de Nancy Kerrigan. Els efectes especials també estan prou bé, ja que ens fan creure que Margot Robbie és capaç de fer un triple axel.  

dimarts, de febrer 27, 2018

Lady Bird

Amb 5 nominacions als Oscars sota el braç (entre les quals les de millor pel·lícula, actriu per Saoirse Ronan i directora per Greta Gerwig) arriba aquesta pel·lícula independent protagonitzada per Christine, una adolescent que viu a Sacramento i que vol que tothom, família inclosa, la cridi amb el seu sobrenom, Lady Bird. En els darrers dies d’institut ha de decidir en quina universitat vol anar. El que sí té clar és que vol anar a la costa est i estar a prop de la cultura cosmopolita, però abans haurà de fer front els problemes amb la seva mare i les dificultats econòmiques de la família per començar la seva nova etapa universitària. 
Greta Gerwig, també és procedent de Sacramento, pel que es dedueix que alguns punts de la història puguin ser autobiogràfics. Lady Bird se sent com peix fora de l’aigua a Sacramento, com si s’hagués equivocat en el lloc en què va néixer. Ella se sent més sofisticada que la resta, amigues i família, per això es posa un sobrenom que la fa sentir com se sent, i que utilitzarà fins que ja no el necessiti, com veurem al final. 
La pel·lícula destaca, no per la història, perquè el pas de la infantesa a la vida adulta, la tria de la universitat i les primeres experiències sexuals, ha estat explorada i ho serà fins a l’infinit, en el cinema. Aquesta pel·lícula destaca per l'espontaneïtat de la seva protagonista, una excel·lent i meravellosa Saoirse Ronan, i per la frescor del personatge principal i els seus diàlegs. Però no només per això, també per com Gerwig descriu i plasma en pantalla el seu entorn, tant a l’escola com familiar. Aquí destaca la mare, Laurie Metcalf, la mare de Sheldon Cooper a The Big Bang Theory, que interpreta a la mare de Sheldon Cooper a Lady Bird. De fet, el seu personatge no deixa de ser la mare del sud amb fortes conviccions religioses amb una relació complicada amb la seva filla, ja que és incapaç d’entendre la seva perspectiva més oberta del món, i tampoc no entén per què no vol quedar-se en una universitat de l’oest del país. Com a interessos amorosos de Lady Bird tenim a Lucas Hedges, al qual no hem parat de veure des de Manchester frente al mar, i Timothée Chalamet, el carismàtic protagonista de Call Me By Your Name
No vull acabar sense parlar de l’excel·lent selecció de cançons i de les sensacionals peces instrumentals de Jon Brion. Brutal! 
Lady Bird és una pel·lícula feta des del cor, i això es nota i ho transmet Greta Gerwig en cada fotograma. El guió és intel·ligent i el treball de personatges és impressionant. La història, ja hem dit abans que us sonarà d’alguna cosa, però està tan ben explicada i els personatges són tan vius que no us importarà que us la tornin a explicar.

dimecres, de febrer 21, 2018

Black Panther


Adaptació al cinema del superheroi creat per Stan Lee i Jack Kirby en el número 52 de Fantastic Four, l’any 1966. La popularitat del personatge no arribaria fins als anys 70, en plena blaxplotation, que es convertiria en el protagonista del seu propi còmic a la capçalera Jungle Action. Passada la moda, tornaria als seus orígens com a secundari de Los Vengadores i Los Cuatro Fantásticos, que de fet és com millor funciona el personatge.
Black Panther va debutar a l’univers cinematogràfic Marvel a Capitán América: Civil War. Chadwick Boseman va aconseguir el paper després que el productor Kevin Feige es fixés en les seves interpretacions de Jackie Robinson i James Brown a 42 i I Feel Good, respectivament. Darrere la càmera tenim a Ryan Coogler que va ser escollit per l’excel·lent feina que va fer a Creed: La leyenda de Rocky.
L’acció arrenca després dels fets de Capitán América: Civil War, amb T’Challa encara de dol per la mort del seu pare. L’agent de la CIA, Everett K. Ross ha aconseguit amb l’ajuda de Black Panther detenir al traficant d’armes Ulysses Klaue que vol fer públics els secrets de Wakanda. T’Challa s’haurà d’enfrontar a una amenaça superior, l’exiliat Killmonger que no està d’acord en com T’Challa fa les coses. Killmonger i Ulysses Klaue, ara armat amb un canó sònic a la mà, intentaran derrocar a T’Challa i aconseguir el control de Wakanda.
Black Panther li ha passat una mica com a Wonder Woman, que ha estat sobrepuntuada positivament per les seves bones intencions, la reivindicació del feminisme en el cas de la pel·lícula de DC i la racial, ara, per part de Marvel, en lloc de fer-ho només pel resultat creatiu. Tot i que és una bona pel·lícula, està un graó per sota del nivell de diversió i emoció que ens ofereixen la majoria de pel·lícules Marvel. Segurament sigui una qüestió personal ja que el personatge, a priori, no m'ha semblat mai massa interessant, tot i que la Marvel cinematogràfica ha fet meravelles amb personatges que en el còmic eren poca cosa. En aquesta ocasió el resultat és positiu, però lluny de la brillantor aconseguida amb altres secundaris com els casos de Guardianes de la Galaxia o Ant-Man.
El millor de la pel·lícula ho trobem en l’escenografia, el vestuari i en general tot allò visual. Black Panther ens presenta un nou món dins de l’univers Marvel. Parlem de Wakanda, un país de l’Àfrica que és dels més avançats del món tecnològicament, però que ha ocultat a la resta del món la seva veritable naturalesa amb la finalitat de protegir-se. Visualment la pel·lícula és innovadora, ja que combina la part més fantàstica amb els meravellosos paisatges d’Àfrica o en les hipnòtiques escenes en les quals Black Panther es troba amb els seus ancestres. Rituals i tradicions també queden representades d’una forma magnífica i amb la qual no pots deixar de mirar.
Narrativament ofereix poques sorpreses, però potser el millor moment i el més treballat emocionalment és la part d’Oakland al principi i al final. Els desafiaments tribals, tot i que estèticament molt reeixits, no presenten cap sorpresa en el seu desenvolupament i resolució. Les lectures polítiques són força superficials i tot i que ben apuntades, hauria preferit que el guió hagués entrat molt més en la part política.
La part més aconseguida dels guió són els personatges, que no és poca cosa. Els més ben treballats són el protagonista, T’Challa (Chadwick Boseman), que confirma tot el positiu que vàrem veure d’ell a Civil War, i Killmonger (Michael B. Jordan, el protagonista de Creed), que fa les funcions de dolent. La pel·lícula s’esforça a donar conèixer les circumstàncies que l’han portat a aquest punt i esdevé un molt bon malvat amb molts matisos i fins a cert punt pots arribar a sentir empatia cap a ell. Aquest punt és d’aplaudir donat que els malvats són sovint el punt feble de moltes produccions de superherois. El tercer lloc destacaria l’immens, una vegada més, Martin Freeman com l’agent de la CIA, Everett Ross, que ja va debutar a Civil War. El cert és que Freeman és un actor espectacular i aquí ho demostra. És humà i no té poders, però aporta molt a la pel·lícula i en volem més sobre ell. Vaig tenir la sensació que la pel·lícula arrenca a partir del moment en què apareix en pantalla. Per altra banda, de Klaue, n’esperava més sobre ell. Aquest personatge venia de Vengadores: La era de Ultrón i prometia molt, però al final s’ha quedat amb una cosa descafeïnada i tinc la sensació que s’ha desaprofitat el personatge i a l’actor, el genial Andy Serkis, interpretant per una vegada a algú en carn i ossos. Però com això és Marvel, no es descarta que el seu personatge tingui alguna cosa a dir en un futur i pregui el mateix aspecte físic que el seu equivalent en el còmic. 
A part dels actors mencionats, trobem cares afroamericanes molt conegudes com la de Lupita Nyong’o (12 años de esclavitud), el recentment nominat a l’Oscar per Déjame salir, Daniel Kaluuya, Danai Gurira, la Michonne de The Walking Dead, la meva guerrera preferida de la pel·lícula, i els veterans Forest Whitaker i Angela Basset.
Tot i no ser de les millors de Marvel, Black Panther és bona i entretinguda i ens serveix per saciar la nostra fam abans de Vengadores: Infinty War. El seu problema pot ser el monstre de les crítiques excel·lents i els rècords de recaptació en què s’està convertint, quan en realitat no és res més que la resposta dirigida a la comunitat afroamericana d’una pel·lícula amb les pretensions d’Ant-Man, amb un cert punt romàntic molt naïf. Quan millor es mostra Black Panther és en la senzillesa i en la part visual, essent un dels grans moment la vibrant i molt ben rodada batalla final.



dimarts, de febrer 20, 2018

La forma del agua

Nova pel·lícula de Guillermo del Toro, per a mi també la millor pel·lícula del director mexicà, i una de les favorites dels Oscar amb un total de 13 nominacions, incloses les principals de millor pel·lícula, director i actriu per Sally Hawkins. 
La pel·lícula ens narra la història d’amor entre una netejadora i un monstre marí reclòs en unes instal·lacions del govern. Ambientada en 1963, en plena guerra freda, Elisa és una netejadora muda que treballa en unes instal·lacions del govern que amaga un laboratori secret. Allí tenen tancat a un home-peix que és víctima d’experiments i tortures per part de científics i militars. Elisa no tardarà a sentir simpatia per la criatura i entre ambdós s’establirà un fort vincle.
La forma del agua és un homenatge al cinema, ja que conté múltiples elements d’altres pel·lícules com La mujer y el monstruo, La bella y la bestia i E.T. La pel·lícula no deixa de ser una sèrie B dels anys cinquanta feta avui i posada al dia. Un homenatge al cinema fantàstic de totes les èpoques que no podem fer altra cosa que aplaudir-lo. 
Aquesta és una pel·lícula d’amor adulta i atrevida, rodada i dirigida amb valentia. A Del Toro no li hauria costat res fer que no contingués escenes sexuals o suavitzar la violència perquè fos accessible a tots els públics. Però no és així.
El càsting és immaculat amb una intencionadament poc atractiva Sally Hawkins i un malvat que interpreta Michael Shannon, que desprèn masclisme i racisme per tot arreu, qui fa servir una porra per torturar el monstre. Completen el repartiment Richard Jenkins, Octavia Spencer i Doug Jones. Jones, l’actor que era Abe Sapien a Hellboy i que actualment és Saru a Star Trek: Discovery, interpreta a la criatura. Aquest és juntament amb Hawkins, el millor intèrpret del film. Embotit en una disfressa i tapat per una quantitat ingent de maquillatge és capaç de transmetre emocions només amb gestos i el moviment del seu cos. 
Tampoc vull oblidar de mencionar la bellesa de la pel·lícula en la seva fotografia plena de colors grisos i blavosos i un impecable disseny de producció. 
Del Toro arriba al cim de la seva carrera en una pel·lícula, que no és perfecte, però que és molt rodona, probablement la més rodona de les nominades. La forma del agua és un conte per a adults narrat com només ho sap fer Guillermo del Toro que fa ressorgir l’imaginari col·lectiu. Una faula meravellosa.

dimecres, de febrer 14, 2018

The Florida Project

Sean Baker, director de Tangerine, ens ofereix la seva segona pel·lícula, protagonitzada per Brooklynn Prince, Bria Vinaite i Willem Dafoe, qui ha estat nominat a l’Oscar com a millor actor secundari. La pel·lícula està ambientada en un motel dels afores de Florida. El motel queda al cantó de carretera, de camí a parcs temàtics de la zona com Disney o Universal.
La pel·lícula està protagonitzada per una nena de sis anys i el seu grup d’amics que gaudeixen d’unes vacances d’estiu, i l’encarregat del motel que cuida i supervisa la comunitat. Baker fa un retrat d’una part de la societat, normalment ignorada en el cinema. Els protagonistes són marginats o el que els americans han classificat com a white trash
The Florida project no és una pel·lícula fàcil ni agradable, però val la pena per la magnífica manera d’explicar-te una història plena de matisos, els quals és impossible percebre mentre la veus. Gaudir-la no la gaudireu perquè la pel·lícula està plena de misèria i també de realitat, una realitat que moltes vegades preferim ignorar. 
L’originalitat de la proposta és que ens l’explica des del punt de vista de la nena. Malgrat el patètic de la situació, el fet de mostrar-ho des d’un punt de vista infantil pot fer que no es percebi així. La narrativa porta a l’espectador a desgranar més enllà del que veu, superar la visió infantil de la protagonista i entendre quina és la situació dels personatges. Ser capaços de veure les accions de la mare que no veiem en pantalla perquè protegeix la seva filla.
Contrasta amb les miserables vides dels protagonistes una fotografia extremadament lluminosa i plena de clors pastissos. 
Willem Dafoe fa una molt bona actuació de persona normal que treballa de gerent en un motel, en el qual fa pràcticament de tot, des de cobrar fins a reparar panells elèctrics. Però el seu personatge és molt més que això, ja que actua també com a protector dels infants, coneixedor de la miserable vida dels seus progenitors. Però qui també s’emporta una menció per la seva interpretació és la nena, Brooklynn Prince, que està increïble per la seva edat. 
L’escena final no deixa de tenir un punt oníric, un contrast entre la dura realitat de les persones que viuen al marge de la societat amb els que no ho estan i busquen uns dies de conte en un parc d’atraccions. Barker busca el contrast entre la felicitat impostada i falsa dels parcs amb la pobresa de l’exterior. L’entorn és ideal per mostrar la metàfora que el director ens vol fer veure.
The Florida project és un drama explicat com una comèdia, vist per una nena de sis anys, dirigit amb frescor per Sean Baker i rodat de manera directa com si fos un documental.


dimarts, de febrer 13, 2018

The Ritual

The ritual arribava el passat mes d’octubre a Sitges amb una sorpresa sota el braç. La pel·lícula de terror produïda per eOne Films s’estrenaria a Netflix. D’això ja en vàrem parlar en la crítica de The Cloverfield Paradox, així que si voleu llegir-ne alguna reflexió, aneu-hi. Tot i que la plataforma d’streaming tenia previst estrenar-la aquell mateix octubre, finalment l’estrena s’ha endarrerit fins ara. La pel·lícula ha estat dirigida per David Bruckner, un dels realitzadors de pel·lícules de terror episòdiques com The Signal (2007), V/H/S i Southbone. Aquesta és la seva primera pel·lícula en solitari, i després dels excel·lents resultats, ja n’esperem la següent. 
The ritual és una pel·lícula de terror que sota una premissa coneguda, tracta de buscar-hi un vessant psicològic i barreja, amb fortuna, elements que el gènere ja que ha tractat anteriorment. Els protagonistes són un grup d’amics que estan a punt de finalitzar un viatge amb motxilla que els ha servit per homenatjar i al mateix temps superar, el trauma que els ha suposat la tràgica mort d’un d’ells en circumstàncies violentes, uns mesos abans. En la darrera etapa del camí, un dels amics es lesiona. Per arribar com més aviat millor al destí i buscar un metge, se surten del camí marcat i prenen una drecera que passa enmig del bosc. Una decisió de la qual no tardaran a lamentar-se. 
La veritat és que el grup sempre pren la pitjor decisió possible davant les diferents possibilitats que se’ls hi plantejaran. Dins del terror, la situaríem en el subgènere de la bruixeria, no envà té molts moments que ens recorden a El proyecto de la bruja de Blair, o el que podria haver estat aquella pel·lícula si hagués estat ben feta. En el tram final, es desprèn de l'estil que acabo d’explicar i fa un gir lovecraftià i fa un clar homenatge a un film de culte com The Wicker Man
The ritual tampoc és que sorprengui, però tot està molt ben fet i explicat, i esdevé una pel·lícula de terror amb un aire clàssic que val la pena no perdre’s. Segurament el més original, i tal com està el gènere no és poc, és que els protagonistes no són els típics adolescents amb les hormones a mil, sinó un grup d’amics en plena crisis de la trentena que guarden retrets entre ells i sobre ells mateixos pel que fa a les decisions que els han portat a tenir la vida que tenen ara. Arribarà un moment que es plantejaran si els uneix alguna cosa més que el fet d'haver estat companys d'universitat en el seu moment. 


dilluns, de febrer 12, 2018

The Cloverfield Paradox

Que Netflix està canviant la manera de consumir cinema és tant una realitat com inevitable. La companyia líder en streaming s’havia convertit ja en una productora cinematogràfica, ara ja és també una distribuïda que ens ofereix estrenes cinematogràfiques els divendres, produïdes per tercers, que en lloc de distribuir-les en sales salten directament a Netflix. Tant The Ritual, produïda per eOne Films, de la qual en farem la crítica demà, com The Cloverfield Paradox, produïda per Paramount Pictures, són millors pel·lícules que els dos grans títols estrenats en cinema aquest cap de setmana: 50 sombras liberadas i 15: 17 Tren a París. Cap on ens portarà aquest nou model de distribució? El temps ho dirà, però de moment ja veiem a grans estudis que prefereixen estrenar alguns títols a Netflix que no pas en sales de cinema. Estem davant un model que pot portar a la desaparició de les multisales i al retorn de les sales grans en què només s’estrenaran les pel·lícules que es considerin grans esdeveniments? Personalment no m’aventuro a res, però qualsevol cosa és possible. 
The Cloverfield Paradox, ni molt menys és perfecte, però tampoc és l’espant que alguns mitjans ens han explicat. La pel·lícula parteix de la premissa de Cloverfield (Monstruoso) i dona una resposta al perquè de l’atac dels monstres d’aquella pel·lícula de format found footage. Però, tampoc es vol lligar massa a la pel·lícula de Matt Reeves, ja que la història que aquesta ens explica es podria fer igual sense el context de l’original. The Cloverfield Paradox si peca d’alguna cosa és de poca originalitat. Tot el que hi veiem, s’ha vist abans, però en aquesta ocasió ho extrapola en l’univers Cloverfield. La pel·lícula beu del mateix Star Trek, amb el concepte d’universos alternatius, que també va explorar la productora Bad Robot a Fringe, passant per Alien entre d’altres. En aquesta ocasió tenim a un grup de tripulants en una estació espacial que busquen una font d’energia alternativa, ja que l’actual s’esgota i la Terra no trigarà a quedar-se sense recursos. A causa d’un accident, els tripulants hauran de trobar la forma de tornar a la Terra i esbrinar què passa amb l’estació que els està matant. 
The Cloverfield Paradox no deixa de ser un entreteniment, tot i que excessivament previsible, sense massa pretensions, que engrandeix l’univers Cloverfield i dona algunes respostes a la franquícia. I com sempre en les produccions d’Abrams, obre uns quants interrogats, com per exemple que la cronologia de la saga no lliga, a no ser que s’hagi trencat la línia del temps o bé que les pel·lícules succeeixin en diferents universos. Veurem si ens ofereixen alguna pista en la propera, Overlord. Si segueixen pel mateix camí, es podrien arribar a carregar aquest interessant univers, ja que tot i ser entretinguda, és clarament la pitjor de les tres.
The Cloverfield Paradox és una pel·lícula de baix pressupost amb una bona factura tècnica, que li fallen les ganes d’explicar alguna cosa nova o original. El que esperem de la propera pel·lícula de Cloverfield és que sigui alguna cosa més, perquè darrere hi ha molt de potencial que encara no s’ha explotat.


dimecres, de febrer 07, 2018

El hilo invisible

Nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula, El hilo invisible està dirigida per Paul Thomas Anderson i protagonitzada per Daniel Day-Lewis, el mateix equip de Pozos de ambición
Ambientada després de la IIª Guerra Mundial, Reynolds Woodcock és un modista de Londres que idea els vestits més cobdiciats per les actrius i princeses d’occident. El record de la seva mare morta i la presència de la seva germana, li provoquen un pesar que l’incita a escapar-se ocasionalment. En una d’aquestes sortides coneix a una cambrera que converteix en la seva musa amorosa i professional. La noia accepta il·lusionada, i no trigarà a descobrir el caràcter neuròtic del modista i les seves regles estrictes.
Estem avant d’una proposta minimalista i contemplativa de sentiments reprimits. Pràcticament no sortim el mateix escenari i els exteriors són en gran part absents. Al protagonista no li agrada sortir de casa seva, del seu estudi en particular. Estem davant d’una de les propostes més de nínxol de Paul Thomas Anderson perquè conté tots els elements que caracteritzen el seu cinema. Anderson s’ha extremat amb el temps i allunyat de propostes més comercials. 
El protagonista és un geni sense aptituds socials, que no ha superat la mort de la seva mare. El record d’aquesta és molt present. A la seva avançada edat, viu encara a la casa familiar juntament amb la seva germana, una persona a l’ombra del geni del seu germà. Coneixedora de totes les seves manies, ella mai l’ha deixat sol i ha pagat el preu de renunciar a una vida pròpia. L’aparició d’Alma farà trontollar la monotonia de la casa, i no només a l’hora d’esmorzar. Caldrà esperar al final per veure si Alma serà capaç de donar allò que busca Reynolds en una companya i com espectadors, ens resulta impossible de pronosticar. La revelació, ja al final, ve acompanyada d’un petit gir que donarà sentit a allò que hem vist fins aquell moment. És el final el que dóna força a la pel·lícula i tot agafa sentit. Curiosament acaba en el millor moment, tot i que fins a arribar-hi la cosa es fa dura, posant a prova la paciència de l’espectador.
El hilo invisible no estaria en el meu top de la carrera de Paul Thomas Anderson, que pel meu gust, no hi connecto de fa temps. Pozos de ambición va ser l'última vegada i ja per mi s'allunyava del que em va entusiasmar a la primera època amb Boogie nights i Magnolia. Aquell Paul Thomas Anderson tenia una concepció del ritme, un equilibri entre el visual i narratiu que sembla haver perdut, quedant-se primordialment amb el visual i l’estètica. D’això precisament peca en aquesta pel·lícula. Les dues hores per la poca trama són excessives, utilitza aquest temps en recrear-se en els detalls, la llum i la fotografia. Tot i que atractiu de les imatges i la potència de la idea que ens vol explicar, conjunt és esgotador i repetitiu, tot i que atractiu. Tot i així, el personatge de Reynolds Woodcock, és dels millors que ha creat Anderson i la seva simple observació ja mereix la pel·lícula. 
Daniel Day-Lewis toca novament el cel en una interpretació de pur geni. Ningú més com ell hauria pogut ser aquest modista que dissenya cada vestit com si fos una obra d’art. 
El hilo invisible serà recordada per Daniel Day-Lewis i la seva perfecta interpretació amb la qual ha anunciat, per desgràcia nostra, que es retira. Després de veure-la haureu d’agafar aire, passar una estona tan intensa amb aquests personatges us durà a una necessitat de descomprimir-vos.


dimarts, de febrer 06, 2018

Cavernícola

Nova pel·lícula dels estudis d’animació britànics Aardman, responsables d’èxits com Wallace & Gromit i El xai Shaun. Nick Park dirigeix aquesta història sobre els orígens prehistòrics del futbol, animada amb figures de plastilina i stop-motion
La part més meravellosa de la pel·lícula és l’utilització d’una tècnica tan artesanal com figures de plastilina amb defectes animades per stop-motion. Aardman continua anant a contracorrent i esperem que continuï fent-ho. És fantàstic veure encara la marca dels dits en les figures protagonistes. Però la tècnica també avança i el conjunt es veu millorat en algun moment puntual, sobretot en els fons, per animació digital. El conjunt és una meravella imperfecta. 
La història és bàsicament una comèdia que agafa referents de la prehistòria i en fa un poti-poti sense cap tipus de rigor científic ni històric. Barreja dinosaures amb homínids, l’edat de pedra amb la del bronze i moltes altres incoherències al servei del relat. Hi haurà una feina didàctica per part de les famílies que hi portin la mainada que els hi hauran d’explicar que això no va anar així precisament. 
Pel que fa al guió, es tracta d’una comèdia sobre el futbol. La típica història de l’equip petit, però voluntariós, que haurà de derrotar al gran i prepotent. En aquest cas els equips estan formats per persones de l’edat de pedra contra l’edat de bronze. L’antic contra el nou. 
La proposta és divertida i entretinguda, però la seva brillantor està lluny de la darrera producció de la companyia, El xai Shaun: La pel·lícula. Cavernícola és una pel·lícula de poques pretensions que només busca que l’espectador s’ho passi bé i rigui una estona, i això ho aconsegueix amb escreix. El tipus d’humor és amable i bastant blanc, i es val d’elements que sempre funcionen, però li manca l’originalitat i sornegueria d’El xai Shaun, Wallace & Gromit i Chicken run.


dilluns, de febrer 05, 2018

Amityville: El despertar

Jason Blum volia fer la seva versió sobre el cas real d’Amityville, així que va haver d’associar-se amb els germans Weinstein, a través de la seva productora Dimension films, perquè aquests tenien els drets de la història des de l’estrena de La morada del miedo, remake del 2005 de la pel·lícula del 1979, Terror en Amityville. Com és habitual, els Weinsten ho van emmerdar tot i van grapejar el material que va rodar el director Franck Klalfoun, responsable de l’estimable remake de Maniac. Això explicaria perquè la pel·lícula no conté res de l’estil de Klalfoun i la seva poca semblança a l’estil de les produccions de Blumhouse, essent un producte que apunta coses interessants, però que no les explora, quedant-se en fer el més fàcil i previsible. 
A Amityville: El despertar se la veu a venir des del primer minut, que l’esperit maligne que se suposa va posseir a l’assassí dels crims ocorreguts el 1974, es farà amb el cos comatós del germà de la protagonista per matar just als protagonistes que saps que matarà, essent més que evident també quins sobreviuran. La pel·lícula no explora el que apunta i que esdevé justament el més interessant, que són els fets reals contraposats amb els ficcionats a través del cinema i literatura. En lloc de tirar per aquest camí, això es deixa en una menció i es dedica a explorar una avorrida història que se la veu a venir plànol per plànol. Una pena perquè allí sí que hi havia una història interessant i no en fer un pseudo-remake.
Però, tampoc val la pena per la posada en escena. Les imatges no són atrevides, tampoc intenta aportar coses en l'àmbit visual, un cop ha renunciat al dramàtic. No aprofita el més evident, l’aspecte demoníac de la casa! La pel·lícula fa més que evident que busca un públic adolescent amb poques exigències i no pas als fans del gènere. Els personatges secundaris tampoc estan gens explotats. Els companys d’escola de la protagonista podien haver tingut un paper més actiu, i en canvi estan per dir quatre frases i fer-los sortir en pocs instants per fer-nos creure que la protagonista té un cercle més gran que el de casa seva, quan no s’esforça a mostrar que així sigui. 
Amityville: El despertar és una nova aposta perdedora dels germans Weinstein, ja sobrepassats per altres productores, com les de Blumhouse, que busquen fer productes més de gènere, amb diferents graus. Estem davant una proposta de terror avorrida, que no fa por i que l'única sensació que aconsegueix transmetre és l’avorriment.