dimecres, de gener 31, 2018

El pasajero

Quarta col·laboració entre el català Jaume Collet-Serra com a director i Liam Neeson com a actor protagonista, després d’Una noche para sobrevivir, Non-Stop (Sin escalas) i Sin identidad.
El pasajero és un thriller sobre la frenètica missió d’un home de negocis feliçment casat, que es veurà involucrat, sense voler-ho, en una conspiració. De tornada a casa en un tren de rodalia, haurà d’identificar a un passatger si no vol que matin a la seva família.
Collet-Serra proposa un doble joc. Un de molt negre pel personatge principal, i un de molt entretingut per a l’espectador. El personatge de Neeson decideix jugar-hi, només faltaria, si no s’ha acabat la pel·lícula. Però vosaltres com espectadors hi voldreu jugar? Si la resposta és no, no cal que perdeu el temps amb aquesta pel·lícula, però si voleu jugar, heu d’acceptar que esteu disposats a tot per viure una experiència trepidant i entretinguda. Aquesta és una fórmula que Collet-Serra ja ha utilitzat anteriorment, així que si l’heu viscut abans, ja sabeu de què us parlo. No intenteu buscar un guió coherent, perquè no ho és, ni ho pretén. La pel·lícula està al servei de l’entreteniment i no de la història. Jo ja sabia a què anava i on em ficava. Necessitava deixar el cervell en stand-by i gaudir d’una trama d’intriga amb Liam Neeson repartint hòsties en un tren.
El millor d’El pasajero són les seves seqüències d’acció i que aconsegueix que ens posem en la pell del personatge principal, en la recerca difícil del passatger que li han encomanat trobar.
Reconec que les sorpreses de guió són previsibles i que la trama no té ni cap ni peus, però és necessari que sigui així perquè et pugui donar les sensacions que busca en l’espectador. I així és, per tant la pel·lícula és un triomf. Collet-Serra s’ha envoltat dels seus actors habituals en papers secundaris, com Patrick Wilson, Vera Farmiga i Sam Neill.
El pasajero compleix sobradament com a pel·lícula roller coaster. Collet-Serra es manifesta completament honest amb el cinema que fa. Els fans de les seves produccions de sèrie B, no estem gens decebuts, el contrari. Ja ho diu la dita, qui no vulgui pols que no vagi a l’era.


dimarts, de gener 30, 2018

Call Me by Your Name

Drama romàntic escrit per James Ivory (El que queda del dia Retorn a Howards End). Ivory, originalment, també havia de dirigir-lo, però no va poder fer-ho per problemes de finançament a causa dels seus 89 anys. Per aquest motiu, Ivory va recórrer Luca Guadagnino (Melissa P. i Cegados por el sol) perquè la dirigís. 
Ambientada l'any 1983, narra la història d’Elio (Timothée Chalamet), un noi de 17 anys que estiueja amb els seus pares en un poble del nord d’Itàlia, on té una xicota. Tot canvia quan arriba Oliver (Armie Hammer), el nou ajudant del seu pare. Inicialment les personalitats d’Elio i Oliver xocaran perquè Elio és molt introspectiu, mentre que Oliver és despreocupat i expressiu. A poc a poc, Elio i Oliver se sentiran atrets mútuament al mateix temps que Elio descobreix la seva sexualitat.
Estem davant una pel·lícula boníssima, de factura molt europea i ritme reposat, protagonitzada per un jove que deixa enrere l’adolescència i se li comencen a plantejar dubtes sobre la seva sexualitat. 
L’ambientació de la pel·lícula és una protagonista més d’aquesta història. Físicament la situem en una casa d’estiueig d’un petit poble italià. L’estiu sempre ha estat una època de despertar sexual i aquí l’utilitza per fer que els protagonistes es passegin en banyador i poca roba durant tota la pel·lícula. Una sexualitat present, tot i que subtil, que s'equilibra en les escenes de sexe que no són gens explícites, al contrari, estan tractades amb tendresa i agudesa. De fet, tota la pel·lícula és d'una tenuïtat extrema. La història evoluciona en allò que no s’explica, però que veiem present. La seva capacitat per explicar sentiments sense paraules és sensacional. Temporalment se situa en els anys 80. Aquesta temporalitat és clau per a la història i la manera com el director i el guionista la volen narrar. Ens la col·loca en una època en què no existeix internet ni telèfons mòbils. Això fa que l’aïllament del món que experimenten els protagonistes durant aquest mes llarg, sigui encara més intens. Al mateix temps, creixen els vincles de la gent que passa l’estiu junta, la qual per socialitzar, o bé s’ha de veure, o bé parlar per telèfon.
Els pares d’Elio són admirables i comprensius. Les figures paternals, tot i que secundàries, també tenen el seu moment. El pare d’Elio podria ser perfectament una versió adulta d’Elio, qui la vida l’ha portat per altres camins. En tot cas, no són unes figures que ignoren el que passa en el seu entorn encara que ho pugui semblar. Una vegada més la veritat està en els detalls. 
Qui millora aquest magnífic engranatge creat per Ivory i Guadagnino són Armie Hammer i sobretot Timothée Chalamet. Sense fer estridències, tan sols mostrant-se amb naturalitat, Chalamet fa creïble el seu personatge en moments senzills, en els quotidians i en els més complicats, com per exemple l’escena del préssec. Simplement meravellós.
Call Me By Your Name és una pel·lícula que ens parla del primer amor. Aquell que és impossible, però intens i que mai s’oblida, sovint lligat a l’estiu i en la localitat d’estiueig. La pel·lícula transcendeix l'homosexualitat de la història, la qual va més enllà del sexe dels protagonistes. Guadagnino ha sabut fer un dels millors retrats i representacions, en cinema, dels estius, en un moment vital molt important en què tots hi hem passat. Call Me By Your Name és una troballa en el panorama cinematogràfic actual que no s’ha de deixar escapar.


dilluns, de gener 29, 2018

Mazinger Z Infinity

Versió cinematogràfica de Mazinger Z, creat per Go Nagai l’any 1972 i nascut a la revista Shonen Jump. La pel·lícula és una continuació en tota regla de la sèrie d’anime Mazinger Z (1972-1974) i de les seves seqüeles: Gran Mazinger (1974-1975), UFO Robo Grendizer (1975-1977), Mazinkaiser (2001-2002) i Mazinkaizer SKL (2011). El personatge també ha comptat amb el seu propi reboot a la sèrie Mazinger Edition Z: The Impact! (2009).
Mazinger Z Infinity recupera els personatges de la sèrie original dels anys 70. Se suposa que han passat 10 anys des de Koji Kabuto, el pilot de Mazinger Z, i els seus amics d’Investigacions Fotòniques derrotessin al doctor Inferno i tornessin la pau al món. Ara, Koji ja no és pilot, és científic. En unes excavacions en el mont Fuji, descobreix l’Infinity, un artefacte gegant. El futur de la humanitat tornarà a estar en les mans de Koji que es veurà obligat a tornar al camp de batalla amb el Mazinger Z qua reaparegui el doctor Inferno. 
La pel·lícula apel·la a la nostàlgia i es fa imprescindible per a qualsevol seguidor de la saga. Qui escriu aquesta crítica, encara no havia nascut quan es va emetre la sèrie. Confesso que mai n’he vist un capítol sencer, tot i que sí que vaig arribar a tenir una joguina de Mazinger. Per això, la pel·lícula m’ha deixat fred. Mazinger Z Infinity ho posa molt difícil a aquells que s’acostin al personatge per primera vegada. La pel·lícula no presenta els personatges, i parteix de la base que coneixes qui són i el seu passat. Bàsicament es tracta d’un producte pensat per fans i nostàlgics. 
Visualment la pel·lícula és molt atractiva, però narrativament no funciona. No només no et presenta els personatges, sinó que l’argument està explicat de manera molt caòtica. A la mínima s’omple d’explosions i batalles com una pel·lícula dels Transformers, per fer-te oblidar que el guió és la part menys treballada.
El seu objectiu és satisfer als fans de tota la vida. Aquest s'ha assolit, però crec que renunciar a guanyar-se nou públic, que pugui fer créixer la saga, no és una bona idea. La pel·lícula ha deixat escapar una oportunitat per fer nous fans. Desaprofitar-la amb els mitjans de l’animació actuals és un error. Tot i així, m’ha agradat la posada al dia visual de la pel·lícula, que al mateix temps respecte l’estil d’animació de l’anime dels 70. Una barreja entre animació retro i noves tecnologies molt atractiva.


dimecres, de gener 24, 2018

Ferdinand

Nova pel·lícula d’animació de Blue Sky que adapta un conte clàssic de la literatura infantil de Munro Leaf, conegut sobretot als Estats Units. Dirigeix Carlos Saldanha, director de les dues de Río i d'algunes entregues de la saga Ice Age
Ferdinand és un toro que no és ferotge com la resta, al contrari, és dolç, sensible, li agraden les flors i és partidari de la no-violència. Confós per un toro ferotge, serà separat de la seva llar i traslladat a una plaça en què serà torejat. 
Aquesta pel·lícula és el clau definitiu en el taüt de Blue Sky, avui dia la pitjor productora d'animació pel que fa a la qualitat de les seves pel·lícules. Blue Sky juga a la lliga de DreamWorks, a la de Disney i Pixar ni s’atreveix a somiar arribar-hi. El cas és que aquesta companyia fa anys que ofereix productes indecents. A banda de Charlie Brown i Snoopy que hi ha estat involucrat un equip diferent, la resta de les seves produccions animades són sempre les pitjors de l'any. Tot gràcies a Carlos Saldanha, el seu màxim creatiu a qui desitjo una ràpida jubilació. 
Ferdinand és un clar exemple d’un producte obsolet en un món en què l’animació ha madurat. Si les últimes entregues d’Ice Age provoquen vergonya pels altres, Ferdinand continua en la mateixa línia. 
El millor de la pel·lícula és la defensa de l’animal, tot i que crec no és prou contundent com hauria de ser-ho en la crítica a la tortura que és el toreig. No cal edulcorar en cap moment el que és una salvatjada. 
Discursos ideològics a part, Ferdinand és una pel·lícula avorrida, mancada d’originalitat i amb una animació de l’Hacendado que no pot competir ni tan sols amb DreamWorks.


dimarts, de gener 23, 2018

Los archivos del Pentágono

Steven Spielberg dirigeix aquest drama històric, en la línia de Lincoln i El puente de los espías. El protagonitza Tom Hanks, Meryl Streep, Sarah Paulson, Bradley Whitford, Bruce Greenwood, Alison Brie i Jesse Plemons.
Basada en fets reals, ens narra les tasques de divulgació dels papers del Pentàgon per part del Washington Post. La directora del diari, Kay Graham (Meryl Streep) i l’editor Ben Bradlee (Tom Hanks) van destapar aquest escàndol, que demostrava que el govern nord-americà enviava tropes a Vietnam, essent plenament conscient que era impossible guanyar aquella guerra. 
Aquesta pel·lícula arriba en un moment molt oportú, tan als Estats Units com a l’estat espanyol, però per motius ben diferents. Spielberg volia portar aquesta història al cinema, però pretenia fer-ho d'aquí a uns anys. Però durant la campanya electoral a la presidència dels Estats Units, en què la premsa va patir uns atacs ferotges de l’aleshores candidat republicà Donald Trump, Spielberg va veure oportú reivindicar al paper de la premsa. Vista la pel·lícula, la semblança d’actitud contra la premsa de Nixon i Trump és esfereïdora. 
La pel·lícula recrea de manera fidedigna com era tota la maquinària periodística en els 70, quan no existien mòbils, ni xarxes socials, ni ordinadors. La pel·lícula no només vol ser una oda nostàlgica a la màquina d’escriure i la impremta, sinó també a una manera d’entendre el periodisme, que malauradament s’extingeix dia a dia.
La protagonista de la història és Kay Graham, una dona que ha viscut tota la vida a l’ombra del seu marit. Era ell qui gestionava el diari malgrat que el propietari havia estat el pare de Kate. Quan ell mor, Kate passa a ser-ne la directora i propietària, però és tractada com si no fos ningú pel consell d’administració, entre altres coses pel fet de ser una dona. És en aquest moment quan la pel·lícula transcendeix el tema principal de la llibertat de premsa, i també esdevé una història de reivindicació feminista.
Malgrat el seu tarannà tímid, Kay Graham va prendre la decisió més valenta i difícil de la seva vida. Graham va ser justa i va publicar la veritat sobre el govern nord-americà, a pesar del cost que això li provocaria en el seu cercle d’amistats, a més de posar en perill la continuïtat del diari. 
Hi ha un moment en què Meryl Streep pronuncia una frase que resumeix molt bé la filosofia de la pel·lícula, quan afirma que la premsa ha d’estar al servei del poble i no dels seus governants, perquè si no és així, el periodisme mor. Arribat a aquest punt de la pel·lícula, un no pot deixar de pensar en l’estat de la premsa espanyola i lamentar-se que els principals mitjans de comunicació estiguin al servei dels seus governants, tapant els casos de corrupció d’aquests i convertint-se directament en un altaveu del govern, renunciant a qualsevol crítica o denúncia, per diferents motius.
El guió equilibra molt bé els moments públics amb la vida privada dels protagonistes, que ajuden a entendre les decisions que prenen els personatges i les seves postures. No ens podem desvincular de l’entorn i les circumstàncies. La pel·lícula troba la justa mesura per fer-ho. 
Los archivos del Pentágono és una pel·lícula impecable, molt en la línia d’altres obres d’Spielberg com El puente de los espías, que al mateix temps recull el testimoni que ens va deixar Spotlight. No sé si cal dir que Meryl Streep i Tom Hanks estan genials, però si fa falta deixar-ho clar, queda dit. A hores d’ara no hi ha res que aquests intèrprets no puguin fer, i més amb Spielberg darrere la càmera. Los archivos del Pentágono reivindica amb eficàcia els principis del periodisme, la funció de la premsa, posa els governants al seu lloc i dóna a conèixer la figura feminista de Kay Graham.

dilluns, de gener 22, 2018

El instante más oscuro


Joe Wright, realitzador d’Expiación, Hanna i Pan, ha dirigit aquest biopic sobre el primer ministre britànic, Winston Churchill.
El instante más oscuro incideix en dos capítols concrets de la seva vida, que van coincidir en un breu espai de temps: la seva elecció i l’intervenció d’Anglaterra en la IIa Guerra Mundial. En un moment crític, tot just arribat al poder i qüestionat pel seu propi partit, Churchill va haver d’escollir entre anar a la guerra i lluitar contra Hitler o acceptar l’acord de pau que aquest li va oferir pactar.
L’element principal de la pel·lícula és Gary Oldman com a Churchill. El repte era enorme perquè la semblança física és inexistent. Oldman sempre ha estat un actor que ha fet gala de les seves habilitats camaleòniques, però aquesta arriba al zenit en aquesta pel·lícula. L’actor ha hagut de trampejar la interpretació amb un munt de pròtesis a la cara i el cos, que afortunadament no li resten expressivitat en el rostre. Però el millor de la interpretació està en els moviments i en el magnífic treball amb la veu, per la qual cosa fugiu de la versió doblada i opteu per l'original si això és possible. El doblatge us pot espatllar l’experiència. El treball d’Oldman és una vegada més excel·lent.
Oldman es veu ajudat per un guió que li reserva un munt de frases cèlebres. Tots sabem que Churchill va ser un dels polítics que millor manejava el llenguatge. Això queda ben palès aquí, amb un ús intel·ligent i sarcàstic de les paraules.
Al contrari del que pugui semblar, El instante más oscuro no només és una pel·lícula d’actors. També ens recorda un missatge molt clar, que davant els feixismes i totalitarismes s’hi ha de lluitar i no hi ha submissió possible. Aquest és el dilema al qual s’enfronta Churchill, que haurà de decidir si entrar a totes contra Hitler, o bé negociar un acord que li permeti conservar una certa independència. Churchill ho té molt clar, però l’entorn que té no li posarà fàcil.
La pel·lícula també humanitza la figura del primer ministre i ens ofereix instants deliciosos a casa seva, en la seva vida privada. Veiem l’especial relació que estableix amb la seva nova secretaria (Lily James), que esdevé observadora del relat i fa les funcions de l’espectador. La relació amb el rei Jordi VI (Ben Mendelsohn) també és una de les més elaborades de la pel·lícula. Una relació que neix en la desconfiança, però que a mesura que es van coneixent deriva en una relació de respecte i confiança.
Com acostumen aquest tipus de produccions, la recreació de l’època és impecable, tant pel vestuari com els decorats i diferents efectes digitals, per veure el Londres del 1940.
El intante más oscuro no només és una lliçó d’interpretació, també és una lliçó de com actuar davant l’autoritarisme. Churchill va mostrar la valentia al món que cal tenir sempre present, i més quan la història tendeix a repetir-se. 
Wright utilitza diferents recursos i gèneres com el biopic o el thriller polític per donar un ritme vibrant a aquesta història de la IIª Guerra Mundial sense batalles, amb un final que tots ja coneixem. El instante más oscuro esdevé una altra visió, que al mateix temps és el complement perfecte pel Dunkerque de Christopher Nolan.

dimecres, de gener 17, 2018

El museo de las maravillas


Todd Haynes, realitzador de Velvet Goldmine, Lejos del cielo i Carol, adapta un llibre de Brian Selznick, l’autor de La invención de Hugo, portada al cinema per Martin Scorsese. El guió ha estat escrit pel mateix Brian Selznick.
La pel·lícula ens narra dues històries paral·leles. La primera ambientada els anys 70 està protagonitzada per un nen sord a causa d’un accident. Aquest parteix a la recerca del seu pare desconegut després de la mort de la seva mare. La segona, ambientada els anys 20, està protagonitzada per una nena amb discapacitat auditiva que viu amb el seu pare, però que fuig de casa per trobar-se amb la seva mare, una estrella del cinema mut. Ambdós nens viatgen a Nova York en la seva recerca.
Per primera vegada Todd Haynes s’atreveix en un pel·lícula familiar, però sense renunciar a les seva característica de cineasta d’autor. D’aquí la manera tan original de presentar el relat. Haynes ha rodat les dues històries com si formalment s’haguessin rodat en l’època en què s’ambienten. La dels anys 20, muda i en blanc i negre, i la dels anys 70, amb una utilització dels plànols, la fotografia i la música con si talment estiguéssim veient una pel·lícula d’aquella dècada. Veure el Nova York dels 70, perfectament recreat, amb els carrers bruts i delinqüència pels mateixos, com si es tractés d’un film de Charles Bronson, és molt impactant i cinematogràficament molt atractiu. Contrasta encara més amb el protagonista, el nen, passejant sol pels carrers amb els perills que això comporta.
El relat ens presenta a tres protagonistes infantils que els uneix la solitud. Els tres viuen, del tot o en gran part, sense la presència dels seus respectius pares. El tercer nen és fa amic del nen protagonista de la història dels anys 70. És el fill d'un empleat del museu, on hi passa un munt d’hores sol, mentre el seu pare treballa i que es coneix tots els racons de l'edifici.
El museo de las maravillas m’ha agradat, però m’he quedat amb la sensació que podia haver estat una gran pel·lícula, i no ho és. La culpa és en el muntatge i la manera de presentar les dues històries en paral·lel, quan el veritablement important i interessant ho veiem en els anys 70. Les escenes entre els anys 20 i els 70 s’intercalen amb excessiva rapidesa i la història d’una part i una altra és talla excessivament. Aquest muntatge és fallit i pel relat no funciona. L’altra problema, com ja avançava a abans, és que l’interès de la història se situa en els anys 70. Centrar tota la pel·lícula en aquesta dècada hagués estat perfecte, mentre que per explicar la història dels anys 20, amb un flashback hagués estat suficient i la pel·lícula funcionaria millor. El fet de narrar-la a través de dos relats paral·lels la lastra.
Entre els protagonistes trobem a una sempre impecable Julianne Moore i Michelle Williams, en un paper menor. Pel que fa als petits tenim a Millicent Simmonds i Oakes Fegley, aquest últim fantàstic per totes les emocions que transmet.
Malgrat els seus defectes, la continuo recomanant moltíssim, perquè la part dels 70 és esplèndida i el tram final és meravellós. Tota la part de la maqueta de Nova York és preciosa. El museo de las maravillas és d’aquelles pel·lícules que et fan ràbia perquè tenien tots els components per ser una pel·lícula meravellosa i al final es queda a mig camí, tot i el bon gust a la boca en general que deixa.


dimarts, de gener 16, 2018

Tres anuncios en las afueras

Martin McDonagh, realitzador irlandès de les excel·lents Escondidos en Brujas i Siete psicópatas, ha escrit i dirigit la que és la seva tercera pel·lícula amb uns resultats encara més brillants que les anteriors. 
Mildred (Frances McDormand) és una dona de 50 anys que va perdre la seva filla farà uns mesos. La noia va ser assassinada i la policia no ha esbrinat res del que va passar. Per aquest motiu, declara la guerra a la policia d’Ebbing, el petit poble de Missouri on viu, i col·loca tres cartells a l’entrada del poble amb missatges molt controvertits contra el cap de policia. Mildred creu que la policia està més preocupada en apallissar negres que en trobar el responsable de la mort de la seva filla. 
Tres anuncios en las afueras és una pel·lícula absolutament al marge de qualsevol convencionalisme. Capaç de moure’s còmodament entre diàlegs divertits i successos dramàtics, crea uns personatges reals amb infinitat de matisos. Aquí no hi ha ni bons ni dolents, malgrat a primer cop d’ull ho pugui semblar. Només cal esperar i donar un moment a tots ells per veure com es desenvolupen. Aquests estan molt ben definits, no li cal un temps excessiu a McDonagh perquè el retrat sigui perfecte, però tracta amb especial cura el que encarna Frances McDormand. La protagonista és mou per bons motius, però moltes vegades acaba fent accions igualment qüestionables com les que emprenen els agents de policia. Woody Harrelson ens regala una interpretació de les que acostuma, en un paper absolutament fet a mida. Pel que fa Sam Rockwell, em pregunto perquè no el veiem en més pel·lícules, sempre m’ha semblat un actor brillant i aquí ho reafirma. La seva transformació en aquest desagradable agent és total.
McDonagh escriu amb intel·ligència, res és gratuït. Tot el que ens explica hi és per alguna cosa. Un dels grans valors que té el guió és l’evolució de la pel·lícula. El que passa no es mou dins els cànons del cinema actual, ni comercial, ni tampoc independent. I no ho dic només pel final, que nega a l’espectador allò que reclama des del cor, no amb el cap. Tota la pel·lícula és coherent, lògica i al mateix temps té una capacitat de sorpresa molt gran. 
Un altre dels aspectes importants de la pel·lícula és el retrat de la violència, com la treballa i com la mostra. Ja no parlo de la física, que també, si no d’aquella que es manifesta de paraula o a través de gestos i mirades. Martin McDonagh fuig de qualsevol seqüència de morbositat que pogués mostrar i aposta decididament per la subtilesa. 
Tres anuncios en las afueras és una pel·lícula obligatòria. El relat t’atrapa per molts motius i no pots despendre-t'hi, ni tant sols quan acaba. Escoltar els personatges i els seus diàlegs són una absoluta delícia. En certa manera, no sé si per McDormand o per l’estil de comèdia negra, en ocasions aquesta pel·lícula m’ha recordat a Fargo. Una autèntica sorpresa i sense cap mena de dubte, un dels títols de l’any.


dilluns, de gener 15, 2018

Insidious: La última llave

Després que James Wan abandonés la saga Insidious per fer un salt endavant en la seva carrera en el gènere amb Expediente Warren, semblava que no tindríem més pel·lícules de la saga. També perquè la història havia quedat tancada del tot. És llavors quan emergeix la figura de Leigh Whannell, el guionista de la saga i també l’actor que encarna a Specs dels Spectral Sightings, qui es va posar darrera la càmera en una tercera que no podia ser una altra cosa que una preqüela, en la qual se’ns explicava en el seu tram final com la mèdium Elise coneixia els dos membres d’Spectral Sightings. És a partir d’aquest moment que arranca aquesta quarta pel·lícula que continua la tercera i enganxa amb la primera, per la qual cosa tanca el cercle. Whannell també repeteix com actor i guionista, però cedeix la direcció a Adam Robitel, responsable del found footage The taking of Deborah Logan.
El principal punt d’interès d’aquest pel·lícula és que els protagonistes principals són per primera vegada Elise, Tucker i Specs, els quals fins ara només havien estat personatges secundaris que apareixien per solucionar la situació. Elise haurà d’afrontar els seus propis fantasmes quan torni a la seva casa d’infantesa. 
Un dels principals valors d’Insidious: La última llave, és que coneixerem el passat d’Elise i com va ser el seu primer contacte amb esperits. Això és un homenatge més que merescut a la grandiosa Lin Shaye, eterna secundaria, a qui vaig descobrir a la meravellosa Critters, i que per primera vegada actua com autèntica protagonista en una pel·lícula de gènere.
Aquesta nova entrega d’Insidious es mou més que mai en el terreny de la sèrie B de terror. El problema que li veig és que es frena a sí mateixa en moltes ocasions. El motiu és clar, la classificació per edats als Estats Units i fer-la accessible al públic a partir de 13 anys. La última llave demana contínuament anar més enllà i no li deixen. Malgrat tot, a nivell de qualitat estaríem parlant que està a l’alçada de la tercera.
Sobre la direcció, el principal encert és en la atmosfera i el tractament de la imatge, sobretot en les seqüències de contacte amb el més enllà, impregnades d’un gòtic magnífic.
Tot i no arribar al nivell de les dues primeres, Insidious: La última llave, és una bona proposta de terror clàssica. No inventa res i tampoc sorprèn, però agradarà per la utilització d’elements del gènere de tota la vida, pel seu punt de sèrie B i per uns personatges amb carisma que es mereixien ser els protagonistes de la seva pròpia saga. L’única pega és que se sent massa com una pel·lícula menor, justament el que no passava amb la primera i la segona. Per això, els fans de la saga hem sortit contents, però reconec que té poca capacitat per agafar nou públic, tot i que aquesta era la intenció. Veurem si en el futur s'atreveixen a anar més enllà i en quin context s'ambientarà una hipotètica cinquena pel·lícula.

 

dimecres, de gener 10, 2018

Molly's Game


Debut en la direcció del guionista Aaron Sorkin. Després de debutar al 1992 a Algunos hombres buenos, va signar els guions de Malicia i El presidente y Miss Wade, fins que va abandonar el cinema per dedicar-se a la televisió, primer amb Sports Night i posteriorment a la sèrie que el catapultaria a la fama i que li donaria un munt de premis, El ala oeste de la Casablanca. Finalitzada l’aventura televisiva després del fracàs d’Studio 60, tornaria al cinema on va signar els guions de La guerra de Charlie Wilson, La red social i Moneyball. Posteriorment va tornar a la televisió amb The Newsroom, per un cop finalitzada escriure Steve Jobs. Molly’s Game és el seu debut en la realització.
La pel·lícula està protagonitzada per Jessica Chastain, Idris Elba i Kevin Costner i narra la història real de Molly Bloom, una esquiadora professional que a causa d’un accident va haver de deixar la competició. Bloom va donar un gir a la seva vida i es va introduir en el món clandestí de les partides de pòquer en les quals va guanyar milions.
Bloom organitzava partides de pòquer clandestines per celebritats de Hollywood, i posteriorment pels peixos grossos de Wall Street. En les seves memòries dóna alguns noms, quan veieu la pel·lícula sabreu per quins motius. En canvi, a la pel·lícula no hi ha cap nom famós perquè Sorkin explica que alguns dels noms de les persones que apareixen en el llibre eren coneguts o amics seus, i els que no coneixia, li agradaria treballar-hi. Us animo a que cerqueu a quin famós interpreta Michael Cera.
Molly’s game és molt Sorkin. És a dir, diàlegs ben escrits i enginyosos pronunciats per boca de personatges molt intel·ligents. Serveixi coma afegit que la pel·lícula són dues hores i quart de diàlegs i veu en off sense parar. Sorkin et manté alerta tota l’estona perquè no et perdis ni una paraula. Val a dir que tot resulta tan interessant que les paraules entren al cervell de l’espectador amb vaselina. Les obres de Sorkin sempre demanen una mica més a l’espectador, una atenció plena i dedicada per no perdre’s el fil argumental.
Les interpretacions dels protagonistes principals són fantàstiques, sobretot Jessica Chastain, absolutament captivadora i seductora. Estem davant una interpretació total de l’actriu, també físicament. La química entre ella i Idris Elba, que interpreta al seu advocat, és perfecte. L’estira i arronsa dels dos personatges ens regala les millors frases de la pel·lícula.
Molly's game mostra a Bloom com una persona humana i la despulla de prejudicis. En certa manera el personatge d’Idris Elba pot ser el mateix Sorkin en el moment en què li van proposar adaptar les memòries de Bloom o el mateix espectador carregat de prejudicis sobre l’anomenada reina del pòquer. Però quan entrem en el fons, coneixem la persona i deixem enrere el personatge. És en aquest moment quan podem sentir l’admiració cap a Bloom que té la filla de l’advocat.
Molly’s game és una pel·lícula entretinguda, amb elements de thriller, narrada de manera eficient i explicada de la millor manera possible, tot i la seva densitat. El seu magnífic planter d’actors, amb una Jessica Chastain en estat de gràcia eleven la pel·lícula. Imprescindible. 


dimarts, de gener 09, 2018

The disaster artist

La faceta com a director de James Franco és força desconeguda. Franco s’ha mogut sempre en el circuit indie. The disaster artist és la catorzena pel·lícula de Franco com a director, amb només 39 anys. A banda, James Franco també ha dirigit nombrosos documentals, curtmetratges i episodis de sèries com 11.22.63 i The Deuce. En definitiva, des de que el varem veure en el paper de Harry Osborn a la trilogia Spider-man de Sam Raimi, Franco s’ha convertit en un artista per mèrits propis. Al donar un cop d’ull a la seva trajectòria, no m’estranya que sentís fascinació envers Tommy Wiseau.
The disaster artist no havia ser res diferent a les altres pel·lícules dirigides per Franco. Aquest va reunir un grup d’amics com Seth Rogen, Alison Brie, Josh Hutcherson i al seu germà Dave, per adaptar una novel·la de la qual n’havia comprat els drets. El llibre, escrit per l’actor Greg Sestero, narrava el making of de  The Room, una pel·lícula de culte als Estats Units que és considerada com una de les pitjors de la història i carn de sessions golfes. Les projeccions de matinada de The Room es van convertir en un fenomen similar al de The Rocky Horror Picture Show.
The disaster artist es divideix en dues parts. La primera, la presentació de personatges. Del protagonista, Tommy Wiseau no coneixem res del seu passat, també perquè el propi Wiseau mai les ha volgut explicar a ningú. Aquesta part culmina amb el desencís dels protagonistes quan arriben a Hollywood i aquest els tanca totes les portes per la seva clara falta de talent. És en aquest punt quan entrem en la segona part, que es concentra en el rodatge de The Room, la pel·lícula que va decidir fer Wiseau perquè ningú li donava feina.
The disaster artist és la millor pel·lícula de Franco com a director, ja que és rodona en tots sentits, i l'actor fa la millor actuació de la seva carrera. En aquesta ocasió la fusió o transformació de Franco en Wiseau és pràcticament total. L'actor no fa una paròdia de Wiseau, al contrari, la seva interpretació és admiració envers el personatge. La pel·lícula aprofundeix en els personatges i en fa un retrat sensacional. Sobre Wiseau, la clau és no saber-ne gairebé res d’ell i conèixer-lo només per les anècdotes que protagonitza.
La pel·lícula no deixa de ser una obra que traspua amor al cinema, malgrat es basa en la història d’un desastre i gent sense talent. Aquests creadors i artistes van posar tots els seus esforços en fer un producte a contracorrent de tot, però amb el que creien a ulls clucs. Franco ha convertit aquesta història en la que és sense cap mena de dubte, la millor comèdia de l’any, si és possible classificar aquesta pel·lícula dins un gènere concret. 
No és necessari haver vist The Room per entendre The disaster artist, però un cop vista, no podreu evitar buscar-la com sigui i veure, com a mínim, algunes de les seves escenes. Pot ser una pel·lícula sobre el rodatge d’una pel·lícula dolenta, bona? La resposta és clara, un sí rotund i majúscul.



dilluns, de gener 08, 2018

El gran showman

Hugh Jackman protagonitza aquest drama musical basat en la vida de Phineas Taylor Barnum, fundador del circ més gran i famós dels Estats Units. Acompanyen a Jackman, Michelle Williams, Zac Efron i Zendaya. El director és el debutant Michael Gracey. El resultat, un espectacle fred i sense ànima.
El gran showman ens explica com Barnum va reunir un grup de freaks amb la intenció de donar al públic un colossal espectacle de circ, mai vist fins aquell moment. Però la seva visió de l’espectacle xoca amb la mentalitat tancada de l’època.
La banda sonora està formada per temes compostos per Benj Pasek i Justin Paul, els compositors de La La Land. De fet, aquesta és la millor part de la pel·lícula, la música i les coreografies, plenes de llum, focs artificials, color i alegria. Es nota que la pel·lícula busca captar amb l’essència dels números musicals de Moulin Rouge pel seu aire pop, tot i que es queda lluny en resultats.
El gran showman és una pel·lícula d’època, però renuncia al realisme alhora de mostrar l’espectacle, ja que ens ofereix uns números més propis de l’actual Cirque Du Soleil que no pas els contemporanis del moment en què s’ambienta.
Per altra banda, el guió és directament dolent. El retrat de personatges és simple, tosc i la història es desenvolupa previsiblement. Es tracta d'un producte de manual, no se surt d’aquest. Només els números musicals interrompen la monotonia. Els personatges no ens transmeten absolutament res i esdevé un producte fred i sense ànima. Temes com la família, la companyonia i la discriminació es mouen en el terreny més previsible i políticament correcte. Sobte que sigui així quan l’autèntic Barnum es va moure entre el que era políticament incorrecte.
El gran showman és un producte prefabricat des de Hollywood, que no arrisca i busca agradar desesperadament. Visualment és una pel·lícula atractiva, però completament buida. Només es salven els números musicals i un Hugh Jackman entusiasmat, vital i amb algun cafè de més. L’actor es mostra voluntariós, però el producte no acompanya i la cosa acaba en desastre i naufragi creatiu. Si la gent anava al circ de Barnum perquè no sabia que s’hi trobaria a dins, la pel·lícula és just el contrari, sabeu des del moment que poseu un peu al cinema tot els que us espera.