dimarts, de desembre 25, 2018

El hombre que inventó la Navidad

Adaptació del llibre de Les Standiford del mateix títol que protagonitza Dan Stevens (Legion), en el paper de Charles Dickens, Christopher Plummer com a la reencarnació de la seva creació, Mr. Scrooge, i Jonathan Pryce com el pare de Dickens.
El hombre que inventó la Navidad és un biopic sobre l’escriptor Charles Dickens que ens explica la història de la publicació de la novel·la A Christmas Carol. Dickens venia de tres fracassos comercials consecutius, el darrer Martin Chuzzlewit, així que els seus editors no confiaven massa en ell i tampoc es veien en cor en treure la novel·la a temps per Nadal. Dickens va decidir jugar-se-la i apostar tota la seva fortuna en l’autoedició de la novel·la que el podia arruïnar completament en cas de fracassar. L’obra de Dickens va ser un èxit i va suposar un ressorgiment de les velles tradicions nadalenques a Anglaterra. Al mateix temps ha estat un referent del Nadal i la història ha estat adaptada i homenatjada en múltiples ocasions en cinema i televisió.
La pel·lícula ens ofereix un retrat de Dickens a través d’aquest capítol concret de la seva vida. Veiem que era una persona amb la qual no era fàcil conviure. Dickens se’ns mostra com un autor privilegiat que té elements en com amb la imatge d’un científic boig que no pas amb un escriptor. En el seu despatx es tancava i el seu món imaginari prenia vida. Tot i que no li era fàcil aïllar-se perquè tenia una família molt nombrosa.
La vida de Dickens se’ns narra en paral·lel a la creació d’A Christmas Carol. Veiem com la seva infantesa no va ser fàcil. Venia d’una família pobra i va haver de treballar quan encara era un nen. La seva formació d’escriptor va ser molt autodidacta perquè no va poder anar a escola, tot i que més endavant reemprendria els estudis. Tota aquesta etapa d’infantesa ens és fàcil imaginar que li va servir d’inspiració per escriure una altra de les seves obres més famoses, Oliver Twist.
Pel que fa a la interpretació, Dan Stevens treu molt bé al Dickens excèntric, imaginatiu, enèrgic i de tracte familiar complicat, mentre que Christopher Plummer seria el perfecte Mr. Scrooge d’una adaptació clàssica del conte.
El hombre que inventó la Navidad és una bona proposta per aquestes festes, que ens recorda els valors nadalencs, pervertits com sempre pel capitalisme, al mateix temps que ens presenta la tradicional història des d'un nou punt de vista.


dilluns, de desembre 24, 2018

Cadáver

Pel·lícula de terror dirigida per l’holandès Diederik Van Rooijen i protagonitzada per Shay Mitchell.
Cadáver comença amb un exorcisme incontrolable que acaba amb la mort de la jove posseïda. Uns mesos després, la treballadora del torn de nit del dipòsit de cadàvers rep un cos desfigurat. Sola i tancada en els passadissos del soterrani, començarà a experimentar visions, cosa que li farà sospitar que el cos que ha rebut estigui posseït per una força demoníaca.
El primer que em va venir al cap en llegir l’argument va ser la molt bona proposta de terror La autopsia de Jane Doe, protagonitzada per Brian Cox i Emilie Hirsh. Després de veure Cadáver, encara valoro més la primera, perquè amb un argument semblant, la primera és una excel·lent pel·lícula de por, i Cadáver és un fracàs, fins i tot com a sèrie B.
El principi de la pel·lícula ja no indica res de bo. L’escena de l’exorcisme no provoca por, més aviat vergonya. El millor de la pel·lícula és el cert mal rotllo quan la pel·lícula juga a la insinuació en el fred dipòsit de cadàvers. Quan decideix mostrar, la cosa decau i el terror, el poquet que hi havia, desapareix. Tampoc els efectes especials estan ben reeixits i quan els fa servir li resta credibilitat, perquè canten molt.
Cadáver no aporta res de nou a aquest tipus de gènere, i la trama transcorre dins de la previsibilitat. Tot i que curta, la pel·lícula repeteix el mateix esquema de manera reiterativa i acaba fent-se més llarga del que la seva durada indica. Tampoc el repartiment ens manté interessats, a banda de la protagonista, els secundaris són terriblement dolents.
Sincerament, abans d’anar a veure Cadáver, us recomano que recupereu La autopsia de Jane Doe, que amb una idea molt semblant, veureu una bona pel·lícula. Motiu més que demostra que el fet que Cadáver sigui una mala pel·lícula, no és problema de la premissa, sinó de l'execució, direcció, guió i interpretació. Cadáver és un exemple que davant la manca d'idees, el millor és no fer res.


dimecres, de desembre 19, 2018

En Ralph destrueix internet

Segona part de la pel·lícula d’animació de Disney, En Ralph, el destructor, una de les millors pel·lícules d’animació de la companyia, que no de Pixar, dels darrers anys, juntament amb Big Hero 6. Entremig hem tingut Frozen. El reino del hielo, Zootrópolis i Vaiana que en cap s’apropaven al nivell d’aquestes dues, tot i que entre aquestes tres em quedo amb Vaiana claríssimament. Així que en teníem moltes ganes de la següent aventura d’en Ralph, perquè la primera ens va deixar molt bon gust de boca i sabíem que el personatge podia donar encara més.
En aquesta pel·lícula, en Ralph surt de les màquines recreatives i s’introdueix a internet per trobar una peça de recanvi per salvar la màquina de Sugar Rush, el videojoc de Vanellope. En Ralph i la Vanellope dependran dels habitants d’internet perquè els ajudin a integrar-se en aquest perillós món ple d’anuncis, mems, popups i spam.
Aquesta és la primera pel·lícula en la qual Disney utilitza tot el seu catàleg per fer-hi sortir personatges de totes les seves divisions, no només de Disney Animation, sinó també de Pixar, Lucasfilm i Marvel, en un determinat moment de la pel·lícula. Però les úniques que són utilitzades narrativament són les princeses Disney, a les quals coneixem entre bastidors, i la pel·lícula ens ofereix una imatge més moderna i menys encotillada d'aquests personatges. Per cert, meravellós el número musical de Vanellope una parodia de les cançons que acompanyen les pel·lícules de princeses Disney.
Però més enllà d’això, que no deixa de ser una anècdota, En Ralph destrueix internet, és tremendament divertida, connecta amb petits i grans i ofereix una translació animada en pantalla d’internet, comparable a la que Inside Out (Al revés) oferia de les emocions de les persones. Visualment la pel·lícula és meravellosa i ofereix la rèplica que la primera entrega feia en el món dels videojocs. En pantalla veiem conceptes virtuals imaginats com si fossin reals, en tres dimensions i en colors molt vius.
La relació entre els dos personatges principals, en Ralph i la Vanelope està molt ben escrita, i ens emocionem quan ambdós evolucionen per trobar allò que els falta a la vida. Però no només aquesta relació i els diàlegs estan molt ben escrits, també la resta d’elements d’humor que els envolten i que treu el màxim profit dels elements més populars de la xarxa.
Però més enllà de l’entreteniment, la pel·lícula ens cola una sèrie de missatges sense que ens n’adonem, en mig de la diversió que ens facin pensar una mica, com una certa crítica als continguts que més triomfen a la xarxa i un tema que no ens ha de passar per alt, el bullying a les xarxes socials.
Però més enllà de situacions divertides, la pel·lícula també ens ofereix acció, sobretot en el seu final en un clar homenatge a King Kong.
En Ralph destrueix internet, està al nivell de la primera i aconsegueix allò que fins ara era impensable, que mirem la pantalla de l’ordinador amb tendresa i un somriure cada vegada que ens salta un popup.

dimarts, de desembre 18, 2018

Viduas

Steve McQueen, el realitzador que se’n va endur un munt de premis farà cinc anys amb 12 años de esclavitud., torna en aquesta pel·lícula que adapta una sèrie britànica dels anys 80, que va tenir dues temporades i una continuació en els 90. El pitjor de la pel·lícula és que hàgim hagut d’esperar tant de temps per veure una nova pel·lícula de McQueen, la resta és magistral.
Viduas transcorre a Chicago. Les protagonistes són quatre dones sense res en comú, només l’assassinat dels seus marits durant un robatori. Amb els deutes que els han deixat els marits, juntes decideixen perpetrar un robatori i començar una nova vida soles.
Tot i ser un thriller d’atracaments, McQueen, fuig dels convencionalismes per presentar-nos una història en la qual trobem la seva l'empremta d’autor i serveix tant com a pel·lícula d’acció com a reflexió sobre la corrupció política, la precarietat laboral i el racisme. No és gratuït que Chicago sigui la ciutat en la qual transcorre l’acció. McQueen equilibra magistralment l’aspecte social de la pel·lícula amb un entreteniment de crispetes d’autor. McQueen és capaç d’elevar tant les escenes d’acció més sofisticades com les més íntimes.
El repartiment és d’autèntic luxe i s’embranca en el missatge d’apoderament de les protagonistes i que ha d’adoptar la societat. Viola Davis encapçala el repartiment i treu un dels millors personatges de la seva carrera. McQueen també dona una oportunitat a Michelle Rodriguez de demostrar, amb èxit, que pot sortir dels papers als quals ens té acostumats i li podem veure fer altres tipus de personatges. Entre la resta de repartiment trobem a Elizabeth Debicki, Cynthia Erivo, Colin Farrell, Liam Neeson i Robert Duvall, tots ells i elles sensacionals.
La trama avança entre la denúncia i el thriller, al mateix temps que planteja algun gir de guió interessant i descobreix les seves cartes sense pressa, però amb coherència. El millor de tot plegat és que també funciona com un entreteniment de primera, per la qual cosa McQueen obre més el seu ventall de públic, més enllà de propostes més independents d’autor com Shame o 12 años de esclavitud.
En aquesta història les nostres apoderades protagonistes són autèntiques heroïnes. Més enllà de tenir el prejudici que la pel·lícula parlaria del paper de la dona i del conflicte racial, traspassa el conflicte de classe i la política. El millor és que McQueen trenca amb qualsevol prejudici perquè el fet de ser d’una determinada raça o sexe no et converteix en el bo o el dolent. La pel·lícula és plena de grisos. Els personatges i les situacions que planteja estan plenes de matisos. Viudas és una pel·lícula riquíssima. McQueen ho fa tan bé que qualsevol altra pel·lícula et pot semblar que pequi de bonisme. El cas és que els matisos són tants que al final el robatori és el de menys.
Viudas és meravellosa, és d’aquelles pel·lícules amb tants detalls que voldries que se’n fessin més així. També es mostra dura, crua i brutal en la violència. Un drama intel·ligent, molt ben escrit i dirigit i també un thriller entretingudíssim.


dilluns, de desembre 17, 2018

Ana y el apocalipsis

És possible casar un gènere tan complicat com el musical amb les pel·lícules de zombis? D’entrada diríem que difícil, però si això li afegim que la pel·lícula en concret ha de tenir ànima, un guió ben elaborat i que surtis del cinema alegre i tocat alhora, diríem que impossible. Doncs, com deia aquell, res és impossible i Ana y el apocalipsis és capaç d’aglutinar tot això.
En el seu moment, Zombies Party va obrir el camí a les comèdies de zombis, però després de moltes còpies, més o menys aconseguides, semblava que ja tot estava dit. I de cop i volta sorgeix Ana y el apocalipsis, que no és una pel·lícula amb tants gags com la dirigida per Edgar Wright, però que a la combinació hi afegeix cançons, un repartiment coral meravellós i un guió amb molt de cor i tendresa.
La pel·lícula se situa a la petita població de Little Heaven, que es veu envaïda per una horda de zombis que amenaça en xafar-los les festes de Nadal. Ana i els seus amics s’enfrontaran a ninots de neu zombificats, adults embogits i a les hormones de l’adolescència. Però tot plegat a través de números musicals. 
Una de les claus de l’èxit de la pel·lícula és el repartiment. Un conjunt d’actrius i actors en estat de gràcia i amb una química que es transmet a l’espectador, i fa que els personatges siguin autèntics. Ella Hunt, Malcolm Cumming, Sarah Swire, Christopher Leveaux, Ben Wiggins i Marli Siu completen el jove repartiment de la pel·lícula. Tots ells ens ofereixen uns boníssims números musicals amb cançons que se t’enganxen al ritme que xafen caps de zombis. Ara mateix, pagaria novament per tornar-los a veure junts en un altre musical. El repartiment ha cregut en aquesta idea tan boja i ha donat el millor de cadascú. I això es nota en cada fotograma.
Les cançons són molt bones, sobretot les pop. Particularment em quedo amb Hollywood Ending, que és enganxosa i vindria a explicar-te què és el que hem d’esperar de la pel·lícula. Les coreografies i cançons són absolutament deutores dels musicals més clàssics. Els números musicals són esplèndids i engrandeixen la pel·lícula.
El guió funciona molt bé. És senzill, directe i concís. El treball de personatges és deliciós, i amb poques pinzellades sents empatia amb qualsevol d’ells. La cura pels petits detalls hi és, i és concretament això que els fa fugir dels estereotips. 
Ana y el apocalipsis ha estat dirigida per John McPhail, produïda per la ressuscitada Orion Pictures i va guanyar el premi Midnight X-Treme al Festival de Sitges del 2017.
De totes les pel·lícules de temàtica nadalenca d’aquestes festes, la nostra aposta és Ana y el apocalipsis. L’any que ve ja ens la podrem posar a casa en una edició domèstica la nit de Nadal. De moment, gaudiu-la en sales perquè podria durar poquet davant la voràgine d'estrenes de les pròximes setmanes. En tot cas, aquí queda la nostra recomanació i que serveixi el boca-orella perquè no passi desapercebuda. Ana y el apocalipsis és una pel·lícula feta per fans i per a fans del gènere. Què feu quiets? Encara no teniu les vostres entrades?


dimecres, de desembre 12, 2018

Galveston

Adaptació del llibre de Nic Pizzolatto (True detective), que també ha escrit el guió de la pel·lícula, sota el pseudònim de Jim Hammett. La dirigeix Mélanie Laurent.
Galveston ens narra la història d’un pinxo, Roy, que s'ha salvat de la trampa que li ha parat el seu superior, el cap d'una banda criminal. En plena fugida, rescatarà a Rocky, una prostituta amb qui viatjarà fins a Galveston, Texas, on només es tindran l'un a l'altre mentre es veuran sotjats pels seus perseguidors i pel seu passat.
La vam veure a Sitges, i en podem dir coses molt bones. Tot i un inici desconcertant, les peces es posen a poc a poc al seu lloc i el que semblava una pel·lícula més de mafiosos, baixos fons i el que els americans anomenen despectivament white trush, amb els clixés habituals d’aquest gènere, es converteix a poc a poc en una història de fugida molt tendra i que t’arriba, i dona un gir a la trama.
El secret de la pel·lícula està en el repartiment, format per Ben Foster i Elle Fanning. Foster està genial en el paper de Roy, un pinxo de tornada de tot que creu que el destí li ha tornat allò que es mereix i no mou cap dit per evitar-ho. Fanning, cada dia millor a cada pel·lícula que protagonitza, és Rocky, una jove que fuig d’una situació desesperada amb el seu pare, que fa el que sigui per tal de sortir de casa seva. L’entrada de Roy a la seva vida, li suposa una oportunitat per salvar a la seva germaneta petita de les urpes del seu pare.
Els actors que donen vida els personatges estan perfectes i la relació escrita per Pizzolatto entre Roy, Rocky, i la nena, Tiffany, és preciosa. Tot i viure moments tensos i complicats, és capaç de dibuixar un somriure i escriure un bri d’esperança en la situació que acabarà de manera devastadora. Per això d’inclusió d’un epíleg que potser hauria estat millor que no hi fos, però que actua com a eina de compensació per a l’espectador.
Galveston és una molt recomanable road movie en què prima l’atmosfera i les relacions humanes, i que comença a fugir dels clixés un cop te’ls ha ensenyat tots.

 

dimarts, de desembre 11, 2018

Suspiria

Suspira és la pel·lícula que va inaugurar el Festival de Sitges d’aquest any. Es tracta d’un remake de la pel·lícula de Dario Argento del 1977, que a part de la premissa inicial, el seu desenvolupament té molt poc a veure amb l’original, cosa que ens agrada, perquè que em tornessin a explicar el mateix, d’entrada no em venia massa de gust. Per tant, en aquest sentit s’agraeix.
Aquesta nova Suspiria està ambientada a Berlín el 1977. La protagonista és Susie Bannion, una jove ballarina americana que es disposa a ingressar a la prestigiosa escola artística Markos Tanz Company. El mateix dia de l’ingrés de Susie, Patricia, una alumna de l’escola recentment expulsada, és assassinada. Una sèrie de misterioses desaparicions entre les estudiants portarà a Susie i la seva nova amiga Sara, juntament amb el psicòleg de Patricia, Jezef Klemperer, a descobrir que en l’escola podria amagar-se un terrible secret que expliqui la implicació de la institució en les desaparicions i la mort de Patricia.
Dirigeix Luca Guadagnino, que després de l’èxit de Call Me by Your Name, el llistó estava molt alt. Malauradament, Suspiria es queda lluny de la seva anterior pel·lícula. Guadagnino es mostra com un excel·lent creador d’atmosferes en aquesta pel·lícula, capaç de generar mal rotllo amb molt poc, però narrativament la pel·lícula fracassa. Suspiria és bàsicament una pel·lícula visual, plena d’escenes molt ben coreografiades, amb una fotografia excel·lent i un ús de la música brillant per tal d’inquietar a l’espectador i donar una sensació mal sana. Però el guió és molt fluixet i la pel·lícula no ve a explicar res més enllà de la seva premissa, ni tampoc portar-te ni conduir-te enlloc.
Pel que fa al final, que no ha agradat a la majoria de la gent, personalment penso el contrari, que m’he avorrit durant tota la pel·lícula excepte en el final, que serà el que vulgueu, però aquest aquelarre és un autèntic festí pels amants del gènere.
Suspiria està protagonitzada per Dakota Johnson, Tilda Swinton, Mia Goth i Chloë Grace Moretz. Vull fer una menció a part per Tilda Swinton que fa una exhibició d’interpretació en aquesta pel·lícula, en la qual interpreta a diferents personatges amb matisos i caracteritzacions antagòniques. Swinton un cop més i més que mai, meravellosa.
Suspiria és excessivament llarga i li falta contingut per mantenir l’atenció tants minuts. L’aquelarre arriba per salvar el vaixell, en un tram final ple bogeria i sang que satisfarà als més avesats en el gore, però arriba massa tard. Tot i que fracassa en fer por, sí que ofereix alguna escena potent i retorçada, literalment i metafòrica. Tanmateix, no compensa la seva deixadesa narrativa. Més que una pel·lícula, Suspiria és un projecte artístic experimental. Al final pesa que no transmeti terror, un metratge injustificable i un guió poc treballat que la fan fallida com a pel·lícula.


dilluns, de desembre 10, 2018

Cam

Les camgirls estan de moda. Avui en dia està a l’abast de tothom produir contingut pornogràfic i utilitzar la xarxa per obtenir ingressos econòmics i mostrar als espectadors i seguidors, sigui en públic o privat, els racons més íntims del cos o mantenir relacions sexuals. Com fem servir això per obtenir un producte fantàstic amb elements de terror? La resposta és Cam, pel·lícula estrenada recentment a Netflix, la qual vam poder gaudir a la darrera edició del Festival de Sitges.
La protagonista és Alice, una camgirl que està donada d’alta en una web estil Chaturbate, i que a canvi de monedes virtuals obté ingressos, al mateix temps que intenta mantenir la seva vida privada més o menys apartada de la seva activitat pornogràfica. Un dia, en entrar al seu perfil, descobreix que la seva contrasenya no funciona, és més, una altra persona que afirma ser ella mateixa, li ha robat la identitat, diners i perfil digital. 
Cam agafa elements de la sèrie La dimensió desconeguda amb un argument que podria ser d’un bon capítol de Black Mirror, i el passa pel David Lynch de Carretera perdida i Mulholland Drive. El cert és que la barreja funciona perfectament en una història addictiva que t’enganxa i atrapa en el viatge de la protagonista a l’impossible. 
A ressaltar l'actriu Madeline Brewer, una de les joves protagonistes de la sèrie The Handmaid’s Tale que dona el perfil perfecte com a dolça veïneta de dia i estrella pornogràfica de nit. Brewer està sensacional i no té problemes per mostrar-se com una camgirl de veritat.
Cal destacar també el tractament del gènere del terror que el director Daniel Goldhaber ha sabut imprimir en una història en la qual aparentment no hi cap el gènere. 
Cam és una pel·lícula que treu el màxim de rèdit al seu pressupost i en la qual emergeix el terror en elements tecnològics moderns, basats en pors de tota la vida. Una pel·lícula petita, però intel·ligent, que et manté en tensió i entreté.


dimecres, de desembre 05, 2018

La balada de Buster Scruggs

Ja hem explicat en algunes ocasions com la distribució cinematogràfica es troba en un moment de transició amb l’arribada de les plataformes digitals que exerceixen de productores i distribuïdores de les pel·lícules i sèries de producció pròpia. L’arribada de plataformes com Netflix i Amazon facilita la llibertat creativa de realitzadors i poden fer-se realitat projectes que no tiren endavant per la via tradicional. A poc a poc apareixen grans noms de la indústria que sorprèn que optin per una estrena en plataformes sense que les seves pel·lícules passin pels cinemes, o si més no, tinguin una estrena molt limitada en sales. El darrer paradigma de tot això són els germans Coen i d’aquí unes setmanes vindrà la darrera d’Alfonso Cuarón.
La balada de Buster Scruggs és un western amb un to de comèdia negra, molt a l’estil dels Coen, sec i contundent. La pel·lícula està formada per sis relats episòdics independents no relacionats entre ells. És un homenatge clar a les novel·les de l’oest ja que és un compendi d'historietes, unides pel mateix to i l’empremta personal dels Coen. El repartiment d’aquesta pel·lícula és molt divers i hi trobem a Tim Blake Nelson, James Franco, Liam Neeson, Tom Waits, Zoe Kasan i Brendan Gleeson entre els més destacats. Com que cada episodi funciona com una pel·lícula en ella mateixa, i els resultats també són desiguals, és complicat parlar del conjunt perquè cada història és diferent.
La primera porta per el mateix nom de la pel·lícula, The Ballad of Buster Scruggs, i ens vol transmetre els missatge que per més bo que siguis, hi haurà un dia que vindrà algú millor que tu. Destaca de la pel·lícula la seva posada en escena visual inspirada directament dels dibuixos animats Looney Tunes.
La segona és Near Algodones, un relat sobre la tràgica inevitabilitat d’un lladre de bancs que perpetra un robatori en el pitjor banc de l’oest en què podria fer-ho.
La tercera és Meal Ticket, una història protagonitzada per un firaire que gira amb un espectacle protagonitzat per un jove sense braços ni cames. Quan tot funciona, perfecte, però quan l’espectacle deixa de donar diners, el firaire té clar que l’espectacle ha de renovar-se si vol continuar menjant.
La quarta, All Gold Canyon, és la millor de totes. Ens parla de la justícia poètica, i és la única història que és benvolent amb l’espectador que es frustra constantment amb la pel·lícula. El protagonista és un vell buscador d’or que troba un filó i està protagonitzada gairebé en solitari, per un genial Tom Waits.
La cinquena, The Gal Who Got Rattled, probablement sigui la més frustrant i injusta i deixa a l’espectador força tocat per fer front a la darrera. Els protagonistes són una jove que busca una nova vida, i que per això s’embarca en una caravana de trasllat, un dels líders de la caravana i un gos que tindrà més protagonisme al final del que s’espera. El relat bascula entre la tendresa i la tragèdia.
La sisena i última és The Mortal Remains, és un relat sobrenatural localitzat en l’interior d’una diligència. Cinc personatges d’orígens diferents compatiran un viatge cap un destí anomenat Fort Morgan, del qual no en descobrirem la seva naturalesa fins al final del relat. Durant el trajecte s’explicaran diferents històries, de les quals s’haurà d’estar atent per comprendre’n el seu sentit dins de l’episodi.
La balada de Buster Scruggs és una irregular pel·lícula dels Coen, amb una cuidadíssima i preciosa fotografia i un muntatge musical fantàstic. Tot i ser una obra menor, de fet estava plantejada inicialment com una minisèrie, els Coen s’ho han passat molt bé en aquesta pel·lícula negra en què es riuen de la mort. Els espectadors potser no tant, no obstant, val la pena fer-li un cop d'ull.

dimarts, de desembre 04, 2018

Malos tiempos en el Royale

Drew Goddard, que va sorprendre a tothom l’any 2010 amb La cabaña en el bosque, una magnífica pel·lícula de gènere produïda per Joss Whedon, que donava la volta als tòpics de les pel·lícules de terror. Durant aquests vuit anys que han passat entre la pel·lícula i aquesta, Goddard ha estat ocupat en escriure el guió de Marte de Ridley Scott i a crear la sèrie Daredevil per Netflix, en la qual va estar vinculat només en la primera temporada. Cansat de què no es concretessin altres projectes superheroics, Goddard va escriure el guió de Malos tiempos en el Royale que ell mateix dirigeix.
En aquesta pel·lícula Drew Goddard ha volgut fer un exercici semblant a La cabaña en el bosque, però amb una influència d’estructura narrativa semblant a les que planteja Quentin Tarantino. Goddard ha trobat inspiració en Pulp Fiction i Los odiosos ocho per explicar una història pròpia a la seva manera. Uns pocs personatges, amb coses amagar i identitats falses, coincideixen en allotjar-se a l’Hotel Royale, que es troba entre els límits dels estats de California i Nevada. A poc a poc coneixerem els secrets que oculten i les seves veritables intencions, a la vegada que altres protagonistes inesperats aniran a parar també en aquest, a priori, poc concorregut hotel. I no explico res més perquè com menys sapigueu de la trama, millor.
Un dels atractius de la pel·lícula és que aconsegueix atrapar-nos a causa del seu excel·lent guió i un repartiment magnífic format principalment per Jeff Bridges, Dakota Johnson, Jon Hamm i Chris Hemsworth. Els actors encaixen a la perfecció, cadascú en el seu paper, quasi fet a mida. Fins i tot, un desconegut com Lewis Pullman acaba essent una sorpresa molt destacable en el tram final, quan té l’oportunitat de desenvolupar el seu personatge.
És cert que la pel·lícula és llarga, però no es fa llarga. El guió és tan ric i Goddard té tantes coses a explicar per donar sentit al conjunt que, tot i allargar-se una mica, és absolutament necessari. El ritme, no obstant això, és trepidant, i les aturades de la trama principal en alguns moments, tampoc són traumàtiques. Goddard ha fet una pel·lícula tremendament entretinguda. La idea i el seu desenvolupament són genials. Al final, totes les peces encaixen.
Pel que fa al disseny de producció és genial, l’hotel és un personatge més d’aquesta història. L’estètica de la pel·lícula és molt atractiva, així com la forma crua de mostrar la violència en imatges i de crear una cinematografia plena de bellesa.
Després d’haver-la vist, tinc clar que Goddard ha pogut fer la pel·lícula que li venia de gust, sense intervencions dels productors que de cinema en saben poquet. Ha pogut rodar la història que volia i mostrar les influències que l’han fet un dels millors guionistes actuals de la indústria, i un director del qual en volem més que una pel·lícula cada vuit anys.
Malos tiempos en el Royale m’ha tingut enganxat tota l’estona gràcies a uns personatges atractius i ben definits, un guió ben explicat que m’ha fet xalar, i un grapat d’actors que ja val la pena només veure’ls desfilar. Un dels títols imprescindibles de la temporada.

dilluns, de desembre 03, 2018

Superlópez

Adaptació cinematogràfica del còmic creat per Jan, que protagonitzen Dani Rovira, Alexandra Jiménez, Maribel Verdú i Julián López.
Vull començar parlant del repartiment. De Rovira direm que a contrapronòstic, no és el pitjor de la pel·lícula. De fet, és l'actor que està millor, i amb això no vull dir que estigui bé. El seu personatge i interpretació va a pitjor a mesura que avança la pel·lícula. De Julián López, simplement diré que no té cap gràcia, tot i que vol fer una paròdia d'un personatge sense gràcia. I de Maribel Verdú, és de vergonya pels altres en aquesta paròdia de general Zod femenina que li toca interpretar. 
Superlópez és una barreja entre una paròdia del Superman de Richard Donner i una comèdia de Telecinco a l’estil Aída, plena d’humor groller i referències sexuals. La fidelitat i l’esperit dels còmics de Jan no hi és ni se l’espera. 
Si coneixeu la trajectòria de Javier Ruiz Caldera, el seu humor poc té a veure amb el del personatge de còmic i clarament era una opció equivocada.
Al final, en resulta una comèdia que agradarà als fans de Lo que se avecina i Siete apellidos vascos, però que provocarà arcades a aquells que els agradava el còmic i no comparteixen afició per aquest tipus d’humor. 
Tampoc és una pel·lícula per dur-hi els nens, perquè tampoc es defineix en el públic al qui s'adreça. Hi ha contingut infantil, però l'humor és groller, bàsic i poc imaginatiu. Al final, ni és familiar, ni és gamberra, ni, i no em casaré de repetir-ho, té res a veure amb el personatge del còmic. 
Telecinco ha comprat la llicència de Superlópez, no per fer-ne una adaptació, simplement per aprofitar-se de tenir un nom prou conegut per vendre'ns l'enèsima comèdia de Telecinco, i fer-nos passar per caixa per veure en el seu nou patafi.

dimecres, de novembre 28, 2018

Bèsties fantàstiques. Els crims de Grindelwald

Segona entrega de Bèsties fantàstiques, preqüela de la saga Harry Potter. Malauradament, amb les ganes que li teníem a la pel·lícula, aquesta ha estat una decepció absoluta. Però abans d’anar al gra, una pinzellada de la trama. 
La pel·lícula anterior acabava amb la detenció de Gridelwald a Nova York en mans del mag Newt Scamander, les bruixes Tina i Queenie Goldstein i l’humà Jacob Kowalski. Ara, Gridenwald ha aconseguit escapar i reuneix a un exèrcit de seguidors per tal d’aconseguir que els mags de sang pura s’imposin sobre els mags que no considera purs i sobre els humans. L’esperança per aturar a Gridelwald és Albus Dumbledore, professor de l’escola de Hogwarts, a Anglaterra, que reclutarà al seu exalumne, Newt, encara que aquest no estigui del tot ben vist entre els cercles de màgia britànics.
Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald té molts problemes, que ara començarem analitzar, però el principal és que és terriblement avorrida. En l’anterior entrega, ja veiem clarament que calia corregir coses, però la presentació d’aquest nou univers dissimulava els elements que la feien inferior a les pel·lícules de Harry Potter. Però, tot i que inferior, ja es situava sota les expectatives, com a mínim era entretinguda. El cas és que per la seqüela no s’han arreglat aquests errors, i ja amb un univers i personatges presentats, només ens queda una trama que és del tot insulsa. Tens la sensació que en dues hores i quart no t’han explicat res de res, i només t’has començat a entretenir fins a la darrera hora amb la presència de personatges com Dumbledore i Gridelwald i quan comença a haver-hi alguna escena d’acció. I aquí ja m’agafo amb el tema dels personatges i els actors que els interpreten. Els quatre protagonistes principals no poden tenir menys carisma. Per entendre’ns, tinc la sensació que la pel·lícula està protagonitzada per secundaris, és com si a Harry Potter els protagonistes haguessin estat els professors substituts de Hogwarts que esperen que els truquin de llistes. Amb aquesta pel·lícula he tingut la sensació que el focus principal estava en un altre lloc i ens han tingut més de dues hores explicant-nos històries d’amor que no ens interessen gens, un culebrot que no sé què acaba de pintar-hi aquí tot plegat i un final digne d’un cliffhanger de la mítica Dallas
Pel que fa al repartiment, els quatre personatges principals, Newt Scamander, Tina, Queenie i Jacob, penso que ja se’ls havia tret tot el suc en la primera pel·lícula, amb excepció de Newt. En aquesta ocasió es repeteixen els mateixos conflictes de la primera part fins a la sacietat. Pel que fa a Newt, podria haver funcionat millor com a secundari que no pas com a personatge principal, tampoc ajuda que Eddie Redmayne repeteixi contínuament els tics que va aprendre en el biopic d’Stephen Hawking.
David Yates sembla anar amb el pilot automàtic en la direcció, incapaç de crear res nou i viure de renda del que van fer els seus predecessors amb més talent com Chris Columbus, Alfonso Cuarón i Mike Newell. 
Però crec que la palma del desencant se l’endú J.K. Rowling i el seu guió que mereixia unes quantes revisions que evidentment no ha passat. Rowling és millor escriptora que guionista i el mitjà cinematogràfic se li ha entravessat.
Però hi ha algunes coses bones a la pel·lícula que em fan pensar que aquestes preqüeles han posat el focus en el lloc equivocat. Jude Law i Johnny Depp brillen i quan ells estan en pantalla fan oblidar el que has vist fins aleshores i vibres amb ells. Malauradament tenen pocs minuts en pantalla. El Dumbledore de Law és carisma pur. La grandesa de l’actor i el personatge mereixien unes preqüeles amb ell de protagonista. Per no parlar de Depp que clava a Gridelwald i que en volem molt més d’ell. Depp no fa de Jack Sparrow, paper que ha fet en pel·lícula de Pirates del Carib i en d’altres que no ho eren, i recuperem a l’enyorat Depp dels primers temps.
És possible donar un cop de timó a l’assumpte? Crec que sí, però independentment de la recaptació, la saga ha quedat greument ferida en aquesta pel·lícula. Veurem si la recuperem, però caldran canvis.
Tot i les nombroses referències a l’univers Potter, que m’han agradat, almenys a mi, no em fan oblidar les múltiples mancances de la pel·lícula.
Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald, li falta aventura i li sobra culebrot, li sobra metratge i li falta màgia. 


dimarts, de novembre 27, 2018

Outlaw King

Outlaw King és la darrera pel·lícula de David Mackenzie, director de les excel·lents Comanchería i Convicto, que ens narra el que va succeir l'endemà dels fets que varen veure a BraveheartBraveheart tenia molta ficció, en canvi aquesta pel·lícula es cenyeix més als fets històrics del període que ens narra.
Outlaw King comença amb una Escòcia rendida a les mans del rei anglès Eduard i el seu dèbil i despietat fill, el príncep de Gal·les. L’heroi William Wallace ha estat executat. Enmig d’aquesta situació apareix el personatge de Robert the Bruce, que amb l’ajuda d’uns pocs aliats és coronat com a rei d’Escòcia, desafiant el rei Eduard. Aquest no trigarà a afrontar el desafiament i es disposarà a aturar la nova insurgència escocesa a qualsevol preu. 
Sense que cinematogràficament es pugui comparar de cap de les maneres amb Braveheart, la pel·lícula està molt bé. Creix a mesura que passen els minuts fins a l’èpica batalla final, sense cap mena de dubte el millor de la pel·lícula i pel qual val la pena veure-la. La direcció de la batalla final s’ha resolt amb èpica i entreteniment i narrativament també funciona, ja que està molt ben explicada visualment. 
Mackenzie torna aposta per Chris Pine com a protagonista, recordem que varen coincidir a Comanchería, que està prou convincent per ser americà, però segurament algun actor autènticament escocès hauria encaixat millor, com per exemple Sam Heugham, el protagonista d’Outlander. Però en tot cas, Pine surt airós del desafiament i treu un bon accent escocès i com heroi d'acció funciona molt bé. Però en l'apartat interpretatiu em quedo amb Aaron Taylor-Johnson, que per mi ho clava i està millor que Pine. 
A Outlaw King també destaca la fotografia. I és que amb els paisatges escocesos, hauria estat imperdonable que Mackenzie no n’hagués tret profit.
Outlaw King és una adaptació medieval històrica amb èpica i narrada amb entreteniment. Una pel·lícula molt ben rodada que podeu gaudir a Netflix.


dilluns, de novembre 26, 2018

Maquia, una historia de amor inmortal

A vegades tenim la sensació que tots els animes són molt bons. De fet, costa molt llegir males crítiques d’un anime en el nostre país. De Maquia, una historia de amor inmortal n’he llegit crítiques molt bones, cosa que ja dic d’entrada que no entenc per què clarament se li han de perdonar moltes coses per dir que és una bona pel·lícula.
Maquia ens narra la relació entre una noia anomenada Maquia que té el do de no envellir, i un nadó humà del qual decidit fer-se càrrec. La pel·lícula comprèn un centenar d’anys i se sustenta en el conflicte entre uns éssers màgics que viuen apartats del món que seran envaïts per uns humans gelosos que busquen brega i el secret de la immortalitat. 
Maquia costa entrar-hi perquè aquest món màgic no està prou ben explicat i la pel·lícula erra narrativament. De fet, davant els problemes de guió de la pel·lícula, els tapa amb una tècnica d’animació que és impressionant a la vista. 
La història es passa d’ensucrada i carrinclona i el final és agònic perquè sembla que no acaba mai. De fet, aquest és un problema de moltes pel·lícules orientals, que allarguen eternament el seu final, en aquesta ocasió perquè vol veure a l’espectador en un pou de llàgrimes. El problema és que es veu el llautó i es nota molt que busca desesperadament que ens volen fer plorar. 
No vull dir amb tot això que sigui una mala pel·lícula, però tampoc és bona. En tot cas és un anime correcte, però excessivament llarg i molt inferior a d'altres similars. 


dimecres, de novembre 21, 2018

Historias de fantasmas

Pel·lícula de terror britànica que va ser presentada a la secció Noves Visions de Sitges i que recentment ens ha arribat en plataformes digitals. 
Historias de fantasmas està basada l’obra teatral de Jeremy Dyson i Andy Nyman, els quals ells mateixos han traslladat al cinema. Al final en resulta un film irregular sobre tres relats diferents que veurem com s’ajunten a través de la figura d’un científic escèptic en el paranormal que s'embarca en la investigació de tres casos d'aparicions: un sobre un psiquiàtric abandonat, un altre relacionat amb un accident de trànsit i un últim sobre l'esperit d'un nounat. 
Historias de fantasmas és una pel·lícula fallida tot i comptar amb un grapat d’actors britànics més o menys coneguts, però tots ells desaprofitats, sobretot Martin Freeman. De fet, de la tercera història només se salva Freeman si és que es pot salvar alguna cosa. En tot cas, la pel·lícula no vol ser episòdica, tot i que ho és, ja que intenta lligar la trama de les tres històries de mala manera. Seria millor que ni ho hagués intentat.
Les tres històries no aconsegueixen el seu suposat objectiu, que d’entrada és fer por, l'atmosfera resulta forçada i les històries tampoc desperten el nostre interès. Els tres relats em van resultar poc interessants i avorrits, des del seu primer respectiu minut vaig haver de fer esforços per acabar la pel·lícula. 
No sé si l’obra de teatre era bona, però l’adaptació en cinema no funciona de cap de les maneres. A Historias de fantasmas no hi trobareu res de nou a l’horitzó, només tones d’avorriment.


dimarts, de novembre 20, 2018

Overlord

Julius Avery dirigeix aquesta pel·lícula produïda per J.J. Abrams que s’ha estrenat amb molt èxit per tots els festivals de gènere, inclòs el de Sitges. D’entrada us confirmen que no es tracta d’una pel·lícula Cloverfield, tal com s’havia rumorejat. 
Overlord és una bogeria amb elements de Salvar al soldado Ryan i Zombis nazis. A través d’un inici molt potent, veiem un grup de soldats que s’anticipen un dia al desembarcament de Normandia, ja que perquè aquest tingui èxit, han de destruir una torre de comunicacions que els nazis tenen instal·lada damunt una església. 
Tot i que no té el component humorístic de Zombis nazis, a Overlord hi trobareu nazis molt dolents i un mad doctor capaç de totes les atrocitats possibles. La pel·lícula té alguns instants de bogeria i és un blockbuster la mar d’entretingut amb dosis de gore difícils de veure en produccions de Hollywood. 
Entre els protagonistes trobem un grup de joves prometedors com Jovan Adepo, Wyatt Russell i Mathilde Ollivier. La veritat és que és mèrit d’ells que els personatges, en principi random, agafin cos i acabis empatitzant amb ells, cosa que no podia semblar que passaria en el seu inici.
Les batalles aèries i de camp són espectaculars, sobretot la del principi a l’avió. Overlord no dona cap treva al repòs, un dels seus valors principals és que té un ritme veloç, el qual es tradueix en una diversió de primera a mesura que canvia de gènere, del bèl·lic al terror.
Tot i tenir cos de blockbuster, Overlord no amaga una ànima de sèrie B i acció pulp capaç de barrejar els millors elements del cinema bèl·lic amb el terror i fantàstic, amb alguna picada d’ullet a Re-Animator. Per cert, si la podeu veure en una sala que tingui un bon so, feu-ho, el so és brutal i un element essencial per gaudir en condicions del que et proposa la pel·lícula.


dilluns, de novembre 19, 2018

Mandy


Pel·lícula que es va presentar a Sitges amb la presència del seu protagonista principal, Nicolas Cage, i del director Panos Cosmatos, fill de George Pan Cosmatos, director de Rambo II i Cobra, ambdues protagonitzades del Sylvester Stallone. Mandy és la segona pel·lícula de Cosmatos, l’any 2010 va dirigir Beyond the Black Rainbow.
Explicar l’argument de Mandy és realment complex perquè tranquil·lament en la primera hora no passa absolutament res. Tampoc entens qui són aquests personatges estranys que veus, però alguna cosa difícil de definir et manté atrapat i no pots parar de mirar la pantalla, quan el més normal seria fugir de la sala cames ajudeu-me. En el seu tram inicial, presenciem com una secta comet una atrocitat. Aquest tram s’allarga en excés, és cert. Posteriorment, el nostre protagonista, un home completament destrossat pel que acaba de passar, s’armarà i es construirà ell mateix una destral, per perpetrar una venjança extremadament sanguinolenta contra els que li han destrossat la vida.
Durant aquesta primera hora, només tenim diàlegs dispersos i filtres de tons vermells i rosats. Però repeteixo, no obstant això, t’atrapa. Potser menys un ball pertorbador i totalment desconcertant. Cosmatos ens mostra uns personatges molt lletjos, però tot plegat ho vesteix amb una sofisticació visual i musical hipnòtica. Mandy és una pel·lícula lisèrgica que ens planteja un viatge psicodèlic de llums i música de gran bellesa visual.
A partir d’aquest punt, la mateixa música, la mateixa fotografia i la mateixa il·luminació, però presenciem una salvatjada en mans d’un embogit Nicolas Cage en un paper que només ell podia fer.
Mandy no és una pel·lícula en la qual tothom entrarà. Si us deixeu portar per la proposta, us agradarà. Aquest ha estat el meu cas, però entenc que pugui generar opinions adverses. I és que l’excés estilístic de Cosmatos amb el qual trepitja la narrativa, és un joc atrevit. Si no jugues, abandona-la. En tot cas, si sou capaços de superar la primera hora, us emportareu un premi de tonalitat vermellosa. Si veure a Nicolas Cage amb cara de boig, armat amb una destral i una serra elèctrica forma part dels vostres somnis, a Mandy veureu com es compleixen.


dimecres, de novembre 14, 2018

Pesadillas 2: La noche de Halloween


Segona pel·lícula basada en les novel·les de terror per adolescents escrites per R.L. Stine, Pànic
Aquesta segona entrega s’ambienta en la nit de Halloween, en la petita localitat de Wardenclyffe. Sonny i Sam troben un manuscrit en una casa que havia estat propietat de l’escriptor R.L. Stine. Quan l’obren, alliberen el malvat ninot de ventríloc Slappy, que planeja provocar una apocalipsi amb l’ajuda dels seus monstres aliats. 
Aquesta és una pel·lícula de terror infantil que no farà por ni als grans ni als petits, però que ofereix un entreteniment de consum ràpid i eficaç en els dies de Halloween. És d’aquelles pel·lícules que vistes en l’edat indicada, sense ser gran cosa, solen provocar bons records. 
Pesadillas 2: Noche de Halloween ens ofereix una versió infantil d’alguns moments que el cinema de terror ens ha regalat amb ninots terrorífics de protagonistes. Sigui la nina d’Annabelle, passant per Poltergeist, però sobretot Silencio desde el mal i Magic (El muñeco diabólico)
El millor de tot són els decorats i l’ambientació de Halloween, així com els diferents monstres que ataquen a la població, cadascun més estrambòtic que l’anterior. Segurament sense l’ambientació tan ben recreada de Halloween estaríem parlant d’una pel·lícula pitjor. 
Pesadillas 2: Noche de Halloween manté el toc Amblin, però no arriba ni molt menys al nivell de la recent i molt més complexa i atrevida, La casa del reloj en la pared
Si n’heu llegit algunes crítiques molt negatives, no en feu cas. Qui l’ha escrit no és el seu públic ni ha pensat en qui pot ser. La mainada ja ha donat la seva valoració i aquesta és positiva. 
Sense cap altra pretensió que entretenir al públic infantil, aconsegueix sobradament el seu objectiu i pels grans que fan d’acompanyants, és una nota de nostàlgia per si en algun moment varen fullejar algunes de les atractives novel·les de R.L. Stine.

dimarts, de novembre 13, 2018

Bohemian Rhapsody


Biopic sobre Freddie Mercury, concretament situat entre el 1970 i el 1985, en la seva faceta com a vocalista de Queen.
La pel·lícula ens explica com el cantant Freddie Mercury, el guitarrista Brian May, el bateria Roger Taylor i el baixista John Deacon formen la banda de rock Queen. Seria l'any 1975 quan el seu senzill Bohemian Rhapsody els col·locaria en un primer pla de l’escena musical internacional. Aquest tema és considerat un dels millors temes de la història de la música.
Bohemian Rhapsody ha estat dirigida per Bryan Singer primer i posteriorment per Dexter Fletcher, després que el director d’X-Men fos acomiadat per diferents motius, que dependran de la font a la qual consulteu. En tot cas, només consta acreditat Singer perquè va ser ell qui va rodar la major part de la pel·lícula.
La pel·lícula no deixa de ser la versió oficial que els membres de la banda Brian May i Roger Taylor han volgut ensenyar. Òbviament es pren un munt de llicències cinematogràfiques, això sí, en moments clau de la pel·lícula per accentuar el seu dramatisme. Però el més discutible, des del meu punt de vista, no és que s’hagi blanquejat la història per fer-la més accessible a tots els públics, sinó perquè no s’allunya dels tòpics dels biopics sobre músics, quan es podria haver estat més valenta, innovadora i artística, a l’alçada del grup. La força de la recreació del concert de Weambley del 1985 en els darrers 20 minuts era la que hauria d’haver impregnat la resta del metratge. Els últims 20 minuts que són per posar-se a ballar en mig del cinema, essent un més en el concert. Que aixequi la mà qui no li han vingut ganes de fer-ho.
Sobre el fet de fer la pel·lícula més blanca, que s'ha comentat, no és cert. La bisexualitat, les drogues i la mala vida de Mercury hi apareixen, però sovint veiem les conseqüències dels actes i no els actes en si. Qui demani una altra cosa s'equivoca de pel·lícula, la intenció no és gratar en les parts més truculentes, sinó que la pel·lícula sigui una oda, una carta d'amor a Queen, i com a tal, triomfa. I que consti que això no la fa pitjor pel·lícula, com afirmen algunes crítiques, simplement és una pel·lícula diferent del producte morbós que alguns volien veure.
Tot i l’enfocament més aviat convencional de Bohemian Rhapsody, ni Mercury era convencional, ni ho era Queen i encara menys la seva música. I precisament és la música la que ens acompanya tota l’estona fent que la pel·lícula esdevingui un repàs als greatest hits del grup, així com a moments vitals personals amb els quals hem comptat amb la música de Queen com a teló de fons. Cal dir que els quatre eren músics extraordinaris i que va ser junts que van treure el millor d’ells mateixos?
Us recomano que intenteu comparar els fets que ens narra la pel·lícula amb els reals, com la manera de trobar-se els diferents personatges, el suposat trencament de grup, que no va ser, o el descobriment de Mercury que tenia SIDA molt abans del que ho va fer en realitat, o la confessió al grup de la malaltia, que mai es va produir. Això sí, en pantalla queda molt bé. I que cadascú valori. Potser mentre veus la pel·lícula, no molesta, però quan descobreixes que han falsejat tants moments, alguns es poden entendre més, i d'altres menys.
Pel que fa als actors, és realment remarcable la caracterització de tots ells per assemblar-se als originals. Capítol a part mereix Rami Malek per la seva transformació, tot un repte sobretot en la part final en la qual ha hagut de copiar tots els moviments del concert de Wembley que tots podem veure per You Tube i comparar-lo amb el que ens mostra a la pel·lícula.
Al final ens queda un biopic, molt semblant a altres que ja hem vist amb l'excepcionalitat i grandesa de Queen. Tot i canviar sovint els fets en benefici del dramatisme cinematogràfic, aporta dades interessants sobre la creació dels grans temes del grup, que són absolutament memorables, i siguin certes o no, estan molt bé. Tot i els defectes que li he trobat, la música i la interpretació de Malek els emmascaren i surts amb millors sensacions del cinema de què hauries de fer-ho i t’emociones en molts moments. I és que l’estima que li tenim a Mercury i a Queen és capaç d'engrandir-ho tot.

dilluns, de novembre 12, 2018

Infiltrado en el KKKlan


Spike Lee ha dirigit aquest thriller basat en fets reals que ens narra la història de Ron Stallworth, un detectiu afroamericà de Colorado que en 1978 va descobrir un anunci en un diari local en què el Ku Klux Klan cercava nous membres. Aquest, envalentit, va trucar-hi, fent-se passar per blanc i finalment va aconseguir fer-se’n membre. Stallworth va portar a terme tota una sèrie d'estratègies per fer-se passar per un supremacista, inclús, en les reunions presencials, enviava a un company policia blanc que es feia passar per ell.
Puc afirmar amb rotunditat que aquesta és la millor pel·lícula d’Spike Lee en què, tot i narrar uns fets de fa 40 anys, la temàtica està més d’actualitat que mai, no només als Estats Units. L’auge de partits i polítics d’extrema dreta al món és una situació que ens hauria de preocupar a tots. El pitjor és que molts d’aquests arriben ara en situacions de poder.
La pel·lícula té un to de mitja comèdia, però deixa anar veritats en mig d’alguns riures i situacions còmiques. El fet de retratar als supremacistes com a molt estúpids que són, per no dir una altra cosa, no deixa de convertir-los en gent molt perillosa. L’epíleg de la pel·lícula ens mostra documents reals i ens deixa absolutament fets pols. El to de la pel·lícula canvia radicalment en aquests instants finals i el riure se’ns glaça de cop.
Infiltrado en el KKKlan també ens ha permès fer un magnífic descobriment, concretament el de John David Washington, qui interpreta a Ron Stallworth i és fill de l’actor Denzel Washington. L’actor es mostra espontani i divertit, i clava el paper d’aquest policia que ha de conviure entre el racisme d’alguns companys i la defensa dels drets humans dels afroamericans. Al seu cantó, un encertadíssim Adam Driver, el seu company jueu no practicant, que també viurà el racisme de prop per la seva condició. Sobre aquest personatge es posa l’accent en què és un jueu que no ha adoptat la cultura i religió jueva, i que no obstant això, se l’ataca igual com si fos un jueu practicant.
La pel·lícula creix en tots sentits a mesura que avança el metratge, essent la darrera hora absolutament magistral. 
En aquesta ocasió, Spike Lee no només ens dona un missatge necessari d’empoderament, en aquest cas de la societat afroamericana, sinó també una defensa aferrissada dels drets humans, i ho fa de manera molt entretinguda.
Infiltrado en el KKKlan denuncia les injustícies del món, així que no hauria d'estranyar a ningú que en la presentació de la pel·lícula a Madrid, Spike Lee fes una defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya, cosa que no ha fet cap director de cinema espanyol, els quals no tenen inconvenient és fer segons quines reivindicacions de drets als Goya i d’altres prefereixen aparcar-les.
Infiltrados en el KKKlan és una pel·lícula implacable en el seu missatge i al mateix temps de ritme trepidant i entretingudíssima. La direcció d’Spike Lee és molt acurada i posa especial èmfasi en els actors, sobretot en la relació entre els dos Ron Stallworth, i en el to de comèdia negra i hilarant.

dimecres, de novembre 07, 2018

Christopher Robin

Pel·lícula de Disney d’acció real inspirada en la saga de contes infantils d’Alan Alexander Milne, Winnie de Pooh. Christopher Robin Milne era el seu fill, i els protagonistes de les històries de Winnie the Pooh eren els peluixos de Christopher Robin. Quan només tenia un any, li varen regalar un osset de peluix que va batejar amb el nom de Winnie the Pooh. Quan Milne va començar a escriure contes pel seu fill, va crear aquest món de fantasia inspirat en els peluixos del seu fill. A l’osset l’acompanyaven els seus amics Piglet, Tigger, Kanga, Eeyore i el nen Christopher Robin. 
La pel·lícula ens presenta a un Christopher Robin adult convertit en un home de negocis que és pare de família, però que, absorbit per la feina, no disposa de temps per la seva esposa i filla. Un dia rep la visita de Pooh que li demanarà ajuda per a trobar els seus amics perduts en el Bosc dels Cent Acres. Christopher Robin tornarà a recordar els valors de la seva arraconada infantesa i haurà de trobar la manera de reconciliar-se amb el seu nen interior si vol conservar la seva família.
Christopher Robin és un encert de Disney. La pel·lícula fa una reflexió emotiva sobre la infantesa i com l'oblidem quan som adults. A vegades és necessari que algú ens recordi qui érem aleshores. Ewan McGregor interpreta a Christopher Robin amb tendresa i credibilitat. El seu contrapunt són Pooh i els seus amics. Pooh realment es converteix en un ésser entranyable amb característiques semblants a l'ós peruà Paddington. 
Aquesta és una pel·lícula de la qual en poden gaudir tots els públics i que emociona a tothom per igual. El director Marc Foster l’ha fet accessible tant pels coneixedors dels personatges com els que no i la història transcendeix les generacions. 
Tot i que el seu desenvolupament és força previsible, el que ens explica ho fa amb molt de cor i amb un ús adequat de la nostàlgia per la infantesa. 
Atenció a una fotografia més apagada del que és habitual en aquest tipus de produccions que ajuda a transportar-nos en el passat al qual apel·la. Foster ha apostat per una direcció clàssica, que no només es nota en la fotografia, sinó que també en altres aspectes de la direcció. 
Christopher Robin és guanyadora en els llargmetratges de Disney en imatge real basats en personatges animats. Una pel·lícula sobre la innocència i d’allò que realment és important a la vida.


dimarts, de novembre 06, 2018

Ha nacido una estrella


Quarta versió del clàssic del 1937 de William A. Wellman, que va protagonitzar Janet Gaynor i que donaria peu a dos remakes, un l'any 1954 dirigit per George Cukor i protagonitzat per Judy Garland i un altre l'any 1976 amb Barbra Streisand i Kris Kristofferson. Aquesta és una nova versió d’aquest clàssic que protagonitza i dirigeix Bradley Cooper i compta amb Lady Gaga com a gran protagonista. 
Com a remake és excel·lent, manté el fil principal de la història i l’actualitza per un públic contemporani. En aquesta ocasió, la protagonista és una jove aspirant a cantant que somia en triomfar en el món de l’espectacle. Un músic veterà l’ajudarà a impulsar la seva carrera. Entre ells sorgirà una relació amorosa que no podrà esquivar el caràcter autodestructiu del músic. 
Tot i partir d’una història sobradament coneguda, la pel·lícula és capaç d’esquivar amb eficàcia el prejudici del remake al cap de pocs minuts. Ja veiem que la posada en escena de Cooper és crua. En el seu inici ja sorprèn. La direcció de Cooper no és la pròpia d’un cineasta novell, sinó que va molt més enllà, pel to, la fotografia i la disposició dels plànols. 
Però qui realment fa gran la pel·lícula és Lady Gaga. Aquells que ja l’hem vist a American Horror Story no ens han sorprès els seus elevats dots com a actriu. És més, sabíem que estaria bé, però ha superat totes les expectatives. Lady Gaga es mostra natural i sofisticada quan toca. La segona cosa la pots dissimular, la primera no; i ho assoleix amb frescor i èxit. Gaga és igual de creïble com a persona normal de carrer i com a gran estrella. Això era molt complicat d’aconseguir. L'èxit de la pel·lícula dependria bàsicament d'això. No és cosa fàcil ni està a l’abast de tothom, però Gaga ho aconsegueix i supera amb escreix.
Ha nacido una estrella agafa l’esquelet del relat de tota la vida i el vesteix de moments i personatges tridimensionals. A més, és de llarg la millor de les quatre versions. 
Tot i que no es pot considerar un musical tal com el tenim entès, la música és un element crucial en el relat, al mateix temps que narratiu. La pel·lícula suposa el naixement de dues estrelles que ja ho eren, però en noves facetes, la cinematogràfica per a Gaga i la de director per a Cooper. Ens apuntem a la següent d’ambdós.


dilluns, de novembre 05, 2018

La noche de Halloween

Primer de tot, abans de començar a parlar d’aquesta pel·lícula, cal aclarir que obre una nova continuïtat. Aquest experiment ja es va fer amb l’estrena de Halloween H20 i es repeteix en aquesta nova La noche de Halloween. La nova pel·lícula del 2018, arriba 40 anys després de l’estrena de l’original de John Carpenter i només té compte la primera pel·lícula. Ignora tot el que va passar posteriorment i per tant, elimina d’un cop dos errors garrafals que varen arrossegar la saga. Primer, Laurie Strode no és la germana de Michael Myers, òbviament, continua viva, i Myers no és un ésser amb poders sobrenaturals. Aquesta línia temporal ha estat oberta per Blumhouse, la productora especialitzada en produccions de terror de baix pressupost, de Jason Blum.
Durant aquests 40 anys que han passat entre les dues pel·lícules, Myers ha estat tancat en un hospital psiquiàtric. Laurie Strode no ha pogut superar els terribles fets de la nit del 31 d’octubre de 1978. Això va fer que serveis socials li arribessin a retirar la custòdia de la seva filla. Actualment, intenta acostar-se a la seva neta. Alhora, s’ha preparat davant la possibilitat que Michael Myers arribés a fugir. La paranoia l’ha portat a convertir la seva casa en una fortalesa. Finalment, Myers aconseguirà a escapar i sembrarà novament el terror als carrers de Haddonfield. 
La Laurie Strode d’aquesta pel·lícula no és l’adolescent indefensa de la primera pel·lícula, és una dona de 60 anys forta, valenta i preparada per enfrontar-se al mal encarnat. Al contrari de témer la fugida de Myers, per a Laurie és una bona notícia perquè ara té carta blanca per caçar el monstre que l’ha turmentat des d’aquella nit.
Aquesta nova entrega és un homenatge i una carta d’amor a l’original de Carpenter, al qual cluca l’ullet en més d’una ocasió, i en d’altres li dóna la volta. Tot i no inventar cap concepte nou, no trenca res, com sí que va fer Rob Zombie. Com a fan de l’original m’ha donat exactament el que buscava d’una pel·lícula de Halloween. Insereix moments d’humor, que no estaven en l’original, però que resulten molt frescos. 
Dirigeix David Gordon Green que ha comptat amb John Carpenter i Jamie Lee Curtis com a productors, a més que la banda sonora d’aquesta ha anat a càrrec novament de John Carpenter i el seu fill Cody. Ja en els títols de crèdit, el director deixa clara l’admiració que sent per Carpenter i serveix com a metàfora per explicar-nos d’on venim i cap on anem. 
La noche de Halloween no té el mateix to que l’original, ja que preval l’entreteniment per sobre del terror, això li fa tenir una identitat pròpia, al mateix temps que es reivindica com successora de l’original.


dimecres, d’octubre 31, 2018

Slender Man

Pel·lícula de terror basada en el personatge creat en un fil del fòrum d'internet Something Awful, amb l'objectiu de fer un concurs en línia de muntatge fotogràfic d’entitats sobrenaturals. The Slender Man va ser dissenyat com una criatura molt alta i prima, amb braços anormalment llargs i sense rostre. The Slender Man va destacar per sobre la resta perquè el seu creador va adjuntar-hi un text en el qual, suposats testimonis afirmaven que era reposable de segrests de nens i adolescents. 
L’acció de la pel·lícula arrenca en un petit poble dels Estats Units. Un grup d’amigues decideixen invocar a l’Slender Man. Després del ritual, una d’elles desapareix sense deixar rastre. La resta investigarà què li ha passat. 
És cert que la pel·lícula ha patit una forta censura per part de Sony que n’ha eliminat els moments més violents i controvertits, i que ha vingut acompanyada per una polèmica als Estats Units de dues adolescents, que gairebé maten a un nen perquè creien que el monstre era real i el volien oferir un sacrifici. Més enllà d’això, no crec que Slender Man mai hagi estat en algun moment del procés creatiu, alguna cosa que valgués la pena veure, i qualsevol altra insinuació són excuses. 
Slender Man segueix fil per randa el manual de com fer una pel·lícula de terror per a dummies. Tots els tics, els dolents concretament, de les males pel·lícules de terror estan aquí reunits. 
Slender Man es respira com una pel·lícula amb molt poques idees que intenta emmascarar amb uns efectes especials de basar xinès. Quan vols crear terror només a cops d’efecte i amb efectes digitals, estàs perdut. 
La idea també està molt vista i explotada. Ràpidament ens venen el cap les pel·lícules de la saga Ringu i els seus remakes americans amb The Ring. És intentar fer el mateix, però amb plantejament molt pitjor i previsible. La mitologia que pretén crear la pel·lícula, no enganxa i és poc menys que un monstre de Frankenstein de conceptes de pel·lícules de terror millors. 
Si voleu, ens fiquem amb el nul treball de personatges i aquests clixés sense interès que són les quatre noies protagonistes. En cap moment arribes a sentir-hi empatia i desitges que morin com més aviat millor perquè abans s’acabi la pel·lícula. 
Dels productes de terror que ens arriben en sales comercials, és d’un nivell semblant per exemple a Verdad o reto, perquè us en feu una idea. Slender Man ni fa por, ni espanta i l’únic que aconsegueix arrencar són badalls d’avorriment.


dimarts, d’octubre 30, 2018

La casa del reloj en la pared

Eli Roth, director de gènere de sèrie B, fa el salt al cinema familiar avalat per un gran estudi. Després de debutar amb Cabin Fever, va esdevenir un director prometedor, va col·laborar amb Tarantino en la saga Hostel i va fer alguns papers com a actor, com per exemple a Malditos bastardos. Malgrat l’èxit inicial, Roth no ha passat de promesa i pel·lícules com Green inferno o Knock, knock no ha tingut cap recorregut, més enllà dels festivals de gènere. De fet la seva etapa de pel·lícules de terror a Sud-amèrica és vergonyosa.
Amb La casa del reloj en la pared ha tingut una segona oportunitat per redimir-se davant la indústria i personalment, crec que l’ha aprofitat bé. Produïda per Amblin, la pel·lícula és una rara avis, d’aquelles que ens agradaria que proliferessin més, però que malauradament primen més les produccions convencionals familiars i infantils, que no pas d’atrevides com aquesta. En els 80, pel·lícules com Una pandilla alucinante, Els caçafantasmes o Gremlins van crear tota una generació que ens hem sentit especialment atrets pel cinema de gènere, per això pel·lícules més actuals com Pesadillas o El alucinante mundo de Norman són tan necessàries. La casa del reloj en la pared no és res més que una pel·lícula de terror per a mainada o una manera que aquests comencin a atreure’s pel gènere. Forma part d’aquell cinema infantil que existia en els 80 i que s’ha deixat de fer per un excés de sobreproteccionisme. No es pot negar que Roth va créixer amb aquestes pel·lícules i ha volgut fer-ne una pels nens d’aquesta generació.
En aquesta ocasió el protagonista és Lewis, un nen de 10 anys, que després de quedar orfe, va a viure a la mansió del seu oncle. Allí descobrirà que aquest és un bruixot i que la casa està plena d’objectes màgics. Un dia, Lewis, sense voler-ho, obrirà la porta al món dels morts.
El repartiment està format per Jack Black, Cate Blanchett, Kyle McLachlan i Owen Vaccaro, tots ells molt encertats, fins i tot Black que se’ns sol ennuegar. Blanchett actua més de secundària, però, una vegada més, està immensa faci el que faci, sigui un Woody Allen, una dolenta de Marvel, un Shakespeare o una bruixa encantadora i de llengua esmolada com és el cas.
Juntament amb la temàtica de terror, la pel·lícula tracta també les relacions d’aquest nen especial amb els altres companys d’escola, i també el bullying, que no deixa de ser un element de terror més.
El disseny de producció de la pel·lícula és impressionant i Roth aconsegueix una cosa molt complicada, convertir la casa en un personatge més.
La casa del reloj en la pared és molt recomanable per tal que hi porteu els nens i nenes. Tot i que s’espantaran, s’ho passaran molt bé. Aprofiteu el pont que ve, perquè malauradament em temo que pugui passar injustament desapercebuda. Plena de bons moments i idees, es nota que Roth coneix el tema que remena.