dimecres, de desembre 27, 2017

Star Wars: Els últims Jedi

Ja ho ha dit George Lucas. Els últims Jedi està feta amb bellesa. Quan a algú li demanen l’opinió i no contesta si li ha agradat o no, i surt per una altra banda, està clar que alguna cosa l’ha deixat insatisfet. Entenc a George Lucas i comparteixo amb Mark Hamill el fet que aquesta pel·lícula trenca la visió de Lucas d’Star Wars. Però malgrat això, estem davant una magnífica pel·lícula que sí, té problemes, però que ofereix en sensacions allò que se suposa que desitja un fan d’Star Wars. Personalment no hagués tirat pel camí que ha escollit Disney en la nova trilogia, però ja que han volgut fer un Star Wars diferent i canviar l’essència del mateix Luke Skywalker, he de confessar que Rian Johnson ho ha fet millor que Abrams a El despertar de la força. A mi la pel·lícula m’ha agradat, tot i que té moltes coses que no m’han convençut, sempre des de la mirada que aquest producte no és el mateix que el que va ser presentat l'any 1977. El cànon Lucas és una cosa i en cànon Disney una altra diferent. I a partir d’ara venen els spoilers, així que si no l’heu vist, atureu-vos aquí.
El que ens queda clar després de veure Els últims Jedi, és que Disney no havia planificat la nova trilogia més enllà de la primera pel·lícula. Només tenien clar que aquesta havia de tancar les trames de Han en l’Episodi VII, Luke en l’Episodi VIII i Leia en l’Episodi IX. I a partir d’aquí, amb les bases assentades, fer un nou Star Wars completament alliberat del llegat de Lucas. Si fins a la sisena pel·lícula Star Wars havia estat un producte d’autor, escrit i dirigit per una sola persona, això va deixar de ser així quan la franquícia va passar a ser propietat de Disney.
Destruir allò que és vell i quedar-nos amb allò que és nou. Aquest és el gran missatge de la pel·lícula que els mateixos personatges, concretament Yoda i Kylo Ren, diuen com si estiguessin parlant a l’espectador. Personalment, crec innecessari destruir el que és vell. Molta gent diu que Rian Johnson ha estat valent en aquesta pel·lícula. En part és cert, però Disney ha estat també molt covarda en no posar el plantejament de quedar-nos només amb el que és nou sobre la taula des d’El despertar de la força, sense necessitat de destruir el llegat anterior. No hagués costat res explicar aquesta mateixa història molts més anys en el futur quan Luke, Leia i Han fossin llegendes. En un món en què l’ordre Jedi estigués en reconstrucció i els protagonistes originals haguessin tingut un final feliç. Aquesta hagués estat la trilogia que m’hagués agradat veure a mi. Però, ja que tenim una altra cosa, com a mínim Johnson l’ha fet amb bellesa, aventura i emoció. El que és també sinònim d’Star Wars.
En la destrucció d’allò vell podem incloure tot allò que apuntava Abrams en la pel·lícula anterior i que aquí queda en no-res. Mai vaig entendre, i no em va agradar, que no se’ns expliqués a El despertar de la força qui eren els pares de Rey, i que ens induïssin a pensar que algun personatge conegut estava darrera la identitat d’Snoke. Johnson es treu de sobre els dos temes d’una ventada i  invalida algunes de les coses de la pel·lícula anterior. 
Personalment la trama que més m’ha agradat és la de Luke a l’illa d’Ahch-To i la seva relació amb Rey. Ja he dit abans que m’hagués agradat veure a Luke en unes altres circumstàncies, però aquí Johnson ha jugat amb les cartes marcades que li va deixar Abrams. El magnífic treball i presència de Hamill, fa que ens quedem embadalits en cadascuna de les seves seqüències, tot i que costa creure veure a Luke rendit en una illa, quedant-se de braços creuats. Johnson, afortunadament, li dóna al final la seva redempció i Luke afronta el problema com hagués fet sempre en l’hipotètic cànon, que ja no serà, de Lucas. La segona trama destacable és la relació entre Rey i Kylo que exemplifica la lluita eterna de la saga entre la llum i la foscor. Els últims Jedi, salva el personatge de Kylo Ren, i aconsegueix que m’agradi i molt, un personatge que vaig detestar a la pel·lícula d’Abrams. Aquí Driver se’l fa seu i evoluciona, sense possibilitat de salvació, al cantó fosc. Kylo Ren és el dolent de debò, i no Snoke. Per tant, gran encert en el tractament del personatge i posar-lo per sobre del clon de Darth Sidious. Pel que fa a la trama de les naus rebels assetjades per la Primera Ordre, quedaria en un tercer nivell. No em molesta en excés l’homenatge a Leia quan per primera vegada la veiem utilitzar la Força, tot i que havia millors maneres d’exemplificar-ho. En aquesta part, té força protagonisme Poe Dameron que perd l’encant que tenia a El despertar de la força. El fet de deixar-se endur constantment per les emocions i gens pel cervell, el converteixen en un personatge esgotador. I què coi! Si fins i tot organitza un motí, l'espifia constantment i al final li riuen les gràcies! Perdoneu, però aquest personatge no l’he entès.
El pitjor de la pel·lícula és una mitja hora que li sobra clarament i que la perjudica en ritme que és tota la trama de Finn i Rose. Avorrida i amb dos personatges sense cap carisma. L’esgotament total arriba en els moments del casino i les curses amb aquells animals estranys. Tota aquesta trama sobra completament. Sense aquesta part, la pel·lícula hagués estat més dinàmica i no arrossegaria els problemes de ritme que té.
D’Els últims Jedi voldria destacar algunes escenes. Hamill en protagonitza dues de llàgrima no continguda, i per mi, de les millors de la pel·lícula. Primer, la de Yoda, que per altra banda és la que conté millors diàlegs. Johnson recupera la marioneta de Yoda de Frank Oz i no utilitza el Yoda digital. Doble emoció. També la més èpica, la del combat entre Luke i Kylo Ren, que acaba amb la innecessària mort de l’heroi de la saga. O alguna cosa semblant perquè els Jedi no moren si no que s’uneixen amb la força. Luke ens fa un Obi-Wan i ens deixa amb llàgrimes als ulls, mentre presenciem una posta de sol amb la música de John Williams de fons que ens transporta a una escena molt semblant a Tatooine de l’Episodi IV. Bellesa en estat pur. Un altre dels moments brutals de la pel·lícula és la destrucció de la nau d’Snoke. Està feta amb silencis. Mai Star Wars havia utilitzat els silencis a l’espai com en aquest pel·lícula. Amb una llum enlluernadora, amb un silenci sepulcral en una sala de cinema plena de gent, posa els pels de gallina. Tota la part del combat final en el planeta de sal, amb les naus resseguint el terra vermell del planeta són espectaculars, així com la lluita de Rey i Kylo contra els sequaços d’Snoke amb un vermell omnipresent. Fantàstica. Molt bones escenes, per un guió tan pobre.
De la resta de personatges secundaris. Phasma és més bluf encara. Amb ella no es pot fer pitjor. Si us plau que no la tornin a recuperar. Els personatge de Rose i DJ no aporten res, són prescindibles més enllà de la quota intercultural que imposa Disney en les seves produccions. Els porgs no són molestos com podria arribar a semblar que serien perquè els saben contenir. El general Hux (Domhall Gleeson) està mal tractat i l’actor tampoc sembla que se’l prengui seriosament. I pel que fa a C-3PO, R2-D2 i Chewbacca, malauradament surten molt poquet i ens hagués agradat veure’n molt més.
Star Wars: Els últims Jedi és la millor del cànon Disney. Una bona pel·lícula d'aquest nou cànon, però amb una visió i uns problemes que la fan molt inferior a qualsevol de les tres de la trilogia original. Sí, El retorn del Jedi és millor que Els últims Jedi perquè, entre altres coses, els personatges són millors. Ho dic perquè he vist algunes llistes que no comparteixo en absolut. Un dels problemes més grans d’aquest film és el poc carisma dels nous personatges. Amb excepció dels principals, Rey i Kylo, la resta no ens desperta cap interès, quan qualsevol dels personatges oblidables de Rogue One. L’altra error gran que arrossegarà el futur de la franquícia, és tancar la trama de Luke en aquesta pel·lícula. Luke és el pilar fonamental d’Els últims Jedi. Si no fos per Hamill no tindríem una pel·lícula tan vibrant. Sense ell, és molt difícil que l’Episodi IX estigui al mateix nivell. Tot i que la seva escena final és preciosa, sense Luke l’Episodi IX queda tocat d’entrada. Deixem per un altre dia la obsessió de Disney de matar personatges, principalment figures maternes o paternes. I és que des de que va matar a la mare de Bambi, Disney no ha parat de matar gent.
Queda per veure com resoldrà Abrams el que li ha deixat Rian Johnson. Al parc de jocs li falten alguns ninots i d’altres estan trencats. Johnson ha dilapidat el que Abrams havia començat a desenvolupar. No descarteu que al final resulti que Kylo Ren hagi enganyat a Rey i resulti ser una la néta d'Obi-Wan, si aquesta era la idea inicial d’Abrams. I aquest és el principal problema d’haver plantejat aquesta trilogia sense planificar on es volia arribar, ni tenir una història clara dels personatges. L’Episodi IX quedarà molt marcat pel que ha passat en la producció. Tant per la mort de Carrie Fisher, la qual havia de tenir molt de protagonisme en aquest episodi i malauradament ja no podrà ser.  El que sí que crec que veurem al acabar aquesta trilogia és a Rey veient als esperits de Luke, Han i Leia a l’estil del final d’El retorn del Jedi.

dilluns, de desembre 18, 2017

Suburbicon

Sisena pel·lícula de George Clooney com a director en què per primera vegada juga a ser els germans Cohen. La trama barreja un drama racial, basat en fets reals, que va succeir als anys 50 sobre una família afroamericana assetjada per uns veïns racistes, amb un guió que van escriure els Cohen a l’any 1986, que era comèdia de crims.
Ambientada als anys 50, Suburbicon és una idíl·lica i petita població nord-americana que sembla sortida d’un anunci de televisió. En aquest context coneixem a la família Lodge. Una nit, a altes hores de la matinada, dos individus assalten la seva llar. La cosa acaba amb la mort de l’esposa i mare de família. El petit de la casa, Nicky, s’adonarà que el món no és del color rosa que li havien pintat i no tardarà en témer per la seva vida.
La pel·lícula està prou bé, però té un greu problema. Les dues trames estan barrejades, però no ben integrades. La història del racisme no té res a veure amb la trama de l’assassinat que es produeix al principi. És com veure dues pel·lícules en una, com dues pel·lícules diferents ambientades en el mateix indret, però amb històries que no tenen res a veure una amb l’altra, però que enlloc de veure-les per separat s'alternen les escenes. Clarament de les dues històries n’hi ha una d’interessant i una altra de supèrflua. La bona, per entendre’ns, és la dels Cohen. El drama racial introduït per Clooney és sobrer i ressent el ritme de la història principal. La història de crims no necessitava res més. Tot i que hauria estat una pel·lícula més curta, el resultat hagués sigut molt millor.

El relat que ens presenta és molt similar a Fargo. Tot comença amb una mort, i a partir d’aquí la cosa es complica en un espiral d’assassinats i absurds molt estil de la pel·lícula i la sèrie de televisió.
El repartiment està format per Matt Damon, Julianne Moore i Oscar Isaac. Actors solvents i molt ben resolts a la pel·lícula, inclòs el nen Noah Jupe qui és realment el protagonista principal d’aquesta història. El petit està absolutament brutal en la seva interpretació expressiva i amb un molt bon treball en les mirades.
Tot i la bona direcció de Clooney, com el fet de jugar amb la càmera per fer semblar els adults com uns monstres, et queda la sensació que si haguéssim estat els Cohen darrera la càmera la pel·lícula seria molt millor.
Suburbicon és recomanable, però li ha fallat a Clooney pensar que la història dels Cohen no tenia entitat per sí sola i l’ha omplert amb una història racial, gens integrada a la trama principal, tòpica i previsible que embruta el resultat final de la pel·lícula.


dimecres, de desembre 13, 2017

El libro secreto de Henry

Colin Trevorrow, després de l’èxit impressionant de Jurassic World, va decidir tornar a fer cinema més intimista. El libro secreto jde Henry és el seu retorn a un cinema més independent a l’estil de l’aclamada Seguridad no garantizada. Per desgràcia el resultat és l'oposat.
La pel·lícula ens intenta explicar com des de la mirada d’un infant es perceben els problemes dels adults. Susan és un mare soltera amb dos fills: Peter de vuit anys, i Henry de dotze, que té una creativitat i maduresa desbordants. La vida de la família canvia quan Henry descobreix que la seva veïna és assetjada pel seu padrastre. Henry idearà un pla elaborat per salvar-la.
La trama es mou entre una fotografia sobre la infantesa, amb aires dels vuitanta, i un thriller sobre abusos i maltractaments. La veritat és que un dels principals inconvenients de la pel·lícula és que passa d’un gènere a un altre amb una rapidesa tal que li és impossible de dirigir a l’espectador. El desconcert provoca que al final un no sàpiga ni on està. Un cop conclosa, tampoc jo tenia molt clar si m’havia agradat o no. Però al poc que t’hi pares a reflexionar, la pel·lícula es desmunta com un castell de cartes. De fet, El libro secreto de Henry funciona força bé fins que deriva, incomprensiblement, cap un melodrama manipulador i forçat. Una pena perquè la pel·lícula té coses força interessants que se’ns plantegen, però a mida que el relat avança ho fa pels pitjors camins possibles.
En el repartiment trobem a Naomi Watts, que interpreta a la mare, Jaeden Lieberher el nen de Midnight special, i a Jacob Tremblay, el nen protagonista de Wonder. Sobre el repartiment destacar la magnífica fornada d’actors infantils que veiem darrerament en cinema i televisió, portant pel bon camí interpretacions que no són gens fàcils. Els joves Lieberher i  Tremblay són l’únic pel que val la pena veure la pel·lícula. La música, els nens i la imaginació desapareixen i s'esborren per un guió que empitjora a cada pàgina, i acaba en un absolut ridícul.


dimarts, de desembre 12, 2017

Coco


Lee Unkrich és un home de Pixar que porta a la companyia des del principi. A poc a poc s’hi va fer un lloc important fins assolir les primeres tasques de codirecció amb Toy Story 2, Monsters, Inc. i Buscant en Nemo. La seva consolidació definitiva li arriba quan dirigeix en solitari Toy Story 3, rellevant a John Lasseter. Coco és la seva segona pel·lícula com a director.
Després de Toy Story 3 (2010), Pixar va ser incapaç de produir una altra obra mestra. Després de molts anys fent-ne una darrera d’altra i malacostumar al públic, a Pixar va baixar el nivell. Brave, El viaje de Arlo, Buscant la Dory i Cars 3 ha estat bones pel·lícules, però lluny del nivell de la companyia, que s’havia guanyat el prestigi amb obres com Up, Wall·E o Toy Story. Cars 2 directament va ser una mala pel·lícula. En els darrers set anys, la pel·lícula més solvent de totes ha estat Inside Out.
La tornada a la direcció d’Unkrich amb Coco ha fet que recuperem el concepte d’obra mestra a la companyia i Pixar torni a ser el que era. Poso la mà en el foc sense por a cremar-me que Coco s’endurà l’Oscar d’animació el proper mes de febrer.
Coco rendeix homenatge a la cultura mexicana en el Dia dels Morts. L’acció transcorre a Mèxic en dos mons diferents i paral·lels, la Terra dels Vius i la Terra dels Morts. Durant tot l’any aquests mons existeixen per separat, però un cop a l’any s’uneixen de manera màgica.
Pixar, fins ara, havia deixat les cançons com un element secundari de les pel·lícules per distanciar-se de Disney. Sense ser una pel·lícula musical, aquí les cançons són un element molt important, com en cap altra pel·lícula de la companyia. L’score de Michael Giacchino, en un treball novament magnífic, es barreja amb les cançons mexicanes de la trama, com l’omnipresent Recuérdame.
Visualment la pel·lícula és una meravella. L’explosió de colors en cada fotograma és espectacular. Aquí incloc la caracterització que fa servir Miguel per passar desapercebut en la Terra dels Morts, la mateixa que Elliott a E.T. utilitzava en la nit de Halloween.
Coco no s’ha doblat a l’estat espanyol, ho ha fet a Mèxic donades les característiques de la pel·lícula. Una decisió que agradarà als nostàlgics que recorden amb estima el doblatge neutre de les pel·lícules clàssiques de Walt Disney. Tot i que al principi ens pot descol·locar, als dos minuts ja ens hi hem acostumat perquè en aquest cas, el doblatge es justifica argumentalment. I a més, tenim el plaer d’escoltar la veu de Gael García Bernal que dobla el personatge d’Héctor.
Pràcticament no podem dir res negatiu de la pel·lícula. Potser que es torna un punt previsible al final, però ens és igual perquè ens toca la fibra i tampoc voldríem ni desitjaríem que els fets es produïssin de cap altra manera.
Tingueu el mocador a prop, sobretot a la part final perquè el fareu servir. Coco té un punt similar a Up, ja que és una pel·lícula que en el fons parla del mateix, la vida i l’amor. En aquí, hi afegim la mort i ja hem anat més enllà.
Poc més a afegir. Una de les pel·lícules de l’any, una obra mestra imprescindible.



dilluns, de desembre 11, 2017

El vacío (The Void)


Després de passar per Sitges 2016, ens arriba amb més d’un any de retard aquesta pel·lícula finançada amb una campanya de crowfunding, que intenta homenatjar a un primerenc John Carpenter.
L’agent Daniel Carter porta a l’hospital del poble a un home que s’ha trobat a la carretera xop de sang. Un cop a dins s’adona que es respira un estrany clima de violència. La cosa es complica encara més quan l’edifici és envoltat per uns encaputxats que impediran que ningú surti de l’hospital. A dintre, la tensió creix quan pacients i personal de l’hospital es comencen a transformar en éssers inhumans.
Tot i les bones intencions de la pel·lícula, aquesta és perd amb un munt d’actors i actrius pèssims que fan que t’esborris del relat, i un guió poc treballat i gens fluid. El vacío destaca sobretot per la seva estètica monstruosa i fastigosa que en un exercici de nostàlgia ens retrotrau a tal i com era el gènere els anys 70.
Els realitzadors han estat Jeremy Gillespie (director d’art de Pacific Rim i It) i Steven Kostanski (tècnic d’efectes especials). Junts van dirigir al 2011 Father’s day de la Troma.
El vacío (The Void) es queda a mig camí del que volia ser i acaba essent, malauradament, una pel·lícula fallida. Fruit del baix pressupost, ha estat impossible aconseguir uns actors millors, però era gairebé impossible trobar-los tan dolents. Entre això i que prescindeix de guió i personatges per fer el seu deliri, cau pel seu propi pes. I és John Carpenter era molt més del que vol reduir aquest homenatge.



dimarts, de desembre 05, 2017

Wonder

Stephen Chbosky, realitzador de la magnífica Las ventajas de ser un marginado, dirigeix aquesta pel·lícula protagonitzada per Julia Roberts, Owen Wilson, Mandy Patinkin i Jacob Tremblay (el nen de La habitación). Wonder està basada en la novel·la de R.J. Palacio publicada al nostre país per La Campana
Auggie és un nen que va néixer amb una deformació en el rostre. Ara té 10 anys. Durant aquest temps ha viscut d’hospital en hospital i a casa. Però arriba el moment en què ha d’anar a l’escola. Auggie haurà de fer front al repte de demostrar que és un nen com qualsevol altre, malgrat que el seu físic li sigui un obstacle. Professors, companys i veïns s’enfrontaran amb el repte de deixar enrere la pena i abraçar l’acceptació.
Wonder és una pel·lícula de bon rotllo que vol donar un missatge clar sobre el bullying, a nens, professors i pares. Per aquest motiu és especialment recomanada per a la mainada perquè vegin les conseqüències de l’assetjament. Aquí, l’excusa és una deformitat física, però és aplicable a qualsevol altra forma de discriminació
Amb un bon repartiment adult en què destaca Julia Roberts, en una de les millors interpretacions de la seva vida, qui s'endú el mèrit és el conjunt de nens i nenes, actors i actrius que ens fan els personatges molt reals i propers. És difícil no identificar-se en alguna de les males situacions i tràngols que viuen. La infantesa i l’escola no és un camí de roses i aquesta pel·lícula ens ho explica. La química dels menuts és un dels secrets perquè Wonder funcioni tan bé. 
Wonder és una pel·lícula molt gran perquè és petita. No és pretensiosa, ni força els sentiments. La tristesa i l’alegria flueixen de forma natural. Al mateix temps dóna un missatge imprescindible a nens i adults que és necessari recordar de tant en tant. Potser haureu vist pel·lícules semblants, però cap és millor que aquesta.


El sacrificio de un ciervo sagrado

Última pel·lícula de Yorgos Lanthimos, el realitzador grec responsable de Canino i Langosta
El protagonista és Steven Murphy, un cirurgià reputat i pare de família entregat, que amaga un secret, de vegades es reuneix amb un adolescent. Durant el primer terç de pel·lícula no sabem quin és el tipus de relació que mantenen, ni tampoc cap on condueix la pel·lícula. Passat aquest punt, quan se’ns doni aquesta informació, Lanthimos posa totes les cartes sobre la taula i la pel·lícula plantejarà al protagonista un dilema moral impossible. Murphy haurà de prendre una decisió si no vol perdre a la seva família.
En aquesta ocasió reuneix un repartiment format per Colin Farrell, Nicole Kidman i el jove Barry Keoghan (Dunkerke). El cert és que els tres protagonistes estan esplèndids, especialment Kidman que no té problemes al posar-se al servei, una vegada més, del cineasta i autor de torn, per interpretar tota mena de papers surrealistes. I ho fa meravellosament i amb gran dignitat. 
Perdoneu que abans no hagi estat més clar en la sinopsis, però Lanthimos ens proposa un joc que es descobreix a mida que passen els minuts, així que si no heu vist la pel·lícula no continueu llegint perquè és necessari explicar-la per tirar endavant la crítica. 
És en aquests moment, ja ven avançada la pel·lícula, quan aquesta comença a caminar i deixa de desconcertar-nos. No enteníem res fins a descobrir que l’adolescent és una mena de déu que exigeix un sacrifici al protagonista: la vida d’un dels seus fills, al considerar-lo culpable de la mort del seu pare. Una vida innocent per una altra. Si no ho fa, tota la seva família morirà. Així que per evitar mals majors, el personatge que interpreta Colin Farrell, primer, intentarà buscar altres maneres de salvar la vida dels seus fills. Quan s’adona que no és possible, ho accepta i es debatrà en quin fill sacrificar. Una decisió impossible que Lanthimos porta a l’extrem a la pel·lícula, fins a les últimes conseqüències. 
En aquesta ocasió Lanthimos juga a ser Stanley Kubrick en els plànols i la música, i fa que la pel·lícula adquireixi una atmosfera semblant a les pel·lícules del mestre. Plànols molt oberts, fotografia molt freda, personatges igual de freds i música estrident i molt present, com feia Kubrick aleshores i com ara fa Christopher Nolan.
El sacrificio de un ciervo sagrado no és una pel·lícula per a tots els estómacs, ni per aquells que busquin una pel·lícula fàcil. Lanthimos deixa enrere les metàfores i ens fa un plantejament transparent, al contrari que les seves anteriors pel·lícules. Aquesta és una pel·lícula que omple més per la forma que no pas pel seu contingut i incomodarà a l’espectador en més d’una ocasió.


dilluns, de desembre 04, 2017

Paddington 2


Paddington és la versió cinematogràfica d’aquest personatge de la literatura infantil creat a l’any 1958 i que des de llavors ha tingut diverses adaptacions televisives. Aquesta figura tan icònica de la cultura britànica mereixia una adaptació cinematogràfica actual, que aquí va estrenar-se al gener de 2015. A causa del seu èxit, ara ens arriba la segona entrega de les aventures protagonitzades per aquest ós peruà obsessionat amb les coses britàniques.
Ja situat en la llar dels Brown, Paddington descobreix un llibre molt especial per regalar-li a la seva tieta pel seu aniversari. Paddington decideix assumir tota mena de feines peculiars per poder-se’l comprar. Desgraciadament algú el roba i l’osset serà declarat culpable quan realment el que intentava era atrapar el lladre.
Repeteix en la direcció Paul King. Entre el repartiment trobem a Sally Hawkins, Hugh Bonneville i Jim Broadbent, mentre que Ben Whishaw posa veu a l’ós en la versió original. Entre les noves incorporacions trobem a Hugh Grant i Brendan Gleeson. Hugh Grant interpreta el dolent de la pel·lícula, en un paper un punt autoparòdic ja que interpreta a un actor de gran èxit fa anys i que actualment es dedica a fer publicitat, un punt humiliant, de menjar de gos per mantenir el seu estatus econòmic. Grant està divertit i es serveix dels seus tics habituals que faran les delícies dels fans.
Paddington 2 està al mateix nivell de la primera i ofereix el mateix. Una pel·lícula entretinguda i emotiva per a tota la família ideal pels dies que venen. El Londres que hi veien és pràcticament de conte i recull la seva part més icònica i acolorida. Vindria a ser la melmelada que tant li agrada a en Paddington feta pel·lícula, fins i tot en els moments suposadament més foscos quan l’acció es trasllada a una presó.
La pel·lícula és una meravella. És d’aquelles pel·lícules de bon rotllo que et deixen amb un somriure constant que, això sí, la gaudiran més encara la mainada.
Els efectes especials són sensacionals. Paddington està recreat amb un gran verisme i interactua perfectament amb la resta de personatges.
A Paddington 2 la fa més gran encara la seva falta de pretensions. Només busca fer una pel·lícula bonica, entretinguda i que arribi a l’espectador. Tots els seus objectius els compleix sobradament. Només ens resta esperar que no trigui en arribar la tercera.