dilluns, d’octubre 16, 2017

Les 10 imprescindibles del Sitges 2017

Finalitza un any més el Festival de Sitges en la que ha estat la seva edició número 50. Com cada any us he preparat un selecció de 10 pel·lícules. Pel que veureu, a la llista hi falten títols com Thelma, The killing of a sacred deer o Revenge, que també hi podrien estar, però per diferents motius he prioritzat altres pel·lícules. Tampoc hi veureu Jupiter’s moon, la guanyadora de la secció oficial, ja que tot i que fa una bona denúncia social, com a pel·lícula deixa molt a desitjar. Tampoc he inclòs A ghost story, una obra mestra per alguns o pedanteria avorrida i mal interpretada per qui escriu aquestes línies. La llista que trobareu a continuació són molt bones pel·lícules, recomanables totes elles, així que llenceu-vos-hi segons els vostres gustos i a mida en què s’estrenin en diferents cinemes o plataformes digitals, però no deixeu de veure’n cap.

Brigsby Bear

El descobriment d’aquest any. Una de les pel·lícules més creatives i emotives que he vist. Brigsby Bear s’ha converit en tot un fenomen en els festivals. El mateix Kevin Smith ha mostrat al món com va plorar al veure la pel·lícula i ha dit que és la seva favorita d’aquest any, cosa que personalment també subscric. Brigsby Bear és pur amor per aquells que els agrada el cinema i somia a fer-lo. També ho és per tot aquell fan i incondicional seguidor d’una saga cinematogràfica o una sèrie de televisió. El protagonista, James (Kyle Mooney), va ser segrestat de petit per una família i ha viscut fins a fer-se gran en un búnquer. Els seus nous pares li han fet creure que el món havia quedat destrossat en una apocalipsi i que l’única sèrie de televisió que existeix és Brigsby Bear, una space-opera protagonitzada per un ós de peluix gegant. James, després de ser rescatat, intentarà adaptar-se en el nou món i donarà a conèixer els episodis de Brigsby Bear als seus amics. La pel·lícula domina la tendresa i l’humor aconseguint una combinació perfecta que em va deixar amb un somriure estúpid de principi a final. Entre els actors hi trobem cares conegudes com Mark Hamill, Greg Kinnear i Claire Danes. Es va endur la ovació més gran a Sitges i el públic va aplaudir durant més d’un minut en la mítica sala Tramuntana.

Boys in the trees

Confesso la meva debilitat per les pel·lícules ambientades a la festivitat de Halloween. Per altra banda, cada vegada són menys les pel·lícules que dins aquesta ambientació aconsegueixen sorprendre. Boys in the trees ho fa en tots els aspectes. Sense voler ser una pel·lícula de terror, tracta qüestions com el bullying i el deixar enrere l’adolescència en una nit de Halloween. Vehiculat en forma de contes de terror, veurem com el nostre protagonista haurà de fer front a aquelles qüestions que no ha volgut encarar-s’hi com la relació amb uns amics que no volen el millor per a ell, un interès amorós i sobretot els sentiments contradictoris envers un amic d’infantesa que ara és objecte de bullying a l’institut. El fet de lligar les preocupacions dels adolescents en l’institut i un conte de terror la fa una pel·lícula extraordinària molt ben ambientada, a finals dels 90, i fotografiada. Boys in the trees és australiana i ha estat dirigida i escrita pel debutant Nicholas Verso que ha comptat amb un joves i desconeguts actors en estat de gràcia. 

Brimstone

Sensacional i ultra violent western. Un western de gènere fantàstic? No, però per la violència i un malvat que podria ser la reencarnació de Mike Meyers, la fan mereixedora de passejar-se pels festivals de cinema fantàstic de tot el món. La pel·lícula és violenta, com hem dit abans i extremadament atrevida. Per això, si busqueu crítiques dels Estats Units probablement no siguin bones, ja que Brimstone s’atreveix a lligar a un reverend amb una qüestió tan delicada com l’incest. No cal dir que és un western que odiaran els fans de Donald Trump. L’estructura és molt original ja que està separada en quatre episodis, els tres primers narrats de final a principi de la història, essent el quart on es resolt. Brimstone està protagonitzada per Guy Pearce, que és un dolent sensacional, i Dakota Fanning que també està esplèndida. En un paper menor trobem a Kit Harrington (Jon Snow a Joc de trons) que va provocar l’eufòria (i qui sap si algun desmai) entre el públic tant femení com masculí que estava en el passi de Sitges. 

Wind river

Aquesta pel·lícula significa el debut en la direcció de Taylor Sheridan, el guionista de Sicario i Comanchería, aquesta última estrenada a Sitges l’any passat. Wind river té molts punts en comú en Comanchería perquè la població nativa índia dels Estats Units és fonamental en el seu desenvolupament. L’acció succeeix en una reserva índia de Wyoming on sempre neva i fa molta fred. Allí es produeix l’assassinat d’una jove trobada a la neu. Per a resoldre-ho, l’FBI envia una agent que comptarà amb l’ajuda d’un dels rastrejadors, el qual va perdre la seva filla anys enrere en circumstàncies similars. Entre els protagonistes trobem a Jeremy Renner, Elizabeth Olsen i Jon Bernthal. La pel·lícula funciona de manera similar a Comanchería. Tot i que no és tan bona com aquella, és un producte també excel·lent. A destacar també la fotografia dels paisatges nevats i l’atmosfera i sensacions que transmet a l’espectador.

The shape of water

La nova pel·lícula de Guillermo del Toro és també una de les seves millors obres, tot i que no ha estat entesa per tothom. Del Toro ha volgut retre un homenatge al cinema i omple The shape of water de múltiples elements d’altres pel·lícules com La mujer y els monstruo, La bella y la bestia i fins i tot s’atreveix amb E.T. The shape of water és una pel·lícula d’amor atrevida rodada i dirigida també de manera atrevida. A Del Toro no li hagués costat res fer que la pel·lícula no contingués escenes sexuals o suavitzar la violència perquè fos accessible a tots els públics. Però no és així. The shape of water és una molt bona pel·lícula, però dintre els paràmetres de Hollywood li costarà trobar el seu públic ja que Del Toro ha tingut llibertat per fer el que volia que fos la pel·lícula a costa de la recaptació. La pel·lícula ens narra la història d’amor entre una netejadora i un monstre marí reclòs en unes instal·lacions del govern. El càsting és immaculat amb una intencionadament poc atractiva Sally Hawkins i un malvat que interpreta Michael Shannon, que desprèn masclisme i racisme per tot arreu i que fa servir una porra per torturar el monstre. M’ha recordat a cert polític.

Brawl in cell block 99

S. Craig Zahler, va sorprendre a tothom amb el western, Bone Tomahawk. Brawl in cell block 99 és la seva segona pel·lícula, protagonitzada per Vince Vaughn en el que és sense cap mena de dubte la millor interpretació de la seva carrera. Zahler fa també una història de violència exagerada i extrema com ja era Bone Tomahawk. En aquesta ocasió segueix a un pinxo que treballa per un traficant, però que té uns principis familiars i de lleialtat que no es poden trencar. Fidel a aquest principis, entra a la presó i un cop allí accepta un missió arriscada per protegir a la seva família. Durant aquest periple atonyinarà i aixafarà els caps de qui se li posi per davant que amenaci a la seva dona i fill nonat. Brawl in cell block 99 no és una pel·lícula de presons malgrat que bona part de la pel·lícula succeeixi en una o diverses, per ser més precís. El protagonista no para de moure’s i no trobareu res que es pugui assemblar a un drama de presons. Una de les pel·lícules més violentes i brutals que han passat aquest any per Sitges.

Salyut-7

Sou dels que penseu que Apollo 13 va ser una oportunitat perduda? Creieu que de la pel·lícula dirigida per Ron Howard en podia haver sortit una pel·lícula emotiva i no una de mediocre? Això es corregeix a Salyut-7. Una excel·lent producció russa que ens narra el seu Apollo 13, en aquest cas ens explica de forma emotiva i emocionat com uns cosmonautes russos són enviats a l’estació espacial russa Salyut-7 per reparar-la en plena Guerra Freda i durant la Guerra de les Galàxies entre els governs dels Estats Units i la U.R.S.S. La pel·lícula té tot el que li faltava a Apollo 13, uns personatges que et creguessis i molta emoció. Tècnicament és impecable, és més, conté 40 minuts gravats en gravetat zero de veritat, no la simulada que vam veure a Gravity. La pel·lícula et manté amb l’ai al cor fins al final. Fins el punt que, durant la projecció, no vaig poder aguantar més i vaig decidir consultar a la Wikipedia com acabava la història perquè no podia més. 

Mayhem

Heu vist La Purga? Mayhem trasllada la premissa en una empresa. Què faríeu vosaltres si tinguéssiu impunitat total durant unes hores per matar o torturar aquell cap que us fa la vida impossible o el company de feina que et clava la punyalada per l’esquena, o bé practicar el sexe desfermadament davant els companys d’oficina? Aquí l’excusa és un virus que fa sorgir els instints més bàsics de les persones. Mentre el virus té efecte, cap dels actes que faci ningú poden ser processats legalment. Els afectats tenen impunitat total per fer el que vulguin. A Mayhem això passa en un bufet d’advocats. Els protagonistes són un advocat que ha estat acomiadat injustament per una espifiada que no ha fet ell, i una clienta que ha perdut la casa per les accions del bufet. L’espectacle i la salvatjada comença. El protagonista és Steve Yeun, l’entrenyable Glenn de la sèrie The walking dead

Dave made a maze

La història més surrealista d’aquest festival. Una pel·lícula que ens situa irremeiablement en el mateix context que el cinema de Gondry. El protagonista és Dave, un noi sense massa res a fer que construeix un laberint. Malgrat de fora no sigui molt gran de dins és infinit. Tant, que s’ha perdut i no troba la sortida. La seva xicota truca als amics perquè entrin amb ella al laberint i l’ajudin a rescatar a Dave. Però pel camí hauran d’esquivar les trampes mortals que ha construït Dave, així com el minotaure que té qualsevol bon laberint. La pel·lícula és molt original. S’ha de dir que costa mantenir el ritme perquè no és senzill, però la imaginaria és tan gran que li perdonem qualsevol defecte. A destacar la feina ingent de treball manual en cartró que s’ha fet servir per construir tot el que hi veiem dins.

How to talk to girls at parties

Adaptació d’un conte curt de Neil Gaiman que ens transporta a l’Anglaterra de finals dels 70 on començava a destacar el punk. És lògic pensar que la pel·lícula conté punts autobiogràfics, com Gaiman freqüentava aquest ambient en la seva joventut. El que segurament no sigui autobiogràfic és el moment en què el grup d’amics protagonista es col·li en una festa privada i descobreixi que els seus integrants pertanyen a una raça extraterrestre. Un d’ells s’enamorarà d’una de les alienígenes que escaparà amb el noi i descobrirà les tradicions humanes i la música punk. La pel·lícula és una comèdia força surrealista en allò que està relacionat amb els extraterrestres, marcadament sexuals, que faran les delícies dels que busquin productes transgressors. Entre el repartiment trobem a Elle Fanning i Nicole Kidman caracteritzada de punk. Imprescindible pels fans de Sandman i l’obra de Gaiman en general.