dimarts, d’octubre 31, 2017

Ancien y el mundo mágico

Nova pel·lícula de Kenji Kamiyama, qui és el director de Ghost in the Shell: Stand Alone Complex i alumne de Mamoru Oshii, el director d’El niño y la bestia. Ancien y el mundo mágico ha format part de la secció Anima’t del Sitges 2017. 
L’acció arrenca a Tòquio l’any 2020. Kakone és una nena òrfena de mare que ajuda al seu pare en les tasques de la llar. En somnis, Kakone es converteix en Ancient una princesa d’un regne màgic que posseeix una tauleta màgica i que té l’ajuda d’un osset anomenat Joy. De cop, la línia entre somni i realitat comença a difuminar-se, i la jove descobrirà la sorprenent veritat sobre la seva família.
La pel·lícula està orientada al públic més infantil, però planteja una narració confusa perquè l’entengui el seu públic objectiu. Pel que fa als adults, tampoc està massa clar si l’entendran o no, però en el meu cas, tampoc hi he connectat. Així que aquesta barreja de conceptes i públic objectius amb idees marcianes i disperses no satisfarà a ningú.
Tot i que formalment aprova amb nota, les idees d'Ancien y el mundo mágico, es transmeten de forma confusa i enrevessada a través dels dos móns on succeeix l’acció. 
El resultat és una pel·lícula fallida construïda amb elements ja coneguts, però amb una manca de base de personatges i història. Em guardo parlar de la traducció del títol espanyol, ja que qui sigui el responsable, tracta d'imbècil al seu públic, una vegada més.


dimecres, d’octubre 25, 2017

La suerte de los Logan

Steven Soderbergh torna a la direcció i amb un gènere que li és conegut, després de dirigir la trilogia Ocean’s Eleven. La suerte de los Logan és el revers d’aquesta saga, desproveïda de tot el glamur i emmarcada amb uns perdedors de l’Amèrica profunda.
En aquesta ocasió Las Vegas dóna pas a l’Amèrica rural. Els germans Logan són uns fracassats. Jimmy és un miner aturat i Clyde, un veterà de la guerra d’Iraq al qual li falta un braç. Junts planifiquen un pla rebuscat per atracar el circuit de Charlotte Motor Speedway durant una carrera de la NASCAR. Per aconseguir-ho, comptaran amb l’ajuda de la seva germana, una perruquera obsessionada amb els cotxes i un expert en demolicions. 
El repartiment el formen Channing Tatum, completament bolcat en un paper que l’ha dut a engreixar-se 20 quilos, Daniel Craig, Adam Driver, Riley Keough i Katie Holmes. Els actors i actrius estan dirigits magníficament, ja que la bona química es deixa veure de seguida i estan clarament en estat de gràcia. Soderbergh treu un rèdit impressionant de tots ells. 
La suerte de Los Logan funciona com un entreteniment de primera que no està exempt de la marca del director Steven Soderbergh. En qualsevol moment és molt fàcil trobar elements habituals d’altres pel·lícules del realitzador de Magic Mike o ¡El soplón! 
El que més m’ha agradat de la pel·lícula és el guió. La seva estructura, situacions, diàlegs, definició de personatges i la resolució final. Podríem dir que és impecable i encaixa amb el que Soderbergh sap fer molt bé. 
El film excel·leix per la seva falta de pretensions i perquè ha fet una pel·lícula de robatoris que pot gaudir-ne tota la família, gràcies a una equilibrada barreja de gèneres. Comèdia, suspens, atracaments i carreres de cotxes de la NASCAR, els de la pel·lícula Cars, es donen la mà. I encaixa a la perfecció!
En aquesta ocasió, Soderbergh ha tingut una cura especial per uns personatges que posaran a prova els prejudicis que pugui tenir l’espectador cap a ells. El que està clar és que els humanitza molt bé i que, malgrat que és impossible que ens hi sentim identificats, sí que hi tenim empatia, cosa que encara fa que tingui més mèrit. El director no deixa també de fer una fotografia social d’una part dels Estats Units.
La suerte de los Logan no ha de ser en teoria una de les pel·lícules que suposadament hem d’entendre com a més memorables del director, segons un manual de cinema, com podria ser Traffic. Sí que és innegable que és una de les més entretingudes i divertides i jo me l’agafo amb molta més estima, molta més que Traffic o la saga Ocean’s Eleven.


dimarts, d’octubre 24, 2017

La pell freda

Adaptació de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol que ha dirigit Xavier Gens, responsable de Frontière(s) i The Divide. El que semblava que seria un nou Alexandre Aja que venia del cinema francès, malauradament es va anar desfigurant. El projecte d’adaptar La pell freda, finalment ha vist la llum després de diferents intents de portar-la al cinema d'ençà que es va publicar el llibre, l’any 2003. 
L’acció se situa després de la Primera Guerra Mundial. Friend (David Oakes) és enviat en una illa deserta. Allí no hi ha cap rastre de l’home que se suposa que ha anat a rellevar. L’únic habitant de l’illa és un nàufrag mig boig anomenat Gruner (Ray Stevenson) que viu en el far. Friend i Guner es defensaran, nit rere nit, resguardats en el far, del setge d’unes estranyes criatures marines. Sotmesos a l’extrema tensió, sense entendre les raons de l’atac, hauran de replantejar-se com enfrontar-se a l’inconegut. 
La pel·lícula ha estat presentada al Sitges 2017. Si fem un paral·lelisme amb el seu títol, el cert és que m’ha deixat molt fred. No és ni molt menys una mala pel·lícula, de fet està bé, però no és d’aquelles pel·lícules que queden. Malgrat això, no deixa de tenir una bonica estètica. En aquest terreny Gens, que en mou entre els mons de Juli Verne i Lovecraft. L'aposta visual sense cap mena de dubte és el més destacable.
La pell freda, no hi ha res que excel·leixi com tampoc hi ha res que la faci grinyolar. Tot sembla molt estudiat i correcte, però li fallen les emocions en els personatges principals. Costa connectar amb Friend i Gruner, i la relació entre Friend i el personatge d'Aneris no recull l'emoció que hauria de transmetre. 
El film explora la humanitat i la solitud en un indret gèlid i incorpora elements de fantasia, però està absent de màgia que és la que ens emociona quan veiem una pel·lícula. 


dilluns, d’octubre 23, 2017

La Lego Ninjago pel·lícula

Segon spin-off de La pel·lícula Lego després de Batman. La pel·lícula Lego
En una illa anomenada Ninjago, les forces del bé i del mal hauran d’enfrontar-se en una èpica i divertida aventura. Un equip de sis joves demostrarà que són uns guerrers secrets amb habilitats especials. Guiats pel mestre de kung-fu, Wu, hauran de derrotar al temible senyor de la guerra Garmadon. 
Aquesta pel·lícula és amb diferència la pitjor de les tres i l'única encarada només al públic infantil. La història tampoc acaba de captar l’interès de l’espectador, bàsicament dels adults, i en moltes estones t’acabes avorrint. I és que La Lego Ninjago pel·lícula no té massa res que pugui atraure l’atenció d’un adult. Els que quedaran contents seran els més menuts, que normalment es posen la mateixa pel·lícula 50 vegades, pel que el fet de veure una història mil vegades vista tampoc els molestarà mentre hi hagi acció i figueretes de Lego.
Esperem que de cara a la següent, Lego recuperi la forma de la primera i que la formula no segueixi empitjorant com de moment està fent, que cada pel·lícula és pitjor que l’anterior. La clau és agafar algun director amb cara i ulls i no fer servir aquestes pel·lícules com a camps de formació per a animadors. Algú que entengui el que era clau a la primera pel·lícula, que els nens es diverteixin amb l’aventura del joc i que l’adult enyori la seva infantesa o se senti com un nen mentre la veu.

dimecres, d’octubre 18, 2017

Annabelle: Creation

Seqüela de l’spin-off d’Expediente Warren. Després la molt decebedora primera pel·lícula, queda clar que James Wan va prendre nota i va decidir repetir la fórmula que havia funcionat a Ouija: El origen del mal. Després d’una molt dolenta primera pel·lícula, Ouija, els seus responsables en van fer una preqüela, pel que no calia saber res de la primera. En aquesta ocasió van contractar un director de veritat, Mike Flanagan. Wan ha repetit la jugada i ha confiat en David F. Sandberg, que venia de triomfar amb Nunca apagues la luz, per reviure la saga de la nina Annabelle i no deixar que morís en un record de misèria. Com que Annabelle no ens explicava com es va crear la nina, va ser fàcil plantejar una preqüela que fos realment la seva creació i descobrir quin era l’esperit que li donava vida. 
Les protagonistes són un grup de nenes òrfenes i una novícia, la germana Charlotte, que han abandonat l’orfenat que acaba de ser clausurat. La curiositat de les nenes acaba alliberant un mal ancestral personificat en la nina Annabelle que buscarà un cos en què habitar.
Annabelle: Creation no és que sigui molt original, no ho és i tampoc ho busca, però és tremendament efectiva com a pel·lícula de terror mainstream, i tot en ella funciona. L’aspecte més destacable és el visual i el fet de saber col·locar els espants i que funcionin. Digueu-li que estem en un túnel del terror de pel·lícula, en què ja saps què et trobaràs, però que t’ho passes molt bé mentre t’espanten.
Annabelle: Creation no aporta res de nou al gènere, però deixarà satisfet el públic generalista que vagi a la sala de cinema per passar una mica de por. No hem d’oblidar que estem davant un producte inferior de la franquícia d’Expediente Warren. Dins de festivals com el de Sitges, no passa cap comparativa perquè allí veiem moltes produccions atrevides de veritat, però en multi-sales funcionarà de primera.


dimarts, d’octubre 17, 2017

Blade Runner 2049

35 anys després ens arriba la segona entrega de Blade Runner, pel·lícula que va marcar una manera de veure el futur en el cinema, tan visualment i música. Al mateix temps, establia una reflexió filosòfica entre la relació d’humans i androides, anomenats replicants en la pel·lícula, presentat com si fos cinema negre. Blade Runner, que va dirigir Ridley Scott, estava basada en una novel·la de Philip K. Dick. Aquesta va esdevenir una pel·lícula de culte, ja que va passar força desapercebuda en la seva estrena. La pel·lícula ha crescut amb els anys, així com els seus diferents muntatges, l’últim, el definitiu, és del 2007.
En aquesta seqüela trobem darrere la càmera a Denis Villeneuve. Després de veure la pel·lícula queda clar que era l’únic director amb garanties de fer una pel·lícula a l’alçada de l’original. Villeneuve ha dirigit les pel·lícules més meravelloses que hem vist en els darrers anys en sales comercials com Prisioneros, Enemy i Sicario, i del qual en parlem menys del que es mereix. Afortunadament Ridley Scott només ha exercit de productor. I és que després dels resultats de la saga Alien, és millor que s’hagi mantingut apartat d’aquesta seqüela.
L’acció arrenca 30 anys després de la pel·lícula original. L’agent K (Ryan Gosling) és un blade runner que descobreix un secret que pot conduir el que resta de la humanitat en un caos total. Rick Deckard (Harrison Ford), del qual es va perdre la pista 30 anys enrere, és una de les claus per resoldre el misteri. L’altre és Niander Wallace (Jared Leto), creador de vida sintètica i replicants. 
Blade Runner 2049 està a l'altura de l’original i potser no ara, perquè és molt recent, però d'aquí a uns anys podrem jutjar amb claredat quina de les dues és més bona. Sense cap mena de dubte aquesta és la seqüela tardana més satisfactòria que hem vist, ja que ni els Alien, ni Indiana Jones, ni Star Wars han estat al mateix nivell que els seus productes originals. 
La pel·lícula és molt continuista respecte l’anterior, així que si sou dels que no us agrada l’original, no cal que ho intenteu amb aquesta. A mesura que la trama avança anem coneixent el que ha passat durant aquests més de 30 anys entre pel·lícules. Potser el que més sorprèn i que també aplaudim és que d’entrada sabem que els blade runners d’aquesta època són replicants, ja no caldrà que ens ho preguntem. Però això no vol dir que la pel·lícula no jugui amb la recerca de la identitat del protagonista, tot el contrari.
L’univers de Blade Runner s’eixampla en la pel·lícula, ja que no es limita a repetir els mateixos entorns de la primera. En aquesta ocasió sortim dels carrers de Los Ángeles i veiem un més enllà de la ciutat, molt més coherent que l'escena final que ens oferia la versió original 1982 que finalment va quedar eliminada del muntatge final. Els escenaris i la fotografia són brutals i espectaculars. En aquesta ampliació de l’univers, Villeneuve fa plànols de dia i explora molts escenaris nous. 
També el to de la pel·lícula és diferent, ja que abandona fer cinema negre en el futur, per fer una altra cosa. Sí que s’assembla amb la primera per les poques escenes d’acció i que sigui la història i el diàleg el que fa avançar la trama.
Sobre els protagonistes, destacar Ryan Gosling que es mostra idoni pel paper. El seu personatge no requereix grans dots d’interpretació, com tampoc requeria Deckard. Però en els moments que toca aconsegueix mostrar sentiments, sobretot el de tristesa que és el que acusa el seu personatge, està meravellós. 
Pel que fa als actors originals, a part d’alguna aparició sorpresa que no desvetllaré, tenim a Harrison Ford que reprèn el paper de Deckard. Al contrari del que poguéssim pensar, que compartiria protagonisme amb Ryan Gosling, Ford només apareix en el tram final, quan comença el desenllaç de la trama que s’ha estat coent durant tota la pel·lícula.
Blade Runner 2049 ens ha deixat plenament satisfets. El repte era immens i Denis Villeneuve l’ha superat amb nota. El resultat és una gran pel·lícula igual que la primera. No ha estat un gran èxit de taquilla, però es convertirà, també amb el temps, en una pel·lícula de culte.


dilluns, d’octubre 16, 2017

Les 10 imprescindibles del Sitges 2017

Finalitza un any més el Festival de Sitges en la que ha estat la seva edició número 50. Com cada any us he preparat un selecció de 10 pel·lícules. Pel que veureu, a la llista hi falten títols com Thelma, The killing of a sacred deer o Revenge, que també hi podrien estar, però per diferents motius he prioritzat altres pel·lícules. Tampoc hi veureu Jupiter’s moon, la guanyadora de la secció oficial, ja que tot i que fa una bona denúncia social, com a pel·lícula deixa molt a desitjar. Tampoc he inclòs A ghost story, una obra mestra per alguns o pedanteria avorrida i mal interpretada per qui escriu aquestes línies. La llista que trobareu a continuació són molt bones pel·lícules, recomanables totes elles, així que llenceu-vos-hi segons els vostres gustos i a mida en què s’estrenin en diferents cinemes o plataformes digitals, però no deixeu de veure’n cap.

Brigsby Bear

El descobriment d’aquest any. Una de les pel·lícules més creatives i emotives que he vist. Brigsby Bear s’ha converit en tot un fenomen en els festivals. El mateix Kevin Smith ha mostrat al món com va plorar al veure la pel·lícula i ha dit que és la seva favorita d’aquest any, cosa que personalment també subscric. Brigsby Bear és pur amor per aquells que els agrada el cinema i somia a fer-lo. També ho és per tot aquell fan i incondicional seguidor d’una saga cinematogràfica o una sèrie de televisió. El protagonista, James (Kyle Mooney), va ser segrestat de petit per una família i ha viscut fins a fer-se gran en un búnquer. Els seus nous pares li han fet creure que el món havia quedat destrossat en una apocalipsi i que l’única sèrie de televisió que existeix és Brigsby Bear, una space-opera protagonitzada per un ós de peluix gegant. James, després de ser rescatat, intentarà adaptar-se en el nou món i donarà a conèixer els episodis de Brigsby Bear als seus amics. La pel·lícula domina la tendresa i l’humor aconseguint una combinació perfecta que em va deixar amb un somriure estúpid de principi a final. Entre els actors hi trobem cares conegudes com Mark Hamill, Greg Kinnear i Claire Danes. Es va endur la ovació més gran a Sitges i el públic va aplaudir durant més d’un minut en la mítica sala Tramuntana.

Boys in the trees

Confesso la meva debilitat per les pel·lícules ambientades a la festivitat de Halloween. Per altra banda, cada vegada són menys les pel·lícules que dins aquesta ambientació aconsegueixen sorprendre. Boys in the trees ho fa en tots els aspectes. Sense voler ser una pel·lícula de terror, tracta qüestions com el bullying i el deixar enrere l’adolescència en una nit de Halloween. Vehiculat en forma de contes de terror, veurem com el nostre protagonista haurà de fer front a aquelles qüestions que no ha volgut encarar-s’hi com la relació amb uns amics que no volen el millor per a ell, un interès amorós i sobretot els sentiments contradictoris envers un amic d’infantesa que ara és objecte de bullying a l’institut. El fet de lligar les preocupacions dels adolescents en l’institut i un conte de terror la fa una pel·lícula extraordinària molt ben ambientada, a finals dels 90, i fotografiada. Boys in the trees és australiana i ha estat dirigida i escrita pel debutant Nicholas Verso que ha comptat amb un joves i desconeguts actors en estat de gràcia. 

Brimstone

Sensacional i ultra violent western. Un western de gènere fantàstic? No, però per la violència i un malvat que podria ser la reencarnació de Mike Meyers, la fan mereixedora de passejar-se pels festivals de cinema fantàstic de tot el món. La pel·lícula és violenta, com hem dit abans i extremadament atrevida. Per això, si busqueu crítiques dels Estats Units probablement no siguin bones, ja que Brimstone s’atreveix a lligar a un reverend amb una qüestió tan delicada com l’incest. No cal dir que és un western que odiaran els fans de Donald Trump. L’estructura és molt original ja que està separada en quatre episodis, els tres primers narrats de final a principi de la història, essent el quart on es resolt. Brimstone està protagonitzada per Guy Pearce, que és un dolent sensacional, i Dakota Fanning que també està esplèndida. En un paper menor trobem a Kit Harrington (Jon Snow a Joc de trons) que va provocar l’eufòria (i qui sap si algun desmai) entre el públic tant femení com masculí que estava en el passi de Sitges. 

Wind river

Aquesta pel·lícula significa el debut en la direcció de Taylor Sheridan, el guionista de Sicario i Comanchería, aquesta última estrenada a Sitges l’any passat. Wind river té molts punts en comú en Comanchería perquè la població nativa índia dels Estats Units és fonamental en el seu desenvolupament. L’acció succeeix en una reserva índia de Wyoming on sempre neva i fa molta fred. Allí es produeix l’assassinat d’una jove trobada a la neu. Per a resoldre-ho, l’FBI envia una agent que comptarà amb l’ajuda d’un dels rastrejadors, el qual va perdre la seva filla anys enrere en circumstàncies similars. Entre els protagonistes trobem a Jeremy Renner, Elizabeth Olsen i Jon Bernthal. La pel·lícula funciona de manera similar a Comanchería. Tot i que no és tan bona com aquella, és un producte també excel·lent. A destacar també la fotografia dels paisatges nevats i l’atmosfera i sensacions que transmet a l’espectador.

The shape of water

La nova pel·lícula de Guillermo del Toro és també una de les seves millors obres, tot i que no ha estat entesa per tothom. Del Toro ha volgut retre un homenatge al cinema i omple The shape of water de múltiples elements d’altres pel·lícules com La mujer y els monstruo, La bella y la bestia i fins i tot s’atreveix amb E.T. The shape of water és una pel·lícula d’amor atrevida rodada i dirigida també de manera atrevida. A Del Toro no li hagués costat res fer que la pel·lícula no contingués escenes sexuals o suavitzar la violència perquè fos accessible a tots els públics. Però no és així. The shape of water és una molt bona pel·lícula, però dintre els paràmetres de Hollywood li costarà trobar el seu públic ja que Del Toro ha tingut llibertat per fer el que volia que fos la pel·lícula a costa de la recaptació. La pel·lícula ens narra la història d’amor entre una netejadora i un monstre marí reclòs en unes instal·lacions del govern. El càsting és immaculat amb una intencionadament poc atractiva Sally Hawkins i un malvat que interpreta Michael Shannon, que desprèn masclisme i racisme per tot arreu i que fa servir una porra per torturar el monstre. M’ha recordat a cert polític.

Brawl in cell block 99

S. Craig Zahler, va sorprendre a tothom amb el western, Bone Tomahawk. Brawl in cell block 99 és la seva segona pel·lícula, protagonitzada per Vince Vaughn en el que és sense cap mena de dubte la millor interpretació de la seva carrera. Zahler fa també una història de violència exagerada i extrema com ja era Bone Tomahawk. En aquesta ocasió segueix a un pinxo que treballa per un traficant, però que té uns principis familiars i de lleialtat que no es poden trencar. Fidel a aquest principis, entra a la presó i un cop allí accepta un missió arriscada per protegir a la seva família. Durant aquest periple atonyinarà i aixafarà els caps de qui se li posi per davant que amenaci a la seva dona i fill nonat. Brawl in cell block 99 no és una pel·lícula de presons malgrat que bona part de la pel·lícula succeeixi en una o diverses, per ser més precís. El protagonista no para de moure’s i no trobareu res que es pugui assemblar a un drama de presons. Una de les pel·lícules més violentes i brutals que han passat aquest any per Sitges.

Salyut-7

Sou dels que penseu que Apollo 13 va ser una oportunitat perduda? Creieu que de la pel·lícula dirigida per Ron Howard en podia haver sortit una pel·lícula emotiva i no una de mediocre? Això es corregeix a Salyut-7. Una excel·lent producció russa que ens narra el seu Apollo 13, en aquest cas ens explica de forma emotiva i emocionat com uns cosmonautes russos són enviats a l’estació espacial russa Salyut-7 per reparar-la en plena Guerra Freda i durant la Guerra de les Galàxies entre els governs dels Estats Units i la U.R.S.S. La pel·lícula té tot el que li faltava a Apollo 13, uns personatges que et creguessis i molta emoció. Tècnicament és impecable, és més, conté 40 minuts gravats en gravetat zero de veritat, no la simulada que vam veure a Gravity. La pel·lícula et manté amb l’ai al cor fins al final. Fins el punt que, durant la projecció, no vaig poder aguantar més i vaig decidir consultar a la Wikipedia com acabava la història perquè no podia més. 

Mayhem

Heu vist La Purga? Mayhem trasllada la premissa en una empresa. Què faríeu vosaltres si tinguéssiu impunitat total durant unes hores per matar o torturar aquell cap que us fa la vida impossible o el company de feina que et clava la punyalada per l’esquena, o bé practicar el sexe desfermadament davant els companys d’oficina? Aquí l’excusa és un virus que fa sorgir els instints més bàsics de les persones. Mentre el virus té efecte, cap dels actes que faci ningú poden ser processats legalment. Els afectats tenen impunitat total per fer el que vulguin. A Mayhem això passa en un bufet d’advocats. Els protagonistes són un advocat que ha estat acomiadat injustament per una espifiada que no ha fet ell, i una clienta que ha perdut la casa per les accions del bufet. L’espectacle i la salvatjada comença. El protagonista és Steve Yeun, l’entrenyable Glenn de la sèrie The walking dead

Dave made a maze

La història més surrealista d’aquest festival. Una pel·lícula que ens situa irremeiablement en el mateix context que el cinema de Gondry. El protagonista és Dave, un noi sense massa res a fer que construeix un laberint. Malgrat de fora no sigui molt gran de dins és infinit. Tant, que s’ha perdut i no troba la sortida. La seva xicota truca als amics perquè entrin amb ella al laberint i l’ajudin a rescatar a Dave. Però pel camí hauran d’esquivar les trampes mortals que ha construït Dave, així com el minotaure que té qualsevol bon laberint. La pel·lícula és molt original. S’ha de dir que costa mantenir el ritme perquè no és senzill, però la imaginaria és tan gran que li perdonem qualsevol defecte. A destacar la feina ingent de treball manual en cartró que s’ha fet servir per construir tot el que hi veiem dins.

How to talk to girls at parties

Adaptació d’un conte curt de Neil Gaiman que ens transporta a l’Anglaterra de finals dels 70 on començava a destacar el punk. És lògic pensar que la pel·lícula conté punts autobiogràfics, com Gaiman freqüentava aquest ambient en la seva joventut. El que segurament no sigui autobiogràfic és el moment en què el grup d’amics protagonista es col·li en una festa privada i descobreixi que els seus integrants pertanyen a una raça extraterrestre. Un d’ells s’enamorarà d’una de les alienígenes que escaparà amb el noi i descobrirà les tradicions humanes i la música punk. La pel·lícula és una comèdia força surrealista en allò que està relacionat amb els extraterrestres, marcadament sexuals, que faran les delícies dels que busquin productes transgressors. Entre el repartiment trobem a Elle Fanning i Nicole Kidman caracteritzada de punk. Imprescindible pels fans de Sandman i l’obra de Gaiman en general.