dimarts, d’agost 15, 2017

Rey Arturo: La leyenda de Excalibur

Guy Ritchie té un problema. El que va ser l’aclamat director de Lock & Stock i Snatch. Cerdos y diamantes s’ha convertit en un dels pitjors directors de blokcbusters quan manté inalterable el seu estil. Les seves millors pel·lícules daten del 1998 i el 2000. Entremig, només es salva RocknRolla (2008) una tornada als seus orígens i Operación U.N.C.L.E. (2015) que no semblava en absolut una pel·lícula seva. I és que quan ha volgut fer altres coses, però al mateix temps ha volgut mantenir la seva identitat, li ha sortit el tret per la culata. Les dues pel·lícules de Sherlock Holmes, tot i Robert Downey, Jr., són dos desastres, eclipsats per la magnífica reinvenció televisiva del personatge. El que va fer amb Sherlock Holmes ho ha volgut aplicar a la llegenda del rei Artur, emmirallant-se amb aquesta obra mestra que és Excalibur de John Boorman. El resultat és un despropòsit, possiblement el més gran de la seva carrera si som capaços d’oblidar Barridos por la marea.
El despropòsit segurament no sigui completament culpa seva. Durant el rodatge van haver-hi moltíssims problemes. La productora és Warner i la pel·lícula té moltíssims punts amb comú amb aquest altre desastre natural cinematogràfic que va ser Batman v Superman. No sé què els va passar pel cap quan van pensar que reversionar la llegenda d’Excalibur agafant com a referent les pel·lícules de superherois de DC era una bona idea. Rey Arturo peca dels mateixos defectes que aquestes pel·lícules. Guions mal escrits, sense cap tipus de coherència, actors desubicats, remuntatges continus i un a inundació de CGI per tot arreu. Els remuntatges que ha patit la pel·lícula es noten molt perquè en moltes ocasions les escenes no lliguen entre sí. Si això li afegim l’estil personal que Ritchie ha volgut posar en cada plànol, que no lliga en absolut amb el personatge, aconseguim convertir la cinta en la pitjor de l’estiu, sempre que no hagiu vist Emoji.
Arthur és un jove que viu en els carrers de Londonium. La seva vida canvia quan es topa amb l’espasa Excalibur. Arthur haurà d’aprendre a dominar l’espasa i els seus poders. A més, es trobarà amb la jove i misteriosa Guinevere, i nous reptes, com ara defensar el poble de la tirania del malvat Vortigern.
El repartiment és prou atractiu, però qui s’endú la palma és Jude Law en el paper d’aquest dolent d’opereta que és Vortigen. No espereu trobar tampoc bones interpretacions, malgrat Charlie Hunnam, Astrid Bergès-Frisbey (l’actriu catalana d’Orígenes), Djimon Hounsou, Jude Law, Eric Bana i Anabelle Wallis. Aquesta última s’està fent una carrera impressionant de frcassos entre AnnabelleLa momia i aquesta.
El resultat ha estat un merescut i estrepitós fracàs en taquilla. La pel·lícula ha tardat quasi tres mesos en estrenar-se aquí, la qual cosa ha permès que circulessin còpies pirates setmanes abans. Un aplaudiment, una vegada més, a les distribuïdores espanyoles.
En resum, una absoluta pèrdua de temps amb res aprofitable. Si us pensàveu que no podia haver cap pel·lícula aquest estiu, després de Transformers: El último caballero en què els minuts en el cine es fessin interminables, us equivocàveu. I mira per on que al final resulta que les dues pel·lícules comparteixen temàtica.


dilluns, d’agost 07, 2017

Atómica (Atomic Blonde)


David Leitch, especialista d’acció, director no acreditat de John Wick i que actualment roda Deadpool 2, és el realitzador d’aquesta pel·lícula d’acció que protagonitza Charlize Theron. Atómica adapta la novel·la gràfica La ciudad más fría d’Anthony Johnston i Sam Hart que aquí ha publicat Planeta Cómic. 
Ambientada a l’any 1989, dies abans de la caiguda del Mur de Berlín, arriba a la ciutat Lorraine Broughton, una agent de l’MI6, el servei secret britànic, per investigar l’existència d’una xarxa d’espies que hauria assassinat a un altre agent de l’MI6, qui havia estat el seu amant. 
Atómica vindria a ser la resposta femenina de John Wick passada pel filtre de Nicolas Winding-Refn. El resultat és molt semblant a Drive per la utilització de la música, la narrativa i una fotografia que ens recorden molt a la pel·lícula protagonitzada per Ryan Gosling. A diferència de les últimes cintes de Winding-Refn, Atómica cuida també el guió. La pel·lícula va més enllà de l’estètica, essent en termes generals comprensible, no com The Neon Demon. Així que és molt normal que Atómica provoqui urticària entre aquells que pensen que Drive és una postmodernitat gafapastil, enlloc de l’obra mestra que és en realitat. Tot i això, la trama a vegades es fa difícil de seguir i està mal explicada, no sé si per poca eficàcia o per recalcar que en realitat tampoc importa massa, amb excepció del gir final, que no dóna lloc a cap confusió. 
Les escenes d’acció són pura meravella, coreografies ben rodades en les que mai et perds, i que dóna gust de veure. Charlize Theron broda aquest personatge inexpressiu de moviments gràcils, però molt menys expeditiva que John Wick. Les diferències amb la pel·lícula de Keanu Reeves són notables. Tot i una estètica semblant, sobretot amb la segona part, a Atómica l’acció sovint s’atura per aprofundir en els secundaris, mentre que a John Wick l’acció en prou feines descansa. Qui esperi només un John Wick en femení s’endurà una decepció perquè en realitat tampoc conté tanta acció com es pugui pensar, tot i que les escenes de lluita són d’una extrema violència física. Us recomano que us deixeu endur per la experiència cinematogràfica i estilística de David Leitch, que en el fons ha volgut demostrar que pot fer més coses que rodar acció sense aturador. 
A part d’una selecció de temes fantàstics per la banda sonora, Atómica ens deixa sense alè davant la recreació del Berlín de finals dels anys 80. Ambientar la història en el final de la guerra freda amb la caiguda del mur com a rerefons li dóna a la pel·lícula un context brutal que aprofita al límit. 
Atómica és una pel·lícula d’acció excel·lent il·luminada amb neó, i pensada pels que fins ara no hem trobat a la cartellera res més que pel·lícules d’acció protagonitzades per actors hipermusculats que es mouen de manera ràpida i furiosa.


Transformers: El último caballero


Fer una crítica de Transformers suposa tot un repte per algú que escriu sobre cinema. Com omplir un text de paraules amb la buidor més absoluta? Tot un repte.
Els Transformers sempre han estat una cosa que ha molat. Una joguina estupenda de gran popularitat en els anys 80 que fins i tot va gaudir d’una època d’esplendor en els còmics quan els publicava Marvel. Desgraciadament i després de cinc pel·lícules, mai hem vist, ni per un instant, allò que molava dels Transformers a la gran pantalla.
El culpable té nom i cognom, Michael Bay, l’icona del blockbuster dels 90 que ha perpetrat autèntics atacs terroristes contra el bon gust com Armageddon, Pearl Harbour o La isla. Bay ha repetit fins a la sacietat el seu estil de blockbuster i avui, el seu cinema ja és un gènere per sí mateix. Bay continua fent pel·lícules com si continuéssim en els anys 90 sense considerar que el cinema ha evolucionat. El mateix que fa Woody Allen amb gràcia, que no ha canviat d'estil des de la seva primera pel·lícula, s'aplica a Bay.
Els que han hagut de patir unes adaptacions nefastes per culpa de Bay han estat Optimus Prime, Bumblebee i companyia. Més enllà d’una primera pel·lícula, en la qual es nota que Steven Spielberg va poder contenir parcialment a Bay, la resta de la franquícia és absolut material de deixalleria. A partir de la segona, totes són iguals, fetes pel mateix patró, és a dir un guió inexistent, nul·la profunditat de personatges, ornamentació militar i seqüències d’acció encadenades, sense solta ni volta, de lluites amb molta ferralla i molta fressa. Amb l’afegit que el metratge de totes elles s’aproxima a les tres hores. És aquesta cinquena pitjor que les anteriors? No, és igual d’horrible, però perquè és impossible caure més baix. 
La gran novetat de Transformers: El último caballero és que les batalles incomprensibles de ferralla tenen lloc a Londres, on apareix un lord britànic interpretat per Anthony Hopkins, feliç i content de cobrar un xec multimilionari. Mark Wahlberg continua essent el protagonista principal, en una pel·lícula en què els humans sobren. Afortunadament aquesta cinquena part es desprèn de la insuportable filla i xicot que acompanyaven a Wahlberg a la quarta.
En aquesta no només la crítica ha donat l'esquena Bay, també el públic davant d'una fórmula caducada i esgotada. Transformers: El último caballero s’ha quedat molt lluny de les xifres milionàries de les dues anteriors entregues. És el que passa quan l’èxit només s’aguanta per la taquilla de la Xina i no canvies res perquè creus que tot funciona. A Michael Bay se li acaben les idees, si és que mai n’ha tingut alguna. El millor que podria fer Paramount seria deixar descansar la franquícia un temps per tornar amb un reboot encapçalat per algú amb idees noves i interessants per començar de nou amb la saga. Desgraciadament això no passarà. Davant la necessitat de continuar fent calers, encara que siguin menys, i treure tot el suc a la gallina, l’any vinent ens espera un spin-off protagonitzat per Bumblebee ambientat als anys 80. Malgrat tot, aquí hi ha esperança perquè el director serà Travis Knight, animador de Laika i responsable d’aquesta meravella que és Kubo y las dos cuerdas mágicas.