dijous, de juliol 27, 2017

Spider-Man: Homecoming - SENSE SPOILERS

Spider-Man: Homecoming mola i mola molt! Us ho diu algú que arrufava el nas davant tots els canvis que olorava que tindria la pel·lícula i que eren en el tràiler. Però què voleu que us digui, la pel·lícula em va fer sentir com nen i qualsevol prejudici que poguessis tenir va desaparèixer com si mai hagués existit. Sí, els canvis hi són, però Peter no deixa de ser Peter i per primera vegada el veiem i sentim com un estudiant d’institut de veritat.
Tot i tractar-se de la tercera interpretació després de la trilogia que va iniciar Sam Raimi al 2002 i de la fracassada versió de Marc Webb, la particularitat d’aquesta encarnació és que està integrada en l’Univers Marvel Cinemàtic (UCM). Homecoming aprofita al màxim aquest entorn. Hi trobarem una pila de referències, però sempre en un segon pla. Per primera vegada des de la creació del UCM, aquest entorn adquireix una dimensió narrativa que en la pel·lícula no només és el fil conductor que involucra al malvat de la història, sinó també és essencial en Peter Parker. Aquest Spider-Man ja no és l’únic superheroi que existeix. Peter viu en una ciutat acostumada a l’existència d’éssers amb poders.
Un cosa que vull deixar molt clara és que Homecoming és una pel·lícula d’Spider-Man. Iron Man només apareix en quatre escenes. Fins i tot alguna que havíem vist en el tràiler, us sorprendrà que no estigui inclosa en el muntatge final. Tony Stark, més que Iron Man, només apareix el just i necessari.
Homecoming no ens narra una vegada més l’origen del personatge, la picada de l’aranya i la mort de l’oncle Ben. Tots ho coneixem. En aquest sentit hi ha una picada d’ullet a l’espectador. No serà la única i no faltaran referències a la trilogia de Raimi.
Aquest Spider-Man és molt diferent al que havíem vist fins ara, però al mateix temps és molt representatiu del que seria Peter Parker avui en dia, amb 15 anys, en un institut. Segurament el que veiem a la pel·lícula no diferiria massa dels còmics si Stan Lee i Steve Ditko els haguessin escrit i dibuixat avui. Brian Michael Bendis ha aplanat el terreny dels guionistes, els quals han begut molt dels còmics d’Ultimate Spider-Man. Però a part de l’Ultimate, la pel·lícula també inclou referents en els clàssics, des de Lee-Ditko fins als més moderns, com la Civil War de Mark Millar.
A Homecoming, Peter continua essent el noi brillant d’institut, que si bé té pocs amics, s’ajunta amb nerds com ell. El bon cor de Peter és el mateix que en el seu moment van crear Lee i Ditko. Però la vida d’un estudiant en un institut de Queens l'any 1962 no és la mateix que al 2017. I això és, amb èxit, el que ens explica la pel·lícula. Tot i els canvis, Peter és més Peter que mai.
Si bé és cert que Homecoming aparca temes com l’oncle Ben, el poder i la responsabilitat i el sentit aràcnid, que no vol dir que no hi sigui o no hagin succeït, n’agafa molts d'altres del personatge que mai havíem vist en el cinema. Sobre l’obtenció dels poders passa molt per sobre, en canvi sobre l’oncle Ben, no sabem si va passar o no. I en cas de passar, el trauma, si no oblidat, sembla superat. Homecoming no vol incidir en temes ja vists en pel·lícules anteriors.
Si hem de parlar de fidelitat respecte al còmics, podríem discutir molt perquè Sam Raimi també es va prendre moltes llicències en les seves pel·lícules. Homecoming, lògicament, també se’n pren, però l’esperit del personatge es manté intacte, és més, jo diria que en aquesta l'essència és la més fidel respecte a la dels còmics. Sobre aquest assumpte em remeto a la resolució de la batalla final entre Spider-Man i el Buitre.
El director ha estat Jon Watts, escollit per l’excel·lent retrat que va fer dels adolescents a Cop Car i impregnar-la de ritme. Aquestes coses eren les que els productors volien que tingués Homecoming i l’objectiu s’ha assolit amb escreix. Watts ha agafat com a referent les pel·lícules d’adolescents dels 80, concretament s’emmiralla amb el John Hughes d’El club de los cinco i Todo en un día, protagonitzada per Matthew Broderick. Sobre aquest referents, lluny de voler-los amagar, fa el contrari, se n’enorgulleix i els reivindica. Spider-Man: Homecoming és la pel·lícula més vuitantera de Marvel només per sota de Guardianes de la Galaxia, però d'estils molt diferents.
Pel que fa als actors, destacar els dos protagonistes. Tom Holland que és un Peter Parker i Spider-Man perfectes. Holland li dóna a l'aràcnid el to que necessita, tant quan porta el vestit de superheroi o quan és simplement un estudiant d’institut força intel·ligent i també nerd. No és exagerat dir que ha estat el millor Spider-Man d'imatge real. Michael Keaton, confecciona el malvat que més m’ha agradat de les pel·lícules Marvel perquè, entre moltes altres coses, com a espectadors també ens hi podríem arribar a identificar. La vida l’ha portat a ficar-se en negocis no massa recomanables, però el seu personatge Adrian Toomes, no deixa de fer el que fa per la seva família. A més, Keaton és un actoràs i Toomes encaixa molt bé en la galeria de malvats d'Spider-Man.
Un dels aspectes més encertats és donar a la pel·lícula la seva dimensió idònia. Spider-Man: Homecoming no pretén explicar-te una història més gran que la vida, les seves aventures són molt de carrer, com els mateixos còmics d’Spider-Man. Per això, es pot arribar a percebre aquesta pel·lícula d’una manera semblant a la d’Ant-Man per les seves pretensions.
La part més negativa ve donada per un personatge que no han sabut donar un tractament adequat i que grinyola també per la mala feina de l’actor. Parlo de Tony Revolori, qui interpreta a Flash Thompson, l’assetjador de Peter a l’institut, que queda transformat en un personatge odiós i ridícul. I no ho dic perquè  no tingui res en comú amb el Flash dels còmics. L'enfocament del personatge em sembla un error monumental. Revolori és un claríssim miscasting ja que l'actor tampoc està a l'alçada. De Zendaya podríem dir alguna cosa semblant, però no pas per l'actriu, més aviat perquè el seu personatge és completament irrellevant, a no ser que l'aprofitin en futures pel·lícules. En canvi, Laura Harrier (Liz) està correcte i Jacob Batalon, molt més que correcte en el paper de l’amic de Peter, Ned, que no té res a veure amb el Ned dels còmics i molt amb en Ganke de l’Ultimate Spider-Man. Acabo amb Marisa Tomei com a la tieta May. El cert és que ens hem quedat amb ganes de veure i saber moltes més coses sobre ella, però la pel·lícula no donava per més temps.

Spider-Man: Homecoming acaba sorprenent i és una experiència molt agradable que et fa sentir com un nen i que té la capacitat per sorprendre a l’espectador, fins i tot en el final quan creus que ja està tot explicat. I com sempre no us perdeu les dos escenes post-crèdits, una al mig i la última ben bé al final. Què feu asseguts encara? Correu com posseïts a veure Spider-man: Homecoming!