dimecres, de juliol 19, 2017

La guerra del planeta de los simios


Després de les excel·lents El origen del planeta de los simios i El amanecer del planeta de los simios, arriba la tercera preqüela de la sèrie de pel·lícules protagonitzades per Charlton Heston. Aquesta nova saga ens explica què va portar a la humanitat a la seva desaparició i com els simis es van apoderar del planeta. És a dir, al final del camí, pretén que encaixi amb la pel·lícula del 1968.
El context d’aquesta tercera entrega és l’apocalipsi i com tant humans com simis intenten sobreviure. Els simis, liderats per Cèsar (Andy Serkis, per captura del moviment) hauran d’enfrontar-se contra les tropes del despietat Coronel (Woody Harrelson) que provocarà moltes pèrdues entre els simis. Cèsar haurà de lluitar contra els seus instints més obscurs quan hagi de venjar als seus sense caure en l’anarquia.
A la direcció repeteix Matt Reeves que abandona la saga aquí per rodar The Batman amb Ben Affleck. Reeves és un director que ha madurat i millorat amb el pas del temps i que ha progressat per sí mateix després d’abandonar l’ala de J.J. Abrams. El trobarem molt faltar, tot i que El origen no la va dirigir ell, ho va fer Rupert Wyatt.
Aquesta nova saga de pel·lícules sobre El planeta dels simis hauria d’ocupar moltes més converses de les que ocupa. Estem davant d’una de les millors sagues de ciència ficció del que va de segle i que supera àmpliament les pel·lícules originals. És una trilogia perfecta com Regreso al futuro o la primera d'Star Wars.
Al contrari del que pugui semblar, La Guerra no és una pel·lícula d’acció de dalt a baix ja que les escenes bèl·liques estan concentrades al principi i al final. Doncs, què trobem entremig? Un producte molt Spielberg (el de La llista de Schindler) que toca multitud de temes. Des de l’holocaust, fins a un homenatge reconegut a Apocalypse Now, passant pel cinema de fugues a l’estil de La gran evasión. Les referències són un sentit homenatge a aquestes pel·lícules. El fet de veure a Woody Harrelson pràcticament caracteritzat com Marlon Brando a la pel·lícula de Coppola, la inscripció dApe-Calipsis Now en un dels túnels o la manera en què els simis ideen fugar-se del camp de concentració, així ho confirmen..
La càrrega dramàtica de la pel·lícula és molt forta amb moments d’absoluta angoixa. Per aquest motiu i és necessari alleujar a l’espectador, per això se'ns presenta un nou simi, un vellet que vivia en un zoo i que ha après a parlar com Cèsar. Aquest personatge és el que ens proporciona una via d’escapament quan la pel·lícula es fa difícil de veure pel que ens narra.
La resolució final de La Guerra és brillant. L’explicació del què acaba provocant la destrucció de la humanitat em sembla encertadíssima i trenca amb les idees preconcebudes que poguéssim tenir d’una pel·lícula que inclou El planeta dels simis en el seu nom.
Tècnicament no sé si val la pena insistir, però la recreació dels simis és brutal. El realisme que aconsegueixen transmetre és insòlit en uns personatges creats digitalment. I ja no parlo els sentiments que clarament veus expressar a Cèsar. Com a espectador em resulta impossible no percebre a Cèsar com un simi real i que ens estimem, ja des de que va donar les primeres passes a El origen.
La Guerra del planeta de los simios és una absoluta obra i mestra i estic convençut que si enlloc de simis els protagonistes fossin humans, seria nominada als Oscars. Aquesta me l’apunto com una més de les discriminacions que pateixen els simis en un món dominat pels humans.