dimecres, de juny 28, 2017

Wonder Woman

Després dels fracassos de Man of steel, Batman v Superman i Escuadrón suicida, l’univers cinematogràfic de DC només se salvava per les recaptacions obtingudes per aquestes pel·lícules, tot i la seva poca qualitat. L’èxit de les futures implicava fer una pel·lícula decent abans que s'enfonsés tot. Confiar la construcció d’aquest univers cinematogràfic a Zack Snyder va un error monumental. Per sort, Wonder Woman va majoritàriament per la seva banda i ha esdevingut una pel·lícula coherent, ben escrita i amb personatges que realment t’hi arribes a implicar. Wonder Woman no serà cap referent del gènere superheroic tal i com afirmen alguns exagerats, de fet té moltes coses que no funcionen, però sense cap mena de dubte és un primer pas molt important per DC i  marca el camí pel qual cal continuar.
D’entrada vull aclarir que desconec completament el personatge de Wonder Woman dels còmics. Mai m’ha interessat i diria que no n’he llegit cap còmic més enllà de les seves aparicions al cantó de Superman i Batman. La meva única referència és la cinematogràfica, així que estic lliure de qualsevol perjudici o comparació que pugui fer del còmic. També avanço que la pel·lícula tampoc ha fet que em llenci a la llibreria a comprar les seves històries. Tot i que la pel·lícula m’ha agradat, el personatge em desperta el mateix que tenia abans.
El primer que em va agradar a la pel·lícula va ser la lluminositat inicial, que no havíem vist en les anteriors pel·lícules de l’univers. Themyscira és un indret paradisíac governat per les amazones. Tot i lallum, aquesta part és la més fluixa de la pel·lícula perquè a part de Diana, la resta de personatges responen a clixés i dóna entendre que les amazones tenen vides molt avorrides. Només es dediquen a entrenar-se durant segles per lluitar algun dia contra Ares, el Déu de la guerra. Sembla que el pressupost no els arribava per explicar i enriquir Themyscira, que es percep com molt pobre. Sort que allí arriba una de les grans alegries de la pel·lícula que és Steve Trevor (Chris Pine), que esdevindrà l’interès amorós de la princesa Diana. Pine es convertirà en el rei de la festa i establirà una bonica relació amb Gal Gadot. La seva relació funciona i aprofita bé la candidesa de Wonder Woman per donar química a la relació amb bones dosis d’humor. L’humor funciona i és introduït per primera vegada, i amb encert, a les pel·lícules de DC, més enllà sobre acudits involuntaris de noms de mares de superherois.
La millor part de la pel·lícula és veure a Wonder Woman en el món dels humans durant la Gran Guerra, tot i que moltes vegades sembla que ens trobem a la IIa Guerra Mundial. Olora que s’ha canviat de guerra perquè la pel·lícula s’assembli menys a Capitán América: El primer Vengador, tot i que no pot evitar semblar-s’hi. Els dolents no deixen de ser succedanis de Cràneo Rojo i Armin Zola, l'equip d'Steve Trevor són la versió DC de Los Comandos Aulladores, així com l'escena de l'avió al final, ens retrotrau immediatament al final d'aquella pel·lícula. Wonder Woman agafa l'esquelet de Capitán América: El primer Vengador i hi barreja elements vistos a la primera de Thor.
Sobre l’elecció de Gal Gadot, res a dir. L’actriu ho fa la mar de bé, i personalment ni he pensat que hauria d’estar més musculada ni que hauria d’omplir més pit, com se li ha criticat en alguns sectors. Vista la pel·lícula, això no té gens d'importància i trenca tòpics, cosa que no està malament. 
La millor part de la pel·lícula està en el tram central, quan Diana trenca les línies enemigues en el front, des de les trinxeres, i en l’alliberació del poble. L'únic que no m'ha agradat d'aquest fragment és quan la directora Patty Jenkins juga a assemblar-se a Zack Snyder i fa servir una innecessària càmera lenta i la música de Batman v Superman. No calia perquè trenca amb el classicisme que fins aleshores havia fet gala la pel·lícula. 
El que no m’ha agradat gens de la pel·lícula és l’últim terç. I aviso que vaig amb spoliers. És aquí quan el film es contradiu amb la candidesa de Diana quan mata a sang freda a un dels personatges sense pensar en cap altra solució. Això trenca amb la definició del concepte clàssic d’heroi dels còmics. Tot i que ho podem justificar en el context de la pel·lícula si pensem que ha estat criada per matar aquest personatge. Però en un univers en què Superman trenca colls i Batman mata amb una metralladora, no sé si pensaven en justificar-ho o això ja és normal. Tampoc entenc que la pel·lícula ens intenti ocultar tota l’estona la identitat d’Ares. Jo ja sabia qui era perquè Warner ho havia anunciat per tot arreu. Quin sentit té? Quan es revela que David Theywlis és Ares no té cap emoció. Molt malament Warner per fer un flac favor a la pel·lícula amb el seu màrqueting. Però és que a més Thewlis, no dóna la talla com a Ares, tot i ser un molt bon actor. És estrany. 
Pel que fa al combat final, queda molt deslluït per un CGI més televisiu que cinematogràfic. Si fins aquell moment els efectes especials eren justets (els salts de Wonder Woman es noten els efectes especials), en la batalla final no s’aguanten. La veritat és que el pobre Thewlis, entre els efectes especials i una fotografia que copia a Snyder, sembla un Leonidas vingut a menys. 
Tot i aquest últim terç molt fluix, no m’ha espatllat la pel·lícula perquè fins aleshores m’ha funcionat molt bé. I la veritat és que el sacrifici de Trevor m’ha arribat a emocionar. 
Menció a part pel doblatge en castellà que és, per dir-ho amb suavitat, lamentable. Del pitjor que he escoltat en molt de temps. La pròpia Gal Gadot, Connie Nielsen i Danny Huston els han posat unes veus que no encaixen i es nota moltíssim que estan doblades, que contrasten amb els doblatges ben fets, com és el de Chris Pine. No sé si la vaga de dobladors ha afectat en alguna cosa, però és innegable que el resultat final se’n ressent negativament. 
Tot i les seves errades, el guió de Wonder Woman segueix una coherència interna i no és el despropòsit sense sentit de Batman v Superman o Escuadrón suicida. Tot i que caldria preguntar-se, si Wonder Woman va acabar amb la guerra carregant-se a Ares, com és que es va produir la IIa Guerra Mundial que va ser molt pitjor? 
Wonder Woman no és una pel·lícula perfecta, però és un primer pas per començar a fer les coses bé, tot i que encara cal millorar molt. Malgrat els seus defectes, és recomanable, entretinguda i amb una parella protagonista que funciona fantàsticament bé.