dimarts, de maig 30, 2017

Piratas del Caribe: La venganza de Salazar

Sis anys després de la quarta pel·lícula arriba la cinquena entrega d’una saga que creativament és un desastre des de la segona part, però que, mentre continuï generant beneficis i Johnny Deep necessiti pasta, en aquesta ocasió per refer-se de la seva ruïna econòmica, ens en caurà una nova entrega de tant en tant. Els realitzadors són la parella de norueccs Joachim Ronning i Espen Sandberg, que van saltar a la fama gràcies Kon-Tiki, tot i que anteriorment havien rodat pel mercat nord-americà l’oblidable Bandidas.
L'argument és bastant simple i construeix una aventura a través d'un McGuffin i un dolent random que interpreta Javier Bardem. Jack Sparrow està en el punt més baix de la seva vida, més o menys com està Johnny Deep ara mateix. El cas és que el persegueix el Capità Salazar, a Sparrow, no a Deep. Salazar i la seva tripulació de fantasmes han escapat del Triangle del Diable i estan disposats a matar a tots els pirates que suquin els mars. L'única forma de vèncer-los és amb el llegendari trident de Posidó. Per trobar-lo, Sparrow haurà d’aliar-se amb Henry Turner, un jove mariner de la Maria Reial britànica i fill de Will Turner.
Piratas del Caribe: La venganza de Salazar és la segona millor pel·lícula de la saga després de la primera, de fet la única bona de tota la franquícia. La resta són pel·lícules igual de buides com qualsevol Transformers de Michael Bay, amb un metratge infame. En aquesta ocasió la saga torna als seus orígens, lloc del que mai hauria d'haver sortit i recupera els personatges originals que van interpretar Orlando Bloom i Keira Knightley, encara que sigui breument, per donar-los el tancament que no van tenir. Però ells no són els protagonistes d'aquesta història, ho són una nova parella de joves, amb els quals recreen la dinàmica que tenien els originals. Ells són Brenton Thwaites (La señal) que tot i que justeja, tampoc costa gaire arribar al nivell interpretatiu de Bloom. Per altra banda, ella, Kaya Scodelairo (El corredor en el laberinto) no aconsegueix que ens oblidem mai de Knightley. Però l'autèntica estrella de la funció és Johnny Depp que novament està completament deixat anar d'amaneraments, ganyotes i gesticulació diversa amb la qual ha construït el personatge de la seva vida. Però qui segurament s'endú el cor de l'espectador és Geoffrey Rush qui repeteix com a capità Barbossa, presentat com un dolent a la primera pel·lícula, que s'ha convertit en un més de la colla, com un dolent més de Bola de drac.
Voldria remarcar la durada de la pel·lícula perquè amb dues hores dura el just perquè no se'ns faci pesada, cosa que passava irremeiablement en els anteriors entregues. En general aguanta bastant el ritme i se li agraeix l'esforç de ser un retorn als orígens, tot i que no explica res de nou. A la part positiva també li veiem la picada d'ullet que fa al cinema clàssic de pirates. 
En certa mesura, Piratas del Caribe: La venganza de Salazar, entraria en la categoria de seqüeles que són remakes encoberts, com Star Wars. Episodi VII: El despertar de la força o Alien: Covenant. El risc és mínim, vol apostar sobre segur i repeteix un esquema que funciona, però amb menys gràcia i frescor que la primera pel·lícula.


El caso Sloane

John Madden (El exótico hotel Marigold) dirigeix aquest thriller polític protagonitzat per Jessica Chastain, centrat en el funcionament dels lobbys o grups de pressió. El guionista és el debutant Jonathan Perera.
La protagonista, Elisabeth Sloane, és una de les lobbistes més poderoses de Washington, però la seva vida personal és un desastre. En prou feines pot dormir a les nits i recorre a la prostitució quan necessita desfogar-se. Sloane serà contractada perquè faci campanya per endurir els requisits per obtenir una arma de foc. Ella no s’aturarà davant de res ni de ningú, ni tan sols antics companys, i no tindrà miraments en utilitzar la vida privada dels seus col·laboradors si això l’ajuda en la campanya.
Els diàlegs de passadís d’El caso Sloane, agafen com a referència els d’Aaron Sorkin per El ala oeste de la Casablanca. Es tracta de diàlegs ràpids i complexos mentre els protagonistes caminen. Malauradament, Perera no és Sorkin i es nota, perquè als diàlegs li manquen la força i agudesa que tenen els de Sorkin.
Jessica Chastain està meravellosa i esdevé el pilar sobre el qual es construeix i s’aguanta la pel·lícula. Només amb la mirada i presència omple la pantalla i resulta un plaer veure-la relacionar-se amb la resta de personatges, sobretot en l'estranya i curiosa relació que estableix amb el prostitut. Sloane és una dona que es mou en un món dominat per homes i no s’empetiteix en cap moment per aquest entorn. Els seus principis són molt peculiars perquè li és igual defensar a demòcrates o republicans. Per a ella la política és un joc en què l’únic que vol aconseguir és guanyar a qualsevol preu i no hi ha principis que valguin. Sloane no faria ombra i podria derrotar a personatges tan maquiavèl·lics com la Claire Underwood de House of cards.
Entre el repartiment també trobem a actors que ajuden a donar la pàtina de qualitat a la pel·lícula com Mark Strong i John Lighow. 
Malauradament la part final, quan es resol la situació del judici que se'ns presenta al principi, és la més fluixa i desafortunada. El guió intenta redimir i justificar a Sloane i acaba fent-li perdre gran part de la gràcia que li havia donat al personatge fins aleshores.


dimecres, de maig 24, 2017

Jo sóc Batman 2: la broma humida

Què passaria si Tarantino dirigís una pel·li de James Bond? I si Woody Allen fes l'episodi IX d'Star Wars? I si David Lynch adaptés Dune? Ah, calla, que això... Preguntes que només poden ser contestades per Uatu, el Vigilant de l'univers Marvel. Una pregunta per l'estil li va passar per al cap a en David Callahan Ruiz quan un dia, en despertar-se, va pensar com seria una adaptació de Batman si la dirigís Albert Serra. L'ocurrència es va convertir en un fals tràiler. No és la primera vegada que aquest format suposa l’origen d’alguna cosa per al realitzador vilafantenc. La websèrie Scaletti, Girona Connection n’és un exemple. El cas és que Jo sóc Batman va guanyar el premi del públic de la Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de Sants, uns guardons que, ja avui dia, són més prestigiosos que els Oscars de l’Acadèmia de Hollywood. El seu únic protagonista masculí, Jacint Casademont, va guanyar un teen award com a millor actor secundari d’alguns premis sense determinar, segons la Wikipèdia de l’actor de mètode figuerenc.
Tres anys després i per aclamació popular, ens arriba la segona part, curiosament al cap d'un any de l’estrena de la versió apòcrifa de l’home rat-penat presentada a Batman v Superman
El llistó estava molt alt, i no ho diem per les versions dirigides per Tim Burton i Christopher Nolan, si no per la d’Adam West, avui en dia, encara, la millor versió que ha ofert el cinema sobre aquest resident de Gotham City. El mateix David Ruiz explicava en una entrevista en aquest blog: "El repte era enorme. Superar a les versions d’Adam West dels anys 60 i Joel Schumacher dels 90 era pràcticament impossible, però amb tota humiliat crec que ens hi hem acostat o fins i tot superat". Jo sóc Batman 2: La broma humida ha estat presentada aquesta setmana a Cannes on es trobava el mateix Nolan. El realitzador d'Interstellar també ha reconegut la tasca de Ruiz i ha declarat en aquest mitjà: "Vaig fer bé en abandonar el personatge per donar el relleu. Batman requeria d'un nou visionari que li donés l'enfocament que necessitava. La franquícia està en bones mans". Un directiu anònim de DC que ha demanat confidencialitat sobre la seva identitat ens ha donat una opinió contrària: "Certament no ens ha agradat gaire a la companyia. Trobem que hi ha massa color i lluminositat. Estem valorant enfosquir-la per a l'estrena en sales comercials". 
Personalment Jo sóc Batman 2: La broma humida, m'ha semblat una de les aproximacions més originals fetes mai del personatge. Segurament el veritable Albert Serra hauria plasmat en pantalla alguna cosa semblant a la que el públic podrà veure en la seva estrena aquest dissabte a La Cate de Figueres. Pels que no pugueu assistir-hi, haureu d'esperar al 7 de juliol, cosa que explicaria el canvi de la data d'estrena d'Spider-Man: Homecoming.
Al més pur estil Marvel, hi trobareu algun cameo. Us recomanem també que no us perdeu els crèdits. Tan sols ens resta esperar una tercera entrega en la qual, tal com apunta Latino Review, el Batman d’Albert Serra s’unirà amb la Lliga de la Justícia i conclourà la fase 1 del Callahanverse
Excelsior, llarga i prospera vida i que la força acompanyi el dia de l'orgulll friki!

dimarts, de maig 23, 2017

Déjame salir


El director i guionista Jordan Peele, debuta en el llargmetratge amb Déjame salir després de passar per diferents programes còmics de la televisió nord-americana.
La pel·lícula ens narra la història de Chris, un jove afroamericà, que visita la família de la seva xicota blanca, Rose, per passar-hi un cap de setmana. Un cop allí, Rose el convida a una celebració que anualment organitzen els seus pares.
La premissa de la pel·lícula és robada d’Adivina quién viene a cenar esta noche, protagonitzada per Sidney Poitier, amb l’afegit que Peele és capaç de fer amb aquesta una sàtira i al mateix temps un thriller.
La seva originalitat consisteix en combinar diferents gèneres com el terror, el suspens i la comèdia. Déjame salir és una pel·lícula que pretén donar un missatge social, concretament constatar la hipocresia, i riure’s del bonisme de la classe blanca ben estant dels Estats Units envers als afroamericans. Tot això queda palès de manera més de fons en l’inici i posteriorment es va desenvolupant amb més força a mida que es desenvolupa i descobreix la trama. Sense fer cap spoiler, hi ha un moment que un dels protagonistes diu que els negres estan de moda. És precisament aquesta classe de pensaments que denuncia la pel·lícula. Déjame salir deixa anar missatge enmig de diàlegs plens de bromes, quan un dels protagonistes explica en un moment quin han estat el paper dels afroamericans envers els blancs durant tota la història del país. Un dels diàlegs més impagables de la pel·lícula.
Els protagonistes són Daniel Kaluuya, el jove negre del segon capítol de la primera temporada de Black Mirror, el del reality show, Allison Williams, Catherine Keener (Allà on viuen els monstres) i Bradley Whitford (en Josh Lyman d’El ala oeste de la Casablanca).
Déjame salir arriba en un moment molt indicat en la política americana, i veient-la no costa entendre els motius que han fet que Trump sigui el president dels Estats Units.
Potser el pitjor és que s’hagi venut com una pel·lícula de por quan no ho és. Sí que incorpora elements de cinema de gènere, però el transcendeix i va més enllà. Més que terror, Déjame salir provoca pertorbació. Per qui estigui acostumat al gènere, no passarà por, però se li compensarà en moltes de les coses en què s’atreveix la pel·lícula, sobretot en transmetre de manera efectiva, contundent, satírica i entretinguda, la seva idea.


dimarts, de maig 16, 2017

Alien: Covenant

L’estiu de 2012 s’estrenava Prometheus, anunciada com una preqüela de la saga Alien, molt perjudicada aleshores per la tercera i quarta part i ridiculitzada en l'encreuament amb la saga Predator. El retorn de Ridley Scott a la direcció va fer pujar el llistó i la majoria de la gent va pensar que era possible repetir una pel·lícula de la qualitat i originalitat de les dues primeres. Però amb un Ridley Scott incapaç de fer cap altra obra mestra des de Blade Runner, pensar que podia superar o igualar el primer Alien, era absurd. Les meves expectatives no eren molt altes, així que Prometheus tampoc em va semblar el desastre que la majoria de la gent diu. Com a mínim em va entretenir, i Scott no es va limitar a repetir el mateix. El concepte de Prometheus era nou, de fet es desvinculava tot el que podia d’Alien, tot i que succeïa en el mateix univers. Prometheus va aportar una filosofia que la saga no tenia i s'oblidava de criatures amb dents punxegudes corrents per la nau, per teoritzar sobre l'origen de la vida i a Covenant ho fa sobre la creació dels Aliens.
A Covenant, se li va demanar a Scott que s’apartés del que havia començat a explicar a Prometheus i que en definitiva tornés a fer una pel·lícula d’Alien. I això és exactament el que tenim aquí, amb l’afegit que tanca els fils argumentals que quedaven penjats a Prometheus. Covenant acaba essent un híbrid que intenta agafar el millor d’Alien i Aliens, al mateix temps continua la trama de Prometheus
Alien: Covenant succeeix 10 anys després de la pel·lícula anterior amb una tripulació nova i uns nous protagonistes que acabaran en un planeta on troben la desapareguda nau Prometheus. 
Covenant respon a la pregunta sobre quin és l’origen dels Aliens. Un atreviment perquè és molt més senzill deixar-ho en el misteri davant la seguretat de sigui quina sigui la resposta, segurament deixarà insatisfet a la majoria. 
La millor manera de disfrutar aquesta nova saga és oblidar-nos de les pel·lícules que la van originar i veure-la com una cosa a banda perquè el to té poc veure. Tot i que aquesta s’apropa més al que ja coneixem, amb moments de terror com la primera i d’acció com la segona. El resultat triomfarà o fracassarà depenent de les expectatives de cadascú.
Una de les millors coses que hi veiem són els efectes especials i el disseny de producció. Tant la nau, com el planeta, com tots els ambients de la pel·lícula estan molt ben recreats. Mai Alien s’havia sentit tan gòtica i la veritat és que aquesta estètica li està genial.
Pel que fa a la direcció, el pols de Ridley Scott és encara ferm i és plenament capaç de mostrar-nos imatges molt potents i pertorbadores. 
El més fluixet són els personatges, que no se’ns queden a la retina com els de la primera. No deixen de ser els típics personatges plans que t’oblides d’ells al poc de morir perquè només estan a la pel·lícula per morir en mans dels Aliens. El millor continua essent Fassbender, en aquesta ocasió en un genial doble paper, i es manifesta clarament el pilar en què giren aquestes preqüeles. 
La banda sonora de Jed Kurzel està en la línia de la pel·lícula. Agafa coses d’aquí i d’allà, inclòs el mític tema de Jerry Goldsmith.
Alien: Covenant no ens ofereix res de nou a la saga que no se'ns hagi mostrat abans, però en aquesta mena de grans èxits d’Alien que és Covenant, sí que aconsegueix entretenir i fer-te saltar de la butaca un parell de cops, al mateix temps que amplia la mitologia de la criatura Alien, amb més o menys fortuna, aquí ja queda a l’opinió de cadascú. En aquest sentit funciona de manera molt semblant a Star Wars: El despertar de la força. Si això és el busqueu, us agradarà, en canvi si espereu una pel·lícula que transcendeixi com ho fa fer la primera i la segona, i estigui al mateix nivell, millor que us quedeu a casa i torneu a veure les originals.


Z, la ciudad perdida


James Gray, realitzador de La noche es nuestra i Two Lovers, reivindica el cinema d’aventures per a adults en aquesta pel·lícula basada en un llibre de no ficció escrit per David Grann.
El protagonista és Percy Fawcett, un explorador britànic que, a l’any 1925, va anar a l’Amazones amb un grup per demostrar l’existència d’una antiga civilització que durant segles no va poder ser demostrada pels europeus. Fins aquell moment, totes les exploracions que es van portar a terme havien acabat amb la mort centenars de persones. Gran part de la pel·lícula està basada en fets reals, amb excepció del final, que és una ficció del que podria haver passat amb el protagonista.
Z, la ciudad perdida recupera el cinema d’exploradors i l’actualitza. Irremeiablement ens retrotrau a produccions més contemporànies com La selva esmeralda o més clàssiques com Mogambo. Podríem dir sense equivocar-nos que ja no es fan pel·lícules com aquesta, d’aventures amb tan realisme i solemnitat, per classicisme de la proposta.
Percy Fawcett, interpretat per Charlie Hunnam en la millor interpretació que li hem vist al cinema, és un soldat que s’enamora de la selva des de la primera vegada que la trepitja i mai podrà oblidar-la. Tot i tenir una família i diners, a casa no troba la felicitat que li dóna la selva i sobretot el sentir-se descobridor. Per això, després d’un període a casa, sentirà la necessitat de tornar-hi, tot i que pel mig caurà com un gerro d’aigua freda la Gran Guerra.
Una de les coses bones que té la pel·lícula és que ens ofereix una visió actual de l’imperialisme de principis de segle XX, el de l’home blanc europeu que mirava amb superioritat als indígenes que vivien feliços en indrets selvàtics. Aquesta falsa superioritat ens manifesta quan els expedicionaris britànics es consideren descobridors de paisatges que eren l’escenari habitual dels indígenes, i es vanaglorien de ser els primers humans en trepitjar aquelles terres. Però la pel·lícula no cau en el bonisme dels indígenes i els malvats homes blancs. Hi ha de tot, i crec que fa un retrat molt fidel a la realitat del moment. De fet, Percy Fawcett se’ns retrata com un home avançat al seu temps que tenia idees molt modernes que xocaven amb la societat de l’època, cosa que ja veiem a la pel·lícula que li va portar un quants problemes.
Entre el repartiment també trobem a Robert Pattison, l’actor del repartiment que més justeja tot i reconèixer-li l’esforç, Sienna Miller, Tom Holland, Ian McDiarmid i Franco Nero (recuperat als darrers anys amb Djagno desencadenado i John Wick: Pacto de sangre).
James Gray ens ofereix un festival de direcció i fotografia. La pel·lícula està rodada amb molta elegància, sobretot en exteriors, tant a la selva, com al paisatge anglès i en el camp de guerra. Gray aconsegueix extrapolar el cinema clàssic d’aventures a l’època actual. Ara que allò vintage està de moda, no entenc que Z, la ciudad perdida que funciona com una pel·lícula d’una altra època no hagi triomfat més. Una pena, perquè Gray dóna un salt en la seva carrera i aquesta es converteix en la seva millor pel·lícula.


dimarts, de maig 09, 2017

El nadó en cap


Tom McGrath, responsable de la saga Madagascar, adapta un llibre il·lustrat infantil que ens explica les conseqüències en una llar de l’arribada d’un nou germanet.
El protagonista és Tim, un nen de 7 anys amb una imaginació desbordant, que haurà de fer front a l’arribada del seu germà en un taxi, amb un maletí en mà i amb una veu adulta (la d’Alec Baldwin en la versió original). La seva rivalitat queda aparcada quan Tim descobreix que el bebè és en realitat un espia amb la missió de fer-se amb un càrrec directiu en l’empresa que fabrica bebès, el qual acomplerta la missió, marxarà.
Curiosament la pel·lícula ha funcionat molt bé en taquilla tot i tractar-se d’un producte no habitual en animació, malgrat que la mainada no acabi d’entendre el sentit metafòric de la proposta. Com adult, tinc la sensació que jo també m’he perdut alguna cosa, així que no sabria dir a quin públic va dirigida.
Encara que ens trobem davant una trama dispersa i molt millorable, visualment destaca per la recreació dels mons imaginaris de Tim i com emmotlla la seva realitat, que és el que més val la pena de la pel·lícula. Aquest és el punt on hauria d’haver incidit la pel·lícula enlloc de buscar metàfores empresarials a través del naixement d’un germanet a la família. Aquest moments venen adornats per un estil d’animació que s’inspira i recrea la dels dibuixos animats nord-americans dels anys 60. En aquest instant la pel·lícula es converteix en tota una delícia per la imaginació i colors que inunden la pantalla.
El nadó en cap no passarà a la història, més aviat serà oblidada aviat, però això no deixarà que ni que sigui gratant només la superfície de la pel·lícula, els nens i nenes s’entretinguin durant una hora i mitja sense valorar cap complexitat narrativa.

dilluns, de maig 08, 2017

Nunca digas su nombre


Stacy Title dirigeix aquesta estimulant pel·lícula de terror que recorda a Candyman, una de les cintes preferides de la directora.
Tres universitaris lloguen una casa a les afores del campus. Sense voler-ho alliberen a una entitat sobrenatural tan sols pronunciant el seu nom, Bye Bye Man. Aquesta entitat posarà el límit la seva cordura fent-los veure coses que no són. Per acabar de complicar la cosa, si pronuncien o escriuen el nom de Bye Bye Man davant d’una altra persona, transmeten la maledicció al receptor. Només hi haurà una manera d’acabar amb la maledicció, malgrat els pesi. Com diu el lema present de tota la pel·lícula: No ho diguis, no ho pensis.
A part dels joves protagonistes desconeguts, el repartiment el completen Doug Jones (Hellboy i El laberinto del fauno), Carrie-Anne Moss (Matrix), Michael Trucco (Galactica) i Faye Dunaway (culpable de perpetrar un dels moments més memorables de la història dels Oscars, juntament amb Warren Beatty). Nunca digas su nombre no és pas una pel·lícula original, ni tampoc crec que ho pretengui. Qui estigui avesat en cinema de terror podrà trobar múltiples referències o inspiracions més enllà de l’evident, Candyman. Una maledicció que es transfereix ens recorda a It follows, les morts dels protagonistes es porten a rememorar les escenes d’assassinats de Destino final... Però la pel·lícula reivindica voler ser una sèrie B construïda a base d’altres referents. Aquesta no serà una pel·lícula memorable que recordarem amb els anys, però almenys podrem gaudir-ne la estona que dura, que no és poc. 
Mencionar que també és una raresa que pel·lícules d'aquest estil arribin en sales comercials, ja que fora de Sitges és gairebé impossible veure produccions de terror de sèrie B en cartelleres en les quals el cinema de gènere pràcticament no té espai.
En resum, no estem davant la pel·lícula de terror de l’any, no obstant és una interessant proposta de terror de sèrie B amb un inici formal impactant i que es deixa veure en la resta del metratge.