dimarts, d’abril 04, 2017

Ghost in the shell: El alma de la máquina


Adaptació made in Hollywood del manga de Massamune Shirow que va ser adaptat al 1995 en un anime per Mamoru Oshii, el qual ha comptat amb una seqüela i diverses sèries i OVA per a la televisió.
Scarlett Johansson interpreta a la Major Mira Killian, una agent especial cyborg, líder del grup d’elit Secció 9, que s’encarrega de lluitar contra el ciberterrorisme i els crims tecnològics. La seva condició d’ésser artificial, amb l’excepció del cervell, li atorga les habilitats necessàries per desenvolupar la seva tasca. La Major s’haurà d’enfrontar a un fanàtic hacker que pretén perjudicar els avenços tecnològics de Hanka Robotics, una empresa especialitzada en tecnologia cibernètica.
El paper de Johansson recorda al que ja ha fet en altres pel·lícules com Lucy i Under the skin. És a dir, un personatge fred i bastant immòbil, que reparteix pinyes a tort i a dret. Res a afegir respecte el que ja li havíem vist fer en aquestes pel·lícules, però que malgrat això, és l’únic que compensa el preu de l’entrada, ja que Ghost in the shell sense Johansson passaria a ser una pel·lícula de nul interès. 
Entre la resta dels actors trobem a Takeshi Kitano, Michael Pitt i Juliette Binoche amb una clara vocació, sobretot el primer, de cobrar un suculent xec i sortir cames ajudeu-me i agafar el primer vol a Tòquio. Kitano és un autor i el seu paper aquí no pot estar més allunyat del que l’ha convertit en el director japonès viu més prestigiós del món. La seva desgana és tal que es limita a parlar només en japonès, cosa que podria fins i tot molar, però que queda totalment fora de lloc quan no hi ha cap explicació respecte al llenguatge en aquest món futurista. Tampoc aprofita el concepte de ciutat del futur on es poden barrejar totes les cultures, cosa que hagués donat un background molt més coherent i sòlid i la manera d'expressar-se del personatge de Kitano tindria algun sentit.
El realitzador ha estat Rupert Sanders, responsable de la justeta Blancanieves y la leyenda del cazador, qui, ja podem dir, va cap a caiguda, tot i que el resultat d’aquesta pel·lícula crec que cal atribuir-lo a unes directrius equivocades de l’estudi. Actualment Hollywood busca directors de perfil baix que acatin les seves directrius sense protestar. El resultat són, moltes vegades, productes sense ànima com aquest. Curiós per una pel·lícula que suposa que ha de parlar del concepte de ghost que vindria ser el mateix que l’ànima en la pel·lícula.
Però el principal problema és que és avorrida perquè més enllà d’un relat d’acció poc original, abandona els conceptes filosòfics que apuntava l’anime que són just els que farien que aquesta fos interessant. La filosofia en aquesta pel·lícula no hi és ni se l’espera. El guió és un garbuix. Enlloc de concentrar-se en el material original, construeix una espècie de preqüela en què barreja elements de les diferents encarnacions de Ghost in the shell en cinema i televisió en què hi vol fer-hi cabre tot per no explicar res.
La pel·lícula s’ha fotut una merescuda castanya a la taquilla en el cap de setmana de la seva estrena i tot indica que serà un dels fracassos sonats de l’any, malgrat que ha costat només 110 milions de dòlars, quan aquestes produccions són molt més cares.
Ghost in the shell és una pel·lícula que et vol fer apagar el cervell quan el relat no ho demana, però tot i apagant-lo resulta avorrida, cosa que no hauria de passar mai. I sobre l’aspecte estètic, vol ser Blade runner, però l'abús dels efectes digitals la converteix en Star Wars. Episodi I. L’amenaça fantasma.