dimecres, de març 01, 2017

T2: Trainspotting


Seqüela de la pel·lícula del 1996 basada en la novel·la Porno (2002) escrita per Irvine Welsh, que era una seqüela de la novel·la Trainspotting. A T2 repeteix el director, Danny Boyle, el guionista, John Hodge i els actors, Ewan McGregor, Robert Carlyle, Jonny Lee Miller i Ewen Bremner. Mentre que en els llibres passaven només 10 anys, a les pel·lícules n’hauran passat el doble.
20 anys després continuen les peripècies d’aquest grup de no tan joves heroïnòmans dels suburbis d’Edimburg. Mark Renton torna a l’únic lloc que considera casa seva després de passar tot aquest temps a Amsterdam. Mark ha substituït la seva addicció a les drogues per l’addicció a l’endorfina. A Edimburg l’esperen Spud, Sick Boy i Begbie.
La valoració que de T2: Trainspotting és agredolça. Resulta molt entretinguda perquè ens retroba a uns protagonistes molt cafres que fan el cafre. Però per altra banda, quan s’ha acabat la pel·lícula, si t’atures a pensar, t’adones que darrera la magnífica direcció de Boyle i l’entreteniment, la pel·lícula és buida perquè no t’explica cap història nova, més enllà d’aquestes situacions divertides. La nostàlgia cap a la pel·lícula de fa 20 anys és tan gran que la nova Trainspotting està ancorada en el passat. T2 es limita a recordar-nos que guai va ser aquella pel·lícula i que bé que va sortir i la varen fer, però es despreocupa per construir una història nova la qual faci avançar els personatges.
Podríem dir que Boyle fa servir tot de recursos cinematogràfics i visuals, excel·lents per altra banda, per distreure a l’espectador i que aquest no s’adoni que no li està explicant res, però a la que et pares a pensar un segon, te n’adones del truc. Però repeteixo, això no treu que aquest reciclatge d’idees de la primera sigui molt entretingut. De fet, les dues hores de pel·lícula em van passar volant. A favor també direm que després de veure-la, el primer que et venen ganes de fer és tornar a veure la primera, la veritablement original, en una magnífica edició en blu-ray. Ara que estan tant de moda les pel·lícules nostàlgiques, Traisnpotting s’afegeix a aquest corrent i cal dir que l’exprimeix i hi suca pa. El resultat és una producció calcada de la primera, però amb una pàtina de nostàlgia molt important.
T2: Trainspotting és menor a la primera, però m’ho he passat molt bé al veure-la, i malgrat ser coneixedor dels seus evidents problemes, la tornaria a veure, això sí, en una sessió doble de la primera i la seqüela.
Un dels efectes que té aquesta pel·lícula no només és la reflexió de les diferents carreres dels protagonistes i el director, i la seva evolució, sinó la pròpia i personal del dia que de que vas veure la primera en el cinema, en una sala que ja no existeix, amb la sensació que va ser abans d’ahir i que ja han passat 20 anys. Aquesta sensació és la mateixa que tenen els personatges i la pel·lícula la transmet molt bé. L’únic defecte que li veig és que la melancolia és massa gran, tant que li impedeix crear una llegenda per sí mateixa.
Ens ho hem passat bé amb T2, però la que serà una pel·lícula que quedarà per sempre serà la primera, mentre que la segona es passa massa estona recordant-nos-ho.