dilluns, de febrer 27, 2017

Fences


Pel·lícula dirigida i protagonitzada per Denzel Washington, que ha reunit a la majoria dels actors que varen representar l'obra original d’August Wilson, a Broadway, l'any 2010. L’obra va guanyar aquell any 3 premis Tony.
El protagonista és Troy, un treballador del servei d'escombraries de Pittsburgh, durant els anys 50. Troy, en el passat, havia somiat en triomfar com a jugador de beisbol, però no hi va poder accedir perquè ja era massa gran quan la primera divisió ja acceptava jugadors negres. Troy s’esforça a superar el tedi del dia a dia a la feina, juntament amb la seva esposa i el seu millor amic. Però el rancor que porta a dins a conseqüència de no poder haver realitzat els seu somni, el porten a no tractar massa bé als seus fills. Tampoc sap com afrontar la discapacitat del seu germà després de les ferides rebudes durant la Segona Guerra Mundial.
Fences és una pel·lícula excel·lent pels seus diàlegs i interpretacions. Simplement brutal, però és terriblement poc cinematogràfica. El concepte d’adaptació d’una obra de teatre és una broma, ja que la pel·lícula més que una adaptació és una translació literal. L’obra de teatre és portada al cinema sense cap tipus d’adaptació. Podríem dir que oblida el llenguatge cinematogràfic i no fa servir els seus recursos. Les coses no se’ns mostren, se’ns expliquen dins el mateix i pràcticament únic escenari. Sí, com a obra de teatre és perfecte, però Fences no la veiem en un teatre, ho fem en un cinema. Fences l’hem de mirar com si fos un experiment cinematogràfic perquè Washington no vol ni pretén, millorar o traslladar l’obra a un altre llenguatge. El llenguatge continua essent el teatral, el text és íntegrament el mateix, l’únic que canvia és el públic, el del teatre pel del cinema.
De totes maneres les interpretacions són tant fortes i dramàtiques que resulta impossible desconnectar dels diàlegs, que són molt llargs i els protagonistes pronuncien amb una rapidesa meteòrica, per la qual cosa requereixen tota l’atenció i concentració per no perdre’s cap detall. Entre els actors trobem a Viola Davis, Stephen McKinley Henderson i Mykelti Williamson. I és que la pel·lícula, plantejada com una obra de teatre, està pensada perquè els actors es llueixin i siguin l’únic centre d’atenció de l’espectador i del gremi de nominacions interpretatives de torn.
Un cop acabada penses que Washington la podria haver rodat a casa seva i amb vestimenta contemporània en un cap de setmana amb els seus amics, tal i com va fer Joss Wheddon a Molt soroll per no res, i continuaria en essència essent la mateixa pel·lícula. La resta, les interpretacions, un exemple de perfecció i sublimitat. De totes maneres, l’obra és tant bona que aconsegueix vèncer el format teatral i podem proclamar que un diàleg de dues hores i quart, en un pràcticament únic escenari, ens ha tingut ben enganxats.


dimecres, de febrer 22, 2017

La gran muralla


Zhang Yimou sempre ha estat un director xinès de referència, autor dels títols com La joya de Shangai, Hero, La casa de las dagas voladoras o La maldición de la flor dorada. No sorprèn que fos ell l’escollit en el primer intent intent d’unir el blockbuster de Hollywood amb el de la Xina, amb la intenció de rebentar taquilles. No ha estat el cas dels Estats Units, però sí a la Xina on ha recaptat 219 milions de dòlars. La Gran Muralla és una superproducció expressament dirigida pel mercat xinès, actualment, el segon mercat que genera més diners a la indústria del cinema i del que les seves recaptacions són mirades amb la mateixa atenció que les dels Estats Units. Xina ha esdevingut el mercat objectiu després del nord-americà.
L’acció ens situa al segle XV a Xina. Mentre es construeix el que es coneixerà com La Gran Muralla, uns mercenaris britànics liderats per William descobreixen que la muralla no només servirà als xinesos per defensar-se dels mongols sinó també d’una amenaça més gran i sobrenatural. Aquesta amenaça paranormal no podrà ser ignorada si no volen perdre’s en un submón desconegut ple de perills desconeguts.
Intentar fer una crítica seriosa d’aquesta pel·lícula no només és absurd sinó que és impossible. Que Yimou hagi dirigit aquesta pel·lícula és com contractar a Woody Allen per dirigir una entrega de Transformers. La Gran Muralla no pretén res més que ser un equivalent a Transformers de la Xina. Fer una pel·lícula en què apaguis el cervell i gaudeixis del que veus, sense cap altra tipus de pretensió artística. És La Gran Muralla una pel·lícula dolenta? Sense cap mena de dubte, però per altra banda és tremendament entretinguda i en gaudeix molt el públic objectiu, els nens. La mainada són els que vibraran més de les lluites i escenes d’acció impossibles contra aquests monstres.
Yimou es limita a poca cosa més que a donar a la pel·lícula un aspecte visual brillant. Impagables són els moviments de càmera que ja ens té acostumats o l’excel·lent ús del color. La fotografia és molt bona i les acolorides armadures dels soldats que protegeixen la muralla són un encert. La direcció de Yimou està molt bé, malgrat que ja he dit abans la pel·lícula és un despropòsit pel guió, que no busca res més que entretenir.
Matt Damon es limita a cobrar el suculent xec que ha cobrat, a canvi de deixar-se fer un dels pentinats més terribles que ha portat cap actor de Hollywood a la gran pantalla.
La Gran Muralla són menys de dues hores d’un continu d’escenes d’acció de militars lluitant contra monstres gegants, visualment molt atractiva, sense cap lògica ni profunditat en els personatges, però que entreté de manera terrible. Dieu-li plaer culpable o el que vulgueu, la pel·lícula no pretén ser res més que això i ho aconsegueix. Bravo! Si busqueu una altra cosa, aquesta no és la vostra pel·lícula. 


dimarts, de febrer 21, 2017

Jackie


Jackie es concentra en la vida de Jacqueline Kennedy en els dies posteriors a l’assassinat de JFK, a Dallas, el 22 de novembre de 1963. Aquesta pel·lícula esdevé un producte de qualitat molt diferent al que pugui semblar en un principi i fuig de qualsevol dels tòpics del biopic o del gènere “pel·lícula de tietes” que sembla en aparença i que el cartell no desmenteix.
Jackie mostra l’impacte de la tragèdia sobre la primera dama, que interpreta una Natalie Portman absolutament camaleònica, així com les repercussions públiques i privades que va tenir en la seva vida. Jackie pretén fer-ne sobresortir sobretot la part més humana, sense oblidar la resta de facetes de Jacqueline.
Més enllà de l’enfoc que ha donat el director, que ara en parlarem, la interpretació de Portman és un dels valors més grans de la pel·lícula. Portman es transforma, no tant físicament, com sí en la gesticulació, la manera de moure’s o la mirada. Però sobretot en la veu, fins el punt de no semblar ella. Malauradament les inflexions i transformació de la tonalitat de les cordes vocals es perd completament en el doblatge, pel que es fa inapreciable el treball excel•lent que ha fet a l’actriu mereixedora de la nominació a l’Oscar.
Però el que sorprèn de Jackie és com el director, el xilè Pablo Larraín (Neruda), en realitat fa un retrat del dol i en concret del final d’un somni. Aquesta és una pel·lícula fosca que se’ns mostra com mai fins ara, la cruesa de l’assassinat de JFK. Deixa la política de banda i es concentra en la part més humana a través dels ulls de la seva dona. Jackie toca també el tema de les infidelitats del president, però ho fa d’una manera molt tangencial. Malgrat tot, ho aprofita perquè l’espectador sàpiga que Jaqueline coneixia les infidelitats dels seu marit, però les acceptava perquè al final sempre tornava amb la seva família. Però a part d’aquesta pinzellada poc més, perquè no és això el que ens vol explicar la pel·lícula. Va de les emocions de Jaqueline sobre la mort, i ens les apropa perquè puguem sentir el que va sentir ella.
El gran mèrit de Jackie és aconseguir el que ningú podria esperar d’una pel·lícula d’aquestes característiques, que és sorprendre. La sensació de solitud de la protagonista ens impregna, per més companyia d’assessors i família que tingués. En els moments de la pèrdua del marit, Jackie se sent sola. Malgrat que la construcció del relat es basa en allò documentat, resulta extremadament realista en aquells moments de solitud. És llavors quan entra la ficció, quan especula què podria haver fet la primera dama en els instants que no l’acompanyava ningú.
No voldria acabar sense mencionar l’encert del paral·lelisme que estableix entre JFK i el rei Artur i els cavallers de la taula rodona a través del musical Camelot. Aquest període breu en què es va fer història i que van engrandir un president, amb un llegat que hagués estat diferent de no ser per l’assassinat i uns funerals que Jaqueline va dissenyar a imatge de Lincoln. A ella cal atribuir-li que el llegat del seu marit s'acabés comparant amb el del president que va acabar amb l’esclavitud.


dimecres, de febrer 15, 2017

Moonlight


Cada any, els Oscars es dediquen a posar en el cim una sèrie de pel·lícules que si no fos per aquest magnífic màrqueting passarien desapercebudes. És precisament per això perquè serveixen aquests guardons, per premiar la millor campanya de màrqueting, no pas per reconèixer a les millors pel·lícules de l’any. Una acadèmia que ignora sistemàticament determinats gèneres i pel·lícules, i nomina i premia successivament, any rere any, més del mateix, i que sempre es mou entre allò políticament correcte, no és una acadèmia ni és res. No és el cas de La La Land, que sense cap mena de dubte serà una de les millors pel·lícules de l’any, però no podem dir el mateix de les altres vuit nominades, malgrat que la majoria d’elles són bones pel·lícules i acumulen els seus mèrits.
L’èxit aclaparador de La La Land ha generat els seus haters (com passa sempre en tota obra mestra) i també el corrent que no n’hi ha per tant, tot i que amb La La Land  sí n’hi ha per tant. Però si m’he d’apuntar a un carro de “no n’hi ha per tant” aquest any senyalo directament a Moonlight, una pel·lícula sobredimensionada pels Oscars i els Globus d’Or. No vull dir que sigui una mala pel·lícula, al contrari, és bona. De fet, la idea és molt bona i l’explota molt bé, però com a pel·lícula global està a anys lluny de La La Land. Si no fos per la campanya dels Oscars, aquesta pel·lícula hauria acabat només en sales de versió original de les grans capitals i no pas en multi-sales d’arreu. I amb això no em malinterpreteu, prefereixo Moonlight a multi-sales que no pas el soft eròtic de 50 sombras más oscuras. Això demostraria una maduresa i una exquisidesa de criteri que o bé desafortunadament no existeix, o bé les distribuïdores cinematogràfiques no creuen que existeixi.
Si ens concentrem en Moonlight, aquesta segueix a Chiron, qui haurà de sobreviure essent pobre, negre i homosexual. Començarem amb la seva infantesa, en una zona conflictiva de Miami, assetjat pels seus companys d’escola que se’n riuran per ser baixet. La seva mare és una addicta al crack i el camell d’aquesta esdevindrà una mena de figura paterna per Chiron, qui anirà a casa d’aquest per buscar tranquil·litat i algú amb qui parlar. La pel·lícula segueix el camí vital de Chiron fins a arribar a l’edat adulta.
La pel·lícula vindria a agafar elements de Boyhood passats per Precious. Sí, una combinació estranya, cert. Però ho focalitza encertadament en la història d’amor del protagonista i ho arrodoneix en la darrera història, quan el protagonista és adult i la pel·lícula pren tot el sentit. Mentre que Chiron és interpretat per tres actors diferents, els tres ho fan molt bé, de tal manera que en la mirada dels tres actors veiem el mateix personatge. Entre els secundaris ens retrobem amb Mahershala Ali (House of cards, Luke Cage) que té una presència molt escassa i la veritat és que s’hagués agraït veure’l més i apreciar com evoluciona el protagonista a través d’aquesta figura paterna. Només ho apreciarem a través de detalls i no de manera explícita.
Moonlight retrata amb cruesa i un realisme proper al documental, què significa ser pobre, negre i homosexual en una gran ciutat dels Estats Units. El pack es completa amb una bones interpretacions i una excel·lent fotografia, com és de rigor en aquest tipus de produccions independents.


dilluns, de febrer 13, 2017

Batman: La pel·lícula LEGO


Amb un univers cinematogràfic en crisi, Warner, necessitat d’un èxit cinematogràfic dels superherois de DC, ha fet una aposta segura i ha adaptat Batman en versió Lego després de l’incontestable èxit de La Lego pel·lícula, que van dirigir Phil Lord i Christopher Miller. El responsable de dirigir l’spin-off de Batman ha estat Chris McKay, que va codirigir, sense acreditar, aquella pel·lícula.
En aquesta ocasió, Batman haurà d’enfrontar-se novament al Joker, però si vol guanyar no ho podrà fer sol. Li caldrà ajuda, a la vegada que aprèn a relaxar-se, tal i com li aconsella el seu majordom, Alfred. Aquí entra en escena Dick Grayson, un orfe que es convertirà en Robin.
És molt curiós que Warner hagi adoptat un criteri contrari al que ha fet servir en les pel·lícules d’imatge real de superherois de DC. Si en aquestes pel·lícules no només renuncia al seu passat, sinó que també esborra qualsevol rastre que pugui relacionar-se amb les pel·lícules que s’han fet abans, amb Batman: La pel·lícula Lego l’actitud és just la contraria. Abraça el passat que serveix com a pilar per construir aquest nou i diferent Batman animat. I és que en una mateixa pel·lícula hi ha cabuda per homenatjar la versió camp de Batman (la protagonitzada per Adam West), la gòtica de Burton, la colorista de Schumacher, la fosca de Nolan i fins i tot es permet reiteradament el luxe de riure’s de sí mateix amb el recent Batman v Superman o parodiar a Escuadrón suicida quan Batman diu que seria ridícul fer un equip de dolents per lluitar contra altres dolents, malgrat que el protagonista acaba fent una mica d’això al final de la pel·lícula. A Batman: La pel·lícula Lego, Warner ha fet el que no s’ha atrevit a fer en cinema d’imatge real i que hauria d’haver fet.
Del poc que intervé a la pel·lícula, aquest Superman en versió Lego és molt més Superman que el que ho ha estat Henry Cavill a les pel·lícules dirigides per Zack Snyder. Per primera vegada des de Superman returns de Bryan Singer, he tingut la sensació de retrobar-me a l’home d’acer a la gran pantalla. I ja no parlem de Batman, que poc té a veure amb l’assassí despietat que se’ns ha retratat a Batman v Superman
Un dels grans encerts que té aquesta pel·lícula ha estat incorporar molts elements de venen del còmic i fer-ho de manera orgànica, sense forçar la màquina i només incorporant aquells que ajuden a fer avançar la història. De fet, l’argument va a la base dels còmics, en l’arrel del bé contra el mal, el sentit de l’existència d’ambdós, com ja explicava a El protegido d’M. Night Shyamalan, però aquí explicat perquè els nens ho entenguin.
Aquesta pel·lícula reivindica la innocència de l’infant i el jugar amb ninots, en plena època de consoles. És una aposta clara cap a la imaginació i la creativitat. D’aquí que tots els trets i cops de punys siguin onomatopeies i no efectes de so. Això li serveix per a marcar-se un sentit homenatge al Batman dels 60 i reflectir en pantalla els coneguts i a tot color: Boom, pam, etcètera. I no serà l’únic homenatge a aquell Batman que ha estat molt criticat, però que per molts nosaltres va ser la porta d’entrada al cavaller fosc.
Warner hauria de reiniciar les pel·lícules d’imatge real que fa ara i posar molt d’aquest esperit Lego en aquestes si no vol dedicar-se només a fer pel·lícules Lego.
Fer les coses bé té premi, aquest cap de setmana Batman: La pel·lícula Lego ha derrotat en taquilla a la que es preveia guanyadora, Cincuenta sombras más oscuras. Esperem que qui toqui en prengui nota i serveixi per veure bones pel·lícules d’imatge real de DC en el cinema i que tots ens en puguem beneficiar. Als productors d’aquestes pel·lícules només els falta veure el que ja saben els de Lego, que els fans de Marvel i de DC són els mateixos i el públic objectiu és també el mateix. Quan entenguin que el fan de Marvel és el primer que somriu quan Batman pronuncia la contrasenya per entrar a la Batcova, començarà a existir una esperança que les coses puguin canviar a Can DC. I ja que hi som, Rotten tomatoes l’ha puntuat amb un 91%, una clara demostració de la mania que té la crítica i aquesta web a les pel·lícules de Warner i DC ;)