dimarts, de gener 31, 2017

Somnia. Dentro de tus sueños


El realitzador nascut a Salem, Mike Flanagan va rodar aquesta pel·lícula abans de Ouija: El origen del mal, però per problemes de distribució als Estats Units ens ha arribat més tard. Flanagan és un dels millors realitzadors de cinema de gènere actual després de dirigir Absentia, Oculus i Hush.
Jessie (Kate Bosworth) i Mark Hobson (Thomas Jane) travessen una crisi de parella des de la mort del seu fill. Ho superen quan decideixen adoptar a Cody (Jacob Tremblay), un nen encantador i espavilat que fa tot el que pot per a no dormir. Aviat, els Hobson descobreixen el motiu. Cody té l’habilitat de fer que els seus somnis es materialitzin físicament. El problema és que no només els seus somnis més dolços prenen forma... sinó també els seus malsons més temuts.
Flanagan confessa que en aquesta pel·lícula una de les principals influències ha estat Stephen King. Certament aquest podria ser un relat més del mestre. A diferència de les seves anteriors pel·lícules, Flanagan es mou per terrenys més comercials i convencionals dins el terror del que ens té acostumats. Es troba a faltar el Flanagan més punyent de Oculus o el que va a contracorrent a Ouija: El origen del mal, però el públic objectiu d'aquestes no és exactament el mateix. Somnia és més un producte de multisales que no pas una producció més destinada als fans de gènere.
El punt fort de la pel·lícula és el seu aspecte visual, concretament la materialització dels somnis i malsons de Cody, així com l’aparició de certes persones. Flanagan es desenvolupa com un mestre en el que millor domina, la recreació d’atmosferes, però es mou millor en terrenys més de gènere i menys comercials.


Billy Lynn

Ang Lee, a qui no li veiem res des de La vida de Pi, ja fa quatre anys, dirigeix Billy Lynn’s Long Halftime Walk, una duríssima crítica contra la guerra i l'intervencionisme nord-americà en els conflictes d’Orient Mitjà. He de confessar que no esperava res d’aquesta pel·lícula després de llegir algunes crítiques de Rotten Tomatoes. Després d’haver-la vist puc dir ben clar que les males crítiques són conseqüència del seu missatge incòmode, sobretot per a la societat americana i el conservadorisme en general. Les crítiques dolentes no tenen res a veure amb la qualitat de la pel·lícula. Com sempre en el cas d’Ang Lee, és un producte com a mínim admirable i innovador tècnicament.
El repartiment el formen el debutant Joe Alwyn i en diferents papers secundaris trobem Steve Martin, Kristen Stewart i Vin Diesel. Sí, el protagonista de Fast & Furious demostra que quan vol pot fer pel·lícules que treguin profit del seu registre més humà i amb menys testosterona. Llàstima que ell no s'ho acabi de creure.
La narració comença l’any 2004, en un estadi de futbol americà de Texas. A través de flashbacks se’ns narra la història de Bylly Lynn, així com una missió a l’Iraq, que és el motiu pel qual se li rendeix un homenatge a ell i a la resta de soldats de la companyia Bravo Squad. En el present, un agent intenta vendre la història per fer-ne una pel·lícula a un poderós milionari que creu que els Estats Units tenen impunitat en intervenir o provocar qualsevol guerra sense rendir comptes amb ningú.
Ang Lee ens ofereix profundes reflexions i posa sobre la taula qüestions sobre què pinten els soldats americans sobre el terreny en països de l’Orient Mitjà. La passejada pel mercat és d’un peix fora de l’aigua molt evident. Per no parlar de les famoses armes de destrucció massiva, i que ja tothom sap que mai van existir, i que governants d’allà i d’altres més propers van muntar una guerra sota falsos pretexts, de la qual en varen sortir indemnes. Però sobretot, Lee se centra en la figura del soldat. Del jove adolescent que va a la guerra sense saber-ne els motius. Aquests joves són utilitzats com a pura propaganda durant els permisos per incrementar el reclutament. Però la societat que els envolta també rep. Des d’aquells que volen treure’n profit econòmic des de les altres esferes, o aquells que només s’hi apropen pel fet de la seva condició de soldat o heroi, sense importar-li la persona sota l’uniforme. 
Finalment, destacar el treball de fotografia que és excel·lent, i remarcar unes interpretacions solvents. Val la pena veure a Steve Martin en un paper, no només no de comèdia, sinó de persona menyspreable. En aquesta ocasió el tomàquet podrit no és per a la pel·lícula sinó pels crítics que l’han jutjat per un missatge que no els ha agradat, però que és del tot encertat.


dilluns, de gener 30, 2017

Loving


Jeff Nichols, responsable de pel·lícules boníssimes com Take shelter, Mud i de Midnight Special, aquesta última només estrenada a SITGES 2016, dirigeix aquesta història basada en fets reals sobre la parella interracial que va canviar la història dels Estats Units. 
Richard Loving i Mildred, Joel Edgerton i Ruth Negga respectivament, són una parella d’enamorats, però mentre ell és blanc, resulta que ella és negra. La parella decideix casar-se, però ho ha de fer a Washington ja que les lleis de l’estat de Virginia no els ho permeten. De tornada a casa, la policia els detindrà per trencar les lleis del seu poble natal. A partir d’aquí començarà una lluita de fugides i judicis perquè el seu enllaç matrimonial sigui considerat vàlid.
Nichols sempre s’ha mogut en una tema recurrent que ha tractat des de diferents visions en la seva carrera com a director, el sud dels Estats Units i la seva intolerància.
Loving és una pel·lícula senzilla que es mou en els petits detalls. De fet, els protagonistes són senzills i humils i només busquen viure en pau i tranquil·litat. Es casen perquè així ho creuen, conscients dels problemes que els pot portar en la seva comunitat i família. Mentre al principi és ell que pren la iniciativa, al final serà ella qui la portarà quan se li obri una possibilitat de poder viure on vol criar als seus fills sense que les autoritats li puguin impedir.
El punt fort de la pel·lícula són les interpretacions, la bona química entre la parella protagonista, i sobretot un Joel Edgerton camaleònic en una interpretació molt meritòria.
Loving és un drama social que podria ser molt gran, però que Nichols és capaç de posar-lo a peu de terra.
La simplicitat i el minimalisme de la pel·lícula és el seu gran valor. Nichols sap apartar-se per donar importància a les interpretacions, així com fer que un pas de formiga se senti des de l’altra punta de món.



Como perros salvajes


Paul Schroeder, guionista de Taxi Driver, és el director d’aquesta pel·lícula. Ja us avanço que si el més destacable d’un autor és una pel·lícula que va escriure fa 40 anys i que des de llavor,s la seva carrera no ha parat de moure’s entre la mediocritat i algun instant d’il·luminació, no és bona senyal. Això és just el que ens trobarem a Como perros salvajes, un pel·lícula que malgrat té algun moment, és un bunyol de dimensions catastròfiques a l’estil Ronald Emmerich.
La història gira al voltant de tres exconvictes dels baixos fons de Cleveland són contractats per a un segrest. Quan les coses surtin malament, el trio farà el que sigui per romandre fora de la presó.
Els protagonistes són per Nicolas Cage i Willem Dafoe. Cage podríem dir que està el la línia d’intèrpret que s’arrossega en subproductes diversos, a la qual ja ens té, desgraciadament, acostumats.
Como perros salvajes té algun instant destacable puntual, però és una estupidesa sense cap mena de sentit. Deixeu de banda qualsevol lògica o un guió escrit en algun estat que no sigui sota l’efecte de les drogues o l’embriaguesa. El resultat, una és una pel·lícula entre estranya i dolenta.
Schrader és un mort vivent de director que encara no sap que és un zombi.


dimecres, de gener 25, 2017

Figuras ocultas

Theodore Melfi, realitzador de St. Vincent, aquella simpàtica pel·lícula en què Bill Murray feia de vell rondinaire, ara que hi penso no sé si això és una pista molt bona. En tot cas, Melfi adapta un llibre de Margot Lee Shetterly sobre la història de tres brillants matemàtiques de raça negra de la NASA, que en els anys 60 van treballar en l’ambiciós projecte de posar en òrbita a l’astronauta John Glenn. Les tres dones treballaven en un edifici amagat i tenien fonts, banys i menjadors segregats de la resta de treballadors.
Entre el repartiment trobem a Taraji P. Henson (absolutament genial) i Octavia Spencer, en els papers principals, mentre que els secundaris recauen sobre Kevin Costner, Kirsten Dunst i Glen Powell.
Figuras ocultas ens narra moltes coses en paral·lel. La principal, la qüestió racial i la segregació que vivia la població afroamericana. La NASA va ser de les primeres institucions que, tot i que no tothom ho veia clar, en fer les primeres passes a eliminar aquesta absurda separació de races. Aquestes noies negres que tenia la NASA eren unes grans matemàtiques, uns cervells privilegiats en un moment en què la carrera espacial contra Rússia era una prioritat, i que els ordinadors encara no s’havien consolidat ni eren capaços de fer càlculs més avançats que els humans. Representatiu d’això és el moment en què John Glenn, dins el coet, no es fia dels càlculs de l’ordinador i demana que sigui el personatge que interpreta Taraji P. Henson que confirmi el resultat de la màquina. Aquesta no només el confirma sinó que hi posa més decimals.
El retrat del racisme que ofereix la pel·lícula és molt proper. No veiem ni violència ni res semblant, només petites actituds que defineixen comportaments racistes que tampoc estan tan lluny, malauradament.
La recreació d’aquests principis dels anys 60 també és excel·lent i és fàcil deixar-se endur per l’ambientació. Figuras ocultas sap transmetre emotivitat i sap ser reivindicativa i alegre al mateix temps. El seu premi, estar entre les nominades als Oscars a la millor pel·lícula de l’any.

dilluns, de gener 23, 2017

La tortuga roja


Pel·lícula d’animació franco-belga que compta amb el japonès Studio Ghibli entre els seus productors. El director ha estat Michael Dudok de Wit, que va guanyar l’Oscar l'any 2000 amb el curt d’animació Father and Daughter.
La tortuga roja està protagonitzada per un nàufrag que és arrossegat per les onades fins a una illa deserta. Els seus intents per escapar a través de balses construïdes per ell mateix són boicotejats per una misteriosa i enorme tortuga roja que sembla necessitar que no abandoni l’illa. La relació entre l’home i l’animal anirà prenent un caire de faula.
Els infants veuran a La tortuga roja un conte senzill i bonic però aquest té diverses capes i lectures pel públic més adult. L’estètica de la pel·lícula és molt europea i s’allunya completament dels productes animats comercials que estem acostumats veure en el cinema. No té diàlegs, només escoltem sorolls i música, i està feta amb animació tradicional de línia clara. Algunes escenes podríem qualificar-les de pictòriques. Més a contracorrent no és possible.
Un cop vista, no és d’estranyar que atragués l’atenció de l’Studio Ghibli ja que els temes que toca són molt propers a ells. La relació entre l’home i la naturalesa, l’amor i el cicle de la vida són qüestions que Ghibli ja ha tocat i aprofundit en diverses ocasions.
La tortuga roja no deixa de ser un conte, amb un representació molt bonica, amb diferents capes de lectura. Una melancolia del cicle de la vida i de la relació entre l’home i la natura. Una petita joia.


Shin Godzilla


Poc temps després de la versió americana de Gareth Edwards, el popular monstre nipó torna, en una producció de Toho, al seu país d’origen en el que es podria considerar un reboot.
La pel·lícula s’estructura ens dues parts que es van alterant entre sí. La primera, la única veritablement interessant, és l’aparició del monstre, la seva mutació, la destrucció de Tòquio i les batalles amb l’exèrcit. La segona, la reacció dels polítics i les estratègies de despatx. El problema és que la primera part només s’emporta 30 minuts de metratge i la segona 90, pel qual el resultat final és una pel·lícula irregular. És avorrida, poc interessant i amb diàlegs interminables, moltes estones. Això sí, amb moments absolutament brillants que coincideix en cada fotograma protagonitzat per Godzilla, que per primera vegada es passeja per Tòquio de dia, així que res d’enfosquir la imatge per abaratir en efectes especials. Aquí veurem a Godzilla a plena llum del dia, destruint Tòquio amb gran detall. 
No passen desapercebuts alguns moments d'humor, en clara referència a la utilització americana del monstre.
Si en les pel·lícules originals estaven molt presents els efectes de les bombes nuclears que van caure sobre Hiroshima i Nagasaki, els directors d’aquestes han tingut en ment l’accident nuclear de Fukushima del 2011, convertint a Godzilla en una metàfora del desastre, sobretot en les escenes en què Godzilla provoca marees en les zones de la costa.
Tot i la seva irregularitat, Shin Godzilla ens regala escenes antològiques i recupera l’esperit kaiju clàssic. Ben tornat a casa Godzilla!