dilluns, de desembre 26, 2016

Rogue One: Una historia de Star Wars

Primer spin-off de la saga Star Wars, si no compten les dues pel·lícules protagonitzades pels Ewoks als 80. La idea va néixer de John Knoll, supervisor d’efectes especials d’Industrial Light & Magic quan Lucasfilm planificava una sèrie en imatge real ambientada a l’univers Star Wars. El projecte de seguir a un grup d’espies rebels va ser descartada perquè no encaixava en la línia temporal plantejada. Però quan Disney va comprar Lucasfilm, la productora Kathleen Kennedy va repescar la idea.
L’acció s’ambienta 20 anys després d’Star Wars. Episodi III. La venganza de los Sith i un temps abans d’Star Wars. Episodi IV. Una nova esperança. Una època en què els Jedi són una espècia en extinció i és la gent normal que ha de fer un pas endavant per lluitar contra el mal. Jyn Erso (Felicity Jones), filla del científic Galen Erso (Mads Mikkelsen), descobreix que Orson Krennic, director d’Investigació d’Armes avançades de l’Imperi, ha utilitzat les seves teories del seu pare per crear l’estrella de la Mort. Així que contacta amb l’Aliança Rebel per explicar-los-ho. Jyn liderarà una guerrilla amb la missió de robar els plànols de l’Estrella de la Mort.
Les comparatives amb El despertar de la força són inevitables. Les dues pel·lícules s’han fet sota el paraigua del nou cànon Disney. Si s’ha d’apostar per alguna, Rogue One és clarament guanyadora malgrat que està molt lluny de la perfecció. Si més no, Rogue One respecta el cànon i els personatges de tota la vida, mentre que l’Episodi VII faltava al respecte al que més estimem d’Star Wars. Però precisament en el punt en què l’Episodi VII més destacava, fluixeja a Rogue One i viceversa. Si l’Episodi VII havia creat uns nous herois sensacionals amb qui podem estar tranquils que ens acompanyin en futures aventures, Rogue One, no sé si per la caducitat de la idea, ha creat un elenc de personatges completament avorrits i oblidables.
Rogue One no podia inventar la sopa d’all. De fet, el que pretenia fer ho ha fet a la perfecció, que seria omplir els buits i explicar possibles forats de l’Episodi IV. El tema a tractar és si ho ha fet amb prou interès. Del guió poc en podem dir poc, en línies generals tot està molt ben lligat, però certament faltat de ritme. La pel·lícula comença confusa, d’un lloc a l’altre amb un munt de personatges que són presentats de cop. Va d’allí cap allà sense centrar-se en el que hem vingut a veure. No és fins que entren en joc els plànols de l’Estrella de la Mort quan la pel·lícula s’encarrila. Per aquest i altres motius, Rogue One va de menys a més, just el contrari que l’Episodi VII, i malgrat a haver vist coses que no ens han acabat d’agradar, el regust final que et deixa la pel·lícula és bo.
El principal problema de la pel·lícula és una direcció irregular de Gareth Edwards i uns personatges que no tenen el carisma que se’ls suposa que haurien de tenir els protagonistes de qualsevol pel·lícula d’Star Wars. A vegades el problema és dels actors, a vegades dels personatges i en alguns casos d’ambdós. Felicity Jones, que és la protagonista principal, mai arriba a ficar-se a l’espectador a la butxaca. Diego Luna no passa de ser un mal imitador de Han Solo en un cosplay del Saló del Còmic. La química entre els dos és nul·la, d’aquí que el guió no s’atreveixi a desenvolupar un possible romanç, ni tant sols en el tram final. I així, no és d’estranyar que el carisma se l’emporti el robot K2-SO, a qui el guió ha reservat les millors frases de diàleg, i ha dotat d’un sarcasme inèdit fins el moment en un androide de la saga. Bravo per aquest personatge. La resta de secundaris són bastant oblidables, tant Juang Wen com Donnie Yen, que només són aquí perquè la pel·lícula triomfi en el mercat asiàtic, aporten massa res destacable. Per altra banda, Forest Whitaker, Mads Mikkelsen i Jimmy Smits són tres actorassos desaprofitats completament que es mereixien una línia argumental més completa.
El millor de Rogue One és recuperar a Darth Vader, sense cap mena de dubte amb dues escenes, sobretot l'última, paguen el preu de l’entrada. És aquesta escena que constitueix una de les millors que s’han vist mai de Vader a Star Wars. Personalment n’haguera volgut més d’escenes així. Desitjo que Disney faci un spin-off de Darth Vader i que ompli aquest espai de 20 anys que hi ha entre els episodis III i IV amb aventures d’aquest Sith.
Rogue One també destaca on fracassava l’Episodi VII, en la presentació de planetes i escenaris diferents vistos a Star Wars. Els efectes especials per recrear-los, així com la batalla final són espectaculars. Més dubtes planteja la recreació de personatges digitals que sincerament més hagués valgut rodar aquestes escenes amb nous actors. No han contractat un nou actor per fer de Han Solo?
Sobre la banda sonora que ha anat finalment a càrrec de Michael Giacchino, crec que ha estat injustament criticada. Giacchino es va incorporar al projecte a última hora i ha disposat de molt poc temps. En tot cas, el que se li demanava ho ha complert, fer unes peces amb una sonoritat que recorden a John Williams. Destaco sobretot la nova interpretació de la marxa imperial que crec que Giacchino ha resolt amb magnificència.
No voldria acabar sense mencionar el doblatge. Dels pitjors que he escoltat darrerament. Amb uns personatges amb accents molt estranys i un Darth Vader que mereixia una altra veu. Ja sabem que Constantino Romero és insubstituïble, però tenim molts dobladors excel·lents amb veus greus que podrien haver complert.
Malgrat els defectes mencionats, al que afegeixo que he trobat a faltar a tota la pel·lícula el to aventurer que només és present a la part final, Rogue One acaba essent una pel·lícula estimable i una línia del camí que cal seguir. Malgrat que continua lluny del nivell de qualsevol pel·lícula de la trilogia clàssica, s’hi ha acostat molt més que J.J. Abrams.