dimecres, de desembre 28, 2016

¡Canta!

Pel·lícula animada d’Illumination Enterteinment, els mateixos de Gru, el meu dolent preferit i Els minions. El director, Gareth Jennings, ve del món del videoclip i aprofita la seva experiència en el terreny musical per engrandir aquesta pel·lícula animada sobre un concurs musical en un món poblat per animals. 
El protagonista és un coala que dirigeix un teatre que no va massa bé. Capaç de fer qualsevol cosa per salvar-lo, decideix organitzar el concurs de cant més gran del món. Els finalistes, convençuts tots ells que és la oportunitat per canviar les seves vides, són un rata amb veu de crooner, una tímida elefanta adolescent, una porqueta mare de 25 garrins, un goril·la amb un pare delinqüent i una eriçó punk rock. Junts treballaran per millorar les seves habilitats vocals en aquesta mena d’escola en què s’acaba convertint el teatre.
Sincerament no esperava res d’aquesta pel·lícula i menys encara després d’haver vist el tràiler, però puc afirmar que m’ha sorprès gratament, principalment per la construcció de tots els personatges i com aquests arriben i toquen de diferents maneres a l’espectador. Per aquest motiu la pel·lícula funciona molt bé malgrat que la seva estructura és completament formulària.
Perquè ens entenguem, ¡Canta! vindria ser una Dando la nota en versió animada, una pel·lícula que vol transmetre el bon rotllo de la música sense més pretensions. Així que sense buscar-ho, acaba essent millor pel·lícula que altres del mateix estudi com Els minions o Mascotes
¡Canta! és una proposta ideal de cinema familiar que mai pretén innovar en res i que amb elements que sempre funcionen, a l’estil Glee, i amb quatre èxits de radiofórmula, fa un producte digne i que no deixa de ser ni més ni menys que el que pretenia l’estudi.


dilluns, de desembre 26, 2016

Rogue One: Una historia de Star Wars

Primer spin-off de la saga Star Wars, si no compten les dues pel·lícules protagonitzades pels Ewoks als 80. La idea va néixer de John Knoll, supervisor d’efectes especials d’Industrial Light & Magic quan Lucasfilm planificava una sèrie en imatge real ambientada a l’univers Star Wars. El projecte de seguir a un grup d’espies rebels va ser descartada perquè no encaixava en la línia temporal plantejada. Però quan Disney va comprar Lucasfilm, la productora Kathleen Kennedy va repescar la idea.
L’acció s’ambienta 20 anys després d’Star Wars. Episodi III. La venganza de los Sith i un temps abans d’Star Wars. Episodi IV. Una nova esperança. Una època en què els Jedi són una espècia en extinció i és la gent normal que ha de fer un pas endavant per lluitar contra el mal. Jyn Erso (Felicity Jones), filla del científic Galen Erso (Mads Mikkelsen), descobreix que Orson Krennic, director d’Investigació d’Armes avançades de l’Imperi, ha utilitzat les seves teories del seu pare per crear l’estrella de la Mort. Així que contacta amb l’Aliança Rebel per explicar-los-ho. Jyn liderarà una guerrilla amb la missió de robar els plànols de l’Estrella de la Mort.
Les comparatives amb El despertar de la força són inevitables. Les dues pel·lícules s’han fet sota el paraigua del nou cànon Disney. Si s’ha d’apostar per alguna, Rogue One és clarament guanyadora malgrat que està molt lluny de la perfecció. Si més no, Rogue One respecta el cànon i els personatges de tota la vida, mentre que l’Episodi VII faltava al respecte al que més estimem d’Star Wars. Però precisament en el punt en què l’Episodi VII més destacava, fluixeja a Rogue One i viceversa. Si l’Episodi VII havia creat uns nous herois sensacionals amb qui podem estar tranquils que ens acompanyin en futures aventures, Rogue One, no sé si per la caducitat de la idea, ha creat un elenc de personatges completament avorrits i oblidables.
Rogue One no podia inventar la sopa d’all. De fet, el que pretenia fer ho ha fet a la perfecció, que seria omplir els buits i explicar possibles forats de l’Episodi IV. El tema a tractar és si ho ha fet amb prou interès. Del guió poc en podem dir poc, en línies generals tot està molt ben lligat, però certament faltat de ritme. La pel·lícula comença confusa, d’un lloc a l’altre amb un munt de personatges que són presentats de cop. Va d’allí cap allà sense centrar-se en el que hem vingut a veure. No és fins que entren en joc els plànols de l’Estrella de la Mort quan la pel·lícula s’encarrila. Per aquest i altres motius, Rogue One va de menys a més, just el contrari que l’Episodi VII, i malgrat a haver vist coses que no ens han acabat d’agradar, el regust final que et deixa la pel·lícula és bo.
El principal problema de la pel·lícula és una direcció irregular de Gareth Edwards i uns personatges que no tenen el carisma que se’ls suposa que haurien de tenir els protagonistes de qualsevol pel·lícula d’Star Wars. A vegades el problema és dels actors, a vegades dels personatges i en alguns casos d’ambdós. Felicity Jones, que és la protagonista principal, mai arriba a ficar-se a l’espectador a la butxaca. Diego Luna no passa de ser un mal imitador de Han Solo en un cosplay del Saló del Còmic. La química entre els dos és nul·la, d’aquí que el guió no s’atreveixi a desenvolupar un possible romanç, ni tant sols en el tram final. I així, no és d’estranyar que el carisma se l’emporti el robot K2-SO, a qui el guió ha reservat les millors frases de diàleg, i ha dotat d’un sarcasme inèdit fins el moment en un androide de la saga. Bravo per aquest personatge. La resta de secundaris són bastant oblidables, tant Juang Wen com Donnie Yen, que només són aquí perquè la pel·lícula triomfi en el mercat asiàtic, aporten massa res destacable. Per altra banda, Forest Whitaker, Mads Mikkelsen i Jimmy Smits són tres actorassos desaprofitats completament que es mereixien una línia argumental més completa.
El millor de Rogue One és recuperar a Darth Vader, sense cap mena de dubte amb dues escenes, sobretot l'última, paguen el preu de l’entrada. És aquesta escena que constitueix una de les millors que s’han vist mai de Vader a Star Wars. Personalment n’haguera volgut més d’escenes així. Desitjo que Disney faci un spin-off de Darth Vader i que ompli aquest espai de 20 anys que hi ha entre els episodis III i IV amb aventures d’aquest Sith.
Rogue One també destaca on fracassava l’Episodi VII, en la presentació de planetes i escenaris diferents vistos a Star Wars. Els efectes especials per recrear-los, així com la batalla final són espectaculars. Més dubtes planteja la recreació de personatges digitals que sincerament més hagués valgut rodar aquestes escenes amb nous actors. No han contractat un nou actor per fer de Han Solo?
Sobre la banda sonora que ha anat finalment a càrrec de Michael Giacchino, crec que ha estat injustament criticada. Giacchino es va incorporar al projecte a última hora i ha disposat de molt poc temps. En tot cas, el que se li demanava ho ha complert, fer unes peces amb una sonoritat que recorden a John Williams. Destaco sobretot la nova interpretació de la marxa imperial que crec que Giacchino ha resolt amb magnificència.
No voldria acabar sense mencionar el doblatge. Dels pitjors que he escoltat darrerament. Amb uns personatges amb accents molt estranys i un Darth Vader que mereixia una altra veu. Ja sabem que Constantino Romero és insubstituïble, però tenim molts dobladors excel·lents amb veus greus que podrien haver complert.
Malgrat els defectes mencionats, al que afegeixo que he trobat a faltar a tota la pel·lícula el to aventurer que només és present a la part final, Rogue One acaba essent una pel·lícula estimable i una línia del camí que cal seguir. Malgrat que continua lluny del nivell de qualsevol pel·lícula de la trilogia clàssica, s’hi ha acostat molt més que J.J. Abrams.



diumenge, de desembre 18, 2016

Hasta el último hombre



La ira de Hollywood va recaure sobre Mel Gibon, qui després de dirigir pel·lícules magnífiques com Braveheart, La pasión de Cristo o Apocalypto, va ser repudiat per la indústria per les seves creences i comportament públic. Gibson vol que se’l torni a jutjar pel seu sensacional talent com a director en aquesta pel·lícula bèl·lica. I a jutjar de nou pel resultat, continua essent un director excel·lent, per sobre de molts altres amb molt més renom. 
L’acció s’ambienta l'any 1945, en la Guerra del Pacífic. Desmond Doss (Andrew Garfield) és un voluntari del l’exèrcit dels Estats Units, que just abans de casar-se s’ha allistat com a metge no armat. L’actitud de Doss xoca amb la de l’exèrcit i els seus superiors, ja que és un jove vegetarià que rebutja entrenar els dissabtes perquè la seva religió no li permet i que es nega a agafar una arma, cosa que provoca que els seus companys, que el veuen com un perill a les trinxeres, l'assetgin.
Andrew Garfield interpreta magníficament a Doss, i ens ofereix un registre nou en l’actor, qui li ajuda el seu físic per interpretar aquest jove amb un gran cor i unes conviccions de ferro. Acompanyen a Garfield, en papers secundaris, Sam Worthington, Hugo Weaving, Teresa Palmer i sobretot Vince Vaugh, com el líder de la seva unitat. Un personatge que acumula tots els tòpics del líder militar i que Vaugh treu amb excel·lència. 
La pel·lícula s’estructura en tres blocs molt diferents. El primer, en què es presenten els personatges i aprofundim en la figura de Doss, les seves motivacions, etcètera. El segon, amb Doss ja allistat a l’exèrcit, patint un dur entrenament i com aquest es manté fidel a les seves conviccions, tot i patir l’assetjament de companys i superiors. El tercer, tenim el protagonista a Okinawa i com aquest aconsegueix sobreviure a aquesta massacre, sense deixar de fer la seva feina de salvament fins el final. 
Hasta el último hombre és un drama pacifista contundent que Gibson ha portat al terreny religiós. La pel·lícula no escatima en violència i realisme. Les escenes d’acció estan molt ben filmades, en cap moment et perds. A més, Gibson aconsegueix una cosa que només els mestres en la direcció fan. Que l’espectador es senti dins la pel·lícula, enmig de la batalla com un més, mentre cauen les bombes que fan tremolar les butaques del cinema. 
Sense cap mena de dubte, Hasta el último hombre està al mateix nivell que Salvar al soldado Ryan. Gibson ha fet un exercici de cinema en estat pur. És d’aquelles pel·lícules davant les quals hom no es pot quedar-se igual. Una proposta commovedora i angoixant al mateix. En definitiva, una obra mestra.


dimecres, de desembre 14, 2016

Aliados

Després que l’any passat Robert Zemeckis, director de la mítica Regreso al futuro, tornés a dirigir una pel·lícula de veritat amb The walk, després de deambular durant anys en cinema d’animació de captura del moviment, torna aquest any amb Aliados, acompayat per Brad Pitt i Marion Cottillard.
Aliados és suspens amb elements romàntics, ambientada durant la IIª Guerra Mundial i protagonitzada per Brad Pitt i Marion Cotillard.
Pitt interpreta a Max, un espia britànic que després d’una perillosa missió al nord d’Àfrica, s’enamora de Marianne (Cottillard), una agent de la resistència francesa. La parella comença una relació amorosa i no tarden a casar-se i formar una família. Els problemes comencen quan a Max li notifiquen que la seva dona podria ser una agent doble que treballa pels nazis.
La pel·lícula es divideix en dues parts molt diferenciades que pràcticament funcionen com dues pel·lícules independents. La primera part és la que succeeix a Casablanca, una part amb molts ecos del clàssic protagonitzat per Humphrey Bogart. És en aquesta primera hora en què pràcticament no hi ha acció i la situació es desenvolupa molt lentament. A través de la quotidianitat del dia a dia d’aquests agents, veurem com sorgeix una espurna que s’acaba convertint en una apassionant història d’amor que culmina en la missió que duen a terme. La segona part ens presenta a la parella ja casada i emmainadada. La trama d’aquesta segona part desenvolupa la possibilitat i exposa el suspens de si ella és o no una espia infiltrada i els conflictes emocionals que li provocarà al seu marit la investigació.
Aliados és una pel·lícula molt clàssica que es permet referenciar a Casablanca, amb club nocturn inclòs, només faltava veure al pianista Sam.
Tota ella està ben narrada, sempre essent lògica i no traint la seva essència. Zemeckis no ha perdut el pols en la direcció i li dóna esplendor a la pel·lícula i un toc de realització molt més clàssic del que estem acostumats actualment. El problema és que la primera part ens quedem només en l’estètica perquè té un greu problema de ritme que se soluciona quan arriba la segona part. 
Aquells que busquen pel·lícules de la vella escola no sortiran decebuts.



dimarts, de desembre 13, 2016

Vaiana

Disney arriba per amenitzar el Nadal amb la seva darrera pel·lícula, després d’èxits incontestables en crítica i taquilla com Frozen, Big Hero 6 i Zootrópolis. Vaiana juga més a assemblar-se a Frozen i Enredados, però sense l’element romàntic, que no pas a Big Hero 6 o Zootrópolis. Els directors han estat Ron Clements i John Musker, els mateixos de La Sirenita, Aladdin i Tiana y el sapo.
L’acció ens trasllada 2.000 anys enrere a la Polinèsia. Vaiana és la filla única del líder de la tribu que habita les illes del Pacífic Sud. El seu desig és explorar el món navegant per l’oceà així que s’embarca en una aventura èpica per complir la recerca que varen emprendre els seus avantpassats. Entre els seus companys de viatge trobem un porc que parla, un gall i un semidéu anomenat Maui. 
Disney torna al gènere que millor se li dóna: cinema animat musical amb princeses. Si bé és cert que aquest tipus de cinema ha estat modernitzat i que les princeses actuals són més guerreres, no deixa de ser el que sempre ha fet Disney i molt bé, fins al punt que ningú els ha pogut fer ombra en aquest terreny. Altra cosa és quan intentat creure’s Pixar i ha fracassat en l’intent. 
Els elements que han fet triomfar a Disney són aquí, començant per una magnífica banda sonora que només pot ser apreciada en la versió original, a càrrec de Lin-Manuel Miranda, i acabant pel típic animaló divertit que acompanya als protagonistes. Sobre la banda sonora, destacar el tema que canta Dwayne Johnson en què s’aprecia una nul·la capacitat pel cant, però que interpreta un dels temes més enginyosos, enganxosos i celebrats pel públic. 
Tècnicament la pel·lícula és brutal. Mai s’havia vist el mar de la manera que el veiem en aquesta pel·lícula amb totes les seves textures. 
Tot i un principi irregular, la pel·lícula puja un esglaó amb l’entrada del semidéu Maui per la bona química i relació entre aquest i Vaiana, així com la interacció amb la resta de secundaris.
Vaiana és una posada al dia del Disney de tota la vida. Una pel·lícula que més enllà d’una tècnica cada dia més realista i detallista, serà celebrada pel seu públic més fidel que fins i tot és més valenta al deixar de banda l'existència d'una història d'amor i que aposti decididament per l'aventura.


dilluns, de desembre 12, 2016

La llegada

Denis Villeneuve, director de les excel·lents Prisioneros, Enemy i Sicario, adapta a La llegada un relat de l’escriptor de ciència-ficció Ted Chiang.
La pel·lícula ens explica com una lingüista intenta comunicar-se amb uns alienígenes que han arribat a la Terra i com el contacte influeix en la manera de percebre la seva existència.
La llegada no és una pel·lícula d’acció, al contrari, confecciona lentament una proposta estimulant i intel·ligent. L’adaptació respecta el caire filosòfic del relat i exposa la teoria que el llenguatge en què ens expressem determina la nostra manera de pensar i veure el món.
Les comparacions amb Interstellar són molt evidents perquè les dues construeixen el mateix viatge. Un, d’emocional, a través de l’amor entre un pare, en la de Nolan, una mare, en la de Villeneuve, per la seva filla; i l’altre transcendental i més de ciència-ficció. Mentre la part emocional d’Interstellar empal·lidia al cantó la part científica i filosofia, a La llegada passa just el contrari. La història emocional és molt bona, el dilema moral que se li planteja a la protagonista és molt potent, però en canvi tota la part científica, lingüística i de ciència-ficció demana un important salt de fe a l’espectador. A La llegada se li troba a faltar una base científica com la que proposa Kip Thorne a Interstellar, però en canvi la llagrimeta forçada que va imprimir Nolan a aquella pel·lícula, és natural i orgànica en la pel·lícula de Villeneuve.
El ritme és pausat i lent, però necessari per explicar-nos el que pretén. De fet, quan en un moment determinat s’accelera, aquest tros sembla estar una mica fora de lloc i no acaba d’encaixar en el global.
La protagonista principal és Amy Adams qui es reforça en Jeremy Renner i Forest Whitaker, però que li calen ja que aguanta la pel·lícula ella soleta. Realment demostra que és una actriu impressionant, i no és pas la primera vegada. Adams esdevé l’heroïna d’aquesta història, primer per als seus progressos professionals, i després per ser prou forta per prendre la decisió que pren al final.
La banda sonora a càrrec del compositor Jóhan Jóhansson reforça i subratlla la magnífica atmosfera visual i transcendental que imprimeix el director. Una atmosfera que acaba essent hipnòtica.
És complicat parlar d’aquesta pel·lícula sense rebentar el final perquè és a través d’aquest que es pot explicar. No és una obra mestra ni tampoc la pel·lícula que redefinirà el gènere, però sí que és una molt bona pel·lícula, prou estimulant per portar al debat i trencar-se una mica les neurones. Absolutament recomanable.

dimecres, de desembre 07, 2016

La doncella

Park Chan-wook, el director sud-coreà responsable d’Old Boy, torna amb una absoluta obra mestra que també és la seva millor pel·lícula.
Basada en la novel·la Falsa identidad de la gal·lesa Sarah Waters, trasllada l’acció de la Londres victoriana a la Corea de Sud dels anys 30, ocupada pels japonesos. La trama gira al voltant de tres personatges principals. Tot comença amb un estafador planeja casar-se amb una rica hereva per robar-li la seva fortuna. Per aconseguir-ho, s’alia amb una jove carterista que s’infiltrarà a la casa com a la seva minyona. Park Chan-wook estructura la història en tres actes en els quals l’acció avança i al mateix temps veiem els mateixos fets anteriors ampliats i des de punts de vista diferent, de tal manera que al final completem el magnífic puzle d’aquesta història amb punts de violència i sexe molt elevats.
No només la trama, els personatges i context en què es mou són brillants, també ho és la posada en escena, la fotografia, el vestuari, etcètera. En definitiva, una direcció que és del millor que veurem aquest any. Aquesta probablement hauria d’haver estat la guanyadora de Sitges, però de gènere fantàstic té poc, així que malgrat ser millor pel·lícula que Swiss army man, sense cap dubte tampoc és una pel·lícula per guanyar el festival de Sitges. En paraules d’un altre membre del jurat, Brian Yuzna, aquesta és més una pel·lícula per guanyar un Oscar que un premi de Sitges. Això és molt cert.
La trama s'enreda amb l’avenç de la pel·lícula, les aparences no són el que sembla. Lluny de ser una pel·lícula d’època és cinema d’intriga i robatoris de primera. La doncella també ofereix unes escenes d’alt voltatge sexual lèsbic com poques vegades s’han vist en pel·lícules comercials en què no hi falta sentit de l’humor.
La doncella és impressionant, moderna en el seu classicisme, eròtica, valenta, sorprenent i deliciosa. És perfecte, poc més a dir. Senzillament una obra mestra.

dilluns, de desembre 05, 2016

El extraño

El sud-coreà Na Hong-jin, director de les aclamades The chaser i The yellow sea, presenta la seva darrera pel·lícula, El extraño. Aquesta tercera pel·lícula és també la més fluixa en una trajectòria desgraciadament descendent.
El extraño és un thriller sobre possessions i xamanisme que narra com una sèrie d’assassinats inexplicables comencen a succeir en una població considerada tranquil·la. El culpable podria ser un estrany japonès que viu a les muntanyes apartat del món.
La pel·lícula peca d’un defecte alarmant en moltes pel·lícules coreanes, la seva excessiva durada. En aquesta ocasió les dues hores i mitja són del tot excessives i es carreguen una pel·lícula que tenia ingredients per ser bona, però que ho acaba no essent. Tampoc ajuda massa l’humor absurd o que el protagonista és un idiota inepte. Això fa que les suposades escenes dramàtiques perdin tota força. La ximpleria d’alguns moments trenca el to inquietant que pretén. Una autèntica pena perquè si eliminem tota la palla, l’humor imbècil i fem del protagonista un tipus més més llest, tindríem un thriller excel·lent de poc més d’hora i mitja. Sap greu perquè l'estètica és molt bona, autèntica hereva de Seven de David Fincher.
El extraño podria haver estat un gran thriller de 90 minuts, però és una pel•lícula pesada de dues hores i mitja amb humor innecessari i un protagonista imbècil.