dimarts, de novembre 29, 2016

En el bosque

Pel·lícula que va clausurar SITGES 2015. És curiós que ningú la recordi, de fet més que curiós és normal, ja que va ser una de les pitjors clausures del Festival que es recorden. En tot cas, quan ningú la recordava ni la reclamava, un any després, arriba a les nostres pantalles.
Ellen Page i Evan Rachel Wood són les protagonistes d’aquest thriller apocalíptic ambientat en un futur pròxim. Després d’una apagada elèctrica massiva de caràcter mundial, la humanitat es precipita cap al seu final. Nell i Eva són dues germanes que viuen amb el seu pare en una casa a 40 quilòmetres del poble més proper. Les dues noies hauran d’enginyar-s’ho per lluitar contra la fam i fer front a les dificultats per sobreviure a malalties, saquejadors i la solitud.
En el bosque és un melodrama conservador amb ànima de telefilm barat, previsible i un amb un mal guió. Una pel·lícula fallida que no salven ni Page, ni Evan Rachel Wood, ara de moda gràcies a la sèrie Westworld.

Bèsties fantàstiques i on trobar-les

Debut en el guió cinematogràfic de J.K. Rowling, l’autora de les novel·les de Harry Potter qui emmarca aquesta història en el mateix univers. La pel·lícula s’inspira en el llibre del mateix títol, de només 64 pàgines, que va escriure la mateixa Rowling el 2001 amb objectius benèfics i que era uns dels llibres d’estudi pels alumnes de l’Escola Hogwarts de Màgia i Bruixeria.
Nova York, 1926. Newt Scamander és un jove empleat del Ministeri de Màgia britànic que ha viatjat fins als Estats Units per assistir a un congrés de màgia. Arriba a la ciutat dels gratacels carregat amb una maleta plena de perilloses criatures. Quan aquestes escapen accidentalment, salten les alarmes entre la població muggle. Scamander serà perseguit pel director de Seguretat Màgica per portar-lo davant de la justícia, però el jove comptarà amb l’ajuda d’un muggle que somia ser flequer i una treballadora del Congrés Màgic.
Aquesta és clarament una pel·lícula d’introducció dins d’un univers més gran, ja presentat en la saga Harry Potter. Sí que coneixem el món màgic de Rowling, però fins ara desconeixíem sobre els mags més enllà de Gran Bretanya. A més, aquesta pel·lícula posa les bases, tal com va fer Harry Potter i la pedra filosofal, a totes les que vindran a partir d’ara. Per això la pel·lícula és tanta argumentalment simple, i no ho dic negativament, al contrari. La seva senzillesa és cabdal perquè tingui la funció que ha de tenir, que no és més que presentar els seus personatges principals, sobretot el protagonitzat per Eddie Redmayne. Sobre l’actor dir que està sensacional en el paper d’aquest tímid i autèntic outsider de la màgia fins al punt que podreu escoltar a les sales un: Oh! Que maco, referit tant a ell com a les bèsties estranyes del mateix títol. Pel que fa a la resta del repartiment, destacar el descobriment de Dan Fogler com el no-mag Kowalski i Ezra Miller, que malgrat surt poquet aquí, el poc que fa se’n surt molt bé i serà un personatge important en el futur.
Darrere la càmera tenim a David Yates, que va dirigir 4 de les 8 pel·lícules de Harry Potter i que dirigirà totes les pel·lícules d’aquesta nova saga. Poca cosa més a dir, que no és Alfonso Cuarón, però que sap molt bé i coneix el producte que té entre mans i dóna a aquest univers una consistència que difícilment podria haver donat un altre realitzador.
Pel que fa al to de la pel·lícula, clarament és més fosca que les primeres entregues de Potter. De fet, cap dels protagonistes és nen, tots són adults, cosa que la diferencia molt de la resta. Però no decep perquè ofereix una bona dosis d’imaginació, bons personatges i unes quantes sorpreses cap al final.
L’univers Potter ha tornat amb força. Els seus fans podran trobar múltiples referències al futur que tots coneixem, i els que us perdeu la meitat dels detalls, no us n’adonareu i la pel·lícula la gaudireu com el que més. Visca la màgia i la imaginació. Que visquin les bèsties fantàstiques!


dilluns, de novembre 28, 2016

The Neon Demon

La nova pel·lícula de Nicolas Winding Refn. Què li ha passat al director danès? Com és possible que després de grans pel·lícules com Bronson, Valhalla Rising i Drive, la seva obra mestra, hagi signat productes, això sí, visualment hipnòtics i atractius com Solo Dios perdona i The Neon Demon, però que són un zero en narrativa i que destil·len una petulància, un ego i una pretenciositat que no estan a l’alçada del producte que presenta?
Winding Refn, que va realitzar diversos anuncis per Gucci, tenia ganes de parlar sobre la bellesa. La resposta és The Neon Demon que el mateix Refn defineix com una pel·lícula de terror sense el terror. 
Elle Fanning interpreta a Jesse, una jove de 16 anys procedent de Georgia que arriba a Los Ángeles per fer realitat el somni de ser model. La bellesa natural de Jesse desperta ràpidament l’interès de l’agència de models de Roberta Hoffman (Christina Hendricks, Mad Men) en contraposició a les models de bellesa més canònica que no tardaran a veure en Jesse una amenaça. 
El repartiment el completen Jena Malone i Keanu Reeves. Perquè us en feu una idea del que veureu, The Neon Demon prem l’accelerador en el tram final cap un surrealisme incomprensible i sense sentit que no avergonyiria al David Lynch més embogit.


dimecres, de novembre 16, 2016

Jack Reacher: Nunca vuelvas atrás


Segona entrega de la saga basada en les novel·les de Lee Child protagonitzada pel personatge de Jack Reacher, un policia militar que viu al marge de la societat. Aquesta pel·lícula adapta la novel·la del mateix títol publicada al 2013. 
En aquesta aventura, Jack Reacher torna a la seva antiga base militar. Després de mantenir una relació a distància amb la comandant Susan Turner, ara Reacher no serà la persona que hagi de resoldre un crim en estranyes circumstàncies, sinó que serà acusat d’un crim que no ha comès. A la vegada haurà d’alliberar a Susan, també acusada injustament. La missió de Reacher serà lluitar per la seva vida pel tal de descobrir la veritat del que passa. 
Darrera la càmera no trobem a Christopher McQuarrie, que de la primera Jack Reacher va passar a dirigir la última entrega de Misión imposible, sinó que tenim a Edward Zwick, que ja va treballar amb Cruise a El último samurai. Malauradament es nota el pas d’un director amb talent amb un altre director que tan et pinta una paret, t’arregla la rentaplats o et fa una pel·lícula. És innegable admetre, malgrat els elements positius que té aquesta segona entrega, que falla alguna cosa. O bé el guió no ha estat sotmès a cap revisió, o el director no s’ha preocupat gens en la transició d’escenes o de lligar els diferents elements que se’ns mostren. El nom darrera la direcció i el guió és el mateix Edward Zwick. El problema principal és que la pel·lícula sembla mal acabada i en molts moments es nota feta amb precipitació. Una autèntica pena perquè està plena d’elements positius. El personatge és carismàtic, Tom Cruise està esplèndid, la interacció i química entre Cruise, Cobie Smulders i Daika Yarosh funciona, la trama és interessant, però ara no tenim a Christopher McQuarrie al darrera com a la primera i el relleu no està en absolut a l’alçada. Cal afegir també que el conjunt d’actors secundaris de la primera era molt millor que aquesta, Robert Duvall, Richard Jenkins i Jai Courtney en contraposició d’una sèrie d’actors que fan de dolents que semblen haver sortit d’un telefilm de sèrie B de diumenge a la tarda. 
Al final acaba essent un sí, però no en tota regla i t’acabes enfadant perquè els elements per una gran pel·lícula a l’alçada de la primera hi són i en molts moments els palpes. Però la màxima experiència del xef de primera que s'havia de fer càrrec del restaurant amb estrelles és haver treballat en alguna famosa cadena d’hamburgueses i menjar ràpid.

dimarts, de novembre 15, 2016

Ouija: El origen del mal


Mike Flanagan, amb unes poques pel·lícules, ja s’ha convertit en un dels directors de referència i sinònim de qualitat en el cinema actual de terror. Va debutar amb Absentia, però el seu nom es va posar en boca de tothom amb Oculus. Aquest any ha fet dues pel·lícules més que resten a l’espera d’estrena, Before I Wake i Hush.
Ouija: El origen del mal és una preqüela de la mediocre Ouija de 2014. La primera pel·lícula, basada en el joc d’Hasbro, no va deixar ningú satisfet, tret potser del públic adolescent a la qual anava adreçada. Per aquest motiu, Blumhouse va buscar algú amb garanties. Flanagan va acceptar prendre’n les regnes a condició que li deixessin fer una pel·lícula nova que prengués la direcció oposada a l’anterior.
L’acció està ambientada en els anys 60. La protagonista és Alice, una jove mare soltera de dos nenes que va perdre al marit farà tot just un any. Alice es guanya la vida fent de mèdium falsa. La petita descobreix una Ouija i creu que és una bona manera per contactar amb el seu pare. La cosa no sortirà bé i una entitat s’apoderarà d’ella. La família s’haurà d’enfrontar amb horrors increïbles si vol fer fora el mal de la nena.
Flanagan es mostra eficaç en tot moment, més concís i simple que James Wan en les seves darreres pel·lícules, la qual cosa converteix aquesta en millor pel·lícula que la darrera entrega d’Expediente Warren. Us prometo que havia oblidat completament la pel·lícula del 2014, però Flanagan agafa els seus elements per fer aquesta preqüela en què pots ignorar l'original sense cap problema. De fet, si no fos per una escena a final dels crèdits que uneix aquesta amb la pel·lícula anterior, seria impossible pensar que aquesta és una preqüela de res. 
El terror es mostra sense concessions a l’espectador i el millor és que fa por. Si heu vist Oculus ja sabeu que aquest home ens pot donar molt mal rotllo. Els personatges estan molt ben dibuixats i desenvolupats. Flanagan dirigeix amb una artesania d’orfebre. Roda i ens mostra la cinta com si fos una pel·lícula dels 60 amb una subtilesa quasi imperceptible, però que és allí. Gran mèrit recau en l’excel·lent treball de fotografia.
Ouija: El origen del mal és una pel·lícula de terror clàssica, impecable en la qual tots els elements clau funcionen. La protagonitza Elizabeth Reaser, que el més destacable que ha fet és haver estat una de les amants de Don Draper a Mad Men, i Henry Thomas, que aquí interpreta a un capellà i que va ser el nen d’E.T.
Si busqueu terror clàssic i de qualitat, Ouija: El origen del mal us deixarà plenament satisfets. El pitjor d'aquesta pel·lícula és que t'entren ganes de veure l'anterior, malgrat saber és espantosa.

dimecres, de novembre 09, 2016

Sully


Clint Eastwood, als seus 86 anys, dirigeix aquesta pel·lícula basada en el llibre escrit pel mateix protagonista, el capità Chelsey Sully Sullenberger que el 15 de gener de 2009, va aterrar l’avió que pilotava sobre el riu Hudson i va salvar la vida de les 155 persones que anaven a bord. Al cap de poc d’enlairar-se de l’aeroport de La Guardia, els dos motors de l’avió van quedar destrossats per un esbart d’ocells. Després d’aquesta gesta, Sully es va convertir en un heroi nacional, però tot seguit començaria un drama que afectaria la seva reputació i carrera. 
Eastwood és un director que no ha parat de millorar amb els anys. En diferents graus, totes les seves pel·lícules són bones i en aquests anys de maduresa s’ha atrevit a explorar tot tipus de gèneres i terrenys, des del biopic, passant pel musical i el fantàstic. Sully entraria dins una nova categoria. Tot i inspirar-se en fets reals, Sully explora la figura de l’heroi. Amb una carrera impecable de 40 anys, és qüestionat per una sola acció, sense precedents, que va salvar moltes vides i que només algú amb les seves capacitats podia fer. Per això, Sully nega en repetides ocasions que va tenir sort. Ell sabia que ho podia fer. I ho va fer. Però els buròcrates de torn no van tardar a sortir per tal de qüestionar cada decisió de Sullenberger sense tenir en compte el factor humà. Una altra de les reivindicacions que Eastwood posa sobre la taula en la pel·lícula. La humanitat davant les màquines, les tecnologies que han incrementat la fredor del món. 
La capacitat de concisió d’Eastwood és d’aplaudir. T’explica a la perfecció allò que vol i no posa ni un minut de palla. Acostumats com estem de pel·lícules de mínim dues hores amb moltes escenes prescindibles que alenteixen el ritme, arriba algú amb la veterania d’Eastwood i en poc més d’hora mitja et fa una pel·lícula excel·lent. Normalment el prestigi i la veterania dels realitzadors els porta a fer pel·lícules cada vegada més llargues. No és el cas d’Eastwood. 
El muntatge de Sully és magistral. Com sap posar-te en tensió, la manera de mostrar-nos l’accident, en el moment just, en una pel·lícula que va amunt i avall en el temps sense que ens perdem en cap moment. I no perquè sí, sinó per dotar a la pel·lícula d’un sentit narratiu que agafa més valor que amb una narració lineal per tal d’impregnar-la d’emocions en el moment just i precís. 
I no seria just acabar la crítica sense parlar del sensacional Tom Hanks, amb un paperàs després d’un altre gran paper com va el d’El Puente de los espías. Tot allò positiu que puguem explicar de Hanks es queda curt. Està perfecte i sap transmetre allò precís en cada moment.


dimarts, de novembre 08, 2016

Blair Witch

Adam Wingard és un dels valors en alça del cinema de terror actual gràcies a les alabances entre els fans del gènere a les seves dues últimes pel·lícules, Tú eres el siguiente i The Guest. Així que en el moment en què es va saber que recuperava la saga El proyecto de la bruja de Blair, tothom va pensar que era per fer una cosa nova i sorprenent. Res més lluny de la realitat ja que va ser una de les decepcions més grans vistes a Sitges 2016. 
Personalment mai em va agradar l'original, la considero una de les pitjors pel·lícules de terror de la història que va arribar on va arribar gràcies a una campanya viral, dissenyada en un moment en què ningú sabia en què consistia això. Si algun mèrit li hem de donar a l’original, és que va inaugurar un gènere, el found footage, i ben mirat vist l’allau de propostes semblants que s’han fet des de llavors, ha acabat essent un demèrit. 
La pel·lícula, desgraciadament, és una calca de la primera en estructura i contingut, adaptada a les tecnologies actuals. Les càmeres són digitals i es fan servir drons, però el contingut és el mateix. Tan sols s’allarga el temps que els protagonistes passen a la casa, ja que era el suposat plat fort de la primera, però en prou feines durava 10 minuts. 
En aquesta ocasió el germà petit de la noia que va desaparèixer a la primera pel·lícula torna al bosc molts anys després per rescatar-la. 
Blair Witch més que una continuació, és un remake innecessari. Tampoc fa por i els protagonistes són iguals o més estúpids que els originals. Esperem que això només sigui un petit entrebanc a la carrera de Wingard i que en la propera pel·lícula ens torni a sorprendre i aporti coses tan interessants en el gènere com les seves darreres pel·lícules.


dimecres, de novembre 02, 2016

Doctor Strange (Doctor Extraño)

Adaptació del personatge de Marvel creat per Stan Lee i Steve Ditko al 1963, que serveix com a porta d’entrada de la màgia en l'Univers Marvel Cinemàtic. Si en el seu inici els còmics no es podien despendre d’un aire pulp, aquesta adaptació és una gran superproducció plena d’efectes especials innovadors i de primera categoria, necessaris i imprescindibles per reproduir el món dimensional en què es mou Stephen Strange.
En molts sentits, aquesta pel·lícula recrea amb èxit l’efecte Iron Man de 2008 ja que ens presenta un personatge desconegut pel gran públic, actualment amb un nivell de vendes de còmics acceptable, però amb una vida editorial plena de cancel·lacions i rellançaments. 
Darrera la càmera tenim a Scott Derrickson, apreciable per la pel·lícula de terror El exorcismo de Emily Rose i Sinister amb Ethan Hawke. Derrickson va assumir el projecte d’una manera molt personal, va ser ell mateix que es va presentar a Marvel amb la intenció d’adaptar el personatge. A Marvel li va agradar la seva proposta i quan va arribar el moment oportú el van trucar.
Interpretant a Strange tenim a Benedict Cumberbatch, que està perfecte en el paper. Sobre la qüestió física i interpretativa era impossible trobar ningú millor. Cumberbatch fa seu el personatge i quan ha assumit la plena transformació, amb la capa de levitació a sobre i l’Ull d’Agamotto, posa la pell de gallina. Completen el repartiment Chiwetel Ejiofor (Karl Mordo), Tilda Swinton (L’Anciana), Mads Mikkelsen (Kaecilius), Rachel McAdams (Christine Palmer) i Benedict Wong (Wong). Sobre els secundaris, comentar que són més secundaris que mai i que el seu paper es deu a fer de suport al protagonista principal que està present gairebé tota la pel·lícula, per ser degudament presentat. Sobre la polèmica elecció de Swinton per un rol que en els còmics és masculí i realment ancià, aquesta se’n surt molt bé i en cap moment ens arriba a molestar el canvi. 
El film ens presenta a Stephen Strange, un famós neurocirurgià de Nova York, amb molt de talent i també amb molta arrogància i vanitat. En certa manera, en la seva presentació el doctor Strange recorda al doctor House. Després de patir un accident de cotxe, les seves mans queden malferides i impedides per continuar exercint de cirurgià. Com que la medicina convencional és incapaç de curar-li completament les mans, realitza un viatge per curar-se fins a l’Himàlaia. Allí coneixerà a El Anciano, qui li mostrarà que viu en una realitat entre moltes. Strange descobrirà les dimensions màgiques i el món ocult. Durant el seu entrenament, adquirirà capacitats psíquiques com la telepatia i la projecció astral que haurà d’utilitzar quan arribi el moment de combatre el mal.
Un dels riscos que corria la pel·lícula era mostrar els móns en què es mou Strange així com personatges com Dormammu, molt de còmic, però que en pantalla podrien semblar ridículs. La responsabilitat requeia en els dissenyadors dels efectes especials. El cert és que aquesta gent es mereix un aplaudiment molt fort. Aquesta és la primera pel·lícula després de Matrix que aporta coses noves i innovacions narratives en els efectes especials. És cert que la dimensió mirall recorda molt el que Nolan va fer a Origen, però aquí ho millora i amplia. Les visons de calidoscopi són absolutament brillants. Però en aquesta pel·lícula hi ha més coses, com la manera de mostrar els encanteris, o tota la part final a Hong Kong en què Strange marxa a lluitar amb una enemic d’una altra dimensió. 
Doctor Strange és una pel·lícula única i diferent de Marvel, però mai perd la perspectiva de pertànyer a aquest univers. Això pot ser positiu i negatiu a la vegada, depèn del punt de vista, però és pel que han apostat els seus productors. Ho han aconseguit i el públic i la crítica responen positivament, una vegada més. I ja no parlo només de veure l’edifici dels Vengadores en l’skyline de Nova York, és el segell Marvel que la impregna tant per la narrativa com en el sentit de l’humor, proper a la novel•la gràfica El juramento. Però el director, un sensacional Scott Derrickson, sap moure les peces per tal que allò que ens pugui semblar que ja ho hem vist abans, sigui nou i fresc com la primera vegada. 
La pel·lícula juga molt bé a contraposar la màgia amb la medicina, la ciència i la fe. Un dels aspectes més destacables del personatge que a vegades es troba a faltar en els còmics en què se sol donar prominència a la part màgica, oblidant a vegades la mèdica.
Doctor Strange es mou per escenaris nous a l’Índia i Nepal per construir una aventura mística molt entretinguda. Moltes vegades ens queixem que en blockbusters d’aquestes característiques sempre hi ha un moment en què la pel·lícula es frena, però Doctor Strange és un frenesí que no es para. 
Doctor Strange esdevé una proposta innovadora, diferent i única en el cinema de superherois, sense que aquesta hagi de renunciar al segell Marvel. Per altra banda, feia molt de temps que no veiem coses noves en el terreny dels efectes especials i més que aquests resultessin orgànics i tinguessin un sentit narratiu. Agafeu la vostra capa de levitació i aneu cap al cinema a veure-la o com a mínim que ho faci la vostra projecció astral.