dimecres, d’octubre 26, 2016

Mike y Dave buscan rollo serio

El punt de partida d’aquesta pel·lícula neix quan els germans Mike i Dave Stangle van penjar a Craiglist, una web de classificats, un anunci en què sol·licitaven una cita doble per anar a un casament. Van rebre milers de respostes i van captar l’atenció dels mitjans. Durant un mes van tenir tantes cites com va ser possible. L’experiència els va portar a escriure un llibre que és en el que es basa aquesta pel·lícula que protagonitzen Zac Efron, Adam DeVine, Anna Kendrick i Aubrey Plaza. 
El resultat és un autèntic despropòsit de dalt a baix. Una comèdia que vol posar a les noies en el paper que tradicionalment la comèdia d'humor sexual i escatològic americana ha atorgat als nois. Aquesta és la gran innovació que proposta aquesta pel·lícula. I ja està. Més que preocupar-se en girar els papers, els guionistes podrien haver ideat uns gags que no estiguessin tant vistos i uns diàlegs que fessin gràcia. L’agreujant és que desaprofiten un repartiment prou atractiu per una pel·lícula que si no s’hagués arribat a fer, ara mateix estaríem aplaudint. Una pena, perquè sí que existeix alguna cosa explicar, malgrat que hagin hagut de recórrer en els classificats. 
Mike y Dave buscan rollo serio fa un pas cap el gamberrisme i dos cap a allò convencional. Construïda com un patchwork de moltes altres comèdies molt millor que aquesta, segueix el manual de la comèdia americana gamberra. No és la pitjor comèdia del món, però avorreix i no fa gràcia i això sí que és el pitjor que li pot passar a una comèdia, malgrat els esforços de les actrius i actors.


dimarts, d’octubre 25, 2016

El contable

Ben Affleck interpreta a Christian Wolff, un geni de les matemàtiques que pateix un tipus d’autisme que li fa sentir més afinitat pels números que per les persones. Wolff es dedica a maquillar els números de perilloses organitzacions criminals. Quan els agents del Tresor li comencen anar al darrere, decideix agafar un client legal, una empresa de robòtica d’última generació. En aquesta empresa descobrirà una discrepància de milions de dòlars que posarà en perill la seva vida i l’obligarà a treure un aspecte ocult i perillós de la seva personalitat. 
Acompanyen a Affleck un grapat d’actors interessants com Anna Kendrick, J.K. Simmons i John Bernthal. La direcció ha anat a càrrec de Gavin O’Connor, mentre que el guió ha anat a càrrec de Bill Dubuque, responsable d’El juez.
El primer que cal tenir clar perquè es pugui gaudir la pel·lícula és que aquesta no busca res més que ser un entreteniment. És cert que hi ha un canvi de to a mitja pel·lícula i que passa de ser Una mente maravillosa a Misión imposible. No us escarrasseu en trobar un sentit a això perquè no en té, però per altra banda resulta tremendament entretinguda. Les casualitats que es succeeixen en cadena són directament impossibles, però necessàries per crear les situacions efectives que desitja el director. El truc està en descobrir que aquesta pel·lícula, aparentment seriosa, no vol ser res més que un entreteniment d’acció. Sobta també que el guió, per estructura, no sigui gens convencional. 
El contable és un actioner del tipus que els anys 80 protagonitzaven Stallone i Schwarzenegger. Què s’esperaven trobar-hi aquells que han escrit crítiques tant negatives d’una pel·li que es diu El contable i que en el cartell veiem a un tipus quadrat amb un rifle que ocupa mitja fotografia?


dilluns, d’octubre 24, 2016

Hardcore Henry

Produïda per Timur Bekmambetov, que tot just ha estrenat Ben-Hur, ens arriba aquesta pel·lícula d’acció que més aviat sembla un videojoc narrat en primera persona. 
Estrenada a Sitges, un cop vista la filigrana visual, aquesta s’esgota davant la nul·la narrativa, més enllà veure trets i bombes en primera persona. El punt de vista en primera persona també suposa que les escenes d’acció siguin confuses i al no veure mai l’escena en la seva globalitat, t’acabis perdent o en algun cas, marejant. No espereu en ella no ja profunditat de personatges o alguna mena de guió, tampoc hi ha cap tipus de presentació ni tant sols del protagonista. Tot és pura acció i adrenalina.
Henry és un ciborg que desperta en un laboratori i que abans d’inserir-li la capacitat de parlar, és atacat per un senyor de la guerra amb un exèrcit personal. A partir d’aquest moment començarà una persecució sense treva. Henry comptarà amb l’ajuda de Jimmy, un misteriós personatge que apareix en diferents versions malgrat morir en repetides ocasions.

La pel·lícula acaba essent un experiment cinematogràfic, molt ben fet amb el baix pressupost que té, però de nul interès per un guió absolutament buit, que fa que mai agafem simpatia per cap personatge. El recurs de la primera persona vol fer-nos amagar que la pel·lícula no és res més que la barreja entre un videojoc i un videoclip que no té res a dir. Passada la curiositat del format només queda la repetició i el tedi. M’atreviria a dir, fins i tot, que als que els agradi, no la tornaran a veure mai més.


divendres, d’octubre 21, 2016

El top 10 de #Sitges2016

Ha acabat Sitges 2016, així que ha arribat el moment de fer la nostra llista dels 10 imprescindibles d’aquest any. No li feu cas a l’ordre, no és indicatiu de res, mai he estat massa partidari de puntuar les pel·lícules amb estrelles i de fer rànquings perquè simplifiquen, i a vegades alteren, el veritable sentit. Les 10 propostes que teniu aquí són molt bones i recomanables totes elles, així que llenceu-vos-hi segons les vostres predileccions o a mida en què s’estrenin en diferents cinemes o plataformes, però no deixeu de veure’n cap.

Swiss army man

La premissa pot semblar del tot ridícula. Un nàufrag que conviu en una illa deserta amb un cadàver que no para de tirar-se pets, el qual esdevé el seu Wilson particular. Però el desenvolupament és sorprenent. Ningú s’esperava que d’una pel·lícula tan escatològica en sortís un producte valent, atrevit, líric i sobretot emotiu. No vull explicar massa res per no rebentar les múltiples sorpreses que ens ofereix la pel·lícula. Només avançaré que la solitud i el sentir-se, o més aviat el fet de no sentir-se estimat poden trasbalsar una persona fins el punt de crear un món imaginari perfecte amb els recursos que té al davant. Els protagonistes són Paul Dano, com a nàufrag, i Daniel Radcliffe, com a cadàver, que a més s’ha endut merescudament el premi al millor actor. Reproduint les paraules de Mick Garris, membre del jurat, Radcliffe s’ha endut el premi per interpretar a un cadàver en una aposta molt arriscada per un actor de la seva talla, que s’hi jugava molt. Una aposta arriscada que li ha sortit bé, però podia no haver estat així. Ja només per la valentia de l’actor ja es mereix el premi. A més Radcliffe està deliciós. Esperem veure aquesta pel·lícula en sales en algun moment malgrat serà complicat donat que res té a veure amb els productes convencionals que s’estrenen setmana darrera setmana.

The handmaiden


Senyors, aquesta probablement hauria d’haver estat la guanyadora de Sitges, però de gènere fantàstic té poc, així que malgrat ser millor pel·lícula que Swiss army man, sense cap dubte tampoc és una pel·lícula per guanyar el festival de Sitges. En paraules d’un altre membre del jurat, Brian Yuzna, aquesta és més una pel·lícula per guanyar un Oscar que un premi de Sitges. Això és molt cert. El director és Park Chan-wook, que ja fa triomfar farà uns anys amb Old boy. Personalment crec que The Handmaiden la supera fins el punt de convertir-se en la seva millor pel·lícula. La trama gira al voltant de tres personatges principals i s’ambienta a la Corea de principis de segle XX. Un estafador planeja casar-se amb un rica hereva per robar la seva fortuna. Per aconseguir-ho s’alia amb una jove carterista que s’infiltrarà a la casa com a la seva minyona. Park Chan-wook estructura la història en tres actes en els quals l’acció avança i al mateix temps veiem els mateixos fets anteriors ampliats i des de punts de vista diferent, de tal manera que al final completem el magnífic puzle d’aquesta història amb punts de violència i sexe molt elevats. Senzillament una obra mestra.

For the love of Spock


Documental centrat tant en la figura del senyor Spock com de l’actor que l’interpretava, Leonard Nimoy. El seu fill, Adam Nimoy, és el responsable d’aquest magnífic documental en què s’explica la història del personatge de ficció al mateix temps que coneixem detalls de la vida de Nimoy sense edulcorar res. For the Love of Spock ens explica el problemes que la família Nimoy va tenir davant la fama del seu pare, al mateix temps que veiem fragments d’entrevistes d’arxiu i xerrades en convencions de fans. El documental ens permetrà conèixer íntimament la vida de Nimoy i la problemàtica relació amb el seu fill Adam, a través dels anys. El documental no pateix molts dels problemes típics d’aquest tipus de produccions ja que principalment és molt entretingut. Es nota que totes les persones que hi han treballat hi han posat molt d’amor i és que aquest és un documental fet amb el cor per les mateixes persones involucrades. Coneixerem altres membres de la família Nimoy, com el seu germà, que ens narraran experiències extremadament emotives. For the Love of Spock és un documental intel·ligent sobre una personalitat clau per entendre el gènere fantàstic i de la ciència ficció tal com és actualment. Leonard Nimoy i Spock van ser figures inspiradores per fans, científics i metges que ho expliquen en el documental. For the love of Spock és un tribut a Nimoy i al mateix temps una manera que tenim tots els fans de dir-li adéu amb un somriure a cara. En aquest escoltarem veus dels més nou d’Star Trek com Zachary Quinto o J.J. Abrams, o del més clàssic com William Shatner o George Takei. Llarga i pròspera vida!

Hell or high water

Aquesta pel·lícula és un western ambientat en l’època actual en l’Amèrica profunda. Al mateix temps és una crítica despietada al sistema capitalista que ens han imposat els bancs. No us el perdeu ja que té data d’estrena programa pel proper novembre i s’estrenarà sota el lamentable títol espanyol de Comanchería. Un títol estrany que fa referència al lloc on passa l’acció, però que no té res a veure amb l’original, que és una frase feta que vindria a significar “fer una cosa peti qui peti”. Chris Pine i Ben Foster interpreten a dos germans que per conservar les terres de la seva mare que acaba de morir. Junts planegen atracar bancs per blanquejar els diners a través de casinos i així poder cancel·lar el préstec hipotecari amb el banc abans que passi el termini i l'entitat es quedi amb les seves terres. Els dos germans no poden ser més diferents i s’uniran per aquesta causa comú. A la seva persecució tindrem un xèrif interpretat magistralment per Jeff Bridges. Hell or high water està plena de trets i escenes d’acció. Tots els actors estan sensacionals. I atenció als diàlegs que tenen, tan els dos germans com, sobretot, Jeff Bridges amb el seu company d’origen comanxe.

Detour

Estem davant un dels millors thrillers de l’any. Dirigida per Christopher Smith (Black death i Creep) i protagonitzada per Tye Sheridan (X-Men: Apocalipsis), ens narra la història d’un adolescent de casa bona que sospita que el seu padrastre podria estar embolicat amb un accident que ha deixat a la seva mare en coma. Paral·lelament, la pel·lícula ens narra què passaria si aquest jove acceptés la proposta d’un pinxo que s’ofereix a matar el padrastre a canvi d’uns diners i què passaria si decidís no fer-ho. Aquests camins divergents de la vida ens acabaran portant a... I no puc explicar res més. Tat sols que ens durem una bona sorpresa en aquesta pel·lícula que sorprèn, sobretot pel seu muntatge. Podia haver sortit fatal si Smith no ho resolia bé, però ho ha fet molt bé i el resultat final ha estat excel·lent. Sota l’aspecte clàssic d’una road movie, Detour mutarà a una cosa completament diferent i original.

Safe neighbourhood


Us imagineu una versió gore i amb molt i molt humor negre de Solo en casa? Això és el que us podreu trobar aproximadament a Safe neighbourhood. Sense aprofundir massa en l’argument, perquè l’efecte sorpresa és bàsic en aquesta pel·lícula, us explicaré que el protagonista és un nen de 13 anys enamorat de la seva cangur de 18. En vigílies de Nadal, la cangur, el nen i el seu millor amic quedaran atrapats a casa davant l’amenaça d’un psicòpata que vol triturar-los. Com a curiositat direm que dos dels tres protagonistes són el nen i la nena de La visita de M. Night Shyamalan. La pel·lícula és australiana i a destacar sobretot la interpretació del jove Levi Miller, quan la veieu ho entendreu. Per altra banda aplaudir al director, Chris Peckover, per atrevir-se a fer un slasher amb nens. Aclarir que Safe neighbourhood no és un film de terror, més aviat d’humor, macabre i negre.

I am not a serial killer 

Teniu ganes de tornar a veure a Christopher Lloyd i a més veure’l en la pell d’un assassí en sèrie? Això és el que us trobareu aquí. I am not a serial killer ens presenta a un adolescent (interpretat per Max Records, el que va ser el nen d’Allà on viuen els monstres) que ens recorda al Dexter primerenc. El noi, que treballa en el dipòsit de cadàvers de la seva família, té tendències homicides. A través del seu terapeuta aconsegueix reprimir-les. Quan descobreix al seu ancià veí cometre un assassinat, sentirà la necessitat de parar-li una trampa per desemmascarar-lo públicament. La pel·lícula crea un atmosfera freda i grisa i l’argument acaba derivant a un homenatge a John Carpenter. I am not a serial killer és cinema indie de baix pressupost que sap aprofitar al màxim els seus escassos recursos per mantenir una sensació de suspens durant tot el metratge. La pel·lícula és l’adaptació d’una novel·la de culte de Dan Wells del 2009, la qual forma part d’una trilogia literària.

The authopsy of Jane Doe

Aquesta pel·lícula és la definició de la pel·lícula que un espera veure en un festival de terror com el de Sitges. L’escenari un dipòsit de cadàvers, els protagonistes dos forenses, pare i fill, el cadàver, una desconeguda, Jane Doe. Els llums s’apaguen, les portes no s’obren i els cadàvers no s’estaran tant quiets com un podria esperar. The authopsy of Jane Doe aposta per fer una proposta pura de terror i crea una atmosfera extraordinària. Passareu por i us quedareu arraulits amb els peus sobre la butaca agafats amb les dues mans. Els protagonistes, el veterà Brian Cox i Emilie Hirsch que destil·len bona química i exploren la seva relació al mateix temps que s’enfronten amb el terror.

Melanie. The girl with all the gifts

Queda alguna cosa nova a explicar en el gènere zombi? Aparentment semblaria que no, però Melanie. The girl with all the gifts dóna un gir al gènere, tant en el principi com al final de la pel·lícula. Els metges busquen una cura a una apocalipsis zombi que amenaça la humanitat. La infecció ha sorgit en el fetus matern creant que els nens que neixen siguin híbrids entre humans i zombis. La seva personalitat més fosca apareix quan oloren carn humana. La pel·lícula proposa un debat interessant entre l’evolució i la cura, al mateix temps que planteja els mateixos dilemes morals que el còmic The walking dead sobre qui són realment els dolents, els humans o els zombis.

Train to Busan

Aquí entrem en una altra categoria de cinema de zombis, més encarat a l’entreteniment que a la reflexió, malgrat que posa de relleu la naturalesa egoista de la humanitat. Els homes no tenen pietat en deixar morir a qui sigui per tal de no arriscar-se i mullar-se el cul. La premissa argumental és simple, zombis atrapats en un tren i un grup de persones que intentaran sobreviure com poden. Impecable amb molts sentits, sobretot en direcció, no envà s’ha endut aquest premi a Sitges. No escatima en salvatgisme i sang i fetge. Una delícia pels fans del cinema de zombis i absolutament divertida i entretinguda. L’única pega que a vegades als coreans els agafa per la llagrimeta i els violins, com veiem al final d’aquesta pel·lícula, i perd part de la força contundent que havia mostrat fins el moment. Però vaja, pecata minuta amb l’autèntica muntanya russa sense concessions que se’ns ofereix Train to Busan.

dimecres, d’octubre 19, 2016

Un monstre em ve a veure

Abans d’anar a la crítica, deixeu-me parlar dels seus orígens. Un monstre em ve a veure dirigida per J.A. Bayona és una adaptació del llibre escrit per Patrick Ness i il·lustat per Jim Kay. La idea va sorgir de la ment de l’escriptora Siobhan Dowd mentre aquesta lluitava contra un càncer de mama que no va superar. Dowd només va poder desenvolupar-ne l’argument i el principi de la història. L’editora de Dowd no estava disposada a que la història s’esvaís i li va oferir la possibilitat a Ness que la convertís en una novel·la. Des de la seva publicació, el llibre s’ha endut un munt de premis literaris. L’èxit del llibre va despertar l’interès de Hollywood i va ser el mateix Patrick Ness que n’ha escrit l’adaptació cinematogràfica. 
El protagonista d’aquesta història és Conor, un adolescent de 13 anys, que des de que se li va diagnosticar un càncer a la seva mare, té un malson recurrent. Una nit, escolta una veu que el crida des del jardí. La veu prové d’un vell arbre que es transforma davant dels seus ulls en un monstre. L’arbre li diu que li explicarà tres històries i que la quarta l’explicarà Conor. Nit rere nit, Conor emprèn una aventura per fugir de les seves pors, i reuneix, poc a poc, el valor per fer front al seu pitjor malson. 
Entre els actors trobem a Sigourney Weaver, Felicity Jones, Toby Kebbell i Liam Neeson que interpreta al monstre a través de la captura de moviment i en la veu. Conor és interpretat pel jove Lewis MacDougall. El treball del repartiment és impecable i tots ells estan magnífics, inclòs el nen qui és el que té la tasca d’interpretació més complicada. 
Sense cap mena de dubte aquesta és la millor pel·lícula feta fins ara per Bayona, malgrat que no tindrà l’impacte de la sobredimensionada, en aquest país, Lo imposible. El tema, d’entrada, és delicat. Una mare s’està morint de càncer i el seu fill veu com està a punt de quedar-se orfe, ja que el seu pare viu a l’altra punta del món. Bayona sap tractar-ho amb prou sobrietat, potser se li escapa un pèl cap a la part final ja que deixa de contenir-se i utilitza recursos formularis, que funcionen, per emocionar-nos, quan amb un to més sobri ens hagués emocionat de manera més natural.
Aquesta metàfora sobre la vida, la mort i l’acceptació d’aquesta, vista a través d’un nen que no sap com gestionar les emocions, està molt ben aconseguida. La utilització del monstre és magistral i s’aplaudeix el seu aspecte visual. L’estructura que té la pel·lícula és perfecte, ja que segueix pas a pas els estadis emocionals del nen.
Un monstre em ve a veure és una barreja entre drama i conte amb apunts gòtics, que resulta amb èxit. Però l’èxit de Bayona no seria tal si no hagués comptat amb un guió excel·lent del mateix Ness que sap adaptar al llenguatge cinematogràfic la seva obra. El resultat, una de les metàfores més atractives sobre la malaltia i la mort que s’hagin vist en el cinema. L'única pega, l’excés de sensibleria cap al final, però estem davant una obra quasi perfecta.


dilluns, d’octubre 17, 2016

#Sitges2016: Aquest mort està molt viu

Acabem Sitges amb recull de piulades del que vam veure en els darrers tres últims dies. A destacar per sobre la resta Swiss army man, Detour i I am not a serial killer. Swiss army man ha acabat essent la guanyadora per la tendresa com aborda la solitud i el món imaginari que crea el protagonista a través d'un cadàver que troba en una platja. És una pel·lícula original, valenta, emotiva i innovadora, i per això s'ha endut el premi.  I am not a serial killer, per altra banda, tracta el tema de l'assassí en sèrie en la figura d'un assassí veterà i un jove que manté sota control les seves tendències homicides, per acabar en terrenys més Carpenter. Detour és un thriller que té el secret en el muntatge i la forma de narrar aquesta road movie sobre un jove de casa bona que es veurà barrejat amb un pinxo, acompanyat d'una prostituta, que ha agafat com a seu l'encàrrec de cometre un assassinat a Las Vegas i cobrar-ne una recompensa. Per altra banda Terrence Malick ha fet una pel·lícula d'hora i mitja de la primera mitja hora d'El árbol de la vida, amb dinosaures inclosos. Parlo de The voyage of time, la qual visualment està molt bé, però els diàlegs són una anada d'olla més del director que va provocar una de les dormides col·lectives més grans que s'han vist mai a Sitges. Rob Zombie continua sense aixecar cap des de que es va atrevir a fer un remake de Halloween. El mateix podem dir de Nicolas Winding Refn que només a Sitges li riuen les gràcies. Després de l'excel·lent Drive, ja ens va decebre amb Sólo Dios perdona, i amb The neon demon torna amb una altra estupidesa sobre la superficialitat de la bellesa que visualment està genial, però malgrat que comença bé, se li va escapant de les mans a mida que corre el metratge. No voldria acabar sense mencionar Raw, una atrevida pel·lícula sobre el canibalisme que desenvolupa una jove universitària. Una pel·lícula que incomoda a l'espectador i ens posarà molt nerviosos. D'aquí uns dies us espero en el top 10 de Sitges 2016.

#TheLimehouseGolem és una pel•li victoriana q ens remet a Jack l'esbudellador. Bona ambientació, entretinguda i ben resolta @sitgesfestival

#TheVoyageOfTime, la segona pel•li de dinosaures de Malick després d'El árbol de la vida

Mig auditori dormint amb el nou Malick @sitgesfestival

#Stakelander és una seqüela que s'oblida de totes les coses bones de la primera. És avorrida, destrueix els personatges i no t'explica res

#Headshot és la típica pel•li festa del @sitgesfestival. Trets, hòsties i escenes d'acció impossibles amb el protagonista de The Raid

#TheMasterCleanse és una pel•li que es deixa veure bé, la qual té una bona idea amb el bitxo, però que a la part final no sap per on tirar

#HardcoreHenry és hora i mitja de narració subjectiva com un videojoc, aquí gore, la idea es crema ràpid perquè la pel•li és molt estúpida

#TheNeonDemon formalment i tècnicament impecable, però és tant buida com la superficialitat que denúncia i al final se li escapa de les mams

#Raw és una pel•lícula que busca incomodar i ho aconsegueix. Aquesta història de canibalisme posa el dit a la nafra i et deixa mal cos

#Detour és collonuda, un thriller que gira el guió com un mitjó diverses vegades sense perdre's, tot i que cal posar-hi els 5 sentits

Algú li pot explicar a Rob Zombie q a les pel•lícules existeix una cosa que es diu guió i personatges, no només freaks i orgies de sang? #31

#IAmNotASerialKiller, una gran d'aquest @sitgesfestival. Una barreja de thriller i misteri amb punts Carpenter. Perfecta pels fans de gènere

#FearInc, comèdia amb tocs de terror o de terror amb tocs humor? Una festa i homenatge als clàssics del cinema de terror dels 80 i actuals

dijous, d’octubre 13, 2016

#Sitges2016: Per l'amor al fantàstic

Avui toca fer el repàs de piulades de la part central del Festival, sobre les pel·lícules vistes dilluns, dimarts i dimecres. El millor d'aquests tres dies, sense cap mena de dubte, ha esta el documental For the Love of Spock, dirigit per Adam Nimoy, fill de Leonard Nimoy. El documental vol ser un adéu ple d'optimisme a la figura de l'actor que va interpretar durant gairebé 50 anys a Spock a Star Trek. Però també ens endinsarem en la vida de l'actor i la relació amb el seu fill i família, fins el punt que el podrem conèixer molt més íntimament. Un documental molt entretingut, muntat amb amor i intel·ligència. Una autèntica meravella. Pel que fa a pel·lícules, ha brillat amb llum pròpia The Handmaiden, la última pel·lícula de Park Chan-wook que al meu parer supera a Old boy. Construeix una trama al voltant de tres personatges, ambientada a la Corea de principis de segle XX. La relació entre els personatges s'anirà desgranant i veurem que no tot és el que sembla al principi. L'únic problema és que no té res a veure amb el gènere fantàstic. A destacar també el survival sobre la immigració, Desierto dirigit per Jonás Cuarón.Veterans com Schroeder i Herzog han naufragat amb les seves pel·lícules. Hem vist The greasy strangler, la pel·lícula inclassificable del Festival que agrada, t'ofèn o no li veus la gràcia. Totes les pel·lícules d'aquest dies, una mica més avall.

#ForTheLoveOfSpock és un docu meravellós sobre Leonard Nimoy i un acte de celebració de la seva vida, entretingut i honest. Imprescindible

A #TenemoslaCarne hem descobert el Gaspar Noé mexicà en un merdot de dimensions de godzilianes que se les dóna d'artístic #Sitges2016

#TheBedOfTheDead és una estimulant proposta de terror amb elements de ciència ficció que treu profit del baix pressupost #Sitges2016

#TheGreasyStrangler és el seu tràiler repetit una hora i mitja, sorprèn al principi, però no deixa de ser una actualització de Troma

#InaValleyofViolence és el John Wick dels westerns setenteros, amb puntes d'humor absurd i un aire de sèrie B que la impregna totalment

A #LetMeMakeYouaMartyr, Marilyn Manson és deixa veure menys que Wally amb una pel•li supirífera amb un muntatge ininteligible #Sitges2016

#TheHandmaiden és impressionant, moderna en el seu classicisme, eròtica, valenta, sorprenent i deliciosa. És perfecte, poc més a dir

#MonAnge és una pel·li sobre un nen que neix invisible i la seva relació amb una noia cega. Costa de passar pel ritme, però és valenta. Bé!

#Pet és una pel•li prou apanyada que malgrat que li has d perdonar massa al guió, té un gir molt bo q la fa créixer notablement #Sitges2016

#Desierto és un impecable survival sobre els mexicans que creuen la frontera dels EUA, dirigida amb sobrietat per Jonás Cuarón #Sitges2016

#BlairWitch és un merdot, una còpia quasi a plànol de la primera, que ja ho era. Què li ha passat al director d You're the next i The Guest?

#DogEatDog té algun instant destacable puntual, però és una estupidesa sense cap mena de sentit. Schrader és un mort vivent de director

A #SaltandFire, Herzog fa plànols de paisatge com ningú, meravellosos, però la resta, el guió i el ritme de la pel•li són de vergonya

#AlwaysShine és un indefinida pel•li sobre la fama oposada de dues actrius que degenera quan la directora creu ser David Lynch #Sitges2016

I ara ja només ens resta esperar els darrers tres dies de Festival que pinta que seran potents.

diumenge, d’octubre 09, 2016

#Sitges2016: La massacre tot just ha començat

Ha començat una nova edició del Sitges 2016 i aquí us he preparat un recull de totes les piulades sobre les pel·lícules vistes en el Festival. Aquesta crònica correspon als 3 primers dies. De moment encara ens falta aquella pel·lícula referent de cada any, però el Festival tot just ha començat. Si de moment n’he de destacar tres, em quedo amb Hell or High Water, un sensacional western ambientat en l’actualitat a l’Amèrica profunda en què dos germans es dediquen a atracar bans per poder liquidar un préstec hipotecari. Acció, trets, diàlegs sensacionals i boníssimes interpretacions. La segona seria sense cap mena de dubte Safe Neighbourhood, una comèdia molt negra i molt valenta. Un nen preadolescent enamorat de la seva cangur, el seu millor amic i la cangur, atrapats per Nadal a casa sense sortida, assetjats per un psicòpata que els vol matar. Però aquest escenari no és el que sembla. Divertida i molt, però que molt negra. Un homenatge a l’estil Sitges a Solo en casa amb escenes molt gore. Impressionant el nen protagonista i la valentia del director per fer una pel·lícula així amb nens. I la tercera seria Melanie. The girl with all the gifts, un gir al cinema zombie. Una pel·lícula que es preocupa per tenir un argument sòlid. En la societat que ens presenta el procés de zombificació s’ha produït pel naixement d’infants que infecten a la població. Aquest viuen reclosos en centres on els científics n'investiguen la cura. Sòlid guió que ens planteja preguntes morals i sobre l’evolució de la humanitat. Llavors tenim pel·lis com Train to Busan, Colossal, Before I Wake, The Authopsy of Jane Doe i Lake Bodom que també són destacades i molt recomanables, i desastres absoluts com Inside, pretensiositats barrejades amb anuncis de cervesa com Proyecto Lázaro, palles mentals com The Love Witch i d'altres coses que podeu llegir en aquestes piulades i de les quals aprofundirem més en el programa d’aquesta setmana. Ànims que la massacre tot just ha començat.

#BeforeIWake és una magnífica pel·li de terror que utilitza els malsons d'un nen com a ens malèvol. Escenes de mal rotlo i gran direcció

L'experiència de terror pur d'aquest #Sitges2016 es diu #TheAutopsyOfJaneDoe. Aquest dipòsit de cadàvers ens els ha posat per corbata

#BeyondTheGates vol guanyar-se el públic en un homenatge als videoclubs, però s'oblida de fer una bona pel•li i no agrada ni als nostàlgics

#TheWailing podria haver estat un gran thriller de 90 minuts, però és una pel•li pesada de 2,5 h, amb humor innecessari i un prota imbècil

#Rupture és una innovadora pel•li sobre una mare que és abduïda. L'ús de la tensió és excel•lent, malgrat que el final no està ben resolt

#ShinGodzilla és esplèndida i original en el 25 per cent en què apareix el monstre, però tremendament avorrida en la part de xerrameca

#SafeNeighbourhood s'erigeix com una gran de #Sitges2016, una comèdia negríssima amb aparença innocent. Un Solo en casa passat pel gore

Qui digui que en l'slasher ja està tot explicat, que no s'hi pot innovar o sorprendre al públic, no ha vist #LakeBodom @sitgesfestival

#SweetSweetLonelyGirl és un melodrama gòtic, bo en l'estètica i les actrius, però mancat de ritme i línies argumentals que no es tanquen bé

#MelanieTheGirlWithAllTheGifts innovadora pel•li de zombis amb un inesperat gir de la història al final. Bon guió, ambientació i repartiment

#HellorHighWater magnífic western actual amb missatge de justícia social de rerefons amb immensos Chris Pine, Jeff Bridges i Ben Foster

Que tots els actors mascles d #TheLoveWitch semblin actors porno diu molt sobre la qualitat de la pel•li més enllà d les ínfules artístiques

#TheVoid vol ser un homenatge a la sèrie B dels 80 estil Carpenter, però un guió patètic i els pitjors actors del món s'ho carreguen

Vigalondo triomfa al Sitges Festival amb #Colossal, és divertida, original, ben escrita, reflexiva i profunda amb homenatge al kaiju eiga

#WhileTheWomenAreSleeping Lolita versió soft japonesa que no la salva ni la presència de Kitano #Sitges2016

#KaraokeCrazies avorrida pel•li coreana d'humor absurt ambientada en un karaoke de mala mort. On era el fantàstic? #Sitges2016

#ProyectoLazaro, una història d'amor amb crionització que peca de pretensiosa i tan freda com els reanimats #Sitges2016

#TrainToBusan, bona pel•li coreana de gent atrapada en un tren ple de zombis. Divertida i amb un punt The Walking Dead sobre la humanitat

#TheLure és una bogeria ambientada als 80, un musical polonès amb unes sirenes caníbals d'un erotisme extrem. Rara com ella sola

#Inside més que un remake, una calca d'À l'intérieur que no tapa i fa més grans els seus forats de guió

dimecres, d’octubre 05, 2016

El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares


Adaptació de la novel·la del mateix títol de Ramsom Riggs, publicada al 2011 i de la qual el seu autor ja n’ha escrit dues seqüeles. Dirigeix Tim Burton que, després del parèntesis de Big Eyes, torna en els indrets que li són habituals i millor s’hi desenvolupa. Escriu Jane Goldman, guionista d’X-Men: Primera generación, per adaptar aquest relat, la premissa argumental del qual recorda poderosament a la dels mutants de la Marvel.
Jacob (Asa Butterfield ) és un adolescent que s’ha passat la vida escoltant les històries sobrenaturals del seu avi (Terence Stamp). Després de la seva mort, Jacob investiga el seu passat i acaba en un orfenat abandonat en una illa de Gales, moment en què viatja en el temps fins a 1940. Allí coneix a Miss Peregrine (Eva Green), la directora d’aquest centre per a nens amb habilitats especials que estan atrapats en un bucle temporal amenaçats per uns monstres.
Darrerament s’ha creat una corrent, entre les moltes que corren i que s’alimenten misteriosament per les xarxes socials, que fa temps que Tim Burton no fa una bona pel·lícula. Estic d’acord que no és el mateix Burton de la primera època, però l’actual ha fet bones pel·lícules, moltes d’elles per sobre la mitjana dels que ens arriba setmanalment. Big Eyes tenia molt poc del seu univers, però és pel·lícula interessant, Frankenweenie és una excel·lent adaptació del seu curt de 1982 a reivindicar i Sombras tenebrosas era una comèdia negra prou simpàtica. Ja no així Alicia en el país de las maravillas, que em sembla un excés i un despropòsit.
El hogar de Miss Peregrine para niños particulares, millora les seves pel·lícules d’imatge real dels últims sis anys No deixa de ser un conte gòtic, amb ingredients romàntics, que emociona i ens pot arribar a recordar a Big Fish per la seva condició de conte amb elements d’aventura. Els millors moments de la pel·lícula són aquells que deixa a l’espectador que posi de la seva part i treballi amb la imaginació. Pel contrari, quan es passa amb els efectes digitals, perd força.
El públic que busca la pel·lícula és eminentment familiar, i introdueix als més petits l’univers gòtic i de terror de Tim Burton. Quan el protagonista arriba a la llar de Miss Peregrine, més que els X-Men, el conjunt recorda a una versió de conte d’American Horror Story Freakshow. L’ús de les fotografies en blanc i negre i la peculiaritat dels personatges ens apunten directament a una època anterior a les que retrotrau en tots sentits. Entre els secundaris destaquen Allison Janney, Judi Dench i l’omnipresent Samuel L. Jackson, que fa el paper de... sempre.
El hogar de Miss Peregrine para niños particulares és una pel·lícula entretinguda per a tots els públics. Un conte amb elements de fantàstic i de terror que esdevé la pel·lícula de Tim Burton més reeixida de la dècada.