dimecres, de juliol 20, 2016

Infierno azul

Nova pel·lícula de Jaume Collet-Serra, sense cap mena de dubte, el millor i més internacional director català, agradi o no agradi als fans d’Albert Serra i a la resta de directors amb ínfules de Godard que hi ha en aquest país. Cal posar-se drets i aplaudir ben fort per la trilogia del director amb Liam Neeson formada per Sin identidad, Non-Stop (Sin escalas) i Una noche para sobrevivir. Amb moltes ganes esperem la seva propera col·laboració a The Commuter que suposarà també el retrobament amb Vera Farmiga, que va dirigir a La huérfana. 
Collet-Serra ha mamat tant cinema americà que fa pel·lícules com si hagués nascut allí. Sap el tipus de producte que té a les mans i conjuga tots els elements d’aquest tipus de cinema a la perfecció, perquè aconsegueix donar a l’audiència la satisfacció que busca. Noia guapa, platges, poca roba, música i un tauró gegant assassí. Es pot demanar més?
Blake Lively interpreta a una estudiant de medicina que es troba en un paradís tropical per fer surf i meditar. La jove és atacada per un tauró blanc i aconsegueix refugiar-se en una roca. Les seves ferides comencen a sagnar i és incapaç d’aturar l’hemorràgia. Ella es conscient que si no aconsegueix arribar a la platja aviat, morirà. El problema és que la sang atrau a l’esquàlid que no para de fer voltes al voltant de la roca. 
En un moment en què sembla que no es facin més pel·lícules de taurons que les de sèrie Z de la saga Sharknado, arriba Infierno azul, traducció lliure de The Shallows, que vindria ser alguna cosa com “aigües poc profundes”, per dignificar aquest subgènere creat per Steven Spielberg. Collet-Serra incorpora el tauró en una pel·lícula de persona atrapada i un sol escenari, a l’estil Buried o Última llamada. Infierno azul comença com Fast & Furious, però ràpidament va prenent cos de pel·lícula de terror amb l’aparició d’aquest tauró assassí que mata per plaer. Perquè això també ho té la pel·lícula, va al gra i no està per floritures. Dura poc menys de 90 minuts que passen en un sospir.
Cal avisar a l’espectador que activi la suspensió de la credibilitat tant bon punt entri a la sala i es deixi endur per la diversió que ens proposa Collet-Serra. Aquest va incrementant el to cada vegada més fins al final, que us arrencarà un “bravo” si heu entrat en el joc que ens proposa. 
Menció especial per la gavina que és l’absoluta coprotagonista. I no us dic res més. Tant sols que l’aneu a veure. Infierno azul és una pel·lícula ideal per l’estiu, plena de moments tensos, amb un guió que no inventa res, però rodada amb una precisió i intel·ligència envejable.