dimecres, de juliol 27, 2016

Ice Age: El gran cataclisme

Quatre anys després d’Ice Age 4: La formació dels continents, la companyia Blue Sky ens ofereix la cinquena entrega de la saga que ha perdut el cinc del títol. Però per perdre, la saga ha perdut un llençol a cada bugada, fins el punt que en aquesta pel·lícula ja no hi ha ni matalàs.
Com és habitual a Ice Age, l’escena inicial ens presenta a l’esquirol prehistòric Scrat essent catapultat a l’espai, com podem veure en el tràiler, perseguint la gla en una nau extraterrestre. Els actes d’Scrat provoquen la formació de la galàxia tal i com la coneixem, que acaba amb un asteroide dirigint-se cap a la Terra. Per salvar la vida, el protagonistes de la sèrie, Manny, Sid, Diego i Ellie buscaran una ciutat de la qual només han sentit parlar, Geotopia, per esbrinar si existeix alguna manera d’aturar el desastre que se’ls ve al damunt. 
Parlar de guió o història en aquesta pel·lícula és d’una generositat molt gran, quan el que li manca és això, alguna cosa a explicar. Des de l’encertada primera part, en la qual destacava el carisma i la química entre els personatges, aquests l’han anat perdent a mida que avançaven les pel·lícules. Els Manny, Sid i Diego de la primera pel·lícula ja no són amics, simplement viuen en la mateixa comunitat, però en prou feines es relacionen. De fet, han entrat tants personatges nous que el que hauria de ser el trio principal, no deixen de ser uns secundaris més. El leitmotiv també ha anat degenerant a cada pel·lícula. Dels elements històrics inicials, van passar als fantàstics i han acabat amb extraterrestres. Ni l'Iker, tu!
Més enllà de la tècnica, costa trobar res positiu d’aquesta pel·lícula que s’ha fet només per fer diners quan no hi havia res a explicar. Sense cap mena de dubte aquesta és la pitjor entrega de la saga i també la més avorrida. Ice Age, a cada entrega, ha anat perdent algun element que la feia especials fins que en aquesta ja no li'n queda cap. No sabem si el títol era premonitori, però el gran cataclisme al final acaba essent cinematogràfic ja que la pel·lícula no s’aguanta per enlloc. 
Vistos els resultats i la pobre imaginació dels seus responsables, que ha anat minvant de manera decreixent amb els anys, esperem que Scrat s’hagi menjat la gla d’una vegada, que la saga hiverni per sempre més i que la gent de Blue Sky no ens torni a castigar amb una pel·lícula d’uns personatges apreciats en els seu moment, però que ja no tenen res a fer o dir, siguin ells o els de Blue Sky.