dimecres, de juliol 27, 2016

Ice Age: El gran cataclisme

Quatre anys després d’Ice Age 4: La formació dels continents, la companyia Blue Sky ens ofereix la cinquena entrega de la saga que ha perdut el cinc del títol. Però per perdre, la saga ha perdut un llençol a cada bugada, fins el punt que en aquesta pel·lícula ja no hi ha ni matalàs.
Com és habitual a Ice Age, l’escena inicial ens presenta a l’esquirol prehistòric Scrat essent catapultat a l’espai, com podem veure en el tràiler, perseguint la gla en una nau extraterrestre. Els actes d’Scrat provoquen la formació de la galàxia tal i com la coneixem, que acaba amb un asteroide dirigint-se cap a la Terra. Per salvar la vida, el protagonistes de la sèrie, Manny, Sid, Diego i Ellie buscaran una ciutat de la qual només han sentit parlar, Geotopia, per esbrinar si existeix alguna manera d’aturar el desastre que se’ls ve al damunt. 
Parlar de guió o història en aquesta pel·lícula és d’una generositat molt gran, quan el que li manca és això, alguna cosa a explicar. Des de l’encertada primera part, en la qual destacava el carisma i la química entre els personatges, aquests l’han anat perdent a mida que avançaven les pel·lícules. Els Manny, Sid i Diego de la primera pel·lícula ja no són amics, simplement viuen en la mateixa comunitat, però en prou feines es relacionen. De fet, han entrat tants personatges nous que el que hauria de ser el trio principal, no deixen de ser uns secundaris més. El leitmotiv també ha anat degenerant a cada pel·lícula. Dels elements històrics inicials, van passar als fantàstics i han acabat amb extraterrestres. Ni l'Iker, tu!
Més enllà de la tècnica, costa trobar res positiu d’aquesta pel·lícula que s’ha fet només per fer diners quan no hi havia res a explicar. Sense cap mena de dubte aquesta és la pitjor entrega de la saga i també la més avorrida. Ice Age, a cada entrega, ha anat perdent algun element que la feia especials fins que en aquesta ja no li'n queda cap. No sabem si el títol era premonitori, però el gran cataclisme al final acaba essent cinematogràfic ja que la pel·lícula no s’aguanta per enlloc. 
Vistos els resultats i la pobre imaginació dels seus responsables, que ha anat minvant de manera decreixent amb els anys, esperem que Scrat s’hagi menjat la gla d’una vegada, que la saga hiverni per sempre més i que la gent de Blue Sky no ens torni a castigar amb una pel·lícula d’uns personatges apreciats en els seu moment, però que ja no tenen res a fer o dir, siguin ells o els de Blue Sky.


dimecres, de juliol 20, 2016

Infierno azul

Nova pel·lícula de Jaume Collet-Serra, sense cap mena de dubte, el millor i més internacional director català, agradi o no agradi als fans d’Albert Serra i a la resta de directors amb ínfules de Godard que hi ha en aquest país. Cal posar-se drets i aplaudir ben fort per la trilogia del director amb Liam Neeson formada per Sin identidad, Non-Stop (Sin escalas) i Una noche para sobrevivir. Amb moltes ganes esperem la seva propera col·laboració a The Commuter que suposarà també el retrobament amb Vera Farmiga, que va dirigir a La huérfana. 
Collet-Serra ha mamat tant cinema americà que fa pel·lícules com si hagués nascut allí. Sap el tipus de producte que té a les mans i conjuga tots els elements d’aquest tipus de cinema a la perfecció, perquè aconsegueix donar a l’audiència la satisfacció que busca. Noia guapa, platges, poca roba, música i un tauró gegant assassí. Es pot demanar més?
Blake Lively interpreta a una estudiant de medicina que es troba en un paradís tropical per fer surf i meditar. La jove és atacada per un tauró blanc i aconsegueix refugiar-se en una roca. Les seves ferides comencen a sagnar i és incapaç d’aturar l’hemorràgia. Ella es conscient que si no aconsegueix arribar a la platja aviat, morirà. El problema és que la sang atrau a l’esquàlid que no para de fer voltes al voltant de la roca. 
En un moment en què sembla que no es facin més pel·lícules de taurons que les de sèrie Z de la saga Sharknado, arriba Infierno azul, traducció lliure de The Shallows, que vindria ser alguna cosa com “aigües poc profundes”, per dignificar aquest subgènere creat per Steven Spielberg. Collet-Serra incorpora el tauró en una pel·lícula de persona atrapada i un sol escenari, a l’estil Buried o Última llamada. Infierno azul comença com Fast & Furious, però ràpidament va prenent cos de pel·lícula de terror amb l’aparició d’aquest tauró assassí que mata per plaer. Perquè això també ho té la pel·lícula, va al gra i no està per floritures. Dura poc menys de 90 minuts que passen en un sospir.
Cal avisar a l’espectador que activi la suspensió de la credibilitat tant bon punt entri a la sala i es deixi endur per la diversió que ens proposa Collet-Serra. Aquest va incrementant el to cada vegada més fins al final, que us arrencarà un “bravo” si heu entrat en el joc que ens proposa. 
Menció especial per la gavina que és l’absoluta coprotagonista. I no us dic res més. Tant sols que l’aneu a veure. Infierno azul és una pel·lícula ideal per l’estiu, plena de moments tensos, amb un guió que no inventa res, però rodada amb una precisió i intel·ligència envejable.

dimarts, de juliol 12, 2016

El meu amic gegant



Steven Spielberg torna al cinema familiar després de l’excel·lent El puente de los espías, i dirigeix aquesta adaptació basada en el conte de Roald Dahl del mateix títol. Spielberg s’ha envoltat de grans noms per tirar endavant aquest projecte: la música és del mític John Williams i el guió de Melissa Mathison, la guionista d’E.T. que portava molts anys allunyada de Hollywood i que va morir de càncer a finals de 2015.
La protagonista és Sofia, una nena que viu en un orfenat de Gran Bretanya. Durant una nit d’insomni treu el cap per la finestra i un gegant se l’emporta. El gegant és un bon jan que té com a missió protegir la nena dels gegants malvats comandats per Fleshlumpeater que planeja atemptar contra els interessos de la reina.
Un cop vista i valorant l’equip que hi ha estat al darrera, El gran amic gegant esdevé una autèntica decepció que no està a l’alçada dels genis creatius que l’han fet. Tots ens hem quedat bocabadats davant el gegant digitalitzat amb les faccions de Mark Rylance, recent guanyador de l’Oscar pel seu paper de Rudolf Abel a El puente de los espías, però alguna cosa no quadra. La pel·lícula no funciona perquè no té la màgia que se li suposa que ha de tenir. El conjunt és d’una fredor màxima impensable en un producte familiar dirigit per Spielberg. Els motius pels que es produeix això podrien ser varis i diversos. Primer per l’excés de digitalització. Malgrat que el gegant protagonista està molt ben fet, la resta de gegants se’ls veu tant artificials com els de Warcraft. Segon punt que crec que ha estat un error de calaix és la tria de la nena, la jove Ruby Barnhill que en cap moment aconsegueix transmetre cap emoció, malgrat ser la protagonista humana. Un error de càsting que perjudica a la pel·lícula.
Spielberg signa aquest film amb el segell Amblin, cosa que em sap molt de greu perquè en cap moment s’acosta a les famoses produccions dels 80 d’aquesta companyia. Catalogar-la de familiar és molt generós perquè clarament és una pel·lícula tremendament infantil que pot arribar a ser tediosa pels adults. Tècnicament, poc a dir, el gegant està tant ben fet com la tecnologia actual ho permet, però amb una mica menys de perfecció i una mica més d’ànima hagués millorat.



dimarts, de juliol 05, 2016

Independence day: Contraataque

Seqüela que ens arriba tard de la pel·lícula estrenada farà 20 anys la qual ha tornat a dirigir Ronald Emmerich. Mentre escric aquestes línies encara no acabo de tenir clar si m’ha agradat o no, malgrat que ara mateix em decanto més a favor del sí. Sóc conscient és que és una mala pel·lícula, però no és que ho digui jo és que això és així, també, per tots aquells que hi han intervingut. Independence day: Contraataque és una sèrie B amb un pressupost enorme, que a diferència de la primera part, no es pren seriosament a sí mateixa.
D’entrada us avanço que la primera pel·lícula en línies generals no em va acabar d’agradar perquè es prenia massa seriosament a sí mateixa. Des de llavors Ronald Emmerich s’ha caracteritzat per fer pel·lícules de desastres. De la seva filmografia la única que em sembla una bona pel·lícula és Stargate. En els seu moment, Independence day va ser un dels blockbusters més taquillers de la història, i anava de bracet amb el cinema de Michael Bay, que triomfava als 90. Només la nostàlgia i el fet que, afortunadament, s’hagin deixat de fer blockbusters d’aquest tipus ha donat Independence day un aire de culte que no s’ha vist mai en una pel·lícula que manegava un pressupost tan gran i que va obtenir una recaptació enorme.
Independence day: Contraataque és una pel·lícula dolenta de manual. Actors principals joves i justets, secundaris consolidats i excel·lents, un guió simple i uns diàlegs de traca. El bo de tot plegat és que malgrat això, la pel·lícula crea una no sé què, una atracció de plaer culpable que no et pots treure del damunt. El guió és monstruós, però té gràcia. El de Batman v Superman era igual de monstruós però no feia cap gràcia. Cada frase de diàleg, cada situació absurda, planteja a l’espectador si posar-se les mans al cap o riure del ridícul que és tot plegat.
Entro en la sinopsis breument. Durant els 20 anys que han passat des de que els extraterrestres intentessin apoderar-se de la Terra, la humanitat ha utilitzat les restes de tecnologia alienígena de la guerra per avançar tecnològicament, al mateix temps que s’ha creat l’ESD, una unitat que entrena a joves pilots per garantir la defensa del planeta en cas que es produís un segon intent d’invasió. El científic David Levinson, un dels herois del dia de la independència de 1996, lidera l’ESD. En una missió activa accidentalment la senyal d’una de les naus. La senyal és un avís a una segona invasió dels alienígenes que faran un segon i definitiu intent per conquerir la Terra.
Parlem dels actors. No busqueu a Will Smith a la pel·lícula més enllà del cartell en què apareix la seva imatge a la Casablanca. Smith ja no és l’estrella que era aleshores i va rebutjar participar en aquesta seqüela perquè en aquests moment ni ell sap cap on va la seva carrera. Confesso que he vibrat quan m’he retrobat amb Jeff Goldblum, Bill Pullman i Judd Hirsch. I ho he fet, sobretot, en els moments en que el seu paper s’acosta més a la paròdia del personatge que interpretaven a la primera part (aquell moment de Bill Pullman després d’afaitar-se la barba). Però de tots ells, el millor de tots és el personatge de Brent Spiner, l’actor que feia de Data a Star Trek: la nova generació, que recupera el rol de mad doctor que desperta del coma. En la bogeria que és el seu paper, se’ns mostra un a vegada més la seva vessant còmica que Hollywood ha desaprofitat i no ha sabut veure i explotar. Per sort, Emmerich sí. Enmig de les seves bogeries li descobrim una relació homoeròtica amb un altre dels personatges que esdevé la part més tendre de la pel·lícula. Brillant!
Per tots aquests motius, puc arribar a defensar aquesta pel·lícula per més justeta que sigui, sempre que ens atenem al tipus de producte que acaba essent. En tot cas, em sembla millor que la primera perquè és més desvergonyida i infinitament menys pretensiosa. Tinguem clar que quan entrem a la sala de cinema ho fem per veure la bajanada més gran que probablement veurem aquest any. Amb el temps Emmerich s’ha cregut que les seves pel·lícules són dolentes i ara ens n’ha ofert una, sense cap tipus de vergonya.


dilluns, de juliol 04, 2016

Todos queremos algo


Richard Linklater dirigeix aquesta pel·lícula que ell mateix defineix com una seqüela espiritual de Movida del 76. Todos queremos algo és la seva primera pel·lícula després de la genial Boyhood
Todos queremos algo és una reconstrucció de la seva experiència com a jugador universitari de beisbol. El protagonista és Jake Bradford que arriba a la Southeast Texas State University amb una beca per jugar a beisbol, que tindrà una rebuda peculiar per part dels veterans de l’equip. Malgrat tot, ràpidament començarà a connectar amb els seus nous companys. Però el que donarà una volta a la seva vida serà conèixer a Beverly, una estudiant de teatre que és tot allò que ell no és. Ell no sap res de teatre i ella no sap res d’esports, però es produeix una atracció que exploraran. 
Si us quedeu amb la superfície de la pel·lícula us podeu pensar que és la història d’uns estudiants amb poques ganes d’estudiar que passen tres dies de festa en festa. Però en realitat Linklater ens ofereix un retrat molt més profund. Un retrat d’uns anys, concretament dels de principis dels 80 que encara tenen molt dels 70. Un retrat d’uns joves que arriben a la universitat i que entren de cop en l’edat adulta i hauran de deixar enrere moltes coses. 
Linklater fa un desplegament a Todos queremos algo del que millor sap fer: explicar històries senzilles i presentar i desenvolupar de manera impecable els personatges. No només ens sap explicar com és Jake, el protagonista, si no que sap fer el mateix amb cadascun dels personatges secundaris que en són un munt, i no tots gaudeixen del mateix temps en pantalla. Malgrat que aquí en concentra en una etapa molt concreta de la vida i no tan amplia com a Boyhood, amb aquesta, Todos queremos algo té en comú el saber descriure la vida o instants de la vida en imatges. Ens presenta una sèrie de personatges que poden ser estereotips, però que al mateix temps són molt reals i que cada espectador hi pot posar la cara d’algun amic o conegut. 
Com a totes les seves pel·lícula, Linklater ha tingut molta cura en escollir les cançons ja que el realitzador considera que la música i les olors són les coses que més desperten la memòria i la nostàlgia. 
Els protagonistes principals són Blake Jenner, un dels nous protagonistes de les darreres temporades de Glee en què interpretava a Ryder i Zoey Deutch. Però són molts més actors els que viem aquí, quasi tots cares desconegudes. Linklater té un indubtable sisè sentit des descobrir talent i treure el millor dels seus actors i actrius. 
Todos queremos algo és una carta d’amor al anys d’universitat que passaven entre classes, festes, bars, billars i pinballs al cantó dels col·legues amb la música a tot drap.