dimecres, de juny 08, 2016

Warcraft: El origen


Duncan Jones, fill de David Bowie, i responsable de pel·lícules tan estimulants com Moon i Código fuente, ha estat la persona que ha portat a la gran pantalla l’adaptació del famós videojoc de Blizzard Enterteinment. El resultat, una horrorosa pel·lícula que mata qualsevol possibilitat de convertir-se en franquícia i en la qual Jones es desprèn de tot allò positiu, que era molt, que havíem vist a les seves pel·lícues. Ha estat un clon malvat de Jones qui ha dirigit Warcraft: El origen? Seria una explicació més que plausible davant l’ensorrament creatiu, interpretatiu i cinematogràfic que significa el seu visionat. 
La pel·lícula ens presenta el pacífic món d’Azeroth, que està apunt d’entrar en guerra i enfrontar-se amb uns orcs que han creuat el portal que els portat allí. Els orcs són guerrers que han deixat enrere un món moribund i estan disposats a morir per colonitzar noves terres. Humans i orcs lluitaran, uns per fer front a la destrucció i els altres a l’extinció. El líder dels humans és Sir Anduin Lothar (Travis Fimmel) i el líder dels orcs Llop Gèlid (Toby Kennell). La resta del repartiment el formen Paula Patton, Ben Foster i Dominic Cooper. No exagero quan afirmo que tots ells estan pèssims. La direcció d’actors ha estat inexistent i cap d’ells devia saber què tenia davant més enllà de metres de croma. 
A Warcraft li manca ànima i cap personatge arriba a importar a l’espectador, amb excepció de la família orc, que en realitat són personatges digitals. Els efectes canten molt i els diners invertits no justifiquen aquest despropòsit. Tots sembla de dibuix i en cap moment et creus res d’aquesta pel·lícula que acaba consumida pel CGI i no pas pels orcs. 
Warcraft beu descaradament d’elements d’El senyor dels anells i Joc de trons, però esdevé una sèrie B de fantasia heroica al més pur estil Dragones i mazmorras o Eragorn. Jones ha volgut dotar-la d’èpica, però ha resultat un bunyol que no hi ha per on agafar-lo. En teoria el jove realitzador tenia que deixar algun tipus d’empremta, però aquest sembla haver estat consumit literalment per l’estudi ja que no es nota res de qui va dirigir Moon, una pel·lícula, recordem, feta íntegrament en maquetes, que contrasta amb aquesta, plena d’efectes digitals, a més de dubtosa qualitat. Lamentablement aquí ni tan sols es pot aplicar allò de “com a mínim ha estat distreta” ja que l’avorriment està garantit.