dimecres, de juny 29, 2016

Buscant la Dory

Sense presses, així s’ha gestat la segona part de Buscant en Nemo que ens arriba 13 anys després. Com a director repeteix Andrew Stanton (Bichos, WALL-E i John Carter) que en aquesta ocasió ha comptat amb l’ajuda d’Angus MacLane. 
A la pel·lícula tant sols ha passat un any des de que la Dory i en Marlin creuessin l’oceà per rescatar en Nemo. Un dia, una gegantina migració de rajades els passa per damunt. Aquesta imatge desperta algun record en Dory i de cop i volta, decideix buscar la seva família. Dory convenç a Marlin i Nemo perquè l’acompanyin en aquest viatge a través de l’oceà a la recerca dels seus pares. 
Buscant la Dory és una seqüela de Pixar que funciona. L’objectiu no era com la segona de Cars, que tant sols es va fer per perpetuar el merchandising que més rendibilitat econòmica dóna a la companyia. En aquest cas hi ha una bona història per explicar que la justifica i uns personatges amb qui venia de gust retrobar-se. Buscant la Dory amplia l’univers de Nemo i introdueix un nou personatge que ha estat una de les millors troballes de la pel·lícula, parlo del pop Hank. Un autèntic expert en tècniques de camuflatge, força rondinaire, que malgrat els seus propis interessos donarà un cop de mà a la Dory. I és que Dory és la gran protagonista d’aquesta pel·lícula, mentre que Marlin i Nemo actuen com a secundaris. 
La pel·lícula no perd en cap moment el sentit de l’aventura quan els tres protagonistes es llancen a l’oceà i acaben dividits. Reunir-los ens portarà per indrets nous, divertits i emocionants en l’Institut de Biologia Marina de Califòrnia. Alguns dels millors moments és veure a través del punt de vista dels peixos el que els humans percebem quan visitem un aquari. Em quedo sobretot en l’escena de l’espai on els nens poden tocar els peixos. Brillant!
Visualment, com totes les de Pixar, és espectacular. L’aspecte dels personatges es manté fidel al que ja coneixem, però l’avanç tecnològic es nota, sobretot en les escenes en el fons marí, que és quan som conscients que el nivell de detall és més acurat.
Probablement Buscant la Dory no sigui l’obra mestra de les que de tant en tant ens omplim la boca de Pixar, però és cert que és una mostra excel·lent de tot allò que saben fer. Buscant la Dory serà una de les millors pel·lícules que veurem aquest estiu perquè, encara que no sigui perfecta, ho té tot i molt bé. Rialles, plors i aventura a parts iguals en les noves aventures d’en Nemo, la Dory i en Marlin. No deixis de pescar-la!


dimarts, de juny 21, 2016

Ninja Turtles: Fora de l'ombra


Segona part del reboot de les Tortugues Ninja que ha produït Michael Bay que arriba dos anys després de l’estrena de la primera. Obeint les ordres de Bay i movent la càmera tenim a Dave Green, un realitzador amb poca experiència del què li hem vist només Tierra a Eco, un intent fallit i maldestre d’imitar a Steven Spielberg i a la productora Amblin. 
De les coses destacables que té aquesta pel·lícula, i que no tenia l’anterior, és que reivindica la sèrie de televisió dels 80 i intenta fer una pel·lícula accessible per aquest públic el qual, des de llavors, no ha seguit res més relacionat amb les Tortugues. Repeteixen, òbviament, les Tortugues, el mestre Estallicó i el malvat Trinxant, que adquireix el seu aspecte visual icònic. A aquests personatges s'hi afegeix el doctor Baxter Stockman, interpretat per un Tyler Perry que sembla haver-se pres quatre Red Bulls i haver vist 20 vegades consecutives El professor chiflado d’Eddie Murphy. Però els personatges que realment teníem ganes de veure eren els dolents omnipresents a la sèrie vuitantera, Bebob, el facoquer, i Roca Massissa, el rinoceront. Cal dir que l’aspecte visual d’aquests personatges és molt bo. I per rematar la jugada el malvat Kraang, amb un disseny també excel·lent, però que sembla haver copiat i malament el pla dels Chitauri de la pel·li de Los Vengadores. Repeteix també Megan Fox com a la periodista April O’Neil, que poc té a veure amb el personatge dels dibuixos. No sé què pretén Michael Bay amb aquest personatge. Com no sigui aconseguir el despertar sexual dels nens, no sabria dir el què. Al bàndol dels bons s’afegeix també Stephen Amell, protagonista d’Arrow que interpreta al vigilant Casey Jones, que sense cap mena de dubte és el millor actor que trobem en aquesta pel·lícula, i repeteix també Will Arnett, en un paper exagerat i odiós, al mateix nivell que ja ens va oferir a la primera entrega. 
Si parlem de guió, més val aparcar-ho perquè la trama no s’aguanta per enlloc i tot passa perquè és guai, però tampoc hi ficaré el dit a la nafra si el que es pretenia era fer un capítol de la sèrie dels 80 allargat i en imatge real. El guió no aguanta la revisió de cap nen de la sala, però sincerament crec que tampoc pretenia ser altra cosa que un capítol animat. Així que tampoc entenc els pals que s’ha emportat en aquest sentit. Sí que canta si la comparem amb els blockbusters actuals que, normalment, intenten tenir cura del guió i en aprofundir en els personatges, malgrat excepcions (algú ha dit Batman v Superman?). Aquí hi ha un petit intent, com quan les tortugues s’ha d’enfrontar amb el dilema de convertir-se en humans o quedar-se essent tortugues. Tot passa ràpid amb una pinzella i no aprofundeix en res. Una pena.
En resum, Ninja Turtles: Fora de l’ombra entusiasmarà als nens (i a un adult, l’amic Jacint!), i deixarà els pares hipnotitzats pels escots de Megan Fox. Personalment he aplaudit la recuperació de l’esperit de la sèrie dels 80, però cal reconèixer que es podria haver actualitzat i fer una pel·lícula molt millor, però no ens enganyem, mentre Bay en sigui el productor fer-ne una bona pel·lícula amb aquests personatges (i cap altre) serà impossible. Malgrat tot, crec que no mereix el poc èxit en taquilla i els excessius pals de la crítica. D’acord, no és el que un adult espera, però pregunteu-li a un nen què li ha semblat. Crec que les cinc estrelles aniran a dojo.


 



Expediente Warren: El caso Enfield


Després de l’estrena d’Insidious: Parte 2 i d’Expediente Warren: The Conjuring, el director, James Wan, decidia allunyar-se del gènere que l’havia popularitzat, el terror. Wan va ser el relleu de Justin Lin a la saga Fast & Furious, però després dels nombrosos problemes que va partir aquella pel·lícula arran de la mort de Paul Walker, Wan ha tornat un terreny còmode i conegut per dirigir aquesta segona part, cosa que ens fa molt feliços ja que ni Insidious 3, ni l’spin-off d’Expediente Warren, Annabelle, han estat a l’alçada del llistó deixat per Wan.
Aquesta segona part aborda un altre cas real (la paraula real agafeu-la amb generositat) que van investigar els Warren, el conegut com a Poltergeist d’Enfield, un dels successos més populars de la història de la parapsicologia que va patir una família britànica. L’acció arrenca als anys 70 en una casa d’Enfield, on viu una mare soltera, interpretada per Frances O’Connor, i els seus 4 fills. La família començarà a experimentar fenomens sobrenaturals protagonitzats per esperits malignes. El matrimoni Warren, Lorraine i Ed, interpretats de nou per Vera Farmiga i Patrick Wilson, investigaran aquests fenomens que afectaran especialment a una de les filles. 
El caso Enfield és un autèntic festival del cinema de terror made in James Wan. El director torna a demostrar que domina la tècnica de crear atmosferes i impregnar ritme a les pel·lícules de gènere com ningú. Wan ens ofereix una proposta igual d’estimulant i terrorífica com la primera en una època en què el cinema de terror comercial està inundat de produccions mediocres protagonitzades per adolescents igual de mediocres. Així que resulta agradable veure’n una a la cartellera destinada a un públic que li agradi pensar una mica i, si pot ser, veure bones interpretacions. 
Wan sap utilitzar amb intel·ligència l’espant, posant-lo quan toca, fins i tot quan l’espectador se’l veu a venir, però que igualment t’acaba fent donar un salt de la butaca. Visualment introdueix esperits absolutament esfereïdors com la monja que sembla prendre vida més enllà de la pantalla de cinema, o l’home torçat, sortit d’una innocent joguina. Dos éssers terrorífics, especialment aquesta monja que ja passa a ser un dels fantasmes més acollonidors del cinema terror. 
Els dos intèrprets principals, Vera Farmiga i Patrick Wilson tenen molta química,i ens ho tornen a demostrar. Estan perfectes en el paper dels Warren. Les escenes en què hi surten ja tenen molt de guanyat amb la força que són capaços de transmetre solets.
Pocs retrets se li poden fer en aquesta pel·lícula quan cada detall està cuidat al mil·límetre. Per posar un exemple, si mireu per internet les fotografies dels protagonistes reals i us fixeu en la decoració de les habitacions i la roba, us adonareu del detall en què Wan ha cuidat aquesta producció.
De durada superior a les dues hores, manté el ritme i la tensió durant tot aquest temps. El secret de l’autèntic terror de la pel·lícula és la sensació de realisme que Wan sap donar-li. James Wan sembla viure la pel·lícula com un espectador més, i aquesta manera de veure-la des de fora, però estant dins, el fa brillant en el gènere. I sí, en volem més, ens encanta que James Wan ens ho faci passar així de malament.

dilluns, de juny 20, 2016

Eddie el águila

Pel·lícula produïda per Matthew Vaughn que narra els fets reals que van portar a l’esquiador amateur Michael Edwards a participar en els Jocs Olímpics. Dirigeix Dexter Fletcher (Amanece en Edimburgo), els protagonistes són Taron Egerton, Hugh Jackman i Christopher Walken.
Edwards volia participar en els Jocs Olímpics competint en els salts d’esquí. El Regne Unit, que mai havia tingut representació en aquesta disciplina, no li va voler donar suport. Així que Edwards va demanar prestat l’equipament i va buscar ajuda en el carismàtic i rondinaire entrenador Bronson Peary, que veu en el jove una oportunitat de redempció després de retirar-se massa aviat per culpa d’un conflicte amb el seu mentor. Malgrat tenir-ho tot en contra, Eddie va assumir el desafiament i va participar en els Jocs Olímpics de Calgary de 1988.
Eddie el águila és una pel·li de bon rotllo. No busca complicacions i tampoc pretén ser allò que no és. No és d’estranyar que la inspiració i l’esperit que volia recuperar Vaughn fos el d’Elegidos para la gloria, perquè la pel·lícula té molt de l'anima esportista cinematogràfica dels 80.
D'Eddie el águila destaca sobretot al protagonista, Taron Egerton que es transforma a través dels físic i la gesticulació en algú a les antípodes del jove atractiu que vàrem conèixer a Kingsman; i també la filmació de les escenes del salt d’esquí, que ens intenten mostrar el punt de vista de l’esquiador i veure els salts en plànols més variats dels típics que hem vist a les retransmissions de televisió.
Eddie el águila és una pel·li simple, de gent simpàtica i gent desagradable, en què les coses són blanques o negres que malgrat no ser gran cosa, la seva ànima nostàlgica aconsegueix atrapar-nos.


La leyenda de Barney Thompson

Comèdia negra que suposa el debut en la direcció de Robert Carlyle en aquesta pel·lícula que protagonitza ell mateix acompanyat d’Emma Thompson i Ray Winston. Basada en la sèrie de novel·les escrita per Douglas Lindsay, s’ambienta a Glasgow, ciutat natal del mateix Carlyle. 
Barney Thompson és tímid barber que treballa en una humil perruqueria. Barney viu una vida de solter molt mediocre i rutinària. Suporta les humiliacions del seu cap, a la feina, i de la seva mare, a casa. Tot canvia quan el seu cap li comunica que enlloc d’ascendir-lo, tal i com espera, l’acomiada per no tractar prou bé els clients. La mort accidental del cap el posarà en el punt de mira de la policia i es convertirà en el principal sospitós, no només d’aquest crim, sinó d’una sèrie de macabres assassinats obra d’un psicòpata. 
En aquesta comèdia negra sorprèn com s'amunteguen desmembraments i riallades a parts iguals. Capítol a part mereix Emma Thompson que està grandiosa. Segur que la pel·lícula no hagués funcionat igual de bé sense ella ja que esdevé l’autèntica estrella de la funció. Thompson s’allunya dels papers en què habitualment la tenim encasellada i el fica en el rol de la peculiar mare del protagonista, situant-se a les antípodes dels seus treballs amb James Ivory. 
Malgrat que a la pel·lícula li manca agilitat i ritme en alguns moments, La leyenda de Barney Thompson és una pel·lícula divertida, sense pretensions, de baix pressupost i entretinguda. Una correcta pel·lícula pel debutant Carlyle que demostra que mai és tard per passar-se a la direcció.


dijous, de juny 16, 2016

Dos buenos tipos

Shane Black torna al terreny en què millor es mou, les pel·lis de polis amb diàlegs divertits i intel·ligents, després d’haver jugat amb el gènere de superherois a Iron Man 3. Black és conegut per haver dirigit Kiss Kiss Bang Bang amb Robert Downey Jr. i, sobretot, per haver estat el guionista de la saga Arma letal amb Mel Gibson i Danny Glover i també d’El último Boy Scout amb Bruce Willis. 
Dos buenos tipos ens presenta a Holland March (Ryan Gosling), un detectiu privat de perfil baix, que s’alia amb Jackson Healy (Russell Crowe), un pinxo mercenari, per resoldre el cas de la desaparició d’una jove que sembla estar relacionada amb l’aparent suïcidi d’una actriu porno. 
La pel·lícula no només s’ambienta als anys 70, sinó que també recupera l’esperit dels thrillers policíacs d’aquella dècada, malgrat que l’estil narratiu és més semblant al dels 80. Black ve d’on ve i això es nota. Dos buenos tipos és una rara avis, és d’aquelles pel·lícules policíaques que ja no es fan. La violència es mostra seca i contundent com a Harry el sucio, però per altra banda el col·leguisme entre els protagonistes és deutor de la saga Arma letal. Fins i tot, la filla adolescent d’un dels protagonistes està present en gran part de la pel·lícula, incloses les escenes més políticament incorrectes. 
La química entre Crowe i Gosling és genial, funciona a la perfecció. Ens faria molt feliços si Black continués aquesta història i ambientés, tal i com confessa que li agradaria fer, cada pel·lícula en una dècada diferent. 
Black sap combinar perfectament les moments humorístics, que en són molts, amb una trama seriosa de corrupció i assassinats, sense que en cap moment grinyoli res. 
Si aquesta pel·lícula s’hagués estrenat als anys 80, hauria estat un dels grans èxits comercials d’aquell any. Els temps han canviat i les modes actuals han fet que aquest tipus de cinema hagi desaparegut, afortunadament Black recupera aquella manera de fer en un exercici de nostàlgia amb un ús intel·ligent del llenguatge cinematogràfic actual.


dilluns, de juny 13, 2016

Green room


Nazis nazis. En l’època dels zombis nazis, dels monstres de frankeinstein nazis i qualsevol cosa nazi, Green room ens mostra els autèntics nazis, els que viuen al nostre món. El jove realitzador, Jeremy Saulnier s’ha servit de les seves experiències juvenils com skater, seguidor de l’escena punk i topades amb grups skinheads d’extrema dreta. 
Pat, Sam i Reece són membres d’un grup de música punk que malviu i intenta completar una gira per l’estat d’Oregon. Després d’un bolo desastrós, els ofereixen tocar en un bar d’skinheads neonazis. Al acabar l’actuació, un d’ells s’adona que s’ha deixat el mòbil a la sala destinada pels músics abans i després dels concerts. Al entrar presencia casualment un assassinat. El grup serà confinat a l’habitació, juntament amb una dels neonazis que també ha estat testimoni de l’homicidi. El grup sospita que no els deixaran sortir vius de l’habitació i es començaran aposar molt nerviosos. El líder dels neonazis, que posseïx la intel·ligència que els manca als seus acòlits, no tardarà en arribar per solucionar expeditivament el problema. 
La pel·lícula està protagonitzada per Anton Yelchin, Imoogen Poots i Patrick Stewart, que canvia radicalment de paper per ficar-se en la pell d’aquest fred i expeditiu líder neonazi. La manera de dirigir el grup neonazi de Patrick Stewart recorda a la manera que tenia el mateix actor de dirigir l’Enterprise a Star Trek, la nova generació. Però el seu personatge té totes les males intencions del món. El neonazi Darcy Banker és el revers negatiu del seu capità Jean-Luc Picard que dirigeix el grup i els seus negocis amb una planificació metòdica, freda i eficaç. 
Green room explora el terror real i la violència més freda i crua. Les escenes de violència són seques i l’atmosfera claustrofòbica de la pel·lícula farà que no podeu apartar-ne la mirada. Green room us agafarà fort pel coll i no us deixarà escapar. 
El seu ritme és inesgotable i la posada en escena impecable i brutal. Green room és una pel·lícula sobre un mal palpable que no té pietat del grup protagonista atrapat i sense sortida.


dimecres, de juny 08, 2016

Warcraft: El origen


Duncan Jones, fill de David Bowie, i responsable de pel·lícules tan estimulants com Moon i Código fuente, ha estat la persona que ha portat a la gran pantalla l’adaptació del famós videojoc de Blizzard Enterteinment. El resultat, una horrorosa pel·lícula que mata qualsevol possibilitat de convertir-se en franquícia i en la qual Jones es desprèn de tot allò positiu, que era molt, que havíem vist a les seves pel·lícues. Ha estat un clon malvat de Jones qui ha dirigit Warcraft: El origen? Seria una explicació més que plausible davant l’ensorrament creatiu, interpretatiu i cinematogràfic que significa el seu visionat. 
La pel·lícula ens presenta el pacífic món d’Azeroth, que està apunt d’entrar en guerra i enfrontar-se amb uns orcs que han creuat el portal que els portat allí. Els orcs són guerrers que han deixat enrere un món moribund i estan disposats a morir per colonitzar noves terres. Humans i orcs lluitaran, uns per fer front a la destrucció i els altres a l’extinció. El líder dels humans és Sir Anduin Lothar (Travis Fimmel) i el líder dels orcs Llop Gèlid (Toby Kennell). La resta del repartiment el formen Paula Patton, Ben Foster i Dominic Cooper. No exagero quan afirmo que tots ells estan pèssims. La direcció d’actors ha estat inexistent i cap d’ells devia saber què tenia davant més enllà de metres de croma. 
A Warcraft li manca ànima i cap personatge arriba a importar a l’espectador, amb excepció de la família orc, que en realitat són personatges digitals. Els efectes canten molt i els diners invertits no justifiquen aquest despropòsit. Tots sembla de dibuix i en cap moment et creus res d’aquesta pel·lícula que acaba consumida pel CGI i no pas pels orcs. 
Warcraft beu descaradament d’elements d’El senyor dels anells i Joc de trons, però esdevé una sèrie B de fantasia heroica al més pur estil Dragones i mazmorras o Eragorn. Jones ha volgut dotar-la d’èpica, però ha resultat un bunyol que no hi ha per on agafar-lo. En teoria el jove realitzador tenia que deixar algun tipus d’empremta, però aquest sembla haver estat consumit literalment per l’estudi ja que no es nota res de qui va dirigir Moon, una pel·lícula, recordem, feta íntegrament en maquetes, que contrasta amb aquesta, plena d’efectes digitals, a més de dubtosa qualitat. Lamentablement aquí ni tan sols es pot aplicar allò de “com a mínim ha estat distreta” ja que l’avorriment està garantit.


dimecres, de juny 01, 2016

Alicia a través del espejo

Sis anys després que Tim Burton adaptés de manera deficient Alícia en el país de es meravelles, ens arriba la segona part amb James Bobin (que va debutar a Els Muppets) a la direcció. Burton es manté, però només com a productor. 
Aquesta pel·lícula no es basa en la seqüela del llibre ja que tant l’adaptació animada de Disney com la primera de Burton barrejaven elements dels dos contes, Així que us preguntareu en què s’han basat per escriure aquesta història. La resposta, en res escrit anteriorment. La pel·lícula comença amb Alicia (novament Mia Wasikowska) que porta tres anys navegant com a capitana del seu vaixell. De tornada a Londres, ha de fer front a problemes familiars que la conduiran al Submón, al qual accedirà a través d’un mirall. Allí descobrirà que el Barreter Boig (Johnny Depp) s’està apagant. A partir d’aquí comença una aventura que la portarà a viatjar a través del temps per salvar la vida del seu amic, convertint-se en una succedània de John Connor. 
La segona part continua essent igual de fallida que la primera. Primer de tot per la inexistència de decorats i per fer-se íntegrament amb croma. En pantalla, un CGI cridaner ho inunda tot contínuament. Així que considereu normal si us fan mal els ulls i necessiteu veure imatges i entorns reals de cop i volta, enlloc de la lluminària digital que la impregna. Amb aquest efectes visuals, la pel·lícula intenta tapar les seves múltiples carències que van des d’uns personatges estereotipats que els falta que connectin emotivament amb l’espectador, fins a un guió en què només s’hi podrà sentir satisfet el públic infantil. 
A Alicia a través del espejo li manca encant, en concret el que té el conte, però aquesta producció de Burton ni tant sols s’hi ha acosta a tenir-ne, però ni en aquesta ni en l'anterior. El que encara li treu més de sentit a tot plegat és aconseguir reunir el mateix repartiment que la primera, afegir-hi Sacha Baron Cohen i desaprofitar-los en actuacions mediocres. I el més greu, amb els diners que ha costat i que llueixen en pantalla, la pel·lícula se sent com a una producció de sèrie B.