dimarts, de maig 24, 2016

X-Men: Apocalipsis (millor haver-la vist abans de llegir)

X-Men: Apocalipsis és la quarta pel·lícula d’aquests personatges amb Bryan Singer com a director. Després de l’excel·lent Días del futuro pasado, Singer torna amb els mutants presentats en la preqüela de Matthew Vaughn a Primera generación. Segurament haureu llegit crítiques força dividies aquests dies, personalment em decanto en l’entremig. Hi ha coses que m’han agradat molt i d’altres gens. És X-Men: Apocalipsis una mala pel·lícula? No. És millor que Batman v Superman? Sí, però està a anys llum ja no de Capitán América: Civil War, sinó de qualsevol de les altres tres pel·lícules que va fer Singer amb aquests personatges. En un moment de la pel·lícula els protagonistes van a veure El retorn del Jedi al cinema, fan broma sobre les trilogies i afirmen que la tercera és sempre la pitjor. Si Singer volia fer una brometa amb la primera saga d’X-Men, no li ha sortit bé, perquè la seva, aquesta, la tercera part de la saga de preqüeles és amb diferència la pitjor de totes. Tampoc us vull alterar, X-Men: La decisión final continua essent la pitjor i manté podi amb X-Men Orígenes: Lobezno, com a les més horribles pel·lis de mutants. Aleshores, què ha sortit malament perquè algú com Singer, que coneix tant bé els personatges i que, fins ara, havia fet boníssimes pel·lícules amb ells, li hagi sortit un film que apunta coses interessants, però que mai acaba de finalitzar amb èxit?
La pel·lícula comença molt bé. Un preludi excel·lent ambientat a l’antic Egipte en què se’ns presenta el malvat, Apocalipsis. A partir d’aquí, la pel·lícula entra en un espiral complicat que intentaré explicar. Singer sembla haver-la fet amb el pilot automàtic, es noten les presses i les pressions de la productora i d’alguns actors que ja van d’estrella. Evidentment, això no pot acabar bé. No és que el que veiem estigui mal fet o sigui dolent, malgrat que el guió és justet, cert, però es palpa que la cosa no acaba de funcionar. Apocalipsis, és un personatge creat als 90, amb tots els defectes que tenien els còmics d’aquella època que d'alguna manera alguns es traspassen al mitjà cinematogràfic.
La pel·lícula peca de poc original. Singer es limita a repetir situacions ja vistes en les altres pel·lícules i no aporta pràcticament res nou ni evolutiu en els personatges. Per entendre’ns, X-Men: Apocalipsis fa un pas endavant i dos enrere. Com és possible que després de dues pel·lícules en què han passat 20 anys Magneto i Mística encara estiguin en els mateixos dilemes existencials? No només és ridícul, sinó que va en contra del que representen o haurien de representar.
Durant una hora llarga veurem a Apocalipsis i a Xavier reclutar mutants per les seves causes, presentant nous personatges, masses, pels que no hi ha més temps que lleugeres pinzellades sobre ells. No costa tant presentar l’escola Xavier amb els mutants ja reclutats i obviar el reclutament. Ja coneixem a Cíclope, Jean Grey i companyia, no cal repetir-se. I pels reclutes d’Apocalipsis no hagués estat més senzill recuperar mutants morts per convertir-los en els genets? Zombis sense cervell que obeeixen les seves ordres. Hagués estat una manera d'estalviar-nos el reclutament del malvat.
Pel que fa a Lobezno, convertit en Arma-X, és una pena el poc que hi surt. Una trama tant interessant com la seva acaba tant sols en un cameo quan aquesta història es podria haver integrat dins la trama. És més, la situació de Logan venia de la pel·lícula anterior, així que no hagués estat gens estrany explorar-lo com a Arma-X. Ens n’hem quedat amb les ganes perquè la seva trobada amb Jean Grey esdevé probablement un dels grans moments de la pel·li. Parlant de grans moments, ja sé que a l’anterior pel·lícula havíem tingut una escena semblant, però la de Mercurio torna a ser brutal. A més, se li dóna més protagonisme a Evan Peters que broda el personatge, que és diferent als còmics, però encaixa perfectament a la pel·lícula i és tan genial que no li penso posar cap pega. Si m’he de quedar amb un altre gran moment és el de la batalla onírica entre Xavier i Apocalipsis del final. Perfecte si no fos pel moment de l’alopècia de Xavier. Calia que fos Apocalipsis el culpable de la seva calvície? Tampoc em voldria oblidar de Rondador Nocturo, magnífic personatge que ens quedem amb ganes de més.
I permeteu-me que hagi deixat el pitjor de la pel·lícula pel final. Parlo de Jennifer Lawrence, que espero que sigui acomiadada immediatament pel mal que ha fet en el personatge de Mística. Una Mística que en prou feines es transforma i quan ho fa va vestida, perquè Lawrence és una estrella amb exigències. Ja sabem que no se sentia còmode amb el vestit de Mística, que a diferència de Rebecca Romijn, que anava pintada, el seu era un vestit ajustat. Però ara ho ha portat a l’extrem. Lawrence ha posat la seva vàlua d’estrella per sobre el personatge i sota el meu punt de vista és imperdonable. Però ja no només és això, és que Mística ha de ser dolenta, ha de ser una manipuladora malvada que aquí no veiem enlloc.
Però la Rebecca Romijn no és la única que enyorem. A Hugh Jackman gairebé no el gaudim i els dos protagonistes principals, James McAvoy i Michael Fassbender, en aquesta ocasió no funcionen tant bé com les anteriors i trobem a faltar a Patrick Stewart i Ian McKellen. Pel que fa a les versions joves de personatges coneguts, Tye Sheridan, treu molt bé a Cíclope, Sophie Turner està millor que el que em pensava com a Jean Grey, però en cap cas arriba a la sola de la sabata a Famke Janssen. I del dolent, Oscar Isaac, poca cosa a dir. L'horrorós maquillatge del personatge tapa a l'actor. Hem vist a cosplayers d'Apocalipsis millors recreats que el de la pel·lícula de Fox.
El curiós de tot plegat és que, malgrat els seus molts defectes, resulta entretinguda i és visualment espectacular. Apocalipsis és una oportunitat perduda, es recrea en els seus defectes i no potencia les seves virtuts. Tampoc és una pel·lícula que mati una franquícia, però sí que convida a la reflexió. A Singer sembla que se li ha acabat les idees, és hora del relleu, de buscar un talent que aporti coses noves als X-Men o en tot cas, d’arribar a un acord a l’estil Sony amb Marvel Studios. El resultat final és una alerta que esperem que Fox escolti.


dimecres, de maig 18, 2016

Absolutamente todo


Terry Jones és un còmic, escriptor i director britànic que forma part dels Monty Python. Jones va ser el director de pel·lícules del grup com La vida de Brian o El sentido de la vida. En aquesta uneix tots els Monty Python que posen la veu als extraterrestres de la pel·lícula. 
Una junta alienígena dóna a un professor de la Terra l’habilitat de fer tot el que li sembli. Si demostra que pot fer servir els seus poders per al bé, convidaran la Terra a afegir-se al consell de savis interplanetari. Si no, simplement destruiran el planeta. L’humà descobrirà que pot fer qualsevol cosa amb els seus poders, des de que els seus estudiants parin atenció a les classes fins a ressuscitar els morts, però moltes vegades els seus desitjos seran interpretats de manera exageradament literal. 
La parella protagonista està formada per Simon Pegg i Kate Beckinsale, mentre que la veu del gos és la del malaguanyat i enyorat Robin Williams, en una de les seves últimes veus. Així que, més enllà d’una comèdia divertida, però poc innovadora, és fa imprescindible la versió original per les veus, tant les dels Monty Python com la de Williams. Absolutamente todo suma els Monty Pyton i Simon Pegg en una comèdia senzilla i sense pretensions, però suficientment divertida.

Angry Birds. La pel•lícula


Adaptació cinematogràfica del popular joc de la companyia finlandesa Rovio, per mòbils i tauletes. La companyia s’ha associat amb Sony Pictures Imageworks per finançar aquest projecte. 
El protagonista és Red, un ocell amb mala baba que va a un curs de gestió de la ira. Allí coneix a altres ocells amb mal humor. Un dia, un grup de porcs verds arriben a la seva illa. No tarden en fer-se amics dels ocells, però Red sospita que tramen alguna cosa. Quan es descobreixen les seves perverses intencions, els ocells deixaran anar la seva fúria i utilitzaran els tiradors gegants que han portat els seus enemics. 
El guió és una translació literal del que veiem al joc, amb totes les seves limitacions. El problema és que la pel·lícula no va més enllà de traslladar el joc a la gran pantalla, justificar la fúria dels ocells i crea una sèrie gags poc originals entre mig per omplir. El públic objectiu d’aquest pel·lícula són els més menuts que no es veuran afectats per una pel·lícula poc imaginativa que toca tots els tòpics. Per dir-ho d'una altra manera, està feta amb el manual a la mà. En canvi, en els grans no els farà cap efecte si no es deixen enlluernar pels focs artificials.
Malgrat que la pel·lícula dura només hora i mitja, es farà llarga per repetitiva i previsible. Angry birds, la pel·lícula és un preludi, molt poc original, de més d’una hora pel que realment volem veure, ocells llançats amb tiradors destruint les construccions de l’illa dels porcs. 


dimarts, de maig 17, 2016

High-rise


Ben Wheatley és un realitzador que ens va sorprendre a tots amb Turistas i tothom restava molt expectant del seu nou projecte, High-rise que adapta una novel·la de J.G. Ballard. El resultat, un batibull d’idees mal executades, incomprensible i estúpid que també va passar per Sitges. Explicar l’argument és pràcticament impossible ja que Wheatley es mostra com un realitzador amb una narrativa pèssima. Aquest caos narratiu es culpa de descuidar tots i cadascun dels aspectes de la pel·lícula, excepte l’estètic. En tot cas, la premissa consisteix en un grup de veïns d’un edifici que s’aïllen de la resta del món i creen la seva pròpia societat amb les seves pròpies normes. Us ho dic sense exagerar, High-rise va ser la pitjor pel·lícula de les més de 60 que vaig veure aquest any a Sitges. I sorprèn pel repartiment ja que trobareu noms com Tom Hiddlestone, Jeremy Irons o Sienna Miller. Si algú ha entès alguna cosa de la pel·lícula l’animo a que m’ho expliqui perquè davant el caos de no entendre res, en aquesta pel·lícula cada minut que passa és una eternitat, un suplici que finalitza amb els títols de crèdit. No perdeu ni un minut amb ella. No deixa de ser una mala adaptació d’un llibre molt conegut, que transforma amb una absurda metàfora de classes, mal executada i escrita.

La bruja


Pel·lícula que va inaugurar el darrer Festival de Sitges i que venia amb molt hype després de l’èxit a Sundance i el seu pas per altres festivals de gènere. La bruja, a més d’obrir el Festival, també va inaugurar la temporada de migdiades en el mateix. Ara us ho explico.
La pel·lícula s’ambienta en l’època dels primers colons a Amèrica del Nord. William és un d’aquests colons que és expulsat del seu assentament purità per diferències religioses. William juntament amb la seva dona i els cincs fills de la família, es traslladen a una petita granja a camp obert, situada a prop d’un bosc amenaçador. La vida allí serà de tot menys fàcil. Els cultius no creixen i el bebè de la família desapareix misteriosament mentre estava al càrrec de Thomasin, la germana gran. La casa on viu la família sembla que no està lluny del territori d’una bruixa temible.
El director ha estat el debutant Robert Eggers que ambienta amb precisió mil·limètrica el vestuari, arquitectura i detall de l’època. El director de fotografia, Jarin Blaschle, també té un mèrit extraordinari en reproduir una atmosfera de terror penetrant que es fa imprescindible veure-la en cinema. Malgrat que excel·lentment filmada, el principal problema és el ritme, ja que aquesta atmosfera també és propensa a la somnolència i si això li sumem que durant una hora i quart pràcticament no passa res i tot és clima, quan comenci la festa per alguns serà massa tard, malgrat que personalment em va compensar pel gir que dóna a la història. La música, els pocs diàlegs, la foscor, la grisor, la brutícia i la lentitud de la pel·lícula, són una bomba que posarà a prova la capacitat de l’espectador per mantenir-se despert. Això sí, un final brutal ens farà oblidar lo molt que ens hem arribat a avorrir. A destacar també, la jove protagonista, Anya Taylor-Joy i el personatge de Black Phillip, la cabra.


dimarts, de maig 03, 2016

Capitán América: Civil War (recomanable haver-la vist abans de llegir)


Orgasmàtica. Aquesta és la paraula que millor defineix l’experiència de veure Capitán América: Civil War en el cinema. El resultat és conseqüència de fer la feina ben feta, no només en aquesta pel·lícula, també en el treball constant i el picar pedra durant vuit anys fins arribar a aquest punt. Una pel·lícula d’aquesta ambició no es pot fer d’un dia per l’altre. A Kevin Feige, responsable creatiu de Marvel Studios, ja tardem a fer-li un monument per crear aquest univers cinematogràfic únic, inimitable i que està essent més coherent que el creat en els còmics. És Civil War la millor pel·lícula de Marvel Studios? Això va a gustos, però l’innegable és que entra al podi, no només de les de les millors de Marvel, si no de les millors pel·lícules fetes mai de superherois. He gaudit com feia temps que no ho feia, concerts d’Obeses a banda, i això ja és molt. I no m’ha calgut un segon o tercer visionat, que és l’excusa de moda quan una pel·lícula que vols que t’agradi decep. Aquesta vols que t’agradi, t’agrada, compleix les expectatives i n’acabes demanant més. 
Capitán América: Civil War és la pel·lícula més madura i amb un to més seriós de Marvel Studios, però tampoc renuncia a l'humor. Les píndoles humorístiques estan en el lloc que toca quan la situació ho necessita, sense forçar la màquina. Els moments d’humor són poquets, però són molt bons, i es concentren sobretot en les aparicions d’Ant-Man i Spider-Man. És curiós perquè són els personatges que menys surten, però amb els que et quedes amb ganes de veure’n més, sobretot del de l’amic i veí aràcnid. Malgrat l’explotació que en va fer Sony, tens la sensació de veure una cosa nova, un Spider-Man molt autèntic i un Peter Parker ben actualitzat.
Un dels perills que pot tenir una pel·lícula com aquesta és l’acumulació de personatges, però a Civil War la presència de tots ells està ben justificada. Tots tenen la seva funció i formen part orgànica de la trama, tot i que Ant-Man i Spider-Man la tinguin amb menor grau. El primer hi és present perquè aparegui a la batalla de l’aeroport i el segon per ser presentat en l’univers cinematogràfic de Marvel. Però les seves aparicions són tant bones que et queden amb ganes de més de tots dos i la veritat és que, al final, ens és absolutament igual la mida del calçador amb què han estat introduïts.
Podem dir que Capitán América Civil War adapta el còmic més enllà de qualsevol dubte, malgrat que hi han canvis nombrosos. Però, què voleu que us digui, un té ganes que el sorprenguin també, i no veure en pantalla la mateixa història calcada dels còmics. De fet, els elements més importants del còmic són a la pel·lícula en diferents encarnacions. El guió agafa aquests elements i els traspassa de manera orgànica en aquest univers. Tenim l’atemptat, tenim a Spider-Man, tenim una gran batalla entre els superherois i tenim la presó. És la Civil War dels còmics? No, però és la Civil War que tenia que ser d’aquest univers cinematogràfic.
Un altre dels punts que es comentava abans de l’estrena és si bé esdevindria un Vengadores 2.5 o una pel·li del Capità Amèrica. Clarament és una pel·li del Capi, ja que ell és el protagonista i tot gira al seu voltant i al d’en Bucky. La pel·lícula continua la trama dels personatges després d’El soldado de invierno, i tanca varis fronts oberts de la primera part. Al trobar-nos amb més personatges que en les anteriors, trobem a faltar l’existència de moments més mundans en la vida d’Steve Rogers. Ens hagués agradat veure més cap on va la relació entre Steve i Sharon Carter. Però no hi ha temps per més. La pel·lícula és un no parar i cada escena avança en la trama, no hi ha espai per escenes que no avancen l’acció, d’aquí la sensació que les dues hores i mitja passin en un sospir.
Pel que fa al dolent, Helmut Zemo, no té res a veure amb el personatge del còmic i l’únic que n’han agafat és el nom, almenys de moment. Esperem saber-ne més d’aquest personatge i veure’l evolucionar cap al arxienemic del Capi que és, juntament amb Crani Roig. Igualment, el dolent compleix i desvetlla al final uns fets devastadors que canviaran inexorablement la relació entre els personatges. Caldrà veure quines d'aquestes ferides romanen en el futur. Tanmateix, Zemo és secundari perquè la trama s’acaba concentrant en l’enfrontament entre el Capità Amèrica i Iron Man pel control fiscalitzador que el govern fa de l’activitat superheroica. En tot cas, Daniel Brühl està magnífic, com ja ens té acostumats.
Civil War és més que l’enfrontament entre dos superherois; hi ha qüestions morals plenament justificades en ambdós bàndols. Tothom es posiciona en un cantó o altre i ho entenem per lo ben desenvolupats que han estat tractats aquests personatges, no només en aquesta si no en les anteriors pel·lícules de Marvel. El retrat dels herois és perfecte, de la mateixa manera que ho és allò que els impulsa, el qual està perfectament explicat.
Pel que fa a les escenes d’acció, són fantàstiques totes elles. Les primeres més físiques, semblen pròpies de cinema d’espies, fins i tot els escenaris europeus on succeeixen. Lluites cos a cos i persecucions automobilístiques que recorden també a El soldado de invierno. Les escenes més superheroiques les trobem sobretot a la segona part. A destacar la de l’aeroport, un brillant combat superheroic ben narrat i rodat, en què, malgrat els nombrosos personatges, saps perfectament què passa en cada moment. Bravo, bravo i bravo! I d’aquí passo directament a l’escena del combat final entre el Capi i Iron Man, que és més còmic que qualsevol altra, inclòs un plànol que és una clara referència a una de les portades de la Civil War. És una batalla dura i crua entre dos amics que ja no ho són.
Però a part d’Spider-Man, la pel·lícula ens presenta a Pantera Negra o Black Panther com l’han traduït aquí. Algú s’hauria de mirar millor això de les traduccions. En tot cas, tots aquells que teníem molts dubtes sobre la viabilitat d’una pel·li d’aquest personatge crec que aquests s’han esvaït completament. El personatge mola molt, Chadwick Boseman està genial, un autèntic rei de Wakanda que ja se’ns presenta com un dels indrets més fantàstics d’aquest univers. Si abans de veure Civil War teníem poques ganes de Pantera negra ara en tenim moltíssimes.
I acabo amb la relació entre el Capità Amèrica i Iron Man, interpretats per Chris Evans i Robert Downey Jr. respectivament. Downey Jr. sap treure profit del seu personatge i sap donar-li una vessant més dramàtica i menys histriònica del que havíem vist darrerament. En aquesta pel·lícula és Tony Stark que creix com a personatge, ja que no només coneixerem el passat d’Stark, sinó que aquesta pel·lícula representa un pas endavant cap a la seva maduresa. A Civil War no només veiem els personatges salvar el món, sinó que, a més, ens mostra un pas endavant en el creixement i evolució de tots ells. No son personatges estancats, aquesta pel·lícula ens descobreix aspectes nous, això sí, amb respecte a la lògica interna i personalitat de cadascú que els fa diferents entre ells, i que dóna riquesa cinematogràfica única, inigualable i inimitable a aquest univers.
Capitán América: Civil War és una meravella i no li cal res més. Si no hi heu anat encara no tardeu més, i si ja l’heu vist, torneu-hi.