dimecres, d’abril 27, 2016

El niño y la bestia

Farà tres anys Mamoru Hosoda estrenava Wolf children, un extraordinari anime que va ser el seu èxit més gran després d’haver estrenat al 2006, La niña que saltaba a través del tiempo i al 2009, Summer wars. El niño y la bestia suposa la confirmació de Mamoru Hosoda com a gran cineasta japonès, després de la jubilació de Miyazaki. La pel·lícula ha estat produïda per l’Studio Chizu, que no és Ghibli, però la relació entre els personatges i el món animal tenen molt de Miyazaki. A Wolf children, Hosoda, ja va demostrar del que era capaç, i en la seva darrera pel·lícula ens ha tornat a emocionar com feia temps que no passava, amb una meravellosa i tendra història d'amistat entre un nen orfe i una bèstia d'un altre món.
Kyuta és un nen solitari que deambula pels carrers de Shibuya, el popular barri de Tokio. Kumatetsu és una bèstia, un malhumorat i mandrós guerrer que prové del món mitològic de Jutengai, habitat per bèsties amb rostre animal. Kyuta decideix anar a viure amb Kumatetsu fora del món humà, per fer-se més fort. Kumatetsu l’educarà en les arts marcials. Al principi discutiran per tot, però mitjançant l’aprenentatge aniran formant un lligam molt estret. La seva relació mestre-alumne evoluciona cap a una semblant entre un pare i un fill, al mateix temps que l’alumne aprèn del mestre i el mestre de l’alumne. Kyuta creixerà en aquest món i aprendrà, lluny del decebedor món dels humans.
El niño y la bestia pertany al gènere de senpai-kÿhai, és a dir mestre-alumne. La relació entre els protagonistes va més enllà ja que Kyuta deixa enrere el seu pare i el cobreix aquesta mancança amb Kumatetsu. El cert és que ambdós es necessiten per continuar endavant amb les seves vides. La pel·lícula és un conte, narrat a l'estil japonès, ple d'acció, sobre el creixement espiritual i aprenentatge de mestre i alumne.
L'animació també és perfecta, com ja ens té acostumada l'animació tradicional japonesa, així com una banda sonora magnífica de Takagi Masakatsu.
El niño y la bestia és una història emotiva i trepidant que s'explica amb el cor i recupera part de l’esperit Miyazaki, en un moment en què l’anime ha perdut un referent després de la seva jubilació. Mamoru Hosoda ens ve a dir que podem estar tranquils. Per aquells que vulguin aprofundir en aquesta història, sàpiguen que actualment Planeta Cómic publica la seva adaptació al manga.


dimecres, d’abril 20, 2016

Victor Frankenstein



Enèsima versió cinematogràfica de la novel·la de Mary Shelley, gens original i en la qual els tòpics i referents coneguts desfilen sense vergonya. Però Victor Frankenstein es creu molt original quan converteix en protagonista principal a l’etern secundari, Igor. La pel·lícula està molt necessitada de comercialitat i per tant, no pot permetre tenir un protagonista lleig i geperut, així que Igor, com si fos un aneguet lleig qualsevol, perd la gepa i esdevé un jove atractiu que s’emporta a la més guapa.
El guió, un autèntic catàleg de tòpics, és un despropòsit, i la direcció un caos. El guionista ha estat Max Landis, que aprofitant la fama del seu pare, s’ha col·locat en un seguit de pel·lícules, fracassades totes elles, però que, malgrat això, no l’han fet baixar del podi dels escriptors joves més destacats de Hollywood. El seu nom va sortir a la fama amb Chronicle, pel·lícula que no destacava pel guió, més aviat ho feia per la creativitat visual i realisme que va donar al relat l’avui defenestrat Josh Trank.
 Sobre l’argument, tant sols explicar que tot comença amb Igor, un pallasso de circ maltractat pels seus companys. El seu entusiasme per la ciència i coneixements en medicina propicien que sigui rescatat per Victor Frankeinstein, el qual li cura la gepa amb una rapidesa insòlita. Igor es convertirà en l’assistent de Frankeinstein en l’ambiciós pla d’aquest de tornar a la vida, a través de la ciència, un cos inert. Igor representa la veu de la consciència per un doctor desesperat per crear vida.
Els protagonistes principals són James McAvoy com a doctor Frankenstein i Daniel Radcliffe. Els actors, malgrat la seva indubtable qualitat, no estan bé. McAvoy està sobreactuat i es mostra tota l’estona sobreexcitat, mentre que Radcliffe es mostra mancat de carisma i poca cosa pot fer davant un paper mal escrit que ni connecta amb l’espectador ni resulta creïble.
La suposada nova visió del mite de Frankeinstein acaba essent una versió de la història per un públic poc exigent o per aquell que només entra en una sala de cinema per passar una estona amb la parella de torn a les fosques. Al final, el cadàver que intenta ser reviscolat és la pròpia pel·lícula, però aquesta, per més llamps que rebi, mai reviscola.



dimarts, d’abril 19, 2016

El libro de la selva


D’un temps ençà, Disney adapta els seus clàssics animats en imatge real. El resultat és un conjunt de pel·lícules sense cap interès artístic. Un seguit de productes que en taquilla funcionen molt bé, però que en conjunt els manca ànima, malgrat directors com Tim Burton i Kenneth Brannagh, o intèrprets com Johnny Depp i Angelina Jolie, hagin intentat posar algun punt d’interès en pel·lícules com La ventafocs, Alicia en el país de les meravelles o Malèfica. Això era així fins el dia que Jon Favreau va agafar l’encàrrec de dirigir El llibre de la selva
Jon Favreau, director d’Iron Man, torna a dirigir una gran superproducció després del parèntesi que va ser la magnífica Chef. Favreau ha demostrat ser més intel·ligent que els seus companys directors i ha inventat poc en aquesta adaptació. S’ha limitat a adaptar la novel·la de Rudyard Kipling, al mateix temps que conciliava l’imaginari del llibre amb el de la popular versió animada de Disney del 1967. 
Per si no sabeu de què va, cinc cèntims. Mowgli és un nen humà que ha estat criat per una família de llops. L’arribada del perillós tigre Shere Khan, que ha promès eliminar tota amenaça humana de la zona, obliga Mowgli a abandonar la llar que ha conegut durant tota la seva vida i emprendre un viatge d’autodescobriment, acompanyant de la fidel pantera Bagheera i del despreocupat ós Baloo.
En primer lloc cal parlar de l’aspecte visual de la pel·lícula, absolutament portentós. La tècnica utilitzada és la mateixa que La vida de Pi. Rodada íntegrament en un estudi, és inconcebible pensar que aquests paisatges han estat recreats per ordinador en un prodigi de tecnologia que ens recorda a els escenaris d’El viaje de Arlo. Pel que fa a les bèsties, tres quarts dels mateix, si no fos que parlen, ningú es plantejaria el fet que no són reals. El libro de la selva és un espectacle visual com mai hem vist en cinema, que ens absorbeix i ens introdueix en aquesta magnífica jungla.
El protagonista és el jove Neel Sethi, en la seva primera incursió cinematogràfica, plena de frescor i autenticitat, ens ofereix una interpretació allunyada dels nens repel·lents que inunden les produccions de Hollywood. Les veus dels animals que només es gaudiran a la versió original són d’autèntic luxe, en els papers principals tenim a Bill Murray (Baloo), Ben Kingsley (Bagheera) i Idris Elba (Shere Khan); i en els secundaris a Lupita Nyong’o, Scarlett Johansson i Christopher Walken. 
Si ja de per sí la novel·la de Kipling és una obra mestra i no cal canviar massa res, Favreau li ha sabut donar ànima a la pel·lícula i ha fet que ens enamorem d’aquests personatges. Potser els dos instants musicals estan introduïts amb calçador, més el segon que no pas el primer que està molt ben integrat, però és un defecte perdonable i que, en canvi, el públic més nostàlgic de la versió animada de Disney ha aplaudit. Favreau incrementa el grau emocional que tenia la versió animada i fa que aquesta encara la gaudim més. 
La pel·lícula és un viatge a la nostra infantesa, ja que la pel·lícula és una faula del poder destructiu de l’home i de la pèrdua de la innocència, en un relat clàssic de bons i dolents.
El llibre de la selva no pretén inventar res narrativament, com sí que ho fa tecnològicament. És la història de tota la vida, que entreté i emociona i de la qual no pots apartar la vista per la seva extraordinària bellesa. Favreu ha agafat el guant d’Iron man i ens dispara al cor en la que és la seva millor des de que va narrar les aventures de l’home de ferro, amb una visió més adulta que la del clàssic animat, capaç d’arribar tant a grans com a petits amb diferents missatges a l’estil Pixar. Una obra mestra, no us la perdeu.


dimecres, d’abril 13, 2016

Les cròniques de Blancaneu - El caçador i la reina del gel


Quatre anys després de l’estrena de Blancanieves y la leyenda del cazador arriba la segona part que és al mateix temps una preqüela i una seqüela. Repeteixen Chris Hemsworth i Charlize Theron i s’hi afegeixen Emily Blunt i Jessica Chastain. No repeteixen ni el director, Rupert Sanders, ni la protagonista, Kristen Stewart, acomiadats per Universal després que les banyes de Robert Pattinson sortissin a totes les revistes del món. I vet aquí un dels components estranys d’aquesta pel·lícula, explicar la història amb una protagonista absent, la qual argumentalment la seva absència no es justifica de manera creïble. No hagués estat millor substituir-la per una altra actriu o haver apostat per un relat no vinculat de cap manera amb Blancaneu? Ara el protagonista passa a ser el caçador, que interpreta Hemsworth, més consolidat que mai després de l’èxit de Vengadores.
El primer que fa la pel·lícula és establir el vincle entre Ravenna, la malvada de la pel·lícula anterior, amb la seva germana, Freya, la reina malvada d’aquesta. Un cop convertida en reina del gel, Freya es refugia al nord on reuneix un exèrcit de caçadors perquè l’ajudin a lluitar contra Ravenna, amb la condició que mai s’enamorin. Però quan Eric, el seu millor caçador, s’enamora d’una caçadora, els expulsa i separa.
El personatge de Freya pren inspiració del conte La reina de les neus, el mateix en què s’inspira la pel·lícula Frozen de Disney. Emily Blunt es converteix en una reina malvada del gel, però amb un cor menys despietat que el de la seva germana Ravenna. Al final Freya no és res més que una imitació malvada en imatge real de la protagonista de Frozen.
Dirigeix Cedric Nicolas-Troyan, supervisor d’efectes visuals i director de la segona unitat de la primera part. En aquest cas es nota que domina la part visual, però que la pel·lícula va coixa de la resta d’aspectes, guió, direcció, etcètera.
Malgrat l’atractiu repartiment, la pel·lícula és manifestament insatisfactòria. Tot resulta igual de fred que la seva ambientació i és estrany veure a uns actors d’aquest nivell en una producció que no avergonyiria a la Cannon si no fos pels cars i elaborats efectes especials. Malgrat tot, la pel·lícula és prou curta per no avorrir i tenir les batalles suficients perquè no ens vinguin el cap males referències als nans d’El Hòbbit o als personatges estranys de Narnia, que ho farà per poc que hi reflexioneu.
En tot cas tampoc podem parlar d’una pel·lícula dolenta, per posar un exemple és millor que Batman v Superman, però això no la fa una bona pel·lícula tampoc. Simplement es deixa veure. Almenys pot servir d’exemple d’allò que fan les productores de Hollywood per intentar esprémer fins el darrer dòlar de qualsevol cosa per poques gotes que quedin, i que seria preferible que no fessin.



dimarts, d’abril 12, 2016

La invitación

La invitación és d’aquelles pel·lícules fetes per ser estrenades a Sitges i per aquest motiu, enguany es va emportar el guardó a la millor pel·lícula. Amb un plantejament similar a Coherence, crea el mateix efecte a l’espectador, durant la projecció i també en els debats posteriors. Malgrat les seves diferències, La invitación intenta fer el mateix que Coherence amb un altre gènere. Tot i que les dues pel·lícules comencen igual, amb converses mundanes en un sopar entre amics, les dues ens portaran per terrenys diferents, no tant pel que ens expliquen sinó per la posada en escena.
La invitación és la pel·lícula més tensa dels últims anys. Tot es cou a foc lent, però aconsegueix mantenir l’interès i utilitza el ritme adequat. Era molt difícil d’aconseguir, però la realitzadora Karyn Kusama ho ha fet. Kusama és responsable de dues pel·lícules fàcilment oblidables com Aeon Flux i Jennifer’s body, però en aquesta tercera ha encertat de ple.
El grup d’amics de la pel·lícula fa més de dos anys que no es veuen a causa de la mort accidental del fill d’una de les parelles. El matrimoni ha refet la seva vida per la seva banda amb una nova parella. Ara es retroben, amb les ferides del passat encara obertes. Alguna cosa es palpa a l’aire, es respira una certa violència. O potser forma part de la paranoia d’un dels protagonistes?
El protagonista és Logan Marshall-Green, us desconegut que ens recordarà moltíssim a Tom Hardy.
L’element clau i que la directora treballa a la perfecció és la tensió. Element sovint deixat en segon terme, aquí és principal perquè la pel·lícula funcioni. La tensió és màxima. És present en tot moment, es respira una violència continguda, una paranoia... Saber utilitzar aquests elements i fer-los implícits és molt meritori. La directora ho porta amb un ritme just, essent conscient que la barrera és molt fina i que la pel·lícula està a només un pas de ser un desastre si en algun moment comet una equivocació en el ritme o guió.
La invitación té un final molt contundent que et deixa sense alè, que et sorprèn quan ja creus que no queda res més. Aquesta és una pel·lícula que et deixa amb la boca oberta, però no només en el final sinó durant cada seqüència en què manté el tempo just i sense creuar la línia. No podem afegir res més, tan sols que correu com possessos a veure-la.


dilluns, d’abril 11, 2016

Hermaníssimas

Tina Fey i Amy Poehler, inseparable parella còmica del Saturday Night Live, protagonitzen aquesta comèdia dirigida per Jason Moore (Dando la nota).
Les protagonistes són dues germanes, Kate, infantil i farrera, i Maura, hiperresponsable i divorciada. Quan descobreixin que els seus pares vendran la casa on van viure la seva infantesa, aprofiten l’oportunitat per organitzar-hi una última festa i recuperar una part de la seva adolescència.
Tina Fey la coneixem sobretot per ser la protagonista i guionista de la sitcom Rockefeller Plaza, però les seves incursions cinematogràfiques s’allunyen del component més intel·lectual dels seus treballs televisius, per fer un tipus d’humor més fàcil, escatològic i amb múltiples referències sexuals, que per altra banda és un pilar de la comèdia nord-americana, però que fa anys que no produeix cap títol digne de recordar.
Hermaníssimas s’aguanta principalment per la química i la relació de les actrius, la parella formada per Fey i Poehler, però en cap cas per un guió que es mou per terrenys i diàlegs fàcils i situacions poc originals. Per no parlar de l’excés de metratge, ja que si durés només 90 minuts hagués sortit una millor pel·lícula perquè, no ens enganyem, dues hores per explicar aquesta història no només són excessives sinó que també abusives.


dimecres, d’abril 06, 2016

El infierno verde

Eli Roth per fi pot estrenar aquesta pel·lícula que vam poder veure a SITGES farà tres anys. El infierno verde és una pel·lícula molt en la línia del seu director, especialista en cinema de terror de baix pressupost. Protegit per Quentin Tarantino, va arribar al seu punt més alt de popularitat amb Hostel. Darrerament ha fet algunes coproduccions amb Xile com Aftershock o Knock, knock que esperem que se’n desvinculi perquè estan essent del pitjor de la seva carrera.
En tot cas, Roth clava l’objectiu i pretensions que té la pel·lícula. Roth prometia sang i sadisme i això és el que té el públic. Després d’haver vist gairebé totes les seves pel·lícules, Roth és un pertorbat en el bon sentit cinematogràfic de la paraula.
El infierno verde és un Holocausto caníbal per la generació moderna, però l final, però resulta no ser  tant forta com un espectador de gènere s’espera. A mitja pel·lícula hi ha una escena de gore molt i molt bèstia, i es clar, penses que anirà pujant el to a mida que avança, però no, l'escena central és la més forta d'una peli que tampoc es queda curta en litres de sang.
Els protagonistes són un grup d’estudiants, activistes ecologistes, que viatgen fins a la selva de Perú per protestar contra una tala d’arbres i enfrontar-se a una milícia que ha estat contractada per expulsar una tribu nativa. Després d’encarar-se amb els milicians, l’avió que els condueix a la zona de seguretat s’estavella enmig de la selva. Els supervivents seran capturats per la mateixa tribu que intentaven salvar. No tardaran a descobrir que els indígenes són caníbals que pretenen menjar-se’ls.
Roth diu que ha volgut fer una crítica social als activistes que fan accions només per ser admirats i no perquè creguin en la causa. Igualment, dir que aquesta pel·lícula té una part de crítica social em sembla ridícul.

El infierno verde és el que penses, ni més ni menys, no li busqueu més que ser un divertiment sàdic, i com a tal no decep.


dimarts, d’abril 05, 2016

Orgullo + Prejuicio + Zombis

Adaptació de la novel·la de Seth Grahame-Smith que parteix de la novel·la de Jane Austen i li afegeix un element fantàstic, concretament zombis. El director és Burr Stevens, un desconegut poc experimentat i amb poca personalitat que no ha tret el rendiment adequat a aquest un projecte tant sucós basat en una novel·la d’èxit
L’acció ens situa a l’Anglaterra del segle XIX. Els zombis han convertit el bucòlic camp anglès, en una zona de guerra. Elizabeth Bennet, una jove independent i mestra de les armes blanques i les arts marcials, viu juntament amb els seus pares i germanes. Elizabeth s’haurà d’aliar amb el senyor Darcy, un cavaller atractiu i arrogant que detesta profundament, però que respecte per les seves habilitats com a caçador de zombis.
L’adaptació és una absoluta pena perquè perverteix tant la novel·la que la fa irreconeixible. La falta de recursos amb què s’ha volgut fer li ha passat factura. L’esperit Jane Austen de la novel·la no és present enlloc en aquesta adaptació que no deixa de ser res més que una pel·li d’època dolenta, sense cap gràcia, però amb zombis. El que suposa que hauria de distreure i fer riure, ni arrenca somriures i el que és pitjor, avorreix.
La figura del zombi no és la tradicional, està molt canviada ja que en aquesta pel·lícula parlen i es podem camuflar entre la gent, que en aquest context no només és ridícul, sinó que tampoc té cap sentit argumental. Tampoc té el gore que s’espera d’una producció d’aquestes característiques en la qual els zombis semblen una versió Disney dels mateixos.
Al igual que Batman v Superman, el muntatge és horrorós i el guió està mal estructurat i mancat de sentit amb dues trames que semblen que no tenen res a veure entre elles. Si això li afegim la manca de personalitat i sang freda en què s’ha rodat, juntament amb un repartiment gens atractiu, són factors determinants perquè la pel·lícula no hagi funcionat d’entrada. En aquest cas el baix pressupost en nota i es pateix.