dimecres, de març 30, 2016

Kung Fu Panda 3

Cinc anys després de l’estrena de la segona part ens arriba la tercera, que ha estat coproduïda pel govern xinès. La pel·lícula ha estat dirigida per Jennifer Yuh Nelson, qui ja va dirigir la segona, i el debutant Alessandro Carloni. 
L’argument ens explica com Po es retroba amb Li, el seu pare biològic perdut fa molt temps. Ambdós viatjaran a un poble ple de pandes. Però la tranquil·litat se li acabarà aviat a Po. El malvat Kai desola la Xina i lluita contra tots els mestres del Kung Fu per derrotar-los i fer-se amb el poder. Po haurà d’entrenar el poblat de pandes poca traça i convertir-los en el grup definitiu de Kung Fu Pandes. 
Guillermo del Toro continua exercint com a consultor creatiu de DreamWorks Animation. De fet, els guerrers zombi de jade que hi apareixen són creació seva, la qual cosa ha afegit un element sobrenatural a la història, que sempre és ben rebut.
La pel·lícula no té pretensions i només busca entretenir a petits i grans, cosa que aconsegueix sobradament. És senzilla, però resulta plenament satisfactòria. Aquesta lleugeresa de la història, juga al seu favor. Kung Fu Panda 3 sap treure profit del seu tema recorrent, la perseverança i consistència per arribar a l’èxit. 
Po se’ns ha posat a la butxaca i ho torna a fer amb la seva afabilitat habitual. L’univers de Kung Fu Panda és ric en personatges, explora nous horitzons i treu profit de nous conceptes com els nous personatges pandes i el poblat amagat en un indret remot de les muntanyes.


dimarts, de març 29, 2016

Batman v Superman: El amanecer de la justícia

La fórmula d’univers compartit de Marvel Studios i l’èxit aclaparador de Los Vengadores, ha fet que la seva rival, DC Entertainment hagi tirat la casa per la finestra, però començant per la teulada. M’explico, DC ha fet un film en el qual ens presenten els seus herois més destacables: Superman, Batman, Wonder Woman, i en menor mesura Aquaman i Flash, sense que cap d’aquests, amb l’excepció de Superman, hagi tingut abans una pel·lícula de presentació. El resultat és aquest Batman v Superman: El amanecer de la justícia de la qual us en faré la crítica. 
La pel·lícula comença ferida de mort, primer perquè l’heroi ja presentat, Superman, venia d’una pel·lícula, Man of steel que fracassava en tots sentits. El Superman d’aquella pel·lícula s’allunyava tant de Christopher Reeve i del personatge del còmic que havia perdut qualsevol senyal que ens el fes reconèixer. Fins i tot matava i pel que hem vist en aquesta pel·lícula, no té cap remordiment. I segon, perquè el record del Batman de Christopher Nolan és molt recent i, en general, va agradar a crítica i públic, cosa que, a priori, va generar un rebuig automàtic a una nova versió de Batman que ha quedat matisat amb l’estrena de la pel·lícula. Curiosament els fans del Batman de Nolan són els que es sentiran menys decebuts amb la versió que encarna Ben Affleck. De fet bé podria tractar-se del mateix Batman un grapat d’anys després. El Batman de Zack Snyder tampoc és el detectiu dels còmics i sí que és una versió del de Nolan portada més al límit, que mata com un Punisher qualsevol, en les escenes més polèmiques. 
Sobre el treball dels actors, Henry Cavill repeteix els mateixos errors que a Man of steel i en comet de nous. La diferència entre Clark i Superman és nul·la. Cavill té el físic per ser Superman, però Snyder no entén a Superman, fent-lo un personatge més violent que mai, fosc, sense sentit de l’humor i permanentment enfadat. Sobre Ben Affleck, compleix, però considero, com a mínim, discutible el que s’ha dit com a millor Batman de la història, personalment no hi estic d’acord. El físic i l’uniforme són adequats, fins i tot molt bons, però tampoc se’ns explica què ha portat a Batman al punt en què es troba en el moment de començar la pel·lícula, deixant un buit i coses sense explicar dignes de J.J. Abrams. Amb tot, el Batman que ens ofereix Affleck és un Batman d’un sol registre, el mateix que interpretativament té l’actor i que per això mateix resulta adequat. Caldria veure aquest Batman ampliar el seu ventall de possibilitats per veure si Affleck està a l’alçada, però per allò que li toca fer aquí, no tinc cap queixa.
L’objectiu de la pel·lícula, i eix central de la mateixa, era enfrontar a Batman i Superman en una lluita per posteriorment, com passa en els còmics, unir-se per lluitar contra una amenaça comú. Per tant, tot faria pensar que els arguments de pes del perquè es barallen haurien de ser clars i ben definits. Doncs res de res. Qui busca brega és Batman, però al final s’acaba barallant amb Superman per un motiu diferent a l’inicial, pel qual acaba invalidant tota la feina feta fins el moment per justificar l’enfrontament entre els herois. De fet, quan arriba el moment de l’enfrontament, la pel·lícula ha fet una baixada tan gran que notes que t’estàs avorrint i l’explicació és fàcil, no ha passat res i tota la preparació ha quedat invalidada per una absurditat d’un guió que navega sense rumb. El problema principal de la pel·lícula és el guió, malgrat que podríem parlar de la direcció excessiva i el muntatge caòtic. El guió ha estat escrit per David Goyer i Chris Terrio, els quals se’ls hauria de prohibir acostar-se mai més a cap personatge de còmic. Avui en dia, en què els blockbusters es preocupen per tenir un guió com a mínim decent, per més senzill que sigui o que pretén aconseguir que els personatges arribin a l’espectador, humanitzar-los, Batman v Superman ens ofereix el pitjor guió d’un blockbuster vist en molts anys a l’alçada d’un Transformers 2 de Michael Bay. És precisament el guió que converteix la pel·lícula en un desastre absolut. Les coses passen perquè sí, no existeix enllaç entre les escenes que acaben esdevenint una successió de curtmetratges independents. I si voleu afegim a l’equació al dolent, Lex Luthor, interpretat per un Jesse Eisenberg que és premi Razzie segur l’any vinent. No només el seu Luthor sembla una mala versió del Jocker, sinó que l’actor imita a Heath Ledger. Aquest Luthor és un boig que planifica un pla mestre impossible i sense cap lògica ni sentit. 
Pel que fa a l’escena onírica de Batman, directament no he entès res. Sembla ser que has d’haver llegit la sèrie de DC Injustice per entendre-la, però dic jo que s’hauria d’haver fet un esforç perquè el públic no avesat als còmics o que no llegeix la sèrie li trobés el sentit a una escena que d’entrada he entès com un malson de Batman, però que sembla que no és així. Si no és un somni, està molt mal explicat. 
Sobre Gal Gadot com a Wonder Woman, no em sembla malament com actriu, però el guió la maltracta perquè ni ens expliquen d’on surt, ni què fa, ni res de res. Només està aquí per fer una entrada triomfal a l’estil 300 que pot emocionar als qui ja la coneixen. A la resta dels mortals i pels que ho desconeixen tot del personatge, al no existir una pel·lícula prèvia de presentació ni tampoc cap presentació dins la mateixa pel·lícula, els serà absolutament igual i no sentiran la pell de gallina que haurien de sentir. 
Pel que fa al tram final és on la pel·lícula presenta més problemes, als ja habituals de guió, s’afegeixen els d’efectes especials, un CGI que canta moltíssim i la fredor i foscor en la que tot està rodat fa que el resultat final ens sigui absolutament igual. I sí, el final ni emociona, ni fa plorar, i el que és pitjor, te la sua. És aquí quan t’adones que emocionalment no has connectat amb el film i que aquest ha fracassat. En qualsevol altra versió en la qual poguessis salvar la pel·lícula, malgrat els defectes que cadascú es pot agafar en el grau que vulgui, el tram final l’ensorra completament. Fins i tot, la reivindicable i poc valorada Superman returns de Bryan Singer ens oferia una escena semblant i sí emocionava, i molt! I encara ho fa quan la torno a veure. Perquè malgrat els seus defectes, aquella pel·lícula emocionava i t’arribaves a estimar aquell Superman, cosa que no passa amb aquest. Perquè no ens enganyem, Superman sobra en la pel·lícula, és un secundari mal fet que si l’eliminéssin encara ens quedaria una pel·lícula de Batman que tampoc desentonaria amb les de Nolan. Aquest Superman no és ni èpic ni el salvador total que ha de ser.
Batman v Superman, arrenca interessant, però es perd ràpidament al quart d’hora de pel·lícula amb l’entrada de Superman i l’escena a Àfrica. El guió és un desastre absolut, ple de forats i personatges allunyats del que haurien de ser i d’altres introduïts amb calçador. Esperant que el resultat creatiu, independentment del que sigui l’econòmic, faci reflexionar a DC i comenci per acomiadar a Zack Snyder i mirar de refer, si això és possible, aquest univers, o començar de zero amb unes versions de Batman o Superman que agafin el to de les versions televisives de DC amb Gotham, Flash, Supergirl Legends of tomorrow que ho estan fent infinitament millor que les adaptacions cinematogràfiques dels personatges de DC.



dimecres, de març 23, 2016

Calle Cloverfield 10

Cloverfield o Monstruoso, com algun il·luminat se li va ocórrer traduir aquí, ha acabat amb el temps convertint-se en una mena de pel·lícula de culte. Dirigida per Matt Reeves i produïda per J.J. Abrams, era un found footage ben fet sobre un atac d’un monstre a la ciutat de Nova York. Inusualment ben narrat i rodat, pel que és aquest tipus de producte. Aconseguia atemorir-nos quan ho pretenia i ens va tenir enganxats a la butaca de cinema amb el cor a la mà. Des de llavors, algunes veus no han parat de reclamar una segona part, però ni Abrams ni Reeves han estat mai interessats en el tema i han preferit explorar altres propostes.
Però la idea de la seqüela era allí i tot va prendre sentit quan una de les pel·lícules de Bad Robot, Valencia, corria el perill de quedar-se al calaix per la fallida de la productora, Insurgence Pictures. Abrams va veure en la mala notícia una oportunitat comercial. Així va ser com Valencia va passar a convertir-se en un spin-off de Monstruoso, per tot seguit reescriure’n el guió, rodar escenes addicionals i finalment remuntar-la i anomenar-la Calle Cloverfield 10. Darrera la càmera trobem el debutant Dan Trachtenberg.
De l’argument us n’explicaré poca cosa perquè el secretisme al voltant d’aquesta producció ha estat absolut. Tot comença quan la jove Michelle, després de patir un accident cotxe, desperta en el búnquer d’un desconegut, Howard Stammler, el qual afirma que no poden sortir a fora perquè un atac nuclear ha convertit en inhabitable la zona on estan.
La pel·lícula funciona tant sols amb tres protagonistes: John Goodman, en una interpretació immensa com ja ens té acostumats, Mary Elizabeth Winstead, que assumeix el primer paper protagonista important de la seva carrera i John Gallagher Jr. Goodman és el personatge ambigu del que mai estem segurs de si diu la veritat o no, de si és bo o dolent; mentre que Winstead és clarament el personatge que esdevindrà l’heroïna o amb la qual ens identifiquem. Atrapada en una situació indesitjada experimentarà la mateixa confusió que l’espectador. 
La pel·lícula juga amb la possibilitat de si l'atac nuclear que afirma Howard Stammler és una invenció o una bogeria del mateix personatge, o si és verídic. Michelle no té clar si és una bona persona o un psicòpata, però part d'aquesta ambigüitat deixa de tenir sentit si sabem que aquesta és un spin-off de Monstruoso. Malgrat el mèrit de perdre aquest efecte sorpresa, aconsegueix girar la truita per trobar nous elements que sí sorprenen a l'espectador.
La part final de la pel·lícula canvia radicalment i podem deduir que aquestes són les escenes que es van filmar amb posterioritat per encaixar-la en l'univers de la pel·lícula que va dirigir Matt Reeves. Curiosament encaixen molt bé, de tal manera que sembla que sempre haguessin estat plantejades d'aquesta manera.
Calle Cloverfield 10 és una bona barreja de thriller psicològic, suspens i pel·lícula de monstres, amb unes interpretacions superbes i un guió molt sòlid. Que gairebé  tota la pel·lícula passi en un sol escenari en cap moment desgasta, al contrari, accentua la tensió imprescindible perquè el relat funcioni.

Nota: 4/5
 
 

dimarts, de març 22, 2016

El recuerdo de Marnie

Darrera producció de l’estudi Ghibli i una de les nominades als Oscar a la millor pel·lícula d’animació. El recuerdo de Marnie ens arriba en un moment de futur incert per a l’estudi després de la jubilació d’Hayao Miyazaki. Aquesta és la primera i última pel·lícula de Ghibli realitzada després de la retirada de Miyazaki, i abans dels cessament temporal de l’activitat de l’estudi. Molts es pregunten si aquesta serà la seva darrera i definitiva pel·lícula. Curiosament aquesta transmet una melancolia que reflexa l’estat de Ghibli. Però Ghibli continua existint i actualment és la coproductora, juntament amb la distribuïdora europea Wild Bunch, de La tortuga roja, pel·lícula que s’està animant a França, però en la qual el personal de Ghibli ha treballat en la història i els storyboards
Però tornem a El recuerdo de Marnie. La pel·lícula adapta la novel·la When Marnie was there de Joan G. Robinson, una de les preferides de Miyazaki i Toshio Suzuki, el president de Ghibli. El director és Hiromasa Yonebayashi, el mateix d’Arrietty y el mundo de los diminutos, que ha traslladat l’ambientació al Japó. La protagonista és Anna, una nena de 12 anys que després de patir un atac d’asma, és enviada a recuperar-se a casa dels seus oncles que viuen en un poblet vora del mar. Allí descobreix una mansió misteriosa i a una jove, Marnie. Marnie i Anna connectaran a l’instant, i entre ambdues es desenvolupa una amistat que jugarà entre la fantasia i la realitat.
El recuerdo de Marnie es queda molt lluny del nivell de Miyazaki o del que ara mateix és al meu entendre el millor animador japonès, Mamoru Hosoda, del qual properament veurem estrenada la genial El niño y la bestia. Malgrat tot, el traç de l’animació tradicional continua essent un valor i la cura per la perfecció i la bellesa de l’entorn és tant palpable com en les produccions de Miyazaki. Pel que fa a la història, bàsicament es dedica a construir la personalitat d’Anna, una nena solitària que rebutja relacionar-se amb nenes de la seva edat. No serà fins l’experiència que viurà amb Marnie i el fet de recordar el seu passat i orígens que la farà curar-se de les ferides psicològiques que pateix.
El conte en el qual es basa no és japonès, i això és nota, tant en l’aspecte visual de Marnie com en el de la mansió que centra la pel·lícula, la qual recorda clarament a les produccions de cinema gòtic amb grans mansions solitàries, clarament representades en produccions britàniques. I és que la mansió bé podria ser una versió més lluminosa de la que varem veure, per exemple a La mujer de negro. I és que El recuerdo de Marnie no deixa de ser una història de fantasmes que pren diferents formes. 
Malauradament amb aquesta pel·lícula constatem que sense Miyazaki, Ghibli no aquell Ghibli, però malgrat això hi ha fusta per tirar endavant, en un moment que la cosa no convida a l’optimisme. Esperem que l’estudi que tantes alegries ha donat durant molts anys ressorgeixi aviat.


Nota: 3,5/5


dilluns, de març 21, 2016

El regalo

Thriller estrenat a SITGES 2015 el qual, sota una aparença inicial de telefilm, acaba deixant sensacions boníssimes. 
El regalo ens presenta a una parella, Simon i Robyn que s’acaben de mudar a un barri confortable després que ell hagi trobat una bona feina. Un dia, de casualitat, es troben a Gordo, un antic company d’escola de Simon. Gordo es presta voluntariós a ajudar a la parella, però poc a poc comença a fer-los regals i visites inesperades que rosen l’intrusisme, cosa que molesta a Simon. A partir d’aquest moment començarem a veure que alguna cosa hi ha entre el passat de Simon i Gordo que desconeixem i que ens pot fer pensar que les coses no són el que semblen. 
El director és l’actor Joel Edgerton, que debuta amb aquesta pel·lícula darrera la càmera i interpreta també el personatge de Gordo. Edgerton pretenia fer un primer acte semblant a Atracción fatal per posteriorment derivar a una cosa diferent. I és quan es produeix aquest canvi quan cal aplaudir la pel·lícula ben fort. Al cantó d’Edgerton, trobem a la parella protagonista interpretada per Jason Bateman i Rebecca Hall. És precisament Bateman que s’emporta el pes interpretatiu més gran i ens ofereix els matisos ocults que necessita el seu personatge.
Edgerton ha sabut moure’s dins el terreny de lo habitual i previsible per, en un moment donat, sorprendre a l’espectador i oferir just allò que no t’esperes per la convencionalitat amb la que es desenvolupa el relat fins aleshores.
El regalo és tota una lliçó, més psicològica que física, als abusadors escolars i les conseqüències del bullying. Tant sols hem d’aguantar una mica perquè lo previsible del relat fins a cert punt pot cansar a l’espectador, però de cop adquireix nova vida i sense ser gran cosa, acaba resultant una pel·lícula prou estimulant.


Nota: 3,5/5

dimarts, de març 15, 2016

Bone Tomahawk


Un western d’autor. Això és Bone Tomahawk, una pel·lícula dirigida per S. Craig Zahler que no li ha volgut produir cap estudi de Hollywood. El director no ha volgut que es canviés cap línia del guió i això es nota. El resultat, una meravella i al mateix temps una autèntica raresa Una de les millors pel·lícules vistes al SITGES 2015 que vaig tenir el plaer de veure en una sessió de matinada que em va tenir enganxat i amb els ulls oberts fins a les 4. 
Bone Tomahawk mai no es podria haver fet sota el paràmetres de Hollywood. És un western atípic amb un magnífic planter d’actors format per Kurt Russell, Patrick Wilson, Matthew Fox i Richard Jenkins que aniran al rescat de la dona d’un d’ells i de l’ajudant del xèrif, que han estat segrestats per una tribu caníbal. Aquí els indis són substituïts per quelcom més salvatge. La major part de la pel·lícula és una road movie a cavall en la qual els protagonistes es coneixeran a sí mateixos. S’ho agafa amb calma i es concentra en el viatge i les relacions dels protagonistes per un final en el qual el terror i el gore es converteixen en protagonistes absoluts de la història. I és que en el darrer tram arriba la festa amb una de les escenes més salvatges d’enguany, la qual encara no m’he pogut treure del cap. 
Des de la seva estrena a Sitges, el boca orella a funcionat tant que si no arriba a ser perquè la gent n’ha parlat tant bé, no s’hagués estrenat, ni que sigui de manera limitada, ja que el mes vinent arribarà en Blu-ray. La filosofia de la pel·lícula recorda a Centauros del desierto ja que Bone Tomahawk també és un western de rescat. Un dels aspectes més destacables de la pel·lícula, és com aquesta construeix els personatges a base de diàlegs, i aquest llarg viatge que emprenen amb el cor i gens de cap. És per aquest motiu, quan arribem a la part final, quan sí que ens importa el que els passi perquè ens els hem arribat a apreciar. 

Nota: 4,5/5 

dilluns, de març 07, 2016

Brooklyn


Brooklyn és una pel·lícula que ens parla sobre l’onada d’immigració irlandesa a la ciutat de Nova York a mitjans de segle XX, però ho fa des d’una perspectiva molt focalitzada en la protagonista, la jove Eilis. El resultat és una producció menys dramàtica del que és habitual en aquet gènere, ja que en el fons és una pel·lícula d’amor Dirigeix John Crowley, director de cinema i teatre nascut a Belfast. 
El nucli de la pel·lícula és el personatge d’Eilis Lacey, interpretada per Saoirse Ronan, qui ens ofereix una actuació aparentment senzilla, però que l’actriu li dóna múltiples matisos. Eilis és una jove irlandesa, filla d’una família humil, que no troba feina al seu país natal. Quan li ofereixen un treball a Nova York, l’accepta i empren un viatge, en principi, sense tornada. 
Completen el repartiment Emory Cohen, Domhnall Gleeson, Julie Walters i el sempre agradable de veure, Jim Broadbent. 
Brooklyn ens narra com una immigrant irlandesa va prenent decisions a la vida que la separen, sense adonar-se, de la seva terra natal, i que finalment la portaran a sentir-se una estranya al seu país d’origen. L’adaptació d’Eilis no és senzilla ja que l’enyorança cap a la seva família no la deixa avançar fins que coneix un jove lampista d’origen italià del qual s’enamora. Quan ja semblava adaptada a Brooklyn, haurà de tornar sobtadament a la seva enyorada Irlanda. 
Malgrat el tema principal pugui semblar l’enyorança a la pàtria i el descobriment de sí mateixa quan ha de tornar-hi, emergeix la història d’amor, que per lo ben explicada que està, passa a convertir-se en el tema principal. Sense ser aquesta una pel·lícula romàntica, és dels romanç més ben narrats ens els darrers anys en cinema. Tots som capaços d’entendre i comprendre als protagonistes. Aquí no farà falta preguntar-se el perquè els protagonistes s’acaben enamorant. 
Brooklyn és una pel·lícula senzilla, que sense massa escarafalls i sense fer soroll, ho fa tot bé. Saoirse Ronan, que ens té acostumats a papers més durs, sorprèn amb una interpretació tendre i verídica, que no deixa de commoure’ns en cap moment.

Nota: 4/5