dimecres, de febrer 24, 2016

Deadpool

Deadpool o Masacre, com se’l coneix aquí, va ser un personatge sorgit dels còmics d’X-Men en plena efervescència dels 90, quan els referents del còmic americà eren gent com Todd McFarlane, Jim Lee o Rob Liefeld. Va ser precisament Liefed qui el va crear en el número 98 de la sèrie Nuevos Mutantes, juntament amb Fabian Nicieza, al 1991. Inesperadament, el personatge es va convertir amb un dels més populars de Marvel al cantó de Lobezno i Spider-man.
El primer intent de treure suc cinematogràfic a Deadpool va ser a X-Men Orígenes: Lobezno, però els pobres resultats de la pel·lícula i el fet que el personatge presentat no tingués res a veure amb el dels còmics, van fer que Fox desistís de fer un spin-off de Deadpool, tal i com estava previst. I no és estrany, ja que els fans del personatge es van sentir enormement decebuts, al igual que Ryan Reynolds, l’actor que el va interpretar. Reynolds no es va rendir i va aconseguir que els guionistes de Bienvenidos a Zombieland s’escrivissin un guió definitiu i que el debutant Tim Miller, especialista en efectes especials, n’assumís la direcció.
Per estrany que pugui semblar, en aquesta adaptació hi ha hagut una obsessió en mantenir-se fidel al còmic original, el que ha significat que rebés una qualificació R, és a dir que els menors de 17 anys, el públic objectiu de les productores, han d’anar acompanyats d’un adult. Amb aquest res a perdre per davant, Fox va donar total llibertat creativa a Tim Miller, i Deadpool bé podria qualificar-se com una pel·li d’autor. Un autor gamberro i irreverent, però autor. El resultat ha estat un èxit sense precedents en una pel·lícula plena de violència, malparlada i amb contínues referències obertament sexuals i que en prou feines 10 dies ja ha recaptat 492 milions a tot el món, un èxit encara més gran si tenim en compte que només ha costat 58 milions. 
La pel·lícula és sincera i no enganya. Ja només començar sorprèn amb els títols de crèdits en els quals deixa ben clar quin tipus de producte veurem i què podem esperar de Deadpool. En els primers minuts tenim violència, sang, paraulotes, sexe, referències a altres pel·lícules de superherois, sentit de l’humor, veiem la capacitat del mateix actor, Ryan Reynolds, de riure’s de sí mateix, i l’habilitat del protagonista de trencar la quarta paret i parlar directament amb l’espectador, com també fa en els còmics, per fer referències als actors de la saga X-Men i a Hollywood en general. I tot això ho veiem en els primers minuts de pel·lícula. La resta és més del mateix, corregit i augmentat, amb una capacitat insòlita de mantenir el ritme i no cansar a l’espectador, i fent que aquest desitgi més i més.
Deadpool és d’aquelles pel·lícules que demostren que el gènere de superherois és molt ampli i que no ha de ser per força sempre el mateix. Que aquest gènere pot reinventar-se a sí mateix perquè cada pel·lícula sigui diferent, i fer callar les boques d’aquells que atribueixen l’èxit del gènere a una moda passatgera.
Deadpool no pretén assentar càtedra ni ser la pel·lícula de superherois de l’any, tampoc pretén canviar el gènere. Només vol entretenir, fer riure i que l’espectador s’ho passi bé en una pel·lícula de superherois adulta, sense pretensions i gens transcendent. I ho aconsegueix, vaja si ho aconsegueix. Si fins ara Kick-Ass era considerada la pel·lícula de referència en la paròdia violenta i adulta del gènere, està clar que l’adaptació del millor còmic que pel·lícula de Mark Millar ha perdut el primer lloc per cedir-lo al mercenari bocamoll. Un mercenari que també emocionarà al públic més posat en sèries, còmics i cinema ja que les referències que hi trobem a la pel·lícula són moltíssimes. Per tenir, aquesta pel·li també té el cameo més boig d’Stan Lee, malgrat que no tingui res a veure amb la creació del personatge. Un dels seus creadors, el polèmic Rob Liefeld, també té un cameo, però passa molt més desapercebut i caldrà que us hi fixeu bé.
No cal retreure-li que el guió sigui molt simple, qui ho faci és que no ha entès de què va això. Ni tampoc els nuus gratuïts i les referències sexuals perquè la pel·lícula ho demana, i quan més gratuïts millor. El seu mèrit és convertir en virtuts allò que li retrauríem a qualsevol altra pel·lícula.
Deadpool és una pel·lícula de superherois adulta que trenca tots els convencionalismes del gènere i ho fa amb gràcia, en un llargmetratge que és la millor adaptació cinematogràfica possible que es podia fer del personatge, que tant el director com el mateix Reynolds han entès molt bé. 

Nota: 4/5