Teen Oscars MTV Adwards

Permeteu-me que comenci amb una reflexió personal. Després de molts anys veient la cerimònia i retransmetent-la per la ràdio, aquest any vaig dir prou. Ja estava fart que em decebessin any rere any. L’any passat va ser la gota que va fer vessar el got. El pedant d’Iñárritu guanyava l’Oscar a la millor pel·lícula i director per Birdman, que, entre d’altres, criticava el cinema d’entreteniment i en especial als superherois. Birdman no deixava de ser el de sempre, adornat amb un fals pla seqüència, artifici propi d’Inárritu, que hem vist avui com té enganyats als acadèmics de Hollywood que mengen de la seva mà. Per altra banda Boyhood, una de les pel·lícules més innovadores del que va de segle, queia injustament derrotada. Per això, i per cerimònies eternes i avorrides plenes de discursos encara més avorrits, em vaig decantar, ja no per no retransmetre-la, sinó per directament dormir. Us avanço que no me'n penedeixo, al contrari, quan m’he despertat amb els premis, el primer que he pensat és amb lo bé que he estat al llit.

Algun insensat haurà pensat en algun moment de la nit que aquest any es podria girar la truita i que s'atrevirien a premiar Mad Max: Furia en la carretera amb els guardons importants, però de fet, només ha aconseguit els tècnics, com estava previst en el guió. Algun il·lús ha cregut que l’Acadèmia seria justa i premiaria George Miller com a millor director. Santa innocència! Al contrari, han posat a Inárritu a l’alçada de John Ford i Joseph Mankiewicz, quan en realitat el mexicà no els hi arriba ni a la sola de la sabata.

Però el despropòsit de l’Acadèmia ha estat molt més gran, de fet ha vingut un darrere l’altre. Podríem parlar de la millor cançó. Sam Jones l’ha guanyat per Spectre. Mira que la pel·lícula és dolenta, però la cançó és encara pitjor. L’Acadèmia ha demostrat que si de cinema va justeta, de música no en té ni idea. El següent despropòsit, ja no tant per qui l’ha guanyat, sinó per qui no, ha estat en l’actor secundari. Confesso que el meu únic interès aquest any era veure a Sylvester Stallone aixecar l’Oscar per recuperar a Rocky a Creed, Doncs ni això. En canvi sí que per fi hem vist a Leonardo DiCaprio guanyar l’Oscar, aquest cop mal donat, per una interpretació que no és que no sigui la millor de l’any, és que no és ni la millor de la pel·lícula. DiCaprio ha estat víctima de no guanyar l’Oscar quan li tocava i l’ha acabat guanyant quan no el mereixia. La famosa llei de la compensació de l’Acadèmia.

L’Oscar més merescut de la nit ha estat per Ennio Morricone per Los odiosos ocho, malgrat que molts dels temes són descartats en el seu moment per John Carpenter per la banda sonora de La cosa.

Brie Larson s’ha acabat enduent el premi per la interpretació més extrema de La habitación, com ve essent de costum, en detriment d’actuacions igual de bones, però més quotidianes com la de Saoirse Ronan a Brooklyn; un cop descartades tant Cate Blachett com Jennifer Lawrence per ja tenir el premi.

La sorpresa de la nit ha vingut amb el premi a la millor pel·lícula, en què s’han decantat per Spotlight. No és que em sembli malament, de fet Spotlight és millor que El renacido, però, aquest any no només hi ha millors pel·lícules que no han estat nominades, sinó que entre les nominades tant El puente de los espías, com Mad Max: Furia en la carretera, com Marte (The martian) són millors. Què ha passat? Doncs que Spielberg està per sobre del bé i el mal i com ja no el necessita, no li donen. A George Miller no li han volgut donar perquè, no ens enganyem, la pel·lícula és massa comercial i no és del gust dels republicans de la tercera edat que són els acadèmics. I a Ridley Scott tampoc perquè mai ha estat valorat. Si per Alien i Blade runner no va guanyar res, què els portaria a pensar que per Marte pogués guanyar la millor pel·lícula?

La cerimònia no s’ha allunyat d’allò políticament correcte, reivindicant el que tocava, l’absència de nominats negres, i fent una crítica del racisme. Però curiosament cap referència a la carrera presidencial del republicà Donald Trump. Algú ha dit cinisme?

Però l’Acadèmia ja porta anys fent discriminacions i no parlo de racials. Discriminacions, per exemple de gèneres cinematogràfics. Com és possible que any rere any pel·lícules de fantasia, ciència ficció i terror, amb comptades excepcions, no estiguin mai entre les nominades? Què es pot dir d’una Acadèmia de cinema que ignora productes com It follows, Turbo kid o Mision imposible : Nación secreta?

Els Oscar han aconseguit allò impensable fa uns anys, quan Clint Eastwood els guanyava amb la gorra, que és situar-se a l’alçada dels MTV Adwars o els Teen Choice Adwards. És més, crec que aquests premis actualment són més justos i coherents en sí mateixos que uns Oscars que ja fa temps han deixat de ser els premis més importants del cinema.

Deadpool

Deadpool o Masacre, com se’l coneix aquí, va ser un personatge sorgit dels còmics d’X-Men en plena efervescència dels 90, quan els referents del còmic americà eren gent com Todd McFarlane, Jim Lee o Rob Liefeld. Va ser precisament Liefed qui el va crear en el número 98 de la sèrie Nuevos Mutantes, juntament amb Fabian Nicieza, al 1991. Inesperadament, el personatge es va convertir amb un dels més populars de Marvel al cantó de Lobezno i Spider-man.

El primer intent de treure suc cinematogràfic a Deadpool va ser a X-Men Orígenes: Lobezno, però els pobres resultats de la pel·lícula i el fet que el personatge presentat no tingués res a veure amb el dels còmics, van fer que Fox desistís de fer un spin-off de Deadpool, tal i com estava previst. I no és estrany, ja que els fans del personatge es van sentir enormement decebuts, al igual que Ryan Reynolds, l’actor que el va interpretar. Reynolds no es va rendir i va aconseguir que els guionistes de Bienvenidos a Zombieland s’escrivissin un guió definitiu i que el debutant Tim Miller, especialista en efectes especials, n’assumís la direcció.

Per estrany que pugui semblar, en aquesta adaptació hi ha hagut una obsessió en mantenir-se fidel al còmic original, el que ha significat que rebés una qualificació R, és a dir que els menors de 17 anys, el públic objectiu de les productores, han d’anar acompanyats d’un adult. Amb aquest res a perdre per davant, Fox va donar total llibertat creativa a Tim Miller, i Deadpool bé podria qualificar-se com una pel·li d’autor. Un autor gamberro i irreverent, però autor. El resultat ha estat un èxit sense precedents en una pel·lícula plena de violència, malparlada i amb contínues referències obertament sexuals i que en prou feines 10 dies ja ha recaptat 492 milions a tot el món, un èxit encara més gran si tenim en compte que només ha costat 58 milions. 

La pel·lícula és sincera i no enganya. Ja només començar sorprèn amb els títols de crèdits en els quals deixa ben clar quin tipus de producte veurem i què podem esperar de Deadpool. En els primers minuts tenim violència, sang, paraulotes, sexe, referències a altres pel·lícules de superherois, sentit de l’humor, veiem la capacitat del mateix actor, Ryan Reynolds, de riure’s de sí mateix, i l’habilitat del protagonista de trencar la quarta paret i parlar directament amb l’espectador, com també fa en els còmics, per fer referències als actors de la saga X-Men i a Hollywood en general. I tot això ho veiem en els primers minuts de pel·lícula. La resta és més del mateix, corregit i augmentat, amb una capacitat insòlita de mantenir el ritme i no cansar a l’espectador, i fent que aquest desitgi més i més.

Deadpool és d’aquelles pel·lícules que demostren que el gènere de superherois és molt ampli i que no ha de ser per força sempre el mateix. Que aquest gènere pot reinventar-se a sí mateix perquè cada pel·lícula sigui diferent, i fer callar les boques d’aquells que atribueixen l’èxit del gènere a una moda passatgera.

Deadpool no pretén assentar càtedra ni ser la pel·lícula de superherois de l’any, tampoc pretén canviar el gènere. Només vol entretenir, fer riure i que l’espectador s’ho passi bé en una pel·lícula de superherois adulta, sense pretensions i gens transcendent. I ho aconsegueix, vaja si ho aconsegueix. Si fins ara Kick-Ass era considerada la pel·lícula de referència en la paròdia violenta i adulta del gènere, està clar que l’adaptació del millor còmic que pel·lícula de Mark Millar ha perdut el primer lloc per cedir-lo al mercenari bocamoll. Un mercenari que també emocionarà al públic més posat en sèries, còmics i cinema ja que les referències que hi trobem a la pel·lícula són moltíssimes. Per tenir, aquesta pel·li també té el cameo més boig d’Stan Lee, malgrat que no tingui res a veure amb la creació del personatge. Un dels seus creadors, el polèmic Rob Liefeld, també té un cameo, però passa molt més desapercebut i caldrà que us hi fixeu bé.

No cal retreure-li que el guió sigui molt simple, qui ho faci és que no ha entès de què va això. Ni tampoc els nuus gratuïts i les referències sexuals perquè la pel·lícula ho demana, i quan més gratuïts millor. El seu mèrit és convertir en virtuts allò que li retrauríem a qualsevol altra pel·lícula.

Deadpool és una pel·lícula de superherois adulta que trenca tots els convencionalismes del gènere i ho fa amb gràcia, en un llargmetratge que és la millor adaptació cinematogràfica possible que es podia fer del personatge, que tant el director com el mateix Reynolds han entès molt bé. 

Nota: 4/5

Anomalisa

El guionista Charlie Kaufman, emprèn la seva segona pel·lícula com a director, després de la decebedora Synedoche, New York. Sense abandonar l’estil metarreferencial, adapta una obra teatral que va escriure farà 10 anys, que ha adaptat per donar-li un format de llargmetratge. La pel·lícula està feta amb stop-motion, per aquest motiu, Kaufman, ha comptat amb l’ajuda de l’expert Duke Johnson en les tasques de direcció.

La pel·lícula ens presenta a Michael Stone, un home casat, pare de família i respectat escriptor d’una famós llibre d’autoajuda. Michael s’allotja en un hotel de Cincinnatti on té previst fer un conferència. Després d’intentar contactar infructuosament amb una xicota de joventut, coneix a Lisa, una modesta comercial. Stone creu que Lisa pot ser una sortida a la desesperació que pateix i qui sap si l’amor de la seva vida.

El treball de les veus és fonamental i veure-la en versió original és imprescindible. Les veus de la pel·lícula són David Thewlis, Jennifer Jason Leigh i Tom Noonan. Que només hi hagi tres veus en la pel·lícula no és gratuït i té la seva explicació. Aquí no ens trobem al Kaufman caòtic que ens narra situacions estrambòtiques que no tenen cap altre explicació que mostrar una bogeria concreta. Les idees de Kaufman estan molt més ordenades que de costum. El protagonista té una depressió important. Per diferents motius no és feliç. El món que l’envolta és monòton i avorrit, malgrat en aparença tindríem motius per pensar el contrari perquè Michael és un home d’èxit admirat pels seus seguidors. Tot això, Kaufman ens ho expressa a través de les veus i no pas d’allò visual que és lo habitual en el cinema. Per aquest motiu  la versió original és fonamental. Aquest món gris i avorrit canvia quan troba a Lisa, una fan en la qual ell hi troba una cosa diferent.

Que estigui feta en stop-motion no sigui un impediment per veure-la. Llenceu-vos-hi de cap. La història per senzilla que sembli és molt més rica en matisos del que pugui semblar, així com les diferents lectures que hi pugueu veure. Les reflexions sobre la humanitat i els sentiments mai són fàcils, i menys fer-ho de tal manera que no sembli pretensiosa. 

A part de l'animació de les marionetes, la pel·lícula també cuida la fotografia. Aquesta imatge boirosa que té tota l'estona, que bé podria representar el cap del protagonista que no li deixa veure les coses amb claredat. 

Anomalisa una autèntica joia, una genialitat de visionat obligatori. Una reflexió sobre la depressió, la monotonia de la vida, el món i la seva percepció. Un retrat de la vida quotidiana àcid i lúcid que poques vegades hem vist.

Nota: 5/5

Zootròpolis

No podem negar que Disney ha reviscolat en els darrers anys gràcies a produccions com Frozen o Big Hero 6. Abans de l’estrena de Vaiana aquest any, que té la clara intenció de repetir l’èxit de Frozen perquè estarà protagonitzada per la primera princesa Disney de la Polinèsia, ens arriba Zootròpolis. Com encaixa aquesta pel·lícula protagonitzada per una conilleta en tot plegat?

Tot va sorgir de la ment del director Byron Howard, realitzador d’Enredados, que es va inspirar en la versió, també de Disney, de Robin Hood. Aquella guineu ha estat una clara font d’inspiració per crear el personatge del guillot, Nick Wilde. Howard ha volgut donar la volta al concepte d’animals antropomòrfics disposant-los en un món modern dissenyat per ells mateixos.

Zootròpolis és una ciutat formada per barris amb diferents hàbitats. Judy Hopps és una agent de policia que es muda a Zootròpolis i descobreix que ser la primera conilleta d’un cos format per animals durs no és fàcil. Inicialment li encomanen dirigir el trànsit, però quan tingui la oportunitat per demostrar el seu valor i resoldre la desaparició d’una llúdriga, s’hi llençarà de caps, malgrat que això li suposi treballar amb Nick Wilde, un guillot xerraire i estafador.

La barrera entre Disney i Pixar cada vegada és més difícil de diferenciar amb propostes com Brave, Big Hero 6 o El viaje de Arlo que podrien haver fet qualsevol de les companyies indistintament. Més clara està la línia en les pel·lis de princeses com Frozen, o en l’animació més adulta com Inside out. Zootròpolis estaria en aquest terreny ambigu entre les dues companyies. Una de les raons que Pixar i Disney s’hagin acabat assemblant tant es diu John Lasseter, que va treure a Disney de la misèria, després d'esdevenir una ombra de Pixar. La marxa de Lasseter a Disney ha fet trontollar a Pixar en els darrers anys, al mateix temps que Disney recuperava el terreny perdut.

Zootròpolis és un entreteniment sense gaires pretensions, però molt ben fet. Un Disney amb cor de Pixar. Més encarada cap el públic infantil, però molt entretinguda perquè els grans també s'ho passin bé. Si alguna cosa li hem de recriminar és que el missatge moral que vol transmetre ens el posa d'una manera massa evident, gens subtil, Precisament és de subtilesa de la qual va mancada la pel·lícula. També els moments Shakira, penso que són sobrers. No aporten res, al contrari la fan empitjorar, i es veu molt que l'únic objectiu és comercial. Aquest moments són més propis de DreamWorks.

Malgrat quedar-se a anys lluny d'un Inside out o un Big Hero 6, Zootròpolis és prou entretinguda i continua passant la mà per la cara a qualsevol cosa que faci DreamWors, Com ensinistrar un drac a part. No és un pas endavant en la darrera trajectòria de Disney, però tampoc és un pas enrere, potser ho podríem definir, ara que està de moda l'expressió, com un pas al costat.

Nota: 3,5/5

Carol

Adaptació de la novel·la de Patricia Highsmith, El precio de la sal, dirigida per Todd Haynes.

Ambientada a Nova York a principis dels anys 50, ens narra la història d’amor entres dues dones que abandonen les seves infelices vides per trobar el seu lloc en el món, atrevint-se a mantenir una relació amorosa prohibida. La primera és Carol (Cate Blanchett), una distingida dama de classe alta, en procés de separació, la segona és Therese (Rooney Mara) una noia jove amb pocs recursos que treballa en una botiga de joguines de Manhattan, la qual no sent res pel seu company.

La pel·lícula intenta rememorar la manera de fer cinema clàssic de l’època de Douglas Sirk, d’una manera molt similar a la que va fer el mateix director l’any 2002 a Lejos del cielo. En aquell cas, sota la característica imatge de família perfecte americana dels anys 50, tremendament explotada al cinema, coneixíem el cantó del marit que feia sortides nocturnes per mantenir relacions amb altres homes. Carol no deixa de ser una història semblant que es mou en la mateixa època i que ens presenta una mare amb una vida rica i sofisticada, amb un marit que li fa ombra. No li falta de res, només estima. Un dia es troba amb una noia jove en uns magatzems de la que s'acabarà enamorant.

La pel·lícula aprofundeix en la societat de l’època i com aquesta tractava qüestions com l’homosexualitat, a les quals volia donar l’esquena. En un moment, els advocats plantegen com a situació prioritària amagar la realitat i al·legar que la relació lèsbica de les protagonistes és fruit d’uns problemes de salut mental.

Haynes és mou com peix a l’aigua en aquestes temes, i el treure la veritat oculta d’uns temps en els que la societat de l’època volia fer creure que tot era perfecte. Blanchett i Mara són l’altre pilar de la pel·lícula, les quals transmeten i comuniquem moltíssim a través de mirades i gestos.

Carol és una pel·lícula modesta i petita, cuidada fins el darrer detall que busca un públic molt concret, el que troba a faltar propostes clares per un estil més clàssic de fer cinema, posant de relleu les qüestions que no es tractaven en el seu moment a causa de la censura de l’època.

Nota: 3,5/5

El renacido

Ho confesso, Alejandro González Iñarritu em cau malament. Primer com a cineasta, per l’ús habitual de la pornografia de la misèria, per la pedanteria de les seves propostes i per intentar fer discursos morals de manera continuada en les seves pel·lícules. També em cau malament en altres aspectes de la seva vida pública, com la crítica que va fer al cinema de superherois per defensar propostes com les seves,  una manera de dir que l’únic que feia cinema del bo a Hollywood era ell, al mateix temps que criticava les pel·lícules que tenen l’èxit que ell desitjaria que tinguessin les seves. Robert Downey Jr. ja li va respondre, però molts no ho van voler entendre. Podria afegir que tampoc m’agrada el seu pentinat, però deixem-ho aquí.

I ara, després, d’això, anem a parlar de la seva nova pel·lícula, El renacido, la que diuen que guanyarà l’Oscar, després que l’any passat Iñarritu ja el guanyés injustament per Birdman, que la salvava l'excel·lent feina dels actors. Però no ens desviem. El renacido és un remake d’El hombre de una tierra salvaje (1971). Ja d’entrada el fet de ser un remake ja no sona bé, però hem de reconèixer que formalment supera a l’original perquè Iñarritu sap rodar molt bé, però a diferència de l’original, que no tenia cap pretensió, aquest remake pot rebentar els nivells de pedanteria de qualsevol detector, si aquest existís. No hi ha plànol que Iñarritu no plantegi una lectura, que ell entén com a profunda, malgrat que quasi sempre no hauria d’anar més enllà de lo evident. Poso un exemple clar, d’una escena en concret que a més està copiada de l’Imperi contraataca. Em refereixo a l’escena en la qual Glass buida les tripes del seu cavall mort per refugiar-se a dins i sobreviure a la fred. El mateix que fa Han Solo amb el seu tauntaun mort per protegir del fred a Luke Skywalker. Després de veure l’escena que ha rodat a Iñarritu, resulten evidents les metàfores i segones lectures que li ha volgut donar. Mentre que la de l’Imperi contraataca és excel·lent per la seva efectivitat, senzillesa i falta de pretensions, la d’El renacido és un suspès, primer per copia, i segona per voler carregar l’escena de transcendència i segones les lectures forçades. I com aquesta moltes més.

No negaré que la direcció és bona, que tècnicament és perfecta, que la fotografia és excel·lent, però admeteu-m’ho, el guió es pot resumir en una línia: “Pare al que maten el fill i que persegueix a l’assassí per venjar-se”. No li busquem més lectures, però el director s’obstina a buscar-ne contínuament, i per això acaba fent una pel·lícula llarguíssima que li sobre una hora de metratge. Però tampoc em vull posar escrupolós amb el tema de guió perquè Mad Max: Fury Road tampoc té un guió brillant, però és que no ho pretén, i per això resulta ser una pel·lícula excel·lent. Podríem buscar altres exemples com la mateixa Gravity, que  tampoc destaca pel guió, però que resulta una pel·lícula innovadora i que trenca en molts sentits, i ja només per això és meritòria.

Una altra cosa que em pot arribar a molestar és que l’Acadèmia de Hollywood acabi per donar l’Oscar a Leonardo DiCaprio per aquesta interpretació, quan han tingut la oportunitat de donar-li abans per papers millors. La llei de la compensació farà que probablement se l’endugui ara, quan la veritat és que l’actor que més llueix a la pel·lícula és Tom Hardy. Una pena i una injustícia per Leonardo DiCaprio, el qual considero que és molt bon actor, però hagués preferit que s’hagués endut l’Oscar per pel·lícules i papers molt millors com El lobo de Wall Street, per només dir-ne una.

El renacido és una més d’aquestes pel·lícules que s’estrenen aquets dies que té poc sentit fora de la temporada dels Oscars. No és la única que peca d’això, ni molt menys. Hi haurà molts que ja han caigut encisats en els focs artificials, plens de buidor i transcendència barata d’aquest director, no és el meu cas. I és que jo hagués preferit que Misión imposible: Nación secreta hagués estat entre les nominades, enlloc d’aquesta. 

Nota: 3/5

Spotlight

Tom McCarthy, guionista de la pel·lícula Up de Pixar i director de pel·lícules com Win/Win (Ganamos todos) i The visitor, s’aproxima al cinema d’investigació periodística realista, similar a la que podem veure a la pel·lícula Todos los hombres del presidente. Però Spoltlight intenta incrementar el verisme emfatitzant el treball de formigueta que representa el periodisme d’investigació.

Spotlight és una secció del diari The Boston Globe formada per un grup de periodistes experts en elaborar reportatges de profunditat, entre ells trobem al veterà Walter Robinson (Michael Keaton), l’aguerrit Michael (Mark Ruffalo) i la jove Sacha (Rachel McAdams). Davant l’arribada d’un nou director, Marty Baron (Liev Schreiber), busquen un cas de pes, i posen els seus millors periodistes al cap davant. Ens trobem a l’any 2002, el The Boston Globe és un diari dels d’abans. El que comença com un article sobre capellans acusats per víctimes d’abusos infantils, esdevindrà una minuciosa investigació per part d’aquest equip de periodistes.

Aquest cas va arribar a tenir repercussió per tota la premsa internacional, i va sacsejar l’església catòlica per ser l’escàndol més gran de pedofília dins de la institució eclesiàstica. De fet, va arribar a les portades dels diaris del tot el món, i encara avui, la publicació de la investigació és actualitat, quan algunes veus del Vaticà s’han manifestat contràries a l’encobriment perpetrat.

Spotlight té un molt bon ritme malgrat que és una pel·lícula de gent que treballa junta i no para de parlar, però per altra banda, funciona com una pel·lícula de detectius en la que els protagonistes han d’anar tirant de fil per descobrir tot l’entramat. La novetat és la manera d’explicar-nos-la i la posada en escena, que resulta molt verídica i s’estalvia de mostrar-nos tot un seguit de focs artificials, habituals en aquest tipus de pel·lícules. I no se’n ressent, just el contrari, resulta estimulant i nova.

La pel·lícula també mostra una autocrítica de la professió al posar sobre la taula que el tema dels abusos ja s’havia plantejat als diaris, i els periodistes es van limitar a escriure la columna de torn, mig perduda en el diari, sense investigar si darrera d’allò existia alguna cosa més gran. Aquesta reflexió arriba al protagonistes, que es qüestionen la seva moralitat i es pregunten quantes víctimes ha provocat el seu silenci o el limitar-se a fer la feina justa.

Spotlight és una pel·lícula dels periodistes d’abans, i també un reflex del que hauria de ser una professió, en la qual el periodisme d’investigació ha desaparegut en favor de les simpaties polítiques de cada diari, vinculades al grup mediàtic al que pertanyen. Aaron Sorkin ja va fer un exercici semblant a la sèrie The Newsroom. Mostrar l’ideal del que hauria de ser, no deixa de ser una crítica a una premsa que ha perdut tota l’objectivitat.

Nota: 4/5

Creed. La leyenda de Rocky

Rocky torna al ring a Creed, L’spin-off de la saga Rocky, que també es podria entendre com una setena entrega de la mateixa, en la qual Sylvester Stallone recupera el mític boxejador. Stallone ja va fer un exercici de nostàlgia en l’esplèndida sisena entrega, Rocky Balboa, al 2006, que semblava posar punt i final a la història. Però, ara que la nostàlgia està més de moda que mai en el cinema, semblava un bon moment per tornar sobre el personatge, cedint a protagonisme a una generació jove que li prengui el relleu. Semblant al que s’ha fet a Star Wars, però en aquest cas Creed se’n surt millor per diversos motius. La pel•lícula no està constantment mirant a la clàssica per repetir totes les jugades, intenta construir la seva pròpia història, no a l’ombra de Rocky, però sí amb la seva ajuda. Tot el contrari de l’Episodi VII d’Star Wars que creix a l’ombra d’un Episodi IV que mai podrà superar. 

Tornem a Creed! A més de Sylvester Stallone en un paper secundari molt principal, el repartiment el completa Michael B. Jordan, protagonista absolut, que es redimeix a ulls de l’espectador després de la seva espantosa interpretació de la Torxa Humana a Cuatro Fantásticos. El director ha estat Ryan Coogler que, sense sortir de l’univers cinematogràfic de Marvel, serà el director de Pantera negra, motiu que li impedirà dirigir la ja anunciada seqüela de Creed. Una pena en aquest sentit perquè Coogler ha entès què és la pel•lícula i qui és Rocky, i què n’espera l’espectador per sentir-se satisfet. El Rocky que veiem a Creed està escrit amb molta intel•ligència, representa una evolució lògica de l’entranyable boxejador que arriba al cor de l’espectador en cada plànol. I ho fa amb Sylvester Stallone en el millor moment com actor de la seva llarga carrera. Espero que guanyi l’Oscar perquè se’l mereix. De fet, si algun interès té aquest any la tradicional soporífera cerimònia és saber si l’Acadèmia tindrà la capacitat de salvar el poc prestigi i dignitat que li queda, i premiar algú que s’ho ha treballat i s’ho mereix. Stallone és un professional sempre al peu de canó, amb un munt de pel•lícules que estan entre les preferides pels fans, i la seva interpretació a Rocky és clara mereixedora del premi. 

La pel•lícula parteix d’un esquema semblant al primer Rocky, però no té por d’endinsar-se en terrenys nous o desconeguts. El protagonista és Adonis Johnson que no va arribar a conèixer al seu pare, Apollo Creed, etern rival de Rocky Balboa i campió del món dels pesos pesats, el qual va morir a causa dels cops letals del boxejador Ivan Drago. El jove Adonis vol seguir les passes del seu pare i dedicar-se a la boxa i recuperar el títol de campió que va aconseguir Apollo al 1979. Per aquest motius es trasllada a Philadelphia, per mirar de convèncer a Rocky Balboa perquè l’entreni. A mida que veiem l’entrenament, la relació dels personatges evoluciona i els servirà mútuament per trobar l’estabilitat mental i emocional. Rocky veu en Adonis la oportunitat de mantenir un tipus de relació que mai va poder tenir amb el seu fill, i Adonis troba en Rocky la figura paternal que li ha mancat tota la vida. 

Credd és una pel•lícula excel•lent, capaç de mirar al passat amb tendresa i absolut respecte, i al mateix temps forjar el seu propi destí. Molt ben escrita per la humanitat que desprenen els personatges i magníficament dirigida, capaç de d’arribar a l’espectador en les escenes més minimalistes i a mostrar tot un espectacle visual i de direcció en les escenes de combat. 

Nota: 4,5/5