Permeteu-me que comenci amb una
reflexió personal. Després de molts anys veient la cerimònia i retransmetent-la
per la ràdio, aquest any vaig dir prou. Ja estava fart que em decebessin any
rere any. L’any passat va ser la gota que va fer vessar el got. El pedant
d’Iñárritu guanyava l’Oscar a la millor pel·lícula i director per Birdman, que, entre d’altres, criticava el cinema d’entreteniment i en
especial als superherois. Birdman no deixava de ser el de sempre, adornat amb un
fals pla seqüència, artifici propi d’Inárritu, que hem vist avui com té
enganyats als acadèmics de Hollywood que mengen de la seva mà. Per altra banda
Boyhood, una de les pel·lícules més innovadores del que va de segle, queia
injustament derrotada. Per això, i per cerimònies eternes i avorrides plenes de
discursos encara més avorrits, em vaig decantar, ja no per no
retransmetre-la, sinó per directament dormir. Us avanço que no me'n penedeixo,
al contrari, quan m’he despertat amb els premis, el primer que he pensat és amb lo bé que he estat al llit.
Algun insensat haurà pensat en
algun moment de la nit que aquest any es podria girar la truita i que s'atrevirien a
premiar Mad Max: Furia en la carretera amb els guardons importants, però de
fet, només ha aconseguit els tècnics, com estava previst en el guió. Algun il·lús ha
cregut que l’Acadèmia seria justa i premiaria George Miller com a millor
director. Santa innocència! Al contrari, han posat a Inárritu a l’alçada
de John Ford i Joseph Mankiewicz, quan en realitat el mexicà no els hi arriba
ni a la sola de la sabata.
Però el despropòsit de l’Acadèmia
ha estat molt més gran, de fet ha vingut un darrere l’altre. Podríem parlar de la millor
cançó. Sam Jones l’ha guanyat per Spectre. Mira que la pel·lícula és dolenta,
però la cançó és encara pitjor. L’Acadèmia ha demostrat que si de cinema va
justeta, de música no en té ni idea. El següent despropòsit, ja no tant per qui
l’ha guanyat, sinó per qui no, ha estat en l’actor secundari. Confesso que el
meu únic interès aquest any era veure a Sylvester Stallone aixecar l’Oscar per
recuperar a Rocky a Creed, Doncs ni això. En canvi sí que per fi hem vist a
Leonardo DiCaprio guanyar l’Oscar, aquest cop mal donat, per una interpretació
que no és que no sigui la millor de l’any, és que no és ni la millor de la
pel·lícula. DiCaprio ha estat víctima de no guanyar l’Oscar quan li tocava i
l’ha acabat guanyant quan no el mereixia. La famosa llei de la compensació de
l’Acadèmia.
L’Oscar més merescut de
la nit ha estat per Ennio Morricone per Los odiosos ocho, malgrat que molts
dels temes són descartats en el seu moment per John Carpenter per la banda
sonora de La cosa.
Brie Larson s’ha acabat enduent
el premi per la interpretació més extrema de La habitación, com ve essent de costum, en
detriment d’actuacions igual de bones, però més quotidianes com la de Saoirse
Ronan a Brooklyn; un cop descartades tant Cate Blachett com Jennifer Lawrence
per ja tenir el premi.
La sorpresa de la nit ha vingut amb el premi a la millor pel·lícula, en què s’han decantat per Spotlight. No és que em sembli malament, de fet Spotlight és
millor que El renacido, però, aquest any no només hi ha millors pel·lícules que no han estat nominades, sinó que entre les nominades tant El puente de los
espías, com Mad Max: Furia en la carretera, com Marte (The martian) són millors. Què ha passat? Doncs que Spielberg està per sobre del bé i
el mal i com ja no el necessita, no li donen. A George Miller no li han volgut
donar perquè, no ens enganyem, la pel·lícula és massa comercial i
no és del gust dels republicans de la tercera edat que són
els acadèmics. I a Ridley Scott tampoc perquè mai ha estat valorat. Si per
Alien i Blade runner no va guanyar res, què els portaria a pensar que per Marte
pogués guanyar la millor pel·lícula?
La cerimònia no s’ha allunyat
d’allò políticament correcte, reivindicant el que tocava, l’absència de
nominats negres, i fent una crítica del racisme. Però curiosament cap
referència a la carrera presidencial del republicà Donald Trump. Algú ha dit cinisme?
Però l’Acadèmia ja porta anys
fent discriminacions i no parlo de racials. Discriminacions, per exemple de gèneres cinematogràfics. Com és possible que any rere any pel·lícules de fantasia, ciència
ficció i terror, amb comptades excepcions, no estiguin mai entre les nominades? Què es pot dir d’una Acadèmia
de cinema que ignora productes com It follows, Turbo kid o Mision imposible : Nación
secreta?
Els Oscar han aconseguit allò
impensable fa uns anys, quan Clint Eastwood els guanyava amb la gorra, que és situar-se
a l’alçada dels MTV Adwars o els Teen Choice Adwards. És més, crec que aquests
premis actualment són més justos i coherents en sí mateixos que uns Oscars que
ja fa temps han deixat de ser els premis més importants del cinema.