dimarts, de gener 26, 2016

La gran estafa

Sorprèn que Adam McKay, un dels actors del Saturday Night Live, el qual ha dirigit diverses pel·lícules protagonitzades per Will Ferrell com El reportero o Los otros dos, canviï radicalment de gènere per endinsar-se en una sàtira, molt més realista del que voldríem, sobre el capitalisme i el paper dels bancs.
La gran apuesta, que adapta la novel·la de Michael Lewis, pretén mostrar-nos la veritat sobre la crisi financera global de 2008, causada per la bombolla immobiliària, que es va estendre per tot el món i va posar al descobert el cantó fosc del sistema bancari. En mig d’aquest col·lapse financer, va haver-hi un grup de persones que varen saber treure’n profit d’aquest caos econòmic. Aquests visionaris són interpretats per Christian Bale, Steve Carrell, Ryan Gosling i Brad Pitt, els quals arriben a la conclusió de l'existència de la bombolla des dels seus respectius llocs de treball. El que els uneix és que seran tractats d'ignorants i bojos, però el temps els va donar la raó.
La pel·lícula funciona a diferent nivells. Aquesta sàtira de molt mala bava, té moments propers al documental i al cinema de denúncia, malgrat l’estructura de ficció de la mateixa. El secret rau en què és capaç de fer un retrat ràpid i perfecte dels personatges i mostrar-nos com aquests descobreixen com actuen els bancs amb la complicitat de governs i mitjans de comunicació, així com en la venda de productes escombraries a consciència. La situació que exposa la sabem tots, el que ens explica no queda tant lluny. Tothom recorda com els governs van haver de salvar als bancs injectant diners per evitar que s’enfonsessin després que aquests fossin els responsables de la creació de la bombolla immobiliària i la demoressin col·locant productes escombraria als clients per tapar les seves vergonyes. Però amb el temps tot s’oblida, i la pel·lícula no deixa de ser un cop de puny de realisme a la cara, no només pel que va passar, sinó perquè en un futur proper ens puguem trobar en una situació semblant. El missatge de la pel·lícula és clar, no ens deixem enganyar pels bancs que sota noms cool com subprimes i similars, s’amaguen productes de moralitat i rendiment dubtós, que només busquen col·locar allò que els interessa i que el client no entengui què compra.
Però la gran estafa per alguns acaba essent la gran aposta pels altres, que esperen que esclati la bombolla per treure rendiment econòmics després d’invertir i apostar pel, fins aleshores, segur sistema immobiliari. Amb mig to de comèdia, s’atreveix a explicar com una sèrie de personatges amb mancances i peculiaritats personals van veure de manera molt fàcil allò que alguns ens presenten com a molt difícil, amb la finalitat que la gent no ho entengui.
Davant de La gran apuesta, és impossible no pensar en El lobo de Wall Strett, però enlloc de recrear-se en els excessos, com ho feia aquella, posa el punt de mira en un lloc més proper, i per aquest motiu crec que la d’Adam McKay és més efectiva que no pas la de Martin Scorsese.
La pel·lícula a vegades pot resultat poc accessible pel farragós tema que s’explica i pel vocabulari  específic que usa, però la idea global l’entendrà tothom, i la pel·lícula pot resultar també entretinguda, al mateix temps ser visualment atractiva i poder gaudir d’un grup de bons actors que ajudaran a pair el que ens explica.

Nota: 4/5



dimecres, de gener 20, 2016

Los odiosos ocho

Tres anys després de Django desencadenado, Quentin Tarantino torna al western i tanca, en una parada per a diligències, a vuit individus de moral dubtosa, interpretats per Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh, Walton Goggins, Demián Bichir, Tim Roth, Michael Madsen i Bruce Dern.
Los odiosos ocho s'ambienta uns pocs anys després de la Guerra de Secessió. Els primers personatges que ens presenta són un caçarecompenses i una fugitiva que es troben amb un antic soldat negre de la Unió, reconvertit en caçarecompenses, i un renegat del sud que afirma ser el nou xèrif el poble. Amb una forta tempesta a punt d'atrapar-los, es refugien en una parada de diligències en un port de muntanya. Un cop allí es troben amb l'encarregat, un botxí, un vaquer i un general confederat. 
L’esquema de la pel·lícula recorda molt a Reservoir dogs, però seria com si aquesta pel·lícula de 99 minuts tingués un pròleg de 80 més, que ens expliqués d’on surten els personatges a través de nombroses escenes de diàlegs. I llavors critiquem a Peter Jackson quan en la primera hora d’El Hòbbit. Un viatge inesperat veiem un grup de nans parlant i bevent, i quan ho fa Tarantino ningú diu res. I no vull pas dir que això sigui dolent, ara en parlaré, simplement evidenciar que la vara de mesurar no és la mateixa. 
Los odiosos ocho ho té tot per fer feliços als fans de Tarantino, en els quals m'hi sumo, ja que conté tots els elements que el caracteritzen. A la pel·lícula no hi veiem res que no hagi fet abans, però tampoc ho esperem. És tant bo en lo seu que simplement li demanem més del mateix, i ell té la gentilesa d’entregar-nos i passar-s'ho tant bé fent i homenatjant el cinema que més li agrada, com nosaltres veien-t'ho. El problema que té Tarantino, i que perjudica a la pel·lícula, és que tendeix a agradar-se massa a sí mateix. Els primers 90 minuts són d’una incontinència verbal i narrativa que pot fer tirar enrere a més d’un espectador, i que sense cap mena de dubte desllueix el resultat final d’uns 80 minuts restants brillants. La qüestió és que aquest extens pròleg està rodat de manera excel·lent. La fotografia és brillant, aprofita el format de 70 mil·límetres i demostra que l'utilitza per qüestions narratives i no simplement pel romanticisme que sent per la manera de fer cinema d'abans. Aquests minuts i minuts de diàlegs són clarament irrellevants per la història, només serveixen per aportar un background als personatges, però escriu tant bé que les històries que ens expliquen enganxen i les visualitzem al nostre cap mentre els protagonistes les van narrant. Te les quedes escoltant amb interès, però no aporten absolutament res a l’espectacle de traïcions, sorpreses, sang i trets que ens espera dins de la parada de diligències durant una hora i mitja, que és del que realment va aquesta història. No era precisament això, l’anar al gra, un dels valors que va convertir a Reservoir dogs o Pulp fiction en èxits incontestables? Per què les seves últimes pel·lícules duren molt més de lo necessari? Igualment, resulta un privilegi veure aquests actors recitar diàlegs que ens alleugereixen més el pas del metratge. Samuel L. Jackson i Kurt Russell són actors que els fans de Tarantino no els importaria veure durant hores parlant de bricolatge. Tarantino, que és un tipus molt intel·ligent, ho sap, i sap perfectament quins actors utilitzar perquè li perdonem la seva incontinència narrativa.
Tarantino té el mèrit i la capacitat de pocs directors de fer reconeixible les seves pel·lícules des del primer fotograma. De fer cinema d’autor, mostrar litres de sang, fer explotar caps i poder estrenar aquestes pel·lícules en sales comercials, la qual cosa pocs directors tenen la sort de gaudir d’aquest privilegi. Només cal posar un clar exemple, el western Bone Tomahawk. Amb característiques molt semblants a Los odiosos ocho, no ha passat per cinemes i s’ha estrenat en VOD. Així de malament està la indústria. Que se n’aprofiti Tarantino des de la seva privilegiada posició, que no tenen altres, tant com pugui i per molts anys. En un món del cinema en el qual la indústria trepitja sempre als autors i les pel·lícules no arriben mai a estrenar-se tal com l'autor ha concebut, és d'aplaudir que persones com Tarantino ho aconsegueixin, malgrat els defectes, que no deixen de ser un reflex de la seva personalitat. 
Per primera vegada, Tarantino ha encarregat la composició d'una banda sonora original que no s'ha nodrit de temes prèviament existents. L'encarregat ha estat Ennio Morricone, que a part de temes nous, ha completat la banda sonora amb temes de la banda sonora de La cosa que John Carpenter no va arribar a utilitzar. El cert és que la música està molt bé i ajuda a donar el clima que vol el director.
No voldria parlar d'homenatges perquè seria un no acabar. La cultura cinematogràfica de Tarantino és tan extensa i les referències a allò que li agrada són tantes i tan ben fetes que les fa semblar no evidents. 
Los odiosos ocho va de menys a més, i és per aquest motiu que al final li podem arribar a perdonar els primers minuts que podia haver reduït perfectament. Però la pel·lícula és la que és, i al final no és la pel·lícula rodona que podia haver arribar a ser. Però és el que tenen els mestres i els autors, com el mateix George Lucas quan afegeix coses a les seves pel·lícules que ningú li demana. Una pena perquè al final no és la pel·lícula perfecta que podia haver estat.

Nota: 4/5


dimarts, de gener 19, 2016

Joy

David O. Russell, el nen minat de l’Acadèmia de Hollywood, torna a unir els protagonistes d’El lado bueno de las cosas, Jennifer Lawrence, Bradley Cooper i Robert DeNiro, per explicar-nos la vida de Joy Mangano, una de les inventores més populars dels Estats Units, coneguda per haver creat una nova i més eficaç fregadora. La pel·lícula ens parla de com liderar un negoci familiar en un món implacable.
Vet aquí el principal problema de pel·lícula. Quin interès té la història de l'inventora d'un motxo que s'autoescorre? La pregunta es contesta sola. Ni el planter d'actors, ni la realització, ni res de lo que està a la pel·lícula justifiquen el nul interès del guió i la història. La única part interessant és ja ben avançada la pel·lícula, quan la protagonista es converteix en una presentadora d'un canal de televenda (el conegudíssim internacionalment QVC), plena d'antigues estrelles de culebrots, per vendre el seu producte i salvar l'empresa.
Jennifer Lawrence fa el de sempre, compleix amb el que se li demana, però ja em perdonareu que no hagi estat capaç de veure la brillant interpretació que diuen alguns. En tot cas, li agraïm que no estigui insuportable com és el cas de la seva interpretació a la saga Els jocs de la fam o desubicada com a X-Men, en la qual m'estiro dels cabells cada vegada que la veig, al recordar que Mística era abans Rebecca Romijn. Però deixe'm-ho aquí i tornem a Joy.
Aquesta és la pel·lícula més fluixa de Russell dels darrers anys, per sota de The fihter i American Hustle. El fet que Lawrence sigui la protagonista absoluta i que els personatges de DeNiro i Cooper siguin uns simples satèl·lits amb poc protagonisme i profunditat, li resta punts.
Joy no deixaria de ser el típic telefilm de dissabte a la tarda si no fos pels seus actors, la qual cosa fa que encara resulti més decebedora, però com a mínim fan l'experiència suportable en una pel·lícula que no ho hagués estat amb un altre repartiment. Al final, Joy és tant insípida com un programa de televenda qualsevol presentat per alguna exestrella de Falcon Crest.
Nota: 2,5/5


dimarts, de gener 12, 2016

Steve Jobs

Danny Boyle, realitzador de Trainspotting i Slumdog millionaire dirigeix, amb el seu estil particular, aquesta pel·lícula sobre la vida del cofundador d’Apple, Steve Jobs, interpretat per Michael Fassbender, amb guió d’Aaron Sorkin, creador d’El ala oeste de la Casablanca i guionista de La red social. Sorkin ha partit de la considerada biografia oficial, escrita per Walter Isaacson, que va néixer d’entrevistes fetes per l’autor amb Steve Jobs i un centenar de persones del seu entorn. El guió pren idees de la vida real, però agafa, també, elements imaginaris. La pel·lícula no és una biografia ni tampoc un intent d’explicar la vida d’Steve Jobs al peu de la lletra, malgrat que tots els personatges que hi apareixen són reals.
Juntament amb Michael Fassbender, trobem a Kate Winslet que interpreta a la mà dreta de Jobs, Seth Rogen a Steve Wozniak, l’altre cofundador d’Apple, i Jeff Daniels al director executiu d’Apple que va acomiadar Steve Jobs.
Si vareu veure fa poc la biografia protagonitzada per Ashton Kutcher i penseu que no cal veure aquesta, us dic que encara teniu més motiu per veure-la. Les dues pel·lícules no són excloents, al contrari, es complementen molt bé. Mentre la primera era molt convencional i no anava més enllà del biopic que resumeix els grans triomfs i fracassos de Jobs, aquesta és molt més profunda. Ens endinsem en la seva ment, en els seus problemes familiars i com aquests es varen reflectir a la seva feina i en la relacions de les persones que l'envoltaven. Si a Aaron Sorkin no se'l pot guanyar és en el guió, que es manifesta profund, ple de significat i en el que cada frase té molta informació que analitzar. Steve Jobs són gairebé dues hores de diàlegs, de persones parlant mentre caminen i que van d'un lloc a l'altre, un recurs que Sorkin va utilitzar constantment a El ala oeste.
La pel·lícula fa un retrat intimista de Jobs i agafa com a base el llançament de tres productes icònics en la seva carrera, començant pel Macintosh al 1984, el NeXTcube al 1988 i l’iMac al 1998. Els tres actes de la pel·lícula ha estat rodats en formats diferents, 16 mil·límetres, 35 mil·límetres i alta definició en format digital, respectivament. Cada acte canvien un munt de coses i perfectament podria ser un Boyhood en tres moments en el temps molt diferents en la vida de Jobs que funcionen de manera autònoma i episòdica.
A Steve Jobs veiem retratat el geni, però també un individu amb moltes mancances socials, que mai va saber tractar correctament la seva família. Al temps que coneixerem millor la persona, a Steve Jobs gaudirem d'un dels guions més sòlids i és ben escrits aquest any.

Nota: 4/5


Maggie

Proposta molt interessant dins el gènere de zombis. Maggie, dirigida per Henry Dobson, ens narra el procés de zombificació com una excusa per parlar de la relació entre un pare, que ha d’acceptar que la seva filla li queda poc temps per viure, i aquesta. La pel·lícula arriba fins a les arrels d’un gènere que va néixer de mà de George Romero, que va crear el gènere de pel·lícules de zombis com una metàfora de la societat de l’època. Es tracta de veure coses dins un embolcall que no és l’habitual. Qüestions com l’eutanàsia i el pànic social davant les pandèmies víriques, es posen sobre la taula i deixa que sigui l’espectador que hi reflexioni. Al contrari del que és comú en el cinema de zombis, el procés de transformació dura setmanes, i això és el que veiem a la pel·lícula. Un encert absolut, ja que ens permetrà veure els canvis físics i mentals de la protagonista i com aquests afecten a la seva família.
La protagonista és Maggie (Abigail Breslin) una adolescent que ha estat mossegada per un zombi. Sense cura possible, li queden poques setmanes per perdre la humanitat, temps que passarà reclosa en la granja dels seus pares. Malgrat les ordenances que obliguen a la família a entregar els infectats a les autoritats per a la seva custòdia i posterior extermini, el seu pare (Arnold Schwarzenegger) farà tot el possible per endarrerir aquest moment i passar al cantó de la seva filla el temps que li quedi de vida.
Schwarzenegger està grandiós en el paper d'aquest pare que ha d'assumir la lenta pèrdua de la seva filla, condemnada a convertir-se inevitablement en un zombi. Sense exagerar, estem davant la millor interpretació de la seva carrera, i farà callar moltes boques entre els seus crítics. Schwarzenegger es mostra per primera vegada derrotat i impotent. No ha estat gratuïta la seva elecció coma protagonista, ja que, qui millor per representar aquest drama fantàstic intimista que l’arquetípic heroi invencible, que la pel·lícula ens mostra derrotat.
Maggie serà recordada com la pel·lícula en la que Schwarzenegger plora i ofereix la seva millor interpretació, al mateix temps conté escenes d’una càrrega emocional esfereïdora que seran llargament recordades i queixala les arrels a les que el gènere zombi mai hauria de renunciar.

Nota: 4/5


dimarts, de gener 05, 2016

The walk (El desafío)

A Robert Zemeckis el varem perdre com a director quan es va posar a fer pel·lícules d’animació, més que qüestionables, a través de la captura del moviment. El que va ser el director de Regreso al futuro va començar a fer pel·lícules com Polar Express o Beowulf, totes digitals, que no estaven a l’alçada del bon cineasta que havia demostrar ser. Fa uns anys va tornar a fer pel·lícules de debò amb The fight, protagonitzada per Denzel Washington, una bona pel·li que espatllava al final. Ara torna amb The walk (El desafío) basada en la història real del funambulista Philippe Petit, que va caminar sobre un cable entre les Torres Bessones, quan el World Trade Center no estava del tot ocupat. Sobre aquesta història se’n va fer un documental estrenat fa pocs anys que va dirigir James Marsh i que es titulava Man on wire.
The walk reconstrueix la preparació de la fita aconseguida per Petit, així com els instants en els quals va realitzar la proesa. No cal dir que els millors moments són com recrea la caminada de Petit sobre el cable que uneix ambdós torres. La pel·lícula s’estructura fàcilment en tres parts. La primera és la presentació del personatge i com aquest va convertir-se en funambulista. La segona funciona igual que una pel·lícula d’atracaments. Petit reuneix un equip i traça i executa el pla per envair les Torres Bessones i fer passar un cable entre ambdós terrats que les uneixi. El tercer acte és el passeig de Petit entre les Torres. L'acte que millor funciona de la pel·lícula és en el tercer, motiu principal del perquè s’ha fet. Si els dos primers, la pel·lícula no passa de ser una cosa ja vista i pocdestacable, tot pren sentit davant les imatges i les sensacions que aconsegueix transmetre veure a Petit anant amunt i avall entre els dos cables que uneixen les torres bessones. Tots sabem com va acabar la cosa, Petit va culminar la proesa amb èxit, però Zemeckis ens transmet la sensació de vertigen a través de les imatges, i per uns minuts ens posem al lloc de Petit i mirem al terra. I llavors es comencen a suar els peus i les mans.
Sense parlar del que va passar amb les Torres, un no pot deixar de pensar en el seu destí quan el personatge de Petit parla a l’espectador sobre la proesa i l’eternitat. Zemeckis és molt hàbil per fer-nos sentir alguna cosa i posar un tema sobre la taula sense esmentar-lo.
The walk no és una gran pel·lícula, ni tampoc és de les millors de la filmografia de Zemeckis, de vosaltres depèn jutjar si val la pena veure dues hores de pel·lícula quan el que val la pena només són els vint minuts que dura el passeig.

Nota: 3/5