dissabte, de desembre 26, 2015

Star Wars: El despertar de la força


Sentiments contradictoris és el que m’ha provocat Star Wars: El despertar de la força de J.J. Abrams. Davant dels contraris que agafés les regnes d’Star Wars, jo sempre l’havia defensat perquè la feina feta en les dues pel•lícules d’Star Trek em sembla excel•lent. Podríem discutir coses, hi ha lloc pel debat, però ningú pot negar que va donar un cop de timó a una saga abandonada per la desídia de Paramount i el productor Rick Berman. Si Abrams havia fet allò amb Star Trek, de la qual era un profà, què seria capaç de fer amb Star Wars que n’era un fan absolut? El resultat, sota el meu punt de vista és que ser un fan li ha jugat en contra, i l’atreviment que va mostrar a Star Trek s’ha convertit en un conservadorisme extrem a l’hora d’abordar la saga Star Wars. Abans d’entrar a drap a la pel•lícula, aviso que us abstingueu de llegir res més fins que no l’hàgiu vista ja que aquesta crítica conté nombrosos spoilers.
Star Wars: El despertar de la força és una pel•lícula que va de més a menys. Els millors instants estant en el primer terç, en el qual ens presenta uns personatges nous, molt bons, que ens arriben de seguida. Curiosament la feina i el repte més difícil que suposava fer aquesta pel•lícula el supera amb nota. Rey, Finn i Poe tenen carisma i omplen la pantalla, fins i tot Finn que era el que més dubtes podia plantejar a l’inici. De Poe només dir que és el personatge desaprofitat perquè surt massa poc. I BB-8! Quina troballa de personatge. Cert que hem trobat a faltar més d’R2-D2, però BB-8 té els millors moments d’humor de la pel•lícula, de la qual van molt mancats la resta de personatges. El segon terç comença a mostrar símptomes de problemes. Després del moment àlgid amb l’aparició de Han Solo i Chewbacca i una escena amb uns pops gegants que ha estat força criticada, però que a mi no em molesta, Abrams i el guionista Lawrence Kasdan no saben què fer amb els personatges clàssics i acaben essent una ombra del que haurien de ser. I el darrer terç de la pel•lícula, des la invasió de la tercera estrella de la mort, perdó, la base Starkiller fins a la tornada a la base rebel, formarà part dels pitjors guions mai escrits de la saga. George Lucas escrivia millor! El clímax de l’episodi III li dóna mil voltes a el que ha fet Abrams o Disney, encara no ho tinc clar, al final de la pel•lícula.
Aquesta pel•lícula em provoca certa pena perquè fins ara Star Wars era l’únic producte d’autor de la indústria de Hollywood. Lucas tenia un control total dels seus personatges. A l’entregar-los a Disney, aquesta ha fet amb ells el que ha volgut, per la qual cosa, i essent coneixedor de les tensions i problemes entre Abrams i Disney, em pregunto qui és el veritable culpable que molts fans surtin del cinema amb el cap cot, emprenyats o dividits. El que sí sabem és que les tensions entre el director i la productora han fet que Abrams renunciï a dirigir els episodis VIII i IX. La pel•lícula no ha complert les expectatives esperades, malgrat que és millor que els episodis I, II i III, es queda a anys llum dels episodis IV, V i VI. I ara arribo amb el tema polèmic, perquè agradi o no, Star Wars: El despertar de la força és un remake encobert. Planteja un nou escenari amb nous personatges, per fer-los viure les mateixes situacions calcades de l’episodi IV, però sense la màgia que té encara aquella pel•lícula.
Un dels aspectes mes fluixos de la pel•lícula són els dolents. Kylo Ren, malgrat ser una còpia de Darth Vader, al principi funciona, però a partir del moment que es treu la màscara i decideix passejar-se la resta de la pel•lícula ensenyant la cara, perd tot el carisma que havia guanyat i es converteix en el dolent més ridícul de la saga. Ja podeu criticar tot el que vulgueu l’episodi I que Darth Maul es menjaria a Kylo Ren amb patates. De fet, Finn i Rey, una Jedi recent arribada, li claven una bona pallissa. Ja no parlo de la Primera Ordre ni de la decebedora Capitana Phasma perquè és deplorable el tractament que tenen tots aquests malvats de pacotilla. 
I ara arribo amb l’escena que em va enfurismar de debò, parlo de la mort gratuïta de Han Solo, un dels personatges més estimats de la saga. És una mort sense sentit, previsible i que no aporta absolutament res a la pel•lícula, més enllà de copiar l'original en la qual moria Obi Wan. Han Solo es mereixia un altre final i no aquest. Abrams i Kasdam han optat per la solució fàcil dels mals guionistes, matar el personatge quan no saber què fer amb ell. La propera vegada que no sàpiguen què fer amb un personatge, els animem que es retirin i que ho deixin en mans d’algú més professional.
Malgrat els defectes, la pel•lícula té nombroses coses bones com els efectes especials, el to realista que l’allunya de l’aspecte digital dels episodis I,II i III i sobretot, descobrir-nos a Daisy Ridley (Rey), la que serà la gran protagonista de la saga. En ella recaurà el futur i això és bo perquè se’ns ha ficat a tots a la butxaca, per diferents motius i per una interpretació insuperable.
La pel•lícula acaba amb l’aparició de Luke Skywalker, massa tard pel meu gust. Que malgrat autodesterrar-se en una illa i esdevenir el nou Yoda, la seva presència omple la pantalla. M’hagués agradat veure’l molt més en aquesta pel•lícula, sembla que ens haurem d’esperar a la propera, amb l’esperança que els guionistes siguin més hàbils en escriure la seva part que no pas ho han estat amb Han Solo. Dels personatges antics, el que ha estat millor escrit és Chewbacca. De Carrie Fisher, no sé què dir, ja sé que el seu físic no l’ajuda, però és que Abrams tampoc li ha sabut donar cap funció important o que ens ho pugui arribar a semblar.
A Star Wars: El despertar de la força, Abrams demostra que no aprèn dels seus errors. A Star Trek Into Darkness es va obsessionar en mantenir oculta la identitat de Khan, quan era absurd perquè tothom ho sabia, i aquí fa el mateix amb Kylo Ren, que no li queda res més que ser fill d’un o de l'altre. Una revelació que es produeix en un moment anticlimàtic, lluny de la revelació que Luke és fill de Vader. Aquí t'ho esperes, aleshores, quin sentit té mantenir el secret? Un altre motiu perquè l’episodi IV és molt millor que aquesta és que aquest no es veia com una pel•lícula de traspàs, es podia entendre i funcionava per sí mateixa i a priori, no deixava portes obertes. A  El despertar de la força hi ha tantes portes obertes i coses sense explicar que es fa difícil que la pel•lícula funcioni sola, sense els episodis que vindran després. Ni tant sols l’Imperi contraataca es percebia com una pel•lícula de traspàs perquè tancava amb una resposta, al contrari que aquesta que com Lost deixa molt a explicar. Hores d'ara encara ens estem preguntant si Rey és filla de Luke o no!
Malgrat tot això, he de dir que l’ha pel•lícula m’ha entretingut, i conté moltes coses que m’han agradat molt, però hi ha unes tantes que no m’han agradat gens. A l’anar de més a menys i no al revés, no puc evitar sentir decepció i la sensació d’oportunitat perduda. Ara mateix no puc evitar pensar que la història descartada per Disney de George Lucas era millor. Com a mínim, malgrat els defectes, Lucas va innovar en els episodis I, II i III i va presentar un munt d’escenaris nous, personatges nous i una història nova. Cap d’aquestes tres coses les hem vist a El despertar de la força i és que el planeta de material vell reciclat on viu Rey s'acaba transformant una metàfora de la mateixa pel·lícula.

Nota: 3/5


3 comentaris:

Francesc Morales ha dit...

Els nous personatges són el prototipus establert per Disney fa temps.

rsister ha dit...

Coincidisc en quasi tot, lo roïn i lo bó, però crec que vaig ixir més content que tu, excepte lo de Han Solo els demés errors no me llevaren la diversió i el bon rato que vaig passar. He llegit poques critiques encara, però a mi lo que me va traure de la pel·licula (a part del doblatge en alguns moments) va ser l'actuació de Harrison Ford. Està clar que està major, però el vaig notar massa desganat, se notava que li feia cero gràcia aquest projecte, e inclús me pareix que Christopher Lee, que va fer un nombre semblant d'escenes a una edad també avançada, tenia moltes més ganes d'apareixer a una saga que és HISTÒRIA del cine. Aquesta reflexió me fa pensar que la culpa no va ser ni dels guinistes ni de Disney, me fa creure que va ser Ford qui va deixar be claret que ell no anava a aparéixer en cap episodi més, que feren el que volgueren en Solo, però que d'ell s'olvidaren.
Salutacions!

Ignasi Arbat ha dit...

Sense la mort de Han Solo la pel·lícula seria millor. Coincideixo amb tu que em va entretenir molt, i crec que corregint certes coses i canviant l'últim terç, estaríem davant una obra mestra.