dimecres, de desembre 09, 2015

El puente de los espías

Ja va essent hora de situar a Steven Spielberg al lloc que li correspon i dir amb claredat que és el millor director de cinema de la seva generació. Actualment continua essent el millor. Ja poden venir Iñarritu i la seva pedanteria pudenta o David O. Russell amb el seu nou intent desesperat d’aconseguir l’Oscar; cap d’ells serà capaç de superar per més anys que passin a Spielberg. El puente de los espías es posa al capdavant de les travesses de premis, malgrat que Spielberg no li cal cap premi per obtenir reconeixement. El director d’E.T. es permet el luxe de fer les pel·lícules que vol, que ara mateix són les històriques en contraposició de les d’entreteniment amb les que va començar la seva carrera. I aquí una aparent contradicció, perquè El puente de los espías és tant vibrant i entretinguda com una pel·lícula d’Indiana Jones.
Ambientada durant els anys de la Guerra Freda i basada en fets reals, la pel·lícula ens narra la història d’un prestigiós advocat d’un bufet de Nova York que el govern nord-americà li encomana la defensa d’un espia soviètic. Simplement es tracta de complir amb l’expedient, de fer veure que l’acusat ha tingut una defensa amb les màximes garanties. Tot aparença. Però a l’advocat se li “ocorre” ser professional i esforçar-se en fer una bona defensa, cosa que li provocarà no pocs problemes familiars. Aquesta trama de la pel·lícula va amb paral·lel amb una altra trama protagonitzada per unes joves soldats que es preparen per una missió, en la qual hauran de pilotar un avió espia en territori soviètic. Les dues trames es trobaran en un moment determinat, a partir del qual la pel·lícula agafa un nou aire i una nova embranzida.
Pels que Tom Hanks els provoca urticària, ho sento molt, malgrat el seu sobrepès, ens ofereix una actuació magistral i no ens queda res més a fer que aplaudir drets i reclamar amb urgència una nova pel·lícula de Hanks i Spielberg. Hanks és capaç, com ningú, de fer-nos proper i autèntic aquest advocat amb una vida molt normal i comuna, que es veurà immers, involuntàriament, en unes negociacions i una trama d’espionatge promoguda pel govern dels Estats Units. 
A El puente de los espías, Spielberg sap molt bé què fa i coneix el material amb què treballa. Destaca lo ben narrada que està la pel·lícula, com sap portar el ritme contínuament, com no fer perdre l’atenció a l’espectador i que aquest segueixi la pel·lícula constantment sense desconnectar en cap moment. Un dels valors de la història és com és capaç de veure el cantó positiu de la situació, per dramàtica que sigui aquesta. Com a espectadors en encomanem de l’optimisme de la pel·lícula i de l’entusiasme del personatge de Tom Hanks.
A Spielberg no li calen efectismes moderns que amaguen mancances del guió i en el treballa dels personatges. Aquesta és una pel·lícula clàssica que amb els recursos de tota la vida aconsegueix ser un entreteniment com els d’Spielberg en els anys 80, però a través del que ara vol fer, que són pel·lícules històriques.
Pocs aspectes tècnics de la pel·lícula no arriben a l’excel·lència. Quan llueixen més és quan ens presenta el Berlín posterior a la IIª Guerra Mundial, durant la construcció del mur i sobretot, en el Berlín soviètic. La grisor, la brutícia i la fredor meteorològica i humana de l’indret és terriblement impactant.
Potser l’únic, però que li posaria seria al final, quan Spielberg no pot desprendre’s del tot de sí mateix i ens puntualitza un desenllaç amb unes escenes gens subtils que ens evoquen a un missatge claríssim, quan lo millor hagués estat la subtilesa i deixar el missatge per cada espectador. Però, vaja, minúcia davant l’obra mestre que acabem de veure.
Si algú pensava que a aquesta edat Spielberg ja no seria capaç de fer un pas més enllà en la seva carrera, s’equivocava. El puente de los espías ho és, ja que el director ha aconseguit barrejar els seus dos tipus de cinema, el d’entreteniment i el drama històric, en una sola pel·lícula amb un resultat excel·lent.

Nota: 5/5