dimecres, de desembre 30, 2015

Charlie Brown i Snoopy. La pel•lícula de Peanuts

Adaptació cinematogràfica de la tira còmica Peanuts de Charles M. Schulz, creada al 1950. Aquesta és la primera adaptació després que al 1980 s’estrenés l’última, Bon viatge, Charlie Brown, i no tornis més! Steve Martino n’ha estat el director, la produeix Blue Sky (Ice Age) i el guió ha estat coescrit pel fill i el nét de Schulz.
La pel·lícula narra les aventures oníriques d’Snoopy que juntament amb Woodstock, un petit ocell de color groc, solca el cels com un fora de sèrie de l’aviació per enfrontar-se al seu enemic, el Baró Roig. Per altra banda, Charlie Brown voldrà impressionar en el ball de l’escola a la nova nena del veïnat. També coneixerem el grup d’amics de Charlie format per la seva queixosa germana petita, Sally, el seu amic, Linus, que no es separa mai de la seva manteta, la prepotent i manipuladora, Lucy, el virtuós del piano, Schroeder, el brut, Pig Pen, la pellroja amb pigues, Peppermint Patty, i l’estudiosa Marcia.
L’estil d’animació de la pel·lícula és molt diferent a tot el que ha fet fins ara Blue Sky, ja que barreja animació tradicional amb feta per ordinador. Podríem dir que Charlie Brown i Snoopy és una anomalia dins de l’animació actual. El fet de combinar animació tradicional amb digital  i que es resultat no canti, sinó que aporti més, ja és per sí mateix un mèrit extraordinari. Si a això li afegim que la pel·lícula s’aparta dels paràmetres comercials i es manté fidel en esperit a l’obra original, el mèrit és encara més gran. Imagino que el fet que la família de Schulz estigués tant involucrada en el projecte hi té molt a veure. Personalment m’hagués agradat que alguna cosa així hagués passat amb la nova pel·lícula d'Star Wars i George Lucas. Disney hauria d'haver integrat a Lucas en el projecte i no apartar-lo de mala manera. Que Disney hagi comprat Lucasfilm li dóna dret a fer el que vulgui amb els personatges i no tenir en compte res del que digui el seu creador, però sincerament no és el més recomanable, i menys si vols mantenir la idea de pel·lícules d'autor i no un producte d'estudi més. Afortunadament això aquí no ha passat, ja que Blue Sky ha volgut integrar en tot moment a la família Schulz. Vista la pel·lícula, estic convençut que tots els fans estaran contents.
El món de Schulz, representat per personatges infantils, ens retrata situacions més adultes i profundes del que poden semblar a simple cop d’ull. Els personatges estan ben cuidats, amb bones frases i un guió que és capaç d’atorgar-los molts matisos.  
Si us agraden les tires d’Snoopy, gaudireu molt aquesta pel·lícula. Si no us agraden, no perdeu el temps, aquesta pel·li és molt Schulz. I pels que no coneixíeu a Charlie Brown i Snoopy, aquesta és una oportunitat excel·lent per introduir-se en aquest univers, ja que presenta tots els personatges, escenaris i situacions comunes de les tires còmiques perquè, principalment, vol ser la presentació actual d’un clàssic per a una nova generació.

Nota: 4/5


dimarts, de desembre 29, 2015

Macbeth

Adaptació de l’obra de William Shakespeare interpretada per Michael Fassbender i dirigida per Justin Kurzel, futur responsable de l’adaptació d’Assassin’s Creed. Macbeth en una versió a càmera lenta de Shakespeare amb ínfules de superioritat, però amb bones actuacions. Vaig tenir la oportunitat de veure-la a Sitges i no m’equivocaria a dir que va aconseguir fer entrar en un somni oníric, com el que viu el mateix protagonista, a mig Auditori. Curiosament alguns d’aquests crítics que es van adormir, van ser eren els mateixos que després lloaven la pel·lícula.
Macbeth es perd en l’estètica, es recrea en els combats i batalles. En la recerca de crear una estètica moderna, acaba fent un refregit de lluites de Joc de trons i 300. Les interpretacions estan molt bé, començant per Fassbender, protagonista absolut, i acabant per Marion Cotillard, que fa de Lady Macbeth. Però el conjunt és fred i li manca ritme, fins el punt de resultar difícilment suportable d’avorrida. És com si tinguessis totes les peces per muntar alguna cosa, però aquestes no encaixen, i la persona que les munta és un poca traça i al final res no funciona. En resum, molt bonica, però un rotllo del quinze. Tampoc aporta res de nou envers altres versions, ni tant sols en el terreny estètic, el qual se suposa que és el seu fort, pel que esdevé una pel·lícula del tot innecessària.
Pels que vulguin saber alguna cosa de l’argument, sàpiguen que després de lluitar i derrotar al traïdor Macdonwald, Macbeth es creua amb un grup de bruixes que profetitzen que es convertirà en baró de Cawdor i rei d’Escòcia. Quan el emissaris del rei li anuncien que després de l’èxit en la batalla, el rei l’ha nomenat baró de Cawdor, començarà a pensar que la profecia pugui ser real. La seva esposa, Lady Macbeth, enverinarà la seva ment i junts planejaran matar el rei.
En resum, aquesta versió de Macbeth vindria a ser un Shakespeare explicat per George R.R. Martin i visualitzat per Zach Snyder que podria formar part d'un gènere imaginari que qualificaria de pel·lícula migdiada.

Nota: 1,5/5


dissabte, de desembre 26, 2015

Star Wars: El despertar de la força


Sentiments contradictoris és el que m’ha provocat Star Wars: El despertar de la força de J.J. Abrams. Davant dels contraris que agafés les regnes d’Star Wars, jo sempre l’havia defensat perquè la feina feta en les dues pel•lícules d’Star Trek em sembla excel•lent. Podríem discutir coses, hi ha lloc pel debat, però ningú pot negar que va donar un cop de timó a una saga abandonada per la desídia de Paramount i el productor Rick Berman. Si Abrams havia fet allò amb Star Trek, de la qual era un profà, què seria capaç de fer amb Star Wars que n’era un fan absolut? El resultat, sota el meu punt de vista és que ser un fan li ha jugat en contra, i l’atreviment que va mostrar a Star Trek s’ha convertit en un conservadorisme extrem a l’hora d’abordar la saga Star Wars. Abans d’entrar a drap a la pel•lícula, aviso que us abstingueu de llegir res més fins que no l’hàgiu vista ja que aquesta crítica conté nombrosos spoilers.
Star Wars: El despertar de la força és una pel•lícula que va de més a menys. Els millors instants estant en el primer terç, en el qual ens presenta uns personatges nous, molt bons, que ens arriben de seguida. Curiosament la feina i el repte més difícil que suposava fer aquesta pel•lícula el supera amb nota. Rey, Finn i Poe tenen carisma i omplen la pantalla, fins i tot Finn que era el que més dubtes podia plantejar a l’inici. De Poe només dir que és el personatge desaprofitat perquè surt massa poc. I BB-8! Quina troballa de personatge. Cert que hem trobat a faltar més d’R2-D2, però BB-8 té els millors moments d’humor de la pel•lícula, de la qual van molt mancats la resta de personatges. El segon terç comença a mostrar símptomes de problemes. Després del moment àlgid amb l’aparició de Han Solo i Chewbacca i una escena amb uns pops gegants que ha estat força criticada, però que a mi no em molesta, Abrams i el guionista Lawrence Kasdan no saben què fer amb els personatges clàssics i acaben essent una ombra del que haurien de ser. I el darrer terç de la pel•lícula, des la invasió de la tercera estrella de la mort, perdó, la base Starkiller fins a la tornada a la base rebel, formarà part dels pitjors guions mai escrits de la saga. George Lucas escrivia millor! El clímax de l’episodi III li dóna mil voltes a el que ha fet Abrams o Disney, encara no ho tinc clar, al final de la pel•lícula.
Aquesta pel•lícula em provoca certa pena perquè fins ara Star Wars era l’únic producte d’autor de la indústria de Hollywood. Lucas tenia un control total dels seus personatges. A l’entregar-los a Disney, aquesta ha fet amb ells el que ha volgut, per la qual cosa, i essent coneixedor de les tensions i problemes entre Abrams i Disney, em pregunto qui és el veritable culpable que molts fans surtin del cinema amb el cap cot, emprenyats o dividits. El que sí sabem és que les tensions entre el director i la productora han fet que Abrams renunciï a dirigir els episodis VIII i IX. La pel•lícula no ha complert les expectatives esperades, malgrat que és millor que els episodis I, II i III, es queda a anys llum dels episodis IV, V i VI. I ara arribo amb el tema polèmic, perquè agradi o no, Star Wars: El despertar de la força és un remake encobert. Planteja un nou escenari amb nous personatges, per fer-los viure les mateixes situacions calcades de l’episodi IV, però sense la màgia que té encara aquella pel•lícula.
Un dels aspectes mes fluixos de la pel•lícula són els dolents. Kylo Ren, malgrat ser una còpia de Darth Vader, al principi funciona, però a partir del moment que es treu la màscara i decideix passejar-se la resta de la pel•lícula ensenyant la cara, perd tot el carisma que havia guanyat i es converteix en el dolent més ridícul de la saga. Ja podeu criticar tot el que vulgueu l’episodi I que Darth Maul es menjaria a Kylo Ren amb patates. De fet, Finn i Rey, una Jedi recent arribada, li claven una bona pallissa. Ja no parlo de la Primera Ordre ni de la decebedora Capitana Phasma perquè és deplorable el tractament que tenen tots aquests malvats de pacotilla. 
I ara arribo amb l’escena que em va enfurismar de debò, parlo de la mort gratuïta de Han Solo, un dels personatges més estimats de la saga. És una mort sense sentit, previsible i que no aporta absolutament res a la pel•lícula, més enllà de copiar l'original en la qual moria Obi Wan. Han Solo es mereixia un altre final i no aquest. Abrams i Kasdam han optat per la solució fàcil dels mals guionistes, matar el personatge quan no saber què fer amb ell. La propera vegada que no sàpiguen què fer amb un personatge, els animem que es retirin i que ho deixin en mans d’algú més professional.
Malgrat els defectes, la pel•lícula té nombroses coses bones com els efectes especials, el to realista que l’allunya de l’aspecte digital dels episodis I,II i III i sobretot, descobrir-nos a Daisy Ridley (Rey), la que serà la gran protagonista de la saga. En ella recaurà el futur i això és bo perquè se’ns ha ficat a tots a la butxaca, per diferents motius i per una interpretació insuperable.
La pel•lícula acaba amb l’aparició de Luke Skywalker, massa tard pel meu gust. Que malgrat autodesterrar-se en una illa i esdevenir el nou Yoda, la seva presència omple la pantalla. M’hagués agradat veure’l molt més en aquesta pel•lícula, sembla que ens haurem d’esperar a la propera, amb l’esperança que els guionistes siguin més hàbils en escriure la seva part que no pas ho han estat amb Han Solo. Dels personatges antics, el que ha estat millor escrit és Chewbacca. De Carrie Fisher, no sé què dir, ja sé que el seu físic no l’ajuda, però és que Abrams tampoc li ha sabut donar cap funció important o que ens ho pugui arribar a semblar.
A Star Wars: El despertar de la força, Abrams demostra que no aprèn dels seus errors. A Star Trek Into Darkness es va obsessionar en mantenir oculta la identitat de Khan, quan era absurd perquè tothom ho sabia, i aquí fa el mateix amb Kylo Ren, que no li queda res més que ser fill d’un o de l'altre. Una revelació que es produeix en un moment anticlimàtic, lluny de la revelació que Luke és fill de Vader. Aquí t'ho esperes, aleshores, quin sentit té mantenir el secret? Un altre motiu perquè l’episodi IV és molt millor que aquesta és que aquest no es veia com una pel•lícula de traspàs, es podia entendre i funcionava per sí mateixa i a priori, no deixava portes obertes. A  El despertar de la força hi ha tantes portes obertes i coses sense explicar que es fa difícil que la pel•lícula funcioni sola, sense els episodis que vindran després. Ni tant sols l’Imperi contraataca es percebia com una pel•lícula de traspàs perquè tancava amb una resposta, al contrari que aquesta que com Lost deixa molt a explicar. Hores d'ara encara ens estem preguntant si Rey és filla de Luke o no!
Malgrat tot això, he de dir que l’ha pel•lícula m’ha entretingut, i conté moltes coses que m’han agradat molt, però hi ha unes tantes que no m’han agradat gens. A l’anar de més a menys i no al revés, no puc evitar sentir decepció i la sensació d’oportunitat perduda. Ara mateix no puc evitar pensar que la història descartada per Disney de George Lucas era millor. Com a mínim, malgrat els defectes, Lucas va innovar en els episodis I, II i III i va presentar un munt d’escenaris nous, personatges nous i una història nova. Cap d’aquestes tres coses les hem vist a El despertar de la força i és que el planeta de material vell reciclat on viu Rey s'acaba transformant una metàfora de la mateixa pel·lícula.

Nota: 3/5


diumenge, de desembre 20, 2015

Un paseo por el bosque

Pel·lícula de superació personal basada en fets reals, en la qual Robert Redford interpreta a Bill Bryson, un escriptor de guies de viatge que pretén fer la ruta de 3.500 quilòmetres pels Apalatxes. Emma Thompson interpreta a la seva dona, qui l’obliga a buscar un acompanyant si vol fer el sender, Finalment l’acompanyarà Stephen Katz (Nick Nolte), un antic amic de joventut amb qui va perdre el contacte, i que és l’únic disposat a fer el camí amb ell. 
L’argument pot sonar a Alma salvaje protagonitzada per Reese Whitherspoon, però Un paseo por el bosque està a antípodes d’aquesta. Mentre la primera era introspectiva, filosòfica i, perquè no dir-ho, pretensiosa, aquesta no busca res més que ser un simple entreteniment. No li busqueu cap més lectura perquè no la té. És senzilla i es passeja per terrenys comuns i tòpics, però la força dels actors, Redford, i un superb Nick Nolte, són la única excusa per veure la pel·li, que no tindria cap interès si no fos per ells. Nolte m’ha encantat, ja que fa molt de temps que no el veiem com cap de cartell d’una pel·lícula. Sense cap mena de dubte, la relació i química entre ell i Redford i les seves personalitats antagòniques fan que la pel·lícula funcioni. De fet, som capaços de veure i retrocedir fins el moment de joventut en què eren amics, i trobar un moment en les seves vides en les quals les seves personalitats no eren tant diferents, quan havia més coses que els unien que no pas els separaven, però realment, en el fons, són tant diferents aquests personatges? Precisament d’això va pel·lícula, que malgrat els anys i les experiències vitals que els han canviat, allò que els uneix i que els va convertir en amics, encara existeix. Les situacions de la pel·lícula succeeixen en format road movie a peu a través dels senders dels Apalatxes. 
Un paseo por el bosque no pretén res més que entretenir i per això incrementa els moments còmics entre la parella protagonista que s’esforça per crear situacions agradables per a l’espectador. Però res del que veiem i sentim tindria sentit ni interès, si no sortís de la boca de Robert Redford i Nick Nolte. 

Nota: 3/5


dimecres, de desembre 16, 2015

Krampus - Maldita Navidad

Producció de terror dirigida Michael Dougherty, un dels guionistes de Bryan Singer, i director de l’excel·lent pel·lícula episòdica sobre la nit de Halloween Truco o trato, de la qual actualment està engrescat en la seqüela. Sense abandonar el terror i les festes tradicionals, arriba amb Krampus - Maldita Navidad, una pel·lícula sobre el Krampus, l’acompanyant monstruós de Sant Nicolau que, segons la tradició germànica, castigava als nens que s’havien portat malament. 
La pel·lícula ens presenta a Max, un nen que la seva família li ha pres la il·lusió de les festes de Nadal. L’absència d’esperit nadalenc ha fet enfurismar una força demoníaca, el Krampus, que castiga als que no creuen. Sense llum i aïllats del món per culpa de la neu, la família de Max s’haurà d’unir si volen sobreviure a l’atac del Krampus que compta amb tot tipus d’icones nadalencs que cobren vida. 
Krampus és una pel·lícula de terror força clàssica amb algun moment d’humor terrorífic a l’estil The evil dead i amb un últim terç embogit que vindria a ser una versió infantil del final d’una pel·li de Rob Zombie. Dougherty no aconsegueix igualar el resultat de Truco o trato, però aquesta no decebrà al fans del bon terror. Hi ha que l’ha comparat amb Gremlins, però Krampus té més mala baba i mentre la primera els nens la poden gaudir, a Krampus ho poden passar malament. 
Un dels punts forts de la pel·lícula és que el disseny de les criatures ha anat a càrrec de Richard Taylor, director de Weta Workshop, el mateix responsable de crear les criatures d’El senyor dels anells i El Hòbbit. Taylor les ha fet reals i no amb efectes digitals, cosa que es nota molt positivament en el resultat final de la pel·lícula.
Krampus és ideal si voleu fugir del cinema que embafa per Nadal i que inunda la cartellera aquests dies. Potser això mateix és el que li falla a la pel·lícula, el missatge final i el fet de no atrevir-se a anar més enllà en la conclusió i en donar un missatge positiu quan fins el moment ens ha venut tot el contrari. Però malgrat els seus defectes, ve de gust veure els referents nadalencs sota una òptima terrorífica. Sincerament hauria vingut més de gust veure-la dirigida per Rob Zombie i que fos una autèntica festa i no una que al final s'acaba descafeïnat. 

Nota: 3/5


dimecres, de desembre 09, 2015

El puente de los espías

Ja va essent hora de situar a Steven Spielberg al lloc que li correspon i dir amb claredat que és el millor director de cinema de la seva generació. Actualment continua essent el millor. Ja poden venir Iñarritu i la seva pedanteria pudenta o David O. Russell amb el seu nou intent desesperat d’aconseguir l’Oscar; cap d’ells serà capaç de superar per més anys que passin a Spielberg. El puente de los espías es posa al capdavant de les travesses de premis, malgrat que Spielberg no li cal cap premi per obtenir reconeixement. El director d’E.T. es permet el luxe de fer les pel·lícules que vol, que ara mateix són les històriques en contraposició de les d’entreteniment amb les que va començar la seva carrera. I aquí una aparent contradicció, perquè El puente de los espías és tant vibrant i entretinguda com una pel·lícula d’Indiana Jones.
Ambientada durant els anys de la Guerra Freda i basada en fets reals, la pel·lícula ens narra la història d’un prestigiós advocat d’un bufet de Nova York que el govern nord-americà li encomana la defensa d’un espia soviètic. Simplement es tracta de complir amb l’expedient, de fer veure que l’acusat ha tingut una defensa amb les màximes garanties. Tot aparença. Però a l’advocat se li “ocorre” ser professional i esforçar-se en fer una bona defensa, cosa que li provocarà no pocs problemes familiars. Aquesta trama de la pel·lícula va amb paral·lel amb una altra trama protagonitzada per unes joves soldats que es preparen per una missió, en la qual hauran de pilotar un avió espia en territori soviètic. Les dues trames es trobaran en un moment determinat, a partir del qual la pel·lícula agafa un nou aire i una nova embranzida.
Pels que Tom Hanks els provoca urticària, ho sento molt, malgrat el seu sobrepès, ens ofereix una actuació magistral i no ens queda res més a fer que aplaudir drets i reclamar amb urgència una nova pel·lícula de Hanks i Spielberg. Hanks és capaç, com ningú, de fer-nos proper i autèntic aquest advocat amb una vida molt normal i comuna, que es veurà immers, involuntàriament, en unes negociacions i una trama d’espionatge promoguda pel govern dels Estats Units. 
A El puente de los espías, Spielberg sap molt bé què fa i coneix el material amb què treballa. Destaca lo ben narrada que està la pel·lícula, com sap portar el ritme contínuament, com no fer perdre l’atenció a l’espectador i que aquest segueixi la pel·lícula constantment sense desconnectar en cap moment. Un dels valors de la història és com és capaç de veure el cantó positiu de la situació, per dramàtica que sigui aquesta. Com a espectadors en encomanem de l’optimisme de la pel·lícula i de l’entusiasme del personatge de Tom Hanks.
A Spielberg no li calen efectismes moderns que amaguen mancances del guió i en el treballa dels personatges. Aquesta és una pel·lícula clàssica que amb els recursos de tota la vida aconsegueix ser un entreteniment com els d’Spielberg en els anys 80, però a través del que ara vol fer, que són pel·lícules històriques.
Pocs aspectes tècnics de la pel·lícula no arriben a l’excel·lència. Quan llueixen més és quan ens presenta el Berlín posterior a la IIª Guerra Mundial, durant la construcció del mur i sobretot, en el Berlín soviètic. La grisor, la brutícia i la fredor meteorològica i humana de l’indret és terriblement impactant.
Potser l’únic, però que li posaria seria al final, quan Spielberg no pot desprendre’s del tot de sí mateix i ens puntualitza un desenllaç amb unes escenes gens subtils que ens evoquen a un missatge claríssim, quan lo millor hagués estat la subtilesa i deixar el missatge per cada espectador. Però, vaja, minúcia davant l’obra mestre que acabem de veure.
Si algú pensava que a aquesta edat Spielberg ja no seria capaç de fer un pas més enllà en la seva carrera, s’equivocava. El puente de los espías ho és, ja que el director ha aconseguit barrejar els seus dos tipus de cinema, el d’entreteniment i el drama històric, en una sola pel·lícula amb un resultat excel·lent.

Nota: 5/5


dimecres, de desembre 02, 2015

El viaje de Arlo

Menys de mig any després de l’estrena d’Inside out, ens arriba la nova pel·lícula de Pixar, El viaje de Arlo, The good dinosaur en l’original. Una pel·lícula dirigida principalment al públic infantil, una estratègia a la que fins ara no ens tenia acostumada la companyia.
El viaje de Arlo s’havia d’estrenar inicialment a l’estiu de 2014, però el director d’aleshores, Bob Peterson, no era capaç de trobar el final indicat. Peterson va ser acomiadat i rellevat per Peter Sohn. Per aquest motiu, l’any passat Pixar no va estrenar pel·lícula. Finalment, després de 6 anys en producció, la podrem veure.
La premissa argumental és explicar-nos què hagués succeït al món si l’asteroide que va caure sobre la Terra i va acabar amb la vida dels dinosaures hagués passat de llarg. El primer canvi important és que homes i dinosaures viurien junts en el planeta. En aquest món imaginari han estat els dinosaures que han evolucionat en éssers intel·ligents i són els que conreen la terra per aconseguir aliment, i pasturen el bestiar. També parlen, al contrari que els humans que només rugeixen. El personatge protagonista és Arlo, un apatosaure de bon cor que viu amb la seva família. El petit i poruc Arlo es farà amic d’un nen humà salvatge. Ambdós començaran un viatge per paisatges increïbles on Arlo aprendrà a afrontar les seves pors i descobrirà del que és capaç.
El que més sobta de la pel·lícula és que és molt infantil. Pixar ens té acostumats a pel·lícules de temàtica més adulta. O més ben dit, a pel·lícules de doble lectura, en les que els nens capten una part del missatge, però els adults són capaços d’anar més enllà. Aquesta premissa és un comú denominador en totes les pel·lícules de Pixar, d’aquí que sigui considerada la millor companyia d’animació del món, per sobre de Disney. En canvi, a El viaje de Arlo no hi ha cap de tipus de missatge pels grans, ni tant sols un missatge ecològic, que si hi voleu hi podria ser, però molt agafat en pinces. Només cal mirar el que l’home està fent amb el planeta Terra i com estaria la Terra, segons la pel·lícula, si els animals racionals fossin els dinosaures. En tot cas, aquesta, malgrat ser una pel·lícula de Pixar, sembla més una de Disney. Fins i tot incorpora molts dels elements de clàssics de Disney, com el trauma infantil de torn que la companyia no pot deixar de castigar als seus personatges infantils.
Pel que fa a l’animació, és un 10. Mentre que els personatges són bastant caricaturescos, tots els paisatges són espectaculars perquè malgrat ser animació, semblen reals i te’ls has de mirar una i dues vegades i fins i tot fregar-te els ulls per saber-ho. Curiosament la barreja d’estils d’animació no desentona i queden molt bé. Si us dic que aquesta és la millor pel·lícula de Pixar tècnicament i que l’animació ja és tant perfecte que sembla real, no és una exageració malgrat ho pugui semblar.
Pel que fa a la qualitat de la pel·lícula, queda molt lluny de la complexitat de pel·lícules que ha fet Pixar, però és molt més honesta que Cars 2 o Brave perquè sap què vol oferir i a quin públic es dirigeix. Tampoc ens hem de posar burros perquè Inside out sigui molt millor, simplement que el públic a la que es dirigeix és exclusivament l’infantil, especialment als nens encantats amb els dinosaures. Segur que per a ells la pel·lícula és un 10.

Nota: 3/5


dimarts, de desembre 01, 2015

Coche policial (Cop car)

Excel·lent pel·lícula per conèixer a Jon Watts, el futur director del nou reboot d’Spider-man. Cop car és una producció de només 800.000 dòlars de pressupost que ha rodat el director de Clown en el seu poble natal.
Coche policial comença com un joc. Un magnífic plànol obert de dos nens jugant en un prat. De cop i volta es troben un cotxe de policia aparentment abandonat. Després de remenar per dins, i fer el que faria qualsevol nen, posar la sirena, etcètera, troben les claus i decideixen anar a fer vol. El que ignoren és que el cotxe pertany al sheriff Kretzer (Kevin Bacon), un oficial de policia corrupte que se li complicarà la vida arran d’aquesta situació. Kretzer es disposarà a recuperar el vehicle costi el que costi per evitar que es descobreixin els seus draps bruts.
El millor de Cop car és que amb uns recursos molt limitats aconsegueix fer un producte de ritme vibrant. D’aquesta pel·lícula només en puc dir coses bones. És senzilla, efectiva i emociona. És molt fàcil empatitzar amb els nens i imaginar-se a un mateix en una situació semblant de petit. Posar-se en la seva pell, gaudir amb ells mentre condueixen el cotxe i passar-ho malament quan la situació es complica i es torça a mida que avança el relat.
Coche policial té aquella familiaritat que només tenen les pel·lícules petites. I en aquesta ocasió és efectivament així perquè Watts s’ha envoltat d’amics i familiars que han assumit tasques de producció per tirar-la endavant. De fet, els escenaris que veiem a la pel·lícula són el que Watts coneixia de petit.
Malgrat que la intenció de la pel·lícula és la de ser un entreteniment molt efectiu, sí que queda en terme secundari un retrat rural dels Estats Units. Però, com reconeix el mateix Watts, no cal buscar a la pel·lícula cap altre lectura més enllà de l'entreteniment.
Un dels al·licients més importants per veure-la és el seu protagonista, un gran Kevin Bacon fent de policia corrupte. L’aparició de Bacon és ja un capítol a part perquè aporta a la història la solidesa que necessita. A Bacon se’l veu implicat i còmode en una producció independent com és aquesta.
Coche policial recorda a l’aspecte de Cuenta conmigo perquè compta amb elements molt semblants, però ho porta més cap al thriller, i en ocasions a la comèdia negra. En tot cas, un entreteniment efectiu i eficaç rodat en un format de cinema independent americà a l’estil Sundance.

Nota: 4/5