dimecres, de novembre 25, 2015

Grandma

Pel·lícula independent dirigida per Paul Weitz, director d’American Pie i Ahora los padres son ellos. Després de produccions molt diferents dins del mainstream de Hollywood, amb resultats molt diversos, Weitz es situa en una mena de punt de partida per afrontar el repte de Grandma, i ho fa amb molta habilitat i uns resultats excel·lents. 
Lily Tomlin interpreta a Elle, qui després de trencar amb la seva parella, rep la visita de Sage (Julia Garner), la seva neta, que li diu que està embarassada i que necessita 600 dòlars per avortar. Elle no té ni un cèntim a la butxaca, així que es passejarà tot el dia amb Sage, visitant amics i personatges diversos per aconseguir reunir els diners. Durant el recorregut, àvia i neta posaran al descobert secrets que portaven amagats massa temps.
En una pel·lícula d’aquestes característiques és bàsic trobar a l’actriu protagonista indicada. Lily Tomlin ho és, no només per la seva veterania, sinó també perquè encaixa en el rol d’àvia moderna. De fet si la pel·lícula funciona tant bé, en un 90% és mèrit seu. Perquè la història funcioni cal una protagonista a l’alçada i Tomlin compleix sobradament en el paper d’aquesta persona rondinaire, amb una mala llet tan gran com el seu cor. Només per ella, la pel·lícula és imprescindible.
Grandma és una barreja de comèdia i drama, però de bon rotllo. Enmig dels conflictes familiars profunds que pateixen les protagonistes, hi ha lloc per la solidaritat. La pel·lícula és clarament generacional ja que l’acció es mou entre una mare, la filla i la néta. Grandma és molt coherent amb ella mateixa i en cap moment desentona o s’equivoca en un recorregut que aprofundeix uns personatges dels quals en fa un retrat profund, sobretot de l’àvia. Al mateix temps és molt valenta amb la història que ens explica, sobretot en un país amb un doble moral molt marcada com els Estats Units. Esperem que això no la perjudiqui ara que ve la temporada de premis. 
I tot això en uns concisos 79 minuts, que es contraposen amb un panorama actual de pel·lícules de dues hores i mitja que no expliquen res. A Grandma no li cal més temps per explicar tot el que vol i no equivocar-se en el seu recorregut. Voleu més motius per veure-la? Molts, però sobretot per Lily Tomlin.

Nota: 4/5


dimarts, de novembre 24, 2015

Conexión Marsella

Jean Dujardin, l’actor de The artist, protagonitza aquest thriller basat en fets reals que ens remet a la clàssica cinta de William friendkin i a la seqüela de John Frankenheimer, French Connection.
Ambientada a Marsella durant els anys 70, el protagonista és el jutge francès Pierre Michel, que manté una incansable creuada per desmantellar l’operació de tràfic de drogues més ambiciosa de la història, la coneguda com La French connection. L’objectiu principal de Michel és Zampa, qui controla el subministrament de drogues als Estats Units. Malgrat que Michel utilitza qualsevol mètode, inclús arrestos violents i interrogatoris rigorosos, Zampa sempre està un pas per davant. La guerra entre Michel i Zampa cada vegada es tornarà més personal, fins el punt que Michel haurà de triar entre continuar endavant o mantenir la seguretat de la seva família.
La pel·lícula està molt ben executada i interpretada. És gràcies a la presència dels actors, sobretot de Dujardin i Gilles Lellouche, que arrodoneixen i dimensionen els personatges com el guió no és capaç de fer-ho. Un altre dels aspectes destacats és la fotografia, la música i el seu ritme trepidant que aconsegueix que no ens arribem mai a avorrir gràcies a les múltiples escenes d’acció. Malgrat això, dues hores i quart són excessives i seria una millor pel·lícula si hagués estat més concreta i no allargués innecessàriament algunes situacions.
Conexión Marsella és una pel·lícula francesa, però per la seva execució bé podria passar per americana. De fet és la visió francesa de les pel·lícules de crims americanes.


Nota: 3,5/5


dilluns, de novembre 23, 2015

Life

Anton Corbijn, fotògraf de professió, dirigeix la que és la seva cinquena pel·lícula, després d’El americano i El hombre más buscado. Més enllà de ser pel·lícules amb una fotografia excel·lent, Corbijn ha demostrat que també és capaç de fer pel·lícules solvents argumentalment i interpretativa.
Life és una pel·lícula que toca la professió de Corbijn, ja que ens explica la història al darrera de les instantànies fetes pel fotògraf Dennis Stock a l’actor James Dean, abans que aquest es convertís en un mite de Hollywood. Les fotografies varen ser publicades per la revista Life. Si us parlo de la instantània de James Dean en gavardina passejant per un Times Square plujós, segur que a molts de vosaltres us ha vingut la imatge al cap. Life és la història d’aquella fotografia i la d’aquell cap de setmana que Stock va passar amb la família de Dean.
Robert Pattinson interpreta a Dennis Stock, mentre que Dane DeHaan es posa a la pell de James Dean. Ambdós realitzen una molt bona interpretació. Us ho diu algú que no li agrada Pattinson, fins i tot en els seus productes més independents i allunyats de la comercialitat. De fet mai l’he considerat, de moment, un bon actor, però cal admetre que s’hi esforça. Sobretot per la mal imatge que li ha donat La saga Crepúsculo com actor, malgrat que al seu favor li va donar la fama. En aquesta pel·lícula està correcte, perquè el paper tampoc li requereix fer masses extravagàncies. I pel que fa a Dane DeHaan, intenta mimetitzar a James Dean, una tasca immensament complicada, però que n’és capaç de sortir-se’n airosament. DeHaan s’esforça en reproduir els moviments i la mirada d’aquest actor que manté una distància amb el seu entorn.
La pel·lícula comença just abans de l’estrena de la pel·lícula Al este del Edén. Stock ha tingut l’oportunitat de veure-la i intueix que l’actor secundari, el jove James Dean, pot arribar a convertir-se en una gran estrella. Amb l’objectiu de fer-se un nom a professió i aconseguir publicar a Life, Stock perseguirà a Dean per tot arreu fins que aquest accepti fer el reportatge fotogràfic. Entre ambdós es produirà una connexió especial, al mateix temps que coneixerem detalls de la personalitat de l’actor de Rebelde sin causa i Gigante.
Life és una petita joia en la que Anton Corbijn mostra un domini cinematogràfic del tot. Una història construïda en base a unes fotografies i que ens transporta a un Hollywood clàssic que ja no existeix.

Nota: 4/5


dimecres, de novembre 18, 2015

Del interior (El grito de las ultracosas)

Del interior, el nou curt de David Ruiz, és un spin-off d’El crit de les ultracoses, la primera novel•la del polifacètic curtmetratgista. Pels qui encara no el coneixeu, us recomano amb fervor que busqueu altres obres seves a la xarxa, com per exemple la websèrie Scalleti: Girona Connection o el curt Jo sóc Batman... Actualment està enfeinat en la post-producció del seu primer llargmetratge, codirigit amb Albert València, Sant Martí, però com totes aquestes persones que sempre han de crear alguna cosa, ha tingut temps de gravar Del interior.
El curtmetratge està a mig camí de la paròdia i el terror al plantejar-nos una terrorífica invasió extraterrestre a través d'uns recursos visuals molt inquietants, combinant-t'ho amb les elucubracions del tertulià de torn que creu en la teoria de la conspiració i que perfectament podria aparèixer en un programa d’Iker Jiménez. 
Un dels valors de Del interior és que ens introdueix en el món que relata l’autor en el llibre El crit de les ultracoses, utilitzant com a fil conductor d'aquest curt una noia que és adduïda per les ultracoses. Aquestes entren dins la ment dels humans a través de les ones. Les antenes que veiem en els terrats només començar, no són res més que la porta d’entrada d’aquests éssers. 
Del interior està molt ben rodada, el plànols són inquietats i combina molt bé la fotografia, la música i un muntatge que va d’un lloc a l’altre, però que no et perds en cap moment. Amb aquests recursos es crea el clima que el director vol que percebi l'espectador. Tampoc podem deixar de parlar de l’actriu protagonista, Marta Prieto, que ràpidament es posa al públic a la butxaca, i que a través de les seves mirades i expressions som testimonis de com la possessió es va culminant.
En David Ruiz és una persona amb molt cultura de cinema de terror de culte, i la traspassa en aquest curt de gènere, sense renunciar a qui és i a la seva manera d’entendre el cinema, donant al curt un segell que fàcilment l’identifica com autor. A part del clar homenatge a La invasión de los ultracuerpos, es nota que John Carpenter és també un referent pel director, que mostra de diferents maneres i plànols la seva reverència als que són els seus mestres.
No us penseu pas que per entendre Del interior cal llegir-se abans el llibre. Res més lluny de la realitat. El curt funciona per sí mateix i per aquell que vulgui saber més coses d’aquesta invasió alienígena, té el llibre. De totes maneres, malgrat el curt es pugui percebre com un relat inacabat, funciona sol i si l’autor vol, pot seguir amb la història que aquí planteja. Això li permetria fer créixer l’univers ultracoses iniciat a la novel·la i que s'estén en altres mitjans com una ultracosa més.

dimarts, de novembre 17, 2015

Sicario

El quebequès Denis Villeneuve, excel·lent director de pel·lícules impecables com Prisioneros i Enemy, dirigeix aquest excel·lent thriller sobre la guerra entre el govern dels Estats Units i els càrtels de la droga de Mèxic. Des d’aquí, si encara no heu descobert Villeneuve, us recomano amb fervor que recupereu les seves pel·lícules, i veureu que passarà immediatament a la vostra llista de realitzadors imprescindibles.
La protagonista és Kate Macer (interpretada per Emily Blunt), una agent de l’FBI que és reclutada per aturar l’escalada de violència generada pels càrtels de la droga mexicans. Kate es posa sota les ordres de Matt (Josh Brolin), un membre de la CIA amb pocs escrúpols, que sempre va acompanyat d’un misteriós colombià anomenat Alejandro (Benicio del Toro). A mida que passen els dies, Kate descobrirà les veritables motivacions de Matt i Alejandro, i es replantejarà la seva continuïtat a la missió i la confiança dels que se suposa que són companys.
L’argument és bastant simple, però al mateix temps la pel·lícula és complexa, sobretot en els personatges, i aconsegueix trametre’ns moltíssimes sensacions. Sicario ens dóna una visió molt dura de la humanitat, en particular de les persones que es mouen en els ambients de la droga, i de com operen. De totes les pel·lícules que es fan sobre el tema, són poques les que aconsegueixen destacar i no passen del simple biopic del traficant de torn. Sicario ens dóna molt més i al final ens deixa tant xafats com queda la mateixa la protagonista. La sensació que les coses són així, que no es pot fer res per canviar-les, i que no queda més remei que seguir les macabres regles del joc del món de la droga, cau sobre nostre com una plantofada. Tot molt ben explicat en una conclusió del film magistral.  
L’aspecte més destacable de la pel·lícula és la direcció de Villeneuve, la manera en que integra els plànols amb la música i sap, amb recursos visuals, treure les sensacions que vol que tingui l’espectador. D’altra banda sap dotar de ritme un thriller que tampoc és que tingui moltes escenes d’acció, cosa que encara té més mèrit.
Sicario aconsegueix mantenir una situació de suspens que ens porti a descobrir què amaguen els protagonistes que no sabem, i quin és el paper que juga el personatge d’Emily Blunt, una agent dura i aguerrida, que es veu superada en molts moments de la pel·lícula.
Sicario és una excel·lent pel·lícula sobre el món de la droga, que destaca en el seu gènere, ple de produccions mediocres i avorrides, i que combina de meravella thriller i suspens. Segurament no n’haureu vist cap millor des de Traffic, també amb Benicio del Toro. La pel·lícula aconsegueix transmetre realisme, fins i tot en els moments més violents, malgrat que mai deixa de ser extremament cinematogràfica.

Nota: 4/5


dimecres, de novembre 11, 2015

Spectre

La darrera pel·lícula de James Bond ha estat una decepció. Lluny de la modernitat de Casino Royale o Skyfall, l’evolució de Bond en la nova saga desapareix, i Spectre, malgrat és millor que Quantum of solace, esdevé la patinada més gran de les pel·lícules de Daniel Craig, Spectre decep, entre d'altes coses, perquè no està a l’alçada de les altes expectatives generades. 
No és per fer comparacions, però en aquest cas és inevitable. L’Ethan Hunt de Tom Cruise guanya la partida al James Bond de Daniel Craig en tots i cadascun dels aspectes. I la comparació no és gratuïta perquè les dues pel·lícules tenen molt en comú. D'entrada les dues seqüències inicials d'acció són a l'aire. Tom Cruise s'enfila en un avió en marxa, escenificant si no la millor, poc li falta, escena de l'any. Mentre, Daniel Craig fa el mateix amb un helicòpter, però un abús d'efectes digitals fa que no te la creguis ni t'impliquis, ni pateixis pel personatge. Al final l'escena es converteix en un espectacle digital digne de Transformers. Pel que fa a l'argument, és similar. Una organització de mal, El Sindicat a Misión impossible i Espectra a la pel·li de Bond, aconsegueixen, gràcies a la seva influència, desmantellar el servei secret pel que treballa Ethan Hunt i pel que treballa Bond, respectivament. I en podríem trobar d'altres, però no és només que estiguin millor resoltes a Misión impossible, és que Sam Mendes ha estat incapaç de fer una bona pel·lícula a l'alçada d'Skyfall. Particularment em dóna la sensació de desgana, de fer-la amb el pilot automàtic, de que no tenia cap idea, però s'hi ha sentit obligat pel motiu que sigui. 
Spectra significa la desaparició de la modernització de James Bond que va significar Casino Royale. Aquí torna el James Bond clàssic, amb enemics ridículs, com el líder d'Espectra interpretat per Christoph Waltz, que incrementa la seva caricatura a mida que passen els minuts. No trobem a faltar atmpoc a l'enemic sense cervell de torn, que interpreta Dave Bautista, que interpreta un personatge que recorda al clàssic Tiburón. Potser aquest plantejament de pel·lícula pugui agradar als que encara gaudeixen de les pel·lícules de Roger Moore. No és el meu cas. Spectre no és el Bond que se'ns havia presentat en aquest reboot. La profunditat que Skyfall va donar al personatge, presentat-nos els seus orígens familiars, es converteix en ridícula aquí al forçar un guió impossible i inventar-se relacions innecessàries entre tots els personatges. Pel que fa a l'actualització del concepte d'Espectra, és fallida i no passa del tòpic. I si no l'heu vist no llegiu el que ve ara. Aquest concepte d'organització malèvola que està darrera de totes les desgràcies que ha patit el protagonista tota la seva vida, és ridícula en una versió del personatge que intenta ser realista i feta pel segle XXI, ja que és més pròpia d'un còmic de superherois.
Lo millor del pel·lícula continua essent Daniel Craig, per mi, el millor Bond des de Sean Connery, o fins i tot millor en ocasions, però el que l'envolta falla per tot arreu, començant per un Waltz que no passa de dolent ridícul de còmic, o una Léa Seydoux, com una noia Bond entregada a l'heroi en una relació poc creïble. Pel que fa a Monica Bellucci, està totalment desaprofitada. Per ella només hi ha una escena, que resulta còmica, no tinc tant clar que voluntàriament, en la que s'obre de cames davant Bond, després d'assistir a l'enterrament del seu marit, assassinat pel mateix agent secret. Pel que fa als secundaris, continuen funcionant tant bé com a Skyfall. Raph Fiennes està perfecte a l'igual que Ben Wishaw com a Q. Llàstima que no tinguin més minuts en detriment d'altres personatges menys interessants. Però el pitjor de tot és que la pel·lícula és tremendament avorrida i li falten escenes d'acció. El que ajuda a que la percepció de la pel·lícula sigui aquesta és un innecessari metratge de dues hores i mitja, excessiu miris per on el miris. De ben segur que estaríem parlant d'una pel·lícula millor amb mitja hora menys.
En la propera pel·lícula, esperem que Bond recuperi el camí cap a la modernitat que va emprendre amb Casino Royale. De moment Ethan Hunt està al cim dels agents secrets cinematogràfics i ha destronat a un James Bond que abraça el seu passat a Spectre, que acaba essent un Bond dels de tota la vida, pel públic que encara xala amb Roger Moore i aplaudeix a Pierce Brosnan. Mentre, els que pensàvem i creiem en la modernització que va significar l'etapa Craig significa un o dos passos enrere i una decepció total.

Nota: 2,5/5


dilluns, de novembre 09, 2015

Dragon Ball Z. La resurrecció de 'F'

Dragon Ball Z. La batalla dels déus, estrenada farà dos anys, va ser la primera pel·lícula de Bola de drac en estrenar-se en cinemes a Catalunya. Per sort, ja no serà la única. Aquesta era la primera pel·lícula de Bola de drac que es feia des de 1995, i la primera nova aventura de Goku, deixant a banda algun esporàdic especial per a la televisió japonesa, des del final de la sèrie. Els que varem créixer amb Goku, alguns durant l’adolescència i altres durant la infantesa, teníem fam de noves aventures de Bola de drac. L’èxit a tot el món de La batalla dels déus va ser espectacular. Uns 50 milions de dòlars de recaptació. Als fans de tota la vida ja se’ls havien afegit els fills d’aquets i la família de Bola de drac havia crescut com la de Goku. La resposta de Toei no es va fer esperar i al cap de poc va anunciar una nova pel·lícula, Dragon Ball Z. La resurrecció de 'F', que suposaria el retorn de l’enemic més popular de Goku, el de la batalla final que mai acabava, Freezer. A tot això se li afegien noves aventures en manga i un nou anime, Bola de drac Súper. Però avui centrem-nos amb la pel·lícula que s’acaba d’estrenar a casa nostra Dragon Ball Z. La resurrecció de 'F'.
Aquesta nova pel·lícula corregeix alguns dels defectes que se li van criticar a l’anterior, com les poques escenes de batalles, l’arraconament dels personatges secundaris o veure un Vegeta excessivament descafeïnat. El cert és que La batalla dels déus volia ser més Bola de drac sense Z que no pas Z. La resurrecció de 'F' és just el contrari, és purament Z pel que crec que satisfarà també als que no van quedar convençuts amb La batalla dels déus. Almenys la impressió que em va donar a mi quan la vaig veure és que era la millor pel·lícula de Bola de drac que s’havia fet fins ara.
Entre els mèrits està que concentra l’acció en un grup reduït de personatges i els dóna moments a tots ells. Akira Toriyama, que ha estat el responsable del guió, ens regalarà alguns moments d’humor irònic marca de la casa a través d’algunes frases o situacions. Bola de drac ha crescut tant que fer una pel·lícula i que apareguin tots porta a no donar més d’un minut a tots ells perquè la resta de temps se l’ha d’endur Goku que és el que el públic vol. Així que en aquesta pel·lícula Bulma, Krilin, el Follet Tortuga, Cor Petit, Son Gohan i Tenshinhan tenen els seus moments de lluita i protagonisme, i no només moments paròdics o superficials. Goku i Vegeta s’enduen el gruix gran de protagonisme per lluitar contra un recent ressuscitat Freezer i la seva nova transformació. Vegeta torna a estar de mal humor i es pren la seva rivalitat amb Goku amb més seriositat que mai. 
No voldria acabar la crítica sense fer una reflexió personal. Des de que han començat a fer-se noves històries de Bola de drac he llegit algunes opinions de fans que considero molt injustes. He llegit coses com que l’argument de les noves aventures no està a l’alçada i munt d’opinions més que penso que només es limiten a criticar allò que és nou. Ni les aventures que coneixem eren tant bones ni aquestes tant dolentes. La nostàlgia a vegades ens pot fer creure que allò passat era millor, però sincerament crec que no és així. És més, detecto un esforç en aquestes noves històries a treballar millor els diàlegs i a omplir les aventures amb coses que siguin molt més que batalles. I afegeixo, l’animació actual, almenys el que veiem a les pel·lícules, està a anys llum de l’animació que havíem vist fins ara tant en imatge com en so. I  no parlo de la sèrie de Súper, que això seria un altre debat.
Si esteu preocupats per l’èxit de La resurrecció de 'F', tranquils, ja porta recaptats més de 61 milions de dòlars i el director Tadayoshi Yamamuro ha anunciat durant el Saló del Manga una nova pel·lícula de Bola de drac que la continuarà. Kame-hame-ha per molts anys!

Nota: 4/5


dimecres, de novembre 04, 2015

Ash vs Evil dead

Des de que al 1992 s’estrenés El ejército de las tinieblas s’ha parlat moltíssim d’una nova entrega de la saga The evil dead (Posesión infernal). Un cop Sam Raimi va quedar alliberat d’Spider-man semblava que la cosa tiraria endavant tard o d’hora. La primera senyal va arribar amb la magnífica Arrástrame al infierno, la qual compartia un univers molt semblant amb The evil dead. La segona no deixaria tant gust de boca entre els fans, parlo del remake del 2013 que va dirigir Fede Álvarez. Amb un deute pendent al fandom, Sam Raimi va posar en marxa la maquinaria perquè això es produís. Fins i tot es va arribar a parlar d’una segona entrega d'El ejército de las tinieblas i d’una pel·lícula que uniria a Ash amb la protagonista del remake. Finalment, en un moment en què els estudis de Hollywood cada vegada arrisquen menys, la continuació de la saga s’ha materialitzat a la televisió, concretament el canal Starz. Si anys enrere ens haguessin dit que la nova entrega d’Evil dead seria en format sèrie no ens ho haguéssim cregut, però ara les coses són diferents. La llibertat creativa i artística que tenia el cinema ha desaparegut, almenys en els circuits comercials, i aquesta ha passat a la televisió. Ja fa anys que ho veiem amb un munt de sèries de qualitat. Però tot i així, l’aposta de tornar a Posesión infernal era arriscada. Si es volia mantenir l’esperit de l’original, els ingredients de comèdia, horror i gore havien de ser molt presents. Més enllà del sexe gratuït de les produccions d’HBO o Starz, existia lloc pel gore i lo grotesc? Si no era així, no tenia sentit tirar endavant. Per sort Starz ha donat total llibertat creativa a Sam Raimi i el seu equip de tota la vida. Ash vs Evil dead és tot allò que el fan havia desitjat que fos la continuació de la saga.
Ash vs Evil dead tindrà una durada de 30 minuts, a l’estil Californication, excepte el pilot que dura un quart d’hora més. Concentrem-nos en aquest primer capítol que ha estat dirigit pel mateix Sam Raimi. I com es nota! Raimi és un dels millors directors de la seva generació, ho ha demostrat una vegada i una altra en els projectes més personals. Curiosament quan menys funciona Raimi és en els projectes d’encàrrec, com For the love of the game o Oz the great and powerful. Per sort a Ash vs Evil dead està en la seva salsa i fa el que millor sap fer. Raimi aconsegueix en el pilot que la barreja entre terror, humor i fàstic funcioni a la perfecció, com un engranatge de tres peces. Cal dir que és el seu terreny i no exagero quan dic que Raimi va ser l’inventor d’aquest gènere, molt copiat, amb resultats molt irregulars. Mai ningú ha superat el que va fer ell a The evil dead. Per sort la nova sèrie està en bones mans. Raimi no dirigirà la resta de capítols, però és manté com a productor executiu i guionista al cantó del seu germà Ivan, del productor Robert Tapert i del gran protagonista, l’incombustible Bruce Campbell.
Campbell recupera a Ash Williams quasi 30 anys després d’El ejército de las tinieblas. Cal tenir en compte que la sèrie parteix del final que es va estrenar en cinemes, el del supermercat, i no el que es va estrenar a Sitges aquell any, que era el que volia Raimi, que era una paròdia del final d’El planeta dels simis. El final que coneixem i que ha quedat és el de la botiga on treballa. El cas és que han passat els anys, Ash treballa o en la mateixa botiga o en un semblant, condueix el mateix cotxe, el clàssic Oldsmobile propietat de Sam Raimi, i viu en una caravana. La sèrie juga amb el sentit de l’humor i amb lo fracassat que ha estat Ash en la seva vida rutinària. No serà fins que tornin els dimonis quan la imatge d’Ash tornarà a ser heroica i es dedicarà a fer allò pel qual ha nascut en una escena antològica que és per aixecar-se del sofà i començar a aplaudir ben fort.

Els 40 minuts de durada del pilot es fan molt curs i tenim ganes de més, molt més. Per sort només caldrà esperar una setmana. El pilot és dels millors que s'han vist a la televisió en anys i en ell no paren de succeir coses. En només aquest minuts passen més coses que en una temporada sencera de The walking dead. No us explicaré res més sigueu vosaltres que descobrir les millors escenes del pilot, que són pràcticament totes. I sobretot, ni se us acudeixi llegir el Necronomicon!

Nota: 5/5


dilluns, de novembre 02, 2015

El cadáver de Anna Fritz

Avui comença la festa del cinema i durant tres dies el preu de l’entrada no superarà els tres euros. En aquesta ocasió les distribuïdores han arriscat molt poc i estrenes fortes com SpectreDragon Ball Z. La resurrecció de 'F', s’estrenaran un cop finalitzada la festa del cinema. Davant el panorama d’una cartellera que s’assembla els darrers dies de rebaixes, ens queda per triar alguna cosa que no sigui la òbvia com recuperar Marte, la magnífica pel·lícula de Ridley Scott, per qui encara no l’hagi vist? Doncs sí, El cadàver de Anna Fritz. Una autèntica i terrorífica perla que, ja aviso, tampoc és per a tots els públic ni perquè hi porteu la família.
El cadàver de Anna Fritz va ser la proposta més angoixant i atmosfèrica del Festival de Sitges. Aquesta és la primera pel·lícula del novel·lista i guionista mallorquí Hèctor Hernández Vicens que amb una sabata i una espardenya, demostra que sap tensionar al públic i, per fer-ho, no li ha calgut recórrer al desgastat format del found footage.
La sinopsis ens parla de la cèlebre actriu Anna Fritz, que ha mort, deixant un cadàver tan jove i bonic. Tres amics es col·laran al dipòsit de cadàvers per contemplar el cos inert i no podran resistir la temptació de traspassar els límits d’allò moral quan planegin tenir relacions sexuals amb el cadàver.
A partir d’aquest moment comença aquesta claustrofòbica pel·lícula que incomoda i t’ho fa passar molt malament. Cal deixar-li marge perquè és evident que el que ens mostra no podria passar en realitat, i concentrar-se en les sensacions que vol que tingui l’espectador. No és d’aquelles pel·lícules que busquen que tot lligui i que el que ens explica tot pugui passar en realitat. Està clar que El cadàver de Anna Fritz et proposa un joc i si hi vols entrar i acceptes les regles, et despertarà moltes sensacions.
El metratge també és l’idoni perquè va al gra amb el que vol explicar i no ho adorna ni allarga més del necessari. 76 minuts de pel·lícula que són tot un exemple de concisió que moltes vegades no existeix i espatlla moltes pel·lícules.
Amb un pressupost ajustadíssim i només quatre actors, Hèctor Hernández aconsegueix l’objectiu que s’havia proposat. Els quatre protagonistes són Alba Ribas, Cristian Valencia, Albert Carbó i Bernat Saumell, dels quals m’agradaria destacar sobretot la feina de l’Alba Ribas, que de ben segur no ha estat gens fàcil, ja que fa rutllar el seu personatge i en conseqüència que la pel·lícula sigui un èxit.

Nota: 4/5