dilluns, d’octubre 05, 2015

Regresión

Alejandro Amenábar ja és un nom que ha deixat de cridar l’atenció tant a l’estat espanyol com a l’estranger. El moment més alt de la seva carrera va ser entre Los otros i Mar adentro, dues pel·lícules força qüestionables que, malgrat els premis i l'èxit internacional, al meu parer estaven molt lluny de la qualitat que va demostrar el realitzador a Tesis i Abre los ojos. Ágora era probablement la seva cinta més ambiciosa, però no va acabar de funcionar com es preveia. Sis anys després i un insofrible anunci de cervesa pel mig, arriba Regresión, pel·lícula amb la qual ha volgut tornar als orígens, però que fracassa en aquest aspecte i en d’altres que ara desenvoluparé.
Ambientada a Minnesota en els anys 90, i basada en fets reals, narra la història de Roy, que és acusat d’haver abusat de la seva filla Angela (Emma Watson), però ell assegura no recordar res del que va succeir. Malgrat tot, n’admet la culpabilitat. El policia encarregat del cas, Bruce Kenner (Ethan Hawke), demana l’ajuda d’un prestigiós psicòleg que aconsegueix que a poc a poc, Roy comenci a recuperar els records. Mentre, els mitjans locals treballen amb la possibilitat  que tot es tracti d’un acte comès per una secta satànica.
Si el comparem amb M. Night Shyamalan, que també ha fet un retorn als orígens, Amenábar guanya per golejada, però això no vol dir que se n’hagi sortit del tot en les seves pretensions. Amenábar s’esforça en crear un bon clima i una atmosfera de terror, a pesar que al final no li ha sortit una pel·lícula de por. També juga de manera efectiva amb la realitat, els somnis i la suggestió. Però se’n va a norris en la seva resolució, que sense explicar quina és, li treu la gràcia i el sentit a tota una pel·lícula que demana a crits un altre final. Malauradament és d’aquells finals que no podem ignorar perquè espatllen la totalitat de la història. De fet, tant La visita de Shyamalan com Regresión d’Amenábar tenen molts punts en comú. Aquesta percepció del terror real i terrenal enlloc de fantàstic. A ambdós se’ls escapa l’habilitat per conjugar-ho tot i fer-ho creïble. Però Amenábar guanya en la posada formal de la pel·lícula.
Un altre capítol a part mereixen les interpretacions. Mentre Ethan Hawke està correcte en un paper que ja li hem vist altres vegades, a Emma Watson el paper li va massa gran i no se’n surt en cap moment, especialment durant el tram final, en el qual no dóna la talla. És cert que amb una altra actriu al darrera la pel·lícula hagués guanyat, però quan el seu personatge és central i Watson fa un posat constant en el qual sembla que lamenti constantment d’haver-se quedat amb Ron i no amb Harry, Regresión perd credibilitat.
La última d’Amenábar és una pel·lícula fallida, però no està mancada de moltes coses interessants, com la creació de l’atmosfera i una sèrie d’imatges impactants, però, per ser una pel·lícula sobre sectes satàniques, li falta ànima. Serà que el dimoni se l’ha endut?


Nota: 2,5/5