dimarts, d’octubre 27, 2015

La cumbre escarlata

Guillermo del Toro intenta recuperar el temps perdut en projectes que al final no l’ha dut enlloc. Només dos anys després de la gran Pacific Rim, ens arriba la seva darrera pel·lícula, La cumbre escarlata, una història gòtica sobre fantasmes amb reminiscències de Hitchcock.
El primer de tot i que crida molt l’atenció, és el magnífic repartiment que ha aconseguit reunir aquí el realitzador mexicà. La protagonista és Mia Wasikowska en el paper d’una jove escriptora que es veurà empesa per les pressions socials de l’època a buscar un marit. Tom Hiddleston és un dels pretendents, el nou que arriba a la ciutat, i que aparca l’altre pretendent, el més segur, però menys interessant, que interpreta Charlie Hunnam. Jessica Chastain interpreta a la germana del personatge de Hiddleston. No tardarem a veure com aquests germans no són el que aparenten i descobrir els secrets que amaguen a la seva mansió, que té el sobrenom de La cumbre escarlata.
Més enllà d’un càsting encertadíssim, la pel·lícula s’apropa més a altres pel·lícules del realitzador com El laberinto del fauno que no pas a Hellboy o Pacific rim. Del Toro ens presenta un film gòtic ambientat entre els Estats Units i Nova Anglaterra. L’estructura es divideix en dues parts ben diferenciades, la que passa fora de la mansió i tot allò que vivim dins el murs de La cumbre escarlata.
L’argument possiblement ens soni a alguna cosa que ja hem vist abans, però el que destaca més és la posada en escena i el fet que cada fotograma és el que un espera de Guillermo del Toro. Fantàstic pels seus fans i no gens pels que no. El que no podem negar és que deixa emprempta a tot el que fa.
A La cumbre escarlata, hi ha molt de Rebeca d’Alfred Hitchcock. No només per la mansió i els personatges, sinó per la maldat que transmeten alguns i la bondat dels altres. I és que malgrat que la història sigui de fantasmes, al final aquests no acaben essent res més que una excusa, ja que el mal resideix en les persones. Així els espectres esdevenen el McGuffin de torn, com els zombis a The walking dead. Però no és l’únic referent, les obres de Poe o les pel·lícules de Roger Corman també hi són presents d’alguna manera.
Més enllà d’un guió francament millorable, els decorats, vestuari i fotografia són meravellosos. La manera com juga amb els colors és molt bona, veure com el vermell de l’argila es barreja amb el vermell de la sang. En algun moment saltareu de la butaca per un espant, però no fa por. La cumbre escarlata és més una pel·lícula d’espants que no pas de terror. I és que la cara de Mia Wasikowska i de l’espectador al veure aquesta entrar a La cumbre escarlata, parla per sí mateixa.

Nota: 3,5/5


dilluns, d’octubre 26, 2015

El millor de SITGES 2015

Els amics del blog Fantàstik em van demanar que fes un recull de les millors pel·lícules del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya - SITGES 2015. D'entre totes les que vaig veure de les diferents seccions, vaig fer una tria de les 10 millors propostes de gènere. Les trobareu en aquest enllaç.



dimecres, d’octubre 21, 2015

Marte (The martian)

Adaptació de Ridley Scott de la novel·la El marciano escrita per Andy Weir. De Ridley Scott sempre s'ha dit que el seu principal problema va ser haver dirigit dues obres mestres al principi de la seva carrera, Alien i Blade runner, la qual cosa ha fet que tot el que vingués posteriorment ho fes de baixada. Sense ànims d'ofendre als fans d'aquestes dues pel·lícules, Marte està a l'alçada i es posiciona al cantó d'aquestes com a millor pel·lícula del director. I si no, al temps. És amb el pas dels anys que les pel·lícules es tornen mítiques i ja veureu com d'aquí 20 anys recordarem amb nostàlgia la pel·lícula protagonitzada per Matt Damon. Però quan hi ha de mèrit en Marte del mateix Scott quan ell mateix ha afirmat que tot lo bo de la pel·lícula està en el llibre? 
El responsable del guió ha estat Drew Goddard (el director de The cabin in the Woods i responsable de la primera temporada de Marvel’s Daredevil) que ha fet una versió molt fidel de la novel·la. Goddard ha prescindit suficient de la part científica del llibre que, no ens enganyem, és la més pesada pels que no tenim grans coneixements científics. Tot així, pels que hem llegit la novel·la, ho trobem a faltar una mica, malgrat que tampoc hi renuncia del tot. La sensació que darrera aquesta novel·la s’amagava una gran pel·lícula, com així ha estat, em va impregnar notablement mentre la llegia. Els canvis són inexistents i només és menja parts del llibre, sobretot les penúries de Watney per arribar al cràter Schiaparelli a la part final, i afegeix un epíleg innecessari que li perdonem per lo bé que ha estat la resta. De fet, mentre la novel·la és un 75% Mark Watney i un 25% la NASA i la Hermes, a la pel·lícula el protagonisme queda repartit al 50%.
Per aquells que no sàpiguen de què va us en faig cinc cèntims. Mark Watney (Matt Damon) és un botànic i enginyer mecànic que forma part d’una expedició de la NASA d’exploració del planeta Mart. Una tempesta de sorra obliga a l’expedició a marxar a corre-cuita del planeta, però una de les antenes impacta contra Watney. La resta de la tripulació el perd de vista, el dóna per mort i marxen del planeta a bord de la nau Hermes, que els portarà de tornada a la Terra. Però Watney no ha mort, continua viu, però ningú ho sap. El seu objectiu serà buscar una manera de sobreviure durant 4 anys a Mart abans no arribi la següent expedició de la NASA. Plantar patates a Mart, sintetitzar aigua del no res i mirar que no li falti oxigen seran els primers objectius que es fixarà per sobreviure.
Pels que no coneguin la novel·la haurien de saber que una de les coses més destacades és que totes les coses que fa Mark per sobreviure estan basades en la ciència i podrien fer-se en la realitat. Com ja he dit abans, la pel·lícula no aprofundeix en la part científica i, encertadament, és només una pinzellada en benefici del ritme cinematogràfic. Marte dura poc més de dues hores, però no exagero quan us dic que la sensació vaig tenir va ser que només va durar 20 minuts.
En papers més secundaris, fonamentalment personal de la NASA i la nau Hermes amb el que es va combinant les peripècies d’Andy, trobem actors com Jessica Chastain, Kristen Wiig, Kate Mara, Chiwetel Ejiofor, Sean Bean, Sebastian Stan i Jeff Daniels.
En aspectes tècnics la pel·lícula és impecable tant en la direcció, com en un excel·lent treball de fotografia, visible en la recreació del planeta Mart, de l'espai i de la nau Hermes. És d'aplaudir que sigui tant fidel a la novel·la per allò que si una cosa funciona i està bé, el millor és no tocar-la. Així Marte manté tot el sentit de l'humor i les referències musicals dels anys 70 que ja són al llibre. 
Marte és una pel·lícula excel·lent que emociona i toca de peus a terra sense filigranes narratives i artificioses com les de Christopher Nolan (ho sento, però sí, ja li ha tocat el rebre).I és que Marte li passa la mà per la cara a lloada, farà un any, Interstellar.

Nota: 5/5


diumenge, d’octubre 18, 2015

Sitges 2015: La traca final

Acabem amb el recull de piulades que hem anat fet des del twitter del Ningú no és perfecte de totes les pel·lícules he que pogut veure els darrers dies del Festival. Entre lo més destacable trobem dos animes:
The boy and the beast i Dragon ball Z Resurrection F. The boy and the beast suposa la confirmació de Mamoru Hosoda com a gran cineasta japonès, després de la jubilació de Miyazaki. A Wolf children ja va demostrar del que era capaç, i en la seva darrera pel·lícula ens ha tornat a emocionar com feia temps que no passava en una meravellosa història d'amistat entre un nen orfe i una bèstia d'un altre món. Pel que fa a Dragon ball Z Resurrection F, és la nova pel·lícula de Bola de drac. Molt més trepidant que l'anterior, plena d'acció, moments molt repartits i protagonisme pels personatges secundaris que havien quedat un pèl oblidats a l'anterior. Ha encantat al públic i s'ha endut una forta ovació. Goku continua tenint tirada i en aquesta ocasió li tocarà tornar a enfrontar-se a Freezer després que algú l'hagi ressuscitat amb les boles de drac. Pel·lícula molt èpica. Fora de l'animació a destacar Life, que malgrat no ser de gènere fantàstic, Anton Corbijn demostra lo bon director que és, i ens narra la història darrera les fotografies de James Dean publicades a la revista Life. Ja més de gènere, hem vist I am a hero, adaptació d'un manga sobre zombis. El gènere dels morts vivents adaptat a la cultura japonesa no té pèrdua. Esdevé una violenta salvatjada que ha estat celebrada de forma efusiva pels espectadors, pel que no és d'estranyar que s'hagi endut precisament el premi del públic. I acabo amb Zoom, una pel·lícula de la que poca gent parlarà perquè tal com estava programada, poca gent l'haurà vist. Una joia a rescatar que barreja animació i imatge real i tres històries que en realitat són la mateixa. Els protagonistes: un director de cinema sexualment amb els fums molt pujats, una dibuixant de còmics que fabrica nines sexuals, i una dona que va a Brasil per trobar-se a sí mateixa. I sense més preàmbuls, la recopilació de piulades.

#DragonBallZResurrectionF ofereix les dosis d'acció que reclamaven els fans i dóna protagonisme als secundaris darrerament oblidats

#TheBoyAndTheBeast és un anime que ho té tot. El dire de Wolf Children ens ofereix una història emotiva i trepidant que s'explica amb el cor

#HighRise té l'honor de ser la pitjor pel•lícula que hauré vist aquest any a #Sitges. Absurda metàfora de classes, mal executada i escrita

És molt trist que #Sitges clausuri amb #IntoTheForest, un melodrama conservador amb ànima de telefilm barat, previsible i mal guió #fail

Una joia #Life, domini de tot d'Anton Corbijn en la petita història de les fotos de James Dean a la revista Life. Meravellosa a més no poder

#Enragés és un thriller francès d'atracament i fuga amb un gran final que compensa els moments de falta de pols i tensió del tram central
 
#Parasyte 1&2 adapta el manga amb molta acció, gore i monstres amb desenes de tentacles. Malgrat que té 5 finals, és entretinguda i emotiva
 
#IAmAHero és la resposta japonesa al cine de zombis. Salvatge i gore com poques, adapta un manga i és deutora de #TheWalkingDead. Gran final
 
#Zoom és l'sleeper de @sitgesfestival, una excel•lent comèdia de tres històries dins d'elles mateixes que barreja imatge real i animació 1/2
 
#Zoom és de lo millor de #Sitges2015. D'allò que no esperes res i et trobes una meravella. Lo millor, el dibuix de @GaelGarciaB 2/2
 
#BrandNewU no seria dolenta si dediqués el mateix esforç en el guió q en la posada en escena. Una pel•li incomprensible amb ínfules de Lynch
 
#Southbound intenta recuperar l'esperit de La dimensió desconeguda i El autoestopista, però s'encalla en un guió més propi de la saga VHS
 
#thedevilscandy ofereix lo habitual, dimonis, sang, heavy metal, però molt ben embolicat i uns personatges molt ben definits | |

dijous, d’octubre 15, 2015

Sitges 2015: Caníbals, nazis, polis i campaments d'estiu

Segona entrega del recull de piulades sobre el SITGES 2015. Abans de passar al recull comentar lo més destacat. Començo amb The green room que serà una de les millors pel·lícules del Festival pel seu ritme inesgotable, violència i el magnífic paper de Patrick Stewart, com a l'implacable líder d'un grup d'skin-heads. The final girls també és d'aquelles pel·lícules que recordarem. Una comèdia que fa un homenatge a les pel·lícules de terror dels anys 80. El seu referent és Viernes 13 i sobre aquest, construeix una història amb molts punts amb comú amb The cabin in the woods. També ha passat per aquí Jon Watts i hem pogut comprovar de primera mà amb Cop car, què pot arribar a fer amb Spider-man. Cop car és una pel·lícula petita de ritme vibrant amb un gran Kevin Bacon fent de poli corrupte. Menys d'hora i mitja per seguir la història de dos nens que roben el cotxe d'un policia d'un poble rural dels Estats Units. També hem vist Bone Tomahawk, un western independent protagonitzat per Kurt Russell, Matthew Fox, Patrick Wilson i Richard Jenkins que formen una expedició per rescatar a la dona d'un d'ells i l'ajudant del sheriff, que han estat segrestats per una tribu caníbal capaç de veritables atrocitats. Una road movie a cavall amb violència extrema durant la part final. Aquestes quatre han estat sense cap dubte les millors que hem vist en aquesta segona tanda. Igualment hem vist d'altres molt recomanables com Deathgasm, Strangerland, February, The legend of Barney Thompson i The dead room. A sota us deixem amb totes les pel·lícules. Ens resta la tercera part que arribarà al final del Festival.

#TheFinalGirls, amb un plantejament semblant a The cabin in the woods, és una oda d'amor al cinema de terror dels 80. De cap al top 5!

Nicole Kidman torna a les planures desèrtiques d'Austràlia a #Strangerland, un film de terror i angoixa per la desaparició dels seus 2 fills

#NinaForever, comèdia romàntica que no acaba de convèncer, sobre una ex que torna de la mort per fer impossible la vida de la nova xicota

#Hellions és una pel•li de Halloween visualment molt potent, una pena que s'hagi dedicat zero esforç en fer un guió mínimament potable

De #CopCar només es poden dir coses bones. És senzilla, efectiva i emociona. Dos nens lamentaran robar el cotxe patrulla de Kevin Bacon

#February és lenta i fins que no enllaça els personatges no pren sentit. Si supereu el principi, veureu lo "endimoniadament" bona que és

#Macbeth aconsegueix dormir mig Auditori en una versió a càmera lenta de Shakespeare amb ínfules de superioritat, però amb bones actuacions

Impecable i brutal #TheGreenRoom, una violenta pel•li amb un magnífic @SirPatStew. El mal no té pietat d'un grup atrapat i sense sortida

#Demon aporta un component d'autor al cine de possessions, però resulta insatisfactòria perquè al final no resol res. Hores de son perdudes

Robert Carlyle sorprèn a la comèdia negra #TheLegendOfBarneyThompson en la qual s'amunteguen desmembraments i riallades. Gran Emma Thompson

#BoneTomahawk és un excel•lent western pausat basat en els personatges i diàlegs. Enlloc d'indis tenim uns caníbals primitius. I Kurt Rusell

#Deathgasm és una festa que barreja dimonis satànics, humor, sang a litres i heavy metal. Només ens queda demanar un remake amb @Obeses

#SomeKindOfHate explica com les víctimes de bullying tenen un fantasma per donar el que es mereixen als assetjadors; terror i drama social

#TheDeadRoom fa passar por dins una casa encantada amb recursos clàssics, i ho fa sense found footage ni històries que distreguin el terror

#TheGodessOfLove és un telefim barat de sèrie B de gènere thriller eròtic, que no puc entendre què hi pinta a #Sitges. Inestrenable.


dimarts, d’octubre 13, 2015

Sitges 2015: Tornen els 80

El divendres passat arrencava la 48a Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya - SITGES 2015. Avui us he preparat un recull de les piulades que he fet de les pel·lícules que he pogut veure. Mentre escric aquestes línies porto quasi 4 dies sencers de Festival a l'espera d'una sessió nocturna que serà molt llarga. La informació més puntual la trobareu en el programa de ràdio d'aquesta setmana. De moment ens trobem en una edició irregular, lluny del nivell brillant de l'any passat, però hem estat capaços de trobar algunes perles. De moment destaco Turbo Kid, aquest viatge nostàlgic als 80, dels quals mai en marxaries, Anomalisa, una pel·li adulta i brillant de Charlie Kaufman, The Invitation, que amb un plantejament similar a Coherence, intenta fer el mateix amb un gènere diferent, i El Cadáver de Anna Fitz, angoixant com poques. També ens hem endut decepcions com Knock, Knock d'Eli Roth, que no passa de ser una broma pesada per l'espectador, o ‎Le Tout Noveau Testament, que abusa de la imatge recarregada i  utilitza molt poc el millor personatge, Déu, per centrar-se en una altra línia de guió molt menys interessant. Aquí us deixem amb els comentaris:

#Maggie interessant pel·lícula sobre l'acceptació de la pèrdua d'un pare, gran Scharzenegger que ha d'assumir que la seva filla serà un zombi

#The Boy presenta el nou Norman Bates, un nen de 9 anys que viu sol en un motel de mala mort amb el seu pare i presenta tendències psicòpates

#AttackOnTitan és la resposta japonesa a Crepúsculo, Insurgente i els Jocs de la fam. Penosa pel·lícula amb efectes especials lamentables

#‎TheInvitation‬ serà una de les pel•lis de les que parlarà tothom a ‪#‎Sitges‬. Amb un tema completament diferent, pot ser el Coherence de l'any

‪#‎TheMindsEye‬, Joe Beggos ens ofereix una bona pel•li de sèrie B a l'estil de l'anterior, Casi humanos, amb telequinesis i caps que esclaten

Noé avorreix amb ‪#‎Love‬, una avorridíssima pel•li que se sustenta sencera en les escenes de soft-porn, un innecessari 3D i que ja ni provoca

‪#‎TheDemolisher‬ actua amb violència i a càmera lenta. Un succedani de vigilant a l"estil Punisher d'autor, amb un excel•lent ús de fotografia

‪#‎TheHallow‬ és una fàbula ecologista irlandesa ambientada en un bosc on enlloc de fades, follets i gnoms, trobem éssers monstruosos com Gollum

‪#‎ElCadáverdeAnnaFritz‬ és una sorpresa perquè amb pocs recursos esdevé l'experiència més claustrofòbica i asfixiant del @sitgesfestival

La idea de ‪#‎TurboKid‬ va néixer, al pur estil ‪#‎KungFury‬ en aquest curt "T Is For TURBO" http://ow.ly/3yiMjq

‪#‎TurboKid‬ va al top. Magnífic homenatge al cinema dels 80 i al videoclub. Seqüències de sang exagerades i personatges excel•lents. Un 10!

‪#‎ContratedPhaseII‬ és la bona que no era la primera. Corregeix defectes i acaba essent una bona pel•li de zombificació amb un gran ritme.

‪#‎Baskin‬ deixa sense paraules per l'extrema violència hardcore del tram final i la seva atmosfera malaltissa, però li falta guió i justificació

‪#‎TalesOfHalloween‬ defineix allò que és el @sitgesfestival: sang a raig, sentit de l'humor macabre i esperit Carpenter. Una autèntica festa!

‪#‎LeToutNoveauTestament‬ és fallida, no rendibilitza els seus encerts i es recrea en els errors. És queda incertament entre comèdia i drama

‪#‎Cooties‬ és una comèdia americana ambientada en una escola amb nens zombies que arrisca poc i no posa la 5a marxa quan la demana a crits

‪#‎JeruZalem‬ llença la primera hora a les escombraries, però després és un found footage demoníac brutal q és reinventa amb les xarxes socials

‪#‎KnockKnock‬ serà sense competència la pel•li amb el pitjor guió del @sitgesfestival, malgrat això, posar-se a la pell de Keanu Reeves fa mal

‪#‎TheGift‬ és tota una lliçó, més psicològica q física, als abusadors escolars i les conseqüències del bullying, amb un gran Jason Bateman.

‪#‎Anomalisa‬ una autèntica joia feta amb stop motion de Charlie Kauffnan. La depressió, la monotonia de la vida i el món i la seva percepció

El remake americà de ‪#‎Martyrs‬ cuida més el guió, rebaixa el gore i resulta igual d'insatisfactòria que l'original

El cinema espanyol sempre fa aportacions que provoquen vergonya aliena. Ara mateix, ‪#‎SummerCamp‬ al @sitgesfestival

‪#‎WhatWeBecome‬ esdevé una mena d'spin-off danès d'un capítol de ‪#‎TheWalkingDead‬

A ‪#‎MrRight‬ ni el director, ni el guionista, ni els espectadors, ni els actors sap a on va la pel•lícula, ni què pretén i ni què vol explicar

‪#‎AbsolutelyAnything‬ suma els Monty Pyton i Simon Pegg en una comèdia senzilla i divertida. L'anyorat Robin Williams posa la veu al gos.

‪#‎TheWitch‬ està excel•lentmemt filmada, però ha provocat les primeres migdiades. Això sí, el final és brutal i ens fa oblidar l'avorriment

Debut a @sitgesfestival amb ‪#‎TheGirlOfPhotograph‬, la última producció de Wes Craven, amb uns assassinats potents i un punt d'inquietud

dilluns, d’octubre 05, 2015

Regresión

Alejandro Amenábar ja és un nom que ha deixat de cridar l’atenció tant a l’estat espanyol com a l’estranger. El moment més alt de la seva carrera va ser entre Los otros i Mar adentro, dues pel·lícules força qüestionables que, malgrat els premis i l'èxit internacional, al meu parer estaven molt lluny de la qualitat que va demostrar el realitzador a Tesis i Abre los ojos. Ágora era probablement la seva cinta més ambiciosa, però no va acabar de funcionar com es preveia. Sis anys després i un insofrible anunci de cervesa pel mig, arriba Regresión, pel·lícula amb la qual ha volgut tornar als orígens, però que fracassa en aquest aspecte i en d’altres que ara desenvoluparé.
Ambientada a Minnesota en els anys 90, i basada en fets reals, narra la història de Roy, que és acusat d’haver abusat de la seva filla Angela (Emma Watson), però ell assegura no recordar res del que va succeir. Malgrat tot, n’admet la culpabilitat. El policia encarregat del cas, Bruce Kenner (Ethan Hawke), demana l’ajuda d’un prestigiós psicòleg que aconsegueix que a poc a poc, Roy comenci a recuperar els records. Mentre, els mitjans locals treballen amb la possibilitat  que tot es tracti d’un acte comès per una secta satànica.
Si el comparem amb M. Night Shyamalan, que també ha fet un retorn als orígens, Amenábar guanya per golejada, però això no vol dir que se n’hagi sortit del tot en les seves pretensions. Amenábar s’esforça en crear un bon clima i una atmosfera de terror, a pesar que al final no li ha sortit una pel·lícula de por. També juga de manera efectiva amb la realitat, els somnis i la suggestió. Però se’n va a norris en la seva resolució, que sense explicar quina és, li treu la gràcia i el sentit a tota una pel·lícula que demana a crits un altre final. Malauradament és d’aquells finals que no podem ignorar perquè espatllen la totalitat de la història. De fet, tant La visita de Shyamalan com Regresión d’Amenábar tenen molts punts en comú. Aquesta percepció del terror real i terrenal enlloc de fantàstic. A ambdós se’ls escapa l’habilitat per conjugar-ho tot i fer-ho creïble. Però Amenábar guanya en la posada formal de la pel·lícula.
Un altre capítol a part mereixen les interpretacions. Mentre Ethan Hawke està correcte en un paper que ja li hem vist altres vegades, a Emma Watson el paper li va massa gran i no se’n surt en cap moment, especialment durant el tram final, en el qual no dóna la talla. És cert que amb una altra actriu al darrera la pel·lícula hagués guanyat, però quan el seu personatge és central i Watson fa un posat constant en el qual sembla que lamenti constantment d’haver-se quedat amb Ron i no amb Harry, Regresión perd credibilitat.
La última d’Amenábar és una pel·lícula fallida, però no està mancada de moltes coses interessants, com la creació de l’atmosfera i una sèrie d’imatges impactants, però, per ser una pel·lícula sobre sectes satàniques, li falta ànima. Serà que el dimoni se l’ha endut?


Nota: 2,5/5


La visita

La trajectòria de M. Night Shyamalan no deixa de ser curiosa. Podríem dir que la seva carrera és d'aquelles que tant agraden a Hollywood. Agafem un desconegut, el pugem fins a dalt, li fem creure que és el millor director de terror de la història, per, tot seguit, un cop s'hagi tornat un cregut, fer-lo caure fins a la misèria més absoluta. I després, un cop sàpiga que és la humiliació, a lo millor ens apiadem d'ell i el deixem recuperar-se. Personalment sempre he pensat que Shyamalan mai ha estat tant bo ni tant dolent, bé potser After Earth i Airbender sí són molt dolentes, però les tant criticades La joven del aguaEl incidente, no són pel·lícules tant desastroses com per dilapidar la carrera d'un director. Algú que ha fet El protegido és per tenir-lo molt en compte malgrat les ensopegades que pugui tenir. I ara vaig, La visita tampoc és una bona pel·lícula per ser de qui és, però com que venim d'on venim, qualsevol millora sembla que satisfà.
La visita, la definiria com una pel·lícula de terror de multisales, ideal per aquelles persones que veuen una pel·lícula de gènere a l'any. Per la resta, no és una pel·lícula de terror que satisfaci perquè no aporta res de nou ni original, malgrat que el concepte de crear terror a l'estil James Wan a partir de la realitat és bo, però resulta desaprofitat. El terror està en lo quotidià i no ens possessions i fantasmes està bé, però moltes altres pel·lícules l'han tractat millor.
Per començar no m'agrada el format found footage, crec que és innecessari, i d'utilitzar-lo la nena filma massa bé a la seva edat, a banda que la qualitat de la càmera és espaterrant. Un cop Shyamalan renuncia a l'efecte que provoca el found footage, perquè decideix fer-lo servir?  Però el principal problema no està en això, ni en el sentit de l'humor, que pot agradar més o menys, que acaba espatllant les escenes de por. Hi ha pel·lícules que juguen a les dues coses, però has de ser un Sam Raimi perquè et surti bé. Shyamalan està a anys llum dels realitzador de Posesión infernal. El principal problema és que avorreix. Es passa tanta estona presentant la situació i creant clima i atmosfera, que sí, que ho fa bé, però descuida l'interès de l'espectador. Un parell d'espants ben col·locats el desperten quan aquest està a punt d'agafar el son.
Pel que fa al gir final, els espectador més avesats al fantàstic endevinaran on vol arribar la pel·lícula, que sí, que en els seus darrers 20 minuts està molt bé, però abans de començar la festa, els primers 70 minuts són un avorriment total.
La visita és més pròpia d'un director novell que no pas d'un director amb la seva experiència. Després de tant excés, imagino que ha volgut tornar a la senzillesa, però crec que s'ha passat de frenada. Per cert, sóc l'únic que li ha semblat insuportable el nen que rapeja?

Nota: 2/5