dimecres, de setembre 30, 2015

Irrational Man

Aquests dies he sentit molt que Woody Allen ja no és el que era, que Irrational man és una pel·lícula menor, que la millor època d'Allen ja he passat i coses semblants. D'entrada vull deixar clar que  no són un talibà de Woody Allen. En general és un director que m'agrada, però també reconec que té pel·lícules abominables com Vicky, Cristina, Barcelona o A Roma con amor. De fet, les seves pel·lícules europees no són massa destacables a excepció de Match point i si m'apures Midnight in Paris, que està bé, però tampoc tant com es va dir en el seu moment. D'altra banda hi ha els haters de Woody Allen que odien tot el que fa, encara que estigui bé. Això de crear una corrent contraria a majoritaria també es porta molt i més amb les xarxes socials que han fomentat aquest tipus d'actituds. Però, deixeu-m’ho estar que me n'estic anant. Irrational man és una bona pel·lícula que barreja les dèries habituals del director amb un component més negre a l’estil Match point.
Abel Lucas (Joaquin Phoenix) és un professor de filosofia amb la moral pel terra, que té la sensació que tot el que ha intentat fer a la seva vida com escriptor, activista polític o professor, no ha tingut cap importància. Després d’arribar a la universitat d’una petita ciutat en la qual començarà a impartir classes, comença a relacionar-se amb dues dones: Rita, un professora solitària que busca que la rescatin d’un matrimoni infeliç, i Jill, la seva millor estudiant que, malgrat tenir xicot, no pot evitar resistir-se atreta per la personalitat artística i turmentada d’Abe, inclús quan aquest mostra símptomes de desequilibri mental.
Com és habitual en el cinema de Woody Allen, els actors brillen i destaquen per damunt de la realització, sempre plana, del novaiorquès. En aquesta ocasió repeteix Emma Stone després de Màgia a la llum de la lluna. Stone és un món a part, una actriu que es menja la pantalla en cada plànol de tot el que faci. Ja només per ella la pel·lícula es converteix en imprescindible. El protagonista central és Joaquim Phoenix en un paper que, la veritat, li va molt si coneixem la personalitat i els papers que sol fer l’actor. Els acompanya Parker Posey, una actriu que ha millorat amb els anys i que demostra que cada vegada es mereix més.
És curiós com la pel·lícula deriva de la típica atracció entre mestre i alumne a una cosa molt més fosca, però que no abandona la naturalitat i senzillesa pròpies d’Allen. Potser no tingui la força de Blue Jasmine, però Irrational man, malgrat no serà una de les millors del director, és de les millors que tenim en cartellera. I és que Irrational man és més complexe del que es pensa, darrera el plantejament rutinari que ens presenta hi ha una història fosca i retorçada de la ment humana.


Nota: 4/5


dimarts, de setembre 22, 2015

Everest

L’islandès Baltasar Komákur ha reunit un repartiment de luxe format per Jason Clarke, Jake Gyllenhaal, Josh Brolin, Sam Worthington, Robin Wright i Kiera Knightley en aquesta adaptació de la novel·la Mal d’alçada que narra el que es coneix com desastre de l’Everest de 1996, en el qual varen morir vuit muntanyistes.
Everest oscil·la entre dues temàtiques. Una que m’atreviria dir que és la principal, que gira al voltant de la superació i el repte que suposa l’ascens a l’Everest. L’altre, que hi és, però està més tapada, és una crítica sobre les empreses que ajuden a persones poc experimentades, però disposades a gastar-se un munt de diners, siguin els estalvis de la seva vida o siguin rics, per fer realitat el somni de pujar al cim més alt del món. El debat que podria ser molt interessant, perd força davant del drama de la situació.
Everest destaca per damunt de tot per la fotografia, capaç de presentar-nos la bellesa de la muntanya, i contrastar-ho amb el fet que és una trampa mortal.
A Everest hi trobareu algunes escenes impactants. En destacaré dues; la primera quan veiem per primera vegada el camp base, i ens adonem que allò és un negoci de fer diners i poca cosa més, que es fa encara més palpable quan es preparen, fins el punt que més que l’Everest allò sembla la Rambla. I la segona, quan veiem als muntanyistes que s’entrenen per adaptar-se al nou medi i guanyar resistència, mentre al seu cantó hi ha cadàvers congelats d’altres expedicions que allà s’han quedat.
Komákur no ha estalviat en retratar la poca solidaritat entre els muntanyistes de la pel·lícula quan es tracta de salvar la pròpia vida, i abandonar als altres sense fer cap esforç. Els retrets que van existir posteriorment entre els supervivents van anar més enllà del que veiem a la pel·lícula i ho podeu trobar novel·les i articles, però Komákur aparca aquesta polèmica i es focalitza en el drama humà i familiar, moment a partir del qual Everest esdevé més tòpica. Però positivament cal dir que no cau en la llàgrima fàcil que impregna aquest tipus de pel·lícules.
Un dels inconvenients que té el relat és que al ser molt coral i seguir a molts protagonistes, quan aquests fan l’ascens van molt tapats i es genera confusió. En molts moments de la part final no sabia quin personatges  pujaven, baixades o es quedaven tirats.  
Everest resulta asfixiant i se suporta en un repartiment encertat. Destaca les pors dels muntanyistes, mentre que per pels profans suposa una visualització de la dificultat de la muntanya i de l’ascens en particular.


Nota: 3,5/5


dijous, de setembre 10, 2015

Ricki

Escriure la crítica d’una pel·lícula en la qual Meryl Streep és la protagonista absoluta és molt difícil. Tots els adjectius que se li puguin posar a la seva interpretació podrien ser un continu de copia i enganxa d’anteriors interpretacions: magnífica, gloriosa, extraordinària, excelsa, hiperbòlica, súper-mega-brillant, etcètera. Meryl Streep pot fer de tot, passar d’extrem a extrem i ser creïble en cada rol. Tant te la creus de monja amb el seu corresponent hàbit, com de rockera veterana amb jupa de cuir, com és el cas.
Ricki és la història de la vocalista i guitarrista de Ricki and the Flash, un grup de rock que toca en el bar del seu poble. Com que això de la música no li dóna per viure, de dia treballa com a caixera d’un supermercat d’aquests que estan de moda actualment, on tot és guai i ecològic, i el personal et somriu com una hostessa o com el Joker, aquí cadascú... El cas és que la passió per la música l’ha fet distanciar-se dels seus fills. Ricki viu separada de la seva família i fa anys que no parla amb els seus fills. L'escapatòria dels problemes familiars i de la feina és la música. A les nits toca amb el seu grup en un local on fan versions de cançons de rock. Ricki manté una relació amb un dels membres del grup amb el qual es veu incapaç de comprometre’s a causa de les ferides obertes amb els seus fills. La retrobada amb la família vindrà quan l'exmarit la truca perquè agafi un avió i visiti a la filla que pateix una depressió a causa de la separació amb la seva parella. Quan es retrobin serà una nova oportunitat per començar a curar aquestes ferides.
Ricki es podria definir com la pel·lícula de bon rotllo d’aquest estiu, com l’any passat ho van ser Chef o musicalment Begin again, al mateix temps que presenta una reflexió interessant sobre si els problemes familiars que ha tingut Ricki per dedicar-se a la música i ser una dona, haguessin estat els mateixos si hagués estat un home.
El secret que fa que la pel·lícula funcioni tant bé són els seus actors principals i la química que es desprèn entre ells. A la ja esmentada Meryl Streep, trobem també a Kevin Kline, que interpreta a l’exmarit, i a l’actor i músic Rick Springfield, com a la parella actual de Ricki. Darrera la càmera trobem Jonathan Demme, un autèntic realitzador tot terreny que tant et dirigeix El silenci dels anyells, com dos capítols de The killing, com Philadelphia, com El mensajero del miedo o com La boda de Rachel per dir-ne unes poques. Amb Ricki recupera el pols de director que treu amb solvència qualsevol pel·lícula dels gèneres més variats.
Ricki és una proposta fantàstica per passar-ho bé al cinema. Malgrat els problemes dels personatges, el somriure és present tota l’estona. El personatge de Ricki afronta els seus problemes sempre amb humor. El cert és que Meryl Streep torna a merèixer una nominació per aquesta pel·lícula perquè clava tots els moviments i el to, ja que fa creïble el que a priori podria semblar una bogeria. Meryl Streep una rockera? Oh, yeah! El cert és que veure-la versionar el True romance de Lady Gaga era una cosa que no havia ni arribat a imaginar si en els somnis més eròtics.

Nota: 4/5


dimecres, de setembre 09, 2015

Atrapa la bandera

L'equip de Les aventures de Tadeu Jones intenta repetir l’èxit taquilla aconseguit, almenys a l’estat espanyol, amb una nova pel·lícula, que al igual que aquella busca tenir una projecció internacional.
La pel·lícula ens narra com un nen, fill d’una nissaga astronautes, acabarà involuntàriament en un coet, juntament amb el seu avi, direcció a la lluna. La seva missió serà atrapar la bandera que va plantar Neil Armstrong i desmentir les teories d’un megalòman que afirma que l’home mai no ha estat a la lluna.
Atrapa la bandera, al contrari que la majoria de produccions animades que ens arriben dels Estats Units està orientada al públic infantil. Els nens petits es sentiran satisfets per una pel·lícula on hi surten coets, astronautes, la lluna, etcètera. Però tampoc quedarà a la seva memòria o demanaran repetir-la. Més aviat quedarà com un entreteniment, òptim, però de consum ràpid. Mentre que pels adults suposarà una experiència soporífera. No hi ha cap ingredient en ella que pugui agradar als grans que aviat començaran a avorrir-se perquè a Atrapa la bandera no hi ha res original ni destacable.
El principal problema de la pel·lícula és que la seva realització respon a interessos econòmics i no creatius. Per entendre’ns, la pel·lícula no passa de ser un producte prefabricat. Ha estat feta pensant treure rendiment econòmic per vendre-la al públic nord-americà, però sincerament no crec que aquest públic es mostri molt receptiu acostumat a produccions de nivell creatiu infinitament millors com les de Pixar, Disney, DreamWorks i Blue Sky. El guió s’ha construït a base de manual i conté tots els ingredients que se suposa que funcionen. Però la mescla resulta artificiosa i no qualla per més que ho intentis. És el que passa quan el guió no deixa de moure’s pel terreny del tòpic i no hi ha res atrevit ni valent.
Finalment, parlem de l’animació que siguem sincers no pot fer res per competir amb l’americana o la japonesa, però que malgrat s’ha millorat, continua jugant a segona divisió. L’expressió i els moviments dels personatges són més d’una producció televisiva que no pas cinematogràfica.
Atrapa la bandera seria la pel·lícula perfecta per poder aparcar la mainada al cinema amb un cangur i que els adults poguessin anar a la sala del cantó en la qual trobaríem propostes molt més estimulants. Però si cal anar al cinema en família, encara podeu veure Inside out si encara no l’heu vist. Aquesta sí que val la pena.

Nota: 1,5/5


dilluns, de setembre 07, 2015

Comença la nova temporada del Ningú no és perfecte

La setmana del 14 al 20 de setembre comença una nova temporada del Ningú no és perfecte, el vostre programa de cinema, còmics i sèries de televisió.
El Ningú no és perfecte continuarà les seves emissions per totes les ràdios que consten a l’espai Ràdio a la carta, on podeu consultar els horaris a la nostra web ningunoesperfecte.cat.
El programa continuarà estant disponible per a descarregar-lo en mp3 o escoltar-lo online, els dijous a la web, al Facebook, al Twitter, a Ivoox i ITunes.
Aquesta temporada continuarem amb els col·laboradors habituals, als que sumem la Àngela Sánchez, que participarà en algunes de les tertúlies de cinema. Pel que fa a la resta d'espais, l'Ignasi continuarà amb les estrenes de la setmana i les anàlisis de sèries, la Marta continuarà amb les Xafarderies de Hollywood, Què se'n va fer dels càsting de... i estrenarà un espai de recomanacions de literarura, còmic o música. En Jacint continuarà delectant-nos cada setmana amb les Notícies calentes. Entre les novetats més destacades tenim a l'Aram tornarà a l'estudi i ens oferirà un espai de còmic centrat en Marvel i cada mes ens farà un monogràfic d'una sèrie d'actualitat, l'Alfons farà un espai de còmic centrat en DC, i amb en Bernat repassarem la història al darrera de les cançons de pel·lícules.
En el primer programa de la temporada parlarem de les pel·lícules més destacades d’aquest estiu, com Inside out, Ant-Man, Misión imposible: Nación secreta, Vacaciones i fins i tot, Cuatro fantásticos. També ho farem d'Everest i El corredor del laberinto: Las pruebas que s’estrenen divendres 18. Durant, les primeres setmanes d’octubre dedicarem una atenció especial al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Com cada any, continuarem regalant còmics de Panini. A partir de dimecres 16 tindreu penjada la primera pregunta a ningunoesperfecte.cat. Mentre, per animar-vos, us adjuntem la promo de la nova temporada.